Sobre els de ciutat

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els de ciutat? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 29 de novembre del 2025 comentaren "Que eren uns consentits" (Lydia Quera), "No eren del camp" (Anna Babra), "No res" (Lurdes Gaspar), "Bon dia,

La dicotomia camp-ciutat era molt més viva que ara, però no record que els de ciutat menyspreessin els del camp. En canvi, sí que els del camp eren menystinguts com a gent curta de gambals i de costums poc refinats" (Xec Riudavets Cavaller), "La gent de vila deien als de Palma (Ciutat de Mallorca) 'llonguets'. Un llonguet és un panet de farina blanca que només podia consumir la gent amb doblers. I aquesta denominació és anterior a 1920" (Antònia Rotger Tous), "No ho sé pas" (Àngels Sanas Corcoy), "La meva iaia, a partir dels set anys, se'n va anar a treballar de cuinera en una família de Vic que tenia una empresa de llonganisses. I, llavors, ella sabia cuinar molt bé, molt bé. Hi havia tota una colla d'aquesta gent, que venien de Barcelona, que, una vegada a l'any, es reunien a Vic i la iaia els cuinava.

A vegades, els havia fet, sobretot, vedella amb suquet; i, a vegades, era porc, de manera que eren incapaços de descobrir si era una cosa o una altra. Li deien 'Oh, Lores!, que saps tant de cuinar! Mira: fes-ho com tu vulguis'.

A més, ella tenia tota una colla de tècniques per a mantenir el menjar, que no fos dolent... La gent de Barcelona, molt 'civilitingos', però, a l'hora de cuinar, res de res.

Ella venia de pagès i, quan anava a la ciutat, era una persona que havia après moltíssim, que havia fet molts amics en la família, que l'havien tractada molt bé. Ella també havia compartit una mama amb una altra. Sempre considerats, una mica, a vegades, 'saberuts'. Els 'pixapins' deien als de Barcelona" (Maria Dolors Sala Torras), "Les meves àvies vivien a Ciutat, tot i que les dues eren nascudes a vila. No recordo que comentessin res.

Però els barcelonins tenim la fama, en les viles, de 'Pixapins, ser de can Fanga i quemacus'.
Can Fanga ve de quan els carrers de l'Eixample encara no eren empedrats (avui dia escalfats); i, quan plovia, romanien enfangats.

El 'Quemacu', de quan els de ciutat anaven a una vila i deien 'Oh!, que macu és aquest lloc'

El 'pixapins' m'ho puc imaginar, però no ho sé" (Rosó Garcia Clotet), "Deu ser el que a Catalunya en diuen 'pixapí'. Nosaltres vivíem a la ciutat, concretament, a Barcelona. Vivíem al barri i baixàvem a comprar a Barcelona" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Despectivament: parlaven dels senyorets de Barcelona, però, en canvi, tot i les dificultats que a principi del segle XX podia haver-hi per anar de Moià a Barcelona, baixava moltes vegades" (Àngel Blanch Picanyol), "I, als de Girona, ens diuen 'pixapins' o 'can Fanga'. Aquesta darrera la diuen sense saber el perquè. La iaia i la mama, que tenien gent al 'tros', molts cops deien 'No sabeu el que lluiten la gent del camp, perquè nosaltres pugem gaudir dels productes'" (Montserrat Cortadella), "Per les terres de Girona, sempre s'ha tingut un punt de mira especial pels de la gran ciutat, que, en el nostre cas, és Barcelona.

La meva àvia criticava que algunes senyores usessin pantalons per a anar a la muntanya. També es mofaven de la manera de parlar. A Girona, pronunciem molt les 'a' i les 'e' neutres, cosa que no passava tant amb la parla barcelonina. Ja en època de la meva mare, als estiuejants de Barcelona, els dèiem 'els de can Fanga' i, més recentment, 'pixapins'" (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 29 de novembre del 2025 posaren "Crec que, en públic, no es pot dir...

Menyspreu total" (Maria Galmes Mascaro), "L'àvia Teresa deia que els de la capital no sabien res i que tot ho malmetien.

La mama vivia a Barcelona des que hi va anar a estudiar... No li agradava Reus, ni la vila: era feta a Barcelona" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Als de Palma, els anomenaven 'llonguets' o 'panesillos'" (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos comentaven sobre la religió

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la religió? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de novembre del 2025 comentaren "La mare era creient, però no anava a missa perquè ella sempre deia que no creia en els capellans" (Àngels Salvador), "Les meues àvies eren, per tradició, catòliques fins al moll de l'os, però poca cosa podien comentar perquè eren totalment analfabetes" (Xec Riudavets Cavaller), "No els agradaven els capellans" (Angelina Santacana Casals), "Ma mare tenia un oncle rector i ella deia que l'oncle, deia uns anys abans de la guerra civil: 'Em sap greu per la família, però, per culpa meua, patireu vosaltres'. Es va morir abans de començar la guerra" (MCarmen Bañuls), "Nosaltres som catòlics i sempre la dignitat, l'educació, resar, ajudar i conversar sobre el bé. Era, dia a dia, a la taula i passejant, fins i tot, admirant la natura.

La missa, a tot festiu, i ajudar els qui no tenien, era complir" (Lydia Quera), "Sí. Eren molt religiosos, tota la família. Tenc besties monges. Es complia amb tot el que manava l'Església" (Margarita Frau Mir), "Passatges bíblics, més aviat, com qui explica una rondalla" (Joan Prió Piñol), "A casa, ni mares, ni àvies no eren pas de parlar de religió. L'única frase que podria considerar entroncada amb la religió o amb la moral, vaja..., que la meva àvia la repetia molt, era 'Tal faràs, tal trobaràs'. I també 'El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú'" (Isabel Esteve Bertomeu), "Eren conscients i respectuoses. Ara, allò de rates de sagristia, no ho havien estat mai" (Maria Dolors Sala Torras), "Bé, més que comentar, ja es veia. La religió formava part del dia a dia, d'ençà d'anar a missa de vuit, entre setmana (no cada dia), fins a missa de dotze (aquesta era imperdonable) els diumenges; els actes religiosos que es feien durant la festa major i que es vivien com una autèntica festa; el fet de relacionar les feines del camp i els esdeveniments de l'any amb els sants, etc. Eren, ja, coses naturals. No havies de fer una cosa a la fi de gener, sinó per Sant Sebastià; o a l'agost, sinó per la Mare de Déu d'Agost" (Àngel Blanch Picanyol), "La besàvia havia llegit la Bíblia. La iaia era molt creient i, quan algun home deia 'Me cago en Déu', aquesta boca s'enfadava molt.

I la mama (1926) havia anat a escola de monges i havia viscut amb la seva mare i amb l'àvia. També era molt creient: a la nit, resava o se signava davant la Creu que llavors teníem al menjador i una capella petitona on hi havia un Sagrat Cor i tres fotos dels difunts: la besàvia, la iaia i l'avi.

Dins aquesta capelleta, toot molt ben posat, tenia la seva foto de casament i la foto de comunió de les bessones.

Podria fer un dibuix. Ho tinc molt present.

No ho vaig demanar mai, però el noi no el tenia enlloc (cap foto), vull dir; i aquest era sagrat per a ella" (Montserrat Cortadella), "La meva mare era bona cristiana (i la seva família, també ho era) i, sobretot, de fets.

A nosaltres, junt amb el meu pare, ens van ensenyar a ser bons cristians de fets, més que de resar i místics, per a fer feliç les persones" (Roser Canals Costa), "No" (Montserrat Carulla Paüls), "Feien que féssim el que tocava. De fet, simulaven. En aquella època, no es podia fer res més" (Anna Babra), "En ma casa, eren poc de religió però la meua iaia, de costums fixos, no anava quasi mai a missa, però la seua religió era la catòlica: per a ella, era la vertadera; i, per a ma mare, també" (Carmen Mahiques Mahiques), "La meua àvia no anava a missa. Era el franquisme. Deia 'Tenia mal les cames'" (Lurdes Gaspar), "Ma tia, germana de ma mare, ens parlava de religió (no moltes vegades); ma mare deia que no feia falta anar a l'església a resar a Déu, ella tenia altres feines a casa i que Ell l'escoltaria quan li resés" (Octavi Font Ten), "A casa meva, no érem practicants de cap religió. Teníem la influència catòlica que ens corresponia com a autòctons catalans, però, a la nostra vida, la religió no ocupava cap lloc més important que el natural de la tradició en festivitats i en celebracions. Segurament, per motius diferents, si es tractava de la família materna o de la del pare, la nostra realitat era d'indiferència pel tema religió" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Sí" (Fermín Carbonell Barbera), "La meva àvia no parlava gaire de religió, però, en secret, em va dir que creia en l'espiritisme" (Lui Sarrià), "I tant! A casa, es resava cada dia el roser, se'ns ensenyava a resar moltes oracions i es parlava molt de Déu, de la Verge, de Jesucrist quan predicava i quan feia miracles...

Es relacionava molt la religió amb la bona conducta i se'ns inculcava la temor de Déu ( o a Déu)" (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 28 de novembre del 2025 plasmaren "Més que comentar, ens feien passar el roser cada vespre" (Conxeta Fortesa), "A casa, no s'acostumava a parlar de religió, que recordi" (Rosó Garcia Clotet), "Sí: feien creure i anar a missa. La meva àvia Ramona, als seus fills, en concret, a ma mare" (Ramona Ibarra).

En Twitter, el 29 de novembre del 2025 posaren "La que em feia d'Avià (a Gironella) no anava a missa, però era l'entesa a vestir els morts i a reunir les senyores per al darrer comiat. Mai hi vaig veure un capellà a les cases dels difunts a les que m'hi duia. Era habitual per a mi. La vila li tenia un gran respecte, ja m'enteneu" (LO HÒBBIT).

Finalment, ma mare, el 28 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb passar el roser, em digué que "Moltes vegades, en ma casa, es feia moltes nits.

En això, mon pare, més que ma mare. Ma mare, poc: era ell qui hi portava la iniciativa.

En la família, hi havia un capellà o dos, per exemple, el pare Guillem.

L'avi patern de mon pare (1906), molts dies, quan tornava del camp, ho feia resant".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Els músics convidats en la vila

Rondalla que hui, 27 de novembre del 2015, m'ha contat ma mare, per telèfon:

"Contava mon pare que els músics, que passaven més fam que garró, tenien fama d'anar a viles a tocar i que els convidaven a canvi de fer-los un sopar.

En aplegar a una vila, els del lloc digueren:

— Fem-lo molt caldós.

I aquells músics digueren:

'— Con pan, lo sacaremos' [ = Amb pa, el traurem].

Al capdavall, als de la vila, els eixí car perquè els demanaven pa per a sucar el xocolate".

Cal dir que ma mare me l'havia narrada més d'una vegada, de fa anys ençà.

Son pare (1906-1992) era molt aficionat a la música i li agradava la música de banda.

Agraesc la generositat de ma mare.

Dones que cercaven dona al seu germà

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre dones que cercaven dona al seu germà? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 22 de novembre del 2025 i posteriorment ens comentaren "No, mai" (Pilar Arnau Segarra), "No en sé res" (Lurdes Gaspar), "Era més petit el meu germà" (Àngels Sanas Corcoy), "Jo no ho he sentit mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No. La meva àvia tenia una dita: 'Si vols home per casar-te, sempre tira bé la canya i tindràs peix'" (Lydia Quera), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Doncs el cert és que, almenys, a casa meva, deixaven fer. Això sí: abans de casar-se, havien de firmar, davant notari, els Capítols Matrimonials" (Àngel Blanch Picanyol), "Aquesta no la sé" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Assumpció Cantalozella), "A casa, no varen intervenir; varen ser lliures (els homes)" (Montserrat Cortadella).

En el grup "Cultura mallorquina", el 22 de novembre del 2025 posaren "Qualque cosa he sentit...

'Call, call, dues cebes i un ai:

una, teva; i una, meva.

I una que te'n vull donar.ccccccccccccc                                                      d

Si et cases amb so germà,

seràs cunyadeta meva'.

 

Una cançoneta que canta mumare, de noranta-set anys" (Maria Galmes Mascaro).

Cal dir que, com escriguérem a alguns col·laboradors, en el llibre "Europa indígena matrilineal. Los vascos", de Mari Carmen Basterretxea i publicat en el 2022, l'autora indica que, en temps de l'historiador romà Estrabó (ca. 63aC- ca. 20 dC), "Els autors [ romans] indiquen que l'herència és matrilineal i que són les germanes qui hereten la casa i qui cerquen dona al seu germà" (p. 67). 

En el meu mur, el 22 de novembre del 2025 plasmaren "No es va escaure... L'oncle, el van afusellar a la guerra amb vint-i-tres anys..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La terra, les havia fetes com eren

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿la terra, les havia fetes com eren? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de novembre del 2025 comentaren "Crec que sí. La terra l'estimaven de tot cor, la cuidaven. I cantaven fent les feines (plantant, recollint i, fins i tot, rebolcant-se, amb carícies). Jo, moltes vegades l'acompanyava; i totes dues, a terra. I crec, de veritat, el mateix. Les viandes més bones" (Lydia Quera), "Van viure el pas de garrofers a tarongers. Molta feina" (Lurdes Gaspar), "Sí: eren genuïnament catalanes" (Joan Prió Piñol), "Supose que sí" (Octavi Font Ten), "Jo no ho sé" (Àngels Sanas Corcoy), "Condicionaven prou" (Fermín Carbonell), "La terra i la societat d'aquells temps, fins i tot, les dificultats i el silenci imposat" (Anna Babra), "Doncs, un 'Crec que sí!!?'. Ella era la petita de deu germans. Una mare (la meva àvia) molt treballadora. I ella ho va mamar" (Roser Canals Costa),"En el cas de la meva àvia, totalment. El fet de viure a pagès: tot i gaudir de privilegis que, segurament, molts de la vila no tenien, tothom s'havia d'arremangar per a treballar, l'amo i tot (el meu besavi).

Com deien, al matí, quan t'aixecaves, t'havies de lligar fort les espardenyes. La vida també era dura. I els horaris i els costums que tenia a pagès, mai els va deixar, fins i tot, ja quan era velleta: aixecar-se molt d'hora, cercar (en molts casos) la cura amb les herbes abans que a la farmàcia, el continuar tenint conills i gallines a la vila, les caminades diàries pel camp, la serietat i la paraula donada, etc..

Només a l'hivern, quan aconseguíem que vingués a Barcelona (perquè, a Moià, feia molt de fred i casa seva, tot i ja viure a la vila, era un casal de quatre plantes i una pallissa), doncs era que no s'aixequés abans de les nou del matí" (Àngel Blanch Picanyol), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No recordo que es parlés sobre aquest tema" (Rosó Garcia Clotet), "Jo crec que la terra ens omple de sentiments i de fets per a tots. I també les arrels. Són els nostres costums" (M Pilar Fillat Bafalluy).

Finalment, ma mare, el 21 de novembre del 2025, per telèfon, em digué "Depén de lo que anaven pel camp".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"Un batle com se'n solen estilar", relat sobre el segle XIX en el Regne de València

Bon dia,

En el relat “Un alcalde com se’n solen estilar”, el folklorista Francesc Martínez i Martínez fa una exposició interessant de la visió de la política més de segle i mig després de la batalla d’Almansa i de l’anul·lació dels furs del Regne de València (1707) i, és clar, del naixement jurídic d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). A més, pot evocar-nos un memorial de greuges que, en 1760, enviaren representants polítics dels històrics regnes d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca al rei Carles III, qui ho era d'ençà de feia poc. Diu així, però referent al segle XIX i a temps posteriors:

“En este segle passat [= XIX], quan estava ja ben afermat el sistema caciquil en què els alts funcionaris la responsabilitat sols la tenen de nom i les lleis són una espècie de xàrcia a on resten arranjades les sardines i els aladroquets, però que els marrocs les foraden i les esgarren a son plaer, en què les persones que ocupen quasi tots els càrrecs públics, salvant, per descomptat, honradíssimes excepcions, han de fer renúncia de son criteri, per no dir de son decor, i, tancant els ulls, ser dòcils instruments de la voluntat i, fins i tot, de les passions dels caciquets, hi havia en Teulada un alcalde imposat per u dels dos polítics que manifassejaven en els districtes de la Marina. L’esmentat funcionari tenia per nom Pallot, i, per este, més que pel de pila, era conegut.

Va ocórrer, doncs, que aplegà a Alacant un Quefe polític nou i desfilaren pel despatx d’aquell tots els batles de les viles de la província. Li tocà el torn al que ens ocupa, que fon molt ben rebut per son superior: estava ben recomanat.

En la conversació, se li va ocórrer demanar, al representant del poder central, si en Teulada tenían buen clima, a què el molt llest Pallot respongué: ‘No, senyor: allí no tenim clima’.

Acabada l’entrevista, s’enxancamallà amb son caminador ruquet, plantant-se en la seua vila en una jornada llarga. Ja allí, demanat pels seus amics per la visita al Quefe, desvanit, respongué: ‘Molt bé’: és planot i trempat. Però, si jo no estic llest, ens posen una contribució nova, puix que em va demanar si ací teníamos buen clima. Jo pensava què seria allò, però, de seguida, em vaig dir ‘Alguna cosa per a tirar-nos nova contribució damunt’ i li vaig respondre que nosaltres no tenim això. ¿Què vos pareix, si no estic llest? ¡Ens la carreguem i, després, qualsevol se la tira de damunt!” (pp. 143-144).

Per consegüent, ja podem fer-nos una idea del motiu pel qual els refranys en llengua catalana referents a Castella no són precisament favorables als castellans: “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Sobre aquest tema, considere que seria interessant fer una recerca sobre l’actitud cultural en les parelles mixtes (de catalanoparlant i castellanoparlant) i, per exemple, el tema de la violència de gènere, el de la mentira i el de generositat, perquè, d’acord amb alguns comentaris que hem rebut en l’estudi sobre el matriarcalisme, podem dir que n’eixirien resultats sucosos. Nogensmenys, no forma part del nostre estudi.

Finalment, adduirem que, en el primer quart del segle XXI, al meu coneixement, cada vegada m’estranyava menys que molts polítics del moment preferissen menysprear la cultura tradicional vernacla. Com a exemple, en el País Valencià, Mónica Oltra, Joan Ribó, Joan Baldoví, Ximo Puig… Eixos, per “l’esquerra”. I ho feien en nom d’acabar amb l’obscurantisme o bé pels pactes amb partits espanyolistes i, així, patriarcals com la cultura castellana. I, per l’altra banda (la dreta), la batlessa entrant de la ciutat de València, María José Català, en el 2023, molt prompte, parlà de claredat. En conjunt, ambdós grups van cap a “la claror”: simbòlicament, cap a lo patriarcal. 

Mentrestant, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista. 

El naixement del primer nét

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre el naixement del primer nét? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 14 de novembre del 2014 comentaren “Els agradava” (Anna Babra), “I tant!! Estaven joioses!!! Era sang de la seva sang i, encara que no fos així, elles els estimaven amb delit!!!” (Roser Canals Costa), “L’àvia, no ho sé. La mama va dir ‘Una altra dona per a continuar lluitant i rebel·lant-se’ contra el patriarcalisme…

Tinc tres filles… Tres lluitadores de mena” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Bon dia, Lluís,

Jo, com que vaig ser la primera, vaig peix.

El que sí que recordo és que una tieta paterna em deia ‘És que tu…, com que vas ser la primera…’.

Acompanyava, ajudava. En una paraula: una ruca de càrrega” (Montserrat Cortadella), “Res” (Lurdes Gaspar), “Que eren meravellosament felices: un present de la vida. Les meves àvies, a més, eren besàvies i, per a elles, el millor present” (Lydia Quera), “No t’ho puc dir perquè en sóc ignorant” (Daniel Gros), “Els néts són una benedicció, sobretot, si és l’hereu (avui dia això no es mira). En general, són una gran alegria” (Rosó Garcia Clotet), “Una dita: ‘El primer nat es diu Bernat. El segon es diu Marc. I el tercer, tant se me’n don'” (Montserrat Junqué Plaja), “Buff, sí!!! Era el més bonic, el perfecte, el més intel·ligent,… l’intocable. Sempre acompanyava l’àvia pel que fos. A la fi, va resultar ser un aprofitat i un dèspota, qui, segons paraules d’ell, quan la gent gran parlava, no se’ls escoltava perquè només deien bajanades. O sigui, el primer nét, un frau” (Àngel Blanch Picanyol), “No en parlàvem. Jo era la néta de casa i, a casa, tenia vot. Els meus cosins vivien fora i no en parlàvem massa” (Maria Dolors Sala Torras), “Bon dia,

En aquell temps, se’n tenien tants, de néts, que dubt molt que donassin més importància a uns o altres” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. Molta il·lusió” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 14 de novembre del 2025 i després plasmaren “Si era nin, festa grossa” (Maria Galmes Mascaro), “Que li havien de posar es noms des padrins paterns!!!!!” (Carme Garcia Cerdá), “Sa meva germana va esser sa primera de sa part materna i va esser gros, tant pes padrins com pes germans de mumare… i no cal dir que duu es nom de sa padrina paterna” (Angela Bosch Jerez).

Finalment, ma mare, el 14 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Galmes Mascaro, em digué que, “Quan naixia una xiqueta, hi havia qui deia ‘La mare ja s’ha arreglat una criada'”. Nogensmenys, m’agregà que el naixement del primer nét solia rebre’s amb joia.

Sobre el paper de la dona i el del marit en casa, recomanem recórrer a rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), a escrits de l’antropòloga Anna Boyé i a l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 97), de l’antropòloga basca Mari Carmen Basterretxea.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.