Informadores i dones que aproven el pas del jove com a marit

 

Després d’aquest apartat sobre el paper de les pabordesses i de les majorales, la folklorista Simona Gay ens endinsa en alguns detalls sobre les dones que li reportaren: “donaré a la seguida totes les cançons de pandero recollides. Al mes d’agost de 1937, vaig ser prou afortunada per m’entretenir cada tarda amb quatre ancianes pabordesses del Roser. (...) Cada dia es lligava més l’amistat i cada dia recordaven més cançons; segons l’esperit i el caràcter: l’una sabia millor la cançó devota; i l’altra, la cobla d’amor; l’una era sentida; l’altra, picaresca. Diré unes paraules d’aquestes cerdanes de cara oberta i arrugada (...).

Emilie Naudeillo (...) nascuda en 1874. (...) La veig encara plena de vida i enjogassada. És ella qui em deia: ‘Quan no teníem cançons, nos les fèiem. Quan faltava una paraula a la cançó, fèiem saltar el pandero. Un colp de pandero, tot era arreglat’. Traduïm: ‘el ritme era salvat’. L’Emilie tenia bona memòria. Entre d’altres cançons, deia les que alaben les minyones: ‘Qui en pogués haver una ploma, / del pit d’aqueixa perdiu...’.

La Filomena Benezet [, nada en 1869,] (...) era calma i tranquil·la, deia sempre el mot just. (...) De la Filomena, en diré el cant per al casat: ‘Galant nuvi sou del riu, / de les violetes...’.

Maria Vergès, [ 1862] (...). A Planès, deia ‘es cantava d’una manera; a Sant Pere, d’una altra. A les de Sant Pere, els ensenyaven les cançons, mes ho volien fer més fi, mudaven el cant’” (pp. 379-380).

En acabant, prosseguint amb aquesta darrera informadora, l'estudiosa indica que la introducció del pandero en Sant Pere fou més tardana i que “ja hi eren les majorales del Roser quan van portar a l’església de Sant Pere la cadira de processó, de fusta torçada i daurada, on somriu una Verge joveneta i fresca, amb vestit florit del segle XVII” (p. 380).

Així, fins ara, hem plasmat 1) persones amb iniciativa, 2) música eròtica amb lloança a les dones, 3) l’aigua (el riu) com a font que fecunda la terra, 4) un empelt entre la part femenina (la torta) unida a la jovenesa i a la terra (la fusta) i la color daurada (que podríem associar al sol, a la claror), 5) predomini de lo femení, 6) una dona que podria simbolitzar la joia de la maternitat (el somriure de la Mare de Déu, més d’una vegada, mirant el Nen).

Altrament, Maria Vergès (1862) també amolla uns signes que ens porten al ritu de pas en la cultura asturiana en Lleó, matriarcalista: l'entrada en la joventut i, així, en la comunitat, al col·lectiu, com aquell qui diu, de les persones amb dret a formar part dels qui decideixen. Com a mostra, Simona Gay addueix que “La Maria Vergès explicava com les pabordesses esperaven a l’entrada del vilatge que el nuvi devia travessar, portant sul cavall o la mula la jove esposa. Amb un riban blau que tenien, de cada costat del carrer, li barraven el pas i una companya, pandero en mans, esperava el cavaller. El nuvi posava peu a terra per a pagar el rescat, com a record del preu del rapte, després d’haver escoltat la cançó que li era dedicada a ell (i, una altra, a la núvia)” (p. 380). Per tant, simbòlicament, ell, com el fill que assaja, passa amb la jove amb qui pretén casar-se, però les dones li posen parapeus i el condicionen: haurà de pagar-los una penyora (i no cal dir que ho fa a una mena de comú femení, ni tan sols hi pren part cap home, atenent a lo exposat per Simona Gay).

Ben mirat, elles indiquen que el xicot haurà d’escoltar dues cançons que el grup de dones li dedica. I no deixarem fora que, com en més d’una composició valenciana, qui la canta, fins i tot, parla sobre el dia, sobre noves de la comarca, etc. i, en aquest cas, sobre el vistiplau feminal al desig de casar-se el noi.

Vejam alguna semblança amb terres lleoneses: “D’aquell moment en avant , [ els xicots acollits en la comunitat després del pagament 'dels drets'] resten capacitats per a recórrer els carrers de nit cantant en rondalla; per a parlar amb les fadrines” (nota 61 del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde, pp. 400-401).

Finalment, diré que, la primera vegada que tractí aquest darrer detall, el 25 d'octubre del 2026, no remembrava haver trobat cap signe semblant al descrit per Maria Vergès (nada en 1862) en cap dels estudis o de les fonts sobre el matriarcalisme o bé sobre Pobles de caire matriarcal. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Àvies i mares i vivències i educació matriarcal

 

El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi totes les respostes que veiem ací, llisquí a ma mare la gran majoria de les que m’havien plasmat de la vesprada del 28 de novembre del 2021 en avant i li agreguí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la qüestió, molt oberta, acollia la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics ( o bé d’associacions de dones), de sindicats, en la televisió, etc., les responsions eren, més aïna (i de bon tros), vinculades amb lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, m’afegí. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret de votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics o bé en els sindicats, etc.

A més, li vaig adduir un fet que pot comprovar el lector i de què, altrament, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres, es pot parlar que contenen lo que la investigadora diu violència de gènere[1]. Només en tres. I és que, com també vaig amollar a ma marona, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona és ben tractada. I, així, les narracions concorden (i no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les recollides pels valencians Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell) lo que ens reporten per Internet sobre persones nascudes abans de 1920 i amb respostes orals. Com a mostra, l’11 de febrer del 2022 posàrem en Facebook, que, en moltes contarelles, la dona és ben tractada i, en el grup “Dialectes”, Elena Gavarró ens agregava un comentari posteriorment retirat en què deia “La meva àvia era ben tractada, però volia ser mestra i el seu pare no la va deixar per ser-ho, perquè era una dona”. Igualment, el mateix dia, en el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, Rosa Maria Canut ens escrivia “La mare va néixer al 1918. Portava el timó i els comptes de la casa. O sigui, n'era la mestressa”.

Afegirem que, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria entre el total de narracions, sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura lligada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcalista i la realitat ho reflecteix molt bé.

Que hi haja polítics que trien viure d’acord amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro” són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt receptiu, que promoga la participació, la creativitat, que afavoresca el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que siga un exemple d’esperit comunitari i acollidor de la maternitat matriarcalista.

Quant als mots de ma mare (“La vida, sobretot, són vivències”), també el 29 de novembre del 2021, en el meu mur, en què només posí la frase i que me l’havia dita ma marona, ens deien “La teva marona té tota la raó, és així” (Rosa Garcia Clotet), “Si les pots contar, rai!”[2] (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Totalment d’acord!!!” (Marisa Vilalta Altes), “Ben cert” (Isabel Vazquez Frauca), “Cert, Lluís” (Àngels Plana Tejero), “Una mare molt sàvia” (Sisco Beltran Uno).

En uns quants grups, en què, a més, els demaní “Què n'opineu? Gràcies”, ens posaren frases que empelten amb el matriarcalisme. Així, en el grup “Dialectes”, el 29 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon ens indicà “Que la teva mare és una dona que ha sabut viure”. Tocant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia ens digueren “Té tota la raó” (Montserrat Rius Malet), “Així és” (Leo Sánchez).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 de novembre del 2021 i posteriorment ens adduïren “D’acord, i hi afegiria ‘La vida, sobretot, són vivències i convivències’” (Carme Burg), a qui li amollí “També”, en la mateixa línia que ma mare, l’endemà, quan li llisquí els mots que ací esmentem. Carme Burg també incloïa (i jo ho considerí cert) que “Les persones que passen per la nostra vida, sempre ens deixen una part d’elles, que passa a ser nostre per sempre”; “La vida comença a casa, amb la família: és el pilar del futur” (Agnès Matas).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de novembre del 2021, ens informaren “Que té tota la raó” (Assumpta Capdevila) i “I aquestes vivències, si són bones, les recordes i t’ajuden a continuar vivint. Si són amargues, és millor oblidar-les i cercar-ne, de noves” (Montserrat Bosch Angles).

També empiulant amb aquest tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, fiu un dibuix i, al moment, el passí al meu mur: 1) un rectangle molt menut i amb els extrems rectes (instrucció), 2) un segon, un poc més gran, però també amb els cantons rectes (educació formal), 3) un rectangle, un poc més gran que el segon, però amb els cantons ja en forma de corba (educació no formal) i 4) un dibuix molt ample i de formes diverses, com si es tractàs d’un ou deixat caure que no hagués eixit precisament redó (educació informal). Doncs bé, en eixe post, exposàrem: “Maneres de transmetre el saber, de formar les persones:

• Instrucció: a l’estil militar, pròpia de les cultures patriarcals[3].
• Educació formal: molt en línia amb la instrucció; escoles, instituts, universitats.
• Educació no formal: museus, conferències, viatges organitzats per associacions vinculades econòmicament amb ajuntaments.
• Educació informal: saviesa, experiències, vivències, transmissió oral de generació en generació. Molt pròpia de les cultures matriarcals”.

 

Al meu coneixement, en els Pobles matriarcals, si bé les experiències i la saviesa no exclouen una possible formació escolar (amb una organització molt més oberta que en l’educació formal, educació a què trie qualificar d’”instrucció”), sí que podem dir que s’hi educa, sobretot, per a la vida, per a tenir simpatia per la Mare Terra i que, igualment, és compatible amb l’ús de les tecnologies, com ara, com a mitjà de relació social, de convivència, de solidaritat, etc. amb persones d’altres països, d’altres cultures i que també promouen trets associats als Pobles matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones: són a les rondalles’”(https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html), publicada en el diari “Arabalears”.

[2] Ací “rai!” podria equivaldre a “millor encara!”.

[3] Com indiquí, el mateix dia, a ma mare, podríem reflectir-la, com ara, en la relacionada amb el franquisme. I, la segona, en molts senys, amb la que, sense haver-se desfet del franquisme, encara perdura: per exemple, mitjançant unes classes en què les taules són organitzades com si fos una estructura militar (un exèrcit), en lloc de fer-ho en rogle (cooperació, esperit d’equip) o bé de barca.

Les pabordesses, les majorales, la mare i pervivències ancestrals

 

Les pabordesses, les majorales i cançons de pandero.

Un punt interessant de les cançons de pandero de què reporta en "Folklore íntim del Rosselló" és el del paper de les dones en uns actes que coincideixen amb la funció femenina en festes en què el paper de l’home a) és secundari, b) no figura o c) fou introduït molt avançat el segle XX (com és el cas de la “Festa de les Alfàbegues”, en Bétera, una vila valenciana del Camp de Túria).

Així, Simona Gay escriu que “Tres majorales del Roser, ‘dos fadrines i una de casada’, captaven per les cases els dies de festa: Nadal, Pasqües, l’Ascensió, Pentecosta, l’Assumpció. S’hi afegia la Festa Major, el dilluns de Pasqües, l’Adoració o festa de les Quaranta Hores i, demés, els bateigs i els casaments, ocasions que es divertia el vilatge. Després de l’ofici de la festa, les pabordesses entraven en les cases cerdanes, dintre la sala, mig fosca (...). Amb les pabordesses, entrava la gràcia de la joventut i la frescor del cant, per a alegrar la família entaulada. L'una tenia el pandero amb la mà esquerra i prou alt perquè la Verge del Roser amagui la rosa de la galta; amb l’altra mà, tamborinava per a ritmar la cançó que cantava amb l’altra fadrina. Es passaven el pandero de l'una a l’altra. La majorala posava en la taula el plat d’estany o de plata, on era una Verge del Roser, més o menys, enflocada, segons les festes: ‘La Verge en teniu a taula, / que li’n facen caritat / cada u del que voldrà...’” (p. 378).

Com podem veure, 1) hi pren part una dona casada i una fadrina (en Bétera, l'obrera fadrina i una dona que fa de mare, "l'obrera casada", com un perllongament de l'eixart entre la deessa grega de l'agricultura, Demèter, i la seua filla Persèfone), 2) o bé són en Nadal (dins d’una de les estacions femenines), o bé en festivitats en nexe amb la figura de la mare (com ara, l’Assumpció, a mitjan agost), 3) o bé en moments de l’any associats a la primavera (ací, simbòlicament, de la vida i amb eixe lligam marona-filla). I més: 4) també n’hi ha en l’època juvenil (l’estiu). A banda, 5) hi ha un vincle entre la fadrina amb la dona d’edat avançada: simbòlicament, ací, l’estany (el qual és de color verd, com la de la primavera) i l’argent junt amb el plat receptiu en què hi ha representada una imatge de la Mare de Déu.

Ben mirat, hi ha un detall que reflecteix el matriarcalisme: la Verge, com si fos l’àvia a qui s’atansen els fills i els néts (en el text, amb motiu d’una festa) i li fan presents com a senyal d’agraïment i no descartem que empeltant amb alguna tradició ancestral de gratitud cap a la Mare Terra, en línia, com ara, amb mots que trau Rigoberta Menchú sobre les collites i el permís que els indígenes del seu Poble fan a la mare de tots i de la vida terrenal.

Cal dir que, en els darrers mots, capim un signe matriarcal: la donació es fa atenent a la voluntat de cada participant en la recol·lecta, no per imposició externa, ni de cap autoritat (en aquest passatge, religiosa). Adduiré que recorde haver anat algunes clavariesses a cals meus pares, obrir-los ma mare la porta i, en acabant, comentar-los que, com que li agradaria aportar-los més, però que no podia aleshores, que hi tornassen un altre dia i que així ho faria. I ho feia. O, simplement, fer ma marona la deixa un dia que li venia bé i, és clar, abans de la celebració. Per exemple, de la festa de Sant Antoni "el del porquet".

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos comentaren sobre la figura de la mare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la figura de la mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 23 d'octubre del 2026 comentaren "En tenien prou amb sobreviure. No tenien més temps, ni energies, per a filosofar o per a romantitzar cap aspecte de la vida" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Res.

La meua era un animal de séquia addicta als optalidons [ , un medicament contra els mals puntuals i contra els moderats]" (Lurdes Gaspar), "Que, qualsevol cosa que em preocupés o que em passés, ho comentés a la mare, que ella sabria aconsellar-me" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Per a la mare, l'àvia era 'especial', una persona extraordinària" (Josep Ferrer Ferrer), "A part que s'havia de tenir cura, poca cosa més: ja ho veia amb l'exemple i amb els fets. L'àvia Maria era qui s'encarregava dels fills perquè l'avi sempre era al camp. 

La meva àvia va prometre que no es casaria mentre hagués de tenir cura de la seva mare. I així ho va fer. I la meva mare, bé: a casa, sempre ens vàrem fer càrrec de la meva àvia fins que es va morir. En ambdós casos, eren les dones qui duien la família" (Àngel Blanch Picanyol), "Doncs que la mare era el pal de paller en les famílies i, sobretot, a pagès. Estaven per a tot: família, casa, camp i hort" (Roser Canals Costa), "Millor no parlar del tema, Lluís" (una dona), "La més important" (Misericòrdia Nicolau Soronellas), a qui escriguí "Això he dit a ma mare: que, en moltes cançons, en moltes rondalles,... la mare és present (prou més que el pare) i que, en les cultures matriarcalistes, és la figura principal (bé biològica, bé la Mare Terra)" i, tot seguit, ens afegí "És que, com una mare, no hi ha res; i, per a una mare, un fill és el més important del món i donaríem la nostra vida per salvar un fill. 

I, quan un fill té un problema, és la mare qui pateix tant com ell. El pare, a tot estirar, et demana 'Com estàs?' i prou".

Finalment, ma mare, el 23 d'octubre del 2026, per telèfon, em digué "Normalment, els fills tenen més confiança en les mares (més que en el pare), siguen fills, siguen filles. Moltes vegades, les mares deien 'Vés i dis-li-ho, a ton pare' i, aleshores, el pare deia 'Doncs, a mi,...', 'Què t'ha dit, ta mare?' o, fins i tot, 'Vés a veure què diu ta mare'...". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El pandero, pabordesses i la Mare de Déu i la maternitat

 

Un altre apartat interessant del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), és “Cançons de pandero”. Així, trau el tema de les pabordesses i de les majorales i el paper de totes dues en aquesta música: “El pandero servia per a acompanyar els cants de les pabordesses. Els cants són dedicats, tot primer, a la Verge; després, al clergat, als cabdals de la vila o de casa, als nuvis, als casats altra vegada, etc...” (p. 374).

En un altre fragment de la mateixa pàgina, exposa una traducció d’un escrit de Josep-Sebastià Pons (1886-1962), possiblement, relatiu al segle XVII: “les confraries del Roser s’estableixen en les viles remotes... Les pabordesses o majorales del Roser condueixen per les places el ballet, amb ritme d’Ave Maria i, és durant llurs recaptes i llurs evolucions que, de retop, el tema de la rosa inspira les més delicades cançons catalanes, aquest lirisme dels humils, massa natural, sens dubte, per a ser assequible als lletraferits” (p. 376).

Ben mirat, quan l’estudiosa ens reporta sobre qui la informà, indica que ella “No coneixia res del pandero quan, en 1935, a Er, una dona vella, a qui demanavi si sabia cançons, em va parlar del pandero. El descriví molt bé: ‘és una tamboreta, és colorat de verd amb una rosa al mig, tot enflocat de ribans i de cascavells’” (p. 376). Per tant, hi ha vocabulari prou significatiu: la color verda (en vincle amb la infància, amb la primavera); el rosa, amb un mot ("rosa") lligat amb el mugró; el terme “enflocar”, que també vol dir “fotre, copular”; els ribans (un ribà és una cinta) i estar encinta (o prenyada); i els cascavells, o siga, els testicles. En altres paraules: una mare (la Verge) que fa com un eixart amb un fill en els primers anys de la vida.

Igualment, ens amolla unes paraules que no tenen pèrdua: “A prop d’aquesta església que forma un trèvol, potser en honor de la Santíssima Trinitat, i on senyorejava una Verge  morena emmantellada de blanc i d’or” (p. 376), és a dir, que no ho fa un personatge religiós masculí (ni Nostre Senyor, ni Jesús), ni espiritual (l’Esperit Sant), sinó u, més aïna, terrenal i maternal. També agrega que, “En aqueix pandero, la Verge del Roser portant l’Infant és pintada en un ovalat de roses sobre un fons de verd fosc” (p. 376).

Sobre la forma d’ou, ens porta a les de caire circular (i, en qualsevol cas, no rectes), un detall relacionat amb els Pobles matriarcals: l’ou de la fecunditat, el de la creació (l’ou còsmic), la regeneració de la vida, la maternitat... I, més encara, tenint present que Nostra Senyora és acompanyada del Fill i que, de pas, hi ha un nexe entre tots dos. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: Adjuntem un enllaçament en relació amb drets històrics de la dona en la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): https://x.com/RBerenguerIII/status/2113256638845001734.

Corrandes, la senyora mestressa i dones acollidores

 

Al capdavall d’aquesta introducció a “La samaritana”, Simona Gay comenta “me l’ha relatada la Maria Soubrà.

L’havia apresa de la seva àvia, Guideta Bonafé, analfabeta. És l’àvia que li contava com el teatre es feia a Illa” (p. 362), és a dir, li passà una padrina nascuda cap a 1830.

Un passatge posterior en què hi ha trets matriarcalistes és el punt “Seguedilles dels Goigs dels ous” (p. 368). Diu així:

“Passades les fervoroses tenebres de la Setmana Santa, s’aixeca la nit il·luminada de Pasqües. A Rosselló, el flabiol cridava la llum a quatre hores de matí. Fins a la mitja nit, pels carrers, ressonaven els Goigs dels ous (...) s’han afegit les Cantarelles o Caramelles (...). El poble s’hi expressa en corrandes casolanes o burlesques mesclades de records de la Passió. (...) La música és la dels goigs dels ous” (p. 368).

Abans d’endinsar-nos en la lletra, indicarem que, unes planes després, l’estudiosa reflecteix que el poble ha unit la foscor i la claror, lo creatiu i lo formal, i ho posa amb uns mots que paga la pena llegir: “Aqueixa conjuminació de sagrat i de profà no xoca gens els catalans” (p. 372), fet que podríem enllaçar amb un detall de la Pasqua: l’abundància de cançons eròtiques que es canten el dia de Resurrecció, en lloc de fer-se una festa popular de caire místic. Açò lliga la religió i la natura (la mare).

En relació amb els versos, n’hem triat aquests:

“Bona casa, bona brasa,

bona brasa i bon tió

i, a vosaltres i nosaltres,

Santa Nit que Déu nos do.

I, a la senyora mestressa,

Déu conservi lo marit

per la tenir ben calenta

a l’hivern, quan se’n va al llit.

A l’amo d’aquesta casa,

lo mateix li desitgem.

Si ne ten, de fadrinetes,

Déu mantengui llur honor

que, si ne ten, de viudetes” (p. 368).

 

És a dir, s'exposa la figura de la mestressa (ací, “senyora mestressa”, un tractament que recorda el de “senyora ama” valencià), a qui es desitja llarga vida i com un empelt amb el seu home, qui haurà de fer bona pasta amb ella, fins i tot, quan faça més fred.

Agregarem que, per una banda, la dona apareix com “senyora” i la forma més comuna (mestressa), mentres que la consideració cap al marit es limita a dir-ne que és l’amo (però no li afig cap “senyor”). Nogensmenys, les filles també ixen reforçades, com abans ho havia estat la marona.

En nexe amb això, més avant, els versets diuen

“Oh, Regina coronada:

guardeu-nos aquesta casa” (p. 368),

 

de manera que la dona, no sols és regna per la zona (n’és la reina coronada, l’actual), sinó que és la protectora dels seus fills que hi habiten, els quals es recolzen en el paper maternal que desenvolupa la Mare i, de pas, ella és en companyia dels seus seguidors.

Tocant a les darreres línies d’aquesta composició, potser uns quants del redol s’acosten a la casa i amollen

“Mestressa: si teniu ous,

guardeu-los per als de casa,

que nosaltres ja prendrem

botifarra i cansalada.

I, donar o no donar,

ací nos faran estar” (pp. 368 i 370).

 

Per consegüent, cada banda podrà menjar de lo que té i, igualment, estar-hi en companyia. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pervivències matriarcals en el Rosselló i religiositat naturalista

 

Revenint a l’antologia “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha una secció amb uns mots que no tenen pèrdua i de què tractarem. Així, en “Quaresma i Pasqües”, captem que “Los Plants de Nostra Dona són a l’origen del Drama Sagrat; són coneguts diversos escrits a mà en llengua llemosina i en llengua catalana: els lligams eren estrets entre Catalunya i el Migdia de França. Entretant, convé de marcar algun límit.

Ens diu Josep Sebastià Pons (traduïm):

            ‘El Rosselló ha retingut la concepció de l’Edat Mitjana, això fa que guarda un caràcter distint de la França del segle XVIII...’” (p. 348).

Com podem veure, primerament, ens enllaça amb dos Pobles matriarcalistes (l’occità, ací, amb la llengua llemosina; i el català), els quals tingueren molta relació en època medieval (com ara, literàriament, en poesia, en política, en la semblança lingüística...).

Ara bé, quan la investigadora entra en la cultura catalana i en l’associada a la llengua francesa, comenta que el Rosselló ha mantingut les arrels de l’Edat Mitjana (les quals són matriarcalistes) i que és diferent de la segona. Al cap i a la fi, la francesa s’inclina 1) per la uniformitat, 2) al capdavall d’eixa centúria, per la raó, i, 3) més avant, àdhuc, pel laïcisme, tres detalls que la desarrelen i que reflecteixen que és patriarcal, per molt que molts llibres i moltes publicacions del primer quart del segle XXI i tot encara fessen una mena de lloança de les valors de la Revolució Francesa i silenciassen (o bé, no s’aturassen a esbrinar) sobre les arrels autòctones en terres catalanoparlants.

Un altre passatge interessant i, ben mirat, amb simbolisme que empelta amb el matriarcalisme, és el punt “La samaritana (A)”, de què desglossarem bona part. L'estudiosa diu així: “No puc deixar d’esmentar la supervivència de la representació teatral de La conversió de la samaritana a Illa, gràcies al catalanista i poeta mossèn Bonafont, rector d’Illa, i a les monges que feien escola a Illa. L’escenari era l’antiga església de la Rodona. Un record en perdura. Encara en 1910, Dijous Sant feien un pou al costat de l’altar de la capella de l’Hospital, era encerclat de tarongers; al mig, penjava una cadena i n’hom sentia el degotadís de l’aigua en el pou: cloc, cloc, cloc, feia l’aigua baixant d’una ferradeta. Una estàtua representava Nostre Senyor, d’una part del pou; i, de l’altra, una verge vestida de negre figurava la samaritana” (p. 362).

Anem a pams. Per a començar, l’escriptor i promotor de què fa esment és Josep Bonafont (1854-1935), nascut en la Catalunya Nord. Tocant als signes, cal destacar el nom del temple (Rodona, el qual empelta amb la tendència a lo circular en els Pobles matriarcals), que el forat fos molt pròxim a on vivia la gent (puix que equival a la vagina i, per extensió, a la vulva), que es parle d’un altar (la vulva), d’una capella (la vagina i, molt sovint, la vulva), que romanga en rogle (encerclat) i no cal dir que ho fa per tarongers.

En altres mots, la presència femenina és molt important, fins al punt que l’indret és envoltat de tarongers (no sols d’u), arbre que fa taronges (fruit que, com que conté llavors, empiula amb la fecunditat). Aquesta mena de veïnatge té moltes semblances amb la cultura basca, atenent al llibre "Europa índígena matrilineal. Los vascos", de Mari Carmen Basterretxea: "En Berriatua, a uns 200m. de l'ermita de Magdalena, hi ha un pou l'aigua del qual es considera guaridora per a les malalties de la pell" (p. 60).

Altrament, el pou ens porta a la bossa maternal en què es cria el futur nadó; i la ferradeta ho fa amb un poal (recepció) de metall.

Quant a les colors i a les estàtues, hi ha un eixart entre home i dona: el Senyor i una marededéu vestida de negre (i, així, vinculada amb la foscor i amb la nit). I, més encara: el personatge masculí i el femení són dins, no fora (en la marona, en la terra). Això ens representa un lligam mare-fill. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.