Deien la frase "Déu va dir esposa, no esclava"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "Déu va dir esposa, no esclava"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de febrer del 2026 i posteriorment comentaren "En nom de Déu, el comentàvem, però, de tant en tant, en aquest aspecte (ni esposa, ni esclava), companys de vida i de camí. I, si no era així, parlar; i, cadascú, el seu camí" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "A mi, m'ho va dir la meva esposa [ , nascuda en 1931]. No ho havia sentit a dir mai" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "Esposa" (Àngels Sanas Corcoy), "De fet , sempre sentia a dir a l'àvia a l'avi : 'Sóc la teva dona, no la teva empleada'. I feia el que li donava la gana, amb respecte; però, essent de pagés i tenint hostes, ella sabia molt bé el que li pertocava.  Bé: jo sóc molt com ella" (Lydia Quera), "Mai" (Xec Riudavets Cavaller), "Aquesta no l'havia sentida mai.

T'agraeixo que me l'hagis ensenyada" (Anna Babra), "La meva mare no hagués consentit ser esclava, ni rebre maltractament" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No recordo que ho diguessin. Aquesta frase m'és coneguda, però no de casa" (Rosó Garcia Clotet), "A casa, es pactava tot i es parlava de tot. Sense tabús" (Maria Dolors Sala Torras), "Jo ja la sabia" (Dolors C. Serra), "Aquesta frase de 'Déu va dir Esposa et done, no esclava', ací també l'he sentida molt.

Però, després, amb humor, responen ',... però es clava en tot'" (Vicent Pla), "No l'havia sentida mai. Però, en certa manera, relacionada, sí, i era 'Quan t'aixeques, t'has de lligar fort les espardenyes', en el seny que et passaries el dia treballant sense parar. Aquesta expressió la feien servir a pagès. A Barcelona, no l'he sentida mai" (Àngel Blanch Picanyol), "Això ho he sentit dir als homes; entre ells, mon pare. 'Déu va dir esposa i no esclava' i '... ¡No de clavar!: es clava en tot!'" (Lourdes Hernandis), "Bé. La iaia i la mama deien 'No som les minyones'" (Montserrat Cortadella), "Noooo em sona" (Daniel Gros).

En el meu mur, el 28 de febrer del 2026 posaren "Mai sentida. Llevant de Mallorca" (Maria Galmés Mascaró), "Jo vaig viure dues besàvies fins els dos o set anys. Una, per part de mare; i l'altra, per part de pare. La de part de la mare, hi vaig viure fins a sis anys.

De fet, no els calia dir res: el respecte cap a elles era descomunal i se li consultava tot. Per la part de pare, la recordo com si fos ara. Eren a pagés, era la que vigilava el menjar i en feia la distribució, calculada, com si fos la gerent d'una multinacional. No parlava gaire i només faltava que tothom li fes una reverència quan passava" (Elisabeth Orpa), "Aquesta frase en concret, no. Però sí que la meva àvia deia que 'Malament quan, en una casa, no hi mana la dona'" (Glòria Reverter).

En el grup "Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana", el 28 de febrer del 2026 ens plasmaren "I continuem així!! Amb justícia i amb coherència!!!!!" (Roser Canals Costa).

Cal dir que, com indicàrem a algunes persones, "Aquesta frase té diferents lectures: sexual, social i eròtica (el penis 'es fica', 'es clava', encara que la forma genuïna no és 'es posa').

Me la posà Ricard Jové Hortoneda (1929), en el 2022, en un comentari a una cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila. Ell escrivia 'Déu va dir ESposa, no ESclava'". De fet, el dia que férem la qüestió, a migdia, Ricard Jové Hortoneda inclogué un símbol de riure en el meu mur.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos parlaven sobre festes a la vida

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre festes a la vida? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 27 de febrer del 2026 comentaren "No, però parlava dels envelats que es feien quan era jove" (Rosó Garcia Clotet), "Les festes de la vida són les que vivíem tota la família junts a la platja, a la muntanya, al bosc, a una taula ben preparada o a la vora de la llar explicant tot el passat i el present; o una bona lectura compartida i, fins i tot, ballant sardanes i sentint la dolçor de l'acordió de l'avi amb cançons i amb cantades pels avis. Era estar com a festes de paradís" (Lydia Quera), "No" (Lurdes Gaspar), "Bé. Els naixements eren una gran festa. La família i amics, junt amb els padrins del nadó, feien una festa, moltes vegades, a casa.

Alguns tenien una entrada gran i es preparava amb cura un bon dinar.

Sortint de l'església, els padrins, de dalt d'un balcó estant, tiraven ametlles per a tota la concurrència del carrer, que felicitava a la família.

El carrer de Gurb era un lloc de germanor. Tothom hi era per a tot, per a lo bo i per a lo dolent. Teníem dividit el carrer en dos espais ben delimitats. Nosaltres, els del cap d'avall, érem molt ben avinguts (dels quatre cantons avall)" (Maria Dolors Sala Torras), "Com es podia abans" (Àngels Sanas Corcoy), "La veritat és que jo era massa jove per a parlar amb elles i recordar-ho" (Daniel Gros), "I tant!! Les festes de Festa Major, religioses i també les festes familiars de pares, germans i més família. Tots hi col·laboràvem!

Bonics records" (Roser Canals Costa), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Crec que, a part de les festes religioses o patronals, no en vaig sentir parlar mai" (Xec Riudavets Cavaller), "Algunes vegades ho sentia comentar amb les seves amigues" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Festa major, envelat,..

Més que parlar, feien que les gaudissin. Crec que veient-nos feliços, elles ho eren" (Anna Babra), "No" (Lurdes Closa).

En Xiuxiuejar, el 27 de febrer del 2026 ens posaren "1915; però, la veritat, no recordo que l'àvia ens parlés de festes" (Aya_ZholvaX).

Finalment, ma mare, el 27 de febrer del 2026, per telèfon, em digué "És que, ací, [ en València], entre la festa i menjar, ho fem per a tot: trons, traques, menjars... Tot. Per exemple, en les falles, abans, anaven per les cases arreplegant ('una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, per a la falla del meu carrer' que deia la cançó). Sant Josep era una excusa. Una festa clarament pagana". 

Adduirem que, com escriguérem a algunes persones (com ara, a ma mare), les festes de les falles en són del ram: en principi, eren de barri i, sobretot, de la ciutat de València, i tenen un origen llunyà, almenys, en el temps.

Pareix que són paganes i que tenen relació amb el començament de la primavera com a símbol del retorn de la vida i, com assenyalà ma mare, de purificació.

La gent treia andròmines i materials que ja no els eren útils o massa vells i feien una foguera.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre la llegenda del forat de l'Encantada

El 1r de febrer del 2023 accedírem a una llegenda en què la xicalla ix (o bé els porten) del forat de l’Encantada. Aquest relat figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors. En el darrer paràgraf del relat, narrat en Oliana (una vila catalana de l’Alt Urgell), llegim “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364). “Quitxalla” té també, com a sinònim, “xicalla”. Per consegüent, com escriguí el mateix dia en una llibreta, “No ho feien de París”. L’endemà ho comentí a ma mare, qui, per telèfon, em digué “Si és l’aigua, pot ser; si és l’aigua, també, perquè el nen és en la bossa del líquid amniòtic [de la mare]”, és a dir, en el que el protegeix durant l’embaràs, dins de la mare, abans del part.

Ben mirat, consultàrem l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, i trobàrem que, tocant el tema de la cacera, relaciona la cova-caverna-santuari “de què el caçador ix, i a què torna (naixement-mort) i, en l’úter social primitiu de la qual la dona realitza la funció d’amalgama psicosocial” (pàg. 25, nota 8) i que, més avant, ens parla de “l’estada paradisíaca en l’úter familiar” (p. 35).

Versos o cançons amb posta de sol

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren versos o cançons amb posta de sol? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de febrer del 2026 comentaren "Una de les cançons de bressol diu: 'Horabaixa, post el sol,

plorinyava l'infantó.

- No ploreu, angelet no,

que mumareta no ho vol.

No ploreu, angelet, no,

que mumareta no ho vol.

No, nin, no, no, nin, no,

una engronxadeta

al nin petitó,

no, nin, no, no, nin, no...'" (Miquel Vila Barceló), "No" (Lurdes Gaspar), "No. La mare, quan cantava, sempre eren trossos de sarsueles" (Maria Coca Juncosa), "No. No eren massa de cantar! Recitar algun poema, però res important" (Maria Dolors Sala Torras), "No. No ho tenc gens present" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Angelina Santacana Casals), "Altres, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "No. Sóc sincera" (Anna Babra), "Sí. A casa, cançons i versos, i jo feia versos als casaments i a comunions. I tota festa, a casa (o a casa de família i d'amics) i cantar molt els avis. Tots dos cantaven molt bé, fins i tot, a les caramelles i, en tenir hostes, la cançó, diàriament" (Lydia Quera), "A mi, no m'ho havia cantat amb posta de sol" (Roser Canals Costa), "Disculpa'm Lluís... No ho recordo" (Daniel Gros), "No. Mai. La mare no recorde ni que em contara una rondalla" (Josep Ferrer Ferrer), "Ara per ara, només recordo

'Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen;

plou i fa sol,

les bruixes porten dol'.

 

'Sol, solet,

vine'm a veure'm,

vine'm a veure'm.

Sol, solet,

vine'm a veure'm

que tinc fred'" (Montserrat Cortadella).

 

En el meu mur, el 21 de febrer del 2026 plasmaren "'El no, nin, no' mallorquí: 'Horabaixa, post el sol, / plorinyava l'infantó...'" (Conxeta Fortesa).

Finalment, el 21 de febrer del 2026, a ma mare, amb qui parlàrem per telèfon, li diguí que molts passatges claus que figuren en rondalles o bé en poemes i en què domina lo femení o bé personatges femenins, esdevenen de vesprada, en pondre's el sol o, com ara, de nit: la senyora ama (mestressa o madona), les dones d'aigua, la velleta... O siga, en moments del dia que corresponen a la primavera d'hivern i a l'hivern respectivament.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos contaren sobre personatges femenins grossos

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren sobre personatges femenins grossos? Gràcies.

Hi ha narracions en què aquests personatges ho són més que els masculins.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 20 de febrer del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "A mi, la mare no va comentar-me res d'això" (Roser Canals Costa), a qui escriguérem "Hi ha una rondalla en què la princesa és més grossa que el mig pollastre i, en els mosuo, la mare representa lo gros i el pare és en nexe amb la petitesa", "No, rei" (Maria Dolors Sala Torras), "Doncs no, perquè no era un tema ocurrent per a elles. Tampoc es veien persones tan grosses com ara" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Totalment desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No. De fet, a casa, tots prims i tampoc coneixíem a ningú, com ara, gras. A més, en ser de pagés, és treballar moltes hores; i aquestes rondalles, desconegudes" (Lydia Quera), "Al costat de casa de la bestia, vivia una dona grossa i ma mare em deia que es menjava una cassola per a ella i que hi mullava pa; i que sempre era asseguda. De malnom, li deien 'la caldosa'" (MCarmen Bañuls), "No recorde res sobre personatges grossos..." (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 20 de febrer del 2026 plasmaren "Nooo. Les dones de casa, mai. Varen ser primes" (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa't panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar ("pol·len del teu ventre").

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (...)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

El Sant Antoni "el del porquet" d'Aldaia, rebut amb continuïtat

Bon dia, 

Hui, sobre Sant Antoni "el del porquet", en Aldaia (l'Horta de València).

He parlat amb mon pare, nascut en el Carrer Sant Antoni, en Aldaia, en 1942. M'ha dit que:

* Fa uns cent sis anys, si fa no fa, per l'any 1920, es féu la primera imatge del sant.

* En 1936, començà la guerra i acabà en 1939. Se'n salvaren l'anda, els angelets (1), el lleó i el porquet.

* Quan mon pare tenia cinc anys, potser, en 1947, es féu la imatge nova (escultura de fusta), pagada per un besoncle de mon pare, Manuel Alfonso Iglesia (l'avi Nelo), nascut cap a 1870 i de línia lliberal.

Afegirem que, com que hi ha hagut un home, relacionat amb una de les parròquies de la vila, que s'ha interessat pel tema de si la imatge podria passar a la Parròquia de la Saletta i el capellà pareix un home receptiu i que ja hi ha negociacions entre els clavaris (encapçalats per aquest clavari valencià) i el rector, en un futur pròxim, serà en aquesta segona parròquia.

A més, com hem comentat, mon pare i jo, així és garantida la continuïtat.

També vos adduiré que he viscut molt eixe lligam amb aquest sant, perquè visquí en aquest carrer fins a maig del 2009 (1971-2009), un poc després de fer els trenta-huit anys.

Per això, no tinc cap dubte que el sentiment de pertinença a la terra, en bona mesura, em prové d'aquest empelt i de la meua observació del paper que hi feien les clavariesses, en aquesta festa, en paraules de ma mare, coneguda com "'La festa de la garrofeta', perquè en donaven als cavalls que hi participaven, que eren els principals animals de la festa.

El primer any que jo em casí (1969), les dones eren les organitzadores. L'únic home que hi havia era l'avi Luis" (2), mon avi patern (1909-1983). En canvi, "En Alaquàs, els qui l'organitzaven eren hòmens" (3).

Ben mirat, dir-vos que el matriarcalisme ha estat molt present en la festivitat de Sant Antoni i en els actes al llarg del segle XX i del primer quart del segle XXI en la història d'Aldaia.

Finalment, la imatge del sant junt amb el porquet, simbòlicament, és en la posició genuïna mirant-los frontalment:

Esquerra: Sant Antoni. El bé.

Dreta: el porquet. El mal, el dimoni.

Aquesta imatge no és d'Aldaia, però ens serveix.

Per consegüent, com he indicat a mon pare, com l'home i la dona en moltes fotos de parelles catalanoparlants d'arrels catalanoparlants fetes abans de 1930.

****

(1) (2) (3) Informació facilitada per ma mare el 16 de febrer del 2026, per telèfon.

Nota: Les fotos de carrer són de la festa del 2020 i les fiu de dins de cals meus pares estant.