Vos deien sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 7 de març del 2026 i posteriorment ens comentaren "No en sé res" (Lurdes Gaspar), "No tenien temps per a gaires exquisideses simbòliques. Criaven fills i sobrevivien com podien" (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí "No cal que facen exquisideses perquè, per exemple, hi ha llegendes en què apareix un pou i una dona que en treia xiquets, narració que lliga amb el paper de la comare. Per això, he posat 'simbòlicament'", "No recordo res d'això!!!" (Roser Canals Costa), "Que servia per a donar vida i calor amb estimació... en molts moments" (Lydia Quera), "No ho sé" (Lurdes Closa), "'Des que hem estat mares, no hi ha hagut manera que baixi la cintura'. No en deien res en especial. La mare era sastressa i modista. Tenia força vida social, com l'àvia.

L' àvia havia alletat altres nens. Els seus fills tenien germans de llet.

No es preocupaven gaire de tot això" (Maria Dolors Sala Torras), "Noo" (Àngels Sanas Corcoy), "La mare va nàixer molt abans del 1920... Jo, l'any 1933; i la guerra, al mig. El pare, militar, i van recórrer molts llocs de Catalunya. No van tenir massa temps per a anècdotes" (Júlia Aixut Torres), "Recorde que jo era molt petit i vaig fixar-me en una veïna que tenia la panxa inflada i li ho vaig demanar a ma mare, i ella em va respondre que era per un empatx de cireres. És clar que era embarassada" (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 7 de març del 2026 plasmaren "Tema tabú" (Maria Galmés Mascaró).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Aprovaven fer a les bones, però no a les males

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven fer a les bones, però no a les males? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de març del 2026 comentaren "Sempre a les bones. A les males, segons els avis, arribes a soles" (Lydia Quera), "Les dues àvies, sempre a les bones. No els vaig sentir mai una paraula més alta que les altres" (Rosó Garcia Clotet), "Sempre a les bones i calma. A poc a poc" (Margarita Pou Marfany), "Ni idea" (Lurdes Gaspar), "Sí. A les bones, primer; i, després, a les males" (Àngels Sanas Corcoy), "Sempre hi havia bona harmonia. Ni ella, ni nosaltres volíem a les males.

Som o no ho som!!!!" (Roser Canals Costa), "Sempre a les bones. Mai van actuar a les males. Les parts implicades intentaven posar-se d'acord dins les seves idees. Si no podia ser, almenys, un entremig que afectés com menys possible parts afectades" (Antonia Verdejo), "Deixaven elegir, almenys, a casa. Mai hi havia imposicions, sempre oferien diferents opcions. No el que més crida té raó. No cal discutir amb qui no t'entén" (Maria Dolors Sala Torras), "Eren gent d'una altra època i, més aviat, estrictes" (Xec Riudavets Cavaller), "L'àvia Maria sempre feia les coses a les bones. Si les havia de fer a les males, ho tenies clar: perdries segur" (Àngel Blanch Picanyol), "A casa, totes les coses sempre les fèiem a les bones.

Mai ens imposaven a fer-ho a les males" (Rosa Rovira), "És clar!" (Josefina Moya Martínez), "Ah! Síííí. Tant la mare com la iaia sempre deien el mateix: 'Parlant, la gent s'entén' .

I, si una cosa no convé, a la força, res" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 6 de març del 2026 posaren "Fer a les bones crec que, en aquest cas, vol dir tant si vols com si no vols.

I sí, algunes ho deien.

Ni m'agradava, ni m'agrada.

Avui dia, a vegades, es fa, però perquè no hi ha altre remei. Això respon a una paraula que només se l'hauria d'imposar un mateix després d'una decisió madurada" (Anna Babra), "Sempre millor a les bones... Una de ses dues àvies sí que emprava lo que diem 'mà esquerra'. S'altra, no: fes lo que jo dic i punt" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 6 de març del 2026, en relació amb els mots d'Àngels Sanas Corcoy, ens digué "Això solia ser lo més normal, sobretot, quan eren coses importants".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La mort, la Mare Terra beneïda i el matriarcalisme català

 

Prosseguint amb el tema de la mort com una qüestió no tabú en la tradició matriarcalista catalana, el 2 de març del 2026 llisquí uns versos del llibre “Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom III”, d’Antoni Gili i Ferrer i publicat per El Tall editorial en 1996 (1a. ed.) i, immediatament, m’evocaren una rondalla de Francesc de S. Maspons i Labrós (“La Creació”), apareguda en els anys setanta del segle XIX. Comencem per la composició:

“Ningú té acta de vida,

ni sap quan se morirà,

perquè el qui mos va crear,

sa retxa mos va senyar

i se va estojar sa mida.

I sa terra beneïda

mos crida, de nit i dia,

i diu que sa carn que ha nodrida

la s’ha de tornar [ a] menjar” (p. 105).

Quant a la narració, hi ha un passatge en què la Mare Terra parla a Déu:

“I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué:

-Senyor: ¿què és lo que us plau, de mi, fer-ne?

I Déu li va respondre:

-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, de llavors ençà, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

Finalment, posarem que, en nexe amb aquest punt (i per la semblança), el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a raonar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, és viva, ‘dóna vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort, sinó que s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”. 

 

 

"No és t'estim, t'estim", Miquel Vila Barceló i el matriarcalisme

Afegiré unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que se celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, tenen un alt sentiment de pertinença a la terra), Miquel Vila Barceló plasmà açò en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no, no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis, si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare: se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant, posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és, cada dia, un tassó d’aigua, en tenir set; un plat amb menjar, en tenir gana; netedat i els medicaments a l’hora. El demés, rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les vint-i-quatre hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”. 

Josefina Roma, les rondalles de Perrault, les dels Grimm i el matriarcalisme català

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”, recopilada en 1902. Començarem dient que, en aquest relat, com escriu l’antropòloga, intervé “La noia que pren la iniciativa i que és capaç de sortir-se’n de les situacions de perill que afecten a tots o a ella sola. Es tracta d’una actitud que no té res a veure amb la visió que ens han donat les rondalles manipulades en publicacions infantils i que, des de Perrault i, sobretot, els germans Grimm, tracten d’adoctrinar-nos cap a uns valors de feminitat passius i dòcils, tot esperant que un dia es presenti el príncep a rescatar-nos d’un entorn negatiu, que relega la noia a un paper secundari, fins i tot, per a decidir el seu futur. Aquesta manipulació es fa palesa quan s’adapten les rondalles tradicionals per a la formació dels infants i es produeix una doble mutilació” (p. 456). Els germans Grimm (segles XVIII i XIX) feren recerques sobre folklore vinculat amb l’alemany i, en 1806, escrigueren la seua obra de contarelles.

En eixe seny, diré que el 10 de novembre del 2023, mentres escrivíem aquests mots, recordava, per exemple, com una cançó valenciana, eròtica i molt coneguda, “La manta al coll”, en què, àdhuc, unes quantes jóvens apleguen a tenir diners, els gestionen i decideixen comprar-se una balança romana sense haver de seguir els dictats de ningun home, era accessible en Internet.

Doncs bé, no faria ni un any, en aquesta cançó, en un vídeo que hi havia en Internet i per a ensenyar música valenciana a xiquets, es podia oir una estrofa cantada pel grup musical Carraixet, però que deia “tot són bonegons” (*) i no prosseguia la música. El fet és que, amb la lletra completa de la versió del grup, podem escoltar “ahí teniu a Pep tocant-se els collons”. I tot, en una època de suposada democràcia.

Aquest detall encaixa amb quan Josefina Roma diu que, “En primer lloc, s’edulcoren les rondalles, per a fer-les aptes a les oïdes dels nens, segons el concepte d’infantesa que en tenia la classe burgesa europea dels s. XVIII i XIX” (p. 456) i, de rebot, “creix la creença que les rondalles són masclistes en els seus valors” (p. 456).

Per això, i hi estic totalment d’acord, “No cal, doncs, tornar a escriure rondalles que desfacin el mite de la rondalla masclista, sinó redescobrir el patrimoni rondallístic tradicional en tota la seva amplitud i veure’n no l’home ni la dona, sinó la persona total que ha de créixer i completar-se” (p. 456).

(*) Font: YouTube https://share.google/j40NvevuBt4UoM7e3

Deien la frase "Déu va dir esposa, no esclava"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "Déu va dir esposa, no esclava"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de febrer del 2026 i posteriorment comentaren "En nom de Déu, el comentàvem, però, de tant en tant, en aquest aspecte (ni esposa, ni esclava), companys de vida i de camí. I, si no era així, parlar; i, cadascú, el seu camí" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "A mi, m'ho va dir la meva esposa [ , nascuda en 1931]. No ho havia sentit a dir mai" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "Esposa" (Àngels Sanas Corcoy), "De fet , sempre sentia a dir a l'àvia a l'avi : 'Sóc la teva dona, no la teva empleada'. I feia el que li donava la gana, amb respecte; però, essent de pagés i tenint hostes, ella sabia molt bé el que li pertocava.  Bé: jo sóc molt com ella" (Lydia Quera), "Mai" (Xec Riudavets Cavaller), "Aquesta no l'havia sentida mai.

T'agraeixo que me l'hagis ensenyada" (Anna Babra), "La meva mare no hagués consentit ser esclava, ni rebre maltractament" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No recordo que ho diguessin. Aquesta frase m'és coneguda, però no de casa" (Rosó Garcia Clotet), "A casa, es pactava tot i es parlava de tot. Sense tabús" (Maria Dolors Sala Torras), "Jo ja la sabia" (Dolors C. Serra), "Aquesta frase de 'Déu va dir Esposa et done, no esclava', ací també l'he sentida molt.

Però, després, amb humor, responen ',... però es clava en tot'" (Vicent Pla), "No l'havia sentida mai. Però, en certa manera, relacionada, sí, i era 'Quan t'aixeques, t'has de lligar fort les espardenyes', en el seny que et passaries el dia treballant sense parar. Aquesta expressió la feien servir a pagès. A Barcelona, no l'he sentida mai" (Àngel Blanch Picanyol), "Això ho he sentit dir als homes; entre ells, mon pare. 'Déu va dir esposa i no esclava' i '... ¡No de clavar!: es clava en tot!'" (Lourdes Hernandis), "Bé. La iaia i la mama deien 'No som les minyones'" (Montserrat Cortadella), "Noooo em sona" (Daniel Gros).

En el meu mur, el 28 de febrer del 2026 posaren "Mai sentida. Llevant de Mallorca" (Maria Galmés Mascaró), "Jo vaig viure dues besàvies fins els dos o set anys. Una, per part de mare; i l'altra, per part de pare. La de part de la mare, hi vaig viure fins a sis anys.

De fet, no els calia dir res: el respecte cap a elles era descomunal i se li consultava tot. Per la part de pare, la recordo com si fos ara. Eren a pagés, era la que vigilava el menjar i en feia la distribució, calculada, com si fos la gerent d'una multinacional. No parlava gaire i només faltava que tothom li fes una reverència quan passava" (Elisabeth Orpa), "Aquesta frase en concret, no. Però sí que la meva àvia deia que 'Malament quan, en una casa, no hi mana la dona'" (Glòria Reverter).

En el grup "Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana", el 28 de febrer del 2026 ens plasmaren "I continuem així!! Amb justícia i amb coherència!!!!!" (Roser Canals Costa).

Cal dir que, com indicàrem a algunes persones, "Aquesta frase té diferents lectures: sexual, social i eròtica (el penis 'es fica', 'es clava', encara que la forma genuïna no és 'es posa').

Me la posà Ricard Jové Hortoneda (1929), en el 2022, en un comentari a una cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila. Ell escrivia 'Déu va dir ESposa, no ESclava'". De fet, el dia que férem la qüestió, a migdia, Ricard Jové Hortoneda inclogué un símbol de riure en el meu mur.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos parlaven sobre festes a la vida

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre festes a la vida? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 27 de febrer del 2026 comentaren "No, però parlava dels envelats que es feien quan era jove" (Rosó Garcia Clotet), "Les festes de la vida són les que vivíem tota la família junts a la platja, a la muntanya, al bosc, a una taula ben preparada o a la vora de la llar explicant tot el passat i el present; o una bona lectura compartida i, fins i tot, ballant sardanes i sentint la dolçor de l'acordió de l'avi amb cançons i amb cantades pels avis. Era estar com a festes de paradís" (Lydia Quera), "No" (Lurdes Gaspar), "Bé. Els naixements eren una gran festa. La família i amics, junt amb els padrins del nadó, feien una festa, moltes vegades, a casa.

Alguns tenien una entrada gran i es preparava amb cura un bon dinar.

Sortint de l'església, els padrins, de dalt d'un balcó estant, tiraven ametlles per a tota la concurrència del carrer, que felicitava a la família.

El carrer de Gurb era un lloc de germanor. Tothom hi era per a tot, per a lo bo i per a lo dolent. Teníem dividit el carrer en dos espais ben delimitats. Nosaltres, els del cap d'avall, érem molt ben avinguts (dels quatre cantons avall)" (Maria Dolors Sala Torras), "Com es podia abans" (Àngels Sanas Corcoy), "La veritat és que jo era massa jove per a parlar amb elles i recordar-ho" (Daniel Gros), "I tant!! Les festes de Festa Major, religioses i també les festes familiars de pares, germans i més família. Tots hi col·laboràvem!

Bonics records" (Roser Canals Costa), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Crec que, a part de les festes religioses o patronals, no en vaig sentir parlar mai" (Xec Riudavets Cavaller), "Algunes vegades ho sentia comentar amb les seves amigues" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Festa major, envelat,..

Més que parlar, feien que les gaudissin. Crec que veient-nos feliços, elles ho eren" (Anna Babra), "No" (Lurdes Closa).

En Xiuxiuejar, el 27 de febrer del 2026 ens posaren "1915; però, la veritat, no recordo que l'àvia ens parlés de festes" (Aya_ZholvaX).

Finalment, ma mare, el 27 de febrer del 2026, per telèfon, em digué "És que, ací, [ en València], entre la festa i menjar, ho fem per a tot: trons, traques, menjars... Tot. Per exemple, en les falles, abans, anaven per les cases arreplegant ('una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, per a la falla del meu carrer' que deia la cançó). Sant Josep era una excusa. Una festa clarament pagana". 

Adduirem que, com escriguérem a algunes persones (com ara, a ma mare), les festes de les falles en són del ram: en principi, eren de barri i, sobretot, de la ciutat de València, i tenen un origen llunyà, almenys, en el temps.

Pareix que són paganes i que tenen relació amb el començament de la primavera com a símbol del retorn de la vida i, com assenyalà ma mare, de purificació.

La gent treia andròmines i materials que ja no els eren útils o massa vells i feien una foguera.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.