"Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions"

El 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre la Mallorca del segle XIX i, després de llegir ell els mots de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat "La dona i la família" (pp. 37-38), m’adduí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la néta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La néta no anava a l’escola, l’àvia tragué la néta de l’escola perquè Damiana veia que l’escola marginava el seu Poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agafaven el confit [dels opressors]’…, ella, amb la mirada…, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ací no hi ha temps”.

Unes paraules semblants a les del confit de què parla l’autor del llibre sobre l’àvia Damiana són les que plasma Anton Sieberer en els anys trenta del segle XX sobre la llengua catalana en Catalunya: “El catalán al que se presenta el castellano como un manjar exquisito, nunca será capaz de manejarlo de una forma tan inmediata y ligera, con tanta atención a las sutilezas y matices de sentimiento como un castellano. (…) Y no es que los catalanes se nieguen a aprender otras lenguas. Al contrario, en Barcelona, ha florecido siempre el estudio de las lenguas más que en cualquier ciudad de España.

El catalán debe ser la lengua del hogar y de la escuela, la lengua de los tribunales y de la administración, de las disposiciones de la autoridad, de los periódicos, de la vida comercial, de los libros, del arte y de la ciencia: tal es el objetivo del catalanismo. La lucha por la propia lengua es la parte esencial de los esfuerzos y objetivos de los independentistas.

(…) Los catalanes, muy conscientes de la importancia de su lengua en el conjunto de sus aspiraciones nacionales, admiten que se puede negociar sobre todo, excepto sobre la lengua, en donde no caben pactos” (pp. 243-244). Estic totalment d’acord amb els mots d’Anton Sieberer. I qui diu llengua, diu cultura tradicional vernacla, és a dir, la matriarcalista.

Feien tractes amb autoritats polítiques

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien tractes amb autoritats polítiques? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 24 de gener del 2026 i posteriorment ens comentaren "Ostres! Hi havia coses ben interessants, que no se saben. És com un fet més aïllat. El pagès no devia fer això" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Lurdes Gaspar), "No puc respondre aquesta qüestió" (Rosó Garcia Clotet), "No gaire. Algun amic i prou, era, possiblement, polític" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Lydia Quera), "Bé. No sé si seria ben bé el cas, però, durant l'any 1939, acabada la guerra, el meu avi va ser detingut i empresonat. I, pendent de condemna, per una falsa acusació del rellotger de la vila, simpatitzant del 'Régimen', l'àvia Maria no va tenir problema d'anar a parlar amb el batlle de Moià i amb no sé quina altra autoritat de Barcelona.

Finalment, no va ser condemnat a mort, com molts, 'tan sols' a uns mesos de presó. Curiosament, per allò que sí que l'haguessin pogut condemnar, no ho van fer mai" (Àngel Blanch Picanyol), "No. De cap manera" (Angelina Santacana Casals), "Quan va acabar la guerra, el meu avi va ser detingut. 

El seu delicte va ser l'ésser cap d'una secció de mecànics en què fabricaven camions i material de guerra. 

La meva tieta no sé com s'ho va fer, però va poder parlar amb l'amo de la fàbrica i ell va moure els fils necessaris i, al cap de dos mesos, va sortir de la presó. 

D'aquella cel·la, on hi havia trenta presoners, només van sortir vives dues persones.

Una d'elles, l'avi" (Joan Prió Piñol), "Si 'polític' serveix el batlle, la iaia materna juntament amb dones de la vila, 's'encaraven' per les injustícies cap als pagesos" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 24 de gener del 2026 plasmaren "Les padrines mai van tenir contacte amb polítics. Bé, van viure la República i, després, la guerra. A més, eren pageses i difícilment hi podien tenir accés. Eren altres temps" (Contxi Enjuanes Carrera), "No. Mai. Era una altra època" (Àngels Salvador), "No. És més, la meua mare tenia uns poders que li va firmar el meu pare, quan va anar a Algèria una temporada, per a poder fer i desfer la llibreta del banc. Anys 1954-1957" (Trinidad Aixala Buj)

Finalment, direm que, en el llibre "'La Abuela Damiana'. Vivències que perduren" (pp. 4-5), escrit per un psicòleg i capellà valencià que visqué cinc anys en el nord de Xile, en contacte amb la cultura colla, la qual és matriarcalista, veiem que la matriarca, Damiana, qui era l'autoritat civil, religiosa i, àdhuc, judicial, del Poble, anava a parlar amb els representants de les multinacionals, les quals comptaven amb el suport del govern. Ens referim al darrer quart del segle XX.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Feien de pare i de mare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien de pare i de mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 de gener del 2026 ens comentaren "Sí. L'àvia feia el dinar i el sopar" (Lurdes Gaspar), "Abans del 1920, eren els avis. Com que, en general, tenien descendents, tots dos tenien totes les funcions. A més a més, vivien amb els seus pares i amb els germans, especialment, les tietes" (Margarita Pou Marfany), "No, cada un tenia el seu paper. En canvi, ma tia (germana de ma mare), a l'estiu, sí que ens feia de pare i de mare als seus quatre nebots. Havia comprat una barraca a la platja de Moncofa i, com que no tenia fills, ens cuidava a l'estiu, ja que els nostres pares treballaven" (Octavi Font Ten), "No. A casa, tots feien la seva feina" (Roser Canals Costa), "Pel que recordo, a casa, cadascú tenia el seu paper. En tot cas, quan el pare treballava, la mare assolia ambdós papers, però era puntual" (Rosó Garcia Clotet), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Li demanaves permís a un i et responien 'El que digui l'altre'" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. La meva àvia, amb nou anys, es va haver de fer càrrec del seu pare i dels seus tres germans, en morir la mare. Ma mare era viuda des que jo tenia dos anys" (Angelina Santacana Casals), "Sí. Cada un feia la seva feina" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí. La meua iaia, sí: ella manava molt amb els meus germans i amb mi. Ma mare no era la mare; i el pare fa el pare. Respectaven molt els dos" (Carmen Mahiques Mahiques), "En la casa de ma mare, totalment. L'avi Miquel era una bona persona, però la seva vida era la terra, i, quan no, 'El Santgraal' (el bar de la vila), a fer la Butifarra o, davant del Casal, a fer la xerrada amb els altres homes.

Jo no el vaig arribar a conèixer, però ma mare explicava que la meva àvia feia unes hores més per a pagar-li les classes de francès i explicant que 'El pare era molt bon home, però la mare ho havia de fer tot'" (Àngel Blanch Picanyol), "Jo, quan era menuda i els pares acabats de casar,  ma mare era la que portava la casa i l'educació de les filles. Mon pare sempre treballant o dormint, ja que ell s'alçava molt matí i, quan arribava, després de dinar, es gitava una estona" (MCarmen Bañuls), "Sí que ho eren!" (Elisabet Sitges), "La iaia materna em tenia amb ella quatre mesos d'estiu i ella ho feia i desfeia tot: menjar, deures, metge,.... Tooot. Durant quatre mesos (de juny a setembre), ja que, llavors, l'escola començava en octubre" (Montserrat Cortadella), "Mira: el pare era el pare; i la mare era la mare. Cap d'ells es passà el lloc: tot anava a la missa apropiada" (Lydia Quera), "En casa, no. Lluís: de tota manera, la mare era la mare" (Josep Ferrer Ferrer), a qui escriguí "Sí, com en la majoria de les cases, Josep. Una cosina de mon pare m'ha dit algunes vegades 'Tu pensa que les mares tenim nou mesos els xiquets abans de nàixer. I això i el donar mamar i estar amb el xiquet són coses que no s'obliden'", "La meva àvia paterna, d'una família de l'Alt Conflent i del Capcir, crec que va fer també de pare amb els seus dos fills. El seu marit no devia ficar-se gens en l'educació dels fills" (Lucila Grau).

En el meu mur, el 23 de gener del 2026 posaren "En aquella època, tothom sabia ben clar quin era el seu paper" (Conxeta Fortesa).

Finalment, ma mare, el 23 de gener del 2026, per telèfon, em digué "M'encisa quan veig un pare amb un xiquet de poc de temps en braços". Llavors, li comentí que, en moltes rondalles, hi ha el pare que fa unes funcions educatives que lliguen amb lo maternal i que, com indica l'antropòloga Mari Carmen Basterretxea, també és prou habitual en la cultura basca: "La masculinitat basca manifesta que la cura i la protecció dels seus són valors de gran rellevància, impregnades de generositat i de respecte (...) arraïlades en el model matrilineal" (p. 97 del llibre "Europa indígena matrilineal. Los vascos"). Per exemple, en la catalana, quan els fills, en passar a l'adolescència, volen fer món: ell els fa la benedicció (que els vaja bé) i els dóna uns consells o, simplement, els ho aprova.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Hòmens que agranaven la casa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que agranaven la casa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una" entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de gener del 2026 ens comentaren "Mai havia vist escombrar a casa ni l'avi, ni el pare. 

Ara bé, el taller mecànic que teníem, allà ho feien ells" (Joan Prió Piñol), "No. Era impensable. Era una feina exclusivament femenina" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "El meu pare agranava el magatzem" (Lurdes Gaspar), "Doncs no" (Lydia Quera), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Mon pare tenia bar i, en aquella època, quan es feien un vermut o una picadeta al taulell, tiraven en terra les deixalles i ell havia d'eixir a agranar de tant en tant.

En casa, quan va treballar, no feia res, perquè ma mare s'encarregava de netejar la casa i procurava que ell descansara quan arribava a casa" (M Carmen Bañuls), "No. Quan jo era xicoteta, ningun home agranava la casa..., sols era cosa de dones.... De fet, els hòmens que no tenien dona, tenien la casa prou bruta; el carrer, també brut... Abans, cadascú agranava el seu carrer" (Carmen Mahiques Mahiques), "Mon pare agranava el seu taller d'ebenisteria" (Octavi Font Ten), "Els homes de casa meva eren molt senyors, no els vaig veure mai amb una escombra a les mans. L'avi matern i el pare" (Montserrat Bosch Anglès).

En el meu mur, el 17 de gener del 2026 plasmaren "Sí... I rols intercanviats" (Maria Galmés Mascaró).

En el grup "Paraules ebrenques", el 17 de gener del 2026 ens posaren "Mai va agranar: ni la porta del corral!!" (Montse Povill), "No he vist ni el meu avi, ni el meu pare, agafar mai una escombra, ni llevar un plat de taula.

Però jo tinc setanta anys; el meu marit, setanta-dos. I fa de tot sense problema" (Conxin Sicilia), "El meu pare, sí; també fer el sopar, si calia" (Trinidad Aixala Buj).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 17 de gener del 2026, en relació amb els mots de Joan Prió Piñol, em digué "¡Només faltava que anara la dona a netejar el taller!". A més, ens afegí que son pare (1906) deia a la muller (1910): "Jo netejaré la botiga, però no ho ha de saber ni el sol. Tu fes per dins lo que vullgues". A banda, "Mon pare agafava de la botiga lo que li pareixia i feia un perol". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Eren carn i ungla amb el marit

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren carn i ungla amb el marit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 16 de gener del 2026 ens comentaren "L'àvia era viuda a trenta-sis anys" (Lurdes Gaspar), "A casa, no. Pactaven" (Maria Dolors Sala Torras), "I tant!!! Els pares s'estimaven molt i sempre ha estat una sort viure i estimar-nos molt!!" (Roser Canals Costa), " Què és dir 'carn i ungla'? Els meus avis eren dues persones lliures amb la feina. Un i l'altre feien el que de gust els donava i, amb molt respecte, un amb l'altre. I tota decisió era d'acord amb ells dos. De fet, jo continuo amb la mateixa manera de fer" (Lydia Quera), "Per a res. Sempre he pensat que la meva àvia s'havia casat amb el meu avi per no restar per a vestir sants. Ella va prometre no casar-se mentres hagués de cuidar la seva mare, i el meu avi, doncs, no tenia pressa de casar-se. Eren ja grandets per a l'època i, encara que no m'ho van explicar mai, segur que es van casar per a no restar fadrins. Tot i així, van tenir quatre fills" (Àngel Blanch Picanyol), "Als avis, se'ls veia molt compenetrats, mai els vaig sentir una paraula més alta que l'altra" (Rosó Garcia Clotet), "No. La meva mare era viuda i la iaia tractava molt malament el marit" (Angelina Santacana Casals), "Sí. Sempre es van respectar i es van voler molt. Quan va faltar el meu pare, ella ja no va fer res bo" (M Pilar Fillat Bafalluy), "L'àvia materna tenia les seues baralles, però podríem dir que sí, carn i ungla.

Als paterns, la iaia, amb tal de portar la contrària, era única" (Montserrat Cortadella), "Hi havia de tot. Normalment, la dona era submissa i feia el que manava el marit. Una de les dues, però, no es va sotmetre i es va separar: un escàndol majúscul per a l'època" (Xec Riudavets Cavaller), "En el meu cas, sí. La meua iaia sempre deia del meu iaio: 'L'home més honrat del món'. El valorava molt" (Ximo Caturla), "Jo pense que no" (Josep Ferrer Ferrer), "Carn i ungla. Diguem que sí, amb costures.

No se'n penedien, a diferència de les parelles d'aquest temps. Hi havia hores per sumar.

A oïdes, m'explicaven coses molt bones. La iaia complia en netejar la roba, en fer sabó, en comprar a les pageses.

Hi havia temps per a les amigues més importants del llinatge català" (Núria López Cambra), "La meva mare, sí" (Montserrat Carulla Paüls), "Sí, s'estimaven molt" (Joan Prió Piñol).

Adduirem que ma mare, el 16 de gener del 2026, per telèfon, en nexe amb el comentari d'Àngel Blanch Picanyol sobre sa àvia i vestir sants, em digué "Eixa era una altra. Anava amb el rol de les dones". Ben mirat, ens afegí que "Abans, s'aguantava més, en general. Eren més constants en les relacions". 

En el grup "País Valencià, comarca a comarca", el 16 de gener del 2026 plasmaren "Doncs sí, encara que la meua mare sempre deia 'Que no s'entere la mà dreta lo que fa l'esquerra'. Amb el temps, vaig comprendre que la seua gran família era un matriarcat" (Julia Gabarda).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones valentes i arriscades

Una altra contalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes és “Pareix que ara ho facen”, arreplegada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Això era un rector i una beata que s’entenien. Però resulta que no podien fer res perquè es marit, que era un d’eixos benaventurats, un mig bajoca, sempre era enmig, per casa. I el rector diu a sa dona:

-Doncs, mira: un dia te l’endús a berenar pel camp i jo ja me les arreglaré per fer això.

Com que sa dona i es marit se’n van a berenar cap al camp i s’asseuen sota una figuera i, a l'hora mateix, es capellà és dalt de sa lloma menejant es braços” (p. 140).

Aquest fragment del relat exposa un rector i una dona que fan bona lliga; un home (com més d’un personatge masculí del rondallari) no precisament espavilat, ni amb reflexos; un capellà que proposa i que, al capdavall, rep el vistiplau de la muller, una dona amb iniciativa i que convenç el marit.

Després, en aplegar el rector dalt de la lloma, els demana què fa la parella i i ells li responen “Nosaltres, res.

Llavors, ell els afig:

-Com que res?  Si, d’allà dalt estant, pareix que feu l’amor.

(...) – L’amor? Nosaltres berenem.

En acabant, el rector diu a s'home:

-Vés-te’n allà dalt i veuràs com pareix que fem l’amor.

Com que aquell bajoca se’n va cap allà dalt i, mentres, és clar, el rector i sa dona fan l’amor. I es marit, en arribar dalt de sa lloma, diu:

-Xe!: el rector tenia raó. D’ací dalt, pareix que ara facen l’amor” (p. 141).

Altra vegada, l’home fa un paper més mansuet que la dona, qui, com el religiós, sí que ha aconseguit fer-ho.

La rondalla vinent, “Buenos días, cura curilla”, no sols és una defensa de la dona, sinó, igualment, de la figura del marit. El títol té relació amb uns versos en castellà que un personatge diu al capdavall. Comença dient que “Hi havia un matrimoni que sa dona era molt amiga del rector i que s’entenia amb ell (i ell, amb ella). Es coneix que, cada volta que el rector veia es marit, el capellà li deia:

-Hola, cabra! -per no dir-li lo altre, li deia ‘cabra’- Hola, cabra.

I l’home diu a sa dona:

-Veges això! El rector, a mi, sempre,... Açò, ¿què vol dir, ‘cabra’? Cada volta que em veu, ‘Hola, cabra’.

La dona, enutjada, li demana:

-Com?

El marit li respon:

-Això em diu.

Llavors, sa dona li afig:

-Anem-nos-en! ¡Ausades que em sentirà, a mi! Que, això, ¿què vol dir?

En acabant, sa muller se l’endú cap allà, es posa sota des balcó i diu a s'home:

-Li ho diré en castellà, perquè ho entén millor.

Buenos días, cura curillla,

padre de mi Mariquitilla,

de mi Inés y de los otros tres,

comedor de mis jamones,

rompedor de mis colchones.

¿Con que, mi marido, ‘cabra’? ¡Borrego i gran!” (pp. 141-142).

 

Per tant, aquests passatges trauen molt de vocabulari eròtic i sexual: el capellanet (el penis), el marieta (ací, el marit, l’home de poca espenta), els cuixots (el cul), els coixins (el cul) i no cal dir que la cabra (la dona, però, ací, com a eufemisme de l’insult “cabró”, és a dir, de l’home que aprova l’adulteri de la muller).

I, com que la dona, valenta i que salva l'home, sense embuts, ha dit les veritats al capellà (qui hauria anat de putes i hauria tingut diferents fills), el marit diu a la dona: “Anem-nos-en!, anem-nos-en!, que ja li n’has dit prou” (p. 142).

Sobre l'ensenyament dels pagesos

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre l'ensenyament dels pagesos? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 10 de gener del 2026 ens comentaren "Sí. A casa, ho eren i sempre es parlava de la terra" (Àngels Salvador), "No. No eren de camp. La besàvia, que era d'Alcoi, potser en sabia alguna cosa, però mai li vaig sentir dir-ne res.

Els pagesos, a Lleida (província), n'aprenien copiant dels pares i de familiars des que eren ben petits. No sé res més. 

Les dones, a ciutat, anaven a mercat a vendre" (Anna Babra), "En aquella època, l'analfabetisme era molt elevat i, entre els pagesos, gairebé total" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, no. Els avis venien del camp, instal·lats a la ciutat" (Maria Dolors Sala Torras), "No recordo res" (Àngels Santacana Corcoy), "Ma marona, Lluís, va néixer el dia dels Reis d'Orient de l'any 1923; i son pare i també sa mare (tot i més, son pare, qui era de Tavertet, vila de les Guilleries, pantà de Sau). Ell li va ensenyar molt de pagès. Ma mare en sabia.

A més, per necessitat, li va tocar fer de minyoneta des que era petita i ja en sabia anar a cercar el que li demanaven de l'hort. Ma mare, fins i tot, sabia cuidar les gallines, els conills i, a dotze anys (guerra civil), va servir a cal veterinari de Vic. En cal manescal, hi tenien cavalls i ella els cuidava cada dia. L'estimaven molt.

I t'explico una cosa docent que allí es va viure. El manescal i sa esposa van tenir una nena; ella ja hi servia, però, de tothom (germanes i germà). La nena només volia anar i estar-se al costat de la Conxita (ma mare) i ma marona em va explicar que tenien un lloc on estaven els cavalls i, fora, al camp, tenien un cavall negre que passejava, i que elles estaven juntes: la nena, asseguda; i ma mare, al costat seu.

Aleshores, no sé si ella sabia com, li va donar per anar-se'n al costat de la porta i, al moment, el cavall va picar la cara de la nena. Ma mare va fer un crit d'espant i van trobar desmaiada la noieta a terra. El pare va intentar salvar la xiqueta quirúrgicament, però no va poder fer que sobrevisqués. Ma mare donava pastanagues als cavalls del Parc de la Ciutadella, els que porten els guàrdies" (Ramona Ibarra), "El meu pare era llaurador i netejava els budells de la plaça de bous.

Després, ja es va fer constructor. Però el cervell de la construcció era la meva mare" (Josefina Moya Martínez), "No" (Angelina Santacana Casals), "Conec molt la vida dels pagesos de la capital de la Selva, Santa Coloma de Farners. La vila era a un clot, on és encara. Ficada endins de la Vall de Vallors. (...) Vaig conèixer la pagesia dels voltants dels seixanta. Purs masovers maltractats. Encara hi havia els senyors dels masos i els petits pagesos que en depenien, endins d'unes masies de pessebre. Els homes anaven 'a bosc'. A talar arbres, branques, a fer carbó, etc.. Dormien on podien. Vaig trobar-los en una caseta que encara veig. Dormien a la pallissa.

Bé. Tot ha fugit. Les masoveries, quasi totes, enderrocades. Els amos de les masies solen tenir cases al poble. O no. Encara molts viuen als fantàstics masos..." (Assumpta Cantalozella), "No és que ho comentessin. Com a antics pagesos que eren, ho veia cada dia. La meva àvia sabia el temps que faria, si s'havia d'avançar la sega (pel que fos), les herbes remeieres (totes i més), les oracions per a guarir els mals físics i els d'esperit,... ¡Quina pena que va morir quan jo tenia només deu anys! M'hagués agradat que m'hagués explicat moltes coses" (Àngel Blanch Picanyol), "No: els meus avis havien tingut mestres particulars i eren pagats i tractats com els metges, amb molt respecte i, amb els anys, romania com una amistat" (Lydia Quera), "No t'ho sé dir" (Joan Prió Piñol).

Finalment, ma mare, el 10 de gener del 2026, per telèfon, em digué "Hi havia qui podia no saber llegir, ni escriure, ni les quatre regles, però hi havia qui portava els comptes amb els dits i venia. I ensenyaven sobre el camp.

Quant als masos, això, quan els amos es fan grans, han de viure per a això, per a continuar, que passe als fills o que, fins i tot, hi haja treballadors que donen vida a la terra".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.