Parlaven sobre ser justs

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre ser justs? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de gener del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, la mare començava a ser ella justa!!!

Després, ens feia l'ensenyança a practicar-la, si volíem anar pel camí just per tothom" (Roser Canals Costa), "Bé: el ser just o el no ser just, i sempre ho explicaven amb la dita 'Tal faràs, tal trobaràs', en el seny que, si ets just i fas el bé, se't recompensarà, però, si no fas bondat, tard o d'hora, seràs pagat amb la mateixa moneda. Avui diríem que és el karma que et passa comptes" (Àngel Blanch Picanyol), a qui escriguérem que "Apareix en moltes rondalles amb la figura del rei o amb l'arquetip del rei (encara que, per exemple, el personatge siga una princesa que és el cap d'Estat)", "No" (Angelina Santacana Casals), "La resposta és sí; potser amb altres paraules, però, sí: era important ser justos"  (Rosó Garcia Clotet), a qui reportàrem que "Apareix, per exemple, en relats en què, després d'un regnat amb conflictes o amb un monarca molt exigent, en morir-se el sobirà, el substitueix un fill que era bonhomiós i just amb el poble i amb els qui tenien més poder. Llavors, tornà a haver-hi bones collites i bona avinença en el regne"; "No tan sols ho parlaven, que eren un exemple amb la seva actitud" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Ma mare tenia un seny extraordinari de la justícia. Nascuda el 1918" (Eusebia Rayó Ferrer), "En aquella època, de justícia, el que feien era callar" (Anna Babra), "De fet, la paraula justa era cada dia a la nostra llar. El pagès té molt present la part bona i la part dolenta de les coses" (Lydia Quera), "'De vegades, els justos paguen pels pecadors' deia ma mare" (Joan Prió Piñol), "Uiiiii! Per a ser més clars, toots els de casa odiaven les injustícies; i, ser just, ens ho varen inculcar tant que crec que va ser una trinxada. I, sobre les injustícies, tinc algunes experiències" (Montserrat Cortadella).

En el grup "Passejant pels Països Catalans i per tot el món", el 4 de gener del 2026 ens plasmaren "Sí. I tant que sí!" (Lluïsa Berga Vilarrasa).

Finalment, el 3 de gener del 2026, en una conversa telefònica amb mon pare, li diguí que les rondalles (encara que són part de la imaginació) reflecteixen la manera de ser d'un Poble, d'una cultura. Així, en línia amb la qüestió, hi ha relats en què alguns personatges recorden al monarca (o a una filla seua) que ha de complir amb la paraula, si vol que li perdure la confiança dels habitants. I, al capdavall, el membre reial hi és fidel.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Any 2026.

Parlaven sobre els estels

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre els estels? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana, 

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 2 de gener del 2026 comentaren “No. A casa meva, només em parlaven de les coses rutinàries de cada dia” (Angelina Santacana Casals), “Sí. Els estels eren molt estimats a casa i en sortien rondalles meravelloses” (Lydia Quera), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “Més aviat, era l’avi qui m’ensenyava les formacions dels estels i els seus noms, mirant el cel” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “No, no, mai” (Josep Ferrer Ferrer), “Una mica, sí!! Perquè, vivint en una vila, s’està més a prop de la natura” (Roser Canals Costa), “L’estel de Natzaret” (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 2 de gener del 2026 plasmaren “No en parlaven” (Conxeta Fortesa).

Finalment, el 2 de gener del 2026 parlí per telèfon amb ma mare i li diguí que la qüestió tenia relació amb uns mots en nexe amb la Via Làctia, els quals ens havia posat una persona.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Vos parlaren de prínceps blaus

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de prínceps blaus? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 27 de desembre del 2025 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No. Mai" (Margarita Pou Marfany), "Sí, però deixaven ben clar que se n'enfortien. I menystenien les dones que els cercaven.

És un tema molt complex que no es resol amb una qüestió. I ara la situació és prou complexa. Només això requereix un diàleg molt seriós a nivell social i lingüístic per a aclarir quin és el significat de 'príncep blau'.

Confio que no et sàpiga greu el meu comentari.

Que el 2026 sigui una mica millor per al món" (Anna Babra), a qui escriguérem "És un personatge que a penes apareix en les rondalles anteriors a 1932. En altres casos, és un cavaller blanc o bé un religiós (o un ermità). En tots ells, empiula amb la tradició patriarcal, però no amb la matriarcalista.

En el camp de la sexualitat, és l'home que considera la dona un drap". Llavors, Anna Babra ens afegí "Gràcies per la teva tolerància. Ja veus que 'No elles, no jo', de manera diferent, només era i és tema de rondalles i de princeses. En fi, com tu dius: patriarcal"; "No" (Lydia Quera), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "A mi, mai. Les valors, les tenia en altres camins i persones!!!!!

Quina sort tenir una mare així!!!" (Roser Canals Costa), "De tot un poc" (Núria López Cambra), "Sí. Ma mare deia que li deien, de broma, 'Busca't un nóvio ben ric i pantorrillut'. Ens contava que un germà de son pare tenia les cames primes i que es posava serradura dins dels calcetins perquè paregueren més grosses; però un dia, al trinquet, la pilota li va pegar a la cama i es va trencar el calcetí i va adollar la serradura i tots es van riure...

Segurament, seria un acudit que s'inventaria son pare" (MCarmen Bañuls), "Jo diria que el 'príncep blau' de la meva àvia era un carnisser que, com ella deia, l'havia tingut de 'pretendent'. Tenia una foto petita, enganxada a la vitrina d'un moble de casa seva. Era d'aquelles de cartró, en blanc i negre" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Maria Dolors Sala Torras), "No. Les dones de l'entorn de la meva iaia eren de classe treballadora, però no, per això, mancats de valors. Tenien arrelades les valors de la religió catòlica, reforçades per les de llurs famílies, que eren també d'aquest caire.

A les noies, se'ls ensenyava que el millor marit havia de ser aquell noi honest i treballador i de valors semblants a les seves. Si alguna es podia casar amb un hereu, es considerava afortunada, però, de vegades, no ho era tant perquè havia d'anar a viure a la casa pairal amb els sogres i, potser, també amb germans (o amb germanes) del marit que encara eren fadrins" (Fina Pujolras), "No. La meva mare era molt realista; més aviat, granotes verdes" (Àngels Salvador),  "Ma mare mai em va parlar de prínceps blaus. A casa, estaven prohibides les revistetes de prínceps i de princesetes, i tampoc hi havia revistes d'aquestes que en diuen del cor.

La meva mare era una dona de caràcter" (Rosa Canela).

En el grup "Cercle Català d'Història", el 27 de desembre del 2025 ens indicaren "Mai" (Anna Espinosa).

En el grup "Cultura mallorquina", el 27 de desembre del 2025 plasmaren "Contaven rondalles i sempre hi havia prínceps" (Maria Galmes Mascaro).

Finalment, ma mare, el 27 de desembre del 2025, per telèfon, em digué "Que n'hi ha?" i ens afegí que això era idealisme i que havia sentit "príncipe azul" i que ho relacionava amb el castellà.

Llavors, li responguí 1) que és un personatge que apareix de manera puntual en rondalles, ja que predomina la figura de la dona que salva l'home i la dona que indica a un home què haurà de fer ell perquè ambdós isquen beneficiats. I 2) que això també es reflecteix en la realitat, en comentaris en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Homenatjaven persones altruistes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿homenatjaven persones altruistes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 26 de desembre del 2025 ens comentaren "Doncs, sí. A casa, de tant en tant i, sobretot, en temps de fred, l'àvia portava pidolaires a casa i els oferia un plat de menjar i roba neta.

També preparava menjar i lo que podia, i anava on estaven més necessitats i deia 'Si ajudes, no esperis mai res a canvi, perquè no seria ajuda, seria interès'" (Antonia Verdejo), "A casa, nooo. Jo diria que eren tots altruistes. S'ajudaven quan estaven malalts. Quan s'havia mort algú, els ajudaven a vestir-los, estaven amb la família.

El carrer de Gurb era genial. Teníem un seny d'ajuda especial (Maria Dolors Sala Torras), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Doncs, sí. La meva àvia donava sempre a qui ella deia 'S'ho mereixia' i no esperava res a canvi. A bona gent que no et demanava res i que els avis pensaven que era bo per a ells" (Lydia Quera), "Com podia, dintre de les seves possibilitats" (Àngels Sanas Corcoy), "No. No parlaven de persones que ajudessin el proïsme" (Angelina Santacana Casals), "I tant!!! Quan veus persones altruistes, generoses i amb bon cor, per força, s'han d'agrair!!!!!!" (Roser Canals Costa).

En el meu mur, el 26 de desembre del 2025 plasmaren "A casa, no ho vaig veure. La mama era molt altruista, ajudava sense res a canvi..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 26 de novembre del 2025, per telèfon, em digué que ella visqué en la ciutat de València fins a dotze anys i que, "En València, hi havia dues dones riques, en l'ambient que estaven, però, a casa, no tocava ningú a la porta que no auxiliaren. Vivien com la gent del barri, eren senzilles i ajudoses ajudant la gent que veien que ho necessitava. A més, es veia que eren persones cultes.

En les viles, sobretot, si eren llauradors (un grapat de fesols o deixaven camps perquè la gent espigolara) i tenien coses de la collita, era relativament normal compartir-ho amb gent del veïnat o de la vila".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

L'esquerra valenciana violadora, patriarcal, espanyolista i cristianòfoba del "Bones festes"

 

Hui, dia de Nadal del 2025, de bon matí, he rebut un missatge en què un amic i cap dels museus de Cullera, m’enviava una foto amb un fons que incloïa aquestes frases: “L’equip del Castell-Museu de Cullera vos desitja un Bon Nadal i un venturós Any Nou”. Sense ajornar-ho, a més de gaudir-lo, l’he passat a moltes persones de confiança.

Unes hores després, m’ha aplegat un missatge de Catalunya estant d’una amiga de l’Empordà, amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Hi havia un vídeo amb un “Bones festes”. I, immediatament, m’ha vingut al pensament, un “‘Bones festes’,… ¿de què? De masturbació? De casa? De finca? De carrer? De barri? De la vila? De la ciutat?”. Pareix que dir (i escriure o publicar) un “Bon Nadal” siga pecat, que dirien molts dels nostres avis del primer quart del segle XX.

Però, sobretot, veus que l’esquerra, eixa que posa en un pedestal el moviment de la Il·lustració (el qual es proposà arrasar les cultures autòctones mitjançant l’aprovació dels monarques absolutistes del moment i a primeria del segle XX, en el cas espanyol, però també ara, sota una democràcia que encobreix els intents d’anihilació dels Pobles diferents al castellà) i que refusa escriure que, fa mil anys, en lo que ara diem Catalunya, l’Església denunciava i condemnava els abusos sexuals a les dones (vegeu escrits de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal), i que aposta pel laïcisme, per la cultura castellana de línia espanyolista, imperialista i genocida.

Ho dic perquè aquests polítics (valencians, catalans, de les Illes Balears…) fan culte al castellà, menyspreen un ús genuí de la llengua vernacla (la catalana, popularment i estatutàriament, també coneguda com “valencià”) i, de rebot, això comporta una desconsideració cap a lo femení, una prioritat per tallar de soca-rel lo que no és castellanitzador, de promoure un ensenyament del “Valencià” castellanitzat (emparats en l’excusa de la famosa frase que diu que les llengües evolucionen). 

A més, aquesta esquerra és anticristiana, torna a actituds dels menjacapellans dels anys trenta del segle XX en Espanya i no diu ni un mot sobre el fet que l’esquerra (el PSOE) eliminà l’ensenyament de l’especialitat “Humanes” en Magisteri en temps de Felipe González com a president del govern espanyol: han fet fora la Filosofia (persones que pensen, amb criteri propi, que reflexionen) i la Història (comprendre els altres, no sols entendre lingüísticament els missatges que en rebem, i el passat que explica el present i la política i la realitat actuals). Ben mirat, en el País Valencià, el govern autonòmic encapçalat pel PSOE (que ocupava la presidència de la Generalitat Valenciana), a mitjan dels anys noranta del segle XX, retirà la festa de Sant Esteve, la qual és de tradició matriarcalista vernacla.

Una mestra de Filosofia i un mestre d’Història contemporània (cursos 1992/1993 i 1993/1994) ens digueren que es pagaria car. Més d’una generació després, veiem els resultats: major discriminació de fet cap a la dona, cap als Pobles matriarcalistes i cap a lo que no siga un creure’s les coses de manera impulsiva i arrossegats pels intents de manipulació mediàtica (per exemple, en temes de violència de gènere).

I no cal dir que va de màrtir per la vida, a banda que, al meu coneixement, encara no ha demanat perdó (ni reconciliació) per tot lo que suposà la guerra d’Espanya (culturalment, etnològicament, lingüísticament i per als historiadors i per als interessats pel passat amb intenció de fer recerques). Així, t’atanses a una parròquia i et trobes un rector que et diu:

“-Aquests són els néts d’aquells que, durant la guerra, cremaren bona part del patrimoni local i dels arxius parroquials, que eren molt més abundants que els municipals…”.

Sortosament, en Aldaia, vila veïna d’Alaquàs (en aquesta segona, visc del 2009 ençà), també de l’Horta de València, el rector Joaquín Sorolla salvà una importantíssima quantitat de documents eclesials…

Aquesta riquesa cultural que es perdé arran de la contesa aplanà el camí al franquisme: introdueixen amb més facilitat la festa de Sant Isidre (procedent d’una cultura patriarcal) i es troba que moltes escultures i pintures amb representacions dels Sants de la Pedra havien restat derruïdes pels anticlericals.

Aquesta és l’esquerra cristianòfoba que encara vol que, tot i que a penes empra la llengua vernacla de terres catalanoparlants, els votem, simplement, perquè, per a fer fi o perquè no diguen que no, fan algun míting en “valencià” i, immediatament, acusen els partits de dretes de ser antivalencianistes.

Cavallers! Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”, indica que, en els anys trenta, el valencianisme abraçava tot l’arc polític.

Per tot això, ¿violadors de la cultura autòctona i del “Bon Nadal”, del “Bones festes de Nadal”…? No, gràcies. 

I, més encara: volen que no hi haja violacions cap a dones i rebutgen la maternitat matriarcalista, no la que es proposa tenir fills com a xurros…

En altre paraules: incoherències de partits, de polítics i, com ara, d’escriptors, que prefereixen emparar una AVL que fa possible que cada membre cobre 360€ per reunió. ¿Serà per si, algun dia, aquestes persones en són membres del club? 

Finalment, aquesta fotografia, amb felicitacions de Nadal, és del llibre “Llebeig”, de Pere Riutort (p. 60), en un moment en què el “Bones festes” era més aïna puntual, minoritari i i no una manera de renegar de les arrels històriques dels catalanoparlants, actitud amb què no combregue i que no promoc.

 

Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026.

Més fortes que els marits

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren més fortes que els marits? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 20 de desembre del 2025 comentaren "A casa meua, no" (Lola Carbonell), "Hi havia de tot, però, en general, es deia que l'amo comanda i sa madona duu es maneig, açò és, que la madona era qui feia i desfeia en les coses de la casa" (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí "Fa uns anys (potser, cinc), trobí un escrit que posava que, en Àfrica, quan començà a haver-hi esclaus, els amos veieren que els hòmens eren menys forts que les dones"; "La meva, sí. Però, segons què, un; i, segons què, l'altre. Cada u, una cosa diferent; entre els dos, lo millor" (Àngels Sanas Corcoy); "L'àvia paterna va enviudar molt jove, va restar amb dos fills petits. L'àvia paterna va haver de ser forta perquè l'avi va esdevenir postrat al llit quan jo era molt joveneta i ella portava la casa i la gestió d'unes cases que tenien en una vila del Barcelonès" (Rosó Garcia Clotet), "No. I sí" (Anna Babra), "L'àvia materna, sí, no ho dubto pas. Havia de criar quatre fills, dur la casa (que no era petita), preparar els àpats (tant per als que menjaven a casa, com per a l'avi, que sempre menjava al camp), etc. La feina de l'avi era treballar al camp i, quan plegava, anar al bar a fer 'La Butifarra'. Vivien tots junts.

De l'àvia paterna, no se'n pot dir el mateix. No feia res, ni tan sols va ensenyar a parlar els fills. Tota la feina requeia a les germanes fadrines de l'avi" (Àngel Blanch Picanyol), "Mira: a casa, no crec. Érem pagesos, teníem despeses, taverna i botiga, que es venia la collita de patates, de bledes, de mongetes, de pebrots, d'albergínies, de tomates. I tots teníem una tasca a fer.

A més, l'avi feia carracs per a una empresa. Tots teníem els deures apuntats. I tot era fet com calia: un bon equip. No necessitava comandament. Dit per l'àvia, qui solia inspeccionar tot perquè res fallés" (Lydia Quera), "A casa, tant l'avi com el meu pare, eren homes de caràcter" (Joan Prió Piñol), "Jo pense que sí... Com ara, són més fortes que nosaltres" (Josep Ferrer Ferrer), "Uiiiii, sííí. La materna era massa. I la paterna, basca, més encara" (Montserrat Cortadella),"La meva àvia, sí!" (Angelina Santacana Casals).

En el meu mur, el 20 de desembre del 2025 posaren "Sa de part de mare, sí. Molt més forta: tant físicament com mentalment" (Maria Galmes Mascaro), "La meva àvia era del 1909, va restar sola amb una filla i amb un fill petits quan l'avi va haver de fugir a França (era dels 'rojos').

Els va pujar sola, com va poder, estraperlo inclòs; s'ajuntaven algunes veïnes per a cuidar la canalla mentres eren fora. Va soterrar la filla, de malaltia, amb divuit anys.

El meu pare, amb catorze anys, va començar a treballar... de manera seriosa,... Mentres, si sortia alguna ajuda al temps de sembra o de collita...

Quan els pares es van casar i van començar a arribar els néts, ella treballava i ens va criar la iaia. I, quan jo em vaig casar i van néixer els meus fills, sempre estava a punt per si havia de menester un cop de mà amb ells. Per als meus fills, era la iaia, l'adoraven" (Neus Soler Rodríguez), "L'àvia Teresa, sí. Ella sola portava la molta hisenda que tenien...

Ella era la que manava els homes el que havien de fer... El marit no feia res d'això: era manescal i anava amb el cavall per les viles a controlar el bestiar.

Era una dona molt avançada al seu temps... Forta físicament, amb la ment clara... Totes les decisions, les prenia ella.

Una gran dona" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup "Rescatem paraules de l'oblit", el 20 de desembre del 2025 agregaren "Les meues àvies, ambdues eren més fortes que els marits. Tenien, com deia el meu pare, molt d'aire (molta força física)" (Sam Piera).

Finalment, sobre les àvies de ma mare (1943), ma mare sí que m'ha dit que una de les coses que ella en destaca és la seua fortalesa.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal.

Comentaven sobre la lluna

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿comentaven sobre la lluna? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 19 de desembre del 2025 ens comentaren "Res" (Lurdes Gaspar), "Les fases i res més" (Maria Dolors Sala Torras), "De vegades, comentaven si era molt clara o si semblava una tallada de meló. Els parts deien que solien succeir en el tombant de la lluna" (Xec Riudavets Cavaller), "No gaire. Sols deien de la part romàntica dels enamorats.

També, com que era de família pagesa, la lluna i la sembra influïen en una recol·lecta generosa" (Roser Canals Costa), "No" (Angelina Santacana Casals), "En cançonetes i en rondalles. De com influïa en la mar, en la terra. En el fet que és màgica. Sí: era un tema recurrent" (Rosó Garcia Clotet), "Vers a la lluna, jo sóc la que més comentava de l'ombra, dient que era un nen portant un sac" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Som pagesos i tot el que es feia a l'hort, es feia segons les llunes" (Francesca Sangra Solsona), "Sí. I cantàvem una cançó: 'La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol...', etc.

La lluna influïa en esdevenir embarassades dones. Si és plena o minvant, també les cabres i les ovelles... El tipus de lluna també influïa en l'estat de les persones. Això deia la meua iaia i també ma mare" (Carmen Mahiques Mahiques), "Síííí. La iaia, quan demanaves moolt, deia '¿No voldràs pas la lluna en un cove?'" (Montserrat Cortadella), "A pagès, la lluna era la guia per a totes les sembrades i per a les collites: era el seu calendari. Cada sembrada s’havia de fer segons la fase de la lluna que tocava.

Fins i tot, amb els animals, també seguien les fases de la lluna, per a fer-los criar. I, amb la matança del porc, també: havia de ser en una determinada fase; si no, el tall no es guardava" (Rosa Rovira), "Recordo que cantava la famosa cançó de 'La lluna, la pruna, vestida de dol...'" (Joan Prió Piñol), "La gent del camp parlaven molt de la lluna i de la seva influència. Les àvies i les mares, igual que els homes, tenien en compte la fase de la lluna més adequada per a tallar-se els cabells, per a sembrar, per a plantar les patates...., etc. Fins i tot, tenien la creença que la lluna vella o la lluna nova influïen en el sexe dels nadons, segons la fase en què havien estat concebuts.

També ho tenien present a l'hora d'arreplegar plantes medicinals com la farigola, la camamilla, l'herba fetgera..." (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 19 de desembre del 2025 posaren "Sa lluna sempre ha estat present dins ses creences populars: naixement d'infants, sembra de cereals; i hort. Poda" (Maria Galmes Mascaro).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal.