Definien el llaurador (pagès)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com definien el llaurador (pagès)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 5 d’abril del 2025 escrigueren “La meva mare, nascuda el 1904, sempre definia els pagesos (o llauradors), com a persones sàvies. Suposo que els havia observats, perquè ella era, d’ençà de molt petita, de Barcelona, malgrat haver nascut a València” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Com a llaurador que sóc, mai he sentit la necessitat de demanar-m’ho. Ni el meu pare (del 1931), ni son pare (l’avi Vicent, de 1885)” (Manuel Asensi), “Per a ells (i per a nosaltres), sempre considerats com a bona gent i treballadors, amants de la terra, generosos i res era seu: els agradava compartir i donar. Jo ho trobo a faltar, ja no en tinc ningú vinculat” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 5 d’abril del 2025 ens plasmaren “La meua iaia deia que eren gent sense diners, que no passaven fam” (Mati Sancho), a qui comentàrem que “Hi havia prou costum de fer barates, intercanvi de favors”; “La meua àvia va nàixer el 1893. Vejam:  l’estalvi era el principal recurs, per si un any la collita no era bona. Això i l’aprofitament de totes les oportunitats per traure el màxim possible. Era una societat agrària i de subsistència, llevat dels senyorets, que eren uns balafiadors i vivien molt bé. Existia més ajuda entre ells i més tracte social” (Ausias March).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 5 d’abril del 2025 posaren “Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,

Recordo que, al meu temps de joventut, solia sentit a dir que la terra encega” (Ricard Jové Hortoneda), a qui comentàrem “Perquè fa centrar-se només en la part material de la vida o, fins i tot, evadir-se, com qui no és present”.

Quant a missatges, el 5 d’abril del 2025 comentaren “Els vilatans els consideraven com a inferiors perquè no havien pogut anar a escola. Deien ‘ Té llana en es clotell'” (Xec Riudavets Cavaller), “Llaurador: home que anava a l’horta, jornaler. A jornal o per compte propi. Feia totes les feines: sembrar, plantar, regar, esporgar, birbar, collir, empeltar, treballar amb animals (o amb mula mecànica) tant fruites com verdures” (Josep F. Nogués), “L’home que portava l’estimació a la terra i als queviures” (Lydia Quera), “Sí, bé. Era la vida que vivien i, tot i ser masovers estalviadors, no es queixaven. A més, en ser ben bé al centre de la vila, molt a prop de l’església de Sant Feliu, la principal, se’ls tenia una bona consideració. El meu oncle Eudald, qui gestionava ‘La Lliça’, tenia visió d’empresari, no sols de simple pagès. La iaia Maria es ben refiava del seu fill, Eudald” (Nuri Coromina Ferrer). 

Finalment, el 6 d'abril del 2025, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em digué "La persona que treballava i vivia del camp: ell i la seus família".   I mon pare digué "Llauro!" (amb què feia referència a aquest mot, el qual, més d'una vegada, es treia en seny despectiu cap al camp i cap a les zones rurals per part de gent prepotent de ciutat i que, sovint, desconeixia la realitat camperola).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Demanaven opinió als fills i als néts

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿demanaven opinió als fills i als néts? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes i bon cap de setmana,

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 4 d’abril del 2025 posaren “No, que jo sàpiga” (Maria Galmes Mascaró), “No. Pel que M”explicaven! A casa, feien i desfeien elles… i prou!!!” (Encarnació Sánchez), “Si. No sempre, però, quan tenien dubtes, suposo que sí. A casa, era com una cosa natural…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “A casa, sí. En el vestir, la mama i, sobretot, a m i a la iaia (qui era de la seva mare). I, en les despeses, en les vacances,… En tot, érem una gran família i molt oberta. Orgull de ser-hi. Ho compartíem tot” (Montserrat Cortadella), “No ho sé. L’àvia, no ho crec. La mare, NO” (Anna Babra).

En el grup “Paraules, refranys cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 4 d’abril del 2025 plasmaren “Bon dia, Lluís,

No: les padrines només feien lo que deien els padrins” (Contxi Enjuanes Carrera).

En el grup “Records del nostre passat“, el 4 d’abril del 2025 escrigueren “NO!!!” (Xavier Cristòfol Mas).

Quant a missatges, el 4 d’abril del 2025 i posteriorment ens respongueren “Unes vegades, sí, sobretot, quan eren coses legals o socials (quan el problema era gros o bàsic i repercutia en la família). Però, la major part de les decisions, les prenien els adults i la dona era la que tallava l’abadejo a casa i es comptava amb ella. Les decisions de les dones solien ser ‘sagrades'” (Joan Colera), “La resposta a la que d’avui és ‘No, que jo recordi'” (Rosó Garcia Clotet), “No ho crec, però sé que la meva avia tenia un gran respecte per la seva mare i que tot i sent vídua i mare, tenia molt control sobre ella” (Maica Pérez Amador), “Sovint, a les filles, sí… Als néts, no” (Joan Marrugat), “Als fills, sí, crec que sí, per l’àvia paterna, que es cuidava de l’empresa familiar de transports. Puc afegir que el telèfon de l’empresa era a casa seva, quan encara quasi ningú no en tenia, i era ella que responia. Ho tenia a la seva cuina” (Lucila Grau), “L’àvia paterna Carme, ho dubto. Era molt ella, pel que m’han explicat. Pel que fa a l’àvia Maria, materna, en restar vídua molt jove, el seu fill gran Eudald va ser el suport de la casa de pagès: era qui ho gestionava, tot i també feia les feines de pagès” (Nuri Coromina Ferrer), “De fet, tot el que era una novetat a quelcom, per fer o no. Opinar, junts, sempre” (Lydia Quera), “La meua iaia,…NO.

Ma mare, SÍ. Per a certes coses, sempre demanava: si m’ agradava la roba que anava comprar- me, les sabates; si m’agradava el menjar, anar a l’escola, etc.” (Carmen Mahiques Mahiques), a qui, tot seguit, responguérem que “És una altra manera de tenir present els altres”

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Responien davant l'amor romàntica

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant l'amor romàntica? Gràcies.

Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

 

Quant a missatges, el 29 de març del 2025 foren “Bon dia, Lluís,

Per als avis, l’amor era molt important. L’amor romàntica, al principi, tot és color de rosa.

L’amor, amb el temps, va canviant, però sempre resta la complicitat: els anys passen, però sempre hi ha lloc per a unes paraules, per a una abraçada inesperada… Un detall que no s’hauria de perdre mai” (Antonia Verdejo), “La mare sempre va estar enamorada del seu primer amor, tot i viure cinquanta anys amb el pare.

Recordo que, quan van recollir les seves pertinences , encara li van trobar una foto de ell” (Àngels Salvador), “No en tinc idea” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No vaig tenir mai aquesta conversa amb la meva mare, però estic segura que li agradava. El seu noviatge va ser molt romàntic: pel poc que explicava, entenc que ho va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Segurament, se’n riurien. Tenien una concepció molt més utilitarista de la vida” (Xec Riudavets Cavaller), a qui comentàrem “Gràcies, Xec, i bon dia,

A penes, apareix en les rondalles, ni en les cançons tradicionals. N’apareix u, de més obert i no possessiu, ni somiatruites”, “Cap de les dues àvies no van tenir cap ‘transport romàntica’ en la relació prematrimonial.

La paterna es va casar perquè tocava casar-se.

La materna es va casar perquè ‘ell’ va insistir fins que ella (orfe de mare) va dir sí” (Joan Marrugat), “Molt bé: llavors, l’amor era romanticisme” (Montserrat Carulla Paüls), “A ma àvia Doloretes, que treballava al Balneari de la Vilavella, una xiqueta que no sabia llegir ni escriure —va nèixer l’any 1900—, i, sense que m’hagen contat res ni ma mare, ni les meves ties, es veu que va vindre un xic de les Alqueries, Vicent Ramón, un jove de família benestant, amb una parada de fruita a França.

Segons he sentit, tocava la guitarra, també li va fer una primera filla —ma tia Doloretes— i es va casar amb ella. Després, van vindre cinc xiques més —ma mare, la darrera, al 1942″ (Xavi Portalés), a qui responguí que “El primer fet podria procedir d’un pacte entre pares i, si no, d’un acord de la filla després d’haver parlat amb altres dones”; “Què vols que et diga? Amb moltes indecisions, i, sobretot, quan no coneixia el o la pretenent. No se’n refiava gens. I si li furtaven la filla? I si malvaven el xiquet, amb tan bo que és?” (Josep Fontestad Molina), “Segons l’àvia, l’amor romàntica era la millor, però tots apreníem la lliçó: besos i abraçades i deixar-te acariciar,… fins un punt” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

Per si et serveix de res, jo només et puc parlar del que he sentit a explicar als pares.

Una de les àvies, n’estava molt del seu marit (el meu avi), fins al punt que, això, sí que ho vaig viure, quan ell es va morir, ella es va anar apagant. Al cap d’un temps, ens va deixar sense patir cap malaltia. Jo crec que va morir de tristor i enyorament.

En canvi, l’altra àvia va enviudar molt jove i no ho sé, però crec que el seu casament va ser arranjat. O sigui que, molt romanticisme, no sé si n’hi va haver” (Assumpta Capdevila), “Sobre aquest tema, no recordo que se’n parlés. Penso que, en aquella època, no estaven per gaire romanticisme, la vida no era massa fàcil” (Rosó Garcia Clotet), “Amor romàntica de les àvies: els pares i familiars me’n van parlar poc. Tinc la foto del casament de l’àvia Maria amb l’avi Josep, en blanc i negre, vestits foscos; ella vestida de llarg, dreta, sense barret, al costat d’ell (assegut en un banc llarg i té a la mà un bastó que el guarda horitzontalment i amb bigoti, joves i garrits). Curiós per a ara.

En ser d’una casa de pagès de feina dura i moltes hores pel bestiar, el romanticisme es deuria acabar aviat perquè, de seguida, van venir els fills i filles, i el meu avi va morir molt jove (trenta i escaig), no el vaig poder conèixer.

La iaia Carme i l’avi Quico, pel que m’han explicat, poc romàntics. L’avi va amagar a la iaia que ell tenia una malaltia de per vida i s’ho va trobar de casats. Eren dos caràcters forts i també, de seguida, van tenir fills i dificultats econòmiques. L’avi Quico feia l’estraperlo a Olot, el meu pare -Pepet- l’havia acompanyat algun cop i, després, van patir l’aiguat del 1940 del riu Ges a Torelló i van perdre casa i comerç de vins.

Amb tot plegat, el color de rosa devia durar molt poc, a les dues parelles d’avis. Mals temps per a ells” (Nuri Coromina Ferrer), “Malauradament, a les meves avantpassades, no els sentia parlar de l’amor romàntica.

Van viure una època molt dura abans de la guerra, durant i després. Eren temps molt difícils i no tenien, ni podien (per falta de drets) pensar en l’amor romàntica segons havien explicat.

A més, eren d’un poble de muntanya de pocs habitants i cases escampades. Llavors, era més difícil (crec jo). Eren del poble de Peguera, ara abandonat al darrere els Rasos de Peguera (al prepirineu). No puc ser d’ajuda en aquest cas, ja que els germans de la mare eren cinc i només dues es van casar: l’hereu va morir al front, la segona va decidir que no es volia casar, una va morir amb mesos, una altra (de malaltia) molt jove, i dues es van casar” (Joana Cabiscol Calvès), “La meva mare m’havia explicat algunes amors de nena, joveneta, d’ella, com si fos una novel·la.

A casa, no hi havia tabú, era tot molt natural. Una de les àvies, també, coses molt romàntiques” (M. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Bon vespre, Lluís,

Tocant al tema del romanticisme, la iaia paterna era molt adusta.

La iaia materna s’implicava en el meu romanticisme; i la mama, quan tenia un moment, li encisava llegir novel·les de la Corin Tellado” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Acceptaven que els parlàsseu amb franquesa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, acceptaven que els parlàsseu amb franquesa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 28 de març del 2025 posaren “Sí. A casa, no sé, que potser eren tot dones, perquè hi avia la iaia (vídua), la mare, la meva germana i jo i les tietes. I nosaltres també hem tingut filles: sempre hem parlat amb molta claretat” (Àngels Salvador), “A casa, l’àvia materna (1904-1988) valorava la franquesa…
L’àvia paterna (1888-1974) era poc instruïda i sorda i hi parlàvem poc…” (Joan Marrugat), “El diàleg entre els pares i els fills era quasi  inexistent. Es feia el que deia el pare. De vegades, l’opinió dels fills s’escoltava. Però molt de vegades” (Pilar Ortiz De Paz), “Que va! Ni pensar-ho! I, a més a més, tampoc et deixaven escoltar cap conversació de majors” (Reme Canet), “No” (Rocío Cuki), “Depén de l’edat i del tema” (Josep Ferrer Ferrer), “A casa, sempre es parlava directament tot problema o dubte tingut. Clarament. L’àvia sempre deia que, si teníem la valor de la qüestió, mereixíem, resposta clara. I jo segueixo el mateix tarannà” (Lydia Quera), “Sí: sempre amb franquesa i amb la veritat pel davant” (Rosa Rovira), “Sí. Amb franquesa i amb respecte” (Xavi Portalés), “Sí. La tinc en compte” (Oreto Doménech Masià), “Parlàvem amb normalitat, però tampoc hi havia grans converses; sobretot, quan érem més grans” (Rosó Garcia Clotet), “Més aviat, preferien la discreció i els sobreentesos” (Xec Riudavets Cavaller), “Jo, a casa, sempre el pare o el germà.

Ja casada, a casa meva, la manaire era jo. Rm varen donar carta blanca” (Lola Carbonell), “Si et refereixes que li diguérem la veritat, no sols ho acceptava sinó que ho exigia” (Josep Fontestad Molina), “Bon dia, Lluís,

Quan era moolt joveneta (deu o onze anys), quan volia demanar res que ja sabia que era un xic complicat i m’acostava a la mare i la iaia i començava a donar voltes…, em deien ‘¿Vols dir, d’una vegada…? Desembussa’.

Però, en lo sexual, la mare era mooolt tancada si demanava alguna cosa, se’n anava per les rames. La iaia era molt més oberta en aquest tema” (Montserrat Cortadella), “Hi havia temes que no és tocaven: el relacionat amb el sexe” (Joan Prió Piñol).

En correus electrònics, el 28 de març del 2025 plasmaren “Si, Lluís. Ma mare era una persona bona, una persona que acceptava la franquesa, i mai vaig tenir per a dir-li res d’ella” (Ramona Ibarra).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"farem una xica com un garrofer", dones fortes plasmades en la música matriarcal

 

Bon dia,

Uns versos d'una cançó eròtica del llibre "De la marina i muntanya (Folklore)”, d'Adolf Salvà i Ballester (1885-1941):

“Ja plou, ja neva,

ja pixa l’agüela;

ja plou i plourà,

repica el morter,

farem una xica

com un garrofer.

 

Plou, plou,

caravina, caragol,

trau les banyes

que ix el sol.

Ja plou aigua menudeta,

les campanes van al vol,

la pobreta Tereseta

que el seu nóvio no la vol.

Tres dies fa que no pixa l’agüela,

quatre en farà, si no pixa demà.

Ja plou i plourà,

farem un replà,

repica el morter,

farem una xica com un garrofer” (pp. 194-195).

La llibertat sexual de les dones dels Pirineus ja era un fet en el segle XVIII (Isaure Gratacós)

 Continuant amb el tema de la dona en el Pirineu, en juny del 2022, accedírem a uns tweets de David Algarra publicats en novembre del 2021. Deien així: “La historiadora Isaure Gratacós ha treballat durant prop de cinquanta anys sobre el paper de la dona als Pirineus. La casa és la unitat bàsica del grup, després ve el poble i, finalment, la vall.

Un mètode de gestió col·lectiva on l’hereu, sigui home o dona, vota en totes les assemblees.

Un treball de prop de mig segle per recollir paraules dels que viuen en aquestes profundes valls on la tradició oral ha estat des de sempre. El vuitanta per cent del terme municipal és gestionat per la comunitat. L’economia es basa en l’intercanvi i el col·lectiu.

Fins a la Revolució Francesa[1], el dret de naixement i el dret de vot també eren adquirits per les dones.

Durant la Revolució, Olympe de Gouges[2] va ser guillotinada per escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana i es van trigar més d’un segle i mig en què poguessin tornar a votar les dones, tot i que ja no directament en una assemblea local, sinó per escollir un partit.

La dona és igual a l’home durant segles. Aquesta realitat va existir als Pirineus, des del País Basc fins a l’Arièja. Així ho revela la historiadora i etnòloga Isaure Gratacós al seu llibre ‘Les dones pirinenques: un estatus social excepcional a Europa’ (https://youtu.be/JIOgfndO4c8).

Als Pirineus, ‘la llibertat sexual va existir més que en altres llocs’ (Isaure Gratacós)”. 

Agraesc la generositat de l’historiador David Algarra en l’estudi sobre el matriarcalisme

 

 

Notes: [1] S’inicià en 1789.

[2] Escriptora occitana nascuda en 1748 en Montalban (França) i morta en 1793. Aquesta obra fou escrita en 1791.

Eren els seus lemes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿qins eren els seus lemes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

 

****

 

Quant a missatges, el 22 de març del 2025 ens posaren “No els sé, però estar bé en família era primordial” (Àngels Sanas Corcoy), “El que la mare sempre deia: ‘Treballar per viure, ser bones persones i fer el bé'” (Rosa Rovira), “No tenien temps, ni coneixements per  apensar en aquestes coses. Treballar i tenir cura de la casa i dels infants i prou” (Xec Riudavets Cavaller), “Els seus fills. I estar al día amb els pagaments” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Educar els fills era el seu lema principal i, sobretot, cuidar del seu marit” (Pilar Ortiz De Paz), “Els seus lemes eren que la vida pega moltes voltes, però, si tu ets com cal, aprens ( bé a l’escola o en un ofici que sigui necessari), per a tots, estàs preparada per a tot. I tenien tota la raó” (Lydia Quera). Sobre aquest darrer, ma mare, em digué el 22 de març del 2025: “Això em pareix de lo més correcte”; “Lemes? No sé a què et refereixes… ¿Políticso alguna frase feta? Com aquestes: ‘Senyor, Senyor, home de la Senyora i pare del Senyoret’ o ‘Beatet: ajuda’ns’. Coses així, no sé” (Josep Ferrer Ferrer), a qui comentàrem que “Hi ha qui, per exemple, sol usar frases o refranys amb què defineix què representa la vida o com cal actuar.

Així, l’àvia paterna de ma mare, molt forta, molt arriscada i molt servicial, conta ma mare que solia dir ‘Els diners i els collons, per a les ocasions'”. En acabant, ens afegí “El que recorde de la mare és aquesta: ‘Negoci que no deixa, deixar-lo’. El que volia dir és ‘El negoci que no reporta beneficis, val mes deixar-lo’. ‘Una altra, i aquesta és bona: ‘A lo vell, foc amb ell'”.

En correus electrònics, el 22 de març del 2025 ens plasmaren “Els lemes de mes àvies i de mon pare eren ‘guanyar-se la vida” (Ramona Ibarra).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 22 de març del 2025 escrigueren “Ho faràs perquè ho dic jo” (Montserrat Carulla Paüls). Finalment, ma mare, per telèfon, ens digué el 22 de març del 2025 aquestes paraules: “Jo he sentit ‘No deixes la senda vella per la novella’: no siga cas que faves un canvi brusc i ho perdés”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.