Sobre l'ensenyament dels pagesos

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre l’ensenyament dels pagesos? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 10 de gener del 2026 ens comentaren “Sí. A casa, ho eren i sempre es parlava de la terra” (Àngels Salvador), “No. No eren de camp. La besàvia, que era d’Alcoi, potser en sabia alguns cosa, però mai li vaig sentir dir-ne res.

Els pagesos, a Lleida ( província), n’aprenien copiant dels pares i de familiars des que eren ben petits. No sé res més. 

Les dones, a ciutat, anaven a mercat a vendre” (Anna Babra), “En aquella època, l’analfabetisme era molt elevat i, entre els pagesos, gairebé total” (Xec Riudavets Cavaller), “No” (Lurdes Gaspar), “A casa, no. Els avis venien del camp, instal·lats a a ciutat” (Maria Dolors Sala Torras), “No recordo res” (Àngels Santacana Corcoy), “Ma marona, Lluís, va néixer el dia dels Reis d’Orient de l’any 1923; i son pare, i també sa mare (tot i més, son pare, qui era de Tavertet, vila de les Guilleries, pantà de Sau). Ell li va ensenyar molt de pagès. Ma mare en sabia.

A més, per necessitat, li va tocar fer de minyoneta des que era petita i ja en sabia anar a cercar el que li demanaven de l’hort. Ma mare, fins i tot, sabia cuidar les gallines, els conills i, a dotze anys (guerra civil), va servir a cal veterinari de Vic. En cal manescal, hi tenien cavalls i ella els cuidava cada dia. L’estimaven molt.

I t’explico una cosa docent que allí es va viure. El manescal i sa esposa van tenir una nena; ella ja hi servia, però, de tothom (germanes i germà). La nena només volia anar i estar-se al costat de la Conxita (ma mare) i ma marona em va explicar que tenien un lloc on estaven els cavalls i, fora, al camp, tenien un cavall negre que passejava, i que elles estaven juntes: la nena, asseguda; i ma mare, al costat seu.

Aleshores, no sé si ella sabia com, li va donar per anar-se al costat de la porta i, al moment, el cavall va picar la cara de la nena. Ma mare va fer un crit d’espant i van trobar la noieta desmaiada a terra. El pare va intentar salvar la xiqueta quirúrgicament, però no va poder fer que sobrevisqués. Ma mare donava pastanagues als cavalls del Parc de la Ciutadella, els que porten els guàrdies” (Ramona Ibarra), “El meu pare era llaurador i netejava els budells de la plaça de bous.

Després, ja es va fer constructor . Però el cervell de la construcció era la meva mare” (Josefina Moya Martínez), “No” (Angelina Santacana Casals), “Conec molt la vida dels pagesos de la capital de la Selva, Santa Coloma de Farners. La vila era a un clot, on és encara. Ficada endins de la Vall de de Vallors. (…) Vaig conèixer la pagesia dels voltants dels seixanta. Purs masovers maltractats. Encara hi havia els senyors dels masos i els petits pagesos que en depenien, endins d’unes masies de pessebre. Els homes anaven ‘a bosc’. A talar arbres, branques, a fer carbó, etc.. Dormien on podien. Vaig trobar-los en una caseta que encara veig. Dormien a la pallissa.

Bé. Tot ha fugit. Les masoveries, quasi totes, enderrocades. Els amos de les masies solen tenir cases al poble. O no. Encara molts viuen als fantàstics masos…” (Assumpta Cantalozella), “No és que ho comentessin. Com a antics pagesos que eren, ho veia cada dia. La meva àvia sabia el temps que faria, si s’havia d’avançar la sega (pel que fos), les herbes remeieres (totes i més), les oracions per a guarir els mals físics i els d’esperit,… ¡Quina pena que va morir quan jo tenia només deu anys! M’hagués agradat que m’hagués explicat moltes coses” (Àngel Blanch Picanyol), “No: els meus avis havien tingut mestres particulars i eran pagats i tractats com els metges, amb molt respecte i, amb els anys, romania com una amistat” (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 10 de gener del 2026, per telèfon, em digué “Hi havia qui podia no saber llegir, ni escriure, ni les quatre regles, però hi havia qui portava els comptes amb els dits i venia. I ensenyaven sobre el camp.

Quant als masos, això, quan els amos es fan grans, han de viure per a això, per a continuar, que passe als fills o que, fins i tot, hi haja treballadors que donen vida a la terra”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Marits que es refeien amb dones

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre marits que es refeien amb dones, del punt de vista psicològic? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 9 de gener del 2026 ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “La meva mare no m’ho va comentar, però he sentit sobre alguna parella i ‘Van ser molt feliços’. Això, sí!!!” (Roser Canals Costa), “No tenc present que en parlassin mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Alguna vegada, sí. Tenim una amiga que s’ho feia amb un veí” (Àngels Sanas Corcoy), “Bé, tots, en algun moment, reconfortem un amic, un familiar o un desconegut. En tot temps, és bo i et sents millor. Jo sóc de pagès i sempre he mamat que fer el bé a tota persona en un moment donat és una valor afegida al teu tarannà i prou” (Lydia Quera), “A casa, tots eren peixaters, gent de llotja i de mercat… Tothom sabia el que passava entre els homes més eixelebrats i les dones més vistoses…

A final dels anys quaranta i fins a la darreria dels cinquanta, a casa, sentia parlar -els dissabte, en què es reunien tots- de dones casades que anaven amb camàlics guapos… i d’homes casats que sortien a cardar amb dependentes jovenetes…

Cada dissabte, de reunió, per a passar la comptabilitat del peix comprat i venut… La conversa de les dones derivava cap el tema de les infidelitats de la gent del mercat central (darrere la Ciutadella de Barcelona) i la del mercat local de Sant Andreu de Palomar, barri de Barcelona…

En aquella època, acabada la guerra i treballant tothom en l’àmbit del comerç del peix, de la cardamenta general, se’n coneixien els protagonistes… i qui cardava amb qui i com havia acabat la cosa i les bronques entre marits i les esgarrapades entre dones…” (Joan Marrugat), “Sempre hi ha hagut picaflors, però fet d’amagat. I amb dones conegudes. També hi havia prostíbuls” (Maria Dolores Sala Torras), “No. Abans, les vides privades eren molt privades; i més, amb els nens i amb els joves” (Fina Pujolras), “Era massa petit i aquest tema no el parlàvem… Segurament, amb la gent gran, sí!” (Daniel Gros), “No. En el meu cas, mai” (Angelina Santacana Casals), “No. Però això no vol dir que no n’hi haguessin” (Anna Babra), a qui responguí “Així és. Una cosa no exclou l’altra”, “Home: parlar directament, no, però, a casa, hi havia una dita…: ‘Val més dona que diners i home que hisenda'” (Josep Ferrer Ferrer), “La iaia sempre deia el mateix: ‘Un poll reviscolat’. A la vila, quan un home es casava amb una filla prou rica. Però també ho feia servir amb dones” (Montserrat Cortadella), “Tenia una àvia que deia que, a cinc minuts de casa seva, no hi ha cap home casat. Era molt irònica” (Rosa Canela).

En Twitter, el 10 de gener del 2026 posaren “Noooo” (Conxita 001).

Finalment, ma mare, el 9 de gener del 2026, per telèfon, em digué “En el mercat, sempre hi havia més gent de més vida, més realista, on podria haver-hi més xafarderia, una cultura menys seriosa. En canvi, en un comerç com una botiga, era diferent, no com en una parada de mercat”.

Indicarem que, en haver rebut els primers missatges en què el tema lligava amb lo eròtic i amb lo sexual, més que amb lo psicològic (que així era un passatge de la rondalla “Lo Mariner de Santa Pau”, plasmada per Jacint Verdaguer, de què havíem tret la qüestió), decidírem afegir “del punt de vista psicològic”, puix que provenia d’un marit que reviscolava en companyia de la dona i dels fills: “al costat de sa esposa i entremig de sos fills, es refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Parlaven sobre ser justs

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre ser justs? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de gener del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, la mare començava a ser ella justa!!!

Després, ens feia l'ensenyança a practicar-la, si volíem anar pel camí just per tothom" (Roser Canals Costa), "Bé: el ser just o el no ser just, i sempre ho explicaven amb la dita 'Tal faràs, tal trobaràs', en el seny que, si ets just i fas el bé, se't recompensarà, però, si no fas bondat, tard o d'hora, seràs pagat amb la mateixa moneda. Avui diríem que és el karma que et passa comptes" (Àngel Blanch Picanyol), a qui escriguérem que "Apareix en moltes rondalles amb la figura del rei o amb l'arquetip del rei (encara que, per exemple, el personatge siga una princesa que és el cap d'Estat)", "No" (Angelina Santacana Casals), "La resposta és sí; potser amb altres paraules, però, sí: era important ser justos"  (Rosó Garcia Clotet), a qui reportàrem que "Apareix, per exemple, en relats en què, després d'un regnat amb conflictes o amb un monarca molt exigent, en morir-se el sobirà, el substitueix un fill que era bonhomiós i just amb el poble i amb els qui tenien més poder. Llavors, tornà a haver-hi bones collites i bona avinença en el regne"; "No tan sols ho parlaven, que eren un exemple amb la seva actitud" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Ma mare tenia un seny extraordinari de la justícia. Nascuda el 1918" (Eusebia Rayó Ferrer), "En aquella època, de justícia, el que feien era callar" (Anna Babra), "De fet, la paraula justa era cada dia a la nostra llar. El pagès té molt present la part bona i la part dolenta de les coses" (Lydia Quera), "'De vegades, els justos paguen pels pecadors' deia ma mare" (Joan Prió Piñol), "Uiiiii! Per a ser més clars, toots els de casa odiaven les injustícies; i, ser just, ens ho varen inculcar tant que crec que va ser una trinxada. I, sobre les injustícies, tinc algunes experiències" (Montserrat Cortadella).

En el grup "Passejant pels Països Catalans i per tot el món", el 4 de gener del 2026 ens plasmaren "Sí. I tant que sí!" (Lluïsa Berga Vilarrasa).

Finalment, el 3 de gener del 2026, en una conversa telefònica amb mon pare, li diguí que les rondalles (encara que són part de la imaginació) reflecteixen la manera de ser d'un Poble, d'una cultura. Així, en línia amb la qüestió, hi ha relats en què alguns personatges recorden al monarca (o a una filla seua) que ha de complir amb la paraula, si vol que li perdure la confiança dels habitants. I, al capdavall, el membre reial hi és fidel.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Any 2026.

Parlaven sobre els estels

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre els estels? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana, 

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 2 de gener del 2026 comentaren “No. A casa meva, només em parlaven de les coses rutinàries de cada dia” (Angelina Santacana Casals), “Sí. Els estels eren molt estimats a casa i en sortien rondalles meravelloses” (Lydia Quera), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “Més aviat, era l’avi qui m’ensenyava les formacions dels estels i els seus noms, mirant el cel” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “No, no, mai” (Josep Ferrer Ferrer), “Una mica, sí!! Perquè, vivint en una vila, s’està més a prop de la natura” (Roser Canals Costa), “L’estel de Natzaret” (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 2 de gener del 2026 plasmaren “No en parlaven” (Conxeta Fortesa).

Finalment, el 2 de gener del 2026 parlí per telèfon amb ma mare i li diguí que la qüestió tenia relació amb uns mots en nexe amb la Via Làctia, els quals ens havia posat una persona.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Vos parlaren de prínceps blaus

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de prínceps blaus? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 27 de desembre del 2025 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No. Mai" (Margarita Pou Marfany), "Sí, però deixaven ben clar que se n'enfortien. I menystenien les dones que els cercaven.

És un tema molt complex que no es resol amb una qüestió. I ara la situació és prou complexa. Només això requereix un diàleg molt seriós a nivell social i lingüístic per a aclarir quin és el significat de 'príncep blau'.

Confio que no et sàpiga greu el meu comentari.

Que el 2026 sigui una mica millor per al món" (Anna Babra), a qui escriguérem "És un personatge que a penes apareix en les rondalles anteriors a 1932. En altres casos, és un cavaller blanc o bé un religiós (o un ermità). En tots ells, empiula amb la tradició patriarcal, però no amb la matriarcalista.

En el camp de la sexualitat, és l'home que considera la dona un drap". Llavors, Anna Babra ens afegí "Gràcies per la teva tolerància. Ja veus que 'No elles, no jo', de manera diferent, només era i és tema de rondalles i de princeses. En fi, com tu dius: patriarcal"; "No" (Lydia Quera), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "A mi, mai. Les valors, les tenia en altres camins i persones!!!!!

Quina sort tenir una mare així!!!" (Roser Canals Costa), "De tot un poc" (Núria López Cambra), "Sí. Ma mare deia que li deien, de broma, 'Busca't un nóvio ben ric i pantorrillut'. Ens contava que un germà de son pare tenia les cames primes i que es posava serradura dins dels calcetins perquè paregueren més grosses; però un dia, al trinquet, la pilota li va pegar a la cama i es va trencar el calcetí i va adollar la serradura i tots es van riure...

Segurament, seria un acudit que s'inventaria son pare" (MCarmen Bañuls), "Jo diria que el 'príncep blau' de la meva àvia era un carnisser que, com ella deia, l'havia tingut de 'pretendent'. Tenia una foto petita, enganxada a la vitrina d'un moble de casa seva. Era d'aquelles de cartró, en blanc i negre" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Maria Dolors Sala Torras), "No. Les dones de l'entorn de la meva iaia eren de classe treballadora, però no, per això, mancats de valors. Tenien arrelades les valors de la religió catòlica, reforçades per les de llurs famílies, que eren també d'aquest caire.

A les noies, se'ls ensenyava que el millor marit havia de ser aquell noi honest i treballador i de valors semblants a les seves. Si alguna es podia casar amb un hereu, es considerava afortunada, però, de vegades, no ho era tant perquè havia d'anar a viure a la casa pairal amb els sogres i, potser, també amb germans (o amb germanes) del marit que encara eren fadrins" (Fina Pujolras), "No. La meva mare era molt realista; més aviat, granotes verdes" (Àngels Salvador),  "Ma mare mai em va parlar de prínceps blaus. A casa, estaven prohibides les revistetes de prínceps i de princesetes, i tampoc hi havia revistes d'aquestes que en diuen del cor.

La meva mare era una dona de caràcter" (Rosa Canela).

En el grup "Cercle Català d'Història", el 27 de desembre del 2025 ens indicaren "Mai" (Anna Espinosa).

En el grup "Cultura mallorquina", el 27 de desembre del 2025 plasmaren "Contaven rondalles i sempre hi havia prínceps" (Maria Galmes Mascaro).

Finalment, ma mare, el 27 de desembre del 2025, per telèfon, em digué "Que n'hi ha?" i ens afegí que això era idealisme i que havia sentit "príncipe azul" i que ho relacionava amb el castellà.

Llavors, li responguí 1) que és un personatge que apareix de manera puntual en rondalles, ja que predomina la figura de la dona que salva l'home i la dona que indica a un home què haurà de fer ell perquè ambdós isquen beneficiats. I 2) que això també es reflecteix en la realitat, en comentaris en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Homenatjaven persones altruistes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿homenatjaven persones altruistes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 26 de desembre del 2025 ens comentaren "Doncs, sí. A casa, de tant en tant i, sobretot, en temps de fred, l'àvia portava pidolaires a casa i els oferia un plat de menjar i roba neta.

També preparava menjar i lo que podia, i anava on estaven més necessitats i deia 'Si ajudes, no esperis mai res a canvi, perquè no seria ajuda, seria interès'" (Antonia Verdejo), "A casa, nooo. Jo diria que eren tots altruistes. S'ajudaven quan estaven malalts. Quan s'havia mort algú, els ajudaven a vestir-los, estaven amb la família.

El carrer de Gurb era genial. Teníem un seny d'ajuda especial (Maria Dolors Sala Torras), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Doncs, sí. La meva àvia donava sempre a qui ella deia 'S'ho mereixia' i no esperava res a canvi. A bona gent que no et demanava res i que els avis pensaven que era bo per a ells" (Lydia Quera), "Com podia, dintre de les seves possibilitats" (Àngels Sanas Corcoy), "No. No parlaven de persones que ajudessin el proïsme" (Angelina Santacana Casals), "I tant!!! Quan veus persones altruistes, generoses i amb bon cor, per força, s'han d'agrair!!!!!!" (Roser Canals Costa).

En el meu mur, el 26 de desembre del 2025 plasmaren "A casa, no ho vaig veure. La mama era molt altruista, ajudava sense res a canvi..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 26 de novembre del 2025, per telèfon, em digué que ella visqué en la ciutat de València fins a dotze anys i que, "En València, hi havia dues dones riques, en l'ambient que estaven, però, a casa, no tocava ningú a la porta que no auxiliaren. Vivien com la gent del barri, eren senzilles i ajudoses ajudant la gent que veien que ho necessitava. A més, es veia que eren persones cultes.

En les viles, sobretot, si eren llauradors (un grapat de fesols o deixaven camps perquè la gent espigolara) i tenien coses de la collita, era relativament normal compartir-ho amb gent del veïnat o de la vila".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

L'esquerra valenciana violadora, patriarcal, espanyolista i cristianòfoba del "Bones festes"

 

Hui, dia de Nadal del 2025, de bon matí, he rebut un missatge en què un amic i cap dels museus de Cullera, m’enviava una foto amb un fons que incloïa aquestes frases: “L’equip del Castell-Museu de Cullera vos desitja un Bon Nadal i un venturós Any Nou”. Sense ajornar-ho, a més de gaudir-lo, l’he passat a moltes persones de confiança.

Unes hores després, m’ha aplegat un missatge de Catalunya estant d’una amiga de l’Empordà, amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Hi havia un vídeo amb un “Bones festes”. I, immediatament, m’ha vingut al pensament, un “‘Bones festes’,… ¿de què? De masturbació? De casa? De finca? De carrer? De barri? De la vila? De la ciutat?”. Pareix que dir (i escriure o publicar) un “Bon Nadal” siga pecat, que dirien molts dels nostres avis del primer quart del segle XX.

Però, sobretot, veus que l’esquerra, eixa que posa en un pedestal el moviment de la Il·lustració (el qual es proposà arrasar les cultures autòctones mitjançant l’aprovació dels monarques absolutistes del moment i a primeria del segle XX, en el cas espanyol, però també ara, sota una democràcia que encobreix els intents d’anihilació dels Pobles diferents al castellà) i que refusa escriure que, fa mil anys, en lo que ara diem Catalunya, l’Església denunciava i condemnava els abusos sexuals a les dones (vegeu escrits de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal), i que aposta pel laïcisme, per la cultura castellana de línia espanyolista, imperialista i genocida.

Ho dic perquè aquests polítics (valencians, catalans, de les Illes Balears…) fan culte al castellà, menyspreen un ús genuí de la llengua vernacla (la catalana, popularment i estatutàriament, també coneguda com “valencià”) i, de rebot, això comporta una desconsideració cap a lo femení, una prioritat per tallar de soca-rel lo que no és castellanitzador, de promoure un ensenyament del “Valencià” castellanitzat (emparats en l’excusa de la famosa frase que diu que les llengües evolucionen). 

A més, aquesta esquerra és anticristiana, torna a actituds dels menjacapellans dels anys trenta del segle XX en Espanya i no diu ni un mot sobre el fet que l’esquerra (el PSOE) eliminà l’ensenyament de l’especialitat “Humanes” en Magisteri en temps de Felipe González com a president del govern espanyol: han fet fora la Filosofia (persones que pensen, amb criteri propi, que reflexionen) i la Història (comprendre els altres, no sols entendre lingüísticament els missatges que en rebem, i el passat que explica el present i la política i la realitat actuals). Ben mirat, en el País Valencià, el govern autonòmic encapçalat pel PSOE (que ocupava la presidència de la Generalitat Valenciana), a mitjan dels anys noranta del segle XX, retirà la festa de Sant Esteve, la qual és de tradició matriarcalista vernacla.

Una mestra de Filosofia i un mestre d’Història contemporània (cursos 1992/1993 i 1993/1994) ens digueren que es pagaria car. Més d’una generació després, veiem els resultats: major discriminació de fet cap a la dona, cap als Pobles matriarcalistes i cap a lo que no siga un creure’s les coses de manera impulsiva i arrossegats pels intents de manipulació mediàtica (per exemple, en temes de violència de gènere).

I no cal dir que va de màrtir per la vida, a banda que, al meu coneixement, encara no ha demanat perdó (ni reconciliació) per tot lo que suposà la guerra d’Espanya (culturalment, etnològicament, lingüísticament i per als historiadors i per als interessats pel passat amb intenció de fer recerques). Així, t’atanses a una parròquia i et trobes un rector que et diu:

“-Aquests són els néts d’aquells que, durant la guerra, cremaren bona part del patrimoni local i dels arxius parroquials, que eren molt més abundants que els municipals…”.

Sortosament, en Aldaia, vila veïna d’Alaquàs (en aquesta segona, visc del 2009 ençà), també de l’Horta de València, el rector Joaquín Sorolla salvà una importantíssima quantitat de documents eclesials…

Aquesta riquesa cultural que es perdé arran de la contesa aplanà el camí al franquisme: introdueixen amb més facilitat la festa de Sant Isidre (procedent d’una cultura patriarcal) i es troba que moltes escultures i pintures amb representacions dels Sants de la Pedra havien restat derruïdes pels anticlericals.

Aquesta és l’esquerra cristianòfoba que encara vol que, tot i que a penes empra la llengua vernacla de terres catalanoparlants, els votem, simplement, perquè, per a fer fi o perquè no diguen que no, fan algun míting en “valencià” i, immediatament, acusen els partits de dretes de ser antivalencianistes.

Cavallers! Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”, indica que, en els anys trenta, el valencianisme abraçava tot l’arc polític.

Per tot això, ¿violadors de la cultura autòctona i del “Bon Nadal”, del “Bones festes de Nadal”…? No, gràcies. 

I, més encara: volen que no hi haja violacions cap a dones i rebutgen la maternitat matriarcalista, no la que es proposa tenir fills com a xurros…

En altre paraules: incoherències de partits, de polítics i, com ara, d’escriptors, que prefereixen emparar una AVL que fa possible que cada membre cobre 360€ per reunió. ¿Serà per si, algun dia, aquestes persones en són membres del club? 

Finalment, aquesta fotografia, amb felicitacions de Nadal, és del llibre “Llebeig”, de Pere Riutort (p. 60), en un moment en què el “Bones festes” era més aïna puntual, minoritari i i no una manera de renegar de les arrels històriques dels catalanoparlants, actitud amb què no combregue i que no promoc.

 

Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026.