divendres, 19 de desembre del 2025

Comentaven sobre la lluna

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿comentaven sobre la lluna? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 19 de desembre del 2025 ens comentaren "Res" (Lurdes Gaspar), "Les fases i res més" (Maria Dolors Sala Torras), "De vegades, comentaven si era molt clara o si semblava una tallada de meló. Els parts deien que solien succeir en el tombant de la lluna" (Xec Riudavets Cavaller), "No gaire. Sols deien de la part romàntica dels enamorats.

Tambe, com que era de família pagesa, la lluna i la sembra influïen en una recol·lecta generosa" (Roser Canals Costa), "No" (Angelina Santacana Casals), "En cançonetes i en rondalles. De com influïa en la mar, en la terra. En el fet que és màgica. Sí: era un tema recurrent" (Rosó Garcia Clotet), "Vers a la lluna, jo sóc la que més comentava de l'ombra, dient que era un nen portant un sac" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Som pagesos i tot el que es feia a l'hort, es feia segons les llunes" (Francesca Sangra Solsona), "Sí. I cantàvem una cançó: 'La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol...', etc.

La lluna influïa en esdevenir embarassades dones. Si és plena o minvant, també les cabres i les ovelles... El tipus de lluna també influïa en l'estat de les persones. Això deia la meua iaia i també ma mare" (Carmen Mahiques Mahiques), "Síííí. La iaia, quan demanaves moolt, deia '¿No voldràs pas la lluna en un cove?'" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 19 de desembre del 2025 posaren "Sa lluna sempre ha estat present dins ses creençes populars: naixement d'infants, sembra de cereals; i hort.
Poda" 
(Maria Galmes Mascaro)

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal.

Les tretzenades, comentaris d'un valencià

Bon dia, 

El 18 de desembre del 2025, Pepe del C plasmà aquests mots en el grup de Facebook "El refraner valencià!!!!"

"Les Tretzenades, un ritual ancestral de predir el temps

Tretzenades és una forma tradicional d'endevinació meteorològica que consistix en l'observació del clima dels ultims dies de desembre i els primers de gener. Aquesta pràctica té nombroses variants i una àmplia presència històrica i geogràfica. La variant de la Comunitat Valenciana es realitza de la manera següent: Del 13 de desembre al 6 de gener, s'observa el clima cada dia, si està solejat, ennuvolat, plujós, amb boira, la humitat, ventós o fa fred. Es marca una creu en el gràfic on coincidisquen el dia i el símbol meteorològic corresponent excepte el 25 de desembre (dia de Nadal), que és un dia de descans. 

Els primers dotze dies avancen: el 13 de desembre correspon a gener, el 14 a febrer, i així successivament. Després de Nadal, les lectures retrocedixen: el 26 correspon a desembre, el 27 a novembre, acabant el 6 de gener, que pronostica això del mes de gener. 

Una vegada tenim anotat el temps que ha fet, tant en les Trezenades que van de cara com en les que van de cul, tindrem el pronòstic del temps predominant de cada mes de l'any.

Una altra forma de predicció són les les Cabañuelas, que es realitzen per al mes d'agost".

El mateix dia li escriguérem:

"Bon vespre, Pepe del C,

Faig un estudi sobre el matriarcalisme i estic interessat a saber sobre aquest tema (per a un punt referit a la cultura tradicional).

Vull fer-vos unes qüestions: 1) qui vos ho ensenyà? 2) Quines semblances hi ha amb el de les 'cabañuelas'? Gràcies.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

A més, li demanàrem si ens podria reportar i l'endemà ens afegí , "Lluís, no soc cap expert en esta mena de pràctiques o creences, l'única cosa és que m'agrada tot el relacionat amb tradicions populars antigues.

Les principals coincidències i o diferències entre les 'cabañueles' i les tretzenades són:

Les dos són pràctiques ancestrals empleades tradicionalment per comunitats, especialment per agricultors i gent de camp, per a anticipar el clima de l'any i així poder planificar collites o altres activitats.

Les dos es basen en l'observació minuciosa dels canvis atmosfèrics (temperatura, precipitació, vent, nuvolositat, humitat, etc.) durant dies concrets.

Tant l'una com l'altra establixen una correspondència directa entre els dies d'observació i els mesos de l'any. Un dia observat representa el clima d'un mes específic.

Des del punt de vista de la meteorologia científica, els dos mètodes són considerats pseudociències o creences populars, ja que les condicions climàtiques a llarg termini, no poden predir-se amb precisió mitjançant l'observació d'un període tan curt i localitzat.

Les dos tenen diverses variants quant a les dates exactes d'observació i l'orde dels mesos representats, depenent de la zona i la tradició local. 

Diferències Principals:

La principal diferència radica en el moment de l'any en què es realitzen i, conseqüentment, en les dates exactes del calendari utilitzades per a les observacions:

Les Cabañueles, comunament observades a Espanya centre i sud, solen realitzar-se durant els primers 12 dies d'agost,  el dia 1 es relaciona amb el mes de gener, el dia 2 amb febrer i així fins al dia 12 d'agost que serà el mes de desembre.

Les Tretzenades: Són una tradició específica de l'àmbit català, d'alguna zona de la Comunitat Valenciana i especialment d'Aragó (en la zona de Matarranya), i les seues observacions solen iniciar-se al voltant del dia de Saint Lucia (13 de desembre) i finalitzar el 24 de desembre (fase ascendent), amb una fase descendent del 26 de desembre al 6 de gener. El dia 13 de desembre i el 6 de gener corresponen a gener; el 14 de desembre i el 5 de gener es referixen a febrer i així fins al 23 i 26 de desembre que prediuen el temps del mes de desembre".

Agraesc la seua generositat.



dijous, 18 de desembre del 2025

"Les dones de la meva família han dut les regnes)" amb tolerància (Rosa Canela)

“Totes les dones de la meva família han dut les regnes” (Rosa Canela). Família, sexualitat i emprenedores matriarcalistes i tolerants.

El 14 de desembre del 2025 rebérem un missatge de Rosa Canela que començava així:
"-Tinc un llibre molt interessant que es titula 'Matricidi. El secret del patriarcat', de Rosa Elvira Presmanes.

Els ibers van estar, fa milers d'anys, i és curiós que les úniques civilitzacions que van aguantar el matriarcat van ser València i Catalunya. Després del cop d'estat del 1936, va restar molt malmès".

Llavors, intercanviàrem informació:

"-Lo que dius sobre Catalunya i València (també aplicable a les Illes Balears) és cert. 

On millor s'ha conservat és en les rondalles, en les llegendes i en la música tradicional.

Si més no, d'acord amb la recerca que comencí en agost del 2019, Rosa.

-Després del 1936, les dones necessitaven permís del marit o del pare, per a sortir del país. Jo treballava i tenia compte al banc i volia comprar-me un electrodomèstic. Era recent casada: doncs, com que no hi anava amb la signatura del marit, em van dir que no. Total: es van perdre la venda perquè no vaig afluixar.

Totes les dones de la meva família hem dut les regnes, perquè el matriarcat respecta els homes, cosa que no fa el patriarcat amb les dones. I la figura del pare es respecta i s'honora. 

Però l'organització, les coses que es necessiten o que convenen, les veiem les dones. I sempre hem tingut molta previsió. Encara hi ha dones així, però, a poc a poc, es perd.

-Sí: una veritat com un temple, lo que dius. 

Per això, pose de límit l'any 1920, després de llegir un suplement sobre la llengua en Catalunya després de la Guerra de Successió”.

En relació amb aquesta segona part, quant al respecte cap als hòmens, afegiré una anècdota personal. Pel 2011, jo era en el carrer, al costat de la porta d’entrada d’un restaurant. Una dona (qui devia tenir uns seixanta anys o un poc més) i que hi menjava alguns dies, sense dir-me res, se m’atansà i em besà una de les dos mans.

Uns dies després ho contí a un amic que era psicòleg i que coneix molt la cultura colla:

“-Em sentia incòmode.

-No passa res. És la seua manera de reconéixer-te com a autoritat moral”.

Ben mirat, el fet que els hòmens siguen respectats també pot enllaçar, com ara, amb el detall que si, per exemple, en un grup humà, es considera que un home és més idoni que una dona per a fer d’home bo (Rigoberta Menchú trau uns mots amb què hi vincula son pare), la facilitat (i el do) de la persona van per davant, no el sexe.

Ja passant al tema del règim dictatorial que hi hagué en Espanya entre 1939 i 1975, del general Francisco Franco, Rosa Canela agregà A més, Franco va assassinar molts homes catalans; altres es van exiliar. Moltes dones catalanes van casar-se amb castellans, que són d'un pensar terriblement tancat i anacrònic.

Una colonització per casament i constantment, onades migratòries d'Andalusia. He conegut dones andaluses que no et pots imaginar com patien una dictadura masclista total dins de casa seva. I, això, explicat per elles". 

Sobre el casament entre persones de dos Pobles diferents, al meu coneixement (i partint de vivències junt amb articles sobre contactes entre cultures matriarcalistes i l’entrada de turisme occidental, sovint, presentat, entre els jornals i  en els ambients més emparats políticament, amb térmens com modernitat, progrés, obertura, eixida de l’aïllament cultural,...), resulta significatiu el paper que té que part d’eixos turistes (o dels immigrants que passen a terres de línia matriarcalista) siguen de la corda patriarcal del govern de l’Estat.

Com a exemple, com més cap al segle XXI, hem capit més trets no tradicionalment autòctons en la psicologia, a nivell social i, àdhuc, en activitats creatives de caire artístic, literari, educatiu, etc. i no cal dir que en la instrucció primària obligatòria.

Això connecta amb uns mots que, encara que són referits al camp lingüístic, hi són en nexe. Així, en el llibre “Si m’ho permeteu”, del mestre Josep Ma. Virgili i Ortiga (Reus, 1953), publicat per Nexum Edicions en el 2024, amb un estil molt obert i tolerant (com solen ser les seues responsions als qui li demanen), l’autor indica que “Les generacions anteriors (em referesc a catalans nascuts abans de 1920, aproximadament) pràcticament no sabien castellà, si no tenien estudis (és a dir, la immensa majoria de la gent). Això ho haurien de saber aquells que ens volen fer creure que el castellà és una llengua és una llengua de Catalunya” (p. 256).

Per eixe motiu, resulta fàcil captar que, com plasma Rosa Elvira Presmanes Garcia i ens reportà Rosa Canela en un correu electrònic seu del 14 de desembre del 2025, mitjançant un fragment de l’obra “El matricidi. El secret del patriarcat”, “El patriarcat va començar amb una rebel·lió portada a terme pels homes, però no per tots els homes del planeta. És a dir, no fou una revolució dels barons contra les dones, sinó una revolució dels homes violents conta homes, dones, infants, animals i recursos naturals”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

diumenge, 14 de desembre del 2025

"esta dona mereix portar corona", matriarcalisme català medieval

 Part de la recerca, plasmat ahir en la web "Malandia" i en Twitter.

****

Prosseguint amb aquest passatge en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’autor medieval agrega que “La dona està aquí tants anys fins que és prenyada. Llavors, se’n torna la bergada amb llurs mullers, puix han complits els afers i llur delit” (p. 64). La bergada és la colla.

I més: “si algun home mullerat no té infants, nosaltres, amb els nostres sants, els en fem dar” (pp. 64-65). Resulta interessant captar l’alternança de les formes “maridat” (que ha pres marit, en línia amb la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) i “mullerat” (que ha pres muller, d’acord amb la mateixa font), com si hi hagués una major igualtat entre hòmens i dones, tenint present que aquesta obra és a cavall del segle XIV i del XV.

En accedir a la part dels versos 246 a 339, trobàrem un detall que no figurava en l’adaptació narrativa i que, de pas, és silenciada (la qual hem remarcat en negreta): la dona és sobirana, com en el poema “Desde Torrent, a Inglaterra”, dins del llibre “A riures toquen”, del valencià Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956), qui escriu que, en l’Horta de València, “El nostre peix no té espina. / Açò és la regió ¡divina! / (...) La dona, ací, és sobirana” (p. 86). Heus ací els versos en què capim què plasmà Francesc de la Via (en l'Edat Mitjana):

“Si li plagués voler-me pendre per servidor, més prearia que ser senyor de tota França. En ella, floreix i s’avança tota proesa, humilitat i gentilesa i bon capteny” (p. 65), és a dir, i bon capteniment; “i raonar amb noble seny qui l’envolta; esta mereix portar corona sobre son cap; aquesta val i pot i sap a qui li plau i, si li plagués que sota clau amb ella dormís, no té tal goig cap confessor en paradís” (p. 65). Una dona, per consegüent, que empelta amb la de moltes de les rondalles recopilades abans de 1932.

A continuació, vejam què diu en la secció en relat de Jordi Vinyes (de 1989):

“Si, a ella, li plagués que em volgués pendre com el seu servent, jo ho prearia més que no ser senyor de tot França. En ella, floreix i destaca tota excel·lència, humilitat i gentilesa i bon capteniment i enraonar amb noble seny; aquesta dona val i pot i sap a qui li agrada i, si li plagués que, sota clau, amb ella dormís, no té tal goig a la glòria del cel cap confessor” (p. 27).

Ens podríem demanar si, en aquesta edició d'octubre de 1989, quasi catorze anys després de la restauració borbònica postfranquista, hi ha hagut por al ridícul o, com ara, si la frase ha estat ocultada perquè el recopilador no l'ha considerada políticament correcta: una diferència ben manifesta en llegir els versos originals que figuren en la segona part de l’obra.

En qualsevol cas, això diu en el llibre.

 

dissabte, 13 de desembre del 2025

Preferien les persones a les joies

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien les persones a les joies? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 13 de desembre del 2025 ens comentaren "Les joies mai han tingut importància en la família. Hi era més important estar amb la família i amb amics i fer una bona celebració. I, a l'hora de fer presentalles, sospesava lo que era més important (com ara, portar una bona cistella de menjar o roba). Les joies són materials. Quan era petita, els avis ja em van dir que, sempre que hagués de triar entre un llibre o una joia, que triés un llibre: la joia la pots lluir, però lo que aprens amb un llibre és per sempre" (Antonia Verdejo), "A casa, mai van comprar joies. Els avantpassats ja els havien deixat i, fins als meus dies, només compràvem els anells de matrimoni. De fet, poques vegades sortien a llum: celebracions importans i prou" (Lydia Quera), "Bufff. I tant!!! Ella era pura naturalesa i estimació.

Tenia i valorava lo important!!" (Roser Canals Costa), "Home, i tant que sí!

A casa, poques joies hi havia" (Joan Prió Piñol), "Sí" (Angelina Santacana Casals), "No, no és el cas...

No ho vaig sentir a dir mai" (Joan Marrugat), "A les persones" (Àngels Sanas Corcoy), "Eren pobres i les joies eren totalment fora del seu abast" (Xec Riudavets Cavaller), "És clar!!! Tot i que les joies no desagraden a ningú. Però, a les persones, se les respectava i se les estimava molt" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sens dubte" (Montserrat Cortadella), "És clar. Joies, en tenien poques; i persones, moltes... La meua iaia tenia unes arracades; i ma mare, quan era jove, també i l'anell de boda el va comprar més major i una medalla , una polsera, un rellotge, diversos anells i arracades (tot això ja més major)...

No veig comparable les joies i les persones... Ma mare volia les persones (era molt familiar) i també les joies. Quan tenia gola d'alguna cosa sucosa per a ella, era comprar-se una joia...

La meua iaia preferí les persones; joies no tenim: quasi cap. No tenia diners per a comprar joies..." (Carmen Mahiques Mahiques), "A casa, hi teníem les de família, però la meva mare, a qui li agradaven, en va fer una bona col·lecció, de noves.

A mi, també me'n van comprar: or i plata. Sense al·lèrgies, deien" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Sempre. Un sentit familiar molt gran" (Eusebia Rayó Ferrer), "Bon dia, Lluís!

No sé a quina classe social va adreçada aquesta qüestió, suposo que pot canviar molt la resposta depenent de qui la respongui.

La pagesia, no benestant, a la qual pertanyia la meva família, valorava molt relacionar-se amb les persones, converses, tertúlies, jocs… Dubto que pensessin en joies: es tractava de tenir feina i de cobrir les necessitats bàsiques… En aquella època, era tot molt diferent" (Assumpta Capdevila), "Sí. I, a mi, l'àvia em va deixar el seu empelt. I no me'n dolc, ans al contrari" (Anna Babra), "Ma àvia deia.....'Més val dona que diners, i home que hisenda'" (Josep Ferrer Ferrer).

Finalment, diré que ma àvia materna (1910), qui coneguí fins que jo tenia més de vint-i-huit anys, solia vestir de manera senzilla i que ho era en la vida diària. Si de cas, algunes vegades es vestia de festa.

Ella i mon avi matern havien portat una drogueria en la ciutat de València, en un barri modest, durant uns vint anys. Després, ho farien, poc o molt, setze anys, en una d'Alaquàs.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

divendres, 12 de desembre del 2025

"La cultura valenciana és matriarcalista": estudis, fonts i suggeriments

“La cultura valenciana és matriarcalista”. Estudis, fonts i suggeriments.

 

Benvolguts lectors,

Per desembre del 2010, passí pel despatx d’un valencià que havia viscut cinc anys en el nord de Xile en contacte amb la cultura colla en Atacama (la qual és matriarcalista) i, en un moment de la conversa que hi tinguérem, em digué “La cultura valenciana és matriarcal” (sic). Llavors, li demaní “Com que és matriarcal?” i em respongué: “Sí. Mira: quan un home i una dona estan a punt d’eixir de casa, la dona diu al marit ‘Has agafat diners?’. Si n’ha agafat, fan camí. A més, quan ja són en el carrer, encara que els dos van junts i ell té la mà dreta lliure (amb què pot saludar, somrient), ella, amb la seua mà dreta, agafa el braç esquerre de l’home. La dona és qui mana”.

Era un tema que, quan jo era jove, ja m’atreia, potser perquè, en el barri on visquí fins a trenta-huit anys (fins al 2009), es feia la festa de Sant Antoni, molt arraïlada, i les dones eren qui l’organitzaven, com anys arrere. Parle d’Aldaia, una vila de l’Horta de València. Elles hi porten la iniciativa; i el paper dels marits, si de cas, és de reforç en la desfilada de cavalls i d’altres animals. A banda, el del capellà, quasi quasi es limita a la missa i a la benedicció.

Afegiré que el tema del matriarcalisme no el reduesc (com tampoc ho fan l’antropòloga Anna Boyé i l’estudiosa basca Mª Carmen Basterretxea) al fet que les dones siguen qui ocupen els càrrecs de màxima autoritat, com molt bé capim en rondalles anteriors a 1932 (com ara, en les mallorquines que plasmà Antoni Ma. Alcover, nascut en 1862), ja que, sovint, es prima més que, qui fa de cap d’Estat o de la casa, siga una persona molt oberta, amb bona empatia, respectuosa amb els altres i amb bondat (açò, moltíssimes vegades), indistintament de l’edat. Això podria evocar-nos quan Rigoberta Menchú, en l’obra de l’etnòloga Elizabeth Burgos “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia” (el qual llisquí en 1993, mentres estudiava Magisteri), indica que son pare feia de cap de colla en temes de lo que ací diríem fer d’home bo, però que qui menava era la mare i que les dones eren més atrevides.

Ben mirat, el matriarcalisme va unit a un alt sentiment de pertinença a la terra, detall que empiula amb una actitud vernacla favorable a la figura de la mare (i, de pas, a la Mare Terra) i que moltes valencianes (i açò val per a catalanes, per a dones de les Illes Balears i, com ara, per a la dona de l’Alguer, etc.) d’arrels valencianes de segona generació o més i nascudes abans de 1920, són qui tenen la darrera paraula (això sí, ben lluny del tradicional “ordeno y mando” castellà). Sobre això, em resultà sucosa la tesi “Dones, cos i ecologia. Dona arbre”, de Mariona Iribarren Nadal, del 2017 i publicada per la Universitat de Girona, en què associa la dona amb l’arbre (la família actual i els ancestres i lloc on moltes vegades es feien pactes) i amb lo maternal.

I més: una sexualitat (i una religiositat) que lliga amb la natura, de què podem gaudir, si ens agrada l’art, per exemple, en pintures del noble català Miquel Torner de Semir (xiquets, marededéus, nudisme, erotisme, paisatges...), una educació en què escoltar els altres és molt important, amb un paper no precisament secundari de l’àvia (nosaltres diem “Escolta..., volia fer-te una qüestió”, en lloc de limitar-nos a oir, això és, a captar sons), dona (i autoritat moral) que suggereix, però que no obliga.

Agregarem que aquest matriarcalisme fou reflectit per la folklorista catalana Sara Llorens en el primer quart del segle XX (i que ha exposat Josefina Roma, en el llibre “Rondallari de Pineda”, del 2006), sense fer censures de lo políticament correcte o de caire religiós: com a mostra, una dona és qui salva l’home (res a veure amb la tradició romàntica del príncep blau castellà i de Sant Jordi)... També ho capireu en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer i Manila (publicat per Editorial Moll en  1979): àdhuc, la dona tria quan aprova que l’home li faça una penetració i, en altres casos, li exposa com haurà de ser l’acte sexual... i ell, al capdavall, li ho acull.

Continuem: podeu reportar-vos bé mitjançant el treball “Cavallers de capa i capell, quantes estrelles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes”, de la valenciana Oreto Doménech Masiá (del 2022), bé a partir d’escrits de Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, 1952), bé de les més de quatre-centes rondalles plasmades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932). També recorrent al pintor valencià Fernando Peiró Coronado (d’Alaquàs i fill adoptiu de Benicarló). I, si preferiu el folklore en general, alguna obra de José Antonio Carrégalo (sobre part de la Franja de Ponent). Altrament, en la web “Malandia” (https://malandia.cat), copsareu cultura tradicional i folklore en nexe amb els Sants de la Pedra (els quals tenen molta relació amb la deessa grega Demèter i amb el mitraisme), de què fiu un estudi editat en el 2020 i no cal dir que poesia popular de catalans del segle XIX i de poetesses vernacles del nostre temps.

Aquestes fonts, i molts comentaris rebuts i més, permeten que captem un estil de vida i una cosmovisió semblants a molts Pobles matriarcalistes del món.

¡Tant de bo ho fruïu..., fins i tot, transmetent-ho als xiquets!

 

 

Lluís Barberà i Guillem

Mestre, historiador i folklorista

C/ Dr. Sabater Fornés, 16-2a

46970 Alaquàs (l’Horta de València)

flotant.43@gmail.com

 

 


Contaren "El cor de la mare"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren "El cor de la mare"? Gràcies. 

En la rondalla "El cor de la mare", d'acord amb la versió del folklorista Joan Amades, un fill té el cor pelut (no mostra sentiments), mentres que la mare manté l'amor maternal fins al darrer moment, quan es mor el fill, sense cap desig de revenja cap a ell.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 12 de desembre del 2025 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Normal: la mare sempre és la mare" (Àngels Sanas Corcoy), "Jo crec (i la meva mare, també) que l'amor maternal era 100% generós, com va ser. I ens ensenyà a donar-ho tot per un fill!!!

El fill hauria de correspondre, però hi ha la llibertat i sentiment!!!!!" (Roser Canals Costa), "No. Sí que la conec, però no forma part de la tradició menorquina" (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguí "Ma mare, l'any passat, em digué que l'havia oïda a son pare o bé a sa mare. Ambdós, de la comarca de l'Horta de València""No recordo que l'àvia ens contés aquesta rondalla" (Rosó Garcia Clotet), "A casa, sempre dèiem 'Sempre has de ser emmascarat per una paella bruta i farta de servir'" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí!!! De fet, l'àvia tenia molt bona veu i ens cantava diàriament. Estimà el nostre país. Per Nadal, el seu cant i la poesia dels néts era un present" (Lydia Quera), "No" (Angelina Santacana Casals), "Van canviar molt les coses del moment del Joan Amades a l'època dels meus pares i dels avis. Els meus van ser un gaudi. Tots plegats" (Assumpció Cantalozella), "No ho he sentit a contar mai" (Margarita Frau Mir), "No" (Anna Babra), "No la coneixia" (Joan Prió Piñol), "Desconec totalment" (Lucila Grau).

Finalment, ma mare (de família de l'Horta de València), el 12 de desembre del 2025, per telèfon, a qui llisquí part de la contarella, em digué "Doncs sí" (en relació amb els mots de Roser Canals Costa, quan parla de "llibertat i sentiment") i ens afegí que "Eixa història (o pareguda) la contaven en casa quan jo devia tindre uns set o huit anys. [ El fill] entropessa amb una pedra, cau i el cor li diu: 'T'has fet mal, xiquet?'".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.