Sobre el turisme

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el turisme? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (http://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de desembre del 2025 ens comentaren "Els avis sempre deien que era riquesa per a tots. De fet, a casa, en tenir taverna, hostes i aviram, passà uns anys molts bons. Ara, era turisme de peles, amb xofer, minyona. Tot era benestar per a tots; i les verdures i la fruita de casa, les millors" (Lydia Quera), "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "No ho sé. No me'n parlaven" (Àngels Sanas Corcoy), "En aquell temps, no hi havia gaire turisme!! Era més aviat en nacional.

Però li agradava. Junt amb el pare, van anar a Roma. Contents de conèixer altre país i coses ben antigues" (Roser Canals Costa), "La meva mare venia verdures i hortalisses de collita pròpia al mercat. El primer turisme, que bescanviava els francs, les lires, les lliures... per pessetes, aquest canvi els resultava molt a ells i, de retruc, a nosaltres, també perquè compraven molt i de tot.

La majoria s'allotjaven en hotels. Els hotelers compraven sempre productes de quilòmetre zero, cosa que afavoria moltíssim la gent del camp. Per tot això, els meus pares i els avis deien 'Beneït turisme'. 

Molta gent de la vila llogaven cambres, perquè els hotels no donaven abastiment. També va sorgir un seguit de botiguetes de tota mena, (sobretot, 'souvenirs'), bars típics, sales de festa...

El negoci més gran va ser la construcció de tot tipus d'allotjaments" (Fina Pujolràs), "No li feien massa gràcia [ els turistes] i els posava dins el mateix sac dels que no eren catalans. En deia 'forasters'" (Àngel Blanch Picanyol), "Les meues àvies no van ser a temps de viure els estralls del turisme de masses. Els pocs turistes que venien eren vists amb curiositat i amb una certa prevenció" (Xec Riudavets Cavaller), "L'època bona, com que l'avi (matern) tenia negoci de marroquineria, els anava bé; i, als del patern, com que tenia fàbrica de nines, varen prosperar mooolt fent la típica gitana com a 'souvenir'" (Montserrat Cortadella), 'En aquella època, no hi havia el turisme que hi ha ara, ni de lluny. Tampoc hi havia tants immigrants i s'acceptaven bé els nouvinguts.

Fou a partir dels anys seixanta, que ja eren un allau i començaren a dir allò de 'Habla cristiano, que estamos en España' i altres 'quatre fresques' per l'estil" (Rosó Garcia Clotet), "Teníem una botiga, llibreria i impremta a Gandia, i es venien presentalles... Jo pense que pensava que era una oportunitat" (Josep Ferrer Ferrer), "Va vindre una estrangera que era molt guapa i un tipus d'artista, però anava amb un bikini xicotet, quan les dones d'ací portaven els banyadors amb faldeta perquè era més decent.

Venien fotògrafs de Pego a fer-li foto i ens en feren una amb ella, però ma mare es va apartar i es va agafar a mi per no eixir en la foto, perquè anava massa descarada" (MCarmen Bañuls), "No n'eren conscients, del turisme. O potser no els amoïnava. Prou feina tenien" (Anna Babra), "La meva mare havia nascut a Barcelona. Provenien de les comarques gironines, on passaven l'estiu. Cap problema" (Assumpció Cantalozella).

En el meu mur, el 6 de desembre del 2025 plasmaren "A Mallorca, estaven ben contentes per l'arribada dels primers turistes. Ara no sé què en pensarien" (Conxeta Fortesa), "Res de res... No era angoixant com ho va ser després" (Teresa Maria Marquez Bartolomé). 

En correus electrònics, el 6 de desembre del 2025 en rebérem u d'Isabel Esteve Bertomeu, el qual deia: "Bon dia,

Bé. La meva mare i la meva àvia, més que turisme, havien emigrat. Així és que elles no associaven els desplaçaments com quelcom lúdic.

La meva mare va emigrar a Suïssa l'any 1959 i la meva àvia va emigrar de Xàtiva (no sé l'any exacte, però devia ser al 1914 o al 1915).

La meva àvia tenia tres frases. No sé si són pertinents al que demanes: 'Hostes vingueren que, de casa, ens tragueren', 'Tots els camins porten a Roma', 'No eres de donde naces, sino de donde paces'. I res més. Bon cap de setmana!!".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre la sembra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què comentaven sobre la sembra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 de desembre del 2025 ens comentaren "Que jo recordi, nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "Que era sagrada. No sempre la tenien com l'estimaven, però, dia rere dia, es comentava amb el temps. I, dels animals, sabien bona la carn i si els ous i la llet serien molt millors. I tot animal" (Lydia Quera), "És néixer i és casar. A Déu, l'han d'encomanar" (Miquel Vila Barceló), a qui responguí "És un tema que sol eixir en algunes publicacions sobre cultura tradicional, pel simbolisme de colgar les llavors (els nins i l'inici de l'embaràs) que fructificaran per juny.

I també representa la renovació (en desembre, es mor l'anciana, però ho fa acompanyada de fe en la restauració de la vida i en el món futur)", "Res" (Lurdes Gaspar), "La veritat és que no record que en parlassin mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No en tinc cap idea. Eren de pagès, però vivien en una zona urbana" (Maria Dolors Sala Torras), "Mai he sentit dir res de la sembra. Vivíem a la ciutat. A casa, no hi havia ni hortet, només quatre gallines i tres conills" (Angelina Santacana Casals), "Més sobre la collita" (Fermín Carbonell Barbera), "Uff! La meua iaia era una addicta al camp, sembrava de tot (faves, cacau, creïlles, tomaques, carabasses...

Sabia tant quan havia de sembrar cada cosa. Uns productes se sembren en primavera per a collir en estiu; i altres, per a collir més a la tardor. També sembrava tramussos, cebes, alls secs, bledes...

Ma mare, no: el camp li agradava poc. Però, a la meua iaia, l'encisava: ella era la que ens feia alçar per a anar a plegar olives, ametlles, garrofes... i, quan venia del camp cap a casa, sempre portava un cabàs ple de llenya per al foc de la llar i herba per als conills (que teníem corral). La meua iaia sempre ens parlava del camp" (Carmen Mahiques Mahiques), "Els avis em van ensenyar a sembrar i a saber quan era el millor temps per a cada cosa; i, a l'hora de recollir, també: lo que es podia primer i lo que podia esperar i, sobretot, sempre (abans o després de recollir) donar les gràcies a la Mare Terra: em deia que, sense la terra, no podríem menjar" (Antonia Verdejo), "La meva mare havia nascut a Barcelona. Provenien de les comarques gironines, on passaven l'estiu. Cap problema" (Assumpció Cantalozella), "A casa, érem mecànics" (Joan Prió Piñol).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions"

Bon dia,

Vos adjunte part de la recerca sobre el matriarcalisme català:

<<continuant amb aquestes línies sobre la dona balear i, per extensió, sobre la mare (i l’àvia, també coneguda com la padrina, en els catalanoparlants), afegiré que el 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre la Mallorca del segle XIX i, després de llegir ell els mots de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat “La dona i la família” (pp. 37-38), m’adduí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la néta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La néta no anava a l’escola, l’àvia tragué la néta de l’escola perquè Damiana veia que l’escola marginava el seu Poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agafaven el confit [dels opressors]’…, ella, amb la mirada…, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ací no hi ha temps”>>.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Sobre els de ciutat

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els de ciutat? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 29 de novembre del 2025 comentaren "Que eren uns consentits" (Lydia Quera), "No eren del camp" (Anna Babra), "No res" (Lurdes Gaspar), "Bon dia,

La dicotomia camp-ciutat era molt més viva que ara, però no record que els de ciutat menyspreessin els del camp. En canvi, sí que els del camp eren menystinguts com a gent curta de gambals i de costums poc refinats" (Xec Riudavets Cavaller), "La gent de vila deien als de Palma (Ciutat de Mallorca) 'llonguets'. Un llonguet és un panet de farina blanca que només podia consumir la gent amb doblers. I aquesta denominació és anterior a 1920" (Antònia Rotger Tous), "No ho sé pas" (Àngels Sanas Corcoy), "La meva iaia, a partir dels set anys, se'n va anar a treballar de cuinera en una família de Vic que tenia una empresa de llonganisses. I, llavors, ella sabia cuinar molt bé, molt bé. Hi havia tota una colla d'aquesta gent, que venien de Barcelona, que, una vegada a l'any, es reunien a Vic i la iaia els cuinava.

A vegades, els havia fet, sobretot, vedella amb suquet; i, a vegades, era porc, de manera que eren incapaços de descobrir si era una cosa o una altra. Li deien 'Oh, Lores!, que saps tant de cuinar! Mira: fes-ho com tu vulguis'.

A més, ella tenia tota una colla de tècniques per a mantenir el menjar, que no fos dolent... La gent de Barcelona, molt 'civilitingos', però, a l'hora de cuinar, res de res.

Ella venia de pagès i, quan anava a la ciutat, era una persona que havia après moltíssim, que havia fet molts amics en la família, que l'havien tractada molt bé. Ella també havia compartit una mama amb una altra. Sempre considerats, una mica, a vegades, 'saberuts'. Els 'pixapins' deien als de Barcelona" (Maria Dolors Sala Torras), "Les meves àvies vivien a Ciutat, tot i que les dues eren nascudes a vila. No recordo que comentessin res.

Però els barcelonins tenim la fama, en les viles, de 'Pixapins, ser de can Fanga i quemacus'.
Can Fanga ve de quan els carrers de l'Eixample encara no eren empedrats (avui dia escalfats); i, quan plovia, romanien enfangats.

El 'Quemacu', de quan els de ciutat anaven a una vila i deien 'Oh!, que macu és aquest lloc'

El 'pixapins' m'ho puc imaginar, però no ho sé" (Rosó Garcia Clotet), "Deu ser el que a Catalunya en diuen 'pixapí'. Nosaltres vivíem a la ciutat, concretament, a Barcelona. Vivíem al barri i baixàvem a comprar a Barcelona" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Despectivament: parlaven dels senyorets de Barcelona, però, en canvi, tot i les dificultats que a principi del segle XX podia haver-hi per anar de Moià a Barcelona, baixava moltes vegades" (Àngel Blanch Picanyol), "I, als de Girona, ens diuen 'pixapins' o 'can Fanga'. Aquesta darrera la diuen sense saber el perquè. La iaia i la mama, que tenien gent al 'tros', molts cops deien 'No sabeu el que lluiten la gent del camp, perquè nosaltres pugem gaudir dels productes'" (Montserrat Cortadella), "Per les terres de Girona, sempre s'ha tingut un punt de mira especial pels de la gran ciutat, que, en el nostre cas, és Barcelona.

La meva àvia criticava que algunes senyores usessin pantalons per a anar a la muntanya. També es mofaven de la manera de parlar. A Girona, pronunciem molt les 'a' i les 'e' neutres, cosa que no passava tant amb la parla barcelonina. Ja en època de la meva mare, als estiuejants de Barcelona, els dèiem 'els de can Fanga' i, més recentment, 'pixapins'" (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 29 de novembre del 2025 posaren "Crec que, en públic, no es pot dir...

Menyspreu total" (Maria Galmes Mascaro), "L'àvia Teresa deia que els de la capital no sabien res i que tot ho malmetien.

La mama vivia a Barcelona des que hi va anar a estudiar... No li agradava Reus, ni la vila: era feta a Barcelona" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Als de Palma, els anomenaven 'llonguets' o 'panesillos'" (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos comentaven sobre la religió

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la religió? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de novembre del 2025 comentaren "La mare era creient, però no anava a missa perquè ella sempre deia que no creia en els capellans" (Àngels Salvador), "Les meues àvies eren, per tradició, catòliques fins al moll de l'os, però poca cosa podien comentar perquè eren totalment analfabetes" (Xec Riudavets Cavaller), "No els agradaven els capellans" (Angelina Santacana Casals), "Ma mare tenia un oncle rector i ella deia que l'oncle, deia uns anys abans de la guerra civil: 'Em sap greu per la família, però, per culpa meua, patireu vosaltres'. Es va morir abans de començar la guerra" (MCarmen Bañuls), "Nosaltres som catòlics i sempre la dignitat, l'educació, resar, ajudar i conversar sobre el bé. Era, dia a dia, a la taula i passejant, fins i tot, admirant la natura.

La missa, a tot festiu, i ajudar els qui no tenien, era complir" (Lydia Quera), "Sí. Eren molt religiosos, tota la família. Tenc besties monges. Es complia amb tot el que manava l'Església" (Margarita Frau Mir), "Passatges bíblics, més aviat, com qui explica una rondalla" (Joan Prió Piñol), "A casa, ni mares, ni àvies no eren pas de parlar de religió. L'única frase que podria considerar entroncada amb la religió o amb la moral, vaja..., que la meva àvia la repetia molt, era 'Tal faràs, tal trobaràs'. I també 'El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú'" (Isabel Esteve Bertomeu), "Eren conscients i respectuoses. Ara, allò de rates de sagristia, no ho havien estat mai" (Maria Dolors Sala Torras), "Bé, més que comentar, ja es veia. La religió formava part del dia a dia, d'ençà d'anar a missa de vuit, entre setmana (no cada dia), fins a missa de dotze (aquesta era imperdonable) els diumenges; els actes religiosos que es feien durant la festa major i que es vivien com una autèntica festa; el fet de relacionar les feines del camp i els esdeveniments de l'any amb els sants, etc. Eren, ja, coses naturals. No havies de fer una cosa a la fi de gener, sinó per Sant Sebastià; o a l'agost, sinó per la Mare de Déu d'Agost" (Àngel Blanch Picanyol), "La besàvia havia llegit la Bíblia. La iaia era molt creient i, quan algun home deia 'Me cago en Déu', aquesta boca s'enfadava molt.

I la mama (1926) havia anat a escola de monges i havia viscut amb la seva mare i amb l'àvia. També era molt creient: a la nit, resava o se signava davant la Creu que llavors teníem al menjador i una capella petitona on hi havia un Sagrat Cor i tres fotos dels difunts: la besàvia, la iaia i l'avi.

Dins aquesta capelleta, toot molt ben posat, tenia la seva foto de casament i la foto de comunió de les bessones.

Podria fer un dibuix. Ho tinc molt present.

No ho vaig demanar mai, però el noi no el tenia enlloc (cap foto), vull dir; i aquest era sagrat per a ella" (Montserrat Cortadella), "La meva mare era bona cristiana (i la seva família, també ho era) i, sobretot, de fets.

A nosaltres, junt amb el meu pare, ens van ensenyar a ser bons cristians de fets, més que de resar i místics, per a fer feliç les persones" (Roser Canals Costa), "No" (Montserrat Carulla Paüls), "Feien que féssim el que tocava. De fet, simulaven. En aquella època, no es podia fer res més" (Anna Babra), "En ma casa, eren poc de religió però la meua iaia, de costums fixos, no anava quasi mai a missa, però la seua religió era la catòlica: per a ella, era la vertadera; i, per a ma mare, també" (Carmen Mahiques Mahiques), "La meua àvia no anava a missa. Era el franquisme. Deia 'Tenia mal les cames'" (Lurdes Gaspar), "Ma tia, germana de ma mare, ens parlava de religió (no moltes vegades); ma mare deia que no feia falta anar a l'església a resar a Déu, ella tenia altres feines a casa i que Ell l'escoltaria quan li resés" (Octavi Font Ten), "A casa meva, no érem practicants de cap religió. Teníem la influència catòlica que ens corresponia com a autòctons catalans, però, a la nostra vida, la religió no ocupava cap lloc més important que el natural de la tradició en festivitats i en celebracions. Segurament, per motius diferents, si es tractava de la família materna o de la del pare, la nostra realitat era d'indiferència pel tema religió" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Sí" (Fermín Carbonell Barbera), "La meva àvia no parlava gaire de religió, però, en secret, em va dir que creia en l'espiritisme" (Lui Sarrià), "I tant! A casa, es resava cada dia el roser, se'ns ensenyava a resar moltes oracions i es parlava molt de Déu, de la Verge, de Jesucrist quan predicava i quan feia miracles...

Es relacionava molt la religió amb la bona conducta i se'ns inculcava la temor de Déu ( o a Déu)" (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 28 de novembre del 2025 plasmaren "Més que comentar, ens feien passar el roser cada vespre" (Conxeta Fortesa), "A casa, no s'acostumava a parlar de religió, que recordi" (Rosó Garcia Clotet), "Sí: feien creure i anar a missa. La meva àvia Ramona, als seus fills, en concret, a ma mare" (Ramona Ibarra).

En Twitter, el 29 de novembre del 2025 posaren "La que em feia d'Avià (a Gironella) no anava a missa, però era l'entesa a vestir els morts i a reunir les senyores per al darrer comiat. Mai hi vaig veure un capellà a les cases dels difunts a les que m'hi duia. Era habitual per a mi. La vila li tenia un gran respecte, ja m'enteneu" (LO HÒBBIT).

Finalment, ma mare, el 28 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb passar el roser, em digué que "Moltes vegades, en ma casa, es feia moltes nits.

En això, mon pare, més que ma mare. Ma mare, poc: era ell qui hi portava la iniciativa.

En la família, hi havia un capellà o dos, per exemple, el pare Guillem.

L'avi patern de mon pare (1906), molts dies, quan tornava del camp, ho feia resant".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Els músics convidats en la vila

Rondalla que hui, 27 de novembre del 2015, m'ha contat ma mare, per telèfon:

"Contava mon pare que els músics, que passaven més fam que garró, tenien fama d'anar a viles a tocar i que els convidaven a canvi de fer-los un sopar.

En aplegar a una vila, els del lloc digueren:

— Fem-lo molt caldós.

I aquells músics digueren:

'— Con pan, lo sacaremos' [ = Amb pa, el traurem].

Al capdavall, als de la vila, els eixí car perquè els demanaven pa per a sucar el xocolate".

Cal dir que ma mare me l'havia narrada més d'una vegada, de fa anys ençà.

Son pare (1906-1992) era molt aficionat a la música i li agradava la música de banda.

Agraesc la generositat de ma mare.

Dones que cercaven dona al seu germà

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre dones que cercaven dona al seu germà? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 22 de novembre del 2025 i posteriorment ens comentaren "No, mai" (Pilar Arnau Segarra), "No en sé res" (Lurdes Gaspar), "Era més petit el meu germà" (Àngels Sanas Corcoy), "Jo no ho he sentit mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No. La meva àvia tenia una dita: 'Si vols home per casar-te, sempre tira bé la canya i tindràs peix'" (Lydia Quera), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Doncs el cert és que, almenys, a casa meva, deixaven fer. Això sí: abans de casar-se, havien de firmar, davant notari, els Capítols Matrimonials" (Àngel Blanch Picanyol), "Aquesta no la sé" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Assumpció Cantalozella), "A casa, no varen intervenir; varen ser lliures (els homes)" (Montserrat Cortadella).

En el grup "Cultura mallorquina", el 22 de novembre del 2025 posaren "Qualque cosa he sentit...

'Call, call, dues cebes i un ai:

una, teva; i una, meva.

I una que te'n vull donar.ccccccccccccc                                                      d

Si et cases amb so germà,

seràs cunyadeta meva'.

 

Una cançoneta que canta mumare, de noranta-set anys" (Maria Galmes Mascaro).

Cal dir que, com escriguérem a alguns col·laboradors, en el llibre "Europa indígena matrilineal. Los vascos", de Mari Carmen Basterretxea i publicat en el 2022, l'autora indica que, en temps de l'historiador romà Estrabó (ca. 63aC- ca. 20 dC), "Els autors [ romans] indiquen que l'herència és matrilineal i que són les germanes qui hereten la casa i qui cerquen dona al seu germà" (p. 67). 

En el meu mur, el 22 de novembre del 2025 plasmaren "No es va escaure... L'oncle, el van afusellar a la guerra amb vint-i-tres anys..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.