Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant l'amor romàntica? Gràcies.
Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 29 de març del 2025 foren “Bon dia, Lluís,
Per als avis, l’amor era molt important. L’amor
romàntica, al principi, tot és color de rosa.
L’amor, amb el temps, va canviant, però sempre resta la
complicitat: els anys passen, però sempre hi ha lloc per a unes paraules, per a una
abraçada inesperada… Un detall que no s’hauria de perdre mai” (Antonia Verdejo), “La mare
sempre va estar enamorada del seu primer amor, tot i viure cinquanta anys amb
el pare.
Recordo que, quan van recollir les seves pertinences ,
encara li van trobar una foto de ell” (Àngels
Salvador), “No en tinc idea” (M
Pilar Fillat Bafalluy), “No vaig
tenir mai aquesta conversa amb la meva mare, però estic segura que li agradava.
El seu noviatge va ser molt romàntic: pel poc que explicava, entenc que ho va
ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Segurament,
se’n riurien. Tenien una concepció molt més utilitarista de la vida” (Xec
Riudavets Cavaller), a qui comentàrem “Gràcies,
Xec, i bon dia,
A penes, apareix en les rondalles, ni en les cançons
tradicionals. N’apareix u, de més obert i no possessiu, ni somiatruites”, “Cap de les
dues àvies no van tenir cap ‘transport romàntica’ en la relació prematrimonial.
La paterna es va casar perquè tocava casar-se.
La materna es va casar perquè ‘ell’ va insistir fins que ella (orfe de mare)
va dir sí” (Joan Marrugat), “Molt bé:
llavors, l’amor era romanticisme” (Montserrat Carulla Paüls), “A ma
àvia Doloretes, que treballava al Balneari de la Vilavella, una xiqueta que no
sabia llegir ni escriure —va nèixer l’any 1900—, i, sense que m’hagen contat
res ni ma mare, ni les meves ties, es veu que va vindre un xic de les
Alqueries, Vicent Ramón, un jove de família benestant, amb una parada de fruita
a França.
Segons he sentit, tocava la guitarra, també li va fer una
primera filla —ma tia Doloretes— i es va casar amb ella. Després, van vindre
cinc xiques més —ma mare, la darrera, al 1942″ (Xavi Portalés), a qui responguí que “El primer fet podria procedir d’un pacte entre
pares i, si no, d’un acord de la filla després d’haver parlat amb altres dones”; “Què vols que et diga? Amb moltes indecisions, i, sobretot, quan
no coneixia el o la pretenent. No se’n refiava gens. I si li furtaven la filla?
I si malvaven el xiquet, amb tan bo que és?” (Josep Fontestad
Molina), “Segons l’àvia, l’amor romàntica era la millor, però tots apreníem
la lliçó: besos i abraçades i deixar-te acariciar,… fins un punt” (Lydia
Quera), “Bon dia, Lluís,
Per si et serveix de res, jo només et puc parlar del que
he sentit a explicar als pares.
Una de les àvies, n’estava molt del seu marit (el meu
avi), fins al punt que, això, sí que ho vaig viure, quan ell es va morir, ella
es va anar apagant. Al cap d’un temps, ens va deixar sense patir cap malaltia.
Jo crec que va morir de tristor i enyorament.
En canvi, l’altra àvia va enviudar molt jove i no ho sé,
però crec que el seu casament va ser arranjat. O sigui que, molt romanticisme,
no sé si n’hi va haver” (Assumpta Capdevila), “Sobre aquest tema, no recordo que se’n parlés. Penso que, en
aquella època, no estaven per gaire romanticisme, la vida no era massa
fàcil” (Rosó Garcia Clotet), “Amor
romàntica de les àvies: els pares i familiars me’n van parlar poc. Tinc la foto
del casament de l’àvia Maria amb l’avi Josep, en blanc i negre, vestits foscos;
ella vestida de llarg, dreta, sense barret, al costat d’ell (assegut en un banc
llarg i té a la mà un bastó que el guarda horitzontalment i amb bigoti, joves i
garrits). Curiós per a ara.
En ser d’una casa de pagès de feina dura i moltes hores
pel bestiar, el romanticisme es deuria acabar aviat perquè, de seguida, van
venir els fills i filles, i el meu avi va morir molt jove (trenta i escaig), no
el vaig poder conèixer.
La iaia Carme i l’avi Quico, pel que m’han explicat, poc
romàntics. L’avi va amagar a la iaia que ell tenia una malaltia de per vida i
s’ho va trobar de casats. Eren dos caràcters forts i també, de seguida, van
tenir fills i dificultats econòmiques. L’avi Quico feia l’estraperlo a Olot, el
meu pare -Pepet- l’havia acompanyat algun cop i, després, van patir l’aiguat
del 1940 del riu Ges a Torelló i van perdre casa i comerç de vins.
Amb tot plegat, el color de rosa devia durar molt poc, a
les dues parelles d’avis. Mals temps per a ells” (Nuri Coromina Ferrer), “Malauradament,
a les meves avantpassades, no els sentia parlar de l’amor romàntica.
Van viure una època molt dura abans de la guerra, durant
i després. Eren temps molt difícils
i no tenien, ni podien (per falta de drets) pensar en l’amor romàntica segons
havien explicat.
A més, eren d’un poble de muntanya de pocs habitants i
cases escampades. Llavors, era més difícil (crec jo). Eren del poble de
Peguera, ara abandonat al darrere els Rasos de Peguera (al prepirineu). No puc
ser d’ajuda en aquest cas, ja que els germans de la mare eren cinc i només dues
es van casar: l’hereu va morir al front, la segona va decidir que no es volia
casar, una va morir amb mesos, una altra (de malaltia) molt jove, i dues es van
casar” (Joana Cabiscol Calvès), “La meva mare m’havia explicat algunes amors de nena, joveneta,
d’ella, com si fos una novel·la.
A casa, no hi havia tabú, era tot molt natural. Una de les àvies, també, coses molt romàntiques” (M. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Bon vespre, Lluís,
Tocant al
tema del romanticisme, la iaia paterna era molt adusta.
La iaia materna s’implicava en el meu romanticisme; i la mama, quan tenia un moment, li encisava
llegir novel·les de la Corin Tellado” (Montserrat
Cortadella).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.