Una altra contarella en què capim
trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada compilació de Rafael Beltran,
és “La Tia Misèria”. Primerament, diré que, quan llisquí per primera
vegada el títol, el 24 de setembre del 2024, diguí una frase coneguda: “Això
és misèria polleguera”. Doncs bé: en la vila, hi havia xiquets que se n’anaven
a la figuera que tenia la Tia Misèria i un dia, mentres feia el sopar (això és,
en un moment en nexe amb la foscúria del jorn), se li apareix un home que li
demanava hospitalitat.
La dona, acollidora, li diu: “A
bon sant t’encomanes! (...) Però, (...) passeu, que jo amania el sopar i, el
que tinc, ens ho repartirem entre els dos” (p. 185). L’home, qui li indica
que ve de molt lluny, ou com ella li comenta:
“-Mira: ja ho he decidit. Vos
estareu ací, en la meua casa. Ja veieu que és xicoteta i que no tinc més que un
llit. Vós vos hi gitareu, hi descansareu molt millor; i jo passaré la nit ací,
en la cuina, asseguda en una cadira.
L’home no volia, però, com que la
Tia Misèria va insistir tant, va accedir-hi” (p.
185).
En altres mots: la dona decideix,
ella és de bon cor, humil i és qui mena la casa i, simbòlicament, el dia rere
dia (representat per la cuina, com qui posa els ingredients del plat que ha
triat fer).
De bon matí, la tia “va decidir
anar a la vila a fer una volta i a arreplegar alguna cosa abans que s’alçara el
pobre. Però, quan va eixir de la cuina i es disposava a anar-se’n, va veure que
l’home ja s’havia alçat.
-On aneu tan prompte? -li va
demanar ella-. Jo havia pensat anar a cercar alguna cosa pe a menjar.
-No cal que hi vages, perquè jo no
sóc un pobre, sóc un sant. Sóc Sant Patrici i m’ha enviat el Nostre Senyor
perquè veja com van les coses de la caritat ací, en el món. Jo puc assegurar-vos
que he anat a moltes cases que tenen molt, de tot i en abundància i, a mi, no m’han
donat res. L’única que m’ha obsequiat amb alguna cosa i que m’ha donat tot el
que tenia, heu estat vós, que sou la més pobra de tots. Així és que... demaneu tot
el que vulgueu, que el Nostre Senyor vos ho concedirà” (185).
Sobre aquest passatge, direm que,
altra vegada, la dona és qui remena les cireres i que, en paraules del sant, ha
estat més caritativa i més generosa que gent rica o benestant. Afegirem que fragments
com aquest (o molt pareguts) apareixen en algunes narracions i que són en nexe
amb l’educació matriarcal com també, amb un altre fet: el personatge femení
(possiblement, ací, fruit dels intents d’ostracisme oficials, detall que
lligaria amb el nom que rep ella) forneix el masculí.
En acabant, com que ella, senzilla,
li diu que no li cal res; i ell li ho trau per segona vegada, la Tia Misèria li
addueix que “tot aquell que puge a la figuera a collir les figues, que no
puga baixar-ne fins que jo no li ho diga.
Sant Patrici li va dir:
-Ja ho teniu concedit” (p. 186). Convé evocar que la festivitat d’aquest sant és el 17 de març i que, en les línies posteriors, passem a setembre (sis mesos després, en una etapa feminal), un moment en què, com diu el narrador, “les figues tornaven a estar bones” (p. 186), com en les contalles en què una actitud de bon cor o bé en pro de la bonhomia és recompensada per bones collites.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
