Maternitat matriarcal i marits que canten i que bressen el nadó

 

Prosseguint amb composicions amb el tema de la maternitat, i compilades per la folklorista Simona Gay, hi ha “Nadal dels torrons (A)”, amb Nostra Senyora oberta a dos minyons, transmesa per Antoinette Margall (1885):

“’-D’altres presents, me n’han portats’,

la Verge Maria els ha acceptats:

ous i gallines

i mantes fines

 

per abrigar lo infantet” (p. 340).

 

Així, ella actua pensant més en el nen que en si mateixa. 

Afegirem que l'estudiosa comenta uns mots molt interessants i en què es posa de part del pas de la informació de generació en generació: “Amb el seu oncle Josep Margall, nascut en 1872, hem parlat de les vetllades d’abans, quan l’àvia Rosita, nascuda en 1836, els ensenyava els cants vells. Si no els han descuidats, és que sempre els refilen” (p. 342).

En una altra nadala, “Nadal dels torrons (B)”, capim la figura paternal com un eixart amb l’atenció al nen, al nounat. La lletra, de Maria Siné (1876), diu així:

“Quan Sant Josep veu lo Infant,

de l’alegria, va cantant.

Ell li cantava, ell li dictava

aqueixa cançó, galindrín, galindró;

quina alegria de tenir un minyó!” (p. 342),

 

de manera que ell també participa en l’educació del xiquet i, a més, en gaudeix. En eixe seny, ma mare m’ha dit que son avi Francisco (el matern, nat en 1879) fruïa amb els néts (per exemple, els ensenyava endevinalles), tot i que era un home prou formal.

Tornant als versos de la cançó, el Nen Jesús es dirigeix als minyons i, com que encara no té dentetes, fan les presentalles a la Mare (i, així, copsem, altra vegada, la importància de la marona):

“D’altres presents, van oferir,

Maria Verge va consentir

de farinetes 

ensucradetes:

totes calentetes se’ls-e va menjar

i, amb un xurrup, se’ls-e va empassar” (p. 342).

 

Per tant, la dona té la darrera paraula (ella accepta els dons que li fan), indica quines s’ajusten a les necessitats del xiquet (les farinetes) i, ben mirat, prefereix les dolces, les calentetes (perquè ha nascut pocs dies arrere, en l’inici de l’hivern). I, quant al noi, les ha gaudides i se les ha menjades amb un glopet.

No deixarem fora que, en la plana 344, la investigadora plasma una composició de què li havia reportat Maria Soubrà (potser nascuda cap a 1860), perquè, en acabant, amolla que “L’hi ha ensenyat la seva àvia Margarida Bonafé”, nada cap a 1830. Això ens permet veure que havia arreplegat informació de més de cent anys arrere.

També inclourem una “Nadalenca per bressar l’Infant”, amb el pare prenent part en l’educació del nen (ací, mitjançant la tasca maternal, associada al marit i tot, en els Pobles matriarcalistes), quan llegim
“Nit de Nadal, nit d’alegria,

Jesús és nat, fill de Maria,

bressa Josep, Josepet bressa

a poc a poc, que no el despertis,

que ploraria la mia perla.

‘-No ploris, fill: deixa ser dia’” (p. 344).

 

És a dir, encara que, d’acord amb la lletra, pareix que la Mare de Déu parla al marit i li demana que tinga cura en bressolar-lo, ell també fa de marona (si de cas, més aïna, com a aprenent, al costat d’una mareta més avesada a fer-ho). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La maternitat en nadales amb pastorets que salva la dona

 

Una altra part interessant de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), és la dedicada a “Nadales”, puix que, en la introducció, ja hi ha un detall que apareix en cançons i en altres fonts: Sant Josep fent bugada. Diu així: “Bonaventura Petit, sonador d’orgue a la catedral de Perpinyà, ha recollit paraules i música, algunes nadales cantades en les nostres esglésies, com ‘Ala, fidels’’ (...). I, de més, diu ell: ‘els nadals amb los quals la meua àvia me gonxolava en mon bressol’. I ens dóna el text complet i la música de ‘Ara, al bon punt’, del segle XVI, ‘Sant Josep fa bugada’, que encara es canta” (p. 332). Per tant, es refereix a una cançó de Nadal que pervivia en el segon terç del segle XX.

No deixarem fora quan indica que, la composició “Els pastorets (A)”, li la transmeté la viuda Fabre (nascuda cap a 1855), qui “guardava una memòria prou fidel per a les antigues pregàries, nadales i caramelles” (p. 334) i que, com que era pastora, l’estudiosa hagué de tenir paciència fins que la informadora li amollà part de la seua base cultural.

En aquesta font, hi ha la maternitat, plasmada quan un personatge parla a un pastoret que demana ballar amb una dona:
“-No pot ser, gran pastoret,

jo no vaig tan delitosa:

una dona que ha infantat, encara

no hi ha una hora.

 

No tinc res per amagar el fillet,

sinó un tros de flassada.

-Pastoret, bon pastoret:

me vols vendre la samarra?

-Preneu-la, la bona Dona,

que, a l’espatlla, la portava” (p. 336).

 

Crida l’atenció la senzillesa de la manera d'expressar-se el personatge religiós, com una mare amb un fill. I, com en altres lletres, capim la dona compradora, en lloc d'un marit que fes eixe paper.

Afegirem que, com que el vailet és generós, ella el recompensarà amb una glòria al cel i, tot seguit, el xic no pensa en lo celestial, sinó en els afers terrenals, a diferència d'una cançó compilada per Joaquim Maideu ("La vida dels pastors"), en què un pastor comença a passar el roser i a resar amb l'escapulari i amb el llibret, mentres que el ramat fa la seua tasca. No debades, ell li agrega 

“tinc soleta la ramada.

Respon la Mare de Déu:

-Prou la tens ben guardada:

hi tens trenta-tres àngels,

te li donen la girada” (p. 336),

 

o siga que els àngels fan que el ramat prenga per on convé que pasture.

Aquest darrer passatge podríem lligar-lo amb el de la típica imatge de Sant Isidre (patró castellà) pregant mentres que un àngel li llaura el camp. Ara bé, ací hi ha una forma diferent: 1) en les pintures, la mirada del sant van cap al paradís i, en aquests versets, ho fan de persona a persona i orientada cap a passatges femenins, en hivern (estació associada a la dona), 2) el personatge que connecta amb la Mare de Déu no és un adult, sinó un ramader (qui, al capdavall, és emparat per ella) i que, de pas, 3) l’home no desconsidera el poble, ni els més humils, sovint, representats per les dones i pels infants (per la seua indefensió).

Com a resultat, la dona (la Verge) salva l’home.

Cal adduir uns mots que trau més avall la investigadora, respecte d’una altra obra de Nadal: “on la Verge empara una pobra dona prenys” (p. 336). Açò va unit a la religiositat naturalista i no mística, ni ascètica, de la cultura catalana, la qual mira més cap a les persones i cap a la vida mundanal, cap a les coses quotidianes i que és en nexe amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, ben present en els versets esmentats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: Hui, de matí, hem pogut accedir i copiar informació de la web "Malandia" (https://malandia.cat), però no era possible a migdia, ni entrar-hi molt avançada aquesta vesprada.

 

 

Trets distintius d'àvies i de mares nascudes abans de 1920

 

Trets que destacarien d’àvies (o de padrines) o bé de mares nascudes abans de 1920.

El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire[1]” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt poruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per a retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres... dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart), “La meva, nascuda al 1895, va ser la dona més valenta i treballadora del món. El iaio, mort; el pare, desaparegut i, la mare, prenyada. I tot va anar endavant” (Olga Navarro), “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.

M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare...” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora... I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.

La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.

També cuidà de la meva mare i el noi, el meu oncle” (Maria Dolors Del Baño).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren "La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps. Viuda i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les quals ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 27 de novembre del 2021 i després ens plasmaren "Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, fins i tot, ja retirades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,... i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.

Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.

Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, acabà en cadira de rodes.

Ajudà sa filla a tenir tres fills.

No la vaig sentir mai dir que estigués cansada. No la vaig sentir mai queixar-se.

Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.

Quan era viuda, sempre viatjava i travessava mitja Palma a peu i tota sola, per a anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.

Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez), “Molt feinera, senzilla, generosa i animalera” (Carme Burg), “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer, però l'he estimada sempre” (Carme Andreu), “Sa meva padrina materna era del 1910. Dona forta i valenta. Molt feinera... Era emblanquinadora. És va morir l’any 2012. Tenia cent dos anys i es dia abans havia emblanquinat ella, tota sola, es seu corral. Era una dona d’empenta!!!!!” (Carme Garcia Cerdá).

Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida... Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.

Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Es morí a huitanta-cinc anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar-ne res, puix que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.

La mare de mon pare va criar amb biberó el meu germà, qui tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter... i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins a quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 27 de novembre del 2021 llisquí a ma mare els comentaris que havia arreplegat fins aleshores; i, ma mare, en sentir la paraula “pencaire”, em digué “Com la majoria [de dones] d’eixa època”.

Miraven la terra com una cosa "sagrada"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿miraven la terra com una cosa "sagrada"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 16 d'octubre del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Com a cosa 'sagrada', no; però, com una seguretat de futur, sí" (Josep Ferrer Ferrer), "Tant no sé, Lluís, però sí que l'estimaven" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No. Que jo sàpiga, no. Per a cultivar verdures i per a tenir fruites, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "No crec que tinguessin pensaments tan elevats. Era, pràcticament, l'únic mitjà de subsistència, però molt dur" (Xec Riudavets Cavaller), "Sí... La terra, per a la meva àvia, filla i néta de pagés, era estimada dia rere dia i ens ensenyà a tots que l'hem d'estimar perquè ella... era la total riquesa del pagés" (Lydia Quera), "Jo crec que sí!! Perquè venia de pagesos i la terra, per a ells, és 'sagrada'!!! I jo, com a descendent d'ells, també l'estimo molt i la respecto.

Visca la terra...; i, la catalana, molt més!!!!!" (Roser Canals Costa), "Que era important, sí. Quan hi havia crisi, qui treballava la terra, almenys, menjava. Potser no tenia massa diners, no tenia vacances, no....; però, menjar, en tenia.

Manta vegades: l''estraperlo' anava així. Jo et dono açò, a canvi d'ous, de patates..." (Maria Dolors Sala Torras), "La terra, els animals domèstics, el menjar (sobretot, el pa)" (Miquel Vila Barceló), "Això, sempre: al començament del segle XX i ara, 2026" (Maite Alastruey Pérez), "Més aviat, com a símbol de subsistència i de treball molt dur. Ho era: en terres de secà i sense cap mena de maquinària en aquells temps" (Rosa Bernat), "La meva àvia la mirava com un càstig" (Fermín Carbonell Barbera), "Sí: vivim de la pagesia i la terra la cuidaven com si fos un jardí" (Joan Prió Piñol), "Visca la nostra Terra" (Daniel Gros), "Visca la Terra" (Roser Puig Volart), "Els pares del meu pare eren pagesos i van tenir vuit fills i tots es van dedicar a la terra, llevat del pare. El pare sempre ha tingut un trosset de terra, perquè l'estimava i jo sempre hi anava amb el pare, perquè era com ell" (Júlia Aixut Torres).

En el meu mur, el 16 d'octubre del 2026 posaren "Sobretot, per a l'àvia paterna, la terra era molt important, perquè la família la treballava i l'havia viscuda des que era petita" (Rosó Garcia Clotet), "La padrina per part de mare: han estat (i encara són grangers). La terra, si de cas, era per al bestiar.

La part del pare no vaig conèixer (ni quasi ell), però teníem magatzem d'alfals: per aquell costat, sí que era 'sagrada' la terra" (Pepita Roig Armengol).

Finalment, ma mare, el 12 de març del 2024 em digué uns mots de què partia el tema: "Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa 'sagrada', la tenen completament incorporada a la vida".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Cançons de festeig i parts en el llit

Prosseguint amb composicions del Rosselló arreplegades per Simona Gay en aquest llibre, passem per Illa, de què ella, agraïda i tot, diu: “Illa no ha pogut servar un antic folklore, encara que se’n trobi rastres, mes ha guardat cançons nascudes al país mateix, i demés s’hi han fixat estadants dels Aspres (...).

Vull celebrar la gentilesa, la cortesia, de les dones del meu país i de tots els vilatges on em som fet amigues. Per me complaure, s’han rememoriat les cançons perdudes. Han recercat les perles esgarriades per a relligar el fil de les antigues paraules i m’han cantat” (p. 294).

A continuació, agrega unes quantes cançons eròtiques amb el tema del festeig. Així, en “La reina de la moreria” (p. 296), posa unes paraules, possiblement, de la dona que li l'amollà: “’Un trosset de la cançó més vella me l’ha cantat ma mare, d’una veu pura, a noranta-sis anys’. L’havia apresa de sa mare, Teresa Batlle Batllessa, de Vinçà.

'El dia de Sant Joan

és gran festa, cristians:

els moros de moreria

n’han captivat una nina (bis).

Si el rei moro la veiés,

d’ella, s’enamoraria (bis)”.

Cal dir que, com que la informadora havia nascut en 1866, no descartem que sa mare ho hagués fet entre 1830 i 1840 o un poc més tard.

En nexe amb la composició “Pere Joan”, l’estudiosa ens indica que li la facilità Zina Mas (1869), de qui escriu que “Era vestida a la catalana (...) La Zina, calma i serena, encara que tan vella, tingué plaer a recordar les pregàries antigues i les paraules d’algunes cançons.

‘Pere Joan se vol casar

amb una minyona bonica.

Pere Joan se vol casar

amb una nina de Perpinyà.

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormiria.

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormirà.

I la faran dormir en un llit

de roses i roseretes,

i la faran dormir en un llit

de rosetes tot florit” (p. 296).

Sobre aquests versos, per una banda, plasmen una dona garrida i ben tractada (la xica bonica) i, per una altra, perquè ella se senta bé, li concediran, com aquell qui diu, la cambra en què millor dormirà i en què no se sentirà estranya.

És més: els darrers dos versets, al meu coneixement, són la culminació d’un passatge implícit 1) en què els dos haurien estat en el llit on haurien tingut relacions  o 2) en què, després d’unes relacions, ella és mare i té un nadó i, per això, "la faran dormir en un llit / de rosetes tot florit", o siga, després d’haver parit amb l’ajuda d’una comare.

En eixe seny, aquesta floració evoca la primavera, època de l’any en què molts arbres i moltes plantes en trauen o bé obrin les poncelles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Una vida fèrtil, amb gaubança creativa i maternal

 

Escrit del 10 d'octubre del 2026.

****

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies!!!!", Ricard Jové Hortoneda.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, qui és de viatge, molt lluny, però amb la sensació d'estar amb ella i molt a prop.

Igualment, hem enviat un missatge amb una qüestió a Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), amb qui hem tingut un diàleg agradable (amb aquests mots i més):

<<— Una psicòloga i sexòloga, en el 2007, em digué "Lluís: 'Sexe i drogues', no. 'Sexe i vida': les drogues maten".

Li agradava molt ser mare i la seua faena".

— Hi estic d'acord, Lluís. La vida no és sexe, però el sexe és vida!!!!>>.

Afegirem que adés has capit i has sentit, com també aquest matí, la importància que la faena que fas (o bé la professió) et resulte plaentera.

En eixe seny, puc dir que, en nexe amb la recerca, com més va, més la hi sents, perquè et centres més en aquells punts que més t'agraden, que més has fruït des que eres un xiquet i, si no, de quan tenies menys de deu anys ençà: cançons, rondalles, la maternitat, l'educació (especialment, als nins de menys de deu anys), la poesia popular en llengua catalana, aprendre dels majors i, àdhuc, dels provectes, el paper de la dona en la transmissió de la cultura tradicional, etc..

És com una continuïtat entre generacions (hi incloem entre tu i familiars acostats) i amb persones de diferents edats (i també amb gent, poc o molt, de la teua edat).

Altrament, acollim i ens inclinem 1) per lo maternal (la marona), 2) per la creativitat i pel bon cor (ambdós, del nen), 3) per tractar-los bé, 4) pel somriure sincer i suau que ens enllaça amb la fruïció i 5) per eixa dolcesa que, com els dolços que compràrem ahir, ens resulta una miqueta afrodisíaca i la delectes... com el nen creatiu que encara conserves cada dia. 

De pas, és ben adobada una vida fèrtil i amb gaubança com quan veig mamar un al·lot. ¡Quantes vegades en ma vida una mare m'ha fet valença, ha cregut en mi i hi ha hagut un eixart fructuós entre tots dos! A totes elles, el meu sincer agraïment.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Sexualitat, erotisme i gaudi creatiu i maternal

 

Escrit d'anit, 9 d'octubre del 2026.

****

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes, sempre", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he llegit els comentaris del tema del dia i li ha fet gràcia el de Jose V. Sanchis Pastor.

Igualment, adés hem evocat un dia que anàrem a parlar amb una psicòloga i sexòloga molt oberta i que fruïa de ser mare.

Sobre això, dir-vos que, potser a la darreria dels anys noranta, havies llegit un llibre que deia que la sexualitat i la creativitat van unides i que, quan gaudim sexualment i eròticament, estem més creatius. En eixe seny, has recordat alguns moments de la teua vida i pots dir que és així.

Adduiré que una cosa semblant podem capir en moltes rondalles, en comentaris que ens han remés o que ens han fet i, a més, en cançons mallorquines compilades abans de 1966 i, a tot estirar, en els anys setanta del segle XX.

El resultat, com ara, és que un rei torna a ser pare i demana a sa mare... que la muller i el nounat siguen ben tractats, un tret que lliga amb lo matriarcal.

Altrament, el vocabulari és més vinculat amb la natura, amb plantes del camp, amb flors, suau, no hi ha competència entre l'home i la dona, ell (més que el personatge femení) li diu que el salvaria, que la dona faria que ell fruís més la vida,...I ella ho fa molt a gust. Paregut a un eixart entre tots dos.

Ben mirat, en les rondalles, hi ha un augment de la fecunditat, èpoques de bones collites, bona compenetració entre el cap d'estat i la resta dels qui viuen en el territori que ell governa. 

Finalment, si passes a pintures amb l'home i la dona en el llit, àdhuc, possiblement, del segle XIX, ella és dalt i, en lloc d'imposar, té un somriure sincer, agradable als ulls, maternal i que reflecteix bona avinença entre la dona i l'home puix que tots dos són com un empelt, com el nin que xupla de la mamella de la marona mentres que ella l'acarona (*).

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

(*) https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Paul_Avril_-_Les_Sonnetts_Luxurieux_(1892)_de_Pietro_Aretino,_1.jpg