Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre el paper del marit en la família? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 21 de març del 2026 ens comentaren “Pel que jo conec, l’home es limitava a aportar el jornal a la família i a impartir autoritat. La societat era molt masclista i l’home comandava; ara bé /, com diuen per Mallorca, ‘L’amo comanda i sa madona du es maneig’. O sigui: és la que talla el bacallà” (Xec Riudavets Cavaller), a qui reportàrem “És que, més d’una vegada, he pensat en la possible influència que pogué tenir la cultura anglosaxona en Menorca, de la mateixa manera que, com em digué una menorquina (ara deu passar dels huitanta anys) resident on visc, la dona hi era més alliberada.
Hi hagut qui ha estudiat el matriarcalisme basc i ha afegit que la cultura anglosaxona, encara que tinga la seua part ‘democràtica’, és patriarcal”, “No. Restà viuda a trenta-sis anys” (Lurdes Gaspar), “No. Era absent. És el que penso. Només manava, o això crec, encara que no era així a totes les cases” (Anna Babra), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Angelina Santacana Casals), “A casa, compartíem tot. La mare treballava, de les que venien animals a la Plaça del Mercat; i el pare treballava. Ella era pagesa i coneixia molta gent, havia treballat en una casa que tenien llonganisses de Vic. I l’avi en Ramon treballava a l’empresa. Els ingressos eren compartits. No he vist mai que hi hagués disputes per qui manés més, per qui manés menys.
Jo, a cinc anys, que, a casa, igualment, tenia opinió que tothom: ‘La nena, quan diu una cosa, és la nena’. La iaia era una dona molt llesta, una dona que tenia molt seny comú. L’avi Ventura, qui era el pare del meu pare, era un home que sabia molt d’Història.
La iaia Teresa era una dona molt de casa, portava molt bé la casa, molt avançada al seu temps. Molt llesta (i l’avi també ho era, tenia moltes dites…), coneixia molta gent. Ell era un home que pensava, que sabia de què anava la vida, que tenia les idees clares.
Ni els homes, ni les dones: tothom, allà, compartia lo que hi havia i ningue era més que ningú. I això és lo que m’han inculcat. I m’ha agradat. A casa meva, eren gent que em va donar estudis. Em van ensenyar; molt, a viure; molt, a tractar amb gent d’empresa. I n’estic contenta de la família, dels d’abans, i jo ho vaig inculcar als d’avui. Hi vaig tenir sort” (Maria Dolors Sala Torras), “Moltes vegades. ‘L’home és la clau del rebost'” (Ximo Caturla).
Finalment, ma mare, el 21 de març del 2026, per telèfon, em digué “Les dones donaven la darrera paraula a l’home perquè no pareguera que l’home no tenia autoritat. Era ‘La llei normal de les cases que funcionaven bé’.
Mon pare cuidava més del sogre que del pare, perquè l’avi Francisco havia fet bondat amb ell: li havia dit ‘Allí tens tres tauletes en el Terç. Tu les treballes; i la teua dona que es pose a cosir’.
I una dona, sobre el barri de València on es posarien a viure els meus pares un poc després de casar-se ells, els digué :’Si vosaltres vos n’aneu a València, hi podeu comprar una botiga i portar-la avant’.
El meu avi Francisco agafava el carret enveladet i se n’anava cap a València”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
