Vos parlaren de músics de la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de músics de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 12 de juny del 2026 comentaren "Sí: li agradava molt la música i les sardanes" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes vegades" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Hi havia una rondalla a la vila. I la iaia cantava

'Ji, Jim, pom, la guitarra;

jo, Jim, pom, el guitarró.

A les dones, punyalades;

i, als homes, un cop de bastó.

 

Lluís: no és gens de bonica. Jo recordo quan passàvem pels carrers. Enguany faré setanta-set anys. Per l'edat, es van morir i, és clar, es va acabar" (Àngels Benaiges Martí), a qui escriguí "És la primera cançó que llig d'aquest estil"; "Sí: ma mare" (Octavi Font Ten), "Ma mare, de 1918, sí" (Eusebia Rayó Ferrer); "No. L'àvia parlava d'en Machín [, un cantant cubà (1903-1977)]" (Anna Babra), "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, era una normalitat parlar dels músics i de la música. L'avi patern era el segon d'en Pau Casals. El pare era un àngel amb el violí.

A tooots, agradava la música, sobretot, la clàssica" (Montserrat Cortadella), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Alguna vegada, sí. Músics sense cap coneixement de solfeig que animaven els balls i altres celebracions" (Xec Riudavets Cavaller), "Parlava d'un músic que, de tant en tant, passava amb un carro, amb una mula i amb una pianola, i que la gent li tirava monedes.

Qui sí que hi passava sovint, potser cada mig any, era un venedor ambulant que anava per totes les masies i que, segons el que explicava, era com els venedors del 'Far West': et venia llençols, objectes per a la llar,... De tot" (Àngel Blanch Picanyol), "Recordo només que parlava d'Emili Vendrell (1893-1962), qui cantava 'Rosó'. En aquella època, penso que no n'hi havia gaire. O cap" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Ella tenia bona veu i cantava al Cor de Sant Andreu de la Barca. Ara no recordo, però valorava molt la Victòria dels Àngels [ , una soprano i cantant barcelonina (1923-2005)]" (Roser Canals Costa). Afegirem que Maria Dolors Sala Torras ens envià un vídeo i un missatge que deia "És la cançó tradicional del 'Mercat del Ram', a Vic. És típica. La cantàvem tots".

En Xiuxiuejar, el 12 de juny del 2026 reportaren "La meva mare em cantava cançons tradicionals catalanes, com 'La dama d'Aragó', 'Ai, adéu, Mariagneta', 'La presó de Lleida', 'A la vora de la mar'... I 'La Balanguera'" (Jaume Fàbrega). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Al Lleó XIV: el castellà, una llengua repressiva i exterminadora

 Missatges al papa Lleó XIV.

«El castellano es una lengua internacional muy rica, de una gran cultura, de gente de ciudad, de alto standing». La preferida pel papa entre les parlades en Espanya.

 

1. Hijo de puta, subnormal profundo, retrasado mental, hijo de perra, imbécil, idiota (*), tonto, maricón, capullo, cerullo.

Això aprenguí en una escola pública (entre 1977 i 1979), en un ambient en què, poc o molt, un 75% o més dels alumnes eren castellanoparlants i, la gran majoria, emigrants de terres castellanes i que havien passat a viure en Aldaia (una vila de l’Horta de València, on jo vivia).

 

2. hijo de la gran puta, hija de la gran puta, malnacido, ¡me cago en tus muertos!

 

****

 

Nota: Dedicat al papa i als seus escolans que exalten la llengua castellana com a portadora de cultura, de civilització i que silencien que va unida a una cosmovisió patriarcal ben reflectida en la figura del «macho ibérico», en la del «conquistador», en la del repressor i en la del místic i, així, en la de l’actual papa.

 

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l’Horta de València)

Nascut en 1971.

 

(*) Paraules d’un psicòleg, pel 1989: «Si tienes que insultar a alguien, no les digas ‘imbécil’, sino ‘idiota’, porque los idiotas tienen el coeficiente de inteligencia màs bajo» (sic).

Opinaven sobre els bons resultats

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren "No ho sé" (Xec Riudavets Cavaller), "Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s'arreglaven, estaven contents.

Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també! 

Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d'expressió de la paraula, amb respecte" (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Això sempre agrada tothom" (Àngels Sanas Corcoy), "Res en especial" (Angelina Santacana Casals), "Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, 'El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar'. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.

El teu missatge m'ha portat a aquests pensaments" (Lurdes Pino Anglès), Sí: l'àvia ho valorava. A vegades, l'èxit s'entenia de manera diferent al d'avui" (Anna Babra), "Doncs  encisades per l'alegria que això produïa!!!!!!" (Roser Canals Costa), "A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.

Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.

En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l'avi: 'Hem quedat bé, oi?'.

La cosa era 'fer fi' i semblar gent 'de món' i no fer mai el ridícul..." (Joan Marrugat), "El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parròquia de la Llacuna l'any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l'any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.

La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "A casa, el que ens deien era estudiar i aprofitar tot el temps per a tu i per als altres i tenir una vida completa" (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué "'És agradable ser important, però més important és ser agradable'. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar, ] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Criaren fills d'altres cases

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d'altres cases? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren "Sí. A l'escala de casa, s'organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).

Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.

Recordo amb molta d'amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l'àvia m'havia dit que, quan veia que algunes de les mares que hi havia a l'edifici, no podien alletar el nadó, ella se l'emportava a la casa grossa i ella mateixa l'alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare" (Lydia Quera), "Només quan alletaven.

També quan les famílies no podien atendre els fills: s'adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure'n, però sí que ho vaig sentir" (Àngels Sanas Corcoy), "A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d'una botiga important de Mataró ('La Parisién')...

M'ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l'hauràs sentida: 'Més puta que les gallines'“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "En el cas meu, no, però ho he sentit dir" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l'àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment" (Rosó Garcia Clotet), "No. Ella ho hagués fet, si s'hagués donat el cas. Era bona i generosa" (Roser Canals Costa), "Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.

La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d'un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare" (Àngels Benaiges Martí), "Sí: era bastant habitual al final del segle XIX i a principi del segle XX" (Daniel Gros), "Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir...

El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l'anomenaven, 'germana de llet')" (Carmen Mahiques Mahiques), "Sí: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida" (Octavi Font Ten), "Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà per als altres fills" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Eren a dida, les tenien" (Maria Galmés Mascaró), "No, Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren "Sí! La meva àvia 'aguantava' (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se'n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d'aguantar nens..." (Angelina Santacana Casals).

Finalment, ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que "Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d'ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.

Alletar un altre, més d'una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.

La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l'àvia de Joana (d'Aldaia) i sa àvia deia: 'Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El papa Lleó XI, el català en Catalunya i el "per si els clients"

 Bon dia,

<<La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies>>.

Pius XII, Radiomissatge de Nadal de 1954. Traducció feta per Pere Riutort  Mestre (1935-2021) i plasmada en el seu document «L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina -País Valencià, Illes Balears-«, editat en 1973.

 

En la web del Vaticà, hi ha versió en italià, l’original, però no ha estat traduïda al castellà, fet que no sembla casual: http://www.vatican.va/content/pius-xii/it/speeches/1954/documents/hf_p-xii_spe_19541224_ego-declinabo.html

Tot seguit, exposem el text en italià, la llengua de partida: <<La vita nazionale non divenne un principio di dissoluzione della comunità dei popoli, che quando cominciò ad essere sfruttata come mezzo per fini politici; quando, cioè, lo Stato dominatore e accentratore, fece della nazionalità la base della sua forza di espansione. Ecco allora lo Stato nazionalistico, germe di rivalità e fomite di discordie>>.

 

 

 

*Sobre el papa actual i la llengua catalana*

1. Se sap que el seu joc preferit és el tenis.

2. Per tant, és capaç de prendre la decisió quan ja siga el dia de l’acte religiós.

3. Se sap que és favorable a Palestina, com també ho era l’anterior. En setembre del 2017, alts càrrecs palestins estaven a favor de la política del govern espanyol respecte de la independència de Catalunya i del referèndum: https://www.lavanguardia.com/politica/20171030/432492875449/palestina-apoya-una-espana-fuerte-y-unida-y-apuesta-por-el-dialogo.html

5. Tenint present els punts 3. i 4., hi ha moltíssimes possibilitats que faça com el papa anterior, quan ja era en Catalunya: usar el castellà.

6. Cal recordar que, per exemple, Hilari Raguer, en haver estat elegit el papa Francesc, pensava que el pontífex es posaria de part del dret a l’autodeterminació de Catalunya i de la independència.

7. Sempre hi ha la justificació «És que, si no, hi perdríem clients».

Quan finirà, molts li diran un «Buen rollo, tío, buen rollo». 

 

Nota: Hui, 4 de juny del 2026, he pogut llegir aquest article, amb paraules del papa durant la primera entrevista que li feren, publicada en setembre de l’any passat.

Se’l defineix com un ciutadà del món (fet molt en línia amb el tarannà elitista) i ell reflecteix una preferència per lo místic, per «anar pel món» (desarrelament de la terra), per les màximes autoritats eclesiàstiques i, com ara, diu que ell és de tots els equips: https://www.omnesmag.com/actualidad/primera-entrevista-leon-xiv-pistas-pontificado

 

Vos ensenyaven sainets

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven sainets? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 30 de maig del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No hi havia tele" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí!!" (Àngels Benaiges Martí), "No: cançons populars (tant infantils, com també picants o bé de ball). Boleros i jotes mallorquines" (Maria Galmés Mascaró), "No és que m'ensenyés, però sí que, de vegades, recitava poemes" (Rosó Garcia Clotet), "No. Definitivament, no" (Angelina Santacana Casals), "Potser el pare en pogués fer referència a algun, però com a anècdota" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Em sembla que no" (Joan Prió Piñol), "Nosaltres, a casa, cantàvem les cançons de les caramelles, les de les sardanes i de taverna, lletres fetes de poema i amb sàtira. Tot molt divertit" (Lydia Quera), "No" (Carmen Mahiques Mahiques), "No. L'àvia, segur que en sabia, però..." (Anna Babra), "A mi i als meus germans, no ho feia mai" (Roser Canals Costa).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 30 de maig del 2026, per telèfon, em digué que els sainets "Era una crítica a la societat ('L'escaleta del dimoni': 'De rebot', una que vol festejar una filla i que envia son pare...). Me'n recorde, d'un altre, sobre el no parlar valencià i parlar castellà perquè això era més de luxe.

Els sainets, normalment, era en alguna festa o en alguna plaça de la vila, on actuava gent de la vila o que venia de fora. En canvi, els joguets còmics, majoritàriament, era la gent de la vila qui ho feia.

En Alaquàs, com en Aldaia [ , dues viles de l'Horta de València], hi ha hagut molta afició al teatre casolà. Jo he vist obres prou bones. Molts diumenges hi havia gent que actuava en el carrer de Sant Hipòlit, d'Alaquàs. Els joguets còmics solien fer-los la gent més jove; les obres més grosses, els qui tenien més rodatge". 

Adduirem que li parlí un poc sobre el sainet "El virgo de Vicenteta", del valencià José Bernat Baldoví (1809-1864), publicat en 1845, en què, fins i tot, es fa una defensa de la dona; com també de Pere Capellà i Roca (1907-1954), qui, en algunes obres de mitjan segle XX, defén la llengua catalana, la terra i exposa que, com diu un sainet seu, "Sa madona du es maneig". Pel 2021, llisquí ambdues obres.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Feien un cos contra els dolents

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien un cos contra els dolents, és a dir, contra les actituds que no són de bon cor, contra la maldat? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 de maig del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes dones ho feien. Sabem cadascú de nosaltres en funció d'on vivien, com i contra qui.

La majoria de les vegades, pel cap baix, no era just.

L'àvia prou feina tenia a fi de no veure-s'hi inclosa.

Sé que el que fas és difícil, però hi ha qüestions que...

La vida, a la ciutat (i, als barris, encara més), era diferent de les zones rurals.

No et molestis pel que dic. M'atreveixo perquè crec que ho fas de bona fe, però compte! No sóc ningú per dir-ho" (Anna Babra), "Sí" (Josefina Moya Martínez), "Sí. I tant! En van ensenyar unes valors que sembla que avui van escasses. No és el mateix viure en una vila que en una ciutat, Lluís. Tu ja ho saps: a pagès o en una vila, es palpava més la terra" (Rosó Garcia Clotet), a qui responguérem "I tant que no!" (que no es viu igual en l'ambient rural que en una ciutat); "Nooo" (Maria Dolors Sala Torras), "No ho conec" (Xec Riudavets Cavaller), "No, Lluís. Nosaltres vam tenir una vida bastant amunt i avall i no vam tenir temps per a veure gaire coses" (Júlia Aixut Torres), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Mai" (Lydia Quera), "Lluitaven contra la maldat, però no podien destacar, van tenir un 'fre': els van acusar falsament. Els meus iaios, exiliats a França: un, va morir al camp de concentració de Bram; i l'altre, va morir dels patiments poc temps després d'acabar la guerra. El meu pare era menor, li van falsificar l'edat i el van tancar a la presó: prop de nou anys de treballs penats.

La meva mare, presó. Tot i ser menor, hi havia un correccional.

No podien lluitar: els va tallar 'la dictadura'. Però sempre lluitaren per la dona, per tothom desvalgut i contra la mala gent" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, no ha suportat ningú la maldat. Ningú. I jo he estat la més revolucionària: abans i ara, que sóc vella. Que no puc: em reivindico amb escrits" (Montserrat Cortadella), "Em sorprèn una mica la qüestió. Jo diria que NO" (Angelina Santacana Casals).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.