Sobre qui continuava en la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre qui continuava en la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 31 de juliol del 2026 ens comentaren «No ho sé» (Lurdes Gaspar), «Una vall de llàgrimes» (Daniel Gros).

En Xiuxiuejar, el 31 de juliol del 2026, posaren «Especifica una mica més la qüestió. La meva mare va néixer el 1913 i parlàvem molt. Et podria respondre, però em falten dades» (Montserrat), a qui responguérem «Hi ha qui considera que és millor continuar vivint en la terra on visqueren els seus pares, els seus antecessors, no abandonar-la»; «Res. Si era agricultor, sort en teníem.

En un món abocat al sector terciari, algú s’ha de cuidar de l’alimentació» (Maria Dolors Sala Torras).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Triaven la néta més preparada

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿triaven la néta més preparada? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de juliol del 2026 i posteriorment comentaren "Triar? Per a fer què? (Lurdes Gaspar), a qui responguérem "'Triar': seleccionar una persona entre unes quantes o més.

Hi ha Pobles en què la matriarca (qui fa de cap de tot un grup) tria la xiqueta que considera que conservarà més la tradició matriarcalista i el sentiment de pertinença a la terra.

Igualment, hi ha famílies de Catalunya en què qui ho fa es decanta per qui més s'identifica amb la terra, Lurdes" i ens adduí "Ni idea"; "No crec que fessin distincions" (Xec Riudavets Cavaller), "No s'hi va escaure" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No sé com respondre.

Les meves iaies: la paterna era padrina, a la meva germana, quatre anys més petita que jo.  I la materna li era el iaio, per tant, n'era la preferida. Com que jo n'era la gran, jo els portava l'aigua de la font, que no teníem aigua corrent ('omplia gerres de terra'), a comprar, a rentar la roba, etc.

Em vaig casar i vivia amb els pares. La iaia materna estava al llit nou anys i la cuidava la mare: no tenia salut.

La iaia paterna vivia sola i va acabar a la nostra casa. Qui la pujava les escales i qui la baixava al coll era jo; ella no sabia on es trobava: tot li era indiferent. Però la materna continuava preferint la meva germana. 

Em dolia i em dol, però qui recorda totes les coses de la iaia (valors, històries, rondalles, etc.), sóc jo. Per tant, estic agraida per tot el que vaig aprendre.

La meva germana ha sortit beneficiada amb els pares. També, de visita curta, de tant en tant, rialletes i els relleus de l'hospital. El meu marit, els caps de setmana, més de deu anys, totes les vacances per diversos hospitals. Jo diria que he estat jo, sense cap pretensió, la més preparada.

La gent que m'envolta és autèntica; la seva, una interessada com ella. És molt important i gratificant que sigui encertat!

Jo tenia una tia de qui sempre vaig seguir els seus consells com també la mare. Eren dones sàvies. La mare no era tampoc la preferida, ans al contrari." (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé pas" (Daniel Gros), "Pràcticament, no han conegut els néts" (Octavi Font Ten), "No ho crec. És clar que jo vaig ser la primera de les nétes, l'ase dels colps" (Montserrat Cortadella), "No ho recordo. Segur que volia sempre no crear favoritismes" (Roser Canals Costa), "No t'ho puc dir. Jo n'era l'única" (Maria Dolors Sala Torras), "No te'n puc dir res" (Anna Babra), "No crec. Una àvia tenia disset néts; i, l'altra, set. I tots eren igual de lliures i de tractats" (Lydia Quera), "No. En ma casa, no triaven ningú, érem tots iguals, tots els béns eren per a tots a parts iguals... L'única condició que va posar ma mare era que la casa materna fóra per a mi (jo era l'única xica)... Com que jo la volia, tal com va dir ma mare, els meus germans em van vendre la seua part.

Ma mare en va triar: sabia que jo continuaria la casa endavant i que no la vendria... Si això és triar, sí que en van triar: a mi, LA FILLA" (Carmen Mahiques Mahiques), "La meva àvia catalana va triar la meva germana gran, la primera néta seva, per comunicar-li el seu poder de parar una hemorràgia i per les pregàries a fer.

Triar la més arrelada a la terra, a la tradició, també devia existir aquí" (Lucila Grau), "El pare era fill de pagesos (el quart fill de vuit) i va voler fer-se mosso d’esquadra, però era un enamorat del camp.

Estic segura que, si ell hagués tingut unes terres, jo seria la que conservaria la tradició dels Aixut. Quan jo podia, sempre anava al camp amb ell. La meva germana, del camp, molt poc. M'agradava anar al camp a collir la verdura i portar-la a vendre al mercat. Sempre recordant la meva terra ferma..." (Júlia Aixut Torres).

En Twitter, el 21 de juliol del 2026 posaren "Potser triaven la néta més 'creient' (a casa, deien 'creient' en el seny d’obediència)" (Montserratp).

Agraesc la generositat dels participants esmentats.

Una forta abraçada.

Aprovaven que les xiques anassen a soles

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven que les xiques anassen a soles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de juliol del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Fins major d'edat, no. Llavors, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "Segons l'hora del dia" (Octavi Font Ten), "No" (Eusebia Rayó Ferrer), "Nooo. Sempre volia la típica CARRABINA. La mama, igual o més" (Montserrat Cortadella), "La mare va donar-me plena llibertat. Confiava en mi. No volia fer-la infeliç" (Roser Canals Costa), "No. En general, no" (Anna Babra), "No. Sempre venia alguna mare (o més) darrere quan anàvem a qualsevol lloc. Era un poc vergonyós... Tot pel que podia dir la gent de nosaltres (sobretot, a les xiques, perquè els xics tenien més llibertat)" (Carmen Mahiques Mahiques), "No. Estava mal vist" (Xec Riudavets Cavaller), "Uf! Que va!  Quan jo era joveneta, van obrir una discoteca ací, en Xàtiva, que es deia 'El parador la nit'. La meua mare no em deixava anar-hi. Jo cascava prou que volia anar-hi. A les meues amigues, no les deixaven tampoc.

Solució: ma mare se'n venia amb nosaltres, s'asseia en una tauleta i tota la vesprada sense llevar-nos ull de damunt. 'Vejam què veieu. Un San Francisco té alcohol, nom i...', 'Eixe xic que està parlant, qui és? Conec jo sa mare?'. Potser sí que la coneixia i no en deia res. Però, si era foraster, 'Prou de ballar amb ell'. Bo: lo que es deia la típica carrabina.

Les mares d'aquesta època volien que fores decent i que et casares amb un bon xic. I ja tenies la vida resolta" (Reme Canet), "Als anys 1960-1970, no podíem anar a soles i, principalment, amb els nuvis al ball: ni de viatge, etc. Hi havíem d'anar amb els pares, amb les mares o amb alguna veïna.

Una vegada vam anar a veure un partit de futbol a Cambrils el meu nuvi i jo amb la meva germana i amb dues amigues amb la condició d'estar junts tot el dia. I així va estar. Ha, ha, ha, ha.

No vaig estar mai a soles en tots els més de sis anys de festeig.

Quan ens vam casar, la meva germana sortia amb nosaltres i, quan vaig tenir fills, ella sortia sola amb el seu nuvi i la iaia s'enfadava molt: trobà la mare i sempre li deia 'No sé com no en passa més, de coses'" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, cap problema. Però deien 'Compte amb els xulos'.

A casa, primava la igualtat. Sempre. Homes i dones tenen els mateixos drets i deures!

Feliç de tenir una família que ens deixava ser a tots. Un gust" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí, totalment" (Lydia Quera), "Sí, però, si tenien nuvi, per exemple, la meva mare, segons on anava, havia de dur l'espelma (la tieta)" (Rosó Garcia Clotet).

En el meu mur, el 17 de juliol del 2026 indicaren que "Les meues iaies, a determinades hores de la nit, em deien que o a casa o acompanyada. Preferiblement, d'algun xic conegut. I si, damunt, eren amigues de les iaies del meu amic, redó i perfecte: era un xicon de fiar" (Llum Grau Borrás).

En el grup "La cultura valenciana és matriarcal", el 17 de juliol del 2026 plasmaren "A la nit, no. Però, durant el dia o durant la tarda, sempre anava sola amb les amigues... Era una vila petita on tots ens coneixíem" (Rosa Bernat).

En Twitter, el 17 de juliol del 2026 posaren "Segons el lloc, l’hora i el motiu. De nit, mai" (Montserratp).

Finalment, ma mare, el 17 de juliol del 2026, per telèfon, em digué "Una torrentina valenta. El 'Festival de Bandes de Música', que això era un concurs.

I ella, a qui son pare li digué que ella no hi aniria amb el nuvi. Llavors, ella li respongué:

'— Com que no? M'envies a les quatre de la matinada a regar... ¿I no puc anar amb el nuvi?'.

Després de casar-se, no tornà mai més per la vila". 

Adduirem que, en nexe amb el comentari de ma mare, el mateix dia l'enviàrem a unes quantes dones que ens havien reportat i ens respongueren: "Valenta!!!!" (Reme Canet),  "Uff" (Maria Dolors Sala Torras), "Molt bona!!

La meva germana, quatre anys més petita que jo, van obrir la primera discoteca a Gandesa i volia anar-hi amb el nuvi. Un amic va venir a casa nostra i li digué:

'Dona: deixeu-los vindre'. 

I la mare contestà 'No i no'.

La meva germana treballa en una fàbrica de punt i deia a la mare: 'Mare: hi vaig tots els dies. I, a festes, a casa d'una amiga!'. 'No i no'

El meu cunyat: 'Que no us fixeu de mi!'.

La mare: 'Separat, sí; junts, no. Ja hi anireu quan us caseu!'.

'Dona: només faria falta', respongué el nuvi.

I ja no va demanar més.

(...) he pensat en el teu comentari" (Àngels Benaiges Martí).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Berenguera Berenguer, una reina catalana bella, diplomàtica i del segle XII

Començarem dient que, en “La Nostra Revista” (no. 1 de gener de 1946), publicació en català editada en la Ciutat de Mèxic, per mitjà de l’article “Berenguera Berenguer, de Barcelona, emperadriu de les Espanyes”, d’Abelard Tona i Nadalmai (1901-1981), llegim unes línies interessants sobre Berenguera Berenguer[1], una dona que accedí al Regne de Lleó i que es caracteritzava per un caràcter obert i que aplanava la participació de les persones. Primerament, com una mena d’introducció, Abelard Tona comenta que, “Des dels temps més remots, la Península és vista com una unitat geogràfica i, en certa manera, la monarquia gòtica crea una tradició d’unitat política. No obstant, a l’Edat Mitjana, ja no era possible restaurar la vella unitat bàrbara. La reconquista s’havia iniciat i desenrotllat en nuclis diversos i, en cada un d’ells, els pobles s’aglutinaven sota característiques distintes, en la llengua, en la manera de pensar i en els hàbits de vida. Era, a través d’aquells grups humans que començaven a manifestar d’una manera natural, sense consciència, instintivament, les actualitats nacionalitats. Agermanar les idees d’unitat –geogràfico-lingüístiques- amb el fet de la diversitat humana, al segle XII, tenia una sortida possible en un Rei de Reis.

Aquesta concepció era, tanmateix, antagònica amb l’esperit unitari asturiano-lleonés[2]. La monarquia l’havia importada d’Europa, però no arrelà en el seu poble” (pp. 14-15). Per tant, el Poble asturià tenia (i té) una visió matriarcalista de la vida.

Quant a la vida de Berenguera Berenguer, qui era princesa, Abelard Tona escriu que era “filla del nostre comte Berenguer III el Gran. La tradició històrica remarca que era formosa –linda, segons el dir dels cronistes castellans-. I, amb aquest mot, ho expliquen tot i amb escreix. Perquè la literatura del segle XII, particularment, de terres de llengua castellana, poc galana[3], no es deixa impressionar gens per la feminitat, sobretot, si es tracta de dones maridades. En la imaginació austerament aspra dels cronistes i poetes, la muller era un simple assumpte del marit[4]. Les consorts dels grans senyors i dels herois passen a través de les cròniques i de la poesia èpica com ombres difuses, encara que, en la vida real, tinguessin tot un altre caràcter”(p. 15). Ens situem en uns segles en què es valora la bellesa, en què la dona és ben considerada (si més no, en els territoris catalanoparlants, com he pogut veure en algunes publicacions consultades en el 2018 o després).

Aquest fragment de l’article ve a dir, indirectament, que, en la Corona Catalanoaragonesa, almenys, en els territoris catalanoparlants, la dona no era considerada, com aquell qui diu, un drap al servici de l’home, sinó que era valorada positivament.

Ben mirat, Abelard Tona addueix que “Berenguera tenia vint anys quan entrà a les terres del seu promès. (...) Sabia que se les havia d’heure amb gent ruda, orgullosa i ensuperbida, bona com a nens si es tenia la fermesa de mantenir-se, entre ells, alt en els més alts. I, tanmateix, aquells cavallers que havien anat a Barcelona a sumar-se a la seva companyia, que s’obligaven amb una gentilesa que semblava forçada, tenien la virtut d’enervar-la. Quan parlaven el seu romanç castellà, que ella havia après, li ressonava a les orelles talment com trompes i tambors, adusta[5] i greu que era l’expressió. ¡Quin contrast no havia de notar amb els cavallers oberts i riallers de la cort del seu pare i amb els senyors galans i maliciosos de la Provença i del Llenguadoc!” (p. 16). L’autor, sense fer exageracions, ens dóna més pistes sobre com era l’esperit en la cort catalana, on ella havia nascut i que continuaria, durant prou de temps, principalment, fins a l’any 1213, en contacte amb terres on es parlava provençal, llengua amb què el català estigué molt agermanat durant molts segles, en bona mesura, fins a la introducció del castellà en la cort catalanoaragonesa (segle XV).

Però, Berenguera Berenguer, en passar a la cort, es trobarà que el seu marit (el qual devia ser afí a la cultura asturiana) era molt semblant a ell, fet que ens pot portar a un detall interessant per a l’estudi: el tarannà que devia haver-hi en la cort castellanolleonesa i el de la catalanoaragonesa devien ser molt pareguts. Així, en l’article, agrega que, “no obstant, quan es presentà el rei, que s’havia avançat a rebre la seva futura reina i senyora, la seva presència fou aconhortadora per a Berenguera. Li agradà des que el veié. Alfons no s’assemblava de res als cavallers que havia enviat per acompanyar-la. Era gentil i tenia l’aire del pare, que era borgonyó. Parlava amb una dicció dolça que, més endavant, sabé que li venia de la seua llengua de la infantesa. Un romanç, tot melodia, que es parlava en el llunyà comtat de Galícia[6] i que, quan el sentí, li recordà la seva pròpia llengua romana” (p. 16).

I, per a rematar el caràcter de Berenguera Berenguer, Abelard Tona diu que “l’historiador Flórez[7] (...) ha deixat dit que la representava de jove i tan formosa, que en tot el país, per generacions, quan es volia enaltir la bellesa d’una dama, es solia dir: ‘Sembla una Berenguera’ o ‘Esteu feta una Berenguera’.

Les noces es celebraren al vell castellà de Saldaña, a la vall del riu Carrión, en terres lleoneses, el mes de novembre de l’any 1128” (p. 16). Altra volta, capim que les terres lleoneses (vinculades amb la llengua asturiana) tenien influència en aquell segle.

Finalment, i, per damunt de si Berenguera era formosa, casta i amant de la veritat (com es pot veure en fonts que hem consultat), destacarem que “Berenguera era estimada”, fet que, en el dia a dia, va unit a qui és considerat que dóna moltes facilitats, que adoba el terreny de molts dels qui viuen on u governa (ací, una reina).

---

[1] També coneguda com Berenguera de Barcelona (1116-1149). En Viquipèdia, podem llegir, per exemple, que fou infanta de Barcelona, reina consort de Lleó (1126-1149).

[2] Com en el de la Corona Catalanoaragonesa.

[3] Que captiva per les seues gràcies, pels seus encants.

[4] Dos detalls ben interessants: 1) la dona, un afer del marit i 2) esperit aspre i amb poca afinitat per la feminitat, dels castellans, com apareix en moltes publicacions en relació amb el Regne de Castella o amb la manera de ser dels castellans.

[5] Eixuta, aspra.

[6] Si una llengua es podia parlar en aquest comtat i, a més, amb sons dolços (fet que està vinculat amb lo matriarcal, com està comprovat) és el gallec, encara que si, fins i tot, fos l’asturià, també es correspondria a una llengua amb arrels matriarcals.

[7] Es refereix a Enrique Flórez (1702-1772), un religiós i historiador castellà.

El seu paper en l'aprovació del nuvi

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quin fou el seu paper en l'aprovació del nuvi? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

**** 

Quant a missatges, el 10 de juliol del 2026 ens comentaren "Si, a tu, t'agrada, que ets la interessada, endavant sempre" (Àngels Sanas Corcoy), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, mentre tingués una feina i estimés la noia. I al revés. Qui podia dir res? Segurament, s'havia seguit el nuvi, amb el seu caràcter, amb la seva manera d'actuar..., però era cosa de parella" (Maria Dolors Sala Torras), "En el nostre cas, van triar qui volien" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Cap. Sempre deia el mateix: '¿És bona persona, treballador, t'estima i et respecta? Endavant'" (Montserrat Cortadella), "Segons la formació humana o afectiva, et podien dir coses negatives o positives" (Roser Canals Costa), "Es 100%.

Sempre volien saber de quines aigües venien. I, sense sa seva aprovació, arruix!!" (Maria Galmés Mascaró), "A la meva família materna, ens vam casar amb qui estimàvem, però hi ha la meva padrina.

Tenia un nuvi i el van fer casar amb una altra noia, però sempre va estar enamorat de la meva padrina. I una tia, per part de pare: la seva parella el van matar a la guerra civil i, després, 'li van arreglar' amb un veí d'una finca rústica. La tia no va estar mai feliç.

El iaio del meu marit era viudo, se li va morir la dona en un part. Van passar els anys i es va casar amb una dona i volien fer un casament entre una filla i un fill, però no es va fer. I tenia un altre fill, que festejava amb la meva mare i que van aprofitar quan estaven refugiats a França i van trencar el festeig. La mare deia 'Vam festejar ell, amb mi, tres anys; i jo, amb ell, cinc'. A pesar de tot, els meus pares sempre es van estimar molt.

De mi. Anys seixanta: hi havia un noi amb qui jo ballava i m'estimava. Era fill únic. La seva mare no volia que ballés amb mi perquè jo treballava a la mina i érem de classe social baixa.

Cadascú vam fer el nostre camí. Érem molt jovenets. Ell no estat mai feliç.

No obstant això, jo sóc molt feliç. Fa cinquanta-quatre anys que estem casats i ens estimen moltíssim" (Àngels Benaiges Martí), "Un paper crític, si opinaven a la seva manera. I no movien peça, tant si tenien o no raó. Els havia d'agradar. Eren difícils. Eren massa contundents.

Calia saber que no era la seva decisió, el dret a decidir no era seu" (Anna Babra), "Cap. Deixaven anar la seva opinió i prou. Per exemple, un home garrit, de dones, no podia ser feliç amb una sola" (Lydia Quera), "Les meues iaies: van triar elles i festejaren i es casaren amb ells" (Reme Canet), "Total" (Josefina Moya Martínez), "Jo recordo haver anat al ball i, en demanar per sortir a ballar, la noia es girava i sa mare, asseguda unes butaques més enrere, movia el cap (acceptant o negant el permís a la filla per eixir a la pista)" (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 10 de juliol del 2026 plasmaren "No en van tenir cap, vaig ser lliure en l'elecció. I cap endavant" (Rosó Garcia Clotet).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Els partits d'esquerres valencians es caguen garretes avall

Bon dia,

Votaré candidatures valencianes que manifesten públicament, en els estatuts, en els mítings, en conferències, en els mitjans de comunicació social, en campanya electoral (i tres anys després), que la cultura vernacla en el País Valencià és matriarcalista.

https://malandia.cat/taula-sobre-trets-del-matriarcalisme-vinculat-amb-la-llengua-catalana

https://malandia.cat/eres-innocent-ho-pots-dir-a-qui-vullgues

¿O és que no volen recordar que el PSOE, en temps de Felipe González com a president del govern espanyol, féu possible que l'especialitat Humanes fos retirada de Magisteri? 

Una forta abraçada als qui defenen la cultura autòctona en terres catalanoparlants, començant per la llengua catalana.

Lluís Barberà i Guillem 

Nota: La historiadora catalana Teresa Vinyoles, en la seua obra "Història de les dones a la Catalunya medieval”: “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49).

Personatges masculins que baixen a la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre personatges masculins que baixen a la terra? Gràcies.

N'hi ha en una rondalla valenciana i en altres que representen la humilitat.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de juliol del 2026 comentaren "No et puc ajudar" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Per a mi, és un tema desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Lydia Quera), "Poc et puc explicar d'aquest tema" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "He sentit parlar, però, a la meva família, no.

Si també feien por als xiquets i xiquetes amb homes ficticis? Per exemple: l'home del sac; i, un altre, el pare Botero.

La iaia, la mare i jo, 'tots', no som partidaris de fer por als infants. La iaia sempre els feia acabar bé.

I, als nostres xiquets, els agrada, des que són molt petits, inventar-nos històries. També parlar d'anècdotes i de coses de la família" (Àngels Benaiges Martí), "No. No he sentit mai parlar d'això" (Reme Canet), "En el meu cas, no se'n va parlar mai" (Roser Canals Costa), "No, no me n'han parlat" (Octavi Font Ten).

En el meu mur, el 3 de juliol del 2026 posaren "No" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 3 de juliol del 2026, per telèfon, em demanà si n'hi havia més enllà de les rondalles. Llavors, li diguí que el pintor català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938 en un castell i de la noblesa) era un home senzill, que "baixava" fins al punt que havíem rebut fotos seues (del 20 de setembre del 2025) en què estava junt amb una colla de xiquets que observaven com pintava i, a més, una en què hi havia un menor de cinc anys al costat de l'artista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.