Votaré candidatures valencianes si són de caire matriarcalista

Votaré candidatures valencianes que manifesten públicament que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i, de pas, vernacla en terres valencianes i en les altres terres catalanoparlants, és matriarcalista.

En públic.

En mítings.

Per escrit.

En entrevistes. 

En Internet.

En les xarxes socials.

En Xiuxiuejar.

Com posava un llibre publicat cap a l'any 1970, per a aprenentatge d'anglés, en boca d'una dona a un home amb un ganivet clavat en l'esquena (qui demanava ajuda),...

"Nobody gives nothing for nothing".

És a dir, "Ningú dóna res a canvi de res".

No he canviat mai el meu vot per allò del vot útil, ni del "Que ve la dreta...", ni del "Som la solució", ni del "Porque tenemos la razón" (PP, eleccions municipals del 2011), ni del "Hay un camino a la derecha" (Frente Nacional, encapçalat per Blas Piñar), ni dels antisistema, ni dels "STOP Desahucios" que et demanaven en castellà en Alaquàs anar a sa casa a fer-hi classes de franc (primavera del 2013),... i a viure de baldraga i de la llei del mínim esforç.

Al cap i a la fi, com diu un refrany, "Tal faràs, tal trobaràs".

Lluís Barberà i Guillem 

Alaquàs (l'Horta de València).

Nota: Adés, mentres passava un venedor ambulant amb l'altaveu pel barri on visc i amb allò del "Pase, señora, melón dulce como el caramelo...", he recordat una altra paraula que l'anglés ha adoptat del castellà i de què, amb un mot paregut, ja es parla en l'obra "Los col·loquis sobre la insigne ciutat de Tortosa", de Cristòfol Despuig 0(segle XVI): "charlatan". En aquest llibre, "paraulistes"

La llisquí, per primera vegada cap a 1988 en un exemplar del diari "The English Press", per a ensenyament de l'anglés.

Figurava en un article sobre les sectes destructives en els Estats Units i en Amèrica Central en relació amb els predicadors.

Per si vos interessa.

Una forta abraçada i bona setmana.

Alaquàs (l'Horta de València).

Cap a les 13h45 de hui, 30 de març del 2026.

"Vell", "majors" i el tabú "avi" entre els valencians d'arrels valencianes

Bon Diumenge de Rams,

Tot seguit, vos adjunte un escrit de hui, 29 de març del 2026, Diumenge de Rams, a Josep Maria Virgili i Ortiga (1953), autor del llibre "Si m'ho permeteu", publicat per primera vegada en el 2024 per Nexum Edicions.

<<Bon dia, Josep Maria,

Tot seguit, i per parts, vos escriuré sobre usos que reben, per l'Horta de València (i per altres comarques valencianes), "vell",  "major" i un tercer (i de la família): "abuelo".

"Vell" és emprat per a indicar que una persona ja és d'edat avançada, com ara, si fa no fa, de setanta-cinc anys, per exemple, un oncle meu (1948).

"Adult" es diu per a qui ja ha passat la joventut i encara no ha entrat en la vellesa i, per tant, no se'l considera "ancià", un mot que se sol associar a qui ja és molt major: posem-li cap a huitanta anys.

"Major" és el mot més habitual, encara que també es diu als xiquets i als jóvens, però amb un significat diferent: que ja ha superat una etapa anterior ("Ja t'has fet major", "Quan siga major, vull ser...", "La meua filla, sí, és jove, però es nota que ja s'ha fet major"). Com a mostra de la bona consideració cap a la paraula "major", en el 2022, un capellà d'on visc féu un llibret titulat "Oda als majors".

I ara, el tema més "fotut": el mot "abuelo". El filòleg Abelard Saragossà, potser en un llibre seu sobre gramàtica raonada, posa que, en el País Valencià, el terme "abuelo" fou introduït en el parlar ordinari amb una intenció: com a menyspreu cap als avis.

A hores d'ara, a banda, és un mot que substitueix el genuí (i derivats): "avi".

En eixe seny, ma mare ha contat una anècdota als fills i a mon pare. Quan ella (1943) devia tenir quinze anys, un jovenet entrà en la botiga familiar i, amb menyspreu i mig burlant-se, demanà: "Està l''abuelo'?". Ma mare li respongué "D''abuelo', res, que té cinquanta-dos anys [1906] i encara no ha tingut cap nét".

"Ancià" a penes s'usa.

Doncs bé: si consulteu Internet, Facebook, Twitter,... amb escrits de valencians, hi veureu un ús (al meu coneixement, abús i com a resultat d'un tabú, tot i que hi ha famílies que sí que l'empren entre ells) dels mots "iaio", "iaia".

Així, un dia, en ca la germana de ma mare, viu que hi havia una bossa que posava "Escola de iaios". Li diguí: "Quin menyspreu cap als majors i cap a lo que fan per la societat! Ni que foren xiquets! Els devaluen".

Quant a "provecte", en algun diccionari, he vist que és més relacionat amb qui, per exemple, ja és molt vell, com eixes tres persones que conec i que prenen part en la recerca: dos hòmens encara vius i de 1929; i una catalana nascuda en 1933. I amb bon cap, tots tres, i amb ganes d'aprendre. Ma mare s'identificava més amb aquest terme.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics. 

Una forta abraçada>>.

Actuaven, sobretot, pel bé comú

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿actuaven, sobretot, pel bé comú? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de març del 2026 comentaren "Sí. En aquella època, s'actuava més pel bé comú, és el que he arribat a viure. Avui dia és més habitual que cadascú vagi més a la seva" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Teníem cura dels grans. Dels petits i de tota la família que podien ser entre vuit i deu germans per part paterna / materna" (Margarita Pou Marfany), "Crec que tenien prou feina per resoldre a casa, a la família. No crec que tinguessin opció. Segurament, algunes ho deurien haver desitjat. A altres, segons el que recordo, 'Tant se'ls en fotia'" (Anna Babra), "Sí. En aquella època, tot el carrer era una família i s'ajudaven quan feia falta" (Joan Prió Piñol), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "En resposta a les àvies, ties i padrines, jo puc explicar l'exemple de casa meva. No sé si era comú a altres famílies.

Tinc entès que vivien molts en una casa: avis, pares, fills i oncles fadrins. Això era una forma de cuidar-se entre ells i, a més, la manera de pujar un mas, amb terres i amb bestiar, on, a l'albada, s'aixecaven a munyir i no paraven de feinejar. La seva manera de descansar era canviar de feina: de cavar a l'hort, anaven a abeurar el bestiar. I això no sols era feina d'homes: també era feina de dones. I recollir l'alfals, farratges. A aquesta manera de fer, també hem d'afegir cuidar de la canalla i dels més grans impedits, dels malalts..., que solia ser més feina de dones i dels mateixos germans més grans (qui cuidaven els xics).

Ara es parla molt de l'Alzheimer. Abans, com, quan eren grans i no podien per manca de forces, feien les farinetes de tota la vida amb un altre caire, regar i coses no tan enrevessades i quotidianes, gairebé rutinàries i passaven desapercebudes malalties com l'Alzheimer i els factors ambientals. També estaven barrejats grans i xics, i això aportava experiències als xics, qui escoltaven dels grans que parlaven i alguna cosa en recordaven: ja sabem que la memòria no escrita, que es passava de boca a orella, era molt gran i ara, progressivament, es perd. I, als grans, se'ls encomanava una miqueta la innocència, la força i l'espurna de vida dels xics, i aquella solitud de la vellesa no era tal. Es parlava del dia rere dia a taula, del bestiar; i, dels veïns, poc perquè es vivia amb separació de terres. Es visitaven els familiars.

Les Festes Majors eren festasses: venia la família i hi romania a dormir, s'ajuntaven per les matances i s'organitzaven per anar-se'n a ajudar entre veïns i família, fins i tot, d'altres contrades. I, si s'havien d'arreglar cunetes, recs al costat de la carretera o camins de carro, es reunien: entre tots, hi feien la vila. Jo crec que sí, que tots miraven pel bé, en comú.

Lluís: altra vegada he fet un llarg escrit, explicant les meves vivències. Desitjo et sigui d'utilitat.

Una forta abraçada i molt bona Pasqua. Que també era una diada de reunió interessant" (Joana Cabiscol Calvès), "I tant que actuaven pel bé comú! Com estimaven, feien el més encertat per fer feliços" (Roser Canals Costa), "Sempre! La gent s'ajudava molt entre ells. Per exemple, quan hi havia naixements, quan hi havia un malalt, quan s'havia mort algú (sempre hi havia gent que anava a ballar, que anava a vestir i gent que anava a ajudar). A més, feien molta pinya, era gent que sempre estaven units. Era l'esperit del Carrer de Gurb, de Vic: encara estem units" (Maria Dolors Sala Torras), "Sempre explicat que, per la guerra, tenien amics amagats perquè eren perseguits pel feixisme. En aquell temps, els avis, molts mesos, tenien rebosts i taverna i tenien una casa a Calonge i, cada dia, els portava menjar i begudes, en bicicleta, l'avi, l'àvia o la meva mare. Era un perill i teníem molta visita de la Guàrdia Civil. I tot, així: feien el que havia de menester. Així és que estic educada d'una manera que creus que pots fer tot el que sigui un bé" (Lydia Quera), "En tenien prou a procurar el manteniment de la família" (Xec Riudavets Cavaller), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "A casa, sobretot, en temps de la guerra del 1936-1939. Vaig sentir a dir d'ajudes entre veïns a viudes amb fills i a gent gran que s'havien trobat sense recursos... A la vila de Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona" (Joan Marrugat), "Sí. Entre les veïnes, era molt familiar. I totes intentaven ajudar-se unes a altres. I pel bé comú, per al barri. També hi havia enveges... Però bé" (Reme Canet), "Síí. Sempre que podien" (Àngels Sanas Corcoy), "És cert!" (Josefina Moya Martínez), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Sempre!!" (M Pilar Fillat Bafalluy).

En Xiuxiuejar, el 27 de març del 2026 posaren "La meva padrina era de Sencelles i va néixer l'any 1907. Quan jo anava a passar dies amb ella, sempre anàvem a visitar malalts i recordo que hi havia feines que es feien en comú, entre dues o més dones. Enfilar tomates, pelar ametlles, empotar mel... I els ous i les verdures fresques es repartien" (Xesca Verd).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre el paper del marit en la família

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre el paper del marit en la família? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 21 de març del 2026 ens comentaren "Pel que jo conec, l'home es limitava a aportar el jornal a la família i a impartir autoritat. La societat era molt masclista i l'home comandava; ara bé, com diuen per Mallorca, 'L'amo comanda i sa madona du es maneig'. O sigui: és la que talla el bacallà" (Xec Riudavets Cavaller), a qui reportàrem "És que, més d'una vegada, he pensat en la possible influència que pogué tenir la cultura anglosaxona en Menorca, de la mateixa manera que, com em digué una menorquina (ara deu passar dels setanta anys) resident on visc, la dona hi era més alliberada.

Hi hagut qui ha estudiat el matriarcalisme basc i ha afegit que la cultura anglosaxona, encara que tinga la seua part 'democràtica', és patriarcal", "No. Restà viuda a trenta-sis anys" (Lurdes Gaspar), "No. Era absent. És el que penso. Només manava, o això crec, encara que no era així a totes les cases" (Anna Babra), "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Angelina Santacana Casals), "A casa, compartíem tot. La mare treballava, de les que venien animals a la Plaça del Mercat; i el pare treballava. Ella era pagesa i coneixia molta gent, havia treballat en una casa que tenien llonganisses de Vic. I l'avi en Ramon treballava a l'empresa. Els ingressos eren compartits. No he vist mai que hi hagués disputes per qui manés més, per qui manés menys. 

Jo, a cinc anys, que, a casa, igualment, tenia opinió que tothom: 'La nena, quan diu una cosa, és la nena'. La iaia era una dona molt llesta, una dona que tenia molt seny comú. L'avi Ventura, qui era el pare del meu pare, era un home que sabia molt d'Història.

La iaia Teresa era una dona molt de casa, portava molt bé la casa, molt avançada al seu temps. Molt llesta (i l'avi també ho era, tenia moltes dites...), coneixia molta gent. Ell era un home que pensava, que sabia de què anava la vida, que tenia les idees clares.

Ni els homes, ni les dones: tothom, allà, compartia lo que hi havia i ningú era més que ningú. I això és lo que m'han inculcat. I m'ha agradat. A casa meva, eren gent que em va donar estudis. Em van ensenyar; molt, a viure; molt, a tractar amb gent d'empresa. I n'estic contenta, de la família, dels d'abans, i jo ho vaig inculcar als d'avui. Hi vaig tenir sort" (Maria Dolors Sala Torras), "Moltes vegades. 'L'home és la clau del rebost'" (Ximo Caturla), "Tant la meva mare com el meu pare, treballaven junts. El pare, netejant budells; i la mare feia la comptabilitat i la venda. Després, varen fer més gran l'empresa. I el pare va trobar una oportunitat per a construir un edifici de set sostres amb un amic" (Josefina Moya Martínez), "Mira: a casa, com ja saps, en ser de pagés, el meu avi i la meva àvia tenien els deures conjuntament de fer de tot i no tenien per què ordenar-se res. I, així, ensenyats els fills i els néts" (Lydia Quera), "El paper del marit, a casa, es pot dir que va ser més de la mare, en ser militar el pare, i els anys de la guerra. Poc va estar a casa, però era un home afectuós amb la mare i bon pare.

Et diré que, fa molt anys, va enregistrar uns cassets explicant la seva vida des que es va fer militar; i ara el tinc en àudio. I moltes vegades m’agrada escoltar la seva veu…

Totes aquestes coses que et dic, segurament, no són interessants per als teus escrits, però m’agrada explicar-los" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui responguí "Gràcies, Júlia, pel teu escrit, molt interessant i ple d'afecte, i bon vespre,

Sí que m'interessa lo que escriviu tots. És més: mots com els que has posat ens permeten introduir informació que enllaça molt amb la tradició matriarcalista en terres catalanoparlants, molt manifesta en persones d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, o siga, abans de la dictadura del general Primo de Rivera, de la República i, més encara, del franquisme".

Finalment, ma mare, el 21 de març del 2026, per telèfon, em digué "Les dones donaven la darrera paraula a l'home perquè no pareguera que l'home no tenia autoritat. Era 'La llei normal de les cases que funcionaven bé'.

Mon pare cuidava més del sogre que del pare, perquè l'avi Francisco havia fet bondat amb ell: li havia dit 'Allí tens tres tauletes en [ la Partida] el Terç. Tu les treballes; i la teua dona que es pose a cosir'.

I una dona, sobre el barri de València on es posarien a viure els meus pares un poc després de casar-se ells, els digué :'Si vosaltres vos n'aneu a València, hi podeu comprar una botiga i portar-la avant'. 

El meu avi Francisco agafava el carret enveladet i se n'anava cap a València".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Opinaven sobre la ràdio i la televisió

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre la ràdio i la televisió? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia"  (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 20 de març del 2026 ens comentaren "Amb la ràdio, podies moure't. S'usava molt més la ràdio, que sempre hi estaves connectada, podies moure't d'una altra manera" (Maria Dolors Sala Torras), "La miraven o l'escoltaven poc perquè l'idioma els era una barrera infranquejable" (Xec Riudavets Cavaller), "Ni idea" (Lurdes Gaspar), "Televisió, no en tenien. La ràdio, sí. I triava el que més li agradava. L'àvia escoltava 'Taxi Key' i, al migdia, una rondalla, que es feia 'Tambor', que escoltàvem les criatures" (Anna Babra), "Escoltaven algunes novel·les a la ràdio i altres coses, però tenien treball de la llar" (Roser Canals Costa), "L'escoltaven i la veien prou" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí que n'opinaven. Recorde: 'Jo, això, no m'ho crec'. Segons quines notícies" (Ximo Caturla), "No sé si en tenien. I, si en tenien, suposo que els manipulaven i, alhora, entretenien" (Conxita Pladevall Vila), "L'àvia Maria era addicta a la radio. A Moià, la recordo a la cuina, asseguda en una butaca a la vora del foc, escoltant la 'Radio Pirenaica' al vespre. I, quan la fèiem venir a Barcelona els mesos més freds d'hivern, la recordo, a ella, i a ma mare, al menjador, a les tardes, escoltant Dª Elena Francis.

A part, a casa, hi havia molta afició a la ràdio: l'avi Ramon va ser un dels fundadors de 'Ràdio Barcelona'" (Àngel Blanch Picanyol), "La ràdio era molt important per a estar informats; i la televisió, quan en vam tenir, també. Però, la informació, els agradava més tenir-la de la ràdio, com si fos més creïble. La televisió era, més aviat, una distracció" (Angelina Santacana Casals), "La meva mare sempre va estar encisada a escoltar la ràdio i, després, a veure la televisió" (M Pilar Fillat Bafalluy), "A casa nostra, no teníem ràdio, però recordo les novel·letes setmanals que portaven a la mare. A la torre del padrí, sí que tenien ràdio i escoltava, per la nit, 'Radio Andorra' ('Emisora del Principado de Andorra').

L'any 1947 sí que tenien ràdio. En aquell temps, jo ja tenia catorze anys" (Júlia Aixut Torres), "Que era un gran avenç. La mare era moderna i li agradava lo que, a poc a poc, s'imposava" (Àngels Salvador), "Érem de pagés, no teníem televisor i la ràdio era escoltada a primera hora i prou; i els néts, acabats els deures, encara recordo un programa del Sr. Gallo sobre les vides de compositors i de pintors" (Lydia Quera), "En ma casa, se sentia molt la ràdio. Per la vesprada, les novel·letes, mentres ma mare i jo cosíem. Però, quan venia la nit, ma mare ho tancava tot: portes i finestres, i cercava 'la Pirenaica'. I allí estàvem mon pare, ma mare i jo amb l'orella pegada, sentint totes les notícies que no eren del règim. Potser, per això, jo n'he eixit rogeta.

Lo de la tele va ser massa. Jo recorde anar a casa d'un oncle meu els dissabtes a sopar i veure 'Galas del sábado'. És clar, nosaltres encara no podíem comprar-la. I anar-hi tots els xiquets del barri en l'estiu, asseguts en la vorera, en casa d'un veí que era el primer que tenia tele. Va ser la revolució" (Reme Canet), "La televisió, comarques, per notícies. La ràdio, m'agrada més..." (Maria Teresa Esplugas Vilanova), "A ma mare (1918), li agradava molt la ràdio. La tenia encesa contínuament i record que, a mi, em molestava" (Eusebia Rayó Ferrer), "A casa, no va haver-hi televisió fins l'any 1962. Tooots érem de ràdio; jo, el 'Taxi Key', rondalles i cançons dedicades.

L'avi, el futbol. Encara recordo el Colacao. Em fotia dels nervis i no m'agradava gens; tampoc ara, la radio. Un partit? Noooo.

La iaia i la mama li deien 'Joan: abaixa la ràdio'" (Montserrat Cortadella).

Finalment, mon pare (1942), el 20 de març del 2026, per telèfon, em parlà sobre els seus sogres: "Els avis Miguel i Amparo, abans de la guerra, ja tenien ràdio en València. I, quan jo tenia catorze o quinze anys, sí que se sentia per la nit".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Inculcaren l'amor per la natura

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos inculcaren amor per la natura? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 14 de març del 2026 ens comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Síííííííí" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí. L'àvia, fins i tot, sabia noms de plantes i de flors. Fèiem una passejadeta pels voltants, anàvem a la font a beure aigua que deia que era millor que la de l'aixeta i..." (Anna Babra), "Sí. No directament, però, amb els seus actes, sí. Cada dia anàvem a fer un passeig pel camp. Sempre mirava si hi havia una herba remeiera per recollir. A casa seva, hi criava conills i gallines i me'ls deixava tocar; també, sempre, hi havia algun gos.

Quan anàvem a cercar bolets, el bosc s'havia de deixar com si ningú hi hagués passat.

Ah! A casa seva, al pati, sempre hi havia un munt de plantes" (Àngel Blanch Picanyol), a qui responguí "Els meus avis, tant els materns com els paterns, tenien plantes i animals en casa. I, en la meua joventut, recorde eixir amb els meus avis materns a per herbes", "Ma mare va néixer el dia de Reis del 1923 i sí que em va ensenyar l'amor per la natura. Crec que ho porto d'ella, perquè coneixia les plantes de pagès, el bestiar i cuidar els cavalls (els quals se l'estimaven)" (Ramona Ibarra), "Teníem un pati amb gallines i conills. Tot ben posat" (Maria Dolors Sala Torras), "En temps de fam, la seua visió era utilitarista. Podien contemplar els arbres per la fruita o pel carbó; la terra, per la civada o pel blat; i la mar, pel peix. Mai com a objecte contemplatiu" (Xec Riudavets Cavaller), "I tant!! Era de pagès, tots vivint a una vila. Era el seu món i va saber-nos inculcar l'amor i el respecte per la natura!!!" (Roser Canals Costa), "No" (Angelina Santacana Casals), "A l'estiu, jo vivia amb la iaia a Rupit i agafava flors i sempre deia 'Les justes, nina. Aquestes caben al gerro de la taula. Quan es facin malbé, n'agafarem un altre pom'.

No suportava que es trepitgessin, fins i tot, les que trobàvem pel camí" (Montserrat Cortadella), "Sempre. Ja fos mitjançant dibuixos o fent-nos anar a la natura" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Essent pagesos, és clar que sí" (Maria Teresa Esplugas Vilanova), "Sí. La natura era molt estimada. A casa dels avis, en ser de pagès, es vivia dia rere dia" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 14 de març del 2026 plasmaren "Que valoràssim el camp, que ens donava tot lo necessari per a subsistir: gra, animals, caça, hortalissa.

Es tenia molta cura de cuidar pinar, pletes, fer rotes netes i formiguers" (Maria Galmés Mascaró).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Fadrines que ajudaven velletes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven de fadrines que ajudaven velletes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 13 de març del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Sí: va cuidar l'avi, la tia, l'oncle" (Àngels Sanas Corcoy), "No ho sé" (Lurdes Closa), "A Torelló (Osona), es feia la Festa de la Vellesa, hi anaven noies amb la parella i cada una tenia un avi (o una àvia) i els passejaven per la vila, sobretot, per la Plaça Nova, el centre de la vila. Ben mudats, tots. Encara tinc una foto en blanc i negre que es veu ben bé" (Nuri Coromina Ferrer), "Les fadrines ajudaven a la família, en la casa. Llavors, tant feien de cangurs (que diríem ara), com cuidaven dels avis.

És clar: quan no treballaven elles (o ells), cuidaven de la família, sobretot, a les cases de pagès, que era on hi havia més tradició. Quan se n'anaven a la ciutat, la cosa era una mica més complicada. Però, en la casa de pagès, generalment, sempre hi havia el fadrí (els qui no s'havien casat mai) i la tieta qui cuidava de tothom" (María Dolors Sala Torras), "De fet, abans, les dones s'ajudaven més que avui dia. Era una altra convivència" (Rosó Garcia Clotet), "A vegades, sí que ho comentaven!! Noies bones que, sense cobrar diners, ajudaven persones grans, sols amb l'afecte que sentien per elles. És molt bonic, abans i ara!!!" (Roser Canals Costa), "Fadrines i casades. Abans, no hi havia residències. Almenys, a la Vall d'Uixó" (Octavi Font Ten), "No ho tenc present" (Xec Riudavets Cavaller), "Sííí. A velletes que no tenien fills. I solien deixar-los les cases" (Reme Canet), "Mira, Lluís... A casa, segons la meva àvia, a una persona gran, ben cuidada per tots, així ho féu ella.

Amb els avis i amb els pares i, fins i tot, veïns que tenien el fill en la guerra, estones amb elles i el menjar fet per ella i manava que se'ls portés aleshores. I, a l'hora de dormir, els feia la lectura del diari: una estoneta" (Lydia Quera), "No" (Anna Babra), "No calia: ja ho vèiem fer a les de casa, tot i que la besàvia deia 'Si pots, no deixis de fer el bé'" (Montserrat Cortadella), "Les àvies sempre ajudaven" (M Pilar Fillat Bafalluy).

Finalment, ma mare, el 13 de març del 2026, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Dolors Sala Torras, em digué "Abans, hi havia dues o tres generacions. En ma casa, sense anar tan lluny: els meus avis, els meus pares, nosaltres [ , els fills,] i els fills del meu germà [major]".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.