"Voler" i "estimar" i la sexualitat matriarcal catalana en el segle XV

Però ací no fineix el tema, puix que, el mateix jorn, Rosanna Cantavella (https://x.com/i/status/2085096698246725831), una valenciana que havia llegit molt sobre Ausiàs March, coincidia amb Susi i, de pas, emparava el nostre parer inicial (i ens reportava a les qüestions que li féiem), el qual jo ja intuïa d’ençà de temps arrere pel fet que es realitzaven campanyes valencianes en pro de la forma “estimar”, però no anaven acompanyades d’una exposició resultat d’una recerca sobre la cultura vernacla valenciana i en tot l’àmbit lingüístic: “Castellanisme, no. Com dic: Ausiàs March, els coetanis i el seu públic eren ben conscients del significat filosòfic de ‘voler’ com a voluntat (March ho explica sovint). El mot, aplicat a tota inclinació volitiva[1], incloïa també l’afecte amorós i sexual. Però no sols. Vegeu al ‘Concormarch’ totes les ocurrències del mot ‘voler’ / ‘voluntat’ a l’obra d’Ausiàs March: https://concormarch.iifv.net”.

A continuació, hi hagué un diàleg amb intenció de compilar més informació per a aquest punt de l’estudi. Li posí:

“-És que anit cerquí ‘voler’, ‘vull’, ‘vullc’ (no sóc versat en literatura clàssica catalana, sinó mestre d’ensenyament primari i investigador) i no trobava poemes amb què defendre l’ús que en fem els valencians en el camp sexual i en l’eròtic.

-Heu de tenir present una cosa: Ausiàs March, que emprava certa terminologia filosòfica, no serveix de mostra de l’ús general coetani, ni actual, que fa de ‘voler’ la població valenciana no il·lustrada. Passa sovint amb les dites ‘autoritats’.

-Quines paraules, en les formes d’aquella època (segle XV), em recomaneu? Gràcies.

-Ausiàs March, sovint, es refereix al desig eròtic (i a la seua realització, per metonímia[2]), com a ‘Venus’, com a ‘primer moviment’ o sols ‘moviment’; terminologia tomista[3] (la cort d’Alfons el Magnànim era il·lustrada) per a designar l’impuls del desig no racional, que també tenen els animals”.

No deixarem fora que el 6 d’agost del 2026 consultàrem la web “Concormarch” (https://concormarch.iffva.net), de nom “Concordances tematitzades de les poesies d’Ausiàs March”, i que, en entrar a “cerca de la seqüència”, hi escriguérem “Venus”.

Immediatament, veiérem que hi havia poemes (com ara, el 20, el 45, el 47, el 75 i el 87), amb detalls significatius que reflectien el matriarcalisme: 1) la dona com a sopluig de l’home, 2) com a conreadora de la vida (i com a generadora dels fruits que en sorgeixen), 3) com a persona a qui ell creu (la muller té la darrera paraula), 4) com qui fa que l’home romanga lligat a la terra (mitjançant una servitud en un acte) i 5) amb un parlar dolç (fet que hem trobat associat a Pobles de la Terra molt agrícoles i de caire matriarcalista).

Després, recorreguérem a l’entrada “Venus” en  l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, amb menys contingut que el “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, i hi havia comentaris sucosos per a aquest apartat i per al significat de “voler” en la poesia d’Ausiàs March i en la cultura catalana.

Així, en l’enciclopèdia esmentada, sota l’entrada “Venus”, diu que “és anomenat estel del vespre o de posta i de l’eixida del sol (...). Venus és el planeta femení -hi ha estels i esteles-; popularment, duu per nom la Donzella, la Roseta, la Marieta, la Margarideta i també la Senyora, la Dama del Cel”.

A més, si passem al diccionari dels símbols, la informació, molt més extensa, indica que, per als sumeris, “Com a deessa de la vesprada, afavoreix l’amor i la voluptuositat i, com a deessa del matí, presideix accions de guerra i les carnisseries. És filla de la Lluna i germana del Sol. (...) Per això, encara que té el Sol com a germà, té per germana la deessa dels inferns. Del seu parentiu amb el Sol -ella és la seua germana bessona- (...) se l’anomena ‘la valenta’ o ‘la dama de les batalles’. (...) Però, com a estel del vespre, predomina en ella la influència de sa mare la Lluna i es fa divinitat de l’amor i del plaer”.

Altrament, els autors del diccionari addueixen que Venus, com a deessa de l’amor i com a regina dels plaers, és coneguda com “’la que estima el goig i la joia’, el seu culte és associat a les prostitucions sagrades. El seu mite inclou un descens als inferns, fet que explica el seny iniciàtic del simbolisme venusià” i, com diu un rei de Babilònia (i enllaça amb versos d’Ausiàs March), “la que, en eixir el sol i en pondre’s, em fa bons presagis”.

Ben mirat, afegirem que el planeta Venus “encarna, en astrologia, l’atracció instintiva, el sentiment, l’amor, la simpatia, l’harmonia i la dolçor. És l’astre de l’art i de l’agudesa sensorial, del plaer (...). Se li atribueix el seny del tacte juntament amb totes les manifestacions de la feminitat”.

Després de totes aquestes línies, ens podríem demanar sobre la cultura valenciana que alenava Ausiàs March (o siga, la catalana i matriarcalista del segle XV): ¿qui podria aplegar, com aquell qui diu, a una qualitat tan alta i, al mateix temps, tant en nexe amb la terra, amb els fills, amb lo eròtic i amb la dolçor, sinó una dona que reflectís una sexualitat en què ella fes de mare (alliberaria l’home), receptiva (la part sensorial) i amb un lligam amb dolcesa i, més aïna, de caire tel·lúric, com no fos una Mare i, de pas, en un ambient acollidor del voler, de l’estimació, però no de les imposicions, ni de l’agressivitat cap a la dona (ni cap als altres éssers, ni cap a la natura), a qui es té com a Mare de tots i de la vida)?

I més: així com, més d'una vegada, llegim "niu", en al·lusió a la casa, a la mare..., ací, la deessa Venus fa eixe paper (però quant al "voler")... mitjançant un escriptor nascut en el Regne de València del segle XV.

És clar que això només podria arrelar en un Poble matriarcalista, com veurem tot seguit, i és simbolitzada i ben present en molta poesia d'Ausiàs March (1400-1459), ben allunyada de l’amor romàntica. Passa que, com fa més d’un escriptor que substitueix el mot “casa” per “niu”, ací, el poeta ho fa amb “Venus”, en compte de “dona”, de “voler”, de “mare”. Anem a pams, per mitjà de poemes. Com a aclariments, amb els abreujaments “v.” i “vv.”, ens referirem a un vers (en el primer cas) o a més d’u (en el segon dels exemples).

En l’entrada “Poema: 20”, llegim “cors gentils (...) obedients a Na Venus estela” (la dona en el punt més alt, ben considerada, vv. 31-32). En “Poema: 45”, posa que

“d’on voler creix tant com l’om s’hi delita;

mas perquè, en gran delitós l'amant puge

dins en l’hostal que Venus lo alleuja,

totes virtuts e seny de la persona

són desitjats en servitud de l’acte” (vv. 36-40)

 

i, per això, tot i que ell voldria pujar massa, ella l’acull en l’hostal (li fa de mare) i, de rebot, ell manté les virtuts, el coneixement i fa lo que la dona li diu.

En el “Poema: 47”, copsem que la dona (Venus) és qui conrea lo que seran els fruits de la terra, qui els prepara:

“Mas vostre cors per ventura es delita

usar dels fruits que Na Venus conrea” (vv. 29-30),

 

com si hi hagués una dona que, per una banda, fa la funció activa (llaurar) i, per una altra, la de ser el lloc on es colguen les llavors que un dia quallaran.

Ben mirat, en el “Poema: 75”, capim que

“Venus, del món, se trau la fina lesta;

tot home bo, en son hostal, se resta,

e val-se poc qui no hi és albergat” (vv. 42-44)

 

perquè, al cap i a la fi, si ella dona hospitalitat en sa casa a un home és senyal que ell la tracta bé; si no, el fa fora, puix que, al cap i a la fi, com es reflecteix en el mateix poema, “als peus del déu Venus, se deuen seure” (v. 51).

Però són unes relacions de caire matriarcal. Així, en aquest poema 75, hi ha que

“L’imperfet hom a Diana serveix

e tots aquells on la vida es devia,

car Venus ha tan dolça parleria

que tot voler a si lo redueix” (vv. 65-68).

 

Finalment, Venus (la dona) és l’educadora, potser, de la vida i tot, com diu el “Poema: 87”: “Los escolans de qui Venus és mestre” (v. 175). 

 

Notes: [1] Relativa a la voluntat.

[2] Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra. En aquest cas, com veurem, introduir “Venus”, “Na Venus”... en lloc de “voler”, de “dona” i, fins i tot, de “mare”.

[3] En relació amb Sant Tomàs d’Aquino (del segle XIII).

"Voler" i "estimar" i la sexualitat matriarcalista en el País Valencià

Sobre els verbs “voler” i “estimar” i la sexualitat matriarcalista catalana.

Sobre els verbs “voler”, “estimar” i “amar” (o “aimar”), el 5 d’agost del 2026, en resposta a un tweet que Josep Ma. Virgili i Ortiga (mestre i estudiós de la penetració del castellà en la llengua catalana) havia posat la vespra relatiu a “voler” i a enamorats, en què deia “No és encertat de fer servir el verb ‘voler’ amb el significat d’’estimar’ o d’’estar enamorat’.

No és la mateixa cosa ‘voler algú’ que ‘estimar algú’, encara que, sovint, es confongui al País Valencià”, li comentí que “Si és un calc del castellà, deu ser molt antic, perquè ‘El procés de les olives’, en què s’empara el DCVB, és dels darrers anys del segle XV, cap a 1495”.

Llavors, podem dir que no ens desautoritzava: “És veritat que no és segur que sigui un calc del castellà (però sí que és segur que l’ús castellà ho deu haver reforçat).

És la confusió de tres verbs amb significats semblants:

Voler = acceptar

Estimar = valorar

Amar = sentir amor.

 

És ben segur que, la prudència i la vergonya a l’hora d’expressar els sentiments, ha jugat a favor de la confusió comentada i a l’arraconament del verb ‘amar’”.

Tot seguit, li agreguí “Eixa ‘possessió’, d’acord amb comentaris que m’han fet i de la lletra de cançons[1] com també de rondalles, he capit que augmenta després de la guerra (en Menorca, per exemple, cap a 1960).

La música mallorquina dels anys seixanta i de principi dels setanta és més oberta, no hi ha eixe tractar que l’altre membre de la parella (home o dona, sobretot, la dona) siga una mena de drap de qui té la darrera paraula”.

Afegirem que el 5 d’agost del 2026, en una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943), em digué que el verb “voler”, en el País Valencià, s’emprava “A tots els nivells” (sic), que els néts li deien molt “Iaia: et vull molt” i que no té cap relació amb eixe possible seny de propietat. Ara bé, com expliquí a ma mare (i no ho refusà), el castellà sí que admet fer-ho amb “querer” perquè la seua visió de la sexualitat és romàntica i, de pas, acull bé allò de “Sin ti, no soy nada”.

Ben mirat, els castellanoparlants tenen una frase aliena a la cultura vernacla catalana: “La maté porque era mía”, puix que, a diferència dels catalanoparlants molt arrelats a la terra i, de pas, a la figura de la mare, la dona (o, en casos menors, el marit) no és considerada per l'home com una mena de roba bruta: entre tots dos, es fa la vida de parella i, la gran majoria de les vegades, la dona és qui pren la decisió final (la qual és acceptada per l'home) i ella no exerceix eixe nexe com si fos una dictadora, sinó dialogant (que no equival al “buenrollismo” del parlar per parlar).

Com a mostra d’eixe pas cap als significats que Josep Ma. Virgili i Ortiga havia publicat en un primer moment, el 5 d’agost del 2026 posí en Twitter que “Hi ha rondalles de Tàrbena (en un estudi de fa pocs anys) amb una dona més devaluada que en versions del relat ‘A ta casa, vaca’ de més de cent anys arrere.

I narracions distants de les de Sara Llorens (en la Catalunya del primer quart del segle XX). Aquesta dona, folklorista, no féu censures, ni refinaments. I això és part del material que molts afiliats a partits prefereixen no incloure en els seus escrits. A canvi, continuen lligats al llibre de comportament fi del membre del partit”.

Molt avançat el dia, el lingüista Gabriel Bibiloni (estudiós sobre la influència del castellà en el català), a qui també li havíem escrit un tweet eixe dia, ens informava sobre el verb “voler” del punt de vista eròtic i sexual en el País Valencià (ací, amb lleugers caires de forma, però no de fons, ni qualitatius): “És un ús exclusivament valencià i supòs que és un hispanisme. A Mallorca, ‘voler’ no vol dir ‘estar enamorat’, com diu el DCVB, sinó ‘acceptar com a amant’ (‘Na Joana ja no em vol’, ‘Jo estim en Jordi, però ell no em vol’)”.

Un altre comentari sucós fou el que amollà Susi el 5 d’agost del 2026, cap a la nit, a Josep Ma. Virgili i Ortiga: “En totes les llengües, hi ha paraules que, segons el context, tenen diferents significats.

Al País Valencià, el verb ‘voler’ és sinònim del verb ‘estimar’ (que quasi no s’usa). I no crec que siga un castellanisme, com bé ha explicat Lluís Barberà”.

Ja en el 6 d’agost del 2026, Josep Ma. Virgili li plasmava: “No, no deu ser castellanisme”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En al·lusió, sobretot, a les arreplegades per Gabriel Janer Manila en el seu llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, dedicat al cançoner mallorquí.

Fills que tornaven a ca la mare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre fills que tornaven a ca la mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 d'agost del 2026 i posteriorment comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Si restaven vidus o divorciats" (Octavi Font Ten), "No. Abans, no solia passar. Ara, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "No, mai" (Emili Rodríguez Bernabeu), "No, perquè l'àvia sempre deia 'Si us caseu o aneu a fora de la vila,... a casa, només en celebracions'" (Lydia Quera), "No. A les cases pairals, no hi tornaven; i, si no es casaven, no en sortien" (Margarita Pou Marfany), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No solien tornar-hi.

La iaia tenia un germà el qual se'n va anar i no van saber mai més res de la seva persona.

I ara: alguns, se'n van tard; altres, no en parteixen. I molts, hi tornen: sigui per treball, sigui per separacions, etc." (Àngels Benaiges Martí), "No es va escaure" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Doncs no els semblava gens malament. Suposo que el seny de pertinença era més fort que ara. Sempre deien que, com a casa i amb els teus, enlloc. I el fet de tornar, no el criticaven, ben el contrari" (Àngel Blanch Picanyol), a qui escriguí "Sobre eixe sentiment, hui he parlat amb ma mare i li he dit que, a vegades, és el retorn dels fills que han passat a 'ser un home' (o a 'ser una dona') i que, en més d'un relat, s'emporten els pares allà on ells passaran a viure com a adults. En el fons, és com continuar en relació amb la terra, amb la mare. I, de pas, com un signe d'agraïment"; "No sé res" (Lurdes Closa), "Noo. No varen dir mai res, ni ho varen mencionar. Una vegada vaig estar-hi a punt i la mare i el pare em varen dir 'Aquí tens casa teva, però, primerament, resol els problemes. Se't va avisar'" (Montserrat Cortadella), "Suposo que, quan tenien els nens ben petits o perquè eren grans i estaven sols, potser sí que havien tornat a casa. En la meva família, no havia passat això" (Maria Dolors Sala Torras).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre qui continuava en la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre qui continuava en la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 31 de juliol del 2026 ens comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Una vall de llàgrimes. Anar-se'n!!" (Daniel Gros), "Res. Si era agricultor, sort en teníem.

En un món abocat al sector terciari, algú s'ha de cuidar de l'alimentació. Si et refereixes a habitants de la terra, a Vic, en concret, organitzaven la ciutat, no aspiraven a res més. Un espai per a tots. En aquell temps, costava canviar" (Maria Dolors Sala Torras), "'A casa, sempre' deien. Ni noi, ni noia: el jovent d'ara no vol saber res de treballar la terra; toots a ciutat" (Montserrat Cortadella), "La gent que tenia terra (parlem de finques que produïen), sempre feien hereus els homes, per continuar el nom de la casa. Els homes tenien prioritat a les dones: no importava l'ordre del naixement.

Aquí, al Pinell, casaven hereus i pubilles, però, com a la resta de Catalunya, el patrimoni de la pubilla continuava essent de la seva propietat.

I, de la terra, ja no se'n pot viure. Cada dia augmenten els camps erms" (Àngels Benaiges Martí), "Normalment, el fill major era el que treballava les terres" (Reme Canet), "La terra, a casa, sempre sagrada...: estimar-la dia rere dia i, així, sempre" (Lydia Quera), "No ho sé" (Lurdes Closa), "A Menorca, pràcticament, no hi ha pagesos propietaris. La propietat és d'un senyor i el pagès hi fa feina. Els ingressos i les despeses són a mitges.

El contracte es diu 'd'amitgeria'. Era i és un contracte escrit. Aquest sistema encara perviu, però és en retrocés. Algunes famílies conreaven la mateixa finca ('lloc', es diu aquí) durant generacions" (Xec Riudavets Cavaller), "L'hereu romania amb la casa i amb terres. Els germans, si eren de casa rica, anaven a estudiar; si no, a treballar a fora o estaven a casa com a mossos" (M Pilar Fillat Bafalluy).

En Xiuxiuejar, el 31 de juliol del 2026 posaren "Especifica una mica més la qüestió. La meva mare va néixer el 1913 i parlàvem molt. Et podria respondre, però em falten dades" (Montserrat), a qui responguérem "Hi ha qui considera que és millor continuar vivint en la terra on visqueren els seus pares, els seus antecessors, no abandonar-la".

Finalment, ma mare, el 31 de juliol del 2026, per telèfon, em digué "Si té faena i hi produeix, lo més normal és romandre-hi. Per a dur el camp, cal molta vocació ('Em vaig a fer una bona llavor').

A vegades, el fill major es casava i agafava les terres d'un altre dels germans".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Triaven la néta més preparada

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿triaven la néta més preparada? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de juliol del 2026 i posteriorment comentaren "Triar? Per a fer què? (Lurdes Gaspar), a qui responguérem "'Triar': seleccionar una persona entre unes quantes o més.

Hi ha Pobles en què la matriarca (qui fa de cap de tot un grup) tria la xiqueta que considera que conservarà més la tradició matriarcalista i el sentiment de pertinença a la terra.

Igualment, hi ha famílies de Catalunya en què qui ho fa es decanta per qui més s'identifica amb la terra, Lurdes" i ens adduí "Ni idea"; "No crec que fessin distincions" (Xec Riudavets Cavaller), "No s'hi va escaure" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No sé com respondre.

Les meves iaies: la paterna era padrina, a la meva germana, quatre anys més petita que jo.  I la materna li era el iaio, per tant, n'era la preferida. Com que jo n'era la gran, jo els portava l'aigua de la font, que no teníem aigua corrent ('omplia gerres de terra'), a comprar, a rentar la roba, etc.

Em vaig casar i vivia amb els pares. La iaia materna estava al llit nou anys i la cuidava la mare: no tenia salut.

La iaia paterna vivia sola i va acabar a la nostra casa. Qui la pujava les escales i qui la baixava al coll era jo; ella no sabia on es trobava: tot li era indiferent. Però la materna continuava preferint la meva germana. 

Em dolia i em dol, però qui recorda totes les coses de la iaia (valors, històries, rondalles, etc.), sóc jo. Per tant, estic agraida per tot el que vaig aprendre.

La meva germana ha sortit beneficiada amb els pares. També, de visita curta, de tant en tant, rialletes i els relleus de l'hospital. El meu marit, els caps de setmana, més de deu anys, totes les vacances per diversos hospitals. Jo diria que he estat jo, sense cap pretensió, la més preparada.

La gent que m'envolta és autèntica; la seva, una interessada com ella. És molt important i gratificant que sigui encertat!

Jo tenia una tia de qui sempre vaig seguir els seus consells com també la mare. Eren dones sàvies. La mare no era tampoc la preferida, ans al contrari." (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé pas" (Daniel Gros), "Pràcticament, no han conegut els néts" (Octavi Font Ten), "No ho crec. És clar que jo vaig ser la primera de les nétes, l'ase dels colps" (Montserrat Cortadella), "No ho recordo. Segur que volia sempre no crear favoritismes" (Roser Canals Costa), "No t'ho puc dir. Jo n'era l'única" (Maria Dolors Sala Torras), "No te'n puc dir res" (Anna Babra), "No crec. Una àvia tenia disset néts; i, l'altra, set. I tots eren igual de lliures i de tractats" (Lydia Quera), "No. En ma casa, no triaven ningú, érem tots iguals, tots els béns eren per a tots a parts iguals... L'única condició que va posar ma mare era que la casa materna fóra per a mi (jo era l'única xica)... Com que jo la volia, tal com va dir ma mare, els meus germans em van vendre la seua part.

Ma mare en va triar: sabia que jo continuaria la casa endavant i que no la vendria... Si això és triar, sí que en van triar: a mi, LA FILLA" (Carmen Mahiques Mahiques), "La meva àvia catalana va triar la meva germana gran, la primera néta seva, per comunicar-li el seu poder de parar una hemorràgia i per les pregàries a fer.

Triar la més arrelada a la terra, a la tradició, també devia existir aquí" (Lucila Grau), "El pare era fill de pagesos (el quart fill de vuit) i va voler fer-se mosso d’esquadra, però era un enamorat del camp.

Estic segura que, si ell hagués tingut unes terres, jo seria la que conservaria la tradició dels Aixut. Quan jo podia, sempre anava al camp amb ell. La meva germana, del camp, molt poc. M'agradava anar al camp a collir la verdura i portar-la a vendre al mercat. Sempre recordant la meva terra ferma..." (Júlia Aixut Torres).

En Twitter, el 21 de juliol del 2026 posaren "Potser triaven la néta més 'creient' (a casa, deien 'creient' en el seny d’obediència)" (Montserratp).

Agraesc la generositat dels participants esmentats.

Una forta abraçada.

Aprovaven que les xiques anassen a soles

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven que les xiques anassen a soles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de juliol del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Fins major d'edat, no. Llavors, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "Segons l'hora del dia" (Octavi Font Ten), "No" (Eusebia Rayó Ferrer), "Nooo. Sempre volia la típica CARRABINA. La mama, igual o més" (Montserrat Cortadella), "La mare va donar-me plena llibertat. Confiava en mi. No volia fer-la infeliç" (Roser Canals Costa), "No. En general, no" (Anna Babra), "No. Sempre venia alguna mare (o més) darrere quan anàvem a qualsevol lloc. Era un poc vergonyós... Tot pel que podia dir la gent de nosaltres (sobretot, a les xiques, perquè els xics tenien més llibertat)" (Carmen Mahiques Mahiques), "No. Estava mal vist" (Xec Riudavets Cavaller), "Uf! Que va!  Quan jo era joveneta, van obrir una discoteca ací, en Xàtiva, que es deia 'El parador la nit'. La meua mare no em deixava anar-hi. Jo cascava prou que volia anar-hi. A les meues amigues, no les deixaven tampoc.

Solució: ma mare se'n venia amb nosaltres, s'asseia en una tauleta i tota la vesprada sense llevar-nos ull de damunt. 'Vejam què veieu. Un San Francisco té alcohol, nom i...', 'Eixe xic que està parlant, qui és? Conec jo sa mare?'. Potser sí que la coneixia i no en deia res. Però, si era foraster, 'Prou de ballar amb ell'. Bo: lo que es deia la típica carrabina.

Les mares d'aquesta època volien que fores decent i que et casares amb un bon xic. I ja tenies la vida resolta" (Reme Canet), "Als anys 1960-1970, no podíem anar a soles i, principalment, amb els nuvis al ball: ni de viatge, etc. Hi havíem d'anar amb els pares, amb les mares o amb alguna veïna.

Una vegada vam anar a veure un partit de futbol a Cambrils el meu nuvi i jo amb la meva germana i amb dues amigues amb la condició d'estar junts tot el dia. I així va estar. Ha, ha, ha, ha.

No vaig estar mai a soles en tots els més de sis anys de festeig.

Quan ens vam casar, la meva germana sortia amb nosaltres i, quan vaig tenir fills, ella sortia sola amb el seu nuvi i la iaia s'enfadava molt: trobà la mare i sempre li deia 'No sé com no en passa més, de coses'" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, cap problema. Però deien 'Compte amb els xulos'.

A casa, primava la igualtat. Sempre. Homes i dones tenen els mateixos drets i deures!

Feliç de tenir una família que ens deixava ser a tots. Un gust" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí, totalment" (Lydia Quera), "Sí, però, si tenien nuvi, per exemple, la meva mare, segons on anava, havia de dur l'espelma (la tieta)" (Rosó Garcia Clotet).

En el meu mur, el 17 de juliol del 2026 indicaren que "Les meues iaies, a determinades hores de la nit, em deien que o a casa o acompanyada. Preferiblement, d'algun xic conegut. I si, damunt, eren amigues de les iaies del meu amic, redó i perfecte: era un xicon de fiar" (Llum Grau Borrás).

En el grup "La cultura valenciana és matriarcal", el 17 de juliol del 2026 plasmaren "A la nit, no. Però, durant el dia o durant la tarda, sempre anava sola amb les amigues... Era una vila petita on tots ens coneixíem" (Rosa Bernat).

En Twitter, el 17 de juliol del 2026 posaren "Segons el lloc, l’hora i el motiu. De nit, mai" (Montserratp).

Finalment, ma mare, el 17 de juliol del 2026, per telèfon, em digué "Una torrentina valenta. El 'Festival de Bandes de Música', que això era un concurs.

I ella, a qui son pare li digué que ella no hi aniria amb el nuvi. Llavors, ella li respongué:

'— Com que no? M'envies a les quatre de la matinada a regar... ¿I no puc anar amb el nuvi?'.

Després de casar-se, no tornà mai més per la vila". 

Adduirem que, en nexe amb el comentari de ma mare, el mateix dia l'enviàrem a unes quantes dones que ens havien reportat i ens respongueren: "Valenta!!!!" (Reme Canet),  "Uff" (Maria Dolors Sala Torras), "Molt bona!!

La meva germana, quatre anys més petita que jo, van obrir la primera discoteca a Gandesa i volia anar-hi amb el nuvi. Un amic va venir a casa nostra i li digué:

'Dona: deixeu-los vindre'. 

I la mare contestà 'No i no'.

La meva germana treballa en una fàbrica de punt i deia a la mare: 'Mare: hi vaig tots els dies. I, a festes, a casa d'una amiga!'. 'No i no'

El meu cunyat: 'Que no us fixeu de mi!'.

La mare: 'Separat, sí; junts, no. Ja hi anireu quan us caseu!'.

'Dona: només faria falta', respongué el nuvi.

I ja no va demanar més.

(...) he pensat en el teu comentari" (Àngels Benaiges Martí).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Berenguera Berenguer, una reina catalana bella, diplomàtica i del segle XII

Començarem dient que, en “La Nostra Revista” (no. 1 de gener de 1946), publicació en català editada en la Ciutat de Mèxic, per mitjà de l’article “Berenguera Berenguer, de Barcelona, emperadriu de les Espanyes”, d’Abelard Tona i Nadalmai (1901-1981), llegim unes línies interessants sobre Berenguera Berenguer[1], una dona que accedí al Regne de Lleó i que es caracteritzava per un caràcter obert i que aplanava la participació de les persones. Primerament, com una mena d’introducció, Abelard Tona comenta que, “Des dels temps més remots, la Península és vista com una unitat geogràfica i, en certa manera, la monarquia gòtica crea una tradició d’unitat política. No obstant, a l’Edat Mitjana, ja no era possible restaurar la vella unitat bàrbara. La reconquista s’havia iniciat i desenrotllat en nuclis diversos i, en cada un d’ells, els pobles s’aglutinaven sota característiques distintes, en la llengua, en la manera de pensar i en els hàbits de vida. Era, a través d’aquells grups humans que començaven a manifestar d’una manera natural, sense consciència, instintivament, les actualitats nacionalitats. Agermanar les idees d’unitat –geogràfico-lingüístiques- amb el fet de la diversitat humana, al segle XII, tenia una sortida possible en un Rei de Reis.

Aquesta concepció era, tanmateix, antagònica amb l’esperit unitari asturiano-lleonés[2]. La monarquia l’havia importada d’Europa, però no arrelà en el seu poble” (pp. 14-15). Per tant, el Poble asturià tenia (i té) una visió matriarcalista de la vida.

Quant a la vida de Berenguera Berenguer, qui era princesa, Abelard Tona escriu que era “filla del nostre comte Berenguer III el Gran. La tradició històrica remarca que era formosa –linda, segons el dir dels cronistes castellans-. I, amb aquest mot, ho expliquen tot i amb escreix. Perquè la literatura del segle XII, particularment, de terres de llengua castellana, poc galana[3], no es deixa impressionar gens per la feminitat, sobretot, si es tracta de dones maridades. En la imaginació austerament aspra dels cronistes i poetes, la muller era un simple assumpte del marit[4]. Les consorts dels grans senyors i dels herois passen a través de les cròniques i de la poesia èpica com ombres difuses, encara que, en la vida real, tinguessin tot un altre caràcter”(p. 15). Ens situem en uns segles en què es valora la bellesa, en què la dona és ben considerada (si més no, en els territoris catalanoparlants, com he pogut veure en algunes publicacions consultades en el 2018 o després).

Aquest fragment de l’article ve a dir, indirectament, que, en la Corona Catalanoaragonesa, almenys, en els territoris catalanoparlants, la dona no era considerada, com aquell qui diu, un drap al servici de l’home, sinó que era valorada positivament.

Ben mirat, Abelard Tona addueix que “Berenguera tenia vint anys quan entrà a les terres del seu promès. (...) Sabia que se les havia d’heure amb gent ruda, orgullosa i ensuperbida, bona com a nens si es tenia la fermesa de mantenir-se, entre ells, alt en els més alts. I, tanmateix, aquells cavallers que havien anat a Barcelona a sumar-se a la seva companyia, que s’obligaven amb una gentilesa que semblava forçada, tenien la virtut d’enervar-la. Quan parlaven el seu romanç castellà, que ella havia après, li ressonava a les orelles talment com trompes i tambors, adusta[5] i greu que era l’expressió. ¡Quin contrast no havia de notar amb els cavallers oberts i riallers de la cort del seu pare i amb els senyors galans i maliciosos de la Provença i del Llenguadoc!” (p. 16). L’autor, sense fer exageracions, ens dóna més pistes sobre com era l’esperit en la cort catalana, on ella havia nascut i que continuaria, durant prou de temps, principalment, fins a l’any 1213, en contacte amb terres on es parlava provençal, llengua amb què el català estigué molt agermanat durant molts segles, en bona mesura, fins a la introducció del castellà en la cort catalanoaragonesa (segle XV).

Però, Berenguera Berenguer, en passar a la cort, es trobarà que el seu marit (el qual devia ser afí a la cultura asturiana) era molt semblant a ell, fet que ens pot portar a un detall interessant per a l’estudi: el tarannà que devia haver-hi en la cort castellanolleonesa i el de la catalanoaragonesa devien ser molt pareguts. Així, en l’article, agrega que, “no obstant, quan es presentà el rei, que s’havia avançat a rebre la seva futura reina i senyora, la seva presència fou aconhortadora per a Berenguera. Li agradà des que el veié. Alfons no s’assemblava de res als cavallers que havia enviat per acompanyar-la. Era gentil i tenia l’aire del pare, que era borgonyó. Parlava amb una dicció dolça que, més endavant, sabé que li venia de la seua llengua de la infantesa. Un romanç, tot melodia, que es parlava en el llunyà comtat de Galícia[6] i que, quan el sentí, li recordà la seva pròpia llengua romana” (p. 16).

I, per a rematar el caràcter de Berenguera Berenguer, Abelard Tona diu que “l’historiador Flórez[7] (...) ha deixat dit que la representava de jove i tan formosa, que en tot el país, per generacions, quan es volia enaltir la bellesa d’una dama, es solia dir: ‘Sembla una Berenguera’ o ‘Esteu feta una Berenguera’.

Les noces es celebraren al vell castellà de Saldaña, a la vall del riu Carrión, en terres lleoneses, el mes de novembre de l’any 1128” (p. 16). Altra volta, capim que les terres lleoneses (vinculades amb la llengua asturiana) tenien influència en aquell segle.

Finalment, i, per damunt de si Berenguera era formosa, casta i amant de la veritat (com es pot veure en fonts que hem consultat), destacarem que “Berenguera era estimada”, fet que, en el dia a dia, va unit a qui és considerat que dóna moltes facilitats, que adoba el terreny de molts dels qui viuen on u governa (ací, una reina).

---

[1] També coneguda com Berenguera de Barcelona (1116-1149). En Viquipèdia, podem llegir, per exemple, que fou infanta de Barcelona, reina consort de Lleó (1126-1149).

[2] Com en el de la Corona Catalanoaragonesa.

[3] Que captiva per les seues gràcies, pels seus encants.

[4] Dos detalls ben interessants: 1) la dona, un afer del marit i 2) esperit aspre i amb poca afinitat per la feminitat, dels castellans, com apareix en moltes publicacions en relació amb el Regne de Castella o amb la manera de ser dels castellans.

[5] Eixuta, aspra.

[6] Si una llengua es podia parlar en aquest comtat i, a més, amb sons dolços (fet que està vinculat amb lo matriarcal, com està comprovat) és el gallec, encara que si, fins i tot, fos l’asturià, també es correspondria a una llengua amb arrels matriarcals.

[7] Es refereix a Enrique Flórez (1702-1772), un religiós i historiador castellà.