Deien "obrir l'armari"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "obrir l'armari" (passar a ser jove)? Gràcies.

Figura en "Rondalla de Juniveldana", de l'Alguer, compilada per Pasqual Scanu, com a símbol del pas a la joventut: un xic obri un armari i n'ix na Juniveldana, qui tenia ja quinze anys.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 12 d'agost del 2026 i posteriorment ens comentaren "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "Lluís: digues-me què significa, per a tu, 'obrir l'armari' o passar a ser 'jove'... És una cosa sexual" (Júlia Aixut Torres), a qui responguérem "Pel context, és el pas d'adolescent (simbòlicament, tenir la primera regla, quan ja pot tenir fills, quan ja pot ser mare), però, com diu un passatge del relat, ho fa a quinze anys.

Aquesta edat (els quinze), en molts Pobles, és vinculada, bé amb el xic, bé amb la xica que ja han passat 'la fase intermèdia'. la següent, en un minyó, és quan té al voltant dels vint anys; però, si és una fadrina, quan té un primer fill (abans, hi havia jovenetes que eren mares cap a vint anys)", qui ens adduí "Jo m'ho havia pensat que voldria dir això. En el meu temps, a casa, no es parlava de la sexualitat. La meva germana tenia tres anys més; i, el dia que em va venir la menstruació, ho vaig dir a la meva germana (això que era bastant espavilada en moltes coses i, si no ho sabia, ho demanava).

Amb el temps, amb una amiga, anàvem a les firetes del passeig de Boters i ens trobàvem algunes vegades amb dos amics. En aquell temps, devíem tenir uns dotze anys i un dia ens van dir que, si volíem anar al cinema, havíem de deixar-nos tocar les cuixes... I jo vaig dir que sí, però que havíem d’anar a platea; i, quan vam entrar amb l'amiga, vam anar al 'galliner' i ells ens cercaven a platea. En sortir, ens esperaven i es van enfadar i ja vam deixar de trobar-nos...

Amb el meu nuviet dels setze anys, besos i abraçades. I la resta era pecat, però ens hagués agradat alguna cosa més…

A vegades, he pensat amb les ocasions que hem tingut i que no vam fer res mai… L'any 1950 vam anar a viure a Badalona… I l'any 1956 em vaig casar: sempre hi ha alguna ocasió per a fer res, però sempre em va respectar les meves decisions. Va ser l'únic home de la meva vida. El meu marit era un home que l’agradava guardar les coses i vaig trobar totes les lletres que jo li vaig escriure i, fa uns anys, vaig donar al meu fill el plec de lletres lligades amb un cordill.

El matrimoni és una loteria, Lluís. Jo hi vaig tenir molta sort: en poc temps, coneguts i casats"; "No recordo que em parlés d'això" (Rosó Garcia Clotet), "No, rei" (Maria Dolors Sala Torras), "A casa, explicava sense embuts la sexualitat... Ben feta..., sense cap risc i sí amb plaer. Molt avançada al seu temps" (Lydia Quera), "Totalment desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Mai sentit. Demanaré a un fill meu, lexicògraf.

El meu fill diu que és una al·lusió sexual, lo d''obrir l'armari'" (Lucila Grau, en dos moments), a qui plasmí "Això, pel context de la rondalla, era d'esperar".

En Xiuxiuejar, el 12 d'agost del 2026 posaren "No en tenc record" (Pilar).

Finalment, ma mare, el 12 d'agost del 2026, per telèfon, em digué "No ho havia sentit mai". 

No deixarem fora que, en línia amb informació per a l'estudi que férem sobre els Sants de la Pedra (Abdó i Senent), coincidint amb unes paraules que vaig enviar a Joan Roig i Montserrat, després d’intuir que la 'mort dels dos jóvens' fos, fins i tot, vinculada amb el pas de ser xiquets (o adolescents) a ser persones que manegen la seua vida i que es tractàs d’una espècie de ritu, observí que podia ser així. A més, em cridava l’atenció el fet de l’edat que assenyalaven alguns goigs: a setze anys (en el cas del més gran) i a quinze (en el més jove). Ben mirat, en el llibre 'La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)', de Francisco Javier Fernández Conde, en què, curiosament, se’n parla d’un ritu i, altrament, en nexe amb aquest detall, apareixen… els mateixos anys i lliga amb jóvens del gènere masculí, malgrat que referit a territoris de l’històric Regne de Lleó (nord-oest peninsular) i sense que es parle dels sants Abdó i Senent, i en relació amb un altre Poble matriarcalista: l'asturià, associat a Astúries i a l'esmentat reialme.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La vida sexual en la Catalunya matriarcal de mitjan segle XX

Com a anècdota, el 8 d’agost del 2026, després que haguéssem enviat a distintes persones dues entrades en relació amb el tema que ací hem estudiat, Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933 i d’arrels catalanes i valencianes), ens escrivia un missatge de què oferim la major part:

“Poc et puc explicar d’aquest tema. L’edat millor crec que era a divuit anys, que va ser quan vaig partir de Lleida al destí del pare (a Barcelona, però vam anar a viure a Badalona). La meva germana tenia dos anys més que jo i tenia bones mans per a cosir i ens feia la roba.

La Festa Major de Lleida era per Sant Anastasi[1] (i lo mateix, a Badalona) (...). En aquell temps, vaig deixar a Lleida un nuviet (...). Quan els nois veien noies de fora, al ball de la Rosaleda (i també als envelats), no ens faltava parella per a ballar. Amb nuviet, (...) però tot era molt diferent d’ara: besets, abraçades i poca cosa més. Va venir alguna vegada a Badalona a veure’m i ens escrivíem sempre, però el contacte és molt important.

(...) Vaig aconseguir ser secretària de la casa Piher, de Badalona, (...) i, al cap de poc temps, vaig conèixer el meu home. Ell tenia nou anys més que jo i estava sol a Mataró i volia casar-se. I, un poc després, ens vam casar i ens vèiem poc.

(...) Sobre la meva vida sexual[2], en aquell temps, no en vaig tenir. Ens vèiem dos dies a la setmana i ell venia amb moto de Mataró estant i, quan se n’anava, jo l’acompanyava a baixar a la porta i, si tardàvem una estona, la mare ens deia ‘Va, nena, que demà has de llevar-te aviat’ i ell agafava la moto i feia camí després de besar-lo.

Hi ha una cosa que recordo moltes vegades: quan em deia ‘Júlia: no saps besar... Dóna’m la llengüeta’. I allò no em va semblar bé: semblava una porcada. Em vaig casar, no sabia res del matrimoni,... però també et diré que vaig ser una bona deixebla. Poc et puc explicar, Lluís.

Endavant les atxes”.

Com a responsió meua, l’endemà li plasmí “He llegit el teu comentari i l’afegiré a la recerca perquè té la seua part interessant, fins i tot, com a testimoni d’una època i com a educatiu.

Altra vegada, gràcies per la teua generositat”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Al voltant de l’11 de maig.

[2] Ací, Júlia Aixut Torres vincula la vida sexual amb el contacte amb el marit, amb conviure amb ell. La vida sexual comença en el moment de nàixer el nadó.

"Voler" i "estimar" i la sexualitat matriarcal catalana en el segle XV

Però ací no fineix el tema, puix que, el mateix jorn, Rosanna Cantavella (https://x.com/i/status/2085096698246725831), una valenciana que havia llegit molt sobre Ausiàs March, coincidia amb Susi i, de pas, emparava el nostre parer inicial (i ens reportava a les qüestions que li féiem), el qual jo ja intuïa d’ençà de temps arrere pel fet que es realitzaven campanyes valencianes en pro de la forma “estimar”, però no anaven acompanyades d’una exposició resultat d’una recerca sobre la cultura vernacla valenciana i en tot l’àmbit lingüístic: “Castellanisme, no. Com dic: Ausiàs March, els coetanis i el seu públic eren ben conscients del significat filosòfic de ‘voler’ com a voluntat (March ho explica sovint). El mot, aplicat a tota inclinació volitiva[1], incloïa també l’afecte amorós i sexual. Però no sols. Vegeu al ‘Concormarch’ totes les ocurrències del mot ‘voler’ / ‘voluntat’ a l’obra d’Ausiàs March: https://concormarch.iifv.net”.

A continuació, hi hagué un diàleg amb intenció de compilar més informació per a aquest punt de l’estudi. Li posí:

“-És que anit cerquí ‘voler’, ‘vull’, ‘vullc’ (no sóc versat en literatura clàssica catalana, sinó mestre d’ensenyament primari i investigador) i no trobava poemes amb què defendre l’ús que en fem els valencians en el camp sexual i en l’eròtic.

-Heu de tenir present una cosa: Ausiàs March, que emprava certa terminologia filosòfica, no serveix de mostra de l’ús general coetani, ni actual, que fa de ‘voler’ la població valenciana no il·lustrada. Passa sovint amb les dites ‘autoritats’.

-Quines paraules, en les formes d’aquella època (segle XV), em recomaneu? Gràcies.

-Ausiàs March, sovint, es refereix al desig eròtic (i a la seua realització, per metonímia[2]), com a ‘Venus’, com a ‘primer moviment’ o sols ‘moviment’; terminologia tomista[3] (la cort d’Alfons el Magnànim era il·lustrada) per a designar l’impuls del desig no racional, que també tenen els animals”.

No deixarem fora que el 6 d’agost del 2026 consultàrem la web “Concormarch” (https://concormarch.iffva.net), de nom “Concordances tematitzades de les poesies d’Ausiàs March”, i que, en entrar a “cerca de la seqüència”, hi escriguérem “Venus”.

Immediatament, veiérem que hi havia poemes (com ara, el 20, el 45, el 47, el 75 i el 87), amb detalls significatius que reflectien el matriarcalisme: 1) la dona com a sopluig de l’home, 2) com a conreadora de la vida (i com a generadora dels fruits que en sorgeixen), 3) com a persona a qui ell creu (la muller té la darrera paraula), 4) com qui fa que l’home romanga lligat a la terra (mitjançant una servitud en un acte) i 5) amb un parlar dolç (fet que hem trobat associat a Pobles de la Terra molt agrícoles i de caire matriarcalista).

Després, recorreguérem a l’entrada “Venus” en  l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, amb menys contingut que el “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, i hi havia comentaris sucosos per a aquest apartat i per al significat de “voler” en la poesia d’Ausiàs March i en la cultura catalana.

Així, en l’enciclopèdia esmentada, sota l’entrada “Venus”, diu que “és anomenat estel del vespre o de posta i de l’eixida del sol (...). Venus és el planeta femení -hi ha estels i esteles-; popularment, duu per nom la Donzella, la Roseta, la Marieta, la Margarideta i també la Senyora, la Dama del Cel”.

A més, si passem al diccionari dels símbols, la informació, molt més extensa, indica que, per als sumeris, “Com a deessa de la vesprada, afavoreix l’amor i la voluptuositat i, com a deessa del matí, presideix accions de guerra i les carnisseries. És filla de la Lluna i germana del Sol. (...) Per això, encara que té el Sol com a germà, té per germana la deessa dels inferns. Del seu parentiu amb el Sol -ella és la seua germana bessona- (...) se l’anomena ‘la valenta’ o ‘la dama de les batalles’. (...) Però, com a estel del vespre, predomina en ella la influència de sa mare la Lluna i es fa divinitat de l’amor i del plaer”.

Altrament, els autors del diccionari addueixen que Venus, com a deessa de l’amor i com a regina dels plaers, és coneguda com “’la que estima el goig i la joia’, el seu culte és associat a les prostitucions sagrades. El seu mite inclou un descens als inferns, fet que explica el seny iniciàtic del simbolisme venusià” i, com diu un rei de Babilònia (i enllaça amb versos d’Ausiàs March), “la que, en eixir el sol i en pondre’s, em fa bons presagis”.

Ben mirat, afegirem que el planeta Venus “encarna, en astrologia, l’atracció instintiva, el sentiment, l’amor, la simpatia, l’harmonia i la dolçor. És l’astre de l’art i de l’agudesa sensorial, del plaer (...). Se li atribueix el seny del tacte juntament amb totes les manifestacions de la feminitat”.

Després de totes aquestes línies, ens podríem demanar sobre la cultura valenciana que alenava Ausiàs March (o siga, la catalana i matriarcalista del segle XV): ¿qui podria aplegar, com aquell qui diu, a una qualitat tan alta i, al mateix temps, tant en nexe amb la terra, amb els fills, amb lo eròtic i amb la dolçor, sinó una dona que reflectís una sexualitat en què ella fes de mare (alliberaria l’home), receptiva (la part sensorial) i amb un lligam amb dolcesa i, més aïna, de caire tel·lúric, com no fos una Mare i, de pas, en un ambient acollidor del voler, de l’estimació, però no de les imposicions, ni de l’agressivitat cap a la dona (ni cap als altres éssers, ni cap a la natura), a qui es té com a Mare de tots i de la vida)?

I més: així com, més d'una vegada, llegim "niu", en al·lusió a la casa, a la mare..., ací, la deessa Venus fa eixe paper (però quant al "voler")... mitjançant un escriptor nascut en el Regne de València del segle XV.

És clar que això només podria arrelar en un Poble matriarcalista, com veurem tot seguit, i és simbolitzada i ben present en molta poesia d'Ausiàs March (1400-1459), ben allunyada de l’amor romàntica. Passa que, com fa més d’un escriptor que substitueix el mot “casa” per “niu”, ací, el poeta ho fa amb “Venus”, en compte de “dona”, de “voler”, de “mare”. Anem a pams, per mitjà de poemes. Com a aclariments, amb els abreujaments “v.” i “vv.”, ens referirem a un vers (en el primer cas) o a més d’u (en el segon dels exemples).

En l’entrada “Poema: 20”, llegim “cors gentils (...) obedients a Na Venus estela” (la dona en el punt més alt, ben considerada, vv. 31-32). En “Poema: 45”, posa que

“d’on voler creix tant com l’om s’hi delita;

mas perquè, en gran delitós l'amant puge

dins en l’hostal que Venus lo alleuja,

totes virtuts e seny de la persona

són desitjats en servitud de l’acte” (vv. 36-40)

 

i, per això, tot i que ell voldria pujar massa, ella l’acull en l’hostal (li fa de mare) i, de rebot, ell manté les virtuts, el coneixement i fa lo que la dona li diu.

En el “Poema: 47”, copsem que la dona (Venus) és qui conrea lo que seran els fruits de la terra, qui els prepara:

“Mas vostre cors per ventura es delita

usar dels fruits que Na Venus conrea” (vv. 29-30),

 

com si hi hagués una dona que, per una banda, fa la funció activa (llaurar) i, per una altra, la de ser el lloc on es colguen les llavors que un dia quallaran.

Ben mirat, en el “Poema: 75”, capim que

“Venus, del món, se trau la fina lesta;

tot home bo, en son hostal, se resta,

e val-se poc qui no hi és albergat” (vv. 42-44)

 

perquè, al cap i a la fi, si ella dona hospitalitat en sa casa a un home és senyal que ell la tracta bé; si no, el fa fora, puix que, al cap i a la fi, com es reflecteix en el mateix poema, “als peus del déu Venus, se deuen seure” (v. 51).

Però són unes relacions de caire matriarcal. Així, en aquest poema 75, hi ha que

“L’imperfet hom a Diana serveix

e tots aquells on la vida es devia,

car Venus ha tan dolça parleria

que tot voler a si lo redueix” (vv. 65-68).

 

Finalment, Venus (la dona) és l’educadora, potser, de la vida i tot, com diu el “Poema: 87”: “Los escolans de qui Venus és mestre” (v. 175). 

 

Notes: [1] Relativa a la voluntat.

[2] Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra. En aquest cas, com veurem, introduir “Venus”, “Na Venus”... en lloc de “voler”, de “dona” i, fins i tot, de “mare”.

[3] En relació amb Sant Tomàs d’Aquino (del segle XIII).

"Voler" i "estimar" i la sexualitat matriarcalista en el País Valencià

Sobre els verbs “voler” i “estimar” i la sexualitat matriarcalista catalana.

Sobre els verbs “voler”, “estimar” i “amar” (o “aimar”), el 5 d’agost del 2026, en resposta a un tweet que Josep Ma. Virgili i Ortiga (mestre i estudiós de la penetració del castellà en la llengua catalana) havia posat la vespra relatiu a “voler” i a enamorats, en què deia “No és encertat de fer servir el verb ‘voler’ amb el significat d’’estimar’ o d’’estar enamorat’.

No és la mateixa cosa ‘voler algú’ que ‘estimar algú’, encara que, sovint, es confongui al País Valencià”, li comentí que “Si és un calc del castellà, deu ser molt antic, perquè ‘El procés de les olives’, en què s’empara el DCVB, és dels darrers anys del segle XV, cap a 1495”.

Llavors, podem dir que no ens desautoritzava: “És veritat que no és segur que sigui un calc del castellà (però sí que és segur que l’ús castellà ho deu haver reforçat).

És la confusió de tres verbs amb significats semblants:

Voler = acceptar

Estimar = valorar

Amar = sentir amor.

 

És ben segur que, la prudència i la vergonya a l’hora d’expressar els sentiments, ha jugat a favor de la confusió comentada i a l’arraconament del verb ‘amar’”.

Tot seguit, li agreguí “Eixa ‘possessió’, d’acord amb comentaris que m’han fet i de la lletra de cançons[1] com també de rondalles, he capit que augmenta després de la guerra (en Menorca, per exemple, cap a 1960).

La música mallorquina dels anys seixanta i de principi dels setanta és més oberta, no hi ha eixe tractar que l’altre membre de la parella (home o dona, sobretot, la dona) siga una mena de drap de qui té la darrera paraula”.

Afegirem que el 5 d’agost del 2026, en una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943), em digué que el verb “voler”, en el País Valencià, s’emprava “A tots els nivells” (sic), que els néts li deien molt “Iaia: et vull molt” i que no té cap relació amb eixe possible seny de propietat. Ara bé, com expliquí a ma mare (i no ho refusà), el castellà sí que admet fer-ho amb “querer” perquè la seua visió de la sexualitat és romàntica i, de pas, acull bé allò de “Sin ti, no soy nada”.

Ben mirat, els castellanoparlants tenen una frase aliena a la cultura vernacla catalana: “La maté porque era mía”, puix que, a diferència dels catalanoparlants molt arrelats a la terra i, de pas, a la figura de la mare, la dona (o, en casos menors, el marit) no és considerada per l'home com una mena de roba bruta: entre tots dos, es fa la vida de parella i, la gran majoria de les vegades, la dona és qui pren la decisió final (la qual és acceptada per l'home) i ella no exerceix eixe nexe com si fos una dictadora, sinó dialogant (que no equival al “buenrollismo” del parlar per parlar).

Com a mostra d’eixe pas cap als significats que Josep Ma. Virgili i Ortiga havia publicat en un primer moment, el 5 d’agost del 2026 posí en Twitter que “Hi ha rondalles de Tàrbena (en un estudi de fa pocs anys) amb una dona més devaluada que en versions del relat ‘A ta casa, vaca’ de més de cent anys arrere.

I narracions distants de les de Sara Llorens (en la Catalunya del primer quart del segle XX). Aquesta dona, folklorista, no féu censures, ni refinaments. I això és part del material que molts afiliats a partits prefereixen no incloure en els seus escrits. A canvi, continuen lligats al llibre de comportament fi del membre del partit”.

Molt avançat el dia, el lingüista Gabriel Bibiloni (estudiós sobre la influència del castellà en el català), a qui també li havíem escrit un tweet eixe dia, ens informava sobre el verb “voler” del punt de vista eròtic i sexual en el País Valencià (ací, amb lleugers caires de forma, però no de fons, ni qualitatius): “És un ús exclusivament valencià i supòs que és un hispanisme. A Mallorca, ‘voler’ no vol dir ‘estar enamorat’, com diu el DCVB, sinó ‘acceptar com a amant’ (‘Na Joana ja no em vol’, ‘Jo estim en Jordi, però ell no em vol’)”.

Un altre comentari sucós fou el que amollà Susi el 5 d’agost del 2026, cap a la nit, a Josep Ma. Virgili i Ortiga: “En totes les llengües, hi ha paraules que, segons el context, tenen diferents significats.

Al País Valencià, el verb ‘voler’ és sinònim del verb ‘estimar’ (que quasi no s’usa). I no crec que siga un castellanisme, com bé ha explicat Lluís Barberà”.

Ja en el 6 d’agost del 2026, Josep Ma. Virgili li plasmava: “No, no deu ser castellanisme”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En al·lusió, sobretot, a les arreplegades per Gabriel Janer Manila en el seu llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, dedicat al cançoner mallorquí.

Fills que tornaven a ca la mare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre fills que tornaven a ca la mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 d'agost del 2026 i posteriorment comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Si restaven vidus o divorciats" (Octavi Font Ten), "No. Abans, no solia passar. Ara, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "No, mai" (Emili Rodríguez Bernabeu), "No, perquè l'àvia sempre deia 'Si us caseu o aneu a fora de la vila,... a casa, només en celebracions'" (Lydia Quera), "No. A les cases pairals, no hi tornaven; i, si no es casaven, no en sortien" (Margarita Pou Marfany), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No solien tornar-hi.

La iaia tenia un germà el qual se'n va anar i no van saber mai més res de la seva persona.

I ara: alguns, se'n van tard; altres, no en parteixen. I molts, hi tornen: sigui per treball, sigui per separacions, etc." (Àngels Benaiges Martí), "No es va escaure" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Doncs no els semblava gens malament. Suposo que el seny de pertinença era més fort que ara. Sempre deien que, com a casa i amb els teus, enlloc. I el fet de tornar, no el criticaven, ben el contrari" (Àngel Blanch Picanyol), a qui escriguí "Sobre eixe sentiment, hui he parlat amb ma mare i li he dit que, a vegades, és el retorn dels fills que han passat a 'ser un home' (o a 'ser una dona') i que, en més d'un relat, s'emporten els pares allà on ells passaran a viure com a adults. En el fons, és com continuar en relació amb la terra, amb la mare. I, de pas, com un signe d'agraïment"; "No sé res" (Lurdes Closa), "Noo. No varen dir mai res, ni ho varen mencionar. Una vegada vaig estar-hi a punt i la mare i el pare em varen dir 'Aquí tens casa teva, però, primerament, resol els problemes. Se't va avisar'" (Montserrat Cortadella), "Suposo que, quan tenien els nens ben petits o perquè eren grans i estaven sols, potser sí que havien tornat a casa. En la meva família, no havia passat això" (Maria Dolors Sala Torras).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre qui continuava en la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre qui continuava en la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 31 de juliol del 2026 ens comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Una vall de llàgrimes. Anar-se'n!!" (Daniel Gros), "Res. Si era agricultor, sort en teníem.

En un món abocat al sector terciari, algú s'ha de cuidar de l'alimentació. Si et refereixes a habitants de la terra, a Vic, en concret, organitzaven la ciutat, no aspiraven a res més. Un espai per a tots. En aquell temps, costava canviar" (Maria Dolors Sala Torras), "'A casa, sempre' deien. Ni noi, ni noia: el jovent d'ara no vol saber res de treballar la terra; toots a ciutat" (Montserrat Cortadella), "La gent que tenia terra (parlem de finques que produïen), sempre feien hereus els homes, per continuar el nom de la casa. Els homes tenien prioritat a les dones: no importava l'ordre del naixement.

Aquí, al Pinell, casaven hereus i pubilles, però, com a la resta de Catalunya, el patrimoni de la pubilla continuava essent de la seva propietat.

I, de la terra, ja no se'n pot viure. Cada dia augmenten els camps erms" (Àngels Benaiges Martí), "Normalment, el fill major era el que treballava les terres" (Reme Canet), "La terra, a casa, sempre sagrada...: estimar-la dia rere dia i, així, sempre" (Lydia Quera), "No ho sé" (Lurdes Closa), "A Menorca, pràcticament, no hi ha pagesos propietaris. La propietat és d'un senyor i el pagès hi fa feina. Els ingressos i les despeses són a mitges.

El contracte es diu 'd'amitgeria'. Era i és un contracte escrit. Aquest sistema encara perviu, però és en retrocés. Algunes famílies conreaven la mateixa finca ('lloc', es diu aquí) durant generacions" (Xec Riudavets Cavaller), "L'hereu romania amb la casa i amb terres. Els germans, si eren de casa rica, anaven a estudiar; si no, a treballar a fora o estaven a casa com a mossos" (M Pilar Fillat Bafalluy).

En Xiuxiuejar, el 31 de juliol del 2026 posaren "Especifica una mica més la qüestió. La meva mare va néixer el 1913 i parlàvem molt. Et podria respondre, però em falten dades" (Montserrat), a qui responguérem "Hi ha qui considera que és millor continuar vivint en la terra on visqueren els seus pares, els seus antecessors, no abandonar-la".

Finalment, ma mare, el 31 de juliol del 2026, per telèfon, em digué "Si té faena i hi produeix, lo més normal és romandre-hi. Per a dur el camp, cal molta vocació ('Em vaig a fer una bona llavor').

A vegades, el fill major es casava i agafava les terres d'un altre dels germans".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Triaven la néta més preparada

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿triaven la néta més preparada? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de juliol del 2026 i posteriorment comentaren "Triar? Per a fer què? (Lurdes Gaspar), a qui responguérem "'Triar': seleccionar una persona entre unes quantes o més.

Hi ha Pobles en què la matriarca (qui fa de cap de tot un grup) tria la xiqueta que considera que conservarà més la tradició matriarcalista i el sentiment de pertinença a la terra.

Igualment, hi ha famílies de Catalunya en què qui ho fa es decanta per qui més s'identifica amb la terra, Lurdes" i ens adduí "Ni idea"; "No crec que fessin distincions" (Xec Riudavets Cavaller), "No s'hi va escaure" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No sé com respondre.

Les meves iaies: la paterna era padrina, a la meva germana, quatre anys més petita que jo.  I la materna li era el iaio, per tant, n'era la preferida. Com que jo n'era la gran, jo els portava l'aigua de la font, que no teníem aigua corrent ('omplia gerres de terra'), a comprar, a rentar la roba, etc.

Em vaig casar i vivia amb els pares. La iaia materna estava al llit nou anys i la cuidava la mare: no tenia salut.

La iaia paterna vivia sola i va acabar a la nostra casa. Qui la pujava les escales i qui la baixava al coll era jo; ella no sabia on es trobava: tot li era indiferent. Però la materna continuava preferint la meva germana. 

Em dolia i em dol, però qui recorda totes les coses de la iaia (valors, històries, rondalles, etc.), sóc jo. Per tant, estic agraida per tot el que vaig aprendre.

La meva germana ha sortit beneficiada amb els pares. També, de visita curta, de tant en tant, rialletes i els relleus de l'hospital. El meu marit, els caps de setmana, més de deu anys, totes les vacances per diversos hospitals. Jo diria que he estat jo, sense cap pretensió, la més preparada.

La gent que m'envolta és autèntica; la seva, una interessada com ella. És molt important i gratificant que sigui encertat!

Jo tenia una tia de qui sempre vaig seguir els seus consells com també la mare. Eren dones sàvies. La mare no era tampoc la preferida, ans al contrari." (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé pas" (Daniel Gros), "Pràcticament, no han conegut els néts" (Octavi Font Ten), "No ho crec. És clar que jo vaig ser la primera de les nétes, l'ase dels colps" (Montserrat Cortadella), "No ho recordo. Segur que volia sempre no crear favoritismes" (Roser Canals Costa), "No t'ho puc dir. Jo n'era l'única" (Maria Dolors Sala Torras), "No te'n puc dir res" (Anna Babra), "No crec. Una àvia tenia disset néts; i, l'altra, set. I tots eren igual de lliures i de tractats" (Lydia Quera), "No. En ma casa, no triaven ningú, érem tots iguals, tots els béns eren per a tots a parts iguals... L'única condició que va posar ma mare era que la casa materna fóra per a mi (jo era l'única xica)... Com que jo la volia, tal com va dir ma mare, els meus germans em van vendre la seua part.

Ma mare en va triar: sabia que jo continuaria la casa endavant i que no la vendria... Si això és triar, sí que en van triar: a mi, LA FILLA" (Carmen Mahiques Mahiques), "La meva àvia catalana va triar la meva germana gran, la primera néta seva, per comunicar-li el seu poder de parar una hemorràgia i per les pregàries a fer.

Triar la més arrelada a la terra, a la tradició, també devia existir aquí" (Lucila Grau), "El pare era fill de pagesos (el quart fill de vuit) i va voler fer-se mosso d’esquadra, però era un enamorat del camp.

Estic segura que, si ell hagués tingut unes terres, jo seria la que conservaria la tradició dels Aixut. Quan jo podia, sempre anava al camp amb ell. La meva germana, del camp, molt poc. M'agradava anar al camp a collir la verdura i portar-la a vendre al mercat. Sempre recordant la meva terra ferma..." (Júlia Aixut Torres).

En Twitter, el 21 de juliol del 2026 posaren "Potser triaven la néta més 'creient' (a casa, deien 'creient' en el seny d’obediència)" (Montserratp).

Agraesc la generositat dels participants esmentats.

Una forta abraçada.