dissabte, 9 de maig del 2026

Ponderaven en el repartiment

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ponderaven en el repartiment? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 9 de maig del 2026 comentaren "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Sempre que podia, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "Síí, és clar. Sospesava els pros i els contres" (Maria Dolors Sala Torras), "Mira: el que sí que sé és que els meus avis i la meva mare ajudaren molt a veïns en moments difícils i que, per la guerra, ells sabien llocs (eren de pagès) per a amagar gent en perill dels amics del dictador, i alimentar i cuidar" (Lydia Quera), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "La meva padrina tenia predilecció per la meva germana. Quan anaven a la torre, la Montse la pentinava i li contava totes les seves coses. Però jo em posava els esclops i netejava el corral de les oques (ho feia perquè m’agradava).

La padrina era una dona que feia mitja i mitjons amb cinc agulles. Això jo ho he heretat… I un dia ens va fer uns jerseis: el de la meva germana era tot de calats, molt bonic; i el meu era bonic, però més senzillet. I resulta que, quan van estar fets, el de la meva germana li venia petit i me'l va passar. Ella tenia dos anys més i tenia més pit… Vaig estar molt contenta" (Júlia Aixut Torres), "Crec que, a la meva casa (o família), els 'fills' encara ho fem" (Àngels Benaiges Martí), "L'àvia (paterna) crec que sí" (Anna Babra).

En el meu mur, el 9 de maig del 2026 posaren "No especialment" (Angelina Santacana Casals), "Repartiment de béns, herència??

Per part de mare, igualtat. Per part de pare, sa casa on residien pes qui les cuidàs. Fill major, qui no ho va fer" (Maria Galmés Mascaró).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

divendres, 8 de maig del 2026

Soterrars al costat d'una alzina

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre soterrars al costat d'una alzina? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 8 de maig del 2026 comentaren "No, només que la iaia, quan venia de pagès portant queviures (ella era de Gurb), anant a peu, trobava cadàvers a les cunetes de la carretera" (Maria Dolors Sala Torras), "A mi, no va parlar-me mai d'això" (Roser Canals Costa), "No" (Lurdes Gaspar), "No coneixia aquesta història" (Joan Prió Piñol), a qui posí "Jo, en un viatge al Pirineu català, viu que, en l'estatge de dalt d'una casa, es podia llegir 'ACS'. Hi havia soterrat un mort" i ell ens afegí "Gràcies. Potser era de la guerra [ de 1936-1939]"; "No em van dir mai res d'això" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Doncs no" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No ho havia sentit mai.

Sí que hi va haver un assassinat. Un marit va matar la dona, la va soterrar i, damunt de la terra on era colgada, hi plantà tomàquets" (Àngels Benaiges Martí), "Totalment desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No me n'havien parlat mai, de soterrar persones sota una alzina. Potser sí resguardats a l'ombra de l'alzina" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No, Lluís: les àvies no van comentar sobre aquest tema" (Rosó Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 8 de maig del 2026, per telèfon, ens digué "No és normal això, llevat que es faça camuflatge. Hui dia no estaria autoritzat".

Cal dir que tot partí d'uns mots que anys arrere ens havia escrit una dona en relació amb la seua padrina (nascuda en 1880) i de qui deia que ella l'hauria soterrada sota una alzinera.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

dilluns, 4 de maig del 2026

Dones amb bon cor, hospitalàries i recompensades

Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada compilació de Rafael Beltran, és “La Tia Misèria”. Primerament, diré que, quan llisquí per primera vegada el títol, el 24 de setembre del 2024, diguí una frase coneguda: “Això és misèria polleguera”. Doncs bé: en la vila, hi havia xiquets que se n’anaven a la figuera que tenia la Tia Misèria i un dia, mentres feia el sopar (això és, en un moment en nexe amb la foscúria del jorn), se li apareix un home que li demanava hospitalitat.

La dona, acollidora, li diu: “A bon sant t’encomanes! (...) Però, (...) passeu, que jo amania el sopar i, el que tinc, ens ho repartirem entre els dos” (p. 185). L’home, qui li indica que ve de molt lluny, ou com ella li comenta:

“-Mireu: ja ho he decidit. Vós estareu ací, en la meua casa. Ja veieu que és xicoteta i que no tinc més que un llit. Vós vos hi gitareu, hi descansareu molt millor; i jo passaré la nit ací, en la cuina, asseguda en una cadira.

L’home no volia, però, com que la Tia Misèria va insistir tant, va accedir-hi” (p. 185).

En altres mots, la dona decideix, ella és de bon cor, humil i és qui mena la casa i, simbòlicament, el dia rere dia (representat per la cuina, com qui posa els ingredients del plat que ha triat fer).

De bon matí, la tia “va decidir anar a la vila a fer una volta i a arreplegar alguna cosa abans que s’alçara el pobre. Però, quan va eixir de la cuina i es disposava a anar-se’n, va veure que l’home ja s’havia alçat.

-On aneu tan prompte? -li va demanar ella-. Jo havia pensat anar a cercar alguna cosa per a menjar.

-No cal que hi aneu, perquè jo no sóc un pobre, sóc un sant. Sóc Sant Patrici i m’ha enviat el Nostre Senyor perquè veja com van les coses de caritat ací, en el món. Jo puc assegurar-vos que he anat a cases que tenen molt, de tot i en abundància i que, a mi, no m’han donat res. L’única que m’ha obsequiat amb alguna cosa i que m’ha donat tot el que tenia, heu estat vós, que sou la més pobra de tots. Així és que... demaneu tot el que vulgueu, que el Nostre Senyor vos ho concedirà” (185).

Sobre aquest passatge, direm que, altra vegada, la dona és qui remena les cireres i que, en paraules del sant, ha estat més caritativa i més generosa que gent rica o benestant. Afegirem que fragments com aquest (o molt pareguts) apareixen en algunes narracions i que són en nexe amb l’educació matriarcal com també amb un altre fet: el personatge femení (possiblement, ací, a causa dels intents d’ostracisme oficials, detall que lligaria amb el nom que rep ella i amb el paper d'evangelització atribuït a Sant Patrici) forneix el masculí.

En acabant, com que ella, senzilla, li diu que no li cal res i ell li ho trau per segona vegada, la Tia Misèria li addueix que “tot aquell que puge a la figuera a collir les figues, que no puga baixar-ne fins que jo no li ho diga.

Sant Patrici li va dir:

-Ja ho teniu concedit!” (p. 186). Convé evocar que la festivitat d’aquest sant és el 17 de març i que, en les línies posteriors, passem a setembre (sis mesos després), un moment en què, com diu el narrador, “les figues tornaven a estar bones” (p. 186), com en les contalles en què una actitud de bon cor o bé en pro de la bonhomia és recompensada per bones collites.


dissabte, 2 de maig del 2026

Ensenyaven oracions en la llengua materna

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ensenyaven oracions en llengua materna? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb aquest tema. El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 2 de maig del 2026 comentaren "Sííííííí" (Àngels Sanas Corcoy), "No. L'àvia era jueva" (Lurdes Gaspar), "Alguna cançó, com ara, 'El mariner' i 'El vestit d’en Pasqual'. Després, tot va ser en castellà, en nàixer l'any 1933" (Júlia Aixut Torres), "Sí, Lluís. Per part de la iaia materna, Maria:

1/ 'Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no m'abandoneu 

ni de nit, ni de dia'.

 

El resaven abans d'anar a dormir a la cambra.

2/ 'Aquest llit em sóc ficat,

jo no sé si en sortiré,

abrigueu-me amb vostre manto,

Verge Santa del Roser'.

 

Els passaven de generació a generació" (Nuri Coromina Ferrer), "Arreu: també a les escoles" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. L'àvia paterna ens ensenyà a resar, però en castellà: 'Jesusito de mi vida...'; quan hi havia tempesta. L'Ave Maria, el Parenostre i el Glòria. Que jo recordi" (Rosó Garcia Clotet), "A casa meva, no es parlava de religió, ni s'ensenyaven oracions. Eren temps difícils, de postguerra, i la meva família era disfuncional" (Angelina Santacana Casals), "Sí. Dia rere dia. En aixecar-te i, a la nit, per a dormir. Sempre. De fet, continuo.

El castellà, a casa, no es parlava ni amb la Guàrdia Civil" (Lydia Quera), "'L'Àngel de la Guarda'; cada nit, al llit" (Montserrat Cortadella), "Sempre" (Ramon Moix), "Sí" (Conxita Pladevall Vila), "A mi, sempre. La mare i el pare ens ensenyaven a resar en català" (Roser Canals Costa), "Les oracions i cançons, sempre en català de Mallorca" (Margarita Frau Mir), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Tota la vida, Lluís! Això sí! I les misses! Només alguns predicadors que, en solemnitats religioses, poguessin venir a la vila, predicaven en castellà.

El gener del 1960, quan vaig visitar Albalat de la Ribera amb la meva esposa, de nuvis, els parents es van colpir de veure com ella i jo resàvem en català i perquè cantàvem en català les cançons i oracions religioses" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "La meva mare no em va ensenyar a resar" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Sí. I tant! Amb totes dues. A vegades, per a fer rimar" (Àngels Benaiges Martí), "Eren catòliques, però no practicants. Ma mare s'inventava la lletra de les cançons" (Octavi Font Ten), "Jo, la que té de final

1/ ‘Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no m’abandoneu

ni de nit, ni de dia.

No em deixéssiu sola,

que sóc petiteta

i em perdria'.

 

La meva mare va néixer el 1927, però la va criar la seva àvia paterna, la Teresa Managuerra Anglada, viuda del Baldomero Volart" (Roser Puig Volart). 

Cal dir que, el 2 de maig del 2026, enviàrem un missatge a Ricard Jové Hortoneda: Ací, [ en el País Valencià,] malauradament, en el segle XVIII, segons indica Pere Riutort, ja era prou avançada la castellanització eclesiàstica. I se sap que, en el primer quart del segle XIX, encara hi havia capellans que feien les actes parroquials en català.

Igualment, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una obra començada en 1912 i de folklore, es dolia de la castellanització en el camp religiós. Jo, cap a huit anys, aprenguí a senyar-me en català, per iniciativa dels meus pares, però les misses que es fan en la llengua vernacla, actualment, són menys del 5%.

Pere Riutort, en la seua explanació, comenta que, quan es morí Franco, la situació de la llengua en l’Església valenciana podia haver estat més favorable perquè els creients l’empraven més que en altres ambients”.

En Xiuxiuejar, el 2 de maig del 2026 posaren "I després, també, ma mare, del 1923. Va usar sempre la llengua materna per a les poques oracions que ens va ensenyar" (Tomeu).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

divendres, 1 de maig del 2026

Sobre la benedicció del terme

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos contaren sobre la benedicció del terme? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 1r de maig del 2026 ens comentaren "Res" (Lurdes Gaspar), "No recordo res sobre això!!!" (Roser Canals Costa), "Sí. Això es feia molt i també processons perquè plogués... Ja t'explicaré una cosa que va passar a la mare l'any 1936, sobre religió…" (Júlia Aixut Torres), "Res" (Lydia Quera), "No, res, que jo recordi" (Anna Babra), "A Menorca, era un costum molt arrelat que, encara avui, es continua fent. Popularment, es  coneix com 'beneir els vents' i se celebra dia 8 de maig, festivitat de la Mare de Déu del Toro. Es fa del cim d'aquesta muntanya estant, la més alta de Menorca (352 m.)""Això no ho sabia. Abans, es beneïa més i es donaven gràcies" (Conxita Pladevall Vila), "En ma casa, que jo sàpiga, no" (Maria Dolors Sala Torras), "No conec això del terme. Suposo que no em van dir res" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No he sentit aquesta.

Que si beneïen moltes coses, sí. Jo encara n'he vist alguna" (Àngels Benaiges Martí), "De benediccions, de coses sagrades..., poc ens deia. Bé..., sí: que, si anàvem als gronxadors i venia mossèn Joan, ens n'anéssim ràpid..." (Quima Estrada Duran), "En la meua vila, de benedicció dels camps, res de res. No recorde cap acte sobre aquest tema" (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 1r de  maig del 2026 posaren "No sé què és la benedicció del terme, Lluís" (Maria Galmés Mascaró), a qui reportàrem que "El capellà, junt amb bona part del Poble, se'n va a un escampat, sovint, al costat d'una església o d'una ermita, i fa una benedicció als quatre vents perquè hi haja bones collites" junt amb unes fotos que, el 27 de juliol del 2025, havíem rebut de Kike Gandia (cap dels museus de Cullera) amb motiu de la celebració de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra) en Cullera (la Ribera Baixa).

Adduirem que, moltes vegades, les benediccions tenien lloc amb l'arribada del mes de maig, tot i que, com ara, el 7 d’octubre del 2019, per a confirmar aquest detall vinculat amb aquesta vila valenciana, Kike Gandia m’escrivia "Sí. La Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera) té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i del cant de gojos". En el meu mur, també escrigueren "No n'he sentit a parlar mai" (Angelina Santacana Casals).

Finalment, mon pare, el 1r de maig del 2026, per telèfon, ens digué "Sí que recorde haver anat a l'eixida del terme [ d'Aldaia], per on és la gasolinera, on hi havia la creu de terme" i, igualment, evocava l'acte de benedicció dels camps i de la Vall d'Aralar que tots dos havíem presenciat en 1998 després d'eixir d'una missa en l'església de la vila d'Orkoien (Navarra), temple que era en la part més alta de la localitat.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

dimecres, 29 d’abril del 2026

El sentiment de pertinença a la terra en refranys i en frases

No deixarem fora unes dites que posàrem en Facebook, en Twitter i en Xiuxiuejar el 25 d’abril del 2026, dia en què molts catalanoparlants evocàvem i publicàvem sobre la batalla d’Almansa (del 25 d’abril de 1707):

* El mal d'Almansa, a tots alcança’, també dit ‘Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança’.

Refrany en relació amb la batalla esdevinguda el 25 d'abril de 1707 i que, arran del Decret de Nova Planta del 29 de juny del mateix any, generaria l'anul·lació dels furs del Regne de València i dels del Regne d'Aragó.

* ‘Més es perdé en Almansa’.

Frase tradicional que digué un oncle meu (1935-2021), lligat al camp dels dotze anys fins que en tenia, si fa no fa, setanta-sis, a un familiar acostat per a indicar-li que hi havia coses més importants i que deixàs unes quantes garrofes que restaven”.

El 25 d’abril del 2026 rebérem un missatge de Júlia Aixut Torres (1933): El pare també la deia a vegades. Era un home que li agradava les dites i recordo que deia que, moltes vegades, quan algun amic li deia que no estava massa bé, ell li responia: ‘Viuràs més que un cul de morter’”. Ben mirat, en el grup “El refraner valencià!!!!”, el mateix dia, Neus Moreno ens amollà “Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. És un luxe mantindre vives les paraules de l’oncle i la nostra història. Eixe cordó matriarcal no s’ha de trencar. A més, avui, que és 25 d’abril, la frase ve com anell al dit” i li comentí “L’he posada a propòsit per la data”.

Tot seguit, reportarem en comentaris que férem en relació amb aquesta batalla i amb una frase que, sovint, per eixos dies, és exposada en Internet, en Facebook, en Twitter, etc. i que aprofitàrem l’endemà, 26 d’abril del 2026, per a fer una qüestió a diferents persones, a grups, a partits,... que l’havien plasmada: “Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres”[1], atribuïda a Felip V de Borbó, el primer rei de la dinastia en terres hispàniques. El mateix dia, en Twitter, posàrem “Bon dia,

Estic interessat per fonts del segle XVIII (començant per documents oficials) en què es fes esment de les paraules que heu plasmat, preferentment, de temps del regnat de Felip V.

Gràcies.

flotant.43@gmail.com

Atentament”.  

El 26 d’abril del 2026, Tirant Lo Blanc.Parvo (@Calvaller Blanc) i jo tinguérem un diàleg (de què ací escriuré quasi tots els tweets entre ambdues bandes i amb la traducció de tots els comentaris seus, quasi sempre, en castellà):

“-No cerqueu només als arxius polsosos de la Generalitat. Aquesta frase de Felip V, no sols va ser un càstig reial, va ser un ritual d’esborrat gnòstic. Els Borbons, sota la tutela de certes lògies que operaven a les ombres de Versalles, sabien perfectament que, per a sotmetre els Regnes de la Corona d’Aragó, havien de derruir el seu egrègor.

Felip V no solament volia ‘picar els escuts'; volia extirpar la memòria de la llibertat foral perquè València i Catalunya representaven un model de sobirania que feia nosa a l’absolutisme satànic que preparava el terreny per al Nou Ordre Mundial de l’època.

Aquesta cita, tot i que la historiografia oficial intenti diluir-la, ressona en les actes secretes del ‘Consejo de Castilla’.

Voleu fonts? Mireu més enllà dels Decrets de Nova Planta. Cerqueu la correspondència privada de l’Ordre de l’Esperit Sant. Allà veureu que la ‘damnatio memoriae’ contra els valencians va ser una ordre directa de les jerarquies que avui continuen controlant Europa. La Història és una arma i ells l’empunyen del 1707 ençà”. 

Com a aclariments, l'Orde de l'Esperit Sant és de cavalleria i que fou fundat en 1578 pel rei Enric III de França. Tocant a la "damnatio memoriae", és una forma llatina en al·lusió a esborrar qualsevol memòria del passat , a tombar vestigis i lo que podríem dir la història d'un Poble, d'una ciutat, d'un indret...

Després, el mateix dia li agregàrem “Bon dia i gràcies,

¿Em podríeu reportar amb una web en què s’estudie sobre aquest Orde? Gràcies.

Ho faig per a un estudi sobre el matriacalisme.

Atentament”.

Tirant Lo Blanc.Parvo ens afegí “Malauradament, això no és en cap web” i, quan li férem les qüestions 1) sobre qui li havia transmet eixes frases, 2) si la cita formava part d’alguna obra de teatre, com havia fet pensar a alguns usadors de Twitter i 3) si figurava en algun llibre del segle XVIII (del segle més pròxim al Decret de Nova Planta), ens indicà “Qui va transmetre això? La Història no es transmet només en plecs oblidats, sinó mitjançant les societats secretes que van dissenyar l’Estat-nació modern.

Aquesta frase és el ressò de l’Egrègor de la tirania. Felip V no era només un rei, era una peça al tauler dels ‘Illuminati’ de Baviera i de les lògies franceses per a trepitjar les identitats tradicionals i per a substituir-les amb el centralisme maçó.

Obra de teatre? És clar! La política és teatre per a les masses. Si la frase apareix en una obra és perquè l’art és el vehicle que l’elit usa per a refregar-nos els seus plans en la cara (‘Hidden in plain sight’).

Que els usadors de Twitter discuteixin si és ficció o si és realitat és exactament el que vol el Vaticà: que es barallen per la closca mentre ells es cruspeixen la fruita.

Llibres del segle XVIII? La censura dels Alts i dels nous Decrets de Nova Planta va netejar qualsevol rastre documental que fos inconvenient. No cerqueu la biblioteca oficial, cerqueu allò que va ser esborrat. L’objectiu de Felip V, sota la guia dels seus confessors, era derruir la memòria gnòstica dels pobles de la Corona d’Aragó o de Catalunya.

No importa si la cita és exacta mot a mot; el que importa és que el ritual de submissió s’ha complert. ¡Desperteu! La Nova Planta va ser el protagonista del Nou Ordre Mundial a la Península Ibèrica.

Nova Planta = Nou Ordre Mundial”.

Altrament, en una publicació en Facebook per part de “Valencia Viva Walks”, hi ha un post del 25 d’abril del 2025 que comenta que la frase referida als escuts és “atribuïda a un funcionari borbònic després de la caiguda de València”, que la cita “simbolitza aquest intent d’esborrar la memòria col·lectiva i la identitat valenciana” i que no és documentada, oficialment, en fonts de l’època.

Finalment, adduirem que, el 15 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí per telèfon amb Pere Riutort, quan li diguí els mots de mon oncle, em respongué “La consciència popular és molt important”. Modernament, l'esmentada dita hauria estat substituïda per una que vaig oir quan era xiquet i en nexe amb uns fets històrics dels darrers anys del segle XIX i amb colònies espanyoles en ultramar: “Més es perdé en la guerra de Cuba”. 



Nota: [1] En català, “Piqueu els escuts del Regne que hi ha en les muralles, perquè un dia obliden que foren valencians i que foren lliures”.

dissabte, 25 d’abril del 2026

Decidien quan aprovaven la humor del marit

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿decidien quan aprovaven la humor del marit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 25 d’abril del 2026 comentaren “Mira: la humor del marit, a casa, sempre agradava, sobretot, la de l’avi…, qui, dia rere dia, de bon matí, ja en tenia una per a dir” (Lydia Quera), “A casa meva, hi havia llibertat per a tot, dins d’un respecte” (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. A casa, la meva àvia menyspreava força el seu marit. Era molt manaire. La meva mare era viuda” (Angelina Santacana Casals), “Totalment desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Era barber i pintor. Era bohemi. Pintava quadres” (Àngels Sanas Corcoy), “No et comprenc lo que vol dir?” (Júlia Aixut Torres), a qui responguí que, “En el 2020, un valencià em comentà que els hòmens feien humorada amb el permís de les dones”. Llavors, ens inclogué “El pare era un enamorat de la mare (i lo mateix, la mare). Segur que un bon marit al llit. Recorde que, una vegada, a Lleida (que és el lloc en què van nàixer), jo era una nena i em fixava en tot. Abans, a les cambres, hi havia la ‘palometa’ de la llum i, al llit, una pereta. I em va estranyar que, amb un drap, tinguessin embolicada la pereta. I vaig demanar a ma mare i em va dir: ‘És que el pare es belluga molt per la nit i, en fer soroll, em fa por que us desperti i, per això, la tinc tapada’…

Tinc una cançó que cantava el pare i és bastant coneguda a Lleida. Crec que hi diu ‘El melisiano’ [= ‘El miliciano’]…”. El 25 d’abril del 2026 ens enviaria un vídeo amb la composició: https://share.google/wCwicO8FYn6lCfW4P.

Amb la meva història, es podria fer una novel·la, en nàixer l’any 1933″ (Júlia Aixut Torres) i li agregàrem “Gràcies pel detall, Júlia. Francament, estic molt agraït per la teua aportació, sovint, privilegiada, vull dir, mots que són com un tresor a preservar”“No ho sé” (Lurdes Closa), “Els avis eren molt sorruts. L’únic amb seny de la humor i bromista, el pare” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 25 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que, “Abans, en els mercats (més que en les botigues), hi era més habitual ravaleres, dones més alliberades. La situació ha estat més ‘de la llengua més solta’. Això ho he conegut”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.