"L'home a dur al cementeri", rondalla narrada per ma mare (1943)

Rondalla narrada per ma mare (1943), per telèfon, el 21 d'abril del 2026, després de llegir-li "La rondalla de ses Roques", de Tàrbena (vila valenciana de la Marina Baixa), compilada en la tesi "El patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa)" (p. 279), de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, del 2022:

"— Doncs, ara, a dur el difunt al cementeri. 

Els qui l'havien de portar diuen:

— Un cotxe amb cavalls? — perquè, abans, tiraven dels carros que portaven el mort.

— En carro?

Al capdavall, l'home que hi havia en la caixa diu:

— Doneu-me cinquanta cèntims, que me'n vaig en el tramvia...

... que el duria al fossar".

Agraesc la generositat de ma mare per haver-me transmés aquesta contarella, a què no havia accedit abans.

Alaquàs (l'Horta de València), 22 d'abril del 2026.

Noces sota un arbre

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de noces sota un arbre? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d'abril del 2026 comentaren "En quin seny vols dir 'a sota d'un arbre'?" (Antonia Verdejo), a qui reportàrem que "Davall dels arbres, sovint, d'alzines, era costum fer reunions dels veïns i també noces. Això lliga amb el comunalisme"; "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Anna Babra), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "A la qüestió, no. No recordo que les àvies ens contessin sobre noces sota un arbre..." (Rosó Garcia Clotet), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Res conegut per mi" (Lydia Quera), "No. D'això, no en recorde res" (Carmen Mahiques Mahiques).

Finalment, direm que, en la rondalla "La Regineta", compilada pel folklorista català Joan Amades (1890-1959), hi ha un passatge que posa que "el fill del rei va enviar a cercar el capellà de la vila i, allí mateix, sota de l'arbre (...), el va casar".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Eren compassives

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren compassives? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 d'abril del 2026 comentaren "Sí. L'àvia, sobretot, estava pendent de les necessitats de qui ho passava malament. Un dia va pujar a casa un pidolaire i li va donar un plat de menjar, li va preparar una mica amb una bossa i li va fer dutxar i li posà roba neta de l'avi, qui ja era al cel" (Antonia Verdejo), "Sí. Les dues àvies eren compassives i obertes a tothom, però, si calia, també sabien posar, a qui fos, al seu lloc" (Rosó Garcia Clotet), "La meva mare, molt. Les àvies, pràcticament, no les vaig conèixer" (Eusebia Rayó Ferrer), "No" (Lurdes Gaspar), "Sííí" (Àngels Sanas Corcoy), "En general, sí" (Xec Riudavets Cavaller), "I tant! La meva mare sempre va ajudar a qui ho havia de menester!!!!" (Roser Canals Costa), "Sí. Molt compassives perquè havien patit i perquè patien" (Lucila Grau), "Noooo. Eren molt fortes. La iaia materna, dura, però amb un gran cor. Un exemple: deia 'Quina por tinc?' (l'hora de parir). 'Vinga, dona: les gitanes, bé ho fan. I tu, no?'" (Montserrat Cortadella), "A mon avi, abans de 1900, li van dir que una dona de la vila, qui era ma mare, fadrina (que, en aquell temps, estava molt mal vist), que estava prenyada, anava amb un foraster i la va enganyar dient-li que, si era prenys, es casarien. Ho va fer i el nuvi va desaparéixer. Aquesta dona es va  fer malalta de tuberculosi i mon avi hi va anar a veure-la perquè li contaren que era pobreta. I l'avi li va donar 5000 ptes: aquella dona va restar molt agraïda" (M Carmen Bañuls), "Sí. Eren compassives" (Emili Rodríguez Bernabeu), "Encara que tenien molt caràcter, sí que ho eren" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Molt. Una marassa! També en diem 'una lloca'" (Joan Prió Piñol), a qui responguí "Crec que és la primera vegada que llig 'marassa'. I més, en seny positiu cap a la figura de la mare, Joan"; "Sí. Sobretot, amb les criatures" (Angelina Santacana Casals), "I tant! Tot els feia pena. 'Ai, eixa pobra! El marit, tot lo que guanya, s'ho beu i, damunt, quan va a casa, cobra. I un fill darrere un altre. Pobra!!!'" (Reme Canet), "Sí. Les iaies i la meva mare i la padrina, molt compassives i patidores.

Al soterrar de la meva mare, hi havia moltíssima gent (també xiquets i xiquetes que venien a casa amb els meus fills i fa molts anys) i recorden: els berenars i alguna genollera que els curava" (Àngels Benaiges Martí), "Mira: jo crec que ajudà a molta gent. Tot dit" (Lydia Quera).

En correus electrònics, el 17 d'abril del 2026 escrigueren "Gens compassives. Dures com una pedra.

Quan, a la meva padrina del Priorat, li deia 'Iaia, que tinc por', ella em deia 'Por? Por quan estiguis aquí i el teu cap estigui allà' (i senyalava a dos metres d'on era)" (Montserrat Espallargas).

Finalment, ma mare, el 17 d'abril del 2026, per telèfon, em digué que l'àvia d'Antonia Verdejo "Sí, sí que era generosa: dutxar i tot"; que el mot "marassa" "Així s'usava. També 'lloca', també. Pràcticament, [ les lloques] cuiden els ouets fins que naixen els pollets. I les formiguetes, també, perquè no saps mai com eixirà un part".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Perfumaven la casa amb herbes beneïdes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿perfumaven la casa amb herbes beneïdes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, l'11 d'abril del 2026 comentaren "Sí. Posava llorer i herbes que recollia del camp, que assecava i que el dia de Ram les portava a beneir; a la mainada, la palma (com la majoria) i portava una branqueta petita a la bossa de mà o a la cartera" (Antonia Verdejo), "La casa, no, però armaris i calaixeres, sí. I feien una olor boníssima. Fins i tot, anys després de morta la meva àvia, l'olor continuava allí" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Octavi Font Ten), "El que teníem a la porta de l'entrada, sempre, era llorer beneït, olivera i el palmó del dia de Rams. I jo continuo fent el mateix" (Lydia Quera), "Sí: amb llorer beneït Diumenge de Rams. I, en dies de forta tempesta, també en cremaven unes fulles a la llar de foc" (Rosa Rovira), "Doncs, a casa, sempre teníem herbes del bosc i en fèiem sopes, cuinats i, sobretot, tasses de begudes, molt bones!!! I saludables" (Roser Canals Costa), "Sí, però, al balcó o a l'entrada, el ram del dia de Rams. Al balcó, principalment, palmes i palmons. El llorer, a dins, a casa, que també feien servir per a cuinar" (Anna Babra),"No record. El que sí tenc present és que posaven un ram de la porta d'entrada, per a protegir dels llamps i dels mals averanys" (Xec Riudavets Cavaller),"No ho sé" (Lurdes Closa),"No. Els calaixos de la roba, armaris amb un pom de plantes fetes, treballades, d'espígol" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí: les àvies perfumaven la casa com també els armaris i calaixeres amb herbes (no sé si beneïdes)" (Rosó Garcia Clotet), "Abans, la padrina posava un ram de llorer beneït i una ferradura a la porta de la casa i li agradava molt tenir herbes per als constipats: com ara, flor de saüc, malva, borratja, arrels de malví, farigola (timó), etc., etc." (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguí "És un privilegi poder comptar amb informació de persones que ja passeu dels noranta anys.

Justament ahir [ , 10 d'abril del 2026,] escrivia sobre una rondalla valenciana en què apareix una ferradura.

Gràcies de tot cor"; "Per fer olor, sí; però beneïdes, no necessàriament" (Maria Dolors Sala Torras) "Jo no recorde (ni a ma mare, ni a la meua iaia) perfumar mai la casa" (Reme Canet), "No. Però, si penjaven, crec que era 'Borja', per l'olor, que allunyava les mosques i mosquits" (Àngels Benaiges Martí), "Les àvies, no ho sé. A mi, m'agrada posar espígol. La gent posava, al balcó, rams beneïts" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No crec" (Lurdes Gaspar), "Sí. Abans, les cases sempre feien bona olor, perquè hi havia coixineres amb herbes naturals dins, i sempre estaven perfumades" (Esther Farres Casas), "El que sí que sé és que la palma (palmó) es penjava a la finestra i que es cremava (quan anàvem a la vila)" (Montserrat Cortadella), "A casa meva, no" (Angelina Santacana Casals), "A casa meva, no ho recordo. Sí que penjàvem, al balcó, els palmons beneïts, durant tot l'any" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Pere Baladron).

En el meu mur, l'11 d'abril del 2026 posaren "Amb espígol. Posaven saquets dins els armaris, dins els calaixos i entre la roba de llit. També per Nadal. Recordo olors d'eucaliptus florits als gerros. I, a la cuina, llorer i julivert" (Rosa Canela), "Això sí que ho puc comentar. No sé si, en aquest aspecte de perfumar, però jo recordo que, a casa, com en altres cases de la vila, potser serà una procacitat, però era així.

A les cases, hi havia comunes i les latrines anaven directe a un dipòsit fet a propòsit. Cada cert temps (mig any, poso per cas) s'havia de buidar.

Recordo que el dia que això es feia, a casa, hi cremaven farigola o romaní" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Educaven amb mel en la boca

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿educaven amb mel en la boca? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

**** 

Quant a missatges, el 3 d'abril del 2026 comentaren "Doooncs l'àvia Maria era molt estricta. O sigui que no era una de les seves característiques. La meva mare ja era diferent; ella, sí; però l'àvia..." (Àngel Blanch Picanyol), "L'àvia tenia molta paciència" (Lurdes Gaspar), "L'educació era, més tost, aspriva. Sense contemplacions" (Xec Riudavets Cavaller), "Bé. A casa, segons l'àvia, la mel era un remei i, cada dia, una culleradeta a la llet o al suc de taronja i aigua de frígola, camamil·la..." (Lydia Quera), "Tant el pare com la mare eren dolços i tranquils en les seves converses, amb tothom.

Els fills, contentíssims amb els nostres pares!!!" (Roser Canals Costa), "No. Més aviat, eren sorrudes. Van viure una època difícil amb molts fills i alguns es van morir! Però totes dues eren manaires: la paterna i la materna" (Nuri Coromina Ferrer), "L'àvia paterna, sí. I com si no ho fes" (Anna Babra), "Crec que no. És que la meva mare era posterior i, amb les àvies, no hi vaig conviure" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No. De cap manera" (Angelina Santacana Casals), "Abans, la joventut no tenia tants estudis, però, segur que més bona educació. Sabíem dir 'Bon dia';  i respecte a la gent gran…" (Júlia Aixut Torres), "Sí. La meva mare en tenia" (Àngels Sanas Corcoy).

En el meu mur, el 3 d'abril del 2026 posaren "O amb una espardenya" (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Votaré candidatures valencianes si són de caire matriarcalista

Votaré candidatures valencianes que manifesten públicament que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i, de pas, vernacla en terres valencianes i en les altres terres catalanoparlants, és matriarcalista.

En públic.

En mítings.

Per escrit.

En entrevistes. 

En Internet.

En les xarxes socials.

En Xiuxiuejar.

Com posava un llibre publicat cap a l'any 1970, per a aprenentatge d'anglés, en boca d'una dona a un home amb un ganivet clavat en l'esquena (qui demanava ajuda),...

"Nobody gives nothing for nothing".

És a dir, "Ningú dóna res a canvi de res".

No he canviat mai el meu vot per allò del vot útil, ni del "Que ve la dreta...", ni del "Som la solució", ni del "Porque tenemos la razón" (PP, eleccions municipals del 2011), ni del "Hay un camino a la derecha" (Frente Nacional, encapçalat per Blas Piñar), ni dels antisistema, ni dels "STOP Desahucios" que et demanaven en castellà en Alaquàs anar a sa casa a fer-hi classes de franc (primavera del 2013),... i a viure de baldraga i de la llei del mínim esforç.

Al cap i a la fi, com diu un refrany, "Tal faràs, tal trobaràs".

Lluís Barberà i Guillem 

Alaquàs (l'Horta de València).

Nota: Adés, mentres passava un venedor ambulant amb l'altaveu pel barri on visc i amb allò del "Pase, señora, melón dulce como el caramelo...", he recordat una altra paraula que l'anglés ha adoptat del castellà i de què, amb un mot paregut, ja es parla en l'obra "Los col·loquis sobre la insigne ciutat de Tortosa", de Cristòfol Despuig 0(segle XVI): "charlatan". En aquest llibre, "paraulistes"

La llisquí, per primera vegada cap a 1988 en un exemplar del diari "The English Press", per a ensenyament de l'anglés.

Figurava en un article sobre les sectes destructives en els Estats Units i en Amèrica Central en relació amb els predicadors.

Per si vos interessa.

Una forta abraçada i bona setmana.

Alaquàs (l'Horta de València).

Cap a les 13h45 de hui, 30 de març del 2026.

"Vell", "majors" i el tabú "avi" entre els valencians d'arrels valencianes

Bon Diumenge de Rams,

Tot seguit, vos adjunte un escrit de hui, 29 de març del 2026, Diumenge de Rams, a Josep Maria Virgili i Ortiga (1953), autor del llibre "Si m'ho permeteu", publicat per primera vegada en el 2024 per Nexum Edicions.

<<Bon dia, Josep Maria,

Tot seguit, i per parts, vos escriuré sobre usos que reben, per l'Horta de València (i per altres comarques valencianes), "vell",  "major" i un tercer (i de la família): "abuelo".

"Vell" és emprat per a indicar que una persona ja és d'edat avançada, com ara, si fa no fa, de setanta-cinc anys, per exemple, un oncle meu (1948).

"Adult" es diu per a qui ja ha passat la joventut i encara no ha entrat en la vellesa i, per tant, no se'l considera "ancià", un mot que se sol associar a qui ja és molt major: posem-li cap a huitanta anys.

"Major" és el mot més habitual, encara que també es diu als xiquets i als jóvens, però amb un significat diferent: que ja ha superat una etapa anterior ("Ja t'has fet major", "Quan siga major, vull ser...", "La meua filla, sí, és jove, però es nota que ja s'ha fet major"). Com a mostra de la bona consideració cap a la paraula "major", en el 2022, un capellà d'on visc féu un llibret titulat "Oda als majors".

I ara, el tema més "fotut": el mot "abuelo". El filòleg Abelard Saragossà, potser en un llibre seu sobre gramàtica raonada, posa que, en el País Valencià, el terme "abuelo" fou introduït en el parlar ordinari amb una intenció: com a menyspreu cap als avis.

A hores d'ara, a banda, és un mot que substitueix el genuí (i derivats): "avi".

En eixe seny, ma mare ha contat una anècdota als fills i a mon pare. Quan ella (1943) devia tenir quinze anys, un jovenet entrà en la botiga familiar i, amb menyspreu i mig burlant-se, demanà: "Està l''abuelo'?". Ma mare li respongué "D''abuelo', res, que té cinquanta-dos anys [1906] i encara no ha tingut cap nét".

"Ancià" a penes s'usa.

Doncs bé: si consulteu Internet, Facebook, Twitter,... amb escrits de valencians, hi veureu un ús (al meu coneixement, abús i com a resultat d'un tabú, tot i que hi ha famílies que sí que l'empren entre ells) dels mots "iaio", "iaia".

Així, un dia, en ca la germana de ma mare, viu que hi havia una bossa que posava "Escola de iaios". Li diguí: "Quin menyspreu cap als majors i cap a lo que fan per la societat! Ni que foren xiquets! Els devaluen".

Quant a "provecte", en algun diccionari, he vist que és més relacionat amb qui, per exemple, ja és molt vell, com eixes tres persones que conec i que prenen part en la recerca: dos hòmens encara vius i de 1929; i una catalana nascuda en 1933. I amb bon cap, tots tres, i amb ganes d'aprendre. Ma mare s'identificava més amb aquest terme.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics. 

Una forta abraçada>>.