Sant Isidre, els Sants de la Pedra (Abdó i Senent) i Sant Galderic

Hui, 15 de maig, dia de la festa de Sant Isidre, parlarem sobre els Sants de la Pedra, Sant Galderic i sobre altres sants que, en terres catalanoparlants, han sigut els patrons (advocats) dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans.

Tot ve perquè hui, l'historiador Marc Pons, ha publicat un article en el diari digital "El Nacional" que ha rebut comentaris. Per exemple, Santi Arbós , historiador, li ha escrit:

"— Això no és cert. Sant Isidre, un sant d'origen castellà, certament, ja se celebrava a Catalunya al segle XVII. I Sant Galderic només era popular a la Catalunya septentrional. Com a sants de la pagesia, eren més populars, per exemple, Sant Abdon i Sant Senén, que encara són molt celebrats, fins i tot, al País Valencià".

Li he respost "Efectivament. Vas per bon camí, Santi.

Pot que estigués més estés Sant Galderic en Catalunya i que, fins i tot, estigués vinculat amb estendards de batallons. 

Ara bé, Sant Isidre sembla que entra en Catalunya un poc després de ser declarat sant. 

Igualment, en el treball que fiu (de més de set-centes pàgines), em trobí amb molts llocs de Catalunya en què sí que eren coneguts els Sants de la Pedra, però no Sant Galderic, ni Sant Medir. I això val per a la Franja de Ponent. 

Quant a les Illes Balears, els Sants de la Pedra estan arrelats, per exemple, en Inca.

En lo que era el Regne de València, els protectors dels llauradors, quasi sempre (llevat que ho siga Sant Isidre), són els germans bessons (Abdó i Senent) i Sant Galderic (com també Sant Medir, un altre dels advocats tradicionals de la pagesia catalana) és pràcticament desconegut. Potser no ho siga entre persones versades en el tema o amb una formació més oberta en aquest camp.

I tampoc no és veritat que el general Franco tragués una normativa a mitjan dels anys quaranta del segle XX segons la qual Sant Isidre seria el patró dels llauradors i de "las Hermandades de Labradores y Ganaderos" d'Espanya.

El text oficial no posa res en eixe sentit".

A banda, Maria Garganté Llanes, estudiosa d'art i que, a més, ha tret un llibre sobre religió i festes, li ha afegit aquestes paraules, les quals empiulen amb la recerca que férem:

"— Efectivament, com diu el Santi, Sant Galderic no era el patró de la pagesia catalana. A la major part del país, no sabien qui era. 

És un sant rossellonès venerat només a Catalunya nord i part de les comarques septentrionals gironines. Els sants més venerats per la pagesia eren Sant Abdon i Sant Senén i altres patronatges més locals com Sant Magí, Sant Isidori o Sant Medir. 

Lo de que Sant Galderic era el patró de la nostra pagesia és un rotllo inventat fa cent anys. 

A part, la relíquia de Sant Isidre ja arriba a Barcelona el 1623 i la major part de retaules que se li dediquen a Catalunya són del segle XVll i també se'n constitueixen confraries en aquesta època. El segle XVll fou molt convuls pel que fa a males collites i plagues, i els pagesos d'aquí no li van fer mala cara a un Sant nou 'dedicat al tema'. Devien pensar: 'a veure si aquest funciona...'".

Sobre adoptar un sant per a veure si funcionava, ho poguérem llegir en un article en castellà relatiu a la religiositat popular en els segles XVI i XVII: una època que ho afavoria i en què era molt corrent traure el sant... a veure si plovia.

Una dita que m'escrigué Joan Prió Piñol : "Sant Nin i Sant Non, els Sants de la Pedra són".

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Escoltar-nos els uns als altres i veure

"Escoltar-nos" (sic) els uns als altres, no sols veure.

Bon dia,

Porte uns quants grups de Facebook que havien restat tancats i en què ningú no els menava. 

Un dia, Facebook m'oferí la possibilitat de fer-me'n càrrec, encara que només ho fes una persona. I acceptí l'oferiment. En sóc l'únic que pot triar si es publica (o no) un post.

Afegirem que les publicacions que tenen a veure amb els temes del grup, compten amb la meua aprovació. I en són quasi totes.

Un exemple: de fa uns mesos ençà, en u d'aquests grups, he acceptat publicacions favorables a ERC, a Junts, a la CUP, a altres partits catalans en el Parlament de Catalunya i, àdhuc, a Aliança Catalana. No sols els que van més en línia amb el meu parer.

El motiu: perquè considerem que així és més fàcil conéixer més la realitat que, per altres mitjans, es pretendria que romangués silenciada i que, de pas, fas possible que cada u puga tenir més formació i lo que es sol dir criteri propi. I, per descomptat, perquè preferesc ser tolerant i estar obert als altres, com quan vole un catxirulo.

Finalment, diré que, així, afavorim l'esperit comunitari, el de barri, l'estima per la terra i estar en contacte amb la terra on vivim.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bona setmana.

"A la dona, ningú li passa la mà per davant del nas", comentaris d'una catalana sobre aquest refrany

Paraules de Ramona Ibarra, hui, 12 de maig del 2024, en relació amb el refrany "A la dona, ningú no li passa la mà per davant del nas":

"— Aquesta dita que dius, la deia la meva mare: 'A la dona, ningú li passa la mà per davant del nas'.

Això ho deia la meva mare i, és clar que sí, és clar que, a casa meva, totes eren matriarcals. Tu pots estar ben segur. Jo també ho sóc, de matriarcal: prenc les meves determinacions per a fer la meva vida i tot. Només faltaria això! Naturalment que sí: les àvies, les mares, les tietes. Totes. Totes eren matriarcals: t'ho puc assegurar.

Sí, sí. La meva mare va néixer tres anys més tard [, el 1923], però la meva àvia Ramona va néixer abans [ del 1920]; la meva àvia Lluïsa, també va néixer abans i vaig tenir contacte amb totes dues.

(...) A casa meva, eren matriarcals totalment: totalment, Lluís. T'ho puc bendir, t'ho puc assegurar. En tots els aspectes: perquè van ser elles les que van portar al front la vida de casa meva. La meva mare i la meva àvia són les que es van tirar a guanyar la vida al carrer: vinga, a portar un quiosc, a portar una parada, a vendre joguines al carrer, a obrir una botiga de queviures...

Vull dir: que sempre van pencar,...I a cuidar l'avi Manel, que estava malalt. (...).

I sí. La mare ho deia: 'A la dona, ningú li passa la mà per davant del nas'".

Agraesc la generositat de Ramona Ibarra.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

L'arquetip del rei, un tema molt en nexe amb el simbolisme en rondalles tradicionals en llengua catalana

** L'ARQUETIP DEL REI. Un tema molt en nexe amb el simbolisme en rondalles en llengua catalana**

Ahir, entre d'altres coses, viu una qüestió d'Isabel Inés Aranda en relació amb l'arquetip del rei. Afegiré que la paraula "arquetip" té molt a veure amb "(el) model". Llavors, quan em demanà sobre el rei (personatge que eixia en una de les rondalles del dia), li escriguí sobre aquest tema, de què parlarem tot seguit:

"Si consultes en una biblioteca o en Internet, és fàcil que trobes alguna referència en relació amb el tema.

Evidentment, lo que, en aquest article (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-parte-9-el-arquetipo-del-rey/), fa referència a la masculinitat, és vàlid per a moltes figures femenines que apareixen en rondalles en llengua catalana: reines, princeses, mares que fan el paper d'educadores...

Pensem que, per exemple, una mestra, una monitora, una educadora, una directora... representen la màxima autoritat, encara que siga en un ambient reduït i no precisament polític.

En casa, en una escola, en un grup juvenil, en un orfeó, en una associació...".

De xiquets, hi ha un joc (o bé un personatge, molt sovint, literari o fruit de generacions i generacions, pel qual ens interessem més) o bé, com ara, una activitat de lleure, amb què, molts anys després, encara ens sentim "acompanyats". En el meu cas, era 1) volar un catxirulo (estel), i encara ho és, com a joc preferit, 2) la figura del rei en els contes i 3) jugar amb una cuina.

Com podem veure, en tots tres, cada u de nosaltres és qui governa. I, tocant això, si llegim rondalles tradicionals en llengua catalana, captem, per exemple, aquests trets:

* Es considera positiu que el cap (d'estat, d'un territori més xicotet o d'una casa) siga una persona molt oberta, de bon cor, que afavoresca les relacions entre els súbdits (ciutadans, fills o membres associats) i qui comanda i, igualment, entre ell i els altres;

* el sentit de la justícia i tractar de fer el bé empiula amb bones collites, amb prosperitat, amb noces, amb el naixement de fills i amb absència d'enfrontaments en el territori,

* escoltar els altres es considera positiu, sempre que, a més, no es faça amb intenció de fer mal després,

* el rei (pot ser una dona, una mare, una princesa, una comtessa, etc.), no menysprea els xiquets, ni els jóvens, ni els novells, ni els ancians, ni les dones, ni els que són motiu de marginació, etc., sinó que, fins i tot, els protegeix: relats en què els pares d'un jovenet que es casarà amb la princesa passen a viure en la cort (per decisió reial o, àdhuc, del minyó).

* Com a exemple real, hi ha unes paraules del rei Jaume I en el seu testament: "Amar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts" (1276).

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

"Les Mares i els Pares fan festa cada dia", escrit d'un amic mallorquí

El 5 de maig del 2019, un amic mallorquí escrivia:

"Avui és (o diuen que és) el dia de la Mare. 

No. Avui no és el dia de la Mare: avui els comerços celebren aquesta festa consumista de regals que Ells han inventat per tal de fer un duro. 

Quin fill hi ha que sols pensa amb la seva mare un dia com avui? Aquest no és digne de ser anomenat fill.

Les Mares i els Pares fan festa cada dia, els hem de recordar cada dia i els hem d'estimar cada segon, que un dia no els tindrem i serà el perdemés dur flors al lloc on Ells reposaran. El meu pare sempre en deia: 'Un tassó d'aigua en tenir set i un plat de menjar en tenir gana: un bon servici quan un està malalt. I lo demés son rondalles'. 

Una besada a totes les mares del món".

Li he respost:

"— Totalment d'acord, Joan [ el nom és fictici] i bon dia,

Al meu coneixement, és un invent comercial que procedeix del fet que, tradicionalment i culturalment, el mes de maig està vinculat amb les flors, amb la figura de la mare (perquè ella aporta la vida en la infantesa, època biològica en nexe amb la primavera). I maig s'inclou en la primavera.

A banda, tractant a partir de lo matriarcalista, lo femení està molt més relacionat amb lo fosc i, per consegüent, amb la tardor i amb l'hivern"

Una frase: "Dir les veritats".

Una forta abraçada.

El tacte, l'oïda i el seu nexe amb el matriarcalisme català

Paraules del 28 d'abril del 2024.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un matrimoni que ha passat per ma casa i els he demanat si algú dels dos estaria obert a passar-me una miqueta les mans pel braç dret i pel muscle de la dreta.

Aleshores, la dona, que és una persona molt oberta a ajudar (sempre que ella considere que no siga per a fer un mal al proïsme), me'ls ha passats.

Quan ja se n'havien anat, has sentit una mena de sensació agradable en el muscle i, altra vegada, recordes aquell any en què un partit (Equo) convidava a no estar receptius a les abraçades d'ós.

Doncs bé, en juny del curs 2013/2013, un dia vingué un home a la casa on vivies, li demanàrem que ens abraçàs (i ho fou, d'ós) i li llegírem un escrit que havíem plasmat mentres l'esperàvem.

Ell tenia cinquanta-nou anys; tu, quaranta-dos. L'endemà, de matí, li envies un missatge: la pell de l'esquena havia deixat d'estar seca i ara estava suau.

Afegiré que escric aquestes línies perquè aquest cap de setmana he pensat que, a hores d'ara, almenys, per la comarca de l'Horta de València (i, possiblement, en moltes poblacions valencianes i d'altres zones catalanoparlants), podria haver un menyspreu cap al sentit del tacte. I que, en acabant, més d'un partit polític, més d'una associació i, òbviament, més d'una persona, impulsa accions que podríem enllaçar amb la filosofia de vida patriarcal (no amb la dels discursos, ni amb la dels pamflets, ni amb la dels cartells d'eixe ram), la qual arracona els infants, els xiquets i, per exemple, els ancians i lo que, partint del seu punt de vista (o bé dels seus interessos polítics o bé personals), consideren propi de persones febles. Ho diré sense embuts: una actitud així té molt a veure amb lo patriarcal (la figura simbòlica del pare i amb promocionar el pare Estat i el model polític Estat-nació). 

En eixe sentit, m'agrada la figura de la mare, la Mare Terra i la maternitat,... de xiquet estant, com també viure com quan voles un catxirulo. I, a banda, la del jove obert a persones de totes les edats i la de la vellet que, tot i que passa dels noranta anys, encara està obert als jóvens i al proïsme. I escric açò (que ho he vist) i ho aprove.

Adduirem que el tacte, junt amb l'oïda, és u dels sentits en nexe amb el matriarcalisme, àdhuc, amb el català (i, així, no solament en el basc): en moltes rondalles vernacles anteriors a 1932 i, com ara, en comentaris escrits per persones que reflecteixen una educació matriarcal (i que en reberen ja en la infantesa).

Per això, agraesc les persones que fan possible una vida més en línia amb la de moltes mares (i de pares que parlen amb els fills) i que podem llegir en relats tradicionals i en escrits en Facebook, en Internet i entre amics i, igualment, escoltar (fins i tot, per telèfon).

****

Afegim aquest enllaç d'un article que hem rebut hui, 29 d'abril del 2024, i que considere que val la pena llegir. Per a que no siguem titelles de ningú, ni de res: ttps://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:c9957e2c-10c2-489e-9464-259555513d8e.

Àvies catalanoparlants, atrevides i nascudes abans de 1920

Paraules de Fina Pujolras, hui, 20 d'abril del 2024, en relació amb l'atreviment d'àvies (o padrines) i de mares nascudes abans de 1920:

"— Les nostres àvies van créixer més lliures. Les nostres mares van viure la guerra i la postguerra de molt joves i això les va marcar bastant. 

Jo recordo la meva iaia com una dona alegre i decidida. La meva mare també era alegre, però, tal vegada, més continguda".

Ma mare estava totalment d'acord en què aquelles dones eren més lliures que les d'ara, com ja li he dit algunes vegades.

A més, Nuria Garcia Miralles ha escrit "La meva àvia era del tot decidida, atrevida i coratjosa.

No pas la meva Mare".

Igualment, Àngel Blanch Picanyol ens ha plasmat aquestes paraules:

"— Per descomptat. Moltes anècdotes. 

A l'entrar l'exèrcit feixista a Moià, un moro va agafar ma mare (tenia tretze anys) sota el braç i se l'enduia. La meva àvia li va anar al darrere amb un bastó i no li van quedar ganes de tocar-la més. 

Li agradava de viure sola a casa seva, una casa de quatre plantes, enorme. 

O també, la nit de Sant Joan: abans que sortís el sol, anava tota sola al bosc a recollir Herba de Sant Joan. 

La meva admiració per aquestes dones fortes".

Li he respost "Ho he comentat algunes vegades a ma mare.

I ella m'ha respost que, per exemple, la seua àvia paterna (1878) no era precisament políticament correcta: "Lo que [ ella considerava que] t'havia de dir, t'ho deia a la cara'".

Afegirem que Miquel Vila Barceló ha posat "No t'ho puc dir. La meva mare, tot i estar malalta, era un llamp i un tro i feia moltes feines d'home, tot i per acompanyar el meu pare".

Cal recordar aquest comentari de Montserrat Cortadella:

"— La iaia era més atrevida. El que passa que la mama potser no li agradava marcar antecedents, era molt atrevida (moderna) per a l'època".

Finalment, ma mare m'ha dit "Com, en aquell temps, lo que tenien era faena, això els donava la força per a dir lo que pensaven sense massa tapadores. Ara es mira més lo políticament correcte.

Per a expressar els seus sentiments o la seua situació, eren més espontànies i no necessitaven per a tapar-ho amb romanços.

També, si les mares eren molt braves, les filles ja no ho eren tant, involuntàriament", en el sentit que la força de la mare perdurava, no perquè no volguessen les filles.

Li he adduït que, en l'estudi, ens han escrit cançons tradicionals eròtiques que cantaven dones nascudes abans de 1920.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.