Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 24 d’abril del 2026 comentaren “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí. La meva mare, i a mi, sí; però la meva padrina (germana de la meva mare), no. S’estimaven amb un altre i no sé el perquè. Es va casar amb un altre: és el que em va dir, a mi, la mare. He recordat que, a una tia del meu marit, li va passar el mateix; però aquesta va aconseguir casar amb qui estimava” (Àngels Benaiges Martí), “I tant!! A casa, sempre es va respectar la nostra voluntat.
Jo vaig casar-me amb dinou anys. Més bé el meu espòs. I sempre feliços. I el meu germà, amb la meva cunyada, set anys menys. I feliços encara. N’hi va haver, de persones, que, per força, van haver d’acceptar-ho” (Roser Canals Costa), “Sííí. Les decisions eren del qui estimava. Encara que no funcionés. Veure’ls feliços era el que importava. Si s’acabava, era la vida…” (Maria Dolors Sala Torras), “En la meva família, sí” (Rosó Garcia Clotet), “La mare va nàixer abans de 1920 i sempre ens va respectar la nostra decisió. Era un altre temps i l’horari de retir era quan senties les notícies de la ràdio (‘el comunicat’, que dèiem): a les nou o a dos quarts de deu del vespre, a casa.
Quan vaig tenir nuvi, era una mica més tard, estàvem a la porta de casa i allí podíem estar una estona més. Tot és molt diferent d’aquells anys amb els d’ara. Moltes noies anaven ‘pures’ al matrimoni (i jo, una d’elles) i també algunes havien fet ‘Pasqua abans de Rams’. Jo crec que tot, a poc a poc, ha canviat moltíssim i no tothom pot dir que ha estat d’un sol home. I et diré una cosa: estic orgullosa d’haver-ho estat; i fa molts anys que en faltà i sempre el recordo amb afecte i l’enyoro, com més passen els anys, més (i ja en tinc noranta-tres). Et diré lo que deia el meu marit: ‘Les vídues sempre parlen bé del marit, encara que no sigui veritat’…” (Júlia Aixut Torres), “A mitges, si bé és cert que ma mare es va casar amb el meu pare perquè va voler. Abans, la meva àvia havia arreglat el casament entre ma mare i un pagès amb molts diners i amb moltes terres. Ma mare, quan ja era decidit el dia del casament, va refusar casar-s’hi i va amenaçar a anar-se’n de la vila i a no tornar-hi mai més. Va ser un daltabaix” (Àngel Blanch Picanyol), “No ho sé. Sincerament” (Angelina Santacana Casals), “I tant! No s’hi van oposar mai, a la decisió” (Montserrat Cortadella), “Ufff! Moltes vegades, no. Si el teu pare tenia diners, et cercaven un nuvi ric. I, si en volies un altre, no cal dir que no consentien que et casaren amb ell” (Reme Canet), “A pagès, no: solien tenir els comptes fets. La pubilla rica. Era el pare que triava: així assegurava… el seu fill hereu; i la filla, compensada, havia de casar-se amb un altre. Hereu i tots guanyaven” (Lydia Quera), “La iaia paterna tenia quatre fills; i la iaia materna, dos fills i una filla. Quan el fill gran, l’Eudald, es va casar amb la Mercè (qui no era de Torelló), van passar a viure a la casa de pagès, tot i que era ben bé al mig de la vila.
La iaia Maria es feia valer ser la mestressa i, a la nora, li tocava fer la feina de casa. I això no ajudava gens a tenir bona relació fins que es va morir la iaia Maria” (Nuri Coromina Ferrer), “No ho sé” (Lurdes Closa), “Jo. En ma casa, quan ma mare i jo anàvem amb algú que no l’agradava, sí que posava impediments. I sí: quan érem jovenetes, sí que va aconseguir desgraciar el festeig” (MCarmen Bañuls), “Alguns, sí. Les dones triaven el xic que els agradava i ja està,… Però n’hi havia, d’altres, que els pares tenien mirat i aparaulat el nuvi (o la núvia) per als seus fills… En la meua vila, deien que eixa parella havia estat ‘un festeig arreglat’… Sempre solien ser una filla (o un fill) únics o més acabalats… Quan jo era petita. Sí que ho recordo” (Carmen Mahiques Mahiques).
En Xiuxiuejar, el 24 d’abril del 2026 posaren “A la meva àvia de part de mare, la van casar molt jove. Eren molt pobres i una boca menys era una boca menys.
A la meva altra àvia, no sé ben bé com va anar, però diria que també hi va haver participació de la família” (Flòstic).
Finalment, ma mare, el 24 d’abril del 2026, per telèfon, em digué “[ Manuel] Nácher [ 1917-2008, d’Aldaia, ciclista,] em deia ‘Jo estava enamorat de ta tia Amparito [ , germana de ton pare], però no festegí amb ella perquè no ho volia son pare’. La tia Amparito era la meua padrina”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
