"En aquesta vila, no es pega cap dona", matriarcalisme català

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de setembre del 2021, els comentaris foren “Avui dia, la dona valenciana, com la resta de dones d’Espanya i del món, ja no és tan respectada. Fa dues dècades que són maltractades, anul·lades i assassinades per les seues parelles.

El món continua evolucionant, però molta part de la població ha donat un pas enrere, quant a tolerància, respecte, igualtat... ¡Quina pena, tant que hem lluitat per defensar els drets de les dones, les minories, la condició social, la tolerància, etc.! Què fem malament?” (Pura Escriva Eleneta). A aquesta qüestió, posí a Pura Escriva: “Ho veig ben plasmat en Internet i et convide a fer-ho: les persones de més setanta anys, de parelles catalanoparlants, són molt més obertes i van molt en línia amb el matriarcalisme, Pura. Els seus comentaris ho reflecteixen”. Pura Escriva, després, em deia “És clar. Tu parles dels nostres avis i dels nostres besavis, però hui dia no ho veig tan clar”. I, immediatament, li escriguí “Eixe tenir-ho més clar, al meu coneixement, passa per assumir que el contacte amb una altra cultura fa que, mentres que, per exemple, aprenem una llengua, hi ha una manera d’entendre la vida que no és aliena a eixa llengua i que, durant eixe procés, n’hi ha coses que considerem bones, d’interessants i de roïns. Segons les que triem, tenim els resultats posteriors associats a l’aprenentatge”, com es capeix en el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” (pp. 22-23).

Altrament, el 19 de setembre del 2021, en el grup “Dialectes”, amollaren “Dos factors:

-Aquí no tenim (Deo Gratias[1]), el ‘macho ibérico’.

-Els forasters, com emigrants que són, sovint, provenen dels sectors més desarrelats i desangelats de la societat on la violència és dins el seu brou.

Ara, el que diu aquesta senyora és un fet. Incòmode i comprovable” (Joan Cubells Fullana), a qui diguí “Totalment d’acord amb les teues paraules”. Com a exemple diré que, quan era xiquet, els dos primers anys d’ensenyament primari, els fiu en uns baixos que deixaven molt a desitjar i, segons informació que es presentà en l’associació de pares de l’escola, un 90% de les persones de l’escola no tenien accés a servicis bàsics a nivell casolà. Doncs bé, una cosa que vull destacar és que, si bé hi havia castellanoparlants de tots els gusts, els primers insults forts que aprenguí foren en castellà (parlem dels cursos 1977-1979). Vinc de família catalanoparlant per part de pare i de mare i dels avis i dels besavis, tant hòmens com dones.

Un altre comentari, del 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, però de Narcís Ramió Diumenge, fou “En una vila de les Guilleries[2], un foraster borratxo pegava la dona davant els tres fills. El batle, en persona, i el jutge de Pau, el van agafar a part, quan estava seré, i li van dir: ‘En aquest poble, no es pega cap dona’. No va tornar a alçar la mà. Al cap d’uns mesos, fugí sol.

Al cap d’uns anys, uns portuguesos vingueren per treballar al bosc: el més fort, quan bevia, picava la dona i en estat. Vaig anar a dir-ho al batle i, en dos dies, solucionat. Aquest també abandonà el poble.

Els fills de les dues famílies han crescut bé, són treballadors i bones persones.

Vull dir que, en les poblacions més petites, és més difícil que el mateix poble permeti aquests actes denigrants”. Al moment de llegir aquests mots, escriguí a Narcís Ramió “Cert. És més propi d’ambients en grans ciutats”.

El 20 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Montserrat Bosch Angles comentà “També en tenim aquí i de no tan llunys, que són ben bèsties i assassins”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Gràcies a Déu”, en llatí.

[2] En Catalunya.

La candidatura neocomunista Compromís i els seus acòlits

La candidatura neocomunista Compromís pretén que minven les desigualtats socioeconòmiques sense promoure les Humanitats.

En altres mots, arreplegar peix al costat del riu sense cap canya de pescar i, mentrestant, jugar a conillets a amagar.

Votaré candidatures valencianes que manifesten públicament, en els estatuts, en els mítings, en conferències, en els mitjans de comunicació social, en campanya electoral (i tres anys després), que la cultura vernacla en el País Valencià és matriarcalista.

Afegiré que els partits són com el director en companyia de l'orquestra i del públic: si hi ha bona avinença entre el cap del grup (els líders), cada membre de l'orquestra (els afiliats) i els qui hi han pagat per a veure'ls i per a escoltar-los, hi ha molts aplaudiments; però, si no, reben la responsió dels assistentes en funció de com s'ha desenvolupat la tasca. ¿O és que, en una empresa, per exemple, familiar, recompensen qui gira l'esquena als parroquians? No, ni de bon tros!

Per això, no he votat mai Compromís, ni PSOE, ni Podemos,... ni un fum de partits. De les europees del 2004 ençà, només he votat tres vegades a alguna candidatura: en el 2015 (al Senat), en les autonòmiques valencianes del 2019 i en les europees del 2019. La resta, vot nul. I els qui no reberen altra vegada el meu vot posteriorment, no el rebran tampoc ara. 

Al cap i a la fi, com diu una rondalla eròtica valenciana en llengua catalana, "El peix, per a qui se'l mereix".

Sobre dones sabateres

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones sabateres? Gràcies.

Figura en una cançó del llibre "Aportació al cançoner popular de Mallorca.  Tom II", d'Antoni Gili i Ferrer (1932-2010): "Vagi a una sabatera / i el servirà molt millor" (p. 81).

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 23 de setembre del 2026 i posteriorment comentaren "No. No he sentit mai parlar-ne. Molt bé! Lluís, he vist els comentaris...

Sabates, no... Sí que he sentit de cases de dones que feien 'barrets', però en llocs d'apuntaments sexuals clandestins" (Àngels Benaiges Martí), "No" (Lurdes Gaspar), "No: sempre homes" (Àngels Sanas Corcoy), "Nooo, però jo tenia una bestia que li dèiem Rosa 'la sabatera' (era el seu malnom). Encara que no he sabut mai¿? Ara que ho pense..., devia ser perquè xarrava massa sense 'voler' d'altres o perquè deia alguna barbaritat.

Però, certament, també he sentit per la vila 'Eixa és una sabatera'. I no tenia cap paradeta de vendre sabates" (Reme Gadea), "Parlaven de dones que feien, a casa seva, espardenyes; les cosien, posaven vetes, etc." (M Pilar Fillat Bafalluy), "No. Sempre s'havia esmentat 'el sabater' o 'el ràpid', mai en femení. Als sabaters (que arreglaven les sabates), se'ls anomenava 'ràpid', en el seny que, si no era un problema gros, ho feien de seguida o en poca estona" (Rosó Garcia Clotet), "A Menorca, hi ha molta tradició del calçat, però les dones no feien mai el parell. Feien el repuntat, els acabats, etc." (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Francisca Farre), "Res, d'això, te'n puc dir" (Roser Canals Costa), "No. No ho havia sentit mai" (Rosa Bernat), "Les que no tenien diners per a fer arreglar les sabates, al sabater. Una de les seves filles. I no: no eren sabateres.

El món és complex, Lluís: ara i abans" (Anna Babra), "Sabateres, d'arreglar sabates, no; dones que treballaven en sabateries, sí. Almenys, en Xàtiva.

Ací, en Xàtiva, no ho he sentit mai, de cap sabatera. Hòmens sabaters, sí" (Reme Canet), "Jo no puc dir-ne res. No havia pensat en això. Sabaters, sí: eren homes" (Maria Dolors Sala Torras), "No. Sabien de dones que coneixien que ajudaven els marits a fer esclops. Ho sé perquè, quan era petita, aquests amics dels avis, de present, el dia del meu sant em van fer uns petits esclops" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 23 de setembre del 2026 posaren "No, mai... D'homes sabaters, sí que n'hi havia, pertot" (Maria Galmés Mascaró), "Sa meua padrina per part de pare era sabatera. Jo encara conservo algunes de les seves eines. No sé bé l'any que va néixer, però va ser abans del 1920 perquè el meu pare va néixer el 1913.

Tota la meva família (tant per part de pare, com de mare) som de Mallorca" (Maria Magdalena Comas Pons).

Finalment, ma mare, el 23 de setembre del 2026, per telèfon, em digué "Jo, lo que se sol dir 'sabateres', no n'he conegut: no era normal això. Una altra cosa és fer calces en la fàbrica: això, sí. I fer peces de la sabata i repunts: això sí. Sobretot, en zones de València (com ara, Elda), de Mallorca...

I, sobre 'sabatera' com a 'xarradora', això no ho he sentit mai. Més fàcil 'peixcatera' ('pescatera') o 'verdulera'". 

Agregarem que li exposàrem la possibilitat que hi hagués dones mallorquines que fossen sabateres, en línia amb mots que, més de quatre anys arrere, ens havien tret sobre mallorquines que, en els anys seixanta del segle XX, desenvolupaven activitats que, en aquells anys (i més avant), eren associades a hòmens (per exemple, poder conduir un cotxe). I també ho vinculàvem amb el fet que, sovint, les cançons i les rondalles trauen detalls que són presents en el dia rere dia d'un Poble, malgrat que no ho siguen en actes polítics o de partit.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Àvies i mares catalanoparlants dialogants i respectades

 “Això no tenia res a veure amb el ‘ordeno y mando’”, dones no dogmàtiques i molt obertes.

 En aquest apartat de l’estudi, a què hem preferit posar un títol (ací, unes paraules de ma mare) amb la intenció d’entrar en un punt que no havíem tractat tant abans, en primer lloc, agregarem que l’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda[1]”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que exposem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc entre els pares de ma mare.

Així, com em digué ma mare el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre mon avi matern (1906-1992) i ma àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde, ni l’obediència. No debades, em comentà que “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’” (sic), paraules a què, el 15 de gener del 2022, en el meu mur[2], Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt sucós: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.

A més, el 21 de gener del 2022, empiulant amb el fet que les coses es tractaven entre l’home i la dona, ma mare, per telèfon, em comentà “Això és lo mateix que deia mon pare. En els meus pares i en els meus avis, eren les dones. Ells els ho donaven fet: treballadores, eren molt respectuoses i [tolerants] amb les opinions dels hòmens.

Ma mare deia [a mon pare]:

-Miquelet, podríem fer açò.

I ell li deia:

-¡Ai, tira, tira, que tens unes raonetes!... Doncs, fes això”.

Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, en el llibre sobre la narrativa en Mercè Rodoreda, copsem que, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[3]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[4]. (...). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[5], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[6], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari[7] d’una dominació secular’. (...) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), de la mateixa manera que ho plasmen moltes rondalles mallorquines menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.

Enllaçant amb els comentaris d’Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Dialectes”[8], féu Neus Soler Rodríguez, empeltant amb una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es capeix una dona molt receptiva, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb la recerca sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.

 

Notes: [1] Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) fou una escriptora catalana.

[2] En aquest cas, posí una foto de la pàgina 47 del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània”, de Lluís Barberà i Guillem, publicat per Bubok en el 2020, en què apareix aquest comentari de ma mare i, a més, indicant que “Això solia ocórrer en moltíssimes parelles catalanoparlants, en tot l’àmbit lingüístic”.

[3] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla compilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.

[4] Recorde una conversa amb un home, valencià i catalanoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia harmonia en la parella i, a més, que ell la tractava bé.

[5] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i la basca.

[6] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).

[7] En el DCVB, “Proposició que es dedueix, sense necessitat de prova, d’una altra proposició provada anteriorment”.

[8] Sobre si eren molt obertes les seues àvies o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

Vos parlaren de dones que feren d'escolans

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de dones que feren d'escolans? Gràcies.

Apareix en una cançó arreplegada per Antoni Gili i Ferrer en el Tom II de l'obra "Aportació al Cançoner popular de Mallorca" (p. 41): "Una formiga i un gri [ = grill] / feien d'escolans a Randa".

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 de setembre del 2026 ens comentaren "No. No n'havíem parlat" (Daniel Gros), "No. I jo, quan era petita, sempre vaig veure que eren nens. Ara seria diferent: les nenes pugen a l'altar i ajuden" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Mon pare tenia una parenta que, quan era jove, va ser uns anys escolana i, a la vila, la coneixien com a Rosario 'l'escolana'" (Octavi Font Ten),"No ho recordo, però, en aquella època, no ho crec. Jo sí que he conegut dones que portaven la Comunió a persones malaltes" (Rosó Garcia Clotet), "Que jo recordi, els escolans eren sempre fillets, mascles" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Francisca Farre), "No. Mai" (Lydia Quera), "No recordo haver-ho sentit mai. Demanaré al meu marit si ha sentit alguna cosa" (Àngels Benaiges Martí), "No. Fer d'escolanes, en aquella època, no. Més endavant i ara, sí" (Maria Dolors Sala Torras), "Les àvies de casa només deien que eren 'priores'. N'hi havia una, de casada; i una, de fadrina, que donaven flors a la sortida de l'església. Molt abans, als anys seixanta [ del segle passat], donaven estampes de sants.

I, després, jo mateixa havia fet d'escolana (a l'adolescència) i també de lectora" (Joana Cabiscol Calvès).

En el meu mur, el 18 de setembre del 2026 posaren "No ho sé" (Lurdes Closa), "Lluís: mai de la vida.

No eren catòlics a casa l'àvia. La mama, sí, però no em va dir mai res; però l'àvia Teresa deia 'Als sants i als minyons, no els prometis si no els dons'" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 18 de setembre del 2026, per telèfon, em digué "'L'escolanet'. 'Mira l'escolanet: que espavilat que és!'. En Alaquàs, en el carrer Venerable Sarrió, hi havia u que feia d'escolà i, a la filla, li deien Lolin 'l'escolana' (encara que ella no ho fou i que 'l'escolana' li venia pel pare)". En nexe amb els mots de Rosó Garcia Clotet, ens adduí que "[ En Alaquàs,] Hi havia qui era de la 'Pastoral de la Comunió', persones que es dedicaven a ajudar a la parròquia... Abans, si de cas, ho feia el capellà o el seminarista; però, fa uns anys, ja ho feien algunes dones.

Quan hi havia algun soterrar, el xiquet també hi anava, acompanyava el capellà".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pregàries a la Mare de Déu i als protectors dels llauradors

Unes altres pregàries matriarcalistes, i amb el paper de la marona com a aliada dels fills que la tracten bé, són dues relatives a l’Àngelus (una oració que es diu de matí, a migdia i en el vespre) i a l’inici de l’eixida del sol. En reproduïm alguns fragments:

“Àngelus (A)

(...) A la fi de l’Àngelus, es diu:

‘Déu vos salve, alta Regina,

 tot lo món, a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu.

 

(...) Àngelus (B)

(...) Alabada sigui la Mare de Déu.

Tot lo món en té, Regina,

tot lo món,  a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu” (p. 98).

 

Com podem veure, en els versos de la primera, la dona (ací, la Verge) rep la consideració més alta que li podrien donar en una cultura: la de Reina. Lo femení, per  tant, és per damunt de lo masculí.

A banda, tothom la té per madona (s’hi inclinen) i ella, com a recompensa, els il·lumina amb l’esperança del fill (el lligam entre la part maternal i l’associada a la llavor que és colgada en el camp, en aquest cas, connectada amb el vespre, com si ho fos el Nen Jesús amb l'arribada de Nadal). I més encara: hi ha un eixart entre la part masculina i la femenina (Nostre Senyor i Nostra Senyora).

En canvi, en la segona versió de l’Àngelus, no apareix el personatge masculí (almenys, en les línies seleccionades), la Senyora és lloada i... el Fill (Jesús) torna a fer acte de presència.

Adduirem una mena de nota de la folklorista Simona Gay, molt en línia amb la primera impressió que em féu en llegir aquests versets: “En aquesta pregària, el món s’inclina devers la Verge, mare de tota claror, com l’anomenava el meu germà J. S. Pons. Ho he recollit de la seva boca. Ella ens dóna l’única llum: el Fill de Déu. Els catalans sempre han expressat llur amor a la Mare de Déu” (pp. 98 i 100), un detall que empelta amb la tradició matriarcalista catalana.

Com a darrera pregària d’aquest subgrup, en “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha “Germana de l’alba...” (p. 100), la qual m’evocà un comentari de ma mare sobre Quico Guillem Fluixá (1838), el padrí patern de son pare (1906). Així, les dues primeres línies diuen “Germana de l’alba / que Déu, de l’alba, cria” i, d’aquesta manera, la criança del jorn és unida a la infància (o siga, a la primera claredat del sol ixent).

Sobre aquesta cançó, l’estudiosa catalana agrega una nota de Joan Amades: “la cantaven els segadors ripollesos en albirar el sol per primera vegada i abans de posar-se a la feina. Solia iniciar-la el cap de colla, descobert i de cara al sol i, a voltes, àdhuc, agenollat” (p. 100).

Doncs bé: revenint al meu antecessor nascut en 1838, ma mare (durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020) deia que, “moltes vegades, arribava l’avi [ Quico] a casa i desenganxava el carro, l’animal. I la dona li deia coses, li parlava, li demanava... I ell no li responia. I [ ella] tornava a demanar-li i [ ell] no li responia. A vegades, a la tercera, [ l'avi Quico] li deia:

-Però, dona, ¡espera un moment, que acabe de resar!”. Uns anys després, per exemple, ens afegia aquests mots per telèfon: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força” (19 de gener del 2023) i “Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa sagrada, la tenen completament incorporada a la vida” (12 de març del 2024).

Deien "Paraula de príncep no torna enrere"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "Paraula de príncep no torna enrere"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, l'11 de setembre del 2026 comentaren "Paraula de rei no pot mentir" (Bartomeu Mestre), "No. 'Sempre endavant, mai enrere'" (Àngels Sanas Corcoy), "No recorde eixa expressió, però sí una que deien: 'Paraula d'home'. Com abans tot era matxisme, l'home és el que tenia paraula" (Carmen Mahiques Mahiques), a qui escriguérem que "També hi havia 'Paraula de dona', com em posaren uns anys arrere" i que, un poc després, ens agregà "Sí. Quan era un afer entre dones, en recordo alguna cosa; però molt més 'Paraula d'home'"; "No ho havia sentit mai" (Lurdes Gaspar), "No l'havia sentit" (Joan Prió Piñol), "En resposta a la qüestió, no ho he sentit mai: ni a casa, ni a fora. Sí que deien que 'La paraula no es trenca'" (Rosó Garcia Clotet), "Lluís: em ve a la memòria, no n'estic segura: 'Paraula de rei...', en lloc de '... de príncep...'" (Àngels Benaiges Martí), a qui envií la responsió de ma mare (1943) i ens amollà "Sí, sí. També diem el mateix, per a no fer la contrària i per a crear seguretat en les coses importants i en les persones.

Gràcies!!"; "No. L'àvia no ho deia" (Anna Babra), "No ho he sentit mai" (Reme Canet), "No" (Octavi Font Ten), "No... De fet,... es parlava del malparit de Franco" (Lydia Quera), "No ho he sentit mai" (M Pilar Fillat Bafalluy), "'Paraula de rei...'; '....de príncep...', no en conec" (Maria Galmés Mascaró).

En Twitter, l'11 de setembre del 2026 posaren "No. No ho havia sentit mai" (Montserratp).

Finalment, ma mare, l'11 de setembre del 2026, per telèfon, em digué "En dir-ho tu, m'ha vingut al pensament 'Paraula de rei no torna arrere' i 'Paraula de rei no pot mentir' (eixe [ refrany], més que l'altre). 'La paraula d'un home va a missa': això, mon pare (1906) ho deia moltes vegades, sobretot, en els contractes, per a una escriptura, en la compravenda...". A més, ens ha adduït que, en aquell temps, la paraula era entesa com una cosa sagrada i que actuar així facilitava la confiança en una persona.

No deixarem fora que, tant si la paraula és de rei, com si és de príncep, figuren en rondalles i, més encara, el refrany "Paraula de rei no pot mentir", el qual poguí oir en el 2017 a una dona d'Alaquàs (l'Horta de València) de més de setanta anys.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.