Opinaven sobre els bons resultats

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren "No ho sé" (Xec Riudavets Cavaller), "Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s'arreglaven, estaven contents.

Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també! 

Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d'expressió de la paraula, amb respecte" (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Això sempre agrada tothom" (Àngels Sanas Corcoy), "Res en especial" (Angelina Santacana Casals), "Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, 'El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar'. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.

El teu missatge m'ha portat a aquests pensaments" (Lurdes Pino Anglès), Sí: l'àvia ho valorava. A vegades, l'èxit s'entenia de manera diferent al d'avui" (Anna Babra), "Doncs  encisades per l'alegria que això produïa!!!!!!" (Roser Canals Costa), "A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.

Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.

En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l'avi: 'Hem quedat bé, oi?'.

La cosa era 'fer fi' i semblar gent 'de món' i no fer mai el ridícul..." (Joan Marrugat), "El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parròquia de la Llacuna l'any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l'any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.

La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "A casa, el que ens deien era estudiar i aprofitar tot el temps per a tu i per als altres i tenir una vida completa" (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué "'És agradable ser important, però més important és ser agradable'. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar, ] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Criaren fills d'altres cases

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d'altres cases? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren "Sí. A l'escala de casa, s'organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).

Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.

Recordo amb molta d'amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l'àvia m'havia dit que, quan veia que algunes de les mares que hi havia a l'edifici, no podien alletar el nadó, ella se l'emportava a la casa grossa i ella mateixa l'alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare" (Lydia Quera), "Només quan alletaven.

També quan les famílies no podien atendre els fills: s'adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure'n, però sí que ho vaig sentir" (Àngels Sanas Corcoy), "A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d'una botiga important de Mataró ('La Parisién')...

M'ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l'hauràs sentida: 'Més puta que les gallines'“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "En el cas meu, no, però ho he sentit dir" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l'àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment" (Rosó Garcia Clotet), "No. Ella ho hagués fet, si s'hagués donat el cas. Era bona i generosa" (Roser Canals Costa), "Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.

La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d'un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare" (Àngels Benaiges Martí), "Sí: era bastant habitual al final del segle XIX i a principi del segle XX" (Daniel Gros), "Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir...

El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l'anomenaven, 'germana de llet')" (Carmen Mahiques Mahiques), "Sí: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida" (Octavi Font Ten), "Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà per als altres fills" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Eren a dida, les tenien" (Maria Galmés Mascaró), "No, Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren "Sí! La meva àvia 'aguantava' (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se'n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d'aguantar nens..." (Angelina Santacana Casals).

Finalment, ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que "Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d'ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.

Alletar un altre, més d'una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.

La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l'àvia de Joana (d'Aldaia) i sa àvia deia: 'Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El papa Lleó XI, el català en Catalunya i el "per si els clients"

 Bon dia,

<<La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies>>.

Pius XII, Radiomissatge de Nadal de 1954. Traducció feta per Pere Riutort  Mestre (1935-2021) i plasmada en el seu document «L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina -País Valencià, Illes Balears-«, editat en 1973.

 

En la web del Vaticà, hi ha versió en italià, l’original, però no ha estat traduïda al castellà, fet que no sembla casual: http://www.vatican.va/content/pius-xii/it/speeches/1954/documents/hf_p-xii_spe_19541224_ego-declinabo.html

Tot seguit, exposem el text en italià, la llengua de partida: <<La vita nazionale non divenne un principio di dissoluzione della comunità dei popoli, che quando cominciò ad essere sfruttata come mezzo per fini politici; quando, cioè, lo Stato dominatore e accentratore, fece della nazionalità la base della sua forza di espansione. Ecco allora lo Stato nazionalistico, germe di rivalità e fomite di discordie>>.

 

 

 

*Sobre el papa actual i la llengua catalana*

1. Se sap que el seu joc preferit és el tenis.

2. Per tant, és capaç de prendre la decisió quan ja siga el dia de l’acte religiós.

3. Se sap que és favorable a Palestina, com també ho era l’anterior. En setembre del 2017, alts càrrecs palestins estaven a favor de la política del govern espanyol respecte de la independència de Catalunya i del referèndum: https://www.lavanguardia.com/politica/20171030/432492875449/palestina-apoya-una-espana-fuerte-y-unida-y-apuesta-por-el-dialogo.html

5. Tenint present els punts 3. i 4., hi ha moltíssimes possibilitats que faça com el papa anterior, quan ja era en Catalunya: usar el castellà.

6. Cal recordar que, per exemple, Hilari Raguer, en haver estat elegit el papa Francesc, pensava que el pontífex es posaria de part del dret a l’autodeterminació de Catalunya i de la independència.

7. Sempre hi ha la justificació «És que, si no, hi perdríem clients».

Quan finirà, molts li diran un «Buen rollo, tío, buen rollo». 

 

Nota: Hui, 4 de juny del 2026, he pogut llegir aquest article, amb paraules del papa durant la primera entrevista que li feren, publicada en setembre de l’any passat.

Se’l defineix com un ciutadà del món (fet molt en línia amb el tarannà elitista) i ell reflecteix una preferència per lo místic, per «anar pel món» (desarrelament de la terra), per les màximes autoritats eclesiàstiques i, com ara, diu que ell és de tots els equips: https://www.omnesmag.com/actualidad/primera-entrevista-leon-xiv-pistas-pontificado

 

Vos ensenyaven sainets

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven sainets? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 30 de maig del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No hi havia tele" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí!!" (Àngels Benaiges Martí), "No: cançons populars (tant infantils, com també picants o bé de ball). Boleros i jotes mallorquines" (Maria Galmés Mascaró), "No és que m'ensenyés, però sí que, de vegades, recitava poemes" (Rosó Garcia Clotet), "No. Definitivament, no" (Angelina Santacana Casals), "Potser el pare en pogués fer referència a algun, però com a anècdota" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Em sembla que no" (Joan Prió Piñol), "Nosaltres, a casa, cantàvem les cançons de les caramelles, les de les sardanes i de taverna, lletres fetes de poema i amb sàtira. Tot molt divertit" (Lydia Quera), "No" (Carmen Mahiques Mahiques), "No. L'àvia, segur que en sabia, però..." (Anna Babra), "A mi i als meus germans, no ho feia mai" (Roser Canals Costa).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 30 de maig del 2026, per telèfon, em digué que els sainets "Era una crítica a la societat ('L'escaleta del dimoni': 'De rebot', una que vol festejar una filla i que envia son pare...). Me'n recorde, d'un altre, sobre el no parlar valencià i parlar castellà perquè això era més de luxe.

Els sainets, normalment, era en alguna festa o en alguna plaça de la vila, on actuava gent de la vila o que venia de fora. En canvi, els joguets còmics, majoritàriament, era la gent de la vila qui ho feia.

En Alaquàs, com en Aldaia [ , dues viles de l'Horta de València], hi ha hagut molta afició al teatre casolà. Jo he vist obres prou bones. Molts diumenges hi havia gent que actuava en el carrer de Sant Hipòlit, d'Alaquàs. Els joguets còmics solien fer-los la gent més jove; les obres més grosses, els qui tenien més rodatge". 

Adduirem que li parlí un poc sobre el sainet "El virgo de Vicenteta", del valencià José Bernat Baldoví (1809-1864), publicat en 1845, en què, fins i tot, es fa una defensa de la dona; com també de Pere Capellà i Roca (1907-1954), qui, en algunes obres de mitjan segle XX, defén la llengua catalana, la terra i exposa que, com diu un sainet seu, "Sa madona du es maneig". Pel 2021, llisquí ambdues obres.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Feien un cos contra els dolents

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien un cos contra els dolents, és a dir, contra les actituds que no són de bon cor, contra la maldat? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 de maig del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes dones ho feien. Sabem cadascú de nosaltres en funció d'on vivien, com i contra qui.

La majoria de les vegades, pel cap baix, no era just.

L'àvia prou feina tenia a fi de no veure-s'hi inclosa.

Sé que el que fas és difícil, però hi ha qüestions que...

La vida, a la ciutat (i, als barris, encara més), era diferent de les zones rurals.

No et molestis pel que dic. M'atreveixo perquè crec que ho fas de bona fe, però compte! No sóc ningú per dir-ho" (Anna Babra), "Sí" (Josefina Moya Martínez), "Sí. I tant! En van ensenyar unes valors que sembla que avui van escasses. No és el mateix viure en una vila que en una ciutat, Lluís. Tu ja ho saps: a pagès o en una vila, es palpava més la terra" (Rosó Garcia Clotet), a qui responguérem "I tant que no!" (que no es viu igual en l'ambient rural que en una ciutat); "Nooo" (Maria Dolors Sala Torras), "No ho conec" (Xec Riudavets Cavaller), "No, Lluís. Nosaltres vam tenir una vida bastant amunt i avall i no vam tenir temps per a veure gaire coses" (Júlia Aixut Torres), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Mai" (Lydia Quera), "Lluitaven contra la maldat, però no podien destacar, van tenir un 'fre': els van acusar falsament. Els meus iaios, exiliats a França: un, va morir al camp de concentració de Bram; i l'altre, va morir dels patiments poc temps després d'acabar la guerra. El meu pare era menor, li van falsificar l'edat i el van tancar a la presó: prop de nou anys de treballs penats.

La meva mare, presó. Tot i ser menor, hi havia un correccional.

No podien lluitar: els va tallar 'la dictadura'. Però sempre lluitaren per la dona, per tothom desvalgut i contra la mala gent" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, no ha suportat ningú la maldat. Ningú. I jo he estat la més revolucionària: abans i ara, que sóc vella. Que no puc: em reivindico amb escrits" (Montserrat Cortadella), "Em sorprèn una mica la qüestió. Jo diria que NO" (Angelina Santacana Casals).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos parlaven sobre arbres fruiters

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre arbres fruiters? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 22 de maig del 2026 comentaren "No ho recordo" (Àngels Sanas Corcoy), "No, però tenien una figuera" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. I tant!  Eren dones camperoles. Fins jo, també quan era jove, he anat a treballar al camp, a recollir diversitat de 'fruits'" (Àngels Benaiges Martí), "No" (Lurdes Gaspar), "I tant! La família de la mare eren pagesos a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Tenien un camp ple de presseguers, de pomeres, unes pereres i algun cirerer.

Quan veien el temps una mica insegur, patien i resaven.

Jo deia als meus avis: '¿Per què no poseu una tela per tot el camp i, així, la pedregada no serà tan dolenta?'.

Ells responien '¿No veus que seria molt car?'.

I ara, a molts camps, se'n posa!!!!

El temps és el temps!!!" (Roser Canals Costa), "Sí: sobre un ametller que hi havia a la carretera de l'Estany. I en parlava i el cuidava com si fos d'ella, fins al punt que s'afanyava a recollir les ametlles perquè, 'Si no, aquell cony de castellanots fotuts, me les fotran!!!'" (Àngel Blanch Picanyol), "Això sí: nespreres, tarongers de la sang, llimeres..." (Reme Gadea Blasco), "Sí: sobretot, l'àvia materna" (Rosó Garcia Clotet), "Sempre m’ha agradat el camp, diferent dels meus germans. La padrina de part de la mare, la casa on vivia tenia l'hort emmurallat i arbres fruiters i jo ja sabia quan podia menjar la fruita de cada arbre.

Recordo que tenia un ginjoler que la fruita era vermella com les cireres i, a la rama de l'arbre, hi havia uns pinxos que els fèiem servir per a menjar caragol. Jo en tinc un, de ginjoler, a l'hort, que no és el mateix: el van comprar un any a València. També té pinxos, més petits.

De part de la família del pare, tots els estius anava a passar uns dies quan era el temps de batre i, al costat de l'era, hi havia un arbre d'albercocs que eren tan dolços que les formigues es posaven dintre als de terra. Allí vaig aprendre a empeltar els arbres fruiters.

Jo sempre he pensat en Lleida i en els camps de la meva família: sempre l’he enyorada i fa setanta-sis anys que ja no hi visc. Alguna vegada hi he estat, però poquet… Poca cosa puc explicar-te, però sempre pots trobar alguna cosa interessant. Te'n parlaria tot el dia" (Júlia Aixut Torres), "No record que me'n parlassin mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "I tant!" (Josefina Moya Martínez), "Sí. Els arbres fruiters eren explicats amb aromes. Per exemple, que la figuera era una enamorada de la terra i que, per això, es feia bonica en tot lloc. Que la cirera era creixent amb patiment. Del nespre, que, fins a l'any vinent, no tornaria" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 22 de maig del 2026 plasmaren "Jo tenc ses arrels a la pagesia. I és clar que ens en parlaven: com emprar es fruits, confitures, assecar, quan era hora de collir..." (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 22 de maig del 2026, per telèfon, em digué "Nosaltres, en el camp, teníem cireres, pomes d'hivern, poma de l'agredolç (no massa grossa, però les feia agradables, se les estimaven molt). En l'altre camp, albercocs (en la partida del Terç, en Alaquàs). I, fins i tot, hi havia un codonyer que les rames donaven a la carretera i, a vegades, n'agafaves uns quants [, de codonys].

En l'hivern, era cacaus, tramussos, carabassa, pomes d'hivern i, fins al Nadal, hi havia meló de tot l'any. I allí tens ta mare escampant cebollins, arreplegant-ne,...

Mon pare (1906-1992) entaulava i jo anava damunt de la taula per a aplanar el camp. 

I l'avi Miquelet (1874-1965), si podia, també anava al camp ('Va!...'). Eren molt treballadors.

A mi, m'agradava el camp... i m'ha agradat".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Deien refranys sobre els pagesos (els llauradors)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien refranys sobre els pagesos (els llauradors)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 16 de maig del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. En coneixien bastants” (Xec Riudavets Cavaller), “No vaig tenir la sort de conviure amb les iaies. I la meva mare, possiblement, en tindria, però no en recordo. Em sap greu” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Algun refrany deia ma mare, encara que no tenien terres, ni llauradors:

‘Boira a Pipa i boira al Castell, pica espart i fes cordell'” (Octavi Font Ten), “Al meu pare, li agradaven els refranys i alguna vegada ens deia ‘El pagès sempre mira al cel’, ‘Pagès, pagès, si vols salvar: la fava, espessa; i el cigró, clar’, ‘Al pagès endarrerit, cap anyada és bona’. Si en recordo, d’alguna [ dita] més, ja te les enviaré” (Júlia Aixut Torres), “Sí, sí, alguns. La iaia materna i la paterna. ‘Al juny, la falç al puny’, ‘Qui té un bon favar, té un bon germà’, ‘Tot aquell qui sembra, cull’, ‘Quan plou a clotxinetes, aigua a les bassetes’, ‘No cal tant orgull pel poc de fruit que es cull’” (Àngels Benaiges Martí, qui ens deia que era lligada al camp des que era petita), “Segurament. Ara no se me n’acut cap” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Àngels Sanas Corcoy), “Els meus avis tenien refranys per a tot: per al temps, per als animals. Fins i tot, de les festes de la matança del porc, de veremar, de cacera…” (Lydia Quera), ” A casa meva, no” (Angelina Santacana Casals), “Sí que en deien: eren pagesos. Només en recordo un que feia referència a les tempestes amb llamps i amb trons: ‘Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara: no ens deixeu!'” (Àngel Blanch Picanyol).

En el meu mur, el 16 de maig del 2026 posaren “Síí. A Mallorca, parlava quasi de tot ‘en termes’, en refranys, en dites… Tot un món que jo, quan era ben petita, entenia perquè, com saps, ‘Hi ha roba estesa’;  i jo, bones orelles” (Maria Galmés Mascaró), “La mare deia ‘Maria: no et cases amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i et farà llevar a les tres'” (Àngels Salvador), “Mu mare tenia una dita per a cada moment” (Conxeta Fortesa).

Per correus electrònics, el 16 de maig del 2026, ens n’enviaren: “He fet un recull d’uns quants refranys…

Sempre endavant.

Rosa.

‘Quan l’octubre és arribat, llaura la terra i llaura la mar’.

‘Llaurada, per Tots Sants, mata l’herba dels camps’.

‘La llaurada de Sant Andreu, la millor que fareu’.

‘El bon favar: per Tots Sants, has de sembrar; i, pel gener, s’ha de cavar’.

‘Per Sant Andreu, a les oliveres, llaura el peu’.

‘Sembrar pel novembre; i llaurar pel desembre’.

‘De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir’.

‘Corri, pel camp, l’arada ; i, per la casa, la fillada’.

‘Casa que llaura i treballa, mai hi falta gra, ni palla’.

‘L’edat avançada no és per l’aixada'” (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 16 de maig del 2026, per telèfon, en relació amb els mots d’Octavi Font Ten, em digué “Això devia ser per a preparar la collita de tomates”. Ben mirat, ens afegí que el llaurador era pendent del cel (sol, núvols, pluja…) i la dita “Quan març fa de maig, maig fa de març” i “Març marcer, sol carasser”. Agregarem que, el 29 d’abril del 2022, ens reportà amb el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” acompanyat de l’explicació: “Noblesa: ‘No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat'”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.