Vos parlaren de dones que feren d'escolans

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de dones que feren d'escolans? Gràcies.

Apareix en una cançó arreplegada per Antoni Gili i Ferrer en el Tom II de l'obra "Aportació al Cançoner popular de Mallorca" (p. 41): "Una formiga i un gri [ = grill] / feien d'escolans a Randa".

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 de setembre del 2026 ens comentaren "No. No n'havíem parlat" (Daniel Gros), "No. I jo, quan era petita, sempre vaig veure que eren nens. Ara seria diferent: les nenes pugen a l'altar i ajuden" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Mon pare tenia una parenta que, quan era jove, va ser uns anys escolana i, a la vila, la coneixien com a Rosario 'l'escolana'" (Octavi Font Ten),"No ho recordo, però, en aquella època, no ho crec. Jo sí que he conegut dones que portaven la Comunió a persones malaltes" (Rosó Garcia Clotet), "Que jo recordi, els escolans eren sempre fillets, mascles" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Francisca Farre), "No. Mai" (Lydia Quera), "No recordo haver-ho sentit mai. Demanaré al meu marit si ha sentit alguna cosa" (Àngels Benaiges Martí), "No. Fer d'escolanes, en aquella època, no. Més endavant i ara, sí" (Maria Dolors Sala Torras), "Les àvies de casa només deien que eren 'priores'. N'hi havia una, de casada; i una, de fadrina, que donaven flors a la sortida de l'església. Molt abans, als anys seixanta [ del segle passat], donaven estampes de sants.

I, després, jo mateixa havia fet d'escolana (a l'adolescència) i també de lectora" (Joana Cabiscol Calvès).

En el meu mur, el 18 de setembre del 2026 posaren "No ho sé" (Lurdes Closa), "Lluís: mai de la vida.

No eren catòlics a casa l'àvia. La mama, sí, però no em va dir mai res; però l'àvia Teresa deia 'Als sants i als minyons, no els prometis si no els dons'" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 18 de setembre del 2026, per telèfon, em digué "'L'escolanet'. 'Mira l'escolanet: que espavilat que és!'. En Alaquàs, en el carrer Venerable Sarrió, hi havia u que feia d'escolà i, a la filla, li deien Lolin 'l'escolana' (encara que ella no ho fou i que 'l'escolana' li venia pel pare)". En nexe amb els mots de Rosó Garcia Clotet, ens adduí que "[ En Alaquàs,] Hi havia qui era de la 'Pastoral de la Comunió', persones que es dedicaven a ajudar a la parròquia... Abans, si de cas, ho feia el capellà o el seminarista; però, fa uns anys, ja ho feien algunes dones.

Quan hi havia algun soterrar, el xiquet també hi anava, acompanyava el capellà".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pregàries a la Mare de Déu i als protectors dels llauradors

Unes altres pregàries matriarcalistes, i amb el paper de la marona com a aliada dels fills que la tracten bé, són dues relatives a l’Àngelus (una oració que es diu de matí, a migdia i en el vespre) i a l’inici de l’eixida del sol. En reproduïm alguns fragments:

“Àngelus (A)

(...) A la fi de l’Àngelus, es diu:

‘Déu vos salve, alta Regina,

 tot lo món, a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu.

 

(...) Àngelus (B)

(...) Alabada sigui la Mare de Déu.

Tot lo món en té, Regina,

tot lo món,  a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu” (p. 98).

 

Com podem veure, en els versos de la primera, la dona (ací, la Verge) rep la consideració més alta que li podrien donar en una cultura: la de Reina. Lo femení, per  tant, és per damunt de lo masculí.

A banda, tothom la té per madona (s’hi inclinen) i ella, com a recompensa, els il·lumina amb l’esperança del fill (el lligam entre la part maternal i l’associada a la llavor que és colgada en el camp, en aquest cas, connectada amb el vespre, com si ho fos el Nen Jesús amb l'arribada de Nadal). I més encara: hi ha un eixart entre la part masculina i la femenina (Nostre Senyor i Nostra Senyora).

En canvi, en la segona versió de l’Àngelus, no apareix el personatge masculí (almenys, en les línies seleccionades), la Senyora és lloada i... el Fill (Jesús) torna a fer acte de presència.

Adduirem una mena de nota de la folklorista Simona Gay, molt en línia amb la primera impressió que em féu en llegir aquests versets: “En aquesta pregària, el món s’inclina devers la Verge, mare de tota claror, com l’anomenava el meu germà J. S. Pons. Ho he recollit de la seva boca. Ella ens dóna l’única llum: el Fill de Déu. Els catalans sempre han expressat llur amor a la Mare de Déu” (pp. 98 i 100), un detall que empelta amb la tradició matriarcalista catalana.

Com a darrera pregària d’aquest subgrup, en “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha “Germana de l’alba...” (p. 100), la qual m’evocà un comentari de ma mare sobre Quico Guillem Fluixá (1838), el padrí patern de son pare (1906). Així, les dues primeres línies diuen “Germana de l’alba / que Déu, de l’alba, cria” i, d’aquesta manera, la criança del jorn és unida a la infància (o siga, a la primera claredat del sol ixent).

Sobre aquesta cançó, l’estudiosa catalana agrega una nota de Joan Amades: “la cantaven els segadors ripollesos en albirar el sol per primera vegada i abans de posar-se a la feina. Solia iniciar-la el cap de colla, descobert i de cara al sol i, a voltes, àdhuc, agenollat” (p. 100).

Doncs bé: revenint al meu antecessor nascut en 1838, ma mare (durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020) deia que, “moltes vegades, arribava l’avi [ Quico] a casa i desenganxava el carro, l’animal. I la dona li deia coses, li parlava, li demanava... I ell no li responia. I [ ella] tornava a demanar-li i [ ell] no li responia. A vegades, a la tercera, [ l'avi Quico] li deia:

-Però, dona, ¡espera un moment, que acabe de resar!”. Uns anys després, per exemple, ens afegia aquests mots per telèfon: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força” (19 de gener del 2023) i “Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa sagrada, la tenen completament incorporada a la vida” (12 de març del 2024).

Deien "Paraula de príncep no torna enrere"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "Paraula de príncep no torna enrere"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, l'11 de setembre del 2026 comentaren "Paraula de rei no pot mentir" (Bartomeu Mestre), "No. 'Sempre endavant, mai enrere'" (Àngels Sanas Corcoy), "No recorde eixa expressió, però sí una que deien: 'Paraula d'home'. Com abans tot era matxisme, l'home és el que tenia paraula" (Carmen Mahiques Mahiques), a qui escriguérem que "També hi havia 'Paraula de dona', com em posaren uns anys arrere" i que, un poc després, ens agregà "Sí. Quan era un afer entre dones, en recordo alguna cosa; però molt més 'Paraula d'home'"; "No ho havia sentit mai" (Lurdes Gaspar), "No l'havia sentit" (Joan Prió Piñol), "En resposta a la qüestió, no ho he sentit mai: ni a casa, ni a fora. Sí que deien que 'La paraula no es trenca'" (Rosó Garcia Clotet), "Lluís: em ve a la memòria, no n'estic segura: 'Paraula de rei...', en lloc de '... de príncep...'" (Àngels Benaiges Martí), a qui envií la responsió de ma mare (1943) i ens amollà "Sí, sí. També diem el mateix, per a no fer la contrària i per a crear seguretat en les coses importants i en les persones.

Gràcies!!"; "No. L'àvia no ho deia" (Anna Babra), "No ho he sentit mai" (Reme Canet), "No" (Octavi Font Ten), "No... De fet,... es parlava del malparit de Franco" (Lydia Quera), "No ho he sentit mai" (M Pilar Fillat Bafalluy), "'Paraula de rei...'; '....de príncep...', no en conec" (Maria Galmés Mascaró).

En Twitter, l'11 de setembre del 2026 posaren "No. No ho havia sentit mai" (Montserratp).

Finalment, ma mare, l'11 de setembre del 2026, per telèfon, em digué "En dir-ho tu, m'ha vingut al pensament 'Paraula de rei no torna arrere' i 'Paraula de rei no pot mentir' (eixe [ refrany], més que l'altre). 'La paraula d'un home va a missa': això, mon pare (1906) ho deia moltes vegades, sobretot, en els contractes, per a una escriptura, en la compravenda...". A més, ens ha adduït que, en aquell temps, la paraula era entesa com una cosa sagrada i que actuar així facilitava la confiança en una persona.

No deixarem fora que, tant si la paraula és de rei, com si és de príncep, figuren en rondalles i, més encara, el refrany "Paraula de rei no pot mentir", el qual poguí oir en el 2017 a una dona d'Alaquàs (l'Horta de València) de més de setanta anys.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Nostra Senyora del Do (Alfafar), una marededéu trobada

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un amic un any més jove que jo i que, quan fou president d'un club (amb menys de quaranta anys), ho feia de manera que aconseguí 1) que participàs molta gent de la seua vila, 2) que els aficionats de fora fossen ben tractats, 3) que hi hagués esperit de germanor i, com ara, 4) que s'usàs la llengua catalana en els altaveus.

Igualment, li has dit que ahir havies trobat una llegenda d'Alfafar publicada en la web"Parroquia de Alfafar" (https://turismehortasud.es/portfolio/parroquia-de-alfafar), d'una vila de l'Horta de València, narració que exposaré tot seguit (amb lleugers retocs). És en nexe amb una marededéu apareguda (molt presents en Catalunya, com li has amollat):

"El 9 d’octubre de 1238, el rei En Jaume I va entrar a la ciutat de València. Segons la tradició dels nostres majors, aquest fet històric donà peu a la llegenda de la Mare de Déu del Do i, per tant, a la presència de cristians a Alfafar.

Segons la memòria oral, la llegenda es compta tal que així: 'És piadosa i ferma tradició, de la conquesta ençà, que, estant acampat en el terme d’Alfafar l’exèrcit de l’invicte Rei Conqueridor, per a prosseguir la conquesta del regne, van veure una nit els soldats al toc de les Avemaries, set resplendents esteles que baixaven sobre aquell lloc i que, al mateix temps, van sentir el so d’una campana. 

Després, van donar compte de la visió al Rei, qui, ja experimentat en semblants favors, va acudir prest i manà cavar la terra. 

A pocs passos, van descobrir l’inestimable tresor que, piadós, ocultava el sòl; i que, misteriós, descobria el cel. Allí van trobar una prodigiosa imatge de la Nostra Senyora Mare, moreneta, asseguda en la seua cadira, feta tota de pedra marbre, amb el seu preciós fill als braços i, tenint a les seues mans, un ocellet. Tot el sagrat embalum era dins de la pila baptismal (la qual hui serveix a la seua església) i coberta amb la campana que és a la torre. I, tanta de terror causà a l’infern: apartant els ennuvolats, granissol i tempestats. Agraït el Rei, va manar fabricar-li un temple en el mateix lloc i que, en memòria del do celestial, es diguera la Nostra Senyora del Do'”.

Finalment, li envies el relat i, perquè vosaltres també el pugueu assaborir, vos l'he afegit ací hui. Gràcies per la vostra generositat (i vos ho dic sincerament).

Contaven rondalles en què la dona salva l'home

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles en què la dona salva l'home? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 2 de setembre del 2026 comentaren "No. No me n'explicava gaire" (Àngels Sanas Corcoy), "Ara no recordo. Si em ve alguna cosa al cap, ja te'n diré" (Àngels Benaiges Martí), "Rondalles, no me n'explicava gaire. Fets, sí!!!!" (Roser Canals Costa), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Lurdes Gaspar), "No me'n recordo" (Joan Prió Piñol), "No ho tenc present. És un tema que no domino i les meues àvies no en solien contar, de rondalles" (Xec Riudavets Cavaller), "Més que rondalles, era la vida mateixa, les pròpies vivències. Durant la guerra civil, el meu avi (qui ja no era un noiet), el volien reclutar els anarquistes que van pujar a Moià i la meva àvia el va amagar (no recordo on) i li duia menjar d'amagat. O quan van entrar els nacionals: el meu avi va ser empresonat a la Model de Barcelona i la meva àvia baixava de Moià estant, com podia, a dur-li menjar. No són rondalles, però era la dura realitat" (Àngel Blanch Picanyol), "Les àvies, en general, no et venien amb ximpleries. Tenien fills i filles i, en general, molts" (Margarita Pou Marfany), "Jo no recordo res de tot això. Les dones, quasi sempre, són molt importants en la vida de la família; abans, molt més que avui" (Júlia Aixut Torres), "No. Cantaven cançons catalanes, havaneres, cançons aragoneses... De sardanes..., escoltades per artistes de teatre que venien de Palamós.

I també tenien colles fetes. I, després, els nostres balladors venien a la nit a cantar-nos a les finestres. Recordo que em dedicà una nit ''Muñequita linda Escuela de Sirenes'" (Lydia Quera).

En Twitter, el 2 de setembre del 2026 posaren "No ho tinc present. Només s'esqueia si era la Mare de Déu" (Montserratp), a qui escriguí que, "En les cultures matriarcalistes (i la vinculada amb la llengua catalana ho és), tant en les rondalles com també en les cançons autòctones, la dona salva l'home, no és ell qui ho fa. I, si ho fa, molt sovint, seguint les indicacions que ella li dóna i, a més, al capdavall, ell no fa ostentació d'haver-la salvada i la dona li ho agraeix". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La família tradicional matriarcalista en Catalunya i en Galícia

 

B) LA DONA EN LA FAMÍLIA TRADICIONAL D’ARRELS CATALANOPARLANTS.

 

Començarem aquest punt amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta que “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).

A més, agrega que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).

En línia amb això, el 9 de maig del 2021 vaig accedir a l’enllaçament del llibre “Les dones i el mar” (https://www.mmb.cat/blog/wp-content/uploads/2020/05/Estudis-21.pdf) que, u dels autors, Eliseu Carbonell, havia posat la vespra en el meu mur. Aquesta obra, escrita per Eliseu Carbonell junt amb Eulàlia Torra, que guanyà el “XII Premi de Recerca Ricart Giralt” i que fou publicada pel Museu Marítim de Barcelona, troba moltes semblances entre la pesca en Catalunya i els pescadors portuguesos, plasma trets matriarcals que exposa Josefina Roma o bé que hem capit en rondalles de Pineda de Mar i, altrament, addueix que, en eixe seny, “Cole afirma que les cases marineres estan ‘regides per dones’. (...) Sally Cole rebutja les paraules matriarcat, matrifocals, etc., perquè posen molt accent en els vincles de parentiu i, en canvi, proposa parlar d’unitats domèstiques ‘on les dones són centrals’ (...). Aquesta centralitat de les dones dins les cases marineres es manifesta en molts aspectes: per exemple, en el lloc de residència després del matrimoni, i el fet de tenir lligams de veïnatge, d’ajuda mútua o de contacte amb els parents vinculats a la dona i també a lligams afectius més forts. Així mateix, es manifesta en els patrons d’herència i de propietat, en l’economia, en patrons de subsistència i de producció de béns.

Aquesta centralitat de les dones és deguda a l’elevada taxa d’emigració masculina del segle XIX, que era una gran asimetria, amb moltes dones solteres” (p. 36).

Tot seguit, els autors comenten que “Les dones eren les qui gestionaven l’economia domèstica i mantenien lligams estrets amb els seus propis parents. Tot i que la unitat domèstica ideal era una parella casada i els seus fills, la realitat és que la majoria de les famílies eren dones soles amb els seus fills”.

Veiem, doncs, que, així com Josefina Roma parla d’hòmens que, com ara, poguessen anar a la guerra, en el llibre “Les dones i el mar”, Eliseu Carbonell i Eulàlia Torra parlen d’hòmens que se’n van a la mar. A més, els comentaris dels tres coincideixen en què la dona era qui portava la casa i qui feia de cap de la família, en un ambient clarament matriarcalista, fins al punt que “Les dones manaven a les cases, mentre que els homes podien ser-hi presents o absents” (p. 36), o siga, que, quan els hòmens eren en la casa, també comandaven elles. Però, a banda, “Les dones treballen, produeixen, contribueixen a l’economia i tenen autoritat per prendre decisions respecte als recursos de la casa” (p. 36).

I, per si això no era prou, “Es prefereix que siguin les filles les qui hereten la propietat de la casa, cosa que, a la vegada, reforça els lligams de parentiu amb els parents de la dona, mentre que els lligams masculins amb els propis parents es dissolen” (p. 36), vincles que aplanen que hi haja “grups de dones emparentades entre elles que viuen i treballen les unes al costat de les altres (...) i, alhora, mantenir les estructures que reprodueixen les unitats domèstiques femeninocèntriques” (p. 36).

També fent referència a la pesca i al paper de la dona, el 20 de juliol del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Julio Navarro Peris em posà “Tinc la meua pròpia teoria sobre el cas gallec, sobre el basc o sobre el de les Illes. Quan l’ofici de l’home és la pesca, i és la dona qui cultiva el camp i té cura dels animals que hi tenen, és ella qui porta l’economia de la casa, puix que la seua contribució és estable, mentre que la de l’home, no.

Jo ho vaig observar a Eivissa, els anys que hi vaig viure (1974-1979), i ja ho havia observat a Galícia, on també hi vaig viure”. 

 

Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de línia matriarcal.

[2] En què és l’home qui comanda, de línia patriarcal.

Sobre les figueres

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos deien sobre les figueres? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 d'agost del 2026 i posteriorment comentaren "A mi, res" (Àngels Sanas Corcoy), "Res" (Lurdes Gaspar), "En aquell temps, a Menorca, les figues eren un aliment important no sols com a fruita. Se solien menjar fresques acompanyant una sopa de sofrit anomenada 'oliaigua'. També eren importants les figues seques i el pa de figa. Respecte de les figueres, no record que en parlassin" (Xec Riudavets Cavaller), "Només sé que, a la meva mare, l'agradaven molt les figues. El meu pare deia que les arrels de la figuera poden perjudicar els murs" (M Pilar Fillat Bafalluy),a qui responguérem que "És un arbre que apareix en moltes rondalles.

Quant al comentari de ton pare, és cert", "Que dormir sota una figuera era perillós, per si et queia la llet de la fulla" (Octavi Font Ten), "Una expressió de la iaia, fent referència a situacions diferents: 'Això són figues d'un altre paner'" (Montserrat Cortadella), "A casa, es comentava que les figueres donaven frescor perquè no deixaven passar el foc del sol, que no calia cuidar-les: elles soles ho feien i ens estimaven a tots" (Lydia Quera), "No recordo res sobre això" (Roser Canals Costa), "Sí; de les diversitats: coll de dama (de dues classes), del gra negre. I algunes que en fan, per exemple, les figues de flor; i altres, no" (Àngels Benaiges Martí), "Sobre les figueres, no recordo que hi diguessin res, només que les figues són bones" (Rosó Garcia Clotet), "Que és un arbre que, quan té figues madures, hi ha moltes abelles, mosques i molts animalets... És un arbre que, si t'arrimes molt a ell, després et pica el cos. Que la llet de la figa era bona per al mal d'oïda..." (Carmen Mahiques Mahiques). Altrament, Maria Dolors Sala Torras ens afegí "Ostres. La web 'Malandia', molt interessant. Rondalla i realitat. Un estudi molt complet i entenedor dels costums i de cultura de la nostra terra".

En el meu mur, el 28 d'agost del 2026 posaren "Caiguda de figuera, la mort tot darrere" (Montserrat Junqué Plaja).

En el grup "Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis" , el 28 d'agost del 2025 adduïren "Jo, el que he sentit a dir, quan una persona és despistada, 'Sembla que baixis de la figuera'" (David Gavaldà Guivernau).

En el grup "Rescatem paraules de l'oblit", el 28 d'agost del 2026 ens amollaren "Mon avi deia que la figuera no es rega mai.

'Una uela es va sentar

al cimal d'una figuera.

Van caure totes les figues

i, la seua, la primera'" (Jose V. Sanchis Pastor).

En Twitter, el 28 d'agost del 2026 afegiren "'El foc de figuera fa bon brossat', 'A la primavera, cames de figuera', 'Alt com una figuera'. Que una caiguda de la figuera és mortal.

Quasi tot ho podeu trobar a 'Paremiologia catalana comparada digital'" (l'oucomballa 1-O), "Que una caiguda de la figuera és mortal" (Montserratp), "Que són molt perilloses, si t'hi enfiles, perquè les branques són traïdores" (Cal Sojorn).

Finalment, ma mare, sobre aquesta consideració i sobre unes altres que ens havíem escrit, el 28 d'agost del 2026, per telèfon, m'explicava que es devia al fet que no són branques fortes. Igualment, ens adduí que, "En el camp i en l'Horta valenciana, qui tenia una figuera fantàstica era Paco 'el de Xest'.

En la capella de la comunió de l'església de l'Assumpció d'Alaquàs, molt anys arrere, hi havia una figuera en el corral i, com que alçava el sòl, l'hagueren de llevar". Paco "el de Xest" és un cosí de mon pare, dedicat al camp durant molts anys. A més, ens agregà que, en Xirivella (vila de l'Horta de València), era típica la "Festa de les figues".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.