Preferien festes en relació amb la natura

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien festes en relació amb la natura abans que amb el cel? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 28 de juny del 2025 plasmaren que, “En aquells temps, les festes venien molt determinades pel calendari i per les estacions. Eren impensables altres tipus de celebracions” (Xec Riudavets Cavaller), “De totes classes de festes de la natura, quan tenia ocasió. I de les populars” (Àngels Sanas Corcoy), “El que recordo, que la iaia gaudia moolt les festes de la vila de l’avi (Barberà de la Conca), on hi havia la seva família. I, després, les de Rupit, que les va conèixer amb mi de petitona” (Montserrat Cortadella), “No. La meva àvia li agradaven les revetlles, els pasdobles i les jotes catalanes” (Montserrat Espallargas), “No. Ni l’àvia, ni la mare” (Àngels Santacana Casals), “Nosaltres, sempre que podíem, anàvem al bosc a gaudir i a menjar!!!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Les festes fetes a la platja a la nit; i, de dia, al camp a l’estiu. I, a l’hivern, a tota la masia” (Lydia Quera).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 28 de juny del 2025 em digué que “Allí, [ en la ciutat de València dels anys quaranta i primeria dels cinquanta del segle XX,] el dia que hi havia partida [ de pilota valenciana], hi havia molt d’ambient pel carrer.

En Alaquàs [, on passí a viure a dotze anys], per darrere de Mercadona [de l’actual Avinguda País Valencià], recorde, en festes, tancar els carrers de darrere i jugar a pilota i, després, anar a veure la disparada. De jove, amb setze o díhuit anys”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Opinaven sobre les enganyifes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre les enganyifes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de juny del 2025 comentaren “No” (Àngels Salvador), “Només pel 28 de desembre, dia dels Innocents” (Àngels Sanas Corcoy), “Pense que creien que era cosa de xiquets; les mentides era una altra cosa…

A la Safor, era com un ‘joc’ de xiquets: petites mentides” (Josep Ferrer Ferrer),“‘Això que diuen, em sembla que és una enganyifa!!’, ‘Aquell passavolant venent aquells pòlvors. Segur que és una enganyifa més!'” (Daniel Gros), “Si et refereixes a mentides, eren intolerables. Ara bé: si et refereixes a bromes, en mesura. La dels Sants Innocents, fins i tot, m’animava” (Montserrat Cortadella), a qui indicàrem que ens referíem a mentires; “Recomanava, als qui érem criatures, que no féssim mai cas de persones que no coneixíem i, sobretot, que no agaféssim mai un caramel. Era perillós t’emmetzinaven i t’adormien o se t’emportaven tot explicant coses… i XAP!, ja no sabies on eres.

I sempre ho repetien” (Anna Babra), “Bon dia.
Generalment, alabaven l’enginy de l’estafador i es burlaven de l’incaut a qui havien estafat.” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,

A les padrines, això de les enganyifes no els agradava gens ni mica. De vegades, com que era una xicoteta, ho feia i sempre em renyaven. Em deien que vindria un home i se m’emportaria.

Elles deien que la mentida tenia les potes molt curtes i que s’agafava abans un mentider que un coix. També deien que, amb la veritat, pots anar a tot arreu i que, a qui no li agradava, doncs, que no me’n fiés .

I bé: he procurat seguir els seus consells, tot i que sí que he dit alguna enganyifa” (Contxi Enjuanes Carrera), “A casa, ens ensenyaven a no mentir. Era molt sagrat.

I les enganyifes de caire juganer es donaven de tant en tant: mentre a un li’n feien, sempre hi havia algun adult per allà que deia amb veu fluixeta ‘No et deixis enganyar’.

També hi havia qui li agradava fer enganyifes, però no tenia paciència per entomar-les quan se li’n feien a ell” (Joana Cabiscol Calvès), “Les enganyifes, segons els avis, eren un caure per manca de no pensar” (Lydia Quera), “Doncs… ull viu!!!” (Roser Canals Costa).

Adduirem que, en la pàgina 257 del llibre “Les famílies més antigues de Catalunya”, de la col·lecció “Arrelats” i editat per Edicions Sidillà en el 2021, es pot llegir “Si un any hi havia una bona collita, la meitat se la gastaven arreglant la façana, però l’altra meitat se la guardaven per quan no en tinguessin. Estava molt integrada la cultura de l’esforç, la cultura del treball… La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell que va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mals vistes”.

Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2025 em digué que es toleraven les associades amb “Els Reis, quan venien els Reis. Igual que les dels Innocents: no es feien amb malíccia”. A més, sobre el caramel de què parlava Anna Babra, ens comentà “Perquè, aleshores, es menjaven menys caramels. Això era típic”. I, en nexe amb l’escrit de Lydia Quera, m’afegí que els majors aprofitaven l’ocasió perquè els xiquets no fossen enganyats.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rigoberta Menchú, hòmens i dones i respecte pels Pobles matriarcalistes

Rigoberta Menchú i hòmens i dones.

Del llibre "Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia", publicat en 1993.

Reflecteix el matriarcalisme:

"per combatre el matxisme, no calia atacar l'home, ni tampoc la dona. Perquè, ma mare deia que, o bé és l'home qui és matxista, o bé ho és la dona. Perquè, moltes vegades, cau en dos extrems, on la dona diu 'Sóc lliure' i es radicalitza en eixe seny. Llavors, en lloc de solucionar la problemàtica, és engrandir-la més. I ma mare deia: 'Nosaltres, les dones, tenim un paper molt important a jugar davant eixa situació, ja que nosaltres sabem expressar millor l'afecte'. 

I, com a exemple, posava el de mon pare, qui, quan eren jóvens, sempre li agradava que el servissen. I, al mateix temps, tenia molta gelosia. (...) només quan començaren a raonar, fou quan es comprengueren entre els dos i se solucionà el problema" (p. 241).

****

Un acostat de més de setanta anys, hui, 24 de juny del 2025, sobre la gran majoria de les dones que participen en els grups feministes, m'ha dit "Són poques, minoritàries (en relació amb la societat), controlables (perquè solen tirar només en un sentit) i, per tant, més fàcils de manipular pels polítics dels ajuntaments". 

Li havia comentat que la majoria dels comentaris per a la recerca van molt més en la línia plasmada en aquest llibre, en u sobre la cultura colla (d'Amèrica del Sud i matriarcalista) i en poemes del segle XIX i en cançons tradicionals.

****

Com escriguí en el 2015 en el blog "plomalliure" (http://plomalliure.blogspot.com/2015/07/el-nacionalisme-castellanista.html). "Només reconec com a caps d'Estat a aquelles persones que reconeixen de fet i de dret (però no sols en discursos ben estudiats o, fins i tot, estèticament atractius), el dret dels diferents punts de vista que hi ha en un Estat (començant pel que representen a nivell internacional) a conviure i a decidir el seu futur i que, com a persones, en el seu dia a dia prediquen amb l'exemple i són exemple de persones amb una actitud democràtica i d'obertura a lo diferent. I, per descomptat, que actuen amb autenticitat, sense tractar de tergiversar res, i sí d'estar al servici de cada habitant, en lloc d'esperar que tots els donen la mà.

(...) moltes gràcies a les persones que defenen la dignitat de cada persona i de cada cultura i llengua del món. Som un mosaic massa formós com per a acceptar que ningú (per lliure o en col·lectiu) tracte de reduir la seua diversitat".

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Vos comentaren sobre mercaders que demanaven per la dona

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre mercaders que demanaven per la dona? Ens referim a comerciants, a venedors... Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia"  https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de juny del 2025 i posteriorment posaren "No recordo res, noi" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí. Als avis de la Granada del Penedès, en els anys trenta del segle XX, passava un home (amb un ruc i un carret) que venia plats, olles i coberteria... En trucar a la porta, quan obria la filla (ma tia), l'home demanava per 'la senyora', que era la 'dona de la casa'..." (Joan Marrugat), "Ni idea" (Lurdes Gaspar), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "Em sap greu, però no" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No és que ho comentessin, és que ho veies. Recordo, a Moià, de petit, que, si era algú que venia a vendre (conegut o desconegut), sempre demanava per la mestressa" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Lydia Quera), "Sí. Abans, era així" (Ramona Ibarra), "No" (Joan Prió Piñol), "No. A casa, no ho comentaven!!!" (Roser Canals Costa), "Doncs sí. A pagès, quan l'oncle obria la porta, li deien 'Que hi és la mestressa?'.

I, a casa, a Barcelona, quan un dels homes obrien, també ho deien. I lo bo és que, quan era l'avi, cridava 'Angeleta! Et demanen!'. I, si ho feia el papa, 'Carmen: surt'" (Montserrat Cortadella), "No, que recordi" (Rosó Garcia Clotet), "Podria ser,... Que passavolants demanessin per aquella senyora que els va comprar ics coses..." (Daniel Gros).

Adduirem que, "Sovint, quan un comerciant passa per una casa, diu 'És la mestressa?' (o bé la 'senyora ama' i bé la 'madona') i ella és qui fa els acords amb el venedor".

Finalment, mon pare, el 21 de juny del 2025, per telèfon, em digué que, per exemple, en casos així, se solia dir "'No és l'ama [= senyora ama]?': l'àvia, la dona, la major...".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rondalles a favor de la vellesa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren rondalles a favor de la vellesa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia"  (https://malandia.cat).A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 19 de juny del 2025 posaren "Ens contaven rondalles (la majoria, de collita pròpia). I sí: en moltes, hi sortien velletes" (Rosó Garcia Clotet), "A mi, no em contaven, però sempre rondava molt respecte a la vellesa!!!" (Roser Canals Costa), "No tenia gaire temps" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí. Una vegada apareixia una velleta que era una fada bona" (Ximo Caturla), "No" (Àngels Salvador), "Lluís. Mai: ma mare era 'especial'" (Josep Ferrer Ferrer), "Cantaven, molt les cançons, defensant la nostra terra i, sobretot, de feines com la puntaire, modistes. I, dels balls, de tota època" (Lydia Quera), "Conec una cançó: 'Bella de vos só amorós'. 'Vella de vós' sona horrible" (Lurdes Gaspar), "Sí. L'àvia em contava que hi havia un vell que ja no servia per a res...

Quan la seva néta va tenir un fill, el vell, que ara era besavi, assegut al portal de casa, va demanar de bressolar el nadó a damunt dels seus genolls... I el vell deia 'Ara sí que serveixo per alguna cosa'" (Joan Marrugat), "Sí. M'havien contat l'argument de obres d'Ignasi Iglesias, com 'Els Vells', 'La Mare Eterna', 'El Cor del poble' i alguna altra, sempre de temes socials. L'Ignasi Iglesias era un dramaturg de Sant Andreu de Palomar, com nosaltres" (Joan Prió Piñol), "Bon dia,

Sí: la rondallística menorquina té alguns exemples de faules morals en torn a la vellesa" (Xec Riudavets Cavaller), "Bon dia, Lluís,

La meva besàvia m'explicava rondalles i sempre eren d'àvies entenedores, tendres i de bo fer.

Jo era bastant petita i (...) vaig estar al llit (...) un mes i ella estava al meu costat explicant-me les rondalles" (Montserrat Cortadella), "A mi, no!" (Angelina Santacana Casals), "Algunes, però molt tristes. No crec que fossin a favor. Jo les interpretava com de mals fills. Em feien pena.

L'àvia Carmen era una persona gairebé inèdita. Llesta, intel·lient, sense estudis, prudent... Mai oblidaré algunes d'aquestes rondalles que m'han ajudat a distingir.

Bon dia, àvia. Hi ha gent, mala gent, a qualsevol edat, no creus? L'àvia Carmen era una de les millors persones que he conegut. Però la vida no va ser JUSTA amb ella" (Anna Babra), a qui comentàrem "Trist, el teu escrit. 

En moltes rondalles, la velleta simbolitza la saviesa, la persona encertada, la persona de bon cor...

I, en algunes, fins i tot, al capdavall, el personatge que es casa amb u de la família reial (o, com ara, de la comtal), ho fa, però va acompanyat de l'àvia. I, en més relats, dels pares", "Lluís: no recordo que ma mare em contés rondalles a favor de la vellesa, però ma mare era molt conscient dels fets que passaven i dels que havien passat els avis de les generacions anteriors. 

Jo només sé que, dels cinc germans que van ser-ne a la vida, ella sempre va respectar els seus pares, els va ajudar sempre, sobretot, a la meva àvia Ramona. A l'avi Ton, també el respectava i l'estimava. Sempre va estar a favor d'ajudar-los econòmicament i els va acceptar a viure amb nosaltres, sense demanar-los mai ni cinc cèntims.

(...) Tot el que ella em va explicar era per a mi un tresor. Sempre va estar disponible en tot el que podia ajudar a sos pares. També va tenir ma àvia Lluïsa (àvia paterna), que va tenir una embòlia (...).

Un diumenge, Lluís, vaig veure com la mare agafava l'avia Lluïsa i la portava, agafant-la per la cintura, cap al servei, i la meva àvia Lluïsa, qui havia restat muda a causa de l'embòlia, li va parlar i li va dir: 'Ai! nena, com t'ho pagaré tot això que em fas'. La mare va escoltar-la i no li va dir res. L'àvia sabia que mare se l'estimava: sempre van anar juntes, sempre van anar unides. La germana de ma àvia Lluïsa li deia: 'Lluïsa: des que tens la Conxita amb tu, sempre portes els davantals ben nets'. Ma mare també es deia i es diu Conxita" (Ramona Ibarra), "A ma casa, contaven d'una família on, a l'hora de dinar o  de sopar, la mare escudellava a la seua mare en un plat de fusta el qual li'l posava a terra en un racó.

L'àvia es va morir i, un dia, la mare va veure el seu fill amb un tros de fusta i  amb una navalla.

'-Què fas, fill meu?', diu la mare.

El fill li respon:

'-Faig un plat per a quan sigues vella'" (Vicent DE LA Torre).

En el meu mur, el 19 de juny del 2025 plasmaren "Poques vegades. Vellesa: a mort" (Maria Galmes Mascaro), "La meva àvia, nascuda el 1892, em deia 'Si hagués sapigut que el pa amb nous era tan bo, encara seria la Senyora de Tous!!!" (Dolors C. Serra),"Bon dia, Lluís,

La meva àvia era una dona amb un tarannà com un home...

Era filla única, ella sola manava els treballadors el que havien de fer...

El seu pare, molt vell, el seu marit (el meu avi) era menescal, anava pels pobles amb el cavall, mirant que el bestiar estigués bé...

Mai es va considerar vella, ni em va explicar res sobre la vellesa...

Deia que velles són les andròmines..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 19 de juny del 2025, per telèfon, em digué 1) que la rondalla de la senyora de Tous "És una lliçó per a la vida", 2) que els mots de Joan Marrugat venien a dir "Sentir-se útil. I, als altres, això els fa una favor [, la eixa relació avi-nét]", 3) que el detall de la besàvia de Montserrat Cortadella representaria que, "A l'altra [, a la xiqueta], se li faria més curt el temps" i hem coincidit en el fet que eixes vivències (unides a la paciència de la dona cap la besnéta) són coses que no s'obliden i que els xiquets, com més petits, més capten com són els altres (el caràcter...). Respecte a la narració en què intervé l'anciana com a fada bona, ha respost "Després és la compensació per a la vida" 

Al capdavall, ma mare ens ha adduït que les paraules de Tere Maria Marquez Bartolomé li n'havien evocat unes que havia oït més d'una vegada: "Això, ho he sentit dir 'Velles se fan les coses; les persones se fan majors'".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Deien "senyora àvia" o "senyora padrina"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "senyora àvia" o "senyora padrina"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

En el meu mur, el 14 de juny del 2025 plasmaren "A casa meva, no. La padrina era la de bateig i l'àvia era la iaia. Això sí, tothom de 'vostè'!" (Àngels Santacana Casals), "Les tractaven de 'vós', però no pas de 'senyora'" (Quima Estrada Duran), "Bon dia, Lluís,

Som de Mallorca i no he sentit a dir mai 'senyora padrina'. En canvi, a les famílies benestants (nobles o no), sí que es deia (jo ho he sentit dir) 'senyora àvia' a la padrina" (Catalina Mestre Villalonga).

Quant a missatges, el 14 de juny del 2025 indicaren "No en vaig conèixer cap, jo" (Àngels Sanas Corcoy), "No. Dir 'senyora ama' era més aïna irònic com una rimbombància que atribuïa la propietat a una dona, però res a veure amb el tractament mallorquí" (Joan Colera), "La gent de casa bona" (Eusebia Rayó Ferrer), "Bon dia,

Aquest costum només era propi de la noblesa mallorquina. Se'ls respectava i se'ls tractava sempre de 'vostè'; i, si eren pagesos, de 'vós'" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, no" (Joan Prió Piñol), "A casa, no, Lluís" (Rosa Adroher Bonet), "Els nobles i alguns de la burgesia sempre diuen 'senyor avi' / 'senyora àvia'.

L'altra gent de Mallorca tenia per costum dir 'padrí' / 'padrina'. De fet, avui dia, per moltes viles, es continua emprant. Lo de 'avi' / 'àvia' és més de Ciutat" (Margarida Frau Mir), "A casa, sempre va ser 'àvia'; la 'padrina' era la que t'acompanya amb el ciri quan et bategen" (Montserrat Cortadella), "En el meu cas, segur que no; a la meua vila, no s’ha dit mai 'àvia', sempre ha estat 'iaia' o 'auela'; i tampoc 'senyora', per tenir una relació familiar" (Josep Fontestad Molina), "No" (Lurdes Gaspar), "Antigament: 'Senyora-àvia'. 

Actualment: 'Padrina'" (Miquel Vila Barceló), "Les meves eren de la Franja i els deia 'iaia'" (M Pilar Fillat Bafalluy), "A Fulleda, (les Garrigues), diem 'padrí' i 'padrina', tot i que, actualment, 'avi' i 'àvia' són també coneguts. Jo, del 1963, als padrins i gent de més edat, els tractava de vós. Ara, gairebé tothom, es tracta de tu" (Santi Arbós), "'Àvia', a Barcelona. A Ponent, 'padrina'" (Anna Babra), "Al principi, parlàvem de 'vós' als avis, però, a partir dels quinze anys, la mare va demanar-nos de tractar-los de 'vostè'. Era a la 'iaia' i a 'l'avi'" (Rosó Garcia Clotet), "La meva mare parlava de 'vostè' al seu pare i al seu 'onclo' i, com que l'oncle era el seu padrí, li besava la mà (li feia una amoreta). Ella va nàixer el 1926, però ells (el seu pare i el seu oncle patern) varen nàixer molt abans" (Roser Puig Volart).

En correus electrònics, el 14 de juny del 2025 ens escrigueren "'Senyor padrí' o 'senyora padrina', no. Ara bé: el tracte era de 'Vós". 'Vós, padrí', 'Vós, padrina'. I el mateix tracte rebien els pares" (Àngel Blanch Picanyol).

Ben mirat, en el grup "Records del nostre passat", el 14 de juny del 2025 posaren "No he conegut mai gent de la noblesa; de les altres classes socials, sí. I només dèiem (i diem) 'àvia' o 'padrina'" (Carme Casanova Campas).

Finalment, ma mare, el 14 de juny del 2025, per telèfon, en relació amb el comentari d'Angelina Santacana Casals, em digué "Ací, en València, també: de 'vosté': sobretot, a la família (començant pels majors), als oncles, als avis i a les persones no família i a tots els desconeguts.

Respecte a la padrina, era la que et duia al bateig, qui, a vegades, coincidia amb els avis" i ens afegí que el seu germà gran tenia de padrins els avis materns de ma mare, mentres que els de la seua germana major eren els seus avis paterns.

Al capdavall, li hem adduït que, segons alguns lingüistes (com ara, Gabriel Bibiloni), el mot "vosté" procedeix del castellà i que entrà després de la Guerra de Successió (1705-1715) com també que, a la darreria del segle XIX, el Noucentisme menyspreà el "vós" i altres mots, perquè els consideraven de pagesos, de vila.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Com més cap al segle XX, més es reflecteix el matriarcalisme

Adjuntem dues fotos en relació amb el tema de la dona en les cultures matriarcalistes i en el tema del desig de possessió de la dona per part de l'home, a partir d'un comentari de fa més de tres anys, després d'haver escrit hui, a un amic, sobre les formes "T'estimo", "T'estim" i "Et vull" (aquesta tercera, ben arrelada en el País Valencià i de línia matriarcalista, per exemple, en obres folklòriques del segle XIX o de persones nascudes en aquella centúria, com és el cas de la rondalla "Et vull més que a un bon cagar"), com podem captar en la web de Víctor Pàmies sobre paremiologia catalana: https://pccd.dites.cat/p/Voler_m%C3%A9s_que_a_un_bon_cagar.

Texts de les dues fotos:

<<Uns altres comentaris, en el meu mur, foren “Estic d’acord amb el que diu”[1]  (Rosa Garcia Clotet), “És un tema molt complicat, amb molts matisos” (Montserrat Rius Malet), a qui li envií un comentari per a poder accedir a l’article publicat en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf). A més, Marc Juanhuix em deia “També hi ha violència cap a les dones en la llengua i en la cultura catalanes, i es pot veure clarament en cançons del rock català dels anys vuitanta i noranta, tant en cançons que parlen de ‘era meva’ o, fins i tot, el canibalisme de ‘m’agradava tant que me la vaig menjar’.

Puc apuntar en una direcció que se m’ha acudit ara?

Crec que moltes diferències que esmentes tenen a veure amb l’arrel religiosa de base d’aquestes cultures. M’explico.

En els països del centre i el nord d’Europa, el reformisme cristià, especialment, el calvinisme, que parla sovint que Déu predestina el paper i el futur de tots, juntament amb la cultura de l’austeritat i recolliment que va adoptar la burgesia, per diferenciar-se de la noblesa, va deixar a la dona un únic espai d’actuació: el privat i el domèstic, l’aparta de l’espai públic. Això ho podem veure especialment a partir del segle XV/ XVI.

A la cultura islàmica, que no domino tant, d’ençà de la radicalització del dogma islàmic, a partir del segle XVI, les dones també perden tot el seu paper en la vida pública i esdevenen sovint una possessió més dels seus pares i marits.

En canvi, contràriament al que pensem sovint, els països d’arrel llatina i que conserven el catolicisme, tenen dos factors que protegeixen més les dones que a altres regions: el primer, és la vida al carrer. Els països del sud d’Europa tenen una cultura molt arrelada al carrer, al barri i a l’aire lliure. Això s’explica per factors com el clima suau que hi convida, però també en la reminiscència de la participació en la vida política de segles anteriors.

En segon lloc, la figura de la dona per l’Església catòlica. Sí: no podríem dir que és precisament progressista, però tampoc cal oblidar que la dona és l’àngel protector de la llar, dels fills i dels valors cristians. Aquest paper no és menystingut per l’Església, i no la lliga a casa, ja que acompanya i educa als fills (i pren decisions!).

Alhora, se li suposen valors com la caritat (per tant, sovint surten al carrer a recollir caritat i a oferir ajuda als desvalguts, fent una funció pública molt important i necessària que avui dia recau en l’Estat i sanitat!).

També cal recordar que, fins als segles XIX i XX, l’Església reconeix el dret, a la dona, a ser propietària, a heretar del pare o del marit i, fins i tot, al divorci, si el marit la maltracta o és adúlter...

Pot ser que aquests fets afectin al que esmentes que la nostra cultura és matriarcal???”>>.

---

[1] En al·lusió a Mercè Romeu.