Ensenyaven oracions en la llengua materna

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ensenyaven oracions en llengua materna? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb aquest tema. El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 2 de maig del 2026 comentaren "Sííííííí" (Àngels Sanas Corcoy), "No. L'àvia era jueva" (Lurdes Gaspar), "Alguna cançó, com ara, 'El mariner' i 'El vestit d’en Pasqual'. Després, tot va ser en castellà, en nàixer l'any 1933" (Júlia Aixut Torres), "Sí, Lluís. Per part de la iaia materna, Maria:

1/ 'Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no m'abandoneu 

ni de nit, ni de dia'.

 

El resaven abans d'anar a dormir a la cambra.

2/ 'Aquest llit em sóc ficat,

jo no sé si en sortiré,

abrigueu-me amb vostre manto,

Verge Santa del Roser'.

 

Els passaven de generació a generació" (Nuri Coromina Ferrer), "Arreu: també a les escoles" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. L'àvia paterna ens ensenyà a resar, però en castellà: 'Jesusito de mi vida...'; quan hi havia tempesta. L'Ave Maria, el Parenostre i el Glòria. Que jo recordi" (Rosó Garcia Clotet), "A casa meva, no es parlava de religió, ni s'ensenyaven oracions. Eren temps difícils, de postguerra, i la meva família era disfuncional" (Angelina Santacana Casals), "Sí. Dia rere dia. En aixecar-te i, a la nit, per a dormir. Sempre. De fet, continuo.

El castellà, a casa, no es parlava ni amb la Guàrdia Civil" (Lydia Quera), "'L'Àngel de la Guarda'; cada nit, al llit" (Montserrat Cortadella), "Sempre" (Ramon Moix), "Sí" (Conxita Pladevall Vila), "A mi, sempre. La mare i el pare ens ensenyaven a resar en català" (Roser Canals Costa), "Les oracions i cançons, sempre en català de Mallorca" (Margarita Frau Mir), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Tota la vida, Lluís! Això sí! I les misses! Només alguns predicadors que, en solemnitats religioses, poguessin venir a la vila, predicaven en castellà.

El gener del 1960, quan vaig visitar Albalat de la Ribera amb la meva esposa, de nuvis, els parents es van colpir de veure com ella i jo resàvem en català i perquè cantàvem en català les cançons i oracions religioses" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "La meva mare no em va ensenyar a resar" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Sí. I tant! Amb totes dues. A vegades, per a fer rimar" (Àngels Benaiges Martí), "Eren catòliques, però no practicants. Ma mare s'inventava la lletra de les cançons" (Octavi Font Ten), "Jo, la que té de final

1/ ‘Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no m’abandoneu

ni de nit, ni de dia.

No em deixéssiu sola,

que sóc petiteta

i em perdria'.

 

La meva mare va néixer el 1927, però la va criar la seva àvia paterna, la Teresa Managuerra Anglada, viuda del Baldomero Volart" (Roser Puig Volart). 

Cal dir que, el 2 de maig del 2026, enviàrem un missatge a Ricard Jové Hortoneda: “Ací, [ en el País Valencià,] malauradament, en el segle XVIII, segons indica Pere Riutort, ja era prou avançada la castellanització eclesiàstica. I se sap que, en el primer quart del segle XIX, encara hi havia capellans que feien les actes parroquials en català.

Igualment, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una obra començada en 1912 i de folklore, es dolia de la castellanització en el camp religiós. Jo, cap a huit anys, aprenguí a senyar-me en català, per iniciativa dels meus pares, però les misses que es fan en la llengua vernacla, actualment, són menys del 5%.

Pere Riutort, en la seua explanació, comenta que, quan es morí Franco, la situació de la llengua en l’Església valenciana podia haver estat més favorable perquè els creients l’empraven més que en altres ambients”.

En Xiuxiuejar, el 2 de maig del 2026 posaren "I després, també, ma mare, del 1923. Va usar sempre la llengua materna per a les poques oracions que ens va ensenyar" (Tomeu).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre la benedicció del terme

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos contaren sobre la benedicció del terme? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 1r de maig del 2026 ens comentaren "Res" (Lurdes Gaspar), "No recordo res sobre això!!!" (Roser Canals Costa), "Sí. Això es feia molt i també processons perquè plogués... Ja t'explicaré una cosa que va passar a la mare l'any 1936, sobre religió…" (Júlia Aixut Torres), "Res" (Lydia Quera), "No, res, que jo recordi" (Anna Babra), "A Menorca, era un costum molt arrelat que, encara avui, es continua fent. Popularment, es  coneix com 'beneir els vents' i se celebra dia 8 de maig, festivitat de la Mare de Déu del Toro. Es fa del cim d'aquesta muntanya estant, la més alta de Menorca (352 m.)", "Això no ho sabia. Abans, es beneïa més i es donaven gràcies" (Conxita Pladevall Vila), "En ma casa, que jo sàpiga, no" (Maria Dolors Sala Torras), "No conec això del terme. Suposo que no em van dir res" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No he sentit aquesta.

Que si beneïen moltes coses, sí. Jo encara n'he vist alguna" (Àngels Benaiges Martí), "De benediccions, de coses sagrades..., poc ens deia. Bé..., sí: que, si anàvem als gronxadors i venia mossèn Joan, ens n'anéssim ràpid..." (Quima Estrada Duran), "En la meua vila, de benedicció dels camps, res de res. No recorde cap acte sobre aquest tema" (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 1r de  maig del 2026 posaren "No sé què és la benedicció del terme, Lluís" (Maria Galmés Mascaró), a qui reportàrem que "El capellà, junt amb bona part del Poble, se'n va a un escampat, sovint, al costat d'una església o d'una ermita, i fa una benedicció als quatre vents perquè hi haja bones collites" junt amb unes fotos que, el 27 de juliol del 2025, havíem rebut de Kike Gandia (cap dels museus de Cullera) amb motiu de la celebració de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra) en Cullera (la Ribera Baixa).

Adduirem que, moltes vegades, les benediccions tenien lloc amb l'arribada del mes de maig, tot i que, com ara, el 7 d’octubre del 2019, per a confirmar aquest detall vinculat amb aquesta vila valenciana, Kike Gandia m’escrivia "Sí. La Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera) té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i del cant de gojos". En el meu mur, també escrigueren "No n'he sentit a parlar mai" (Angelina Santacana Casals).

Finalment, mon pare, el 1r de maig del 2026, per telèfon, ens digué "Sí que recorde haver anat a l'eixida del terme [ d'Aldaia], per on és la gasolinera, on hi havia la creu de terme" i, igualment, evocava l'acte de benedicció dels camps i de la Vall d'Aralar que tots dos havíem presenciat en 1998 després d'eixir d'una missa en l'església de la vila d'Orkoien (Navarra), temple que era en la part més alta de la localitat.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra en refranys i en frases

No deixarem fora unes dites que posàrem en Facebook, en Twitter i en Xiuxiuejar el 25 d’abril del 2026, dia en què molts catalanoparlants evocàvem i publicàvem sobre la batalla d’Almansa (del 25 d’abril de 1707):

“ * ‘El mal d'Almansa, a tots alcança’, també dit ‘Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança’.

Refrany en relació amb la batalla esdevinguda el 25 d'abril de 1707 i que, arran del Decret de Nova Planta del 29 de juny del mateix any, generaria l'anul·lació dels furs del Regne de València i dels del Regne d'Aragó.

* ‘Més es perdé en Almansa’.

Frase tradicional que digué un oncle meu (1935-2021), lligat al camp dels dotze anys fins que en tenia, si fa no fa, setanta-sis, a un familiar acostat per a indicar-li que hi havia coses més importants i que deixàs unes quantes garrofes que restaven”.

El 25 d’abril del 2026 rebérem un missatge de Júlia Aixut Torres (1933): “El pare també la deia a vegades. Era un home que li agradava les dites i recordo que deia que, moltes vegades, quan algun amic li deia que no estava massa bé, ell li responia: ‘Viuràs més que un cul de morter’”. Ben mirat, en el grup “El refraner valencià!!!!”, el mateix dia, Neus Moreno ens amollà “Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. És un luxe mantindre vives les paraules de l’oncle i la nostra història. Eixe cordó matriarcal no s’ha de trencar. A més, avui, que és 25 d’abril, la frase ve com anell al dit” i li comentí “L’he posada a propòsit per la data”.

Tot seguit, reportarem en comentaris que férem en relació amb aquesta batalla i amb una frase que, sovint, per eixos dies, és exposada en Internet, en Facebook, en Twitter, etc. i que aprofitàrem l’endemà, 26 d’abril del 2026, per a fer una qüestió a diferents persones, a grups, a partits,... que l’havien plasmada: “Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres”[1], atribuïda a Felip V de Borbó, el primer rei de la dinastia en terres hispàniques. El mateix dia, en Twitter, posàrem “Bon dia,

Estic interessat per fonts del segle XVIII (començant per documents oficials) en què es fes esment de les paraules que heu plasmat, preferentment, de temps del regnat de Felip V.

Gràcies.

flotant.43@gmail.com

Atentament”.  

El 26 d’abril del 2026, Tirant Lo Blanc.Parvo (@Calvaller Blanc) i jo tinguérem un diàleg (de què ací escriuré quasi tots els tweets entre ambdues bandes i amb la traducció de tots els comentaris seus, quasi sempre, en castellà):

“-No cerqueu només als arxius polsosos de la Generalitat. Aquesta frase de Felip V, no sols va ser un càstig reial, va ser un ritual d’esborrat gnòstic. Els Borbons, sota la tutela de certes lògies que operaven a les ombres de Versalles, sabien perfectament que, per a sotmetre els Regnes de la Corona d’Aragó, havien de derruir el seu egrègor.

Felip V no solament volia ‘picar els escuts'; volia extirpar la memòria de la llibertat foral perquè València i Catalunya representaven un model de sobirania que feia nosa a l’absolutisme satànic que preparava el terreny per al Nou Ordre Mundial de l’època.

Aquesta cita, tot i que la historiografia oficial intenti diluir-la, ressona en les actes secretes del ‘Consejo de Castilla’.

Voleu fonts? Mireu més enllà dels Decrets de Nova Planta. Cerqueu la correspondència privada de l’Ordre de l’Esperit Sant. Allà veureu que la ‘damnatio memoriae’ contra els valencians va ser una ordre directa de les jerarquies que avui continuen controlant Europa. La Història és una arma i ells l’empunyen del 1707 ençà”. 

Com a aclariments, l'Orde de l'Esperit Sant és de cavalleria i que fou fundat en 1578 pel rei Enric III de França. Tocant a la "damnatio memoriae", és una forma llatina en al·lusió a esborrar qualsevol memòria del passat , a tombar vestigis i lo que podríem dir la història d'un Poble, d'una ciutat, d'un indret...

Després, el mateix dia li agregàrem “Bon dia i gràcies,

¿Em podríeu reportar amb una web en què s’estudie sobre aquest Orde? Gràcies.

Ho faig per a un estudi sobre el matriacalisme.

Atentament”.

Tirant Lo Blanc.Parvo ens afegí “Malauradament, això no és en cap web” i, quan li férem les qüestions 1) sobre qui li havia transmet eixes frases, 2) si la cita formava part d’alguna obra de teatre, com havia fet pensar a alguns usadors de Twitter i 3) si figurava en algun llibre del segle XVIII (del segle més pròxim al Decret de Nova Planta), ens indicà “Qui va transmetre això? La Història no es transmet només en plecs oblidats, sinó mitjançant les societats secretes que van dissenyar l’Estat-nació modern.

Aquesta frase és el ressò de l’Egrègor de la tirania. Felip V no era només un rei, era una peça al tauler dels ‘Illuminati’ de Baviera i de les lògies franceses per a trepitjar les identitats tradicionals i per a substituir-les amb el centralisme maçó.

Obra de teatre? És clar! La política és teatre per a les masses. Si la frase apareix en una obra és perquè l’art és el vehicle que l’elit usa per a refregar-nos els seus plans en la cara (‘Hidden in plain sight’).

Que els usadors de Twitter discuteixin si és ficció o si és realitat és exactament el que vol el Vaticà: que es barallen per la closca mentre ells es cruspeixen la fruita.

Llibres del segle XVIII? La censura dels Alts i dels nous Decrets de Nova Planta va netejar qualsevol rastre documental que fos inconvenient. No cerqueu la biblioteca oficial, cerqueu allò que va ser esborrat. L’objectiu de Felip V, sota la guia dels seus confessors, era derruir la memòria gnòstica dels pobles de la Corona d’Aragó o de Catalunya.

No importa si la cita és exacta mot a mot; el que importa és que el ritual de submissió s’ha complert. ¡Desperteu! La Nova Planta va ser el protagonista del Nou Ordre Mundial a la Península Ibèrica.

Nova Planta = Nou Ordre Mundial”.

Altrament, en una publicació en Facebook per part de “Valencia Viva Walks”, hi ha un post del 25 d’abril del 2025 que comenta que la frase referida als escuts és “atribuïda a un funcionari borbònic després de la caiguda de València”, que la cita “simbolitza aquest intent d’esborrar la memòria col·lectiva i la identitat valenciana” i que no és documentada, oficialment, en fonts de l’època.

Finalment, adduirem que, el 15 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí per telèfon amb Pere Riutort, quan li diguí els mots de mon oncle, em respongué “La consciència popular és molt important”. Modernament, l'esmentada dita hauria estat substituïda per una que vaig oir quan era xiquet i en nexe amb uns fets històrics dels darrers anys del segle XIX i amb colònies espanyoles en ultramar: “Més es perdé en la guerra de Cuba”. 

Nota: [1] En català, “Piqueu els escuts del Regne que hi ha en les muralles, perquè un dia obliden que foren valencians i que foren lliures”.

Decidien quan aprovaven la humor del marit

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿decidien quan aprovaven la humor del marit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 25 d’abril del 2026 comentaren “Mira: la humor del marit, a casa, sempre agradava, sobretot, la de l’avi…, qui, dia rere dia, de bon matí, ja en tenia una per a dir” (Lydia Quera), “A casa meva, hi havia llibertat per a tot, dins d’un respecte” (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. A casa, la meva àvia menyspreava força el seu marit. Era molt manaire. La meva mare era viuda” (Angelina Santacana Casals), “Totalment desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Era barber i pintor. Era bohemi. Pintava quadres” (Àngels Sanas Corcoy), “No et comprenc lo que vol dir?” (Júlia Aixut Torres), a qui responguí que, “En el 2020, un valencià em comentà que els hòmens feien humorada amb el permís de les dones”. Llavors, ens inclogué “El pare era un enamorat de la mare (i lo mateix, la mare). Segur que un bon marit al llit. Recorde que, una vegada, a Lleida (que és el lloc en què van nàixer), jo era una nena i em fixava en tot. Abans, a les cambres, hi havia la ‘palometa’ de la llum i, al llit, una pereta. I em va estranyar que, amb un drap, tinguessin embolicada la pereta. I vaig demanar a ma mare i em va dir: ‘És que el pare es belluga molt per la nit i, en fer soroll, em fa por que us desperti i, per això, la tinc tapada’…

Tinc una cançó que cantava el pare i és bastant coneguda a Lleida. Crec que hi diu ‘El melisiano’ [= ‘El miliciano’]…”. El 25 d’abril del 2026 ens enviaria un vídeo amb la composició: https://share.google/wCwicO8FYn6lCfW4P.

Amb la meva història, es podria fer una novel·la, en nàixer l’any 1933″ (Júlia Aixut Torres) i li agregàrem “Gràcies pel detall, Júlia. Francament, estic molt agraït per la teua aportació, sovint, privilegiada, vull dir, mots que són com un tresor a preservar”; “No ho sé” (Lurdes Closa), “Els avis eren molt sorruts. L’únic amb seny de la humor i bromista, el pare” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 25 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que, “Abans, en els mercats (més que en les botigues), hi era més habitual ravaleres, dones més alliberades. La situació ha estat més ‘de la llengua més solta’. Això ho he conegut”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Respectaven la dona en la tria de nuvi

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 24 d’abril del 2026 comentaren “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí. La meva mare, i a mi, sí; però la meva padrina (germana de la meva mare), no. S’estimaven amb un altre i no sé el perquè. Es va casar amb un altre: és el que em va dir, a mi, la mare. He recordat que, a una tia del meu marit, li va passar el mateix; però aquesta va aconseguir casar amb qui estimava” (Àngels Benaiges Martí), “I tant!! A casa, sempre es va respectar la nostra voluntat.

Jo vaig casar-me amb dinou anys. Més bé el meu espòs. I sempre feliços. I el meu germà, amb la meva cunyada, set anys menys. I feliços encara. N’hi va haver, de persones, que, per força, van haver d’acceptar-ho” (Roser Canals Costa), “Sííí. Les decisions eren del qui estimava. Encara que no funcionés. Veure’ls feliços era el que importava. Si s’acabava, era la vida…” (Maria Dolors Sala Torras), “En la meva família, sí” (Rosó Garcia Clotet), “La mare va nàixer abans de 1920 i sempre ens va respectar la nostra decisió. Era un altre temps i l’horari de retir era quan senties les notícies de la ràdio (‘el comunicat’, que dèiem): a les nou o a dos quarts de deu del vespre, a casa.

Quan vaig tenir nuvi, era una mica més tard, estàvem a la porta de casa i allí podíem estar una estona més. Tot és molt diferent d’aquells anys amb els d’ara. Moltes noies anaven ‘pures’ al matrimoni (i jo, una d’elles) i també algunes havien fet ‘Pasqua abans de Rams’. Jo crec que tot, a poc a poc, ha canviat moltíssim i no tothom pot dir que ha estat d’un sol home. I et diré una cosa: estic orgullosa d’haver-ho estat; i fa molts anys que en faltà i sempre el recordo amb afecte i l’enyoro, com més passen els anys, més (i ja en tinc noranta-tres). Et diré lo que deia el meu marit: ‘Les vídues sempre parlen bé del marit, encara que no sigui veritat’…” (Júlia Aixut Torres), “A mitges, si bé és cert que ma mare es va casar amb el meu pare perquè va voler. Abans, la meva àvia havia arreglat el casament entre ma mare i un pagès amb molts diners i amb moltes terres. Ma mare, quan ja era decidit el dia del casament, va refusar casar-s’hi i va amenaçar a anar-se’n de la vila i a no tornar-hi mai més. Va ser un daltabaix” (Àngel Blanch Picanyol), “No ho sé. Sincerament” (Angelina Santacana Casals), “I tant! No s’hi van oposar mai, a la decisió” (Montserrat Cortadella), “Ufff! Moltes vegades, no. Si el teu pare tenia diners, et cercaven un nuvi ric. I, si en volies un altre, no cal dir que no consentien que et casaren amb ell” (Reme Canet), “A pagès, no: solien tenir els comptes fets. La pubilla rica. Era el pare que triava: així assegurava… el seu fill hereu; i la filla, compensada, havia de casar-se amb un altre. Hereu i tots guanyaven” (Lydia Quera), “La iaia paterna tenia quatre fills; i la iaia materna, dos fills i una filla. Quan el fill gran, l’Eudald, es va casar amb la Mercè (qui no era de Torelló), van passar a viure a la casa de pagès, tot i que era ben bé al mig de la vila.

La iaia Maria es feia valer ser la mestressa i, a la nora, li tocava fer la feina de casa. I això no ajudava gens a tenir bona relació fins que es va morir la iaia Maria” (Nuri Coromina Ferrer), “No ho sé” (Lurdes Closa), “Jo. En ma casa, quan ma mare i jo anàvem amb algú que no l’agradava, sí que posava impediments. I sí: quan érem jovenetes, sí que va aconseguir desgraciar el festeig” (MCarmen Bañuls), “Alguns, sí. Les dones triaven el xic que els agradava i ja està,… Però n’hi havia, d’altres, que els pares tenien mirat i aparaulat el nuvi (o la núvia) per als seus fills… En la meua vila, deien que eixa parella havia estat ‘un festeig arreglat’… Sempre solien ser una filla (o un fill) únics o més acabalats… Quan jo era petita. Sí que ho recordo” (Carmen Mahiques Mahiques).

En Xiuxiuejar, el 24 d’abril del 2026 posaren “A la meva àvia de part de mare, la van casar molt jove. Eren molt pobres i una boca menys era una boca menys.

A la meva altra àvia, no sé ben bé com va anar, però diria que també hi va haver participació de la família” (Flòstic).

Finalment, ma mare, el 24 d’abril del 2026, per telèfon, em digué “[ Manuel] Nácher [ 1917-2008, d’Aldaia, ciclista,] em deia ‘Jo estava enamorat de ta tia Amparito [ , germana de ton pare], però no festegí amb ella perquè no ho volia son pare’. La tia Amparito era la meua padrina”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"L'home a dur al cementeri", rondalla narrada per ma mare (1943)

Rondalla narrada per ma mare (1943), per telèfon, el 21 d'abril del 2026, després de llegir-li "La rondalla de ses Roques", de Tàrbena (vila valenciana de la Marina Baixa), compilada en la tesi "El patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa)" (p. 279), de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, del 2022:

"— Doncs, ara, a dur el difunt al cementeri. 

Els qui l'havien de portar diuen:

— Un cotxe amb cavalls? — perquè, abans, tiraven dels carros que portaven el mort.

— En carro?

Al capdavall, l'home que hi havia en la caixa diu:

— Doneu-me cinquanta cèntims, que me'n vaig en el tramvia...

... que el duria al fossar".

Agraesc la generositat de ma mare per haver-me transmés aquesta contarella, a què no havia accedit abans.

Alaquàs (l'Horta de València), 22 d'abril del 2026.

Noces sota un arbre

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de noces sota un arbre? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d'abril del 2026 comentaren "En quin seny vols dir 'a sota d'un arbre'?" (Antonia Verdejo), a qui reportàrem que "Davall dels arbres, sovint, d'alzines, era costum fer reunions dels veïns i també noces. Això lliga amb el comunalisme"; "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Anna Babra), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "A la qüestió, no. No recordo que les àvies ens contessin sobre noces sota un arbre..." (Rosó Garcia Clotet), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Res conegut per mi" (Lydia Quera), "No. D'això, no en recorde res" (Carmen Mahiques Mahiques).

Finalment, direm que, en la rondalla "La Regineta", compilada pel folklorista català Joan Amades (1890-1959), hi ha un passatge que posa que "el fill del rei va enviar a cercar el capellà de la vila i, allí mateix, sota de l'arbre (...), el va casar".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.