Solien preparar les festes del barri

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿solien preparar les festes de barri? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat).A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 15 de maig del 2026 ens comentaren "Ells, no, però ho feien altres persones" (Àngels Sanas Corcoy), "Un grup de persones, sííí. Però hi havia una comissió de festes" (Maria Dolors Sala Torras), "Tothom participava de les poques activitats socials que eren extraordinàries. Com la Festa Major, Festa de les fruites, etc., etc..." (Margarita Pou Marfany), "No" (Lurdes Gaspar), "Som d'una vila petita. Quan era festa, era tot el poble junt per celebrar Sant Antoni i Sant Antoniet, Carnestoltes, Setmana Santa (actes religiosos), Santa Magdalena (la patrona, una festa de germanor), Festes Majors (Sant Llorenç, patró del Pinell de Brai). No teníem tampoc menjar especial, tots eren molt humils: família de miners i complementant amb la palma: llata per a sàries i cabassos" (Àngels Benaiges Martí), qui ens envià missatges de veu amb altres explicacions en nexe amb el tema; "Sí. Totes les festes les de Pasqua, les del carrer que tocava i les de la festa de la vila" (Lydia Quera), "No ho sé"  (M Pilar Fillat Bafalluy), "No: diria que tenien massa feina a sobreviure. La iaia paterna, Carme, per tenir quatre fills i l'aiguat del 1940 (que se'ls va endur la botiga de vins i, encara que la van recuperar més petita en un altre barri, els costava).

La iaia Maria, materna, qui vivia en una casa de pagès al centre de la vila, el seu home, en Josep, el meu avi, va morir molt jove. Ella va restar viuda jove, amb tres fills i altres que havia perdut. De quan eren més joves, no ho sé" (Nuri Coromina Ferrer), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Ma mare no era molt festera. Però ma tia, sí. Quan jo era xicoteta, que feien festes en el meu barri (el raval), ella era la que en feia les disfresses, ella també participava en les folies i en tot. També recorde gitar-me amb ella i, de la cambra estant, veure la 'cordà'. Tots els valents corrent davant dels coets. Records molt bonics" (Reme Canet), "A la meua família, no" (Octavi Font Ten), "Ella era activa, però tranquil·la. Tenia il·lusió per a col·laborar en tot el que calgués" (Roser Canals Costa), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "Segurament, que algunes ho feien. La família del pare, segur que no" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "Que jo sàpiga, no" (Anna Babra), "Sí, Lluís" (Josefina Moya Martínez).

En el meu mur, el 15 de maig del 2026 posaren "Sííí. Vivien as camp i sempre hi havia ball aquí o allà" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 15 de maig del 2026, per telèfon, em digué "Abans es vivien amb més intensitat. En Alaquàs, la del Porrat (quasi com una festa patronal, encara que ho siga). En Aldaia, la de Sant Antoni, la de Sant Miquel i la de Sant Rafel. Era més arrelat en les viles no tan pròximes a les grans ciutats".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Escrit d'un mestre a mestres i a pares

Bon dia,

Qüestions per a mestres i per a pares amb algun fill estudiant.

Si esteu a favor de la vaga,

¿esteu disposats a acceptar que els partits "d'esquerres", "progressistes", "transversals", "per a eixamplar la base"...

A) no han promogut les humanitats en l'ensenyament i que el PSOE, en temps de Felipe González com a president del govern espanyol, retirà aquesta especialitat de Magisteri?

B) solen anar acompanyats de polítics amb una política típica de les cultures patriarcals, per exemple, de la castellana, famosa pel seu "ir a matar al director" (expressió que no té traducció cultural, com ara, a l'anglés, com, cap a l'any 2014, em digué un irlandés?

C) no difonen que, a partir dels decrets de Nova Planta (1707-1716), els territoris en què la llengua catalana és la vernacla han estat donant molt a lo que era el Regne de Castella (i a terres en què la llengua castellana és l'autòctona) i que els castellans estan avesats a viure de la solidaritat d'altri i que tenen tendència a dedicar-se més a fer vida pels bars i a la filosofia de vida del menjar i jaure?

D) la cultura castellana, en el segle XIV, ja era associada en terres catalanoparlants al "furtar i mentir", com posa Francesc Eiximenis en la seua obra "Lo Crestià" (capítol 894)? 

i E) no estan per un model d'educació i, igualment, d'ensenyament, en línia amb el matriarcalisme català, encara que això implique haver de descartar diàriament la política del "buenrollismo" de l'actual primer ministre espanyol, de l'anterior, del president Salvador Illa, de Pere Aragonès, de Ximo Puig i, ben mirat, el culte al "famoseo" de Mónica Oltra, de Joan Baldoví i de Joan Ribó, a canvi de ser vosaltres mateixos sense disfresses, ni complexos?

Gràcies. Jo, sí, com moltes persones que conec.

Finalment, dir-vos que he exercit de mestre d'adults, de xiquets i d'adolescents. Contracte en el curs 1998/1999 per a fer classes extraescolars de "Valencià" a adults en un institut d'Aldaia (l'Horta de València).

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Notes: Estudis de Magisteri (especialitat Humanes, 1994).

He fet classes de franc a adults.

En els cursos 2002/2004, ensenyava la llengua vernacla en l'emissora municipal "Aldaia Ràdio", d'Aldaia (l'Horta de València), com a membre de la Coordinadora Ecologista Veïnal d'Aldaia-Alaquàs (CEVA).

Heu estudiat la possibilitat de reforçar un ensenyament en línia amb les escoles lliures, com ara, "Escuela Libre Paideia" (de Mèrida)? ¿I la dels pares que fan de mestres en casa i, en acabant, els fills es presenten a una mena d'examen d'Estat? En el Poble colla (d'Amèrica del Sud i matriarcalista), l'àvia Damiana evitava que els xiquets anassen a les escoles en què no s'ensenyava sobre la cultura vernacla, ni la llengua autòctona.

Ponderaven en el repartiment

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ponderaven en el repartiment? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 9 de maig del 2026 comentaren "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Sempre que podia, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "Síí, és clar. Sospesava els pros i els contres" (Maria Dolors Sala Torras), "Mira: el que sí que sé és que els meus avis i la meva mare ajudaren molt a veïns en moments difícils i que, per la guerra, ells sabien llocs (eren de pagès) per a amagar gent en perill dels amics del dictador, i alimentar i cuidar" (Lydia Quera), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "La meva padrina tenia predilecció per la meva germana. Quan anaven a la torre, la Montse la pentinava i li contava totes les seves coses. Però jo em posava els esclops i netejava el corral de les oques (ho feia perquè m’agradava).

La padrina era una dona que feia mitja i mitjons amb cinc agulles. Això jo ho he heretat… I un dia ens va fer uns jerseis: el de la meva germana era tot de calats, molt bonic; i el meu era bonic, però més senzillet. I resulta que, quan van estar fets, el de la meva germana li venia petit i me'l va passar. Ella tenia dos anys més i tenia més pit… Vaig estar molt contenta" (Júlia Aixut Torres), "Crec que, a la meva casa (o família), els 'fills' encara ho fem" (Àngels Benaiges Martí), "L'àvia (paterna) crec que sí" (Anna Babra).

En el meu mur, el 9 de maig del 2026 posaren "No especialment" (Angelina Santacana Casals), "Repartiment de béns, herència??

Per part de mare, igualtat. Per part de pare, sa casa on residien pes qui les cuidàs. Fill major, qui no ho va fer" (Maria Galmés Mascaró).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Soterrars al costat d'una alzina

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre soterrars al costat d'una alzina? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 8 de maig del 2026 comentaren "No, només que la iaia, quan venia de pagès portant queviures (ella era de Gurb), anant a peu, trobava cadàvers a les cunetes de la carretera" (Maria Dolors Sala Torras), "A mi, no va parlar-me mai d'això" (Roser Canals Costa), "No" (Lurdes Gaspar), "No coneixia aquesta història" (Joan Prió Piñol), a qui posí "Jo, en un viatge al Pirineu català, viu que, en l'estatge de dalt d'una casa, es podia llegir 'ACS'. Hi havia soterrat un mort" i ell ens afegí "Gràcies. Potser era de la guerra [ de 1936-1939]"; "No em van dir mai res d'això" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Doncs no" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No ho havia sentit mai.

Sí que hi va haver un assassinat. Un marit va matar la dona, la va soterrar i, damunt de la terra on era colgada, hi plantà tomàquets" (Àngels Benaiges Martí), "Totalment desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No me n'havien parlat mai, de soterrar persones sota una alzina. Potser sí resguardats a l'ombra de l'alzina" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No, Lluís: les àvies no van comentar sobre aquest tema" (Rosó Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 8 de maig del 2026, per telèfon, ens digué "No és normal això, llevat que es faça camuflatge. Hui dia no estaria autoritzat".

Cal dir que tot partí d'uns mots que anys arrere ens havia escrit una dona en relació amb la seua padrina (nascuda en 1880) i de qui deia que ella l'hauria soterrada sota una alzinera.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones amb bon cor, hospitalàries i recompensades

Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada compilació de Rafael Beltran, és “La Tia Misèria”. Primerament, diré que, quan llisquí per primera vegada el títol, el 24 de setembre del 2024, diguí una frase coneguda: “Això és misèria polleguera”. Doncs bé: en la vila, hi havia xiquets que se n’anaven a la figuera que tenia la Tia Misèria i un dia, mentres feia el sopar (això és, en un moment en nexe amb la foscúria del jorn), se li apareix un home que li demanava hospitalitat.

La dona, acollidora, li diu: “A bon sant t’encomanes! (...) Però, (...) passeu, que jo amania el sopar i, el que tinc, ens ho repartirem entre els dos” (p. 185). L’home, qui li indica que ve de molt lluny, ou com ella li comenta:

“-Mireu: ja ho he decidit. Vós estareu ací, en la meua casa. Ja veieu que és xicoteta i que no tinc més que un llit. Vós vos hi gitareu, hi descansareu molt millor; i jo passaré la nit ací, en la cuina, asseguda en una cadira.

L’home no volia, però, com que la Tia Misèria va insistir tant, va accedir-hi” (p. 185).

En altres mots, la dona decideix, ella és de bon cor, humil i és qui mena la casa i, simbòlicament, el dia rere dia (representat per la cuina, com qui posa els ingredients del plat que ha triat fer).

De bon matí, la tia “va decidir anar a la vila a fer una volta i a arreplegar alguna cosa abans que s’alçara el pobre. Però, quan va eixir de la cuina i es disposava a anar-se’n, va veure que l’home ja s’havia alçat.

-On aneu tan prompte? -li va demanar ella-. Jo havia pensat anar a cercar alguna cosa per a menjar.

-No cal que hi aneu, perquè jo no sóc un pobre, sóc un sant. Sóc Sant Patrici i m’ha enviat el Nostre Senyor perquè veja com van les coses de caritat ací, en el món. Jo puc assegurar-vos que he anat a cases que tenen molt, de tot i en abundància i que, a mi, no m’han donat res. L’única que m’ha obsequiat amb alguna cosa i que m’ha donat tot el que tenia, heu estat vós, que sou la més pobra de tots. Així és que... demaneu tot el que vulgueu, que el Nostre Senyor vos ho concedirà” (185).

Sobre aquest passatge, direm que, altra vegada, la dona és qui remena les cireres i que, en paraules del sant, ha estat més caritativa i més generosa que gent rica o benestant. Afegirem que fragments com aquest (o molt pareguts) apareixen en algunes narracions i que són en nexe amb l’educació matriarcal com també amb un altre fet: el personatge femení (possiblement, ací, a causa dels intents d’ostracisme oficials, detall que lligaria amb el nom que rep ella i amb el paper d'evangelització atribuït a Sant Patrici) forneix el masculí.

En acabant, com que ella, senzilla, li diu que no li cal res i ell li ho trau per segona vegada, la Tia Misèria li addueix que “tot aquell que puge a la figuera a collir les figues, que no puga baixar-ne fins que jo no li ho diga.

Sant Patrici li va dir:

-Ja ho teniu concedit!” (p. 186). Convé evocar que la festivitat d’aquest sant és el 17 de març i que, en les línies posteriors, passem a setembre (sis mesos després), un moment en què, com diu el narrador, “les figues tornaven a estar bones” (p. 186), com en les contalles en què una actitud de bon cor o bé en pro de la bonhomia és recompensada per bones collites.

Ensenyaven oracions en la llengua materna

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ensenyaven oracions en llengua materna? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb aquest tema. El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 2 de maig del 2026 comentaren "Sííííííí" (Àngels Sanas Corcoy), "No. L'àvia era jueva" (Lurdes Gaspar), "Alguna cançó, com ara, 'El mariner' i 'El vestit d’en Pasqual'. Després, tot va ser en castellà, en nàixer l'any 1933" (Júlia Aixut Torres), "Sí, Lluís. Per part de la iaia materna, Maria:

1/ 'Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no m'abandoneu 

ni de nit, ni de dia'.

 

El resaven abans d'anar a dormir a la cambra.

2/ 'Aquest llit em sóc ficat,

jo no sé si en sortiré,

abrigueu-me amb vostre manto,

Verge Santa del Roser'.

 

Els passaven de generació a generació" (Nuri Coromina Ferrer), "Arreu: també a les escoles" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. L'àvia paterna ens ensenyà a resar, però en castellà: 'Jesusito de mi vida...'; quan hi havia tempesta. L'Ave Maria, el Parenostre i el Glòria. Que jo recordi" (Rosó Garcia Clotet), "A casa meva, no es parlava de religió, ni s'ensenyaven oracions. Eren temps difícils, de postguerra, i la meva família era disfuncional" (Angelina Santacana Casals), "Sí. Dia rere dia. En aixecar-te i, a la nit, per a dormir. Sempre. De fet, continuo.

El castellà, a casa, no es parlava ni amb la Guàrdia Civil" (Lydia Quera), "'L'Àngel de la Guarda'; cada nit, al llit" (Montserrat Cortadella), "Sempre" (Ramon Moix), "Sí" (Conxita Pladevall Vila), "A mi, sempre. La mare i el pare ens ensenyaven a resar en català" (Roser Canals Costa), "Les oracions i cançons, sempre en català de Mallorca" (Margarita Frau Mir), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Tota la vida, Lluís! Això sí! I les misses! Només alguns predicadors que, en solemnitats religioses, poguessin venir a la vila, predicaven en castellà.

El gener del 1960, quan vaig visitar Albalat de la Ribera amb la meva esposa, de nuvis, els parents es van colpir de veure com ella i jo resàvem en català i perquè cantàvem en català les cançons i oracions religioses" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "La meva mare no em va ensenyar a resar" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Sí. I tant! Amb totes dues. A vegades, per a fer rimar" (Àngels Benaiges Martí), "Eren catòliques, però no practicants. Ma mare s'inventava la lletra de les cançons" (Octavi Font Ten), "Jo, la que té de final

1/ ‘Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no m’abandoneu

ni de nit, ni de dia.

No em deixéssiu sola,

que sóc petiteta

i em perdria'.

 

La meva mare va néixer el 1927, però la va criar la seva àvia paterna, la Teresa Managuerra Anglada, viuda del Baldomero Volart" (Roser Puig Volart). 

Cal dir que, el 2 de maig del 2026, enviàrem un missatge a Ricard Jové Hortoneda: “Ací, [ en el País Valencià,] malauradament, en el segle XVIII, segons indica Pere Riutort, ja era prou avançada la castellanització eclesiàstica. I se sap que, en el primer quart del segle XIX, encara hi havia capellans que feien les actes parroquials en català.

Igualment, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una obra començada en 1912 i de folklore, es dolia de la castellanització en el camp religiós. Jo, cap a huit anys, aprenguí a senyar-me en català, per iniciativa dels meus pares, però les misses que es fan en la llengua vernacla, actualment, són menys del 5%.

Pere Riutort, en la seua explanació, comenta que, quan es morí Franco, la situació de la llengua en l’Església valenciana podia haver estat més favorable perquè els creients l’empraven més que en altres ambients”.

En Xiuxiuejar, el 2 de maig del 2026 posaren "I després, també, ma mare, del 1923. Va usar sempre la llengua materna per a les poques oracions que ens va ensenyar" (Tomeu).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre la benedicció del terme

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos contaren sobre la benedicció del terme? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 1r de maig del 2026 ens comentaren "Res" (Lurdes Gaspar), "No recordo res sobre això!!!" (Roser Canals Costa), "Sí. Això es feia molt i també processons perquè plogués... Ja t'explicaré una cosa que va passar a la mare l'any 1936, sobre religió…" (Júlia Aixut Torres), "Res" (Lydia Quera), "No, res, que jo recordi" (Anna Babra), "A Menorca, era un costum molt arrelat que, encara avui, es continua fent. Popularment, es  coneix com 'beneir els vents' i se celebra dia 8 de maig, festivitat de la Mare de Déu del Toro. Es fa del cim d'aquesta muntanya estant, la més alta de Menorca (352 m.)", "Això no ho sabia. Abans, es beneïa més i es donaven gràcies" (Conxita Pladevall Vila), "En ma casa, que jo sàpiga, no" (Maria Dolors Sala Torras), "No conec això del terme. Suposo que no em van dir res" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No he sentit aquesta.

Que si beneïen moltes coses, sí. Jo encara n'he vist alguna" (Àngels Benaiges Martí), "De benediccions, de coses sagrades..., poc ens deia. Bé..., sí: que, si anàvem als gronxadors i venia mossèn Joan, ens n'anéssim ràpid..." (Quima Estrada Duran), "En la meua vila, de benedicció dels camps, res de res. No recorde cap acte sobre aquest tema" (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 1r de  maig del 2026 posaren "No sé què és la benedicció del terme, Lluís" (Maria Galmés Mascaró), a qui reportàrem que "El capellà, junt amb bona part del Poble, se'n va a un escampat, sovint, al costat d'una església o d'una ermita, i fa una benedicció als quatre vents perquè hi haja bones collites" junt amb unes fotos que, el 27 de juliol del 2025, havíem rebut de Kike Gandia (cap dels museus de Cullera) amb motiu de la celebració de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra) en Cullera (la Ribera Baixa).

Adduirem que, moltes vegades, les benediccions tenien lloc amb l'arribada del mes de maig, tot i que, com ara, el 7 d’octubre del 2019, per a confirmar aquest detall vinculat amb aquesta vila valenciana, Kike Gandia m’escrivia "Sí. La Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera) té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i del cant de gojos". En el meu mur, també escrigueren "No n'he sentit a parlar mai" (Angelina Santacana Casals).

Finalment, mon pare, el 1r de maig del 2026, per telèfon, ens digué "Sí que recorde haver anat a l'eixida del terme [ d'Aldaia], per on és la gasolinera, on hi havia la creu de terme" i, igualment, evocava l'acte de benedicció dels camps i de la Vall d'Aralar que tots dos havíem presenciat en 1998 després d'eixir d'una missa en l'església de la vila d'Orkoien (Navarra), temple que era en la part més alta de la localitat.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.