Fadrines que ajudaven velletes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven de fadrines que ajudaven velletes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 13 de març del 2026 comentaren “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí: va cuidar l’avi, la tia, l’oncle” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Closa), “A Torelló (Osona), es feia la Festa de la Vellesa, hi anaven noies amb la parella i cada una tenia un avi (o una àvia) i els passejaven per  la vila, sobretot, per la Plaça Nova, el centre de la vila. Ben mudats, tots. Encara tinc una foto en blanc i negre que es veu ben bé” (Nuri Coromina Ferrer), “Les fadrines ajudaven a la família, en la casa. Llavors, tant feien de cangurs (que diríem ara), com cuidaven dels avis.

És clar: quan no treballaven elles (o ells), cuidaven de la família, sobretot, a les cases de pagès, que era on hi havia més tradició. Quan se n’anaven a la ciutat, la cosa era una mica més complicada. Però, en la casa de pagès, generalment, sempre hi havia el fadrí (els qui no s’havien casat mai) i la tieta qui cuidava de tothom” (María Dolors Sala Torras), “De fet, abans, les dones s’ajudaven més que avui dia. Era una altra convivència” (Rosó Garcia Clotet), “A vegades, sí que ho comentaven!! Noies bones que, sense cobrar diners, ajudaven persones grans, sols amb l’afecte que sentien per elles. És molt bonic, abans i ara!!!” (Roser Canals Costa), “Fadrines i casades. Abans, no hi havia residències. Almenys, a la Vall d’Uixó” (Octavi Font Ten), “No ho tenc present” (Xec Riudavets Cavaller), “Sííí. A velletes que no tenien fills. I solien deixar-los les cases” (Reme Canet), “Mira, Lluís… A casa, segons la meva àvia, a una persona gran, ben cuidada per tots, així ho féu ella.

Amb els avis i amb els pares i, fins i tot, veïns que tenien el fill en la guerra, estones amb elles i el menjar fet per ella i manava que se’ls portés aleshores. I, a l’hora de dormir, els feia la lectura del diari: una estoneta” (Lydia Quera), “No” (Anna Babra), “No calia: ja ho vèiem fer a les de casa, tot i que la besàvia deia ‘Si pots, no deixis de fer el bé'” (Montserrat Cortadella), “Les àvies sempre ajudaven” (M Pilar Fillat Bafalluy).

Finalment, ma mare, el 13 de març del 2026, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Dolors Sala Torras, em digué “Abans, hi havia dues o tres generacions. En ma casa, sense anar tan lluny: els meus avis, els meus pares i els fills del meu germà [major]”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Les dones en la cultura tradicional vernacla i en les rondalles

 

Comentaris sobre la dona en la transmissió de la cultura tradicional en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estrelles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).

Tot seguit, passem a aquest treball del màster en “La política de les dones”, presentat com “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://hdl.handle.net/2445/192786), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”. D'ara en avant, emprarem el títol "Cavallers de capa i capell".

En la presentació, la investigadora, nascuda en l'Alcúdia (vila valenciana de la Ribera Alta), indica que el recopilador de les contarelles que ella ha tractat, el seu marit (Francesc Gascó i Navarro), de Beneixama (una vila de la comarca de l’Alcoià), quan era un xiquet, “rebia tones diàries d’amor de mare, des que eixia el sol fins que es colgava al llit rendit.

El xiquet (...) només s’asseia (...) a la cadira de boga més baixeta quan les paraules teixien xarxa, caliu, bressol, tendresa i família al seu voltant i sortien rondalles i contarelles, els succeïts i cançons, com fils de sucre (...), de la boca dels avis, les ties i la seua mare” (p. 2).

En acabant, Oreto Doménech entra en l’empelt entre algunes dones de la família i el folklorista, Francesc Gascó i Navarro, i capim un paper decisiu de caire femení: “La tieta Leonor (...). De memòria portentosa, la tia Leonor mantenia vives paraules i expressions que jo només havia vist escrites als diccionaris i ella les usava tan panxa” (p. 2).

En endinsar-se també en altres dones, afig que “no es parlaven mai amb paraules amargants. Francesc m’ha explicat que, si una es molestava, les altres dues l’apaivagaven; Leonor, la més forta de caràcter (...). I, tot això, sense crits, bregues, insults o mentides a l'esquena entre elles, perquè el que més s'estimaven era estar juntes les tres” (p. 3).

Ja en les contalles, diu que, un dia, Francesc li donà un llibre que “Era un recull de rondalles i, en la dedicatòria del llibre, posava:

            ‘A ma mare,

que em va ensenyar a estimar Beneixama

amb ulls de tendresa i felicitat’.

 

(...) vaig gaudir tant llegint aquelles rondalles, tan vives que semblava que es movien, amb tan pocs circumloquis literaris, autèntiques, veritables (...). Històries, contes, succeïts i acudits contats a la porta del carrer o a la vora de la llar, principalment, per dones, Leonor, Àngels i Fina, i d’altres contalles més picants del tio Honori... altres historietes de veïns i veïnes de Beneixama que, quan sabien que Francesc les recollia, anaven a contar-li’n” (p. 3).

Per tant, un llenguatge casolà, senzill i cultura tradicional, majoritàriament, transmesa per dones i que devia ser, “aproximadament, la llengua oral de finals del segle XIX” (p. 4) i que enllacen amb la vida i amb la gent mitjançant una amor de mare que salva (p. 4) i que Oreto Doménech trau “com un homenatge a Leonor, Àngels i Fina, i totes les dones que han contat històries a la xicalla i als adults, tot teixint fils de fortalesa, coneixença i unió” (p. 4).

Cal adduir el paper del folklorista amb l’estudiosa a través de les narracions, puix que “Francesc em donava, sense ell saber-ho, (...) una lliçó d’amor; estimació per les seues dones, la mare i les dues ties, atorgant-li valor a la memòria d’elles i revivint totes les estones de bona relació que hi va passar. (...) una mare que el va ensenyar a plorar quan ho necessitava, a cuinar i a dur la casa i que, al final, encara guardava un ensenyament (...): que la vulnerabilitat del cos troba en l’amor la seua fortalesa” (p. 4) i ens permet copsar que “un altre món, no violent –que no vol dir exempt de maldat- és possible” (p. 5).

Agregarem que la nit del 12 de març del 2026, el mateix dia que escriguí sobre la introducció d'aquest treball, evoquí que, quan jo encara era un xiquet de, poc o molt, dotze anys (cap a l'any 1983), mon pare em contà una contarella popular per Aldaia i per Alaquàs (dues viles de l’Horta de València). Ací l’escric:

“Molts anys arrere, un home, en plena foscor del dia, anava pel Camí Vell de Torrent, un camí en què, aleshores, no hi havia llum artificial com ara.

Tot anava bé, però, a mitjan recorregut, notà que no podia continuar.

Llavors, sense girar-se, per la por que tenia, començà a dir:

— No! Si us plau! No em feu cap mal! ¡Vos faré la favor que vullgueu, però no em mateu!

Passà la nit i, quan s’albirava l’eixida del sol i, tot i la foscúria, la color morada començava a minvar i a cedir cap a colors més pròximes al carabassa, l’home començà a estar més segur.

Aleshores, féu mitjà volta… i veié que, part de la roba que portava, havia restat enganxada a una mata grossa que hi havia pel camí.

Per això, ell continuà, com la vida”.

La rondalla que em contà mon pare quan jo era xiquet

Tot seguit, expose un text publicat anit.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb mon pare (Aldaia, 1942), qui, de matí, he recordat que, quan jo encara era un xiquet de, poc o molt, dotze anys (cap al 1983), em contà una contarella popular per Aldaia i per Alaquàs (dues viles de l'Horta de València). Ací vos l'escric, d'acord amb lo que evoque:

"Molts anys arrere, un home, en plena foscor del dia, anava pel Camí Vell de Torrent, un camí en què, aleshores, no hi havia llum artificial com ara.

Tot anava bé, però, a mitjan recorregut, notà que no podia continuar.

Llavors, sense girar-se, per la por que tenia, començà a dir:

— No! Si us plau! No em feu cap mal! ¡Vos faré la favor que vullgueu, però no em mateu!

Passà la nit i, quan s'albirava l'eixida del sol i, tot i la foscúria, la color morada començava a minvar i a cedir cap a colors més pròximes al carabassa, l'home començà a estar més segur.

Aleshores, féu mitjà volta... i veié que, part de la roba que portava, havia restat enganxada a una mata grossa que hi havia pel camí.

Per això, ell continuà, com la vida".

Sincerament, crec que és la primera rondalla valenciana (ací, més aïna, una narració comarcal) que vaig oir fins a eixa edat.

Per contra, a nou anys, ja havia començat a llegir poemes, àdhuc, junt amb la lletra de cançons tradicionals per l'Horta de València i, en més d'un cas, que també ho són en altres indrets: el llibre "A riures toquen", de Maties Ruiç Esteve (Mislata, l'Horta de València, 1876-1956), de poesia festiva.

Potser per això, a hores d'ara, encara tinc afició per les contarelles, per la música tradicional de terres catalanoparlants i per la poesia vernacla.

Finalment, gràcies a tots els qui preneu part en la recerca i als qui ho han fet. Vos dedique aquest relat.

Ah! Ma mare m'ha contat una llegenda d'Alaquàs en relació amb la Mare de Déu de l'Olivar i ja figura en la investigació junt amb una que em transmeté Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Què en sabeu, de la comarca on viviu? Gràcies.

Joan Sala Vila (1929) i la sexualitat matriarcal, dialogant i creativa

Enllaçant amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan exposí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, allibera l’home, un signe empeltat amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila (1929), un amic de noranta-dos anys, havia redactat pocs dies arrere un escrit que connectava molt amb aquesta contarella:

“Bon dia. Llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir; i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi, m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.

En nexe amb els seus mots, el 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, d’ençà de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.

Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.

De totes maneres, m’ha agradat molt”.

Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. En acabant, li indiquí: “Sí.

Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:

‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.

Jo, sense embuts, li diguí:

‘¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.

I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidents molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la president’.

Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:

‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.

Aleshores, em respongué ma mare:

‘-Que era una dona amb sensibilitat.

-Sí, molt oberta’”.

Tocant amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, plasmaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).

Vos deien sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 7 de març del 2026 i posteriorment ens comentaren "No en sé res" (Lurdes Gaspar), "No tenien temps per a gaires exquisideses simbòliques. Criaven fills i sobrevivien com podien" (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí "No cal que facen exquisideses perquè, per exemple, hi ha llegendes en què apareix un pou i una dona que en treia xiquets, narració que lliga amb el paper de la comare. Per això, he posat 'simbòlicament'", "No recordo res d'això!!!" (Roser Canals Costa), "Que servia per a donar vida i calor amb estimació... en molts moments" (Lydia Quera), "No ho sé" (Lurdes Closa), "'Des que hem estat mares, no hi ha hagut manera que baixi la cintura'. No en deien res en especial. La mare era sastressa i modista. Tenia força vida social, com l'àvia.

L' àvia havia alletat altres nens. Els seus fills tenien germans de llet.

No es preocupaven gaire de tot això" (Maria Dolors Sala Torras), "Noo" (Àngels Sanas Corcoy), "La mare va nàixer molt abans del 1920... Jo, l'any 1933; i la guerra, al mig. El pare, militar, i van recórrer molts llocs de Catalunya. No van tenir massa temps per a anècdotes" (Júlia Aixut Torres), "Recorde que jo era molt petit i vaig fixar-me en una veïna que tenia la panxa inflada i li ho vaig demanar a ma mare, i ella em va respondre que era per un empatx de cireres. És clar que era embarassada" (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 7 de març del 2026 plasmaren "Tema tabú" (Maria Galmés Mascaró).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Aprovaven fer a les bones, però no a les males

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven fer a les bones, però no a les males? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de març del 2026 comentaren "Sempre a les bones. A les males, segons els avis, arribes a soles" (Lydia Quera), "Les dues àvies, sempre a les bones. No els vaig sentir mai una paraula més alta que les altres" (Rosó Garcia Clotet), "Sempre a les bones i calma. A poc a poc" (Margarita Pou Marfany), "Ni idea" (Lurdes Gaspar), "Sí. A les bones, primer; i, després, a les males" (Àngels Sanas Corcoy), "Sempre hi havia bona harmonia. Ni ella, ni nosaltres volíem a les males.

Som o no ho som!!!!" (Roser Canals Costa), "Sempre a les bones. Mai van actuar a les males. Les parts implicades intentaven posar-se d'acord dins les seves idees. Si no podia ser, almenys, un entremig que afectés com menys possible parts afectades" (Antonia Verdejo), "Deixaven elegir, almenys, a casa. Mai hi havia imposicions, sempre oferien diferents opcions. No el que més crida té raó. No cal discutir amb qui no t'entén" (Maria Dolors Sala Torras), "Eren gent d'una altra època i, més aviat, estrictes" (Xec Riudavets Cavaller), "L'àvia Maria sempre feia les coses a les bones. Si les havia de fer a les males, ho tenies clar: perdries segur" (Àngel Blanch Picanyol), "A casa, totes les coses sempre les fèiem a les bones.

Mai ens imposaven a fer-ho a les males" (Rosa Rovira), "És clar!" (Josefina Moya Martínez), "Ah! Síííí. Tant la mare com la iaia sempre deien el mateix: 'Parlant, la gent s'entén' .

I, si una cosa no convé, a la força, res" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 6 de març del 2026 posaren "Fer a les bones crec que, en aquest cas, vol dir tant si vols com si no vols.

I sí, algunes ho deien.

Ni m'agradava, ni m'agrada.

Avui dia, a vegades, es fa, però perquè no hi ha altre remei. Això respon a una paraula que només se l'hauria d'imposar un mateix després d'una decisió madurada" (Anna Babra), "Sempre millor a les bones... Una de ses dues àvies sí que emprava lo que diem 'mà esquerra'. S'altra, no: fes lo que jo dic i punt" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 6 de març del 2026, en relació amb els mots d'Àngels Sanas Corcoy, ens digué "Això solia ser lo més normal, sobretot, quan eren coses importants".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La mort, la Mare Terra beneïda i el matriarcalisme català

 

Prosseguint amb el tema de la mort com una qüestió no tabú en la tradició matriarcalista catalana, el 2 de març del 2026 llisquí uns versos del llibre “Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom III”, d’Antoni Gili i Ferrer i publicat per El Tall editorial en 1996 (1a. ed.) i, immediatament, m’evocaren una rondalla de Francesc de S. Maspons i Labrós (“La Creació”), apareguda en els anys setanta del segle XIX. Comencem per la composició:

“Ningú té acta de vida,

ni sap quan se morirà,

perquè el qui mos va crear,

sa retxa mos va senyar

i se va estojar sa mida.

I sa terra beneïda

mos crida, de nit i dia,

i diu que sa carn que ha nodrida

la s’ha de tornar [ a] menjar” (p. 105).

Quant a la narració, hi ha un passatge en què la Mare Terra parla a Déu:

“I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué:

-Senyor: ¿què és lo que us plau, de mi, fer-ne?

I Déu li va respondre:

-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, de llavors ençà, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

Finalment, posarem que, en nexe amb aquest punt (i per la semblança), el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a raonar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, és viva, ‘dóna vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort, sinó que s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”.