Aprovaven que les xiques anassen a soles

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven que les xiques anassen a soles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de juliol del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Fins major d'edat, no. Llavors, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "Segons l'hora del dia" (Octavi Font Ten), "No" (Eusebia Rayó Ferrer), "Nooo. Sempre volia la típica CARRABINA. La mama, igual o més" (Montserrat Cortadella), "La mare va donar-me plena llibertat. Confiava en mi. No volia fer-la infeliç" (Roser Canals Costa), "No. En general, no" (Anna Babra), "No. Sempre venia alguna mare (o més) darrere quan anàvem a qualsevol lloc. Era un poc vergonyós... Tot pel que podia dir la gent de nosaltres (sobretot, a les xiques, perquè els xics tenien més llibertat)" (Carmen Mahiques Mahiques), "No. Estava mal vist" (Xec Riudavets Cavaller), "Uf! Que va!  Quan jo era joveneta, van obrir una discoteca ací, en Xàtiva, que es deia 'El parador la nit'. La meua mare no em deixava anar-hi. Jo cascava prou que volia anar-hi. A les meues amigues, no les deixaven tampoc.

Solució: ma mare se'n venia amb nosaltres, s'asseia en una tauleta i tota la vesprada sense llevar-nos ull de damunt. 'Vejam què veieu. Un San Francisco té alcohol, nom i...', 'Eixe xic que està parlant, qui és? Conec jo sa mare?'. Potser sí que la coneixia i no en deia res. Però, si era foraster, 'Prou de ballar amb ell'. Bo: lo que es deia la típica carrabina.

Les mares d'aquesta època volien que fores decent i que et casares amb un bon xic. I ja tenies la vida resolta" (Reme Canet), "Als anys 1960-1970, no podíem anar a soles i, principalment, amb els nuvis al ball: ni de viatge, etc. Hi havíem d'anar amb els pares, amb les mares o amb alguna veïna.

Una vegada vam anar a veure un partit de futbol a Cambrils el meu nuvi i jo amb la meva germana i amb dues amigues amb la condició d'estar junts tot el dia. I així va estar. Ha, ha, ha, ha.

No vaig estar mai a soles en tots els més de sis anys de festeig.

Quan ens vam casar, la meva germana sortia amb nosaltres i, quan vaig tenir fills, ella sortia sola amb el seu nuvi i la iaia s'enfadava molt: trobà la mare i sempre li deia 'No sé com no en passa més, de coses'" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, cap problema. Però deien 'Compte amb els xulos'.

A casa, primava la igualtat. Sempre. Homes i dones tenen els mateixos drets i deures!

Feliç de tenir una família que ens deixava ser a tots. Un gust" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí, totalment" (Lydia Quera), "Sí, però, si tenien nuvi, per exemple, la meva mare, segons on anava, havia de dur l'espelma (la tieta)" (Rosó Garcia Clotet).

En el meu mur, el 17 de juliol del 2026 indicaren que "Les meues iaies, a determinades hores de la nit, em deien que o a casa o acompanyada. Preferiblement, d'algun xic conegut. I si, damunt, eren amigues de les iaies del meu amic, redó i perfecte: era un xicon de fiar" (Llum Grau Borrás).

En el grup "La cultura valenciana és matriarcal", el 17 de juliol del 2026 plasmaren "A la nit, no. Però, durant el dia o durant la tarda, sempre anava sola amb les amigues... Era una vila petita on tots ens coneixíem" (Rosa Bernat).

En Twitter, el 17 de juliol del 2026 posaren "Segons el lloc, l’hora i el motiu. De nit, mai" (Montserratp).

Finalment, ma mare, el 17 de juliol del 2026, per telèfon, em digué "Una torrentina valenta. El 'Festival de Bandes de Música', que això era un concurs.

I ella, a qui son pare li digué que ella no hi aniria amb el nuvi. Llavors, ella li respongué:

'— Com que no? M'envies a les quatre de la matinada a regar... ¿I no puc anar amb el nuvi?'.

Després de casar-se, no tornà mai més per la vila". 

Adduirem que, en nexe amb el comentari de ma mare, el mateix dia l'enviàrem a unes quantes dones que ens havien reportat i ens respongueren: "Valenta!!!!" (Reme Canet),  "Uff" (Maria Dolors Sala Torras), "Molt bona!!

La meva germana, quatre anys més petita que jo, van obrir la primera discoteca a Gandesa i volia anar-hi amb el nuvi. Un amic va venir a casa nostra i li digué:

'Dona: deixeu-los vindre'. 

I la mare contestà 'No i no'.

La meva germana treballa en una fàbrica de punt i deia a la mare: 'Mare: hi vaig tots els dies. I, a festes, a casa d'una amiga!'. 'No i no'

El meu cunyat: 'Que no us fixeu de mi!'.

La mare: 'Separat, sí; junts, no. Ja hi anireu quan us caseu!'.

'Dona: només faria falta', respongué el nuvi.

I ja no va demanar més.

(...) he pensat en el teu comentari" (Àngels Benaiges Martí).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Berenguera Berenguer, una reina catalana bella, diplomàtica i del segle XII

Començarem dient que, en “La Nostra Revista” (no. 1 de gener de 1946), publicació en català editada en la Ciutat de Mèxic, per mitjà de l’article “Berenguera Berenguer, de Barcelona, emperadriu de les Espanyes”, d’Abelard Tona i Nadalmai (1901-1981), llegim unes línies interessants sobre Berenguera Berenguer[1], una dona que accedí al Regne de Lleó i que es caracteritzava per un caràcter obert i que aplanava la participació de les persones. Primerament, com una mena d’introducció, Abelard Tona comenta que, “Des dels temps més remots, la Península és vista com una unitat geogràfica i, en certa manera, la monarquia gòtica crea una tradició d’unitat política. No obstant, a l’Edat Mitjana, ja no era possible restaurar la vella unitat bàrbara. La reconquista s’havia iniciat i desenrotllat en nuclis diversos i, en cada un d’ells, els pobles s’aglutinaven sota característiques distintes, en la llengua, en la manera de pensar i en els hàbits de vida. Era, a través d’aquells grups humans que començaven a manifestar d’una manera natural, sense consciència, instintivament, les actualitats nacionalitats. Agermanar les idees d’unitat –geogràfico-lingüístiques- amb el fet de la diversitat humana, al segle XII, tenia una sortida possible en un Rei de Reis.

Aquesta concepció era, tanmateix, antagònica amb l’esperit unitari asturiano-lleonés[2]. La monarquia l’havia importada d’Europa, però no arrelà en el seu poble” (pp. 14-15). Per tant, el Poble asturià tenia (i té) una visió matriarcalista de la vida.

Quant a la vida de Berenguera Berenguer, qui era princesa, Abelard Tona escriu que era “filla del nostre comte Berenguer III el Gran. La tradició històrica remarca que era formosa –linda, segons el dir dels cronistes castellans-. I, amb aquest mot, ho expliquen tot i amb escreix. Perquè la literatura del segle XII, particularment, de terres de llengua castellana, poc galana[3], no es deixa impressionar gens per la feminitat, sobretot, si es tracta de dones maridades. En la imaginació austerament aspra dels cronistes i poetes, la muller era un simple assumpte del marit[4]. Les consorts dels grans senyors i dels herois passen a través de les cròniques i de la poesia èpica com ombres difuses, encara que, en la vida real, tinguessin tot un altre caràcter”(p. 15). Ens situem en uns segles en què es valora la bellesa, en què la dona és ben considerada (si més no, en els territoris catalanoparlants, com he pogut veure en algunes publicacions consultades en el 2018 o després).

Aquest fragment de l’article ve a dir, indirectament, que, en la Corona Catalanoaragonesa, almenys, en els territoris catalanoparlants, la dona no era considerada, com aquell qui diu, un drap al servici de l’home, sinó que era valorada positivament.

Ben mirat, Abelard Tona addueix que “Berenguera tenia vint anys quan entrà a les terres del seu promès. (...) Sabia que se les havia d’heure amb gent ruda, orgullosa i ensuperbida, bona com a nens si es tenia la fermesa de mantenir-se, entre ells, alt en els més alts. I, tanmateix, aquells cavallers que havien anat a Barcelona a sumar-se a la seva companyia, que s’obligaven amb una gentilesa que semblava forçada, tenien la virtut d’enervar-la. Quan parlaven el seu romanç castellà, que ella havia après, li ressonava a les orelles talment com trompes i tambors, adusta[5] i greu que era l’expressió. ¡Quin contrast no havia de notar amb els cavallers oberts i riallers de la cort del seu pare i amb els senyors galans i maliciosos de la Provença i del Llenguadoc!” (p. 16). L’autor, sense fer exageracions, ens dóna més pistes sobre com era l’esperit en la cort catalana, on ella havia nascut i que continuaria, durant prou de temps, principalment, fins a l’any 1213, en contacte amb terres on es parlava provençal, llengua amb què el català estigué molt agermanat durant molts segles, en bona mesura, fins a la introducció del castellà en la cort catalanoaragonesa (segle XV).

Però, Berenguera Berenguer, en passar a la cort, es trobarà que el seu marit (el qual devia ser afí a la cultura asturiana) era molt semblant a ell, fet que ens pot portar a un detall interessant per a l’estudi: el tarannà que devia haver-hi en la cort castellanolleonesa i el de la catalanoaragonesa devien ser molt pareguts. Així, en l’article, agrega que, “no obstant, quan es presentà el rei, que s’havia avançat a rebre la seva futura reina i senyora, la seva presència fou aconhortadora per a Berenguera. Li agradà des que el veié. Alfons no s’assemblava de res als cavallers que havia enviat per acompanyar-la. Era gentil i tenia l’aire del pare, que era borgonyó. Parlava amb una dicció dolça que, més endavant, sabé que li venia de la seua llengua de la infantesa. Un romanç, tot melodia, que es parlava en el llunyà comtat de Galícia[6] i que, quan el sentí, li recordà la seva pròpia llengua romana” (p. 16).

I, per a rematar el caràcter de Berenguera Berenguer, Abelard Tona diu que “l’historiador Flórez[7] (...) ha deixat dit que la representava de jove i tan formosa, que en tot el país, per generacions, quan es volia enaltir la bellesa d’una dama, es solia dir: ‘Sembla una Berenguera’ o ‘Esteu feta una Berenguera’.

Les noces es celebraren al vell castellà de Saldaña, a la vall del riu Carrión, en terres lleoneses, el mes de novembre de l’any 1128” (p. 16). Altra volta, capim que les terres lleoneses (vinculades amb la llengua asturiana) tenien influència en aquell segle.

Finalment, i, per damunt de si Berenguera era formosa, casta i amant de la veritat (com es pot veure en fonts que hem consultat), destacarem que “Berenguera era estimada”, fet que, en el dia a dia, va unit a qui és considerat que dóna moltes facilitats, que adoba el terreny de molts dels qui viuen on u governa (ací, una reina).

---

[1] També coneguda com Berenguera de Barcelona (1116-1149). En Viquipèdia, podem llegir, per exemple, que fou infanta de Barcelona, reina consort de Lleó (1126-1149).

[2] Com en el de la Corona Catalanoaragonesa.

[3] Que captiva per les seues gràcies, pels seus encants.

[4] Dos detalls ben interessants: 1) la dona, un afer del marit i 2) esperit aspre i amb poca afinitat per la feminitat, dels castellans, com apareix en moltes publicacions en relació amb el Regne de Castella o amb la manera de ser dels castellans.

[5] Eixuta, aspra.

[6] Si una llengua es podia parlar en aquest comtat i, a més, amb sons dolços (fet que està vinculat amb lo matriarcal, com està comprovat) és el gallec, encara que si, fins i tot, fos l’asturià, també es correspondria a una llengua amb arrels matriarcals.

[7] Es refereix a Enrique Flórez (1702-1772), un religiós i historiador castellà.

El seu paper en l'aprovació del nuvi

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quin fou el seu paper en l'aprovació del nuvi? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

**** 

Quant a missatges, el 10 de juliol del 2026 ens comentaren "Si, a tu, t'agrada, que ets la interessada, endavant sempre" (Àngels Sanas Corcoy), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, mentre tingués una feina i estimés la noia. I al revés. Qui podia dir res? Segurament, s'havia seguit el nuvi, amb el seu caràcter, amb la seva manera d'actuar..., però era cosa de parella" (Maria Dolors Sala Torras), "En el nostre cas, van triar qui volien" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Cap. Sempre deia el mateix: '¿És bona persona, treballador, t'estima i et respecta? Endavant'" (Montserrat Cortadella), "Segons la formació humana o afectiva, et podien dir coses negatives o positives" (Roser Canals Costa), "Es 100%.

Sempre volien saber de quines aigües venien. I, sense sa seva aprovació, arruix!!" (Maria Galmés Mascaró), "A la meva família materna, ens vam casar amb qui estimàvem, però hi ha la meva padrina.

Tenia un nuvi i el van fer casar amb una altra noia, però sempre va estar enamorat de la meva padrina. I una tia, per part de pare: la seva parella el van matar a la guerra civil i, després, 'li van arreglar' amb un veí d'una finca rústica. La tia no va estar mai feliç.

El iaio del meu marit era viudo, se li va morir la dona en un part. Van passar els anys i es va casar amb una dona i volien fer un casament entre una filla i un fill, però no es va fer. I tenia un altre fill, que festejava amb la meva mare i que van aprofitar quan estaven refugiats a França i van trencar el festeig. La mare deia 'Vam festejar ell, amb mi, tres anys; i jo, amb ell, cinc'. A pesar de tot, els meus pares sempre es van estimar molt.

De mi. Anys seixanta: hi havia un noi amb qui jo ballava i m'estimava. Era fill únic. La seva mare no volia que ballés amb mi perquè jo treballava a la mina i érem de classe social baixa.

Cadascú vam fer el nostre camí. Érem molt jovenets. Ell no estat mai feliç.

No obstant això, jo sóc molt feliç. Fa cinquanta-quatre anys que estem casats i ens estimen moltíssim" (Àngels Benaiges Martí), "Un paper crític, si opinaven a la seva manera. I no movien peça, tant si tenien o no raó. Els havia d'agradar. Eren difícils. Eren massa contundents.

Calia saber que no era la seva decisió, el dret a decidir no era seu" (Anna Babra), "Cap. Deixaven anar la seva opinió i prou. Per exemple, un home garrit, de dones, no podia ser feliç amb una sola" (Lydia Quera), "Les meues iaies: van triar elles i festejaren i es casaren amb ells" (Reme Canet), "Total" (Josefina Moya Martínez), "Jo recordo haver anat al ball i, en demanar per sortir a ballar, la noia es girava i sa mare, asseguda unes butaques més enrere, movia el cap (acceptant o negant el permís a la filla per eixir a la pista)" (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 10 de juliol del 2026 plasmaren "No en van tenir cap, vaig ser lliure en l'elecció. I cap endavant" (Rosó Garcia Clotet).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Els partits d'esquerres valencians es caguen garretes avall

Bon dia,

Votaré candidatures valencianes que manifesten públicament, en els estatuts, en els mítings, en conferències, en els mitjans de comunicació social, en campanya electoral (i tres anys després), que la cultura vernacla en el País Valencià és matriarcalista.

https://malandia.cat/taula-sobre-trets-del-matriarcalisme-vinculat-amb-la-llengua-catalana

https://malandia.cat/eres-innocent-ho-pots-dir-a-qui-vullgues

¿O és que no volen recordar que el PSOE, en temps de Felipe González com a president del govern espanyol, féu possible que l'especialitat Humanes fos retirada de Magisteri? 

Una forta abraçada als qui defenen la cultura autòctona en terres catalanoparlants, començant per la llengua catalana.

Lluís Barberà i Guillem 

Nota: La historiadora catalana Teresa Vinyoles, en la seua obra "Història de les dones a la Catalunya medieval”: “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49).

Personatges masculins que baixen a la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre personatges masculins que baixen a la terra? Gràcies.

N'hi ha en una rondalla valenciana i en altres que representen la humilitat.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de juliol del 2026 comentaren "No et puc ajudar" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Per a mi, és un tema desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Lydia Quera), "Poc et puc explicar d'aquest tema" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "He sentit parlar, però, a la meva família, no.

Si també feien por als xiquets i xiquetes amb homes ficticis? Per exemple: l'home del sac; i, un altre, el pare Botero.

La iaia, la mare i jo, 'tots', no som partidaris de fer por als infants. La iaia sempre els feia acabar bé.

I, als nostres xiquets, els agrada, des que són molt petits, inventar-nos històries. També parlar d'anècdotes i de coses de la família" (Àngels Benaiges Martí), "No. No he sentit mai parlar d'això" (Reme Canet), "En el meu cas, no se'n va parlar mai" (Roser Canals Costa), "No, no me n'han parlat" (Octavi Font Ten).

En el meu mur, el 3 de juliol del 2026 posaren "No" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 3 de juliol del 2026, per telèfon, em demanà si n'hi havia més enllà de les rondalles. Llavors, li diguí que el pintor català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938 en un castell i de la noblesa) era un home senzill, que "baixava" fins al punt que havíem rebut fotos seues (del 20 de setembre del 2025) en què estava junt amb una colla de xiquets que observaven com pintava i, a més, una en què hi havia un menor de cinc anys al costat de l'artista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Mares que protegeixen i hòmens de bon cor i decidits

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!...”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (...) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut mai!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (...) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!...” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos, qui, a eixa edat, em féu una acusació falsa). Deu anys després,  en setembre del 2016, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia... ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes!

I no cal dir que, d'aleshores en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals (ni vaig assistir a cap acte presentat com a antimatxista o com a antipatriarcal), perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusàs més de tu, dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana) i de gent amb bonhomia.

Finalment, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,... i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d'esquerres, mitjançant el silenci i a través d'una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre "Lo Crestià".

Sobre el xafardeig (doctorejar)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el xafardeig (doctorejar)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de juny del 2026 comentaren "Quan jo era petita i quan era gran, anàvem al safareig a rentar la roba i era un dels llocs (juntament amb la pescateria) on es feia 'safareig' i algunes deien el que passava per la vila; altres feien mala crítica, com ara, que algunes s'ajunten a fer un café i critiquen les que no hi són mentres la rentadora els 'llava' la roba.

A mi, personalment, no m'agrada: és una pèrdua del temps i la realitar, a vegades, no hi té cap relació" (Àngels Benaiges Martí), "Sempre es fa algun comentari, però no era massa: no tenia gaire temps" (Àngels Sanas Corcoy), "No tenint cap tele, se sortia al carrer, s'hi parlava. Era una pràctica habitual. Un diari que llegia molta gent en aquella època era 'El Caso'. Era tot més divertit" (Maria Dolors Sala Torras), "No els agradava el xafardeig. Puc assegurar-ho" (Rosó Garcia Clotet), "Feia gràcia perquè no les agradaven les xafarderes, se n'apartaven, però ho sabien tot de quasi tothom. O sigui que, de safareig, en feien" (Àngel Blanch Picanyol), "La figura del 'dotor/a' sempre creava desconfiança al seu voltant. A vegades, podia ser útil per espargir alguna cosa. En assabentar-lo, s'hi garantia que tothom ho sabera" (Emili Rodríguez Bernabeu), "No me'n va dir res mai" (Maria Teresa Marquez Bartolomé), "Aquesta paraula de 'doctorejar', he recordat la padrina Aixuta (qui era la mare del pare). Alguna vegada m'havia fet una torcada de canell i l'altra padrina sabia molt de plantes i picava alfals verd i ens ho posava com a cataplasma i ens anava bé. Li agradava (i coneixia) les plantes i agafava flors de malva, borratja, de saüc, farigola, etc. I recordo que l'altra padrina em deia 'Ta padrina, la muntanyesa, sap més que el Dr. Mercé'. I, segurament, ho deia així per una mica d'enveja: perquè una era pagesa; i, l'altra, menestral" (Júlia Aixut Torres), "A la mare, no li agradava xafardejar.

A vegades, venien les meves ties i comentaven coses que passaven, però tot romania a casa" (Roser Canals Costa), "No els agradava gens el bodinejar (doctorejar). Criticaven qui ho feia.

'Bodí/ina'. Paraula típica de la Vall d'Uixó" (Octavi Font Ten), "No agradava; però no recordo diguessin alguna cosa" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Deien que el xafardeig era un costum en moltes cases" (Lydia Quera), "Ufff. En casa la meua iaia, hi havia, fora, al carrer, una barana que parava l'aigua que baixava de la serra. Allí, tots els dies venien les veïnes i doctorejaven de tots els hòmens i de les dones: si el nuvi d'esta,  que si eixe es va fer ric de l'estraperlo, etc., etc." (Reme Canet), "Ma mare (1918) deia que era perdre el temps.

D'altra banda, era molt sociable i d'anar de visites" (Eusebia Rayó Ferrer), "Més que opinar, en feien. Una, tenia una botigueta, la iaia Carme (paterna). I, l'altra, venien llet de vaques, en ser una casa de pagès, la iaia Maria (materna). Diria que era inevitable. De fet, com ara, tot i els canvis" (Nuri Coromina Ferrer), "La meva mare no xafardejava mai" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2026, per telèfon, em digué que hi havia gent que els agradava doctorejar.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.