Sobre el xafardeig (doctorejar)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el xafardeig (doctorejar)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de juny del 2026 comentaren "Quan jo era petita i quan era gran, anàvem al safareig a rentar la roba i era un dels llocs (juntament amb la pescateria) on es feia 'safareig' i algunes deien el que passava per la vila; altres feien mala crítica, com ara, que algunes s'ajunten a fer un café i critiquen les que no hi són mentres la rentadora els 'llava' la roba.

A mi, personalment, no m'agrada: és una pèrdua del temps i la realitar, a vegades, no hi té cap relació" (Àngels Benaiges Martí), "Sempre es fa algun comentari, però no era massa: no tenia gaire temps" (Àngels Sanas Corcoy), "No tenint cap tele, se sortia al carrer, s'hi parlava. Era una pràctica habitual. Un diari que llegia molta gent en aquella època era 'El Caso'. Era tot més divertit" (Maria Dolors Sala Torras), "No els agradava el xafardeig. Puc assegurar-ho" (Rosó Garcia Clotet), "Feia gràcia perquè no les agradaven les xafarderes, se n'apartaven, però ho sabien tot de quasi tothom. O sigui que, de safareig, en feien" (Àngel Blanch Picanyol), "La figura del 'dotor/a' sempre creava desconfiança al seu voltant. A vegades, podia ser útil per espargir alguna cosa. En assabentar-lo, s'hi garantia que tothom ho sabera" (Emili Rodríguez Bernabeu), "No me'n va dir res mai" (Maria Teresa Marquez Bartolomé), "Aquesta paraula de 'doctorejar', he recordat la padrina Aixuta (qui era la mare del pare). Alguna vegada m'havia fet una torcada de canell i l'altra padrina sabia molt de plantes i picava alfals verd i ens ho posava com a cataplasma i ens anava bé. Li agradava (i coneixia) les plantes i agafava flors de malva, borratja, de saüc, farigola, etc. I recordo que l'altra padrina em deia 'Ta padrina, la muntanyesa, sap més que el Dr. Mercé'. I, segurament, ho deia així per una mica d'enveja: perquè una era pagesa; i, l'altra, menestral" (Júlia Aixut Torres), "A la mare, no li agradava xafardejar.

A vegades, venien les meves ties i comentaven coses que passaven, però tot romania a casa" (Roser Canals Costa), "No els agradava gens el bodinejar (doctorejar). Criticaven qui ho feia.

'Bodí/ina'. Paraula típica de la Vall d'Uixó" (Octavi Font Ten), "No agradava; però no recordo diguessin alguna cosa" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Deien que el xafardeig era un costum en moltes cases" (Lydia Quera), "Ufff. En casa la meua iaia, hi havia, fora, al carrer, una barana que parava l'aigua que baixava de la serra. Allí, tots els dies venien les veïnes i doctorejaven de tots els hòmens i de les dones: si el nuvi d'esta,  que si eixe es va fer ric de l'estraperlo, etc., etc." (Reme Canet), "Ma mare (1918) deia que era perdre el temps.

D'altra banda, era molt sociable i d'anar de visites" (Eusebia Rayó Ferrer), "Més que opinar, en feien. Una, tenia una botigueta, la iaia Carme (paterna). I, l'altra, venien llet de vaques, en ser una casa de pagès, la iaia Maria (materna). Diria que era inevitable. De fet, com ara, tot i els canvis" (Nuri Coromina Ferrer), "La meva mare no xafardejava mai" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2026, per telèfon, em digué que hi havia gent que els agradava doctorejar.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre les persones reservades

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre les persones reservades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 26 de juny del 2026 comentaren "Tothom té el seu caràcter" (Àngels Sanas Corcoy), "No n'he sentit parlar. Tenim una dita que diu 'Li han de treure ses paraules amb unes tenalles'" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Res" (Lurdes Gaspar), "Aquesta foto és dels meus padrins. La nena és la meva mare, i el seu germà. [ Aquesta padrina] era molt diferent de la padrina de part del pare. Ella era pagesa amb vuit fills i recordo que un dia va sentir dir 'A les dones, no ens agrada gens que ens donin consells'.

La mare m'havia dit que era molt morruda. Crec que tenia més estima que la meva germana perquè ella anava molt a l'altra padrina i li deia 'la muntanyesa' (perquè era d'Esterri d'Àneu) i tota una senyora. Jo, sempre m'ha agradat el camp, el temps de batre i fer pa a un forn que tenien i anar al mercat a vendre les verdures" (Júlia Aixut Torres), "Doncs, em sap greu: no puc dir-te'n res" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No en tinc constància de res. Tothom és com és! A casa, no en parlàvem. Només si eren bones persones o no" (Maria Dolors Sala Torras), "A mi, em deien que havia de ser reservada. La iaia em deia 'Els romerets tenen orelles'. També 'Te cuento un secreto, amigo. Mejor me lo callarás, si no te lo digo'" (Àngels Benaiges Martí), "Que eren persones rares, sense esma de participar en res" (Lydia Quera), "La mare deia sobre les persones que parlaven poc: 'Se li han de treure les paraules de la boca'" (Joan Prió Piñol).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Persones liberals, creatives, cultes i dialogants de la meua família (segle XIX)

Bon dia,

El 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una vila de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li demaní si el seu besoncle Manuel Alfonso Mas (“’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat es morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt culte, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric, però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a voltes, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver-se mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Era subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acolliment també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia liberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.

Ben mirat, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, m'indicà que, en relació amb la cultura popular, aquest besoncle, qui nasqué cap a 1869, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [ el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: 'Sindicato Agrícola San Isidro'. I el senyor Manuel Alfonso, l'oncle, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I, del Sant Antoni d’ell, n'és el lleó. Es féu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà [ , el que hi havia] abans de la guerra i [ el que feren] després de la guerra [ , 1936-1939]”.

I més: aquest avantpassat nostre, com he tret hui al meu amic Antonio Samper (històric alumne de classes de franc de "Valencià", nascut en 1954), devia ser un lector voraç.

Deia que la gent havia de ser formada perquè no hi hagués revoltes i, així, la cultura escrita i la del dia rere dia la fes més dialogant.

Altrament, conta mon pare que l'avi Nelo col·leccionà tots els comunicats de guerra de la Primera Guerra Mundial.

Finalment, dir-vos que tenia una màquina d'escriure Underwood (amb què jo treballí i que es féu malbé amb la DANA). Mon pare diu que era de segona mà i recorde que, cap a 1990, tenia, si fa no fa, cent deu anys.

"La barca ha parit", maternitat i lligam amb la terra

El 23 de gener del 2024, en relació amb la frase “La barca ha parit”, que el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) indica que diuen quan tiren la llanxa a la mar, Luis González Sese ens escrigué en el grup “El refraner valencià”, en què l’havíem publicada: “’Terra ferma’, ací, a la Marina, encara s’empra.

‘El marge ha parit’. En els marges de pedra seca, que aguanten la terra, diem que ha parit quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir. No sé si t’interessa, però la intenció és bona: ‘El marge ha parit’”. En acabant, li responguérem i començàrem un diàleg:

“-Això és una mostra més que el matriarcalisme té relació amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) són molt lligades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic (el llatí ‘mater’).

-Gràcies per l’explicació. Al marge, se li fa la panxa i, per a arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitar fer més mal i traure les pedres de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si això serà un desgavell, però la reparació sí que pareix un part amb cesàrea: obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, en traiem el xiquet i cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et pot servir per a alguna cosa.

-No és cap desgavell. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, cap a la mare (entesa, fins i tot,  com la Mare Terra), perquè és qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat.

-Al cap i a la fi, de la terra, en naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i de veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i de cuidar-la com a un fill era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, poc o molt, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, tots dos”. 

"Obra de llaurador", l'Horta de València

El 29 de gener del 2024, ma mare, per telèfon, em digué uns detalls sobre son pare (1906), en nexe amb la terra i amb els camps i, així, amb lo maternal: “Mon pare tenia gust pel camp i encara el treballava quan podia. Ell estava content: havia fet lo que li agradava i li donaven facilitats”. I ens agregà que, una vegada, “Mon pare tirà la recta [ al camp]”, o siga, el camí que uneix les dues bandes (ací, en relació amb séquies i amb camps).

Finalment, compilàrem dues expressions lligades al camp i que em transmeté ma mare: “’Faena de llauradors’, ‘Obra de llaurador’. Ho feien a consciència... i per al futur”.

I és que, com ens comentà el 14 de gener del 2021, en relació amb sa àvia Consuelo (nascuda en 1878), "Es vivia de la terra".

Vos ensenyaven jocs amb el paper de la dona

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven jocs amb el paper de la dona, en què es captava que el paper de la dona era determinant? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 19 de juny del 2026 comentaren "No" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa, no eren massa tradicionals. Cada un tenia la seva veu i discutia els pros i els contres de cada situació. No es comptava ni l'edat, ni el sexe" (Maria Dolors Sala Torras), "No. La realitat s'imposava sola, de manera tradicional. La dona, a casa i a cuidar fills i marit. Tot i que la iaia paterna Carme tenia una botiga petita de queviures i quatre fills, tots nois" (Nuri Coromina Ferrer), "Jo crec que no. Almenys, a casa nostra: ja sabíem el que havíem de fer. No era normal veure un xiquet jugar a les cuinetes i les xiquetes al buli-dali…" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguérem que "Hi ha jocs valencians arreplegats abans de 1947 que són mixts i en què la dona, fins i tot, fa de cap de colla ('de mare')"; "No jo recordo. Hi havia igualtat i tolerància. Per sort!!!" (Roser Canals Costa), "Sí: m'ensenyava a jugar amb el paper de dona" (Rosó Garcia Clotet), "No, però em va ensenyar a dibuixar sense aquesta intenció. Del paper de la dona, ja deia que ho aprendria, com va fer ella quan es va casar. Era una dona independent" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Algun" (Àngels Benaiges Martí), "I tant! Jugàvem a mares i filles. I en compraven nines i l'escura. A mi, no m'agradava gens jugar a això i me n'anava a jugar amb els xiquets a futbol...

Fins i tot, el meu pare em va comprar un baló. El meu pare m'ho consentia tot. Era un home molt avançat a la seua època" (Reme Canet), a qui posí que "Jo, amb deu anys, tenia una cuina i ma mare ho aprovava"; "No" (Lydia Quera), "A casa meva, el paper de la dona era primordial. Manava la meva àvia, però no es parlava del tema" (Angelina Santacana Casals), "No" (Anna Babra), "No" (Carmen Mahiques Mahiques), "I tant!" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 19 de juny del 2026, per telèfon, enllaçant amb els mots de Reme Canet, em digué que jo, quan era xiquet, jugava amb una cuina "I m'empastraves amb oli mitja cuina. Cassoletes, paelletes, platerets... d'alumini".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos parlaren de músics de la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de músics de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 12 de juny del 2026 comentaren "Sí: li agradava molt la música i les sardanes" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes vegades" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Hi havia una rondalla a la vila. I la iaia cantava

'Ji, Jim, pom, la guitarra;

jo, Jim, pom, el guitarró.

A les dones, punyalades;

i, als homes, un cop de bastó.

 

Lluís: no és gens de bonica. Jo recordo quan passàvem pels carrers. Enguany faré setanta-set anys. Per l'edat, es van morir i, és clar, es va acabar" (Àngels Benaiges Martí), a qui escriguí "És la primera cançó que llig d'aquest estil"; "Sí: ma mare" (Octavi Font Ten), "Ma mare, de 1918, sí" (Eusebia Rayó Ferrer); "No. L'àvia parlava d'en Machín [, un cantant cubà (1903-1977)]" (Anna Babra), "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, era una normalitat parlar dels músics i de la música. L'avi patern era el segon d'en Pau Casals. El pare era un àngel amb el violí.

A tooots, agradava la música, sobretot, la clàssica" (Montserrat Cortadella), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Alguna vegada, sí. Músics sense cap coneixement de solfeig que animaven els balls i altres celebracions" (Xec Riudavets Cavaller), "Parlava d'un músic que, de tant en tant, passava amb un carro, amb una mula i amb una pianola, i que la gent li tirava monedes.

Qui sí que hi passava sovint, potser cada mig any, era un venedor ambulant que anava per totes les masies i que, segons el que explicava, era com els venedors del 'Far West': et venia llençols, objectes per a la llar,... De tot" (Àngel Blanch Picanyol), "Recordo només que parlava d'Emili Vendrell (1893-1962), qui cantava 'Rosó'. En aquella època, penso que no n'hi havia gaire. O cap" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Ella tenia bona veu i cantava al Cor de Sant Andreu de la Barca. Ara no recordo, però valorava molt la Victòria dels Àngels [ , una soprano i cantant barcelonina (1923-2005)]" (Roser Canals Costa). Afegirem que Maria Dolors Sala Torras ens envià un vídeo i un missatge que deia "És la cançó tradicional del 'Mercat del Ram', a Vic. És típica. La cantàvem tots".

En Xiuxiuejar, el 12 de juny del 2026 reportaren "La meva mare em cantava cançons tradicionals catalanes, com 'La dama d'Aragó', 'Ai, adéu, Mariagneta', 'La presó de Lleida', 'A la vora de la mar'... I 'La Balanguera'" (Jaume Fàbrega). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.