Decidien quan aprovaven la humor del marit

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿decidien quan aprovaven la humor del marit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 25 d’abril del 2026 comentaren “Mira: la humor del marit, a casa, sempre agradava, sobretot, la de l’avi…, qui, dia rere dia, de bon matí, ja en tenia una per a dir” (Lydia Quera), “A casa meva, hi havia llibertat per a tot, dins d’un respecte” (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. A casa, la meva àvia menyspreava força el seu marit. Era molt manaire. La meva mare era viuda” (Angelina Santacana Casals), “Totalment desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Era barber i pintor. Era bohemi. Pintava quadres” (Àngels Sanas Corcoy), “No et comprenc lo que vol dir?” (Júlia Aixut Torres), a qui responguí que, “En el 2020, un valencià em comentà que els hòmens feien humorada amb el permís de les dones”. Llavors, ens inclogué “El pare era un enamorat de la mare (i lo mateix, la mare). Segur que un bon marit al llit. Recorde que, una vegada, a Lleida (que és el lloc en què van nàixer), jo era una nena i em fixava en tot. Abans, a les cambres, hi havia la ‘palometa’ de la llum i, al llit, una pereta. I em va estranyar que, amb un drap, tinguessin embolicada la pereta. I vaig demanar a ma mare i em va dir: ‘És que el pare es belluga molt per la nit i, en fer soroll, em fa por que us desperti i, per això, la tinc tapada’…

Tinc una cançó que cantava el pare i és bastant coneguda a Lleida. Crec que hi diu ‘El melisiano’ [= ‘El miliciano’]…”. El 25 d’abril del 2026 ens enviaria un vídeo amb la composició: https://share.google/wCwicO8FYn6lCfW4P.

Amb la meva història, es podria fer una novel·la, en nàixer l’any 1933″ (Júlia Aixut Torres) i li agregàrem “Gràcies pel detall, Júlia. Francament, estic molt agraït per la teua aportació, sovint, privilegiada, vull dir, mots que són com un tresor a preservar”; “No ho sé” (Lurdes Closa), “Els avis eren molt sorruts. L’únic amb seny de la humor i bromista, el pare” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 25 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que, “Abans, en els mercats (més que en les botigues), hi era més habitual ravaleres, dones més alliberades. La situació ha estat més ‘de la llengua més solta’. Això ho he conegut”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Respectaven la dona en la tria de nuvi

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 24 d’abril del 2026 comentaren “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí. La meva mare, i a mi, sí; però la meva padrina (germana de la meva mare), no. S’estimaven amb un altre i no sé el perquè. Es va casar amb un altre: és el que em va dir, a mi, la mare. He recordat que, a una tia del meu marit, li va passar el mateix; però aquesta va aconseguir casar amb qui estimava” (Àngels Benaiges Martí), “I tant!! A casa, sempre es va respectar la nostra voluntat.

Jo vaig casar-me amb dinou anys. Més bé el meu espòs. I sempre feliços. I el meu germà, amb la meva cunyada, set anys menys. I feliços encara. N’hi va haver, de persones, que, per força, van haver d’acceptar-ho” (Roser Canals Costa), “Sííí. Les decisions eren del qui estimava. Encara que no funcionés. Veure’ls feliços era el que importava. Si s’acabava, era la vida…” (Maria Dolors Sala Torras), “En la meva família, sí” (Rosó Garcia Clotet), “La mare va nàixer abans de 1920 i sempre ens va respectar la nostra decisió. Era un altre temps i l’horari de retir era quan senties les notícies de la ràdio (‘el comunicat’, que dèiem): a les nou o a dos quarts de deu del vespre, a casa.

Quan vaig tenir nuvi, era una mica més tard, estàvem a la porta de casa i allí podíem estar una estona més. Tot és molt diferent d’aquells anys amb els d’ara. Moltes noies anaven ‘pures’ al matrimoni (i jo, una d’elles) i també algunes havien fet ‘Pasqua abans de Rams’. Jo crec que tot, a poc a poc, ha canviat moltíssim i no tothom pot dir que ha estat d’un sol home. I et diré una cosa: estic orgullosa d’haver-ho estat; i fa molts anys que en faltà i sempre el recordo amb afecte i l’enyoro, com més passen els anys, més (i ja en tinc noranta-tres). Et diré lo que deia el meu marit: ‘Les vídues sempre parlen bé del marit, encara que no sigui veritat’…” (Júlia Aixut Torres), “A mitges, si bé és cert que ma mare es va casar amb el meu pare perquè va voler. Abans, la meva àvia havia arreglat el casament entre ma mare i un pagès amb molts diners i amb moltes terres. Ma mare, quan ja era decidit el dia del casament, va refusar casar-s’hi i va amenaçar a anar-se’n de la vila i a no tornar-hi mai més. Va ser un daltabaix” (Àngel Blanch Picanyol), “No ho sé. Sincerament” (Angelina Santacana Casals), “I tant! No s’hi van oposar mai, a la decisió” (Montserrat Cortadella), “Ufff! Moltes vegades, no. Si el teu pare tenia diners, et cercaven un nuvi ric. I, si en volies un altre, no cal dir que no consentien que et casaren amb ell” (Reme Canet), “A pagès, no: solien tenir els comptes fets. La pubilla rica. Era el pare que triava: així assegurava… el seu fill hereu; i la filla, compensada, havia de casar-se amb un altre. Hereu i tots guanyaven” (Lydia Quera), “La iaia paterna tenia quatre fills; i la iaia materna, dos fills i una filla. Quan el fill gran, l’Eudald, es va casar amb la Mercè (qui no era de Torelló), van passar a viure a la casa de pagès, tot i que era ben bé al mig de la vila.

La iaia Maria es feia valer ser la mestressa i, a la nora, li tocava fer la feina de casa. I això no ajudava gens a tenir bona relació fins que es va morir la iaia Maria” (Nuri Coromina Ferrer), “No ho sé” (Lurdes Closa), “Jo. En ma casa, quan ma mare i jo anàvem amb algú que no l’agradava, sí que posava impediments. I sí: quan érem jovenetes, sí que va aconseguir desgraciar el festeig” (MCarmen Bañuls), “Alguns, sí. Les dones triaven el xic que els agradava i ja està,… Però n’hi havia, d’altres, que els pares tenien mirat i aparaulat el nuvi (o la núvia) per als seus fills… En la meua vila, deien que eixa parella havia estat ‘un festeig arreglat’… Sempre solien ser una filla (o un fill) únics o més acabalats… Quan jo era petita. Sí que ho recordo” (Carmen Mahiques Mahiques).

En Xiuxiuejar, el 24 d’abril del 2026 posaren “A la meva àvia de part de mare, la van casar molt jove. Eren molt pobres i una boca menys era una boca menys.

A la meva altra àvia, no sé ben bé com va anar, però diria que també hi va haver participació de la família” (Flòstic).

Finalment, ma mare, el 24 d’abril del 2026, per telèfon, em digué “[ Manuel] Nácher [ 1917-2008, d’Aldaia, ciclista,] em deia ‘Jo estava enamorat de ta tia Amparito [ , germana de ton pare], però no festegí amb ella perquè no ho volia son pare’. La tia Amparito era la meua padrina”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"L'home a dur al cementeri", rondalla narrada per ma mare (1943)

Rondalla narrada per ma mare (1943), per telèfon, el 21 d'abril del 2026, després de llegir-li "La rondalla de ses Roques", de Tàrbena (vila valenciana de la Marina Baixa), compilada en la tesi "El patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa)" (p. 279), de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, del 2022:

"— Doncs, ara, a dur el difunt al cementeri. 

Els qui l'havien de portar diuen:

— Un cotxe amb cavalls? — perquè, abans, tiraven dels carros que portaven el mort.

— En carro?

Al capdavall, l'home que hi havia en la caixa diu:

— Doneu-me cinquanta cèntims, que me'n vaig en el tramvia...

... que el duria al fossar".

Agraesc la generositat de ma mare per haver-me transmés aquesta contarella, a què no havia accedit abans.

Alaquàs (l'Horta de València), 22 d'abril del 2026.

Noces sota un arbre

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de noces sota un arbre? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d'abril del 2026 comentaren "En quin seny vols dir 'a sota d'un arbre'?" (Antonia Verdejo), a qui reportàrem que "Davall dels arbres, sovint, d'alzines, era costum fer reunions dels veïns i també noces. Això lliga amb el comunalisme"; "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Anna Babra), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "A la qüestió, no. No recordo que les àvies ens contessin sobre noces sota un arbre..." (Rosó Garcia Clotet), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Res conegut per mi" (Lydia Quera), "No. D'això, no en recorde res" (Carmen Mahiques Mahiques).

Finalment, direm que, en la rondalla "La Regineta", compilada pel folklorista català Joan Amades (1890-1959), hi ha un passatge que posa que "el fill del rei va enviar a cercar el capellà de la vila i, allí mateix, sota de l'arbre (...), el va casar".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Eren compassives

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren compassives? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 d'abril del 2026 comentaren "Sí. L'àvia, sobretot, estava pendent de les necessitats de qui ho passava malament. Un dia va pujar a casa un pidolaire i li va donar un plat de menjar, li va preparar una mica amb una bossa i li va fer dutxar i li posà roba neta de l'avi, qui ja era al cel" (Antonia Verdejo), "Sí. Les dues àvies eren compassives i obertes a tothom, però, si calia, també sabien posar, a qui fos, al seu lloc" (Rosó Garcia Clotet), "La meva mare, molt. Les àvies, pràcticament, no les vaig conèixer" (Eusebia Rayó Ferrer), "No" (Lurdes Gaspar), "Sííí" (Àngels Sanas Corcoy), "En general, sí" (Xec Riudavets Cavaller), "I tant! La meva mare sempre va ajudar a qui ho havia de menester!!!!" (Roser Canals Costa), "Sí. Molt compassives perquè havien patit i perquè patien" (Lucila Grau), "Noooo. Eren molt fortes. La iaia materna, dura, però amb un gran cor. Un exemple: deia 'Quina por tinc?' (l'hora de parir). 'Vinga, dona: les gitanes, bé ho fan. I tu, no?'" (Montserrat Cortadella), "A mon avi, abans de 1900, li van dir que una dona de la vila, qui era ma mare, fadrina (que, en aquell temps, estava molt mal vist), que estava prenyada, anava amb un foraster i la va enganyar dient-li que, si era prenys, es casarien. Ho va fer i el nuvi va desaparéixer. Aquesta dona es va  fer malalta de tuberculosi i mon avi hi va anar a veure-la perquè li contaren que era pobreta. I l'avi li va donar 5000 ptes: aquella dona va restar molt agraïda" (M Carmen Bañuls), "Sí. Eren compassives" (Emili Rodríguez Bernabeu), "Encara que tenien molt caràcter, sí que ho eren" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Molt. Una marassa! També en diem 'una lloca'" (Joan Prió Piñol), a qui responguí "Crec que és la primera vegada que llig 'marassa'. I més, en seny positiu cap a la figura de la mare, Joan"; "Sí. Sobretot, amb les criatures" (Angelina Santacana Casals), "I tant! Tot els feia pena. 'Ai, eixa pobra! El marit, tot lo que guanya, s'ho beu i, damunt, quan va a casa, cobra. I un fill darrere un altre. Pobra!!!'" (Reme Canet), "Sí. Les iaies i la meva mare i la padrina, molt compassives i patidores.

Al soterrar de la meva mare, hi havia moltíssima gent (també xiquets i xiquetes que venien a casa amb els meus fills i fa molts anys) i recorden: els berenars i alguna genollera que els curava" (Àngels Benaiges Martí), "Mira: jo crec que ajudà a molta gent. Tot dit" (Lydia Quera).

En correus electrònics, el 17 d'abril del 2026 escrigueren "Gens compassives. Dures com una pedra.

Quan, a la meva padrina del Priorat, li deia 'Iaia, que tinc por', ella em deia 'Por? Por quan estiguis aquí i el teu cap estigui allà' (i senyalava a dos metres d'on era)" (Montserrat Espallargas).

Finalment, ma mare, el 17 d'abril del 2026, per telèfon, em digué que l'àvia d'Antonia Verdejo "Sí, sí que era generosa: dutxar i tot"; que el mot "marassa" "Així s'usava. També 'lloca', també. Pràcticament, [ les lloques] cuiden els ouets fins que naixen els pollets. I les formiguetes, també, perquè no saps mai com eixirà un part".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Perfumaven la casa amb herbes beneïdes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿perfumaven la casa amb herbes beneïdes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, l'11 d'abril del 2026 comentaren "Sí. Posava llorer i herbes que recollia del camp, que assecava i que el dia de Ram les portava a beneir; a la mainada, la palma (com la majoria) i portava una branqueta petita a la bossa de mà o a la cartera" (Antonia Verdejo), "La casa, no, però armaris i calaixeres, sí. I feien una olor boníssima. Fins i tot, anys després de morta la meva àvia, l'olor continuava allí" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Octavi Font Ten), "El que teníem a la porta de l'entrada, sempre, era llorer beneït, olivera i el palmó del dia de Rams. I jo continuo fent el mateix" (Lydia Quera), "Sí: amb llorer beneït Diumenge de Rams. I, en dies de forta tempesta, també en cremaven unes fulles a la llar de foc" (Rosa Rovira), "Doncs, a casa, sempre teníem herbes del bosc i en fèiem sopes, cuinats i, sobretot, tasses de begudes, molt bones!!! I saludables" (Roser Canals Costa), "Sí, però, al balcó o a l'entrada, el ram del dia de Rams. Al balcó, principalment, palmes i palmons. El llorer, a dins, a casa, que també feien servir per a cuinar" (Anna Babra),"No record. El que sí tenc present és que posaven un ram de la porta d'entrada, per a protegir dels llamps i dels mals averanys" (Xec Riudavets Cavaller),"No ho sé" (Lurdes Closa),"No. Els calaixos de la roba, armaris amb un pom de plantes fetes, treballades, d'espígol" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí: les àvies perfumaven la casa com també els armaris i calaixeres amb herbes (no sé si beneïdes)" (Rosó Garcia Clotet), "Abans, la padrina posava un ram de llorer beneït i una ferradura a la porta de la casa i li agradava molt tenir herbes per als constipats: com ara, flor de saüc, malva, borratja, arrels de malví, farigola (timó), etc., etc." (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguí "És un privilegi poder comptar amb informació de persones que ja passeu dels noranta anys.

Justament ahir [ , 10 d'abril del 2026,] escrivia sobre una rondalla valenciana en què apareix una ferradura.

Gràcies de tot cor"; "Per fer olor, sí; però beneïdes, no necessàriament" (Maria Dolors Sala Torras) "Jo no recorde (ni a ma mare, ni a la meua iaia) perfumar mai la casa" (Reme Canet), "No. Però, si penjaven, crec que era 'Borja', per l'olor, que allunyava les mosques i mosquits" (Àngels Benaiges Martí), "Les àvies, no ho sé. A mi, m'agrada posar espígol. La gent posava, al balcó, rams beneïts" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No crec" (Lurdes Gaspar), "Sí. Abans, les cases sempre feien bona olor, perquè hi havia coixineres amb herbes naturals dins, i sempre estaven perfumades" (Esther Farres Casas), "El que sí que sé és que la palma (palmó) es penjava a la finestra i que es cremava (quan anàvem a la vila)" (Montserrat Cortadella), "A casa meva, no" (Angelina Santacana Casals), "A casa meva, no ho recordo. Sí que penjàvem, al balcó, els palmons beneïts, durant tot l'any" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Pere Baladron).

En el meu mur, l'11 d'abril del 2026 posaren "Amb espígol. Posaven saquets dins els armaris, dins els calaixos i entre la roba de llit. També per Nadal. Recordo olors d'eucaliptus florits als gerros. I, a la cuina, llorer i julivert" (Rosa Canela), "Això sí que ho puc comentar. No sé si, en aquest aspecte de perfumar, però jo recordo que, a casa, com en altres cases de la vila, potser serà una procacitat, però era així.

A les cases, hi havia comunes i les latrines anaven directe a un dipòsit fet a propòsit. Cada cert temps (mig any, poso per cas) s'havia de buidar.

Recordo que el dia que això es feia, a casa, hi cremaven farigola o romaní" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Educaven amb mel en la boca

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿educaven amb mel en la boca? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

**** 

Quant a missatges, el 3 d'abril del 2026 comentaren "Doooncs l'àvia Maria era molt estricta. O sigui que no era una de les seves característiques. La meva mare ja era diferent; ella, sí; però l'àvia..." (Àngel Blanch Picanyol), "L'àvia tenia molta paciència" (Lurdes Gaspar), "L'educació era, més tost, aspriva. Sense contemplacions" (Xec Riudavets Cavaller), "Bé. A casa, segons l'àvia, la mel era un remei i, cada dia, una culleradeta a la llet o al suc de taronja i aigua de frígola, camamil·la..." (Lydia Quera), "Tant el pare com la mare eren dolços i tranquils en les seves converses, amb tothom.

Els fills, contentíssims amb els nostres pares!!!" (Roser Canals Costa), "No. Més aviat, eren sorrudes. Van viure una època difícil amb molts fills i alguns es van morir! Però totes dues eren manaires: la paterna i la materna" (Nuri Coromina Ferrer), "L'àvia paterna, sí. I com si no ho fes" (Anna Babra), "Crec que no. És que la meva mare era posterior i, amb les àvies, no hi vaig conviure" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No. De cap manera" (Angelina Santacana Casals), "Abans, la joventut no tenia tants estudis, però, segur que més bona educació. Sabíem dir 'Bon dia';  i respecte a la gent gran…" (Júlia Aixut Torres), "Sí. La meva mare en tenia" (Àngels Sanas Corcoy).

En el meu mur, el 3 d'abril del 2026 posaren "O amb una espardenya" (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.