La mort, la Mare Terra beneïda i el matriarcalisme català

 

Prosseguint amb el tema de la mort com una qüestió no tabú en la tradició matriarcalista catalana, el 2 de març del 2026 llisquí uns versos del llibre “Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom III”, d’Antoni Gili i Ferrer i publicat per El Tall editorial en 1996 (1a. ed.) i, immediatament, m’evocaren una rondalla de Francesc de S. Maspons i Labrós (“La Creació”), apareguda en els anys setanta del segle XIX. Comencem per la composició:

“Ningú té acta de vida,

ni sap quan se morirà,

perquè el qui mos va crear,

sa retxa mos va senyar

i se va estojar sa mida.

I sa terra beneïda

mos crida, de nit i dia,

i diu que sa carn que ha nodrida

la s’ha de tornar [ a] menjar” (p. 105).

Quant a la narració, hi ha un passatge en què la Mare Terra parla a Déu:

“I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué:

-Senyor: ¿què és lo que us plau, de mi, fer-ne?

I Déu li va respondre:

-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, de llavors ençà, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

Finalment, posarem que, en nexe amb aquest punt (i per la semblança), el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a raonar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, és viva, ‘dóna vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort, sinó que s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”. 

 

 

"No és t'estim, t'estim", Miquel Vila Barceló i el matriarcalisme

Afegiré unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que se celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, tenen un alt sentiment de pertinença a la terra), Miquel Vila Barceló plasmà açò en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no, no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis, si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare: se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant, posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és, cada dia, un tassó d’aigua, en tenir set; un plat amb menjar, en tenir gana; netedat i els medicaments a l’hora. El demés, rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les vint-i-quatre hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”. 

Josefina Roma, les rondalles de Perrault, les dels Grimm i el matriarcalisme català

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”, recopilada en 1902. Començarem dient que, en aquest relat, com escriu l’antropòloga, intervé “La noia que pren la iniciativa i que és capaç de sortir-se’n de les situacions de perill que afecten a tots o a ella sola. Es tracta d’una actitud que no té res a veure amb la visió que ens han donat les rondalles manipulades en publicacions infantils i que, des de Perrault i, sobretot, els germans Grimm, tracten d’adoctrinar-nos cap a uns valors de feminitat passius i dòcils, tot esperant que un dia es presenti el príncep a rescatar-nos d’un entorn negatiu, que relega la noia a un paper secundari, fins i tot, per a decidir el seu futur. Aquesta manipulació es fa palesa quan s’adapten les rondalles tradicionals per a la formació dels infants i es produeix una doble mutilació” (p. 456). Els germans Grimm (segles XVIII i XIX) feren recerques sobre folklore vinculat amb l’alemany i, en 1806, escrigueren la seua obra de contarelles.

En eixe seny, diré que el 10 de novembre del 2023, mentres escrivíem aquests mots, recordava, per exemple, com una cançó valenciana, eròtica i molt coneguda, “La manta al coll”, en què, àdhuc, unes quantes jóvens apleguen a tenir diners, els gestionen i decideixen comprar-se una balança romana sense haver de seguir els dictats de ningun home, era accessible en Internet.

Doncs bé, no faria ni un any, en aquesta cançó, en un vídeo que hi havia en Internet i per a ensenyar música valenciana a xiquets, es podia oir una estrofa cantada pel grup musical Carraixet, però que deia “tot són bonegons” (*) i no prosseguia la música. El fet és que, amb la lletra completa de la versió del grup, podem escoltar “ahí teniu a Pep tocant-se els collons”. I tot, en una època de suposada democràcia.

Aquest detall encaixa amb quan Josefina Roma diu que, “En primer lloc, s’edulcoren les rondalles, per a fer-les aptes a les oïdes dels nens, segons el concepte d’infantesa que en tenia la classe burgesa europea dels s. XVIII i XIX” (p. 456) i, de rebot, “creix la creença que les rondalles són masclistes en els seus valors” (p. 456).

Per això, i hi estic totalment d’acord, “No cal, doncs, tornar a escriure rondalles que desfacin el mite de la rondalla masclista, sinó redescobrir el patrimoni rondallístic tradicional en tota la seva amplitud i veure’n no l’home ni la dona, sinó la persona total que ha de créixer i completar-se” (p. 456).

(*) Font: YouTube https://share.google/j40NvevuBt4UoM7e3

Deien la frase "Déu va dir esposa, no esclava"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "Déu va dir esposa, no esclava"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de febrer del 2026 i posteriorment comentaren "En nom de Déu, el comentàvem, però, de tant en tant, en aquest aspecte (ni esposa, ni esclava), companys de vida i de camí. I, si no era així, parlar; i, cadascú, el seu camí" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "A mi, m'ho va dir la meva esposa [ , nascuda en 1931]. No ho havia sentit a dir mai" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "Esposa" (Àngels Sanas Corcoy), "De fet , sempre sentia a dir a l'àvia a l'avi : 'Sóc la teva dona, no la teva empleada'. I feia el que li donava la gana, amb respecte; però, essent de pagés i tenint hostes, ella sabia molt bé el que li pertocava.  Bé: jo sóc molt com ella" (Lydia Quera), "Mai" (Xec Riudavets Cavaller), "Aquesta no l'havia sentida mai.

T'agraeixo que me l'hagis ensenyada" (Anna Babra), "La meva mare no hagués consentit ser esclava, ni rebre maltractament" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No recordo que ho diguessin. Aquesta frase m'és coneguda, però no de casa" (Rosó Garcia Clotet), "A casa, es pactava tot i es parlava de tot. Sense tabús" (Maria Dolors Sala Torras), "Jo ja la sabia" (Dolors C. Serra), "Aquesta frase de 'Déu va dir Esposa et done, no esclava', ací també l'he sentida molt.

Però, després, amb humor, responen ',... però es clava en tot'" (Vicent Pla), "No l'havia sentida mai. Però, en certa manera, relacionada, sí, i era 'Quan t'aixeques, t'has de lligar fort les espardenyes', en el seny que et passaries el dia treballant sense parar. Aquesta expressió la feien servir a pagès. A Barcelona, no l'he sentida mai" (Àngel Blanch Picanyol), "Això ho he sentit dir als homes; entre ells, mon pare. 'Déu va dir esposa i no esclava' i '... ¡No de clavar!: es clava en tot!'" (Lourdes Hernandis), "Bé. La iaia i la mama deien 'No som les minyones'" (Montserrat Cortadella), "Noooo em sona" (Daniel Gros).

En el meu mur, el 28 de febrer del 2026 posaren "Mai sentida. Llevant de Mallorca" (Maria Galmés Mascaró), "Jo vaig viure dues besàvies fins els dos o set anys. Una, per part de mare; i l'altra, per part de pare. La de part de la mare, hi vaig viure fins a sis anys.

De fet, no els calia dir res: el respecte cap a elles era descomunal i se li consultava tot. Per la part de pare, la recordo com si fos ara. Eren a pagés, era la que vigilava el menjar i en feia la distribució, calculada, com si fos la gerent d'una multinacional. No parlava gaire i només faltava que tothom li fes una reverència quan passava" (Elisabeth Orpa), "Aquesta frase en concret, no. Però sí que la meva àvia deia que 'Malament quan, en una casa, no hi mana la dona'" (Glòria Reverter).

En el grup "Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana", el 28 de febrer del 2026 ens plasmaren "I continuem així!! Amb justícia i amb coherència!!!!!" (Roser Canals Costa).

Cal dir que, com indicàrem a algunes persones, "Aquesta frase té diferents lectures: sexual, social i eròtica (el penis 'es fica', 'es clava', encara que la forma genuïna no és 'es posa').

Me la posà Ricard Jové Hortoneda (1929), en el 2022, en un comentari a una cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila. Ell escrivia 'Déu va dir ESposa, no ESclava'". De fet, el dia que férem la qüestió, a migdia, Ricard Jové Hortoneda inclogué un símbol de riure en el meu mur.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos parlaven sobre festes a la vida

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre festes a la vida? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 27 de febrer del 2026 comentaren "No, però parlava dels envelats que es feien quan era jove" (Rosó Garcia Clotet), "Les festes de la vida són les que vivíem tota la família junts a la platja, a la muntanya, al bosc, a una taula ben preparada o a la vora de la llar explicant tot el passat i el present; o una bona lectura compartida i, fins i tot, ballant sardanes i sentint la dolçor de l'acordió de l'avi amb cançons i amb cantades pels avis. Era estar com a festes de paradís" (Lydia Quera), "No" (Lurdes Gaspar), "Bé. Els naixements eren una gran festa. La família i amics, junt amb els padrins del nadó, feien una festa, moltes vegades, a casa.

Alguns tenien una entrada gran i es preparava amb cura un bon dinar.

Sortint de l'església, els padrins, de dalt d'un balcó estant, tiraven ametlles per a tota la concurrència del carrer, que felicitava a la família.

El carrer de Gurb era un lloc de germanor. Tothom hi era per a tot, per a lo bo i per a lo dolent. Teníem dividit el carrer en dos espais ben delimitats. Nosaltres, els del cap d'avall, érem molt ben avinguts (dels quatre cantons avall)" (Maria Dolors Sala Torras), "Com es podia abans" (Àngels Sanas Corcoy), "La veritat és que jo era massa jove per a parlar amb elles i recordar-ho" (Daniel Gros), "I tant!! Les festes de Festa Major, religioses i també les festes familiars de pares, germans i més família. Tots hi col·laboràvem!

Bonics records" (Roser Canals Costa), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Crec que, a part de les festes religioses o patronals, no en vaig sentir parlar mai" (Xec Riudavets Cavaller), "Algunes vegades ho sentia comentar amb les seves amigues" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Festa major, envelat,..

Més que parlar, feien que les gaudissin. Crec que veient-nos feliços, elles ho eren" (Anna Babra), "No" (Lurdes Closa).

En Xiuxiuejar, el 27 de febrer del 2026 ens posaren "1915; però, la veritat, no recordo que l'àvia ens parlés de festes" (Aya_ZholvaX).

Finalment, ma mare, el 27 de febrer del 2026, per telèfon, em digué "És que, ací, [ en València], entre la festa i menjar, ho fem per a tot: trons, traques, menjars... Tot. Per exemple, en les falles, abans, anaven per les cases arreplegant ('una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, per a la falla del meu carrer' que deia la cançó). Sant Josep era una excusa. Una festa clarament pagana". 

Adduirem que, com escriguérem a algunes persones (com ara, a ma mare), les festes de les falles en són del ram: en principi, eren de barri i, sobretot, de la ciutat de València, i tenen un origen llunyà, almenys, en el temps.

Pareix que són paganes i que tenen relació amb el començament de la primavera com a símbol del retorn de la vida i, com assenyalà ma mare, de purificació.

La gent treia andròmines i materials que ja no els eren útils o massa vells i feien una foguera.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre la llegenda del forat de l'Encantada

El 1r de febrer del 2023 accedírem a una llegenda en què la xicalla ix (o bé els porten) del forat de l’Encantada. Aquest relat figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors. En el darrer paràgraf del relat, narrat en Oliana (una vila catalana de l’Alt Urgell), llegim “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364). “Quitxalla” té també, com a sinònim, “xicalla”. Per consegüent, com escriguí el mateix dia en una llibreta, “No ho feien de París”. L’endemà ho comentí a ma mare, qui, per telèfon, em digué “Si és l’aigua, pot ser; si és l’aigua, també, perquè el nen és en la bossa del líquid amniòtic [de la mare]”, és a dir, en el que el protegeix durant l’embaràs, dins de la mare, abans del part.

Ben mirat, consultàrem l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, i trobàrem que, tocant el tema de la cacera, relaciona la cova-caverna-santuari “de què el caçador ix, i a què torna (naixement-mort) i, en l’úter social primitiu de la qual la dona realitza la funció d’amalgama psicosocial” (pàg. 25, nota 8) i que, més avant, ens parla de “l’estada paradisíaca en l’úter familiar” (p. 35).

Versos o cançons amb posta de sol

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren versos o cançons amb posta de sol? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de febrer del 2026 comentaren "Una de les cançons de bressol diu: 'Horabaixa, post el sol,

plorinyava l'infantó.

- No ploreu, angelet no,

que mumareta no ho vol.

No ploreu, angelet, no,

que mumareta no ho vol.

No, nin, no, no, nin, no,

una engronxadeta

al nin petitó,

no, nin, no, no, nin, no...'" (Miquel Vila Barceló), "No" (Lurdes Gaspar), "No. La mare, quan cantava, sempre eren trossos de sarsueles" (Maria Coca Juncosa), "No. No eren massa de cantar! Recitar algun poema, però res important" (Maria Dolors Sala Torras), "No. No ho tenc gens present" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Angelina Santacana Casals), "Altres, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "No. Sóc sincera" (Anna Babra), "Sí. A casa, cançons i versos, i jo feia versos als casaments i a comunions. I tota festa, a casa (o a casa de família i d'amics) i cantar molt els avis. Tots dos cantaven molt bé, fins i tot, a les caramelles i, en tenir hostes, la cançó, diàriament" (Lydia Quera), "A mi, no m'ho havia cantat amb posta de sol" (Roser Canals Costa), "Disculpa'm Lluís... No ho recordo" (Daniel Gros), "No. Mai. La mare no recorde ni que em contara una rondalla" (Josep Ferrer Ferrer), "Ara per ara, només recordo

'Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen;

plou i fa sol,

les bruixes porten dol'.

 

'Sol, solet,

vine'm a veure'm,

vine'm a veure'm.

Sol, solet,

vine'm a veure'm

que tinc fred'" (Montserrat Cortadella).

 

En el meu mur, el 21 de febrer del 2026 plasmaren "'El no, nin, no' mallorquí: 'Horabaixa, post el sol, / plorinyava l'infantó...'" (Conxeta Fortesa).

Finalment, el 21 de febrer del 2026, a ma mare, amb qui parlàrem per telèfon, li diguí que molts passatges claus que figuren en rondalles o bé en poemes i en què domina lo femení o bé personatges femenins, esdevenen de vesprada, en pondre's el sol o, com ara, de nit: la senyora ama (mestressa o madona), les dones d'aigua, la velleta... O siga, en moments del dia que corresponen a la primavera d'hivern i a l'hivern respectivament.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.