Contaven rondalles en què la dona salva l'homa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles en què la dona salva l'home? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 2 de setembre del 2026 comentaren "No. No me n'explicava gaire" (Àngels Sanas Corcoy), "Ara no recordo. Si em ve alguna cosa al cap, ja te'n diré" (Àngels Benaiges Martí), "Rondalles, no me n'explicava gaire. Fets, sí!!!!" (Roser Canals Costa), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Lurdes Gaspar), "No me'n recordo" (Joan Prió Piñol), "No ho tenc present. És un tema que no domino i les meues àvies no en solien contar, de rondalles" (Xec Riudavets Cavaller), "Més que rondalles, era la vida mateixa, les pròpies vivències. Durant la guerra civil, el meu avi (qui ja no era un noiet), el volien reclutar els anarquistes que van pujar a Moià i la meva àvia el va amagar (no recordo on) i li duia menjar d'amagat. O quan van entrar els nacionals: el meu avi va ser empresonat a la Model de Barcelona i la meva àvia baixava de Moià estant, com podia, a dur-li menjar. No són rondalles, però era la dura realitat" (Àngel Blanch Picanyol), "Les àvies, en general, no et venien amb ximpleries. Tenien fills i filles i, en general, molts" (Margarita Pou Marfany), "Jo no recordo res de tot això. Les dones, quasi sempre, són molt importants en la vida de la família; abans, molt més que avui" (Júlia Aixut Torres), "No. Cantaven cançons catalanes, havaneres, cançons aragoneses... De sardanes..., escoltades per artistes de teatre que venien de Palamós.

I també tenien colles fetes. I, després, els nostres balladors venien a la nit a cantar-nos a les finestres. Recordo que em dedicà una nit ''Muñequita linda Escuela de Sirenes'" (Lydia Quera).

En Twitter, el 2 de setembre del 2026 posaren "No ho tinc present. Només s'esqueia si era la Mare de Déu" (Montserratp), a qui escriguí que, "En les cultures matriarcalistes (i la vinculada amb la llengua catalana ho és), tant en les rondalles com també en les cançons autòctones, la dona salva l'home, no és ell qui ho fa. I, si ho fa, molt sovint, seguint les indicacions que ella li dóna i, a més, al capdavall, ell no fa ostentació d'haver-la salvada i la dona li ho agraeix". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La família tradicional matriarcalista en Catalunya i en Galícia

 

B) LA DONA EN LA FAMÍLIA TRADICIONAL D’ARRELS CATALANOPARLANTS.

 

Començarem aquest punt amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta que “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).

A més, agrega que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).

En línia amb això, el 9 de maig del 2021 vaig accedir a l’enllaçament del llibre “Les dones i el mar” (https://www.mmb.cat/blog/wp-content/uploads/2020/05/Estudis-21.pdf) que, u dels autors, Eliseu Carbonell, havia posat la vespra en el meu mur. Aquesta obra, escrita per Eliseu Carbonell junt amb Eulàlia Torra, que guanyà el “XII Premi de Recerca Ricart Giralt” i que fou publicada pel Museu Marítim de Barcelona, troba moltes semblances entre la pesca en Catalunya i els pescadors portuguesos, plasma trets matriarcals que exposa Josefina Roma o bé que hem capit en rondalles de Pineda de Mar i, altrament, addueix que, en eixe seny, “Cole afirma que les cases marineres estan ‘regides per dones’. (...) Sally Cole rebutja les paraules matriarcat, matrifocals, etc., perquè posen molt accent en els vincles de parentiu i, en canvi, proposa parlar d’unitats domèstiques ‘on les dones són centrals’ (...). Aquesta centralitat de les dones dins les cases marineres es manifesta en molts aspectes: per exemple, en el lloc de residència després del matrimoni, i el fet de tenir lligams de veïnatge, d’ajuda mútua o de contacte amb els parents vinculats a la dona i també a lligams afectius més forts. Així mateix, es manifesta en els patrons d’herència i de propietat, en l’economia, en patrons de subsistència i de producció de béns.

Aquesta centralitat de les dones és deguda a l’elevada taxa d’emigració masculina del segle XIX, que era una gran asimetria, amb moltes dones solteres” (p. 36).

Tot seguit, els autors comenten que “Les dones eren les qui gestionaven l’economia domèstica i mantenien lligams estrets amb els seus propis parents. Tot i que la unitat domèstica ideal era una parella casada i els seus fills, la realitat és que la majoria de les famílies eren dones soles amb els seus fills”.

Veiem, doncs, que, així com Josefina Roma parla d’hòmens que, com ara, poguessen anar a la guerra, en el llibre “Les dones i el mar”, Eliseu Carbonell i Eulàlia Torra parlen d’hòmens que se’n van a la mar. A més, els comentaris dels tres coincideixen en què la dona era qui portava la casa i qui feia de cap de la família, en un ambient clarament matriarcalista, fins al punt que “Les dones manaven a les cases, mentre que els homes podien ser-hi presents o absents” (p. 36), o siga, que, quan els hòmens eren en la casa, també comandaven elles. Però, a banda, “Les dones treballen, produeixen, contribueixen a l’economia i tenen autoritat per prendre decisions respecte als recursos de la casa” (p. 36).

I, per si això no era prou, “Es prefereix que siguin les filles les qui hereten la propietat de la casa, cosa que, a la vegada, reforça els lligams de parentiu amb els parents de la dona, mentre que els lligams masculins amb els propis parents es dissolen” (p. 36), vincles que aplanen que hi haja “grups de dones emparentades entre elles que viuen i treballen les unes al costat de les altres (...) i, alhora, mantenir les estructures que reprodueixen les unitats domèstiques femeninocèntriques” (p. 36).

També fent referència a la pesca i al paper de la dona, el 20 de juliol del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Julio Navarro Peris em posà “Tinc la meua pròpia teoria sobre el cas gallec, sobre el basc o sobre el de les Illes. Quan l’ofici de l’home és la pesca, i és la dona qui cultiva el camp i té cura dels animals que hi tenen, és ella qui porta l’economia de la casa, puix que la seua contribució és estable, mentre que la de l’home, no.

Jo ho vaig observar a Eivissa, els anys que hi vaig viure (1974-1979), i ja ho havia observat a Galícia, on també hi vaig viure”. 

 

Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de línia matriarcal.

[2] En què és l’home qui comanda, de línia patriarcal.

Sobre les figueres

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos deien sobre les figueres? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 d'agost del 2026 i posteriorment comentaren "A mi, res" (Àngels Sanas Corcoy), "Res" (Lurdes Gaspar), "En aquell temps, a Menorca, les figues eren un aliment important no sols com a fruita. Se solien menjar fresques acompanyant una sopa de sofrit anomenada 'oliaigua'. També eren importants les figues seques i el pa de figa. Respecte de les figueres, no record que en parlassin" (Xec Riudavets Cavaller), "Només sé que, a la meva mare, l'agradaven molt les figues. El meu pare deia que les arrels de la figuera poden perjudicar els murs" (M Pilar Fillat Bafalluy),a qui responguérem que "És un arbre que apareix en moltes rondalles.

Quant al comentari de ton pare, és cert", "Que dormir sota una figuera era perillós, per si et queia la llet de la fulla" (Octavi Font Ten), "Una expressió de la iaia, fent referència a situacions diferents: 'Això són figues d'un altre paner'" (Montserrat Cortadella), "A casa, es comentava que les figueres donaven frescor perquè no deixaven passar el foc del sol, que no calia cuidar-les: elles soles ho feien i ens estimaven a tots" (Lydia Quera), "No recordo res sobre això" (Roser Canals Costa), "Sí; de les diversitats: coll de dama (de dues classes), del gra negre. I algunes que en fan, per exemple, les figues de flor; i altres, no" (Àngels Benaiges Martí), "Sobre les figueres, no recordo que hi diguessin res, només que les figues són bones" (Rosó Garcia Clotet), "Que és un arbre que, quan té figues madures, hi ha moltes abelles, mosques i molts animalets... És un arbre que, si t'arrimes molt a ell, després et pica el cos. Que la llet de la figa era bona per al mal d'oïda..." (Carmen Mahiques Mahiques). Altrament, Maria Dolors Sala Torras ens afegí "Ostres. La web 'Malandia', molt interessant. Rondalla i realitat. Un estudi molt complet i entenedor dels costums i de cultura de la nostra terra".

En el meu mur, el 28 d'agost del 2026 posaren "Caiguda de figuera, la mort tot darrere" (Montserrat Junqué Plaja).

En el grup "Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis" , el 28 d'agost del 2025 adduïren "Jo, el que he sentit a dir, quan una persona és despistada, 'Sembla que baixis de la figuera'" (David Gavaldà Guivernau).

En el grup "Rescatem paraules de l'oblit", el 28 d'agost del 2026 ens amollaren "Mon avi deia que la figuera no es rega mai.

'Una uela es va sentar

al cimal d'una figuera.

Van caure totes les figues

i, la seua, la primera'" (Jose V. Sanchis Pastor).

En Twitter, el 28 d'agost del 2026 afegiren "'El foc de figuera fa bon brossat', 'A la primavera, cames de figuera', 'Alt com una figuera'. Que una caiguda de la figuera és mortal.

Quasi tot ho podeu trobar a 'Paremiologia catalana comparada digital'" (l'oucomballa 1-O), "Que una caiguda de la figuera és mortal" (Montserratp), "Que són molt perilloses, si t'hi enfiles, perquè les branques són traïdores" (Cal Sojorn).

Finalment, ma mare, sobre aquesta consideració i sobre unes altres que ens havíem escrit, el 28 d'agost del 2026, per telèfon, m'explicava que es devia al fet que no són branques fortes. Igualment, ens adduí que, "En el camp i en l'Horta valenciana, qui tenia una figuera fantàstica era Paco 'el de Xest'.

En la capella de la comunió de l'església de l'Assumpció d'Alaquàs, molt anys arrere, hi havia una figuera en el corral i, com que alçava el sòl, l'hagueren de llevar". Paco "el de Xest" és un cosí de mon pare, dedicat al camp durant molts anys. A més, ens agregà que, en Xirivella (vila de l'Horta de València), era típica la "Festa de les figues".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Convé triar rondalles compilades abans de 1985

Sobre per què cal llegir rondalles de 1980/1985 cap arrere i mirar amb lupa les posteriors

 

Si féssem cas a polítics com Mónica Oltra, Joan Baldoví o bé com Joan Ribó (anterior batle de València), ens trobaríem que, en nom de "la modernitat", acollirien

1) un relat en què un home (capellà de fa poc) fa un repartiment la nit de Nadal en cals seus pares. Sa mare confia en el fill ("perquè sap molt, perquè té estudis") i també ho fa el pare.

2) Llavors, ell, aprofitant el bon cor dels pares, s'adjudica la part més sucosa del peix.

3) Relats en què un home se'n va de la seua vila a unes altres i hi ensenya coses que, per a ell, són evidents, senzilles.

En canvi, en relació amb aquestes narracions, però en la versió de més de cent anys arrere, abans de 1926 (o, si no, de 1932, quan es morí Antoni Ma. Alcover):

1) una filla noble i senzilla fa el repartiment i son pare, sa mare i ella en beneficien del seny de la justícia de la filla;

2) la filla no tracta d'aprofitar-se de la bondat dels seus parents i ella s'adjudica la part que li correspon en funció de l'edat i de les seues necessitats reals.

3) Qui passa per aquestes tres viles és un home que considera que la seua dona és curta i, quan retorna, li diu que la prefereix com també la terra (la vila) on ell vivia.

¿Capteu ara un motiu més per a no renegar de les arrels i per a no votar els qui fan ostentació de seguir la moda?

La recerca ens diu que, en moltíssims casos, eixe afany de modernització va unit a una castellanització cultural i, de rebot, com hem pogut veure, a una desaparició de trets matriarcalistes.

L'etnopoètica, instrueix; el folklore matriarcal, ensenya i arrela

Escrit redactat anit.

****

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda per tot. Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, quan li he dit "rondalles", m'ha demanat:

"— Quantes?".

Llavors, li dius que, poc o molt, n'havies llegit (i analitzat) unes dues mil. Més avant, has fet comptes, has cercat obres i has capit que sí, que devia ser cert. I, això, sense comptar les que hi ha en Internet o les que t'han enviat.

Altrament, hem llegit uns mots de la Neus, una dona que és mestra i amant dels balls i de la cultura tradicional catalana (https://x.com/neusparce/status/2090859191288152272):

"— Gairebé tots els països i altres llocs de la Península veneren amb honor el seu vestit típic, tots, llevat dels catalans. Per què no els fem servir en celebracions i festes nostrades? Per què ens fa vergonya i ens limitem a treure'ls per fer de pastorets per Nadal? És lamentable".

Tot seguit, li he respost (https://x.com/LluisBarbera50m/status/2091256496244011374):

"— Bon vespre, la Neus,

No he estudiat el tema, però sí que he capit que, en relació amb el mot 'folklore', en articles, poc o molt, del 2013 ençà, es prefereix emprar 'etnopoètica':

1) 'folklore' s'associa a la superficialitat en temps del franquisme, a lo que, despectivament, es diu 'folklore': 'Això és pur folklore'...

2) En canvi, he observat que gent molt arrelada a la terra, a la llengua catalana i no a partits polítics (vull dir, dels qui no semblen com els gossos de l'amo), que no decideixen en funció de les línies del partit, sí que aproven l'ús del terme 'folklore' i actes en què es plasme. Això sí, com una part més de la cultura tradicional catalana. 

Un exemple: entre el 2017 i el 2020, torní a una recerca sobre Sant Nin i Sant Non. Quan un històric mestre de Magisteri, Pere Riutort Mestre, ja havia consultat l'exemplar que li doní editat, em digué:

'— Cultura i folklore'.

Com que l'estudi anava unit a la cultura autòctona, ell considerava que n'omplia un buit.

Avant les atxes i gràcies pels vostres escrits.

Una forta abraçada".

Finalment, vos diré que, en distints moments de la vesprada, he captat que, com ja indicava ahir a Catalina Portell Buades, "En les cançons, en les rondalles i en els poemes, com més antics, més solen reflectir trets de caire matriarcalista.

Les cançons, millor si són anteriors a 1980. Si, per exemple, són gloses (no cançons tradicionals), d'abans de 1940.

Les rondalles, poc o molt, millor si no són dels noranta o posteriors.

I els poemes, preferiblement, de gent amb un alt sentiment de pertinença a la terra, i que no siguen poetes de renom del segle XX o d'ara.

El motiu: són més en línia amb la tradició autòctona".

Com em digué un amic valencià, "Un 'professor', instrueix; un 'mestre', crea deixebles'", puix que el mestre no fa ostentació del seu títol, ni fa lloança de qui el protegeix, sinó que compta amb aliats i arrela en la terra, entre els autòctons.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Felipe González (PSOE) retirà les Humanitats de Magisteri

 

Escrit anit, 21 d'agost del 2026.

****

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda per tot. Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Àngels Benaiges Martí.

"Molt interessant. Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys sobre la intel·ligència artificial, sobre els polítics i la seua mediocritat (juntament amb el seu silenci quan els fan qüestions que els poden paréixer incòmodes o bé impopulars, perquè haurien d'afegir la creativitat en les seues vides): hem estat com un empelt.

Igualment, has capit un escrit de la psicòloga María José (https://x.com/majosevn/status/2090811416739471508):

"— Si poguéssiu sortir demà a dinar amb una sola persona, sabeu amb qui?...🤔

(No val dir família i amics. Val qualsevol persona o personatge, d'ara i de tots els temps)".

Llavors, li hem respost:

"— Bon vespre, María José,

Amb Pere Riutort (1935-2021), un històric mestre de Magisteri en la matèria 'Valencià'. Sinceritat, generositat, bon cor, amor per la natura, senzillesa, molta pedagogia, saviesa, creativitat en el camp de l'ensenyament, amor per la llengua catalana i per la cultura vernacla en terres catalanoparlants, lluitador contra la manipulació, etc.

La persona que més empremta m'ha deixat en la vida. Tinc cinquanta-cinc anys. Sense la seua generositat, no hauria accedit a informació molt desconeguda".

Ben mirat, has escrit a Xavier Díez, sobre la pedagogia en les darreres dècades:

"— Bon vespre, Xavier,

Si l'esquerra (durant els anys de Felipe González com a president del govern espanyol) elimina l'especialitat Humanes de Magisteri i la resta de partits 'progressistes' no fan res per restaurar-la, ¿quina pedagogia podem esperar sinó una, més aïna,.... en línia amb la potenciació de l'individualisme, de lo econòmic, de lo que no represente haver de pensar un poc per a no ser manipulats i, com ara, de tenir empatia (abans, se solia dir 'comprensió'? 

Com més va, més veig que els governants 'd'esquerres', els 'progressistes', els partidaris del famós "eixamplar la base", els 'inclusius', els 'transversals',... en el fons, prefereixen una instrucció mediocre i amb intenció de crear gent més dòcil i més manipulable.

Quan feia de mestre d'adults, de franc, els ho deia".

Finalment, si després ve l'augment de la violència de gènere, de la violació dels drets humans (àdhuc, dels lingüístics als catalanoparlants en terres catalanoparlants), l'homofòbia, etc. i els polítics que assisteixen a concentracions, a manifestacions..., no promouen les Humanitats, per a mi, són uns hipòcrites i, per això, els deixe caure: "Tal faràs, tal trobaràs".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Filles que donaven órdens al pare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de filles que donaven órdens al pare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 d'agost del 2026 comentaren "... ordres, no; però 'consells' per a complir, sí" (Joan Marrugat), a qui indicàrem que "Hi ha narracions, per exemple, en què una sirena, una dona o un altre personatge, diu a un home que, si vol salvar-se, li haurà de portar les filles.

Llavors, cada una diu al pare què haurà de fer ell.

I n'hi ha exemples en què és més manifest", "Síí. Moltes", (Àngels Sanas Corcoy), "No, Lluís. No va escaure's" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Lurdes Gaspar), "Potser en alguna rondalla, però no" (Rosó Garcia Clotet), "Ordres, no; més aviat, consells amb cura segons quina era l'edat dels pares, qui havien de menester una mica d'ajuda" (Antonia Verdejo), "Jo no ho sé. No recordo res d'això!!!" (Roser Canals Costa), "No" (Anna Babra), "Jo no ho tenc present" (Xec Riudavets Cavaller), "No. En ma casa, no" (Carmen Mahiques Mahiques), "Les dones tenien poca veu; algunes, gens, fins i tot, als anys cinquanta, als seixanta i als setanta del segle passat.

En la meva joventut, les amigues, companyes de treball, més grans que jo la majoria, tenien por dels seus pares.

Sa meva casa: la mare parlava de moltes coses amb el seu pare. Jo i els meus fills, amb el pare, sempre vam parlar de tot amb molta confiança i amb coherència, sense ordenar a ningú. Tot estava donar consells, opinions, etc.

Amigues meves recorden els meus pares amb estima.

Els pares i els iaios d'una amiga meva, també estava igual. Els altres, els recordo amb un líder de la seva casa, qui era el pare,...; i la resta, a callar" (Àngels Benaiges Martí), "Jo, a casa, parlava amb tots. La meva mare ens va treure la il·lusió d'anar a Austràlia. No va voler que jo hi anés a viure.

El meu pare i jo sempre coincidíem. Ell era qui em portava al cinema. Ell era acomodador, em presentava els actors i, allà, parlava amb ells.

La meva mare coneixia també un munt de gent. Quan era més gran, jo la substituïa. Feia de bitlletera i també de bitlletera al 'football'. Ella era modista i sastressa, de bona.

Els avis eren gent avançada a l'època. Tots quatre: els materns i els paterns. Jo, feliç" (Maria Dolors Sala Torras), "Mai. Les ordres, a casa, eren donades pels avis i, directament, als fills i als néts. I les seves paraules eren un fet" (Lydia Quera), "'Ordres', en el seny de 'donar ordres', no" (Joan Prió Piñol), "Em sap greu, no ho sé" (Lurdes Closa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.