Adjuntem dues fotos en relació amb el tema de la dona en les cultures matriarcalistes i en el tema del desig de possessió de la dona per part de l'home, a partir d'un comentari de fa més de tres anys, després d'haver escrit hui, a un amic, sobre les formes "T'estimo", "T'estim" i "Et vull" (aquesta tercera, ben arrelada en el País Valencià i de línia matriarcalista, per exemple, en obres folklòriques del segle XIX o de persones nascudes en aquella centúria, com és el cas de la rondalla "Et vull més que a un bon cagar"), com podem captar en la web de Víctor Pàmies sobre paremiologia catalana: https://pccd.dites.cat/p/Voler_m%C3%A9s_que_a_un_bon_cagar.
Texts de les dues fotos:
<<Uns altres comentaris, en el meu mur, foren “Estic d’acord amb el que diu”[1] (Rosa Garcia Clotet), “És un tema molt complicat, amb molts matisos” (Montserrat Rius Malet), a qui li envií un comentari per a poder accedir a l’article publicat en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf). A més, Marc Juanhuix em deia “També hi ha violència cap a les dones en la llengua i en la cultura catalanes, i es pot veure clarament en cançons del rock català dels anys vuitanta i noranta, tant en cançons que parlen de ‘era meva’ o, fins i tot, el canibalisme de ‘m’agradava tant que me la vaig menjar’.
Puc apuntar en una direcció que se
m’ha acudit ara?
Crec que moltes diferències que
esmentes tenen a veure amb l’arrel religiosa de base d’aquestes cultures.
M’explico.
En els països del centre i el nord
d’Europa, el reformisme cristià, especialment, el calvinisme, que parla sovint
que Déu predestina el paper i el futur de tots, juntament amb la cultura de
l’austeritat i recolliment que va adoptar la burgesia, per diferenciar-se de la
noblesa, va deixar a la dona un únic espai d’actuació: el privat i el domèstic,
l’aparta de l’espai públic. Això ho podem veure especialment a partir del segle
XV/ XVI.
A la cultura islàmica, que no
domino tant, d’ençà de la radicalització del dogma islàmic, a partir del segle
XVI, les dones també perden tot el seu paper en la vida pública i esdevenen
sovint una possessió més dels seus pares i marits.
En canvi, contràriament al que
pensem sovint, els països d’arrel llatina i que conserven el catolicisme, tenen
dos factors que protegeixen més les dones que a altres regions: el primer, és
la vida al carrer. Els països del sud d’Europa tenen una cultura molt arrelada
al carrer, al barri i a l’aire lliure. Això s’explica per factors com el clima
suau que hi convida, però també en la reminiscència de la participació en la
vida política de segles anteriors.
En segon lloc, la figura de la dona
per l’Església catòlica. Sí: no podríem dir que és precisament progressista,
però tampoc cal oblidar que la dona és l’àngel protector de la llar, dels fills
i dels valors cristians. Aquest paper no és menystingut per l’Església, i no la
lliga a casa, ja que acompanya i educa als fills (i pren decisions!).
Alhora, se li suposen valors com la
caritat (per tant, sovint surten al carrer a recollir caritat i a oferir ajuda
als desvalguts, fent una funció pública molt important i necessària que avui
dia recau en l’Estat i sanitat!).
També cal recordar que, fins als
segles XIX i XX, l’Església reconeix el dret, a la dona, a ser propietària, a
heretar del pare o del marit i, fins i tot, al divorci, si el marit la
maltracta o és adúlter...
Pot ser que aquests fets afectin al que esmentes que la nostra cultura és matriarcal???”>>.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada