Prosseguint amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor d’Osona, en la composició “Poetes podem ser tots” (pp. 51-52), es reflecteixen trets matriarcals, com ara, la tendència a un estil de vida molt més igualitari i no piramidal:
“Poetes podem ser tots
si afaiçonem a la cara
el sentiment que ens amara
malgrat de no escriure mots.
No cal que siguem lletrats,
ni que ens hi trenquem la closca (...).
Cal vestir la nostra llar
amb la paraula prou pura
si ens subjuga la natura
o l’ombra se’ns torna far”.
Com podem veure, la poesia no va unida a un grup reduït, ni molt cultivat en lletres. A més, es pot escriure o llegir davant d’un públic (quan parla d’afaiçonar) i empiular amb el cor, amb els sentiments d'altri.
Igualment, els versos poden ser senzills (com, molt sovint, es plasma en molts poemes de la literatura matriarcalista, en el sentit de tocar els peus en terra, de ser realista, de reportar sobre detalls de la terra o de la natura d’on es viu o d’indrets catalanoparlants).
A banda, la persona apareix subjugada, dependent, de la natura (la qual representa la figura de la mare) i enllaça amb la Mare Terra: l’home (no sols, com ara, el marit, sinó tot lo masculí) en depén. De fet, en els Pobles matriarcalistes, no s'explota i se li sol demanar permís, així com un fill, més d'una vegada, ho faria a la mare. I més encara: la natura és portadora d’esperança, de llum, ella fa de guia: la dona salva l’home i el Poble.
Tot seguit, Ramon Pagès i Pla trau el sentiment de pertinença a la terra (però en nexe amb la noblesa de la persona):
“Si cerquem la llibertat
per una raó ben noble;
si lluitem pel nostre poble
o la seva dignitat...”.
En acabant, exposa unes paraules que lliguen amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud) com també amb el cristianisme: la figura masculina baixa a lo tel·lúric (en terres ameríndies, mitjançant els raigs solars; en el Nou Testament, quan Déu descendeix i el Nen naix en zona terrenal). Així, diu
“Si amb la fe més natural
del mar baixem a l’entranya;
si lloem la llum companya
que ens enfila al cim més alt...”.
La llum (lo masculí) s’endinsa en una part molt interior de la dona (ací podria tenir relació amb la llavor del semen i, de pas, amb l’embaràs) i, després, en veure la llum (el moment del naixement del nounat) s’acosta cap a un altre espai que toca terra (el cim de la jovenesa madura físicament) i, així, no se’n va al cel.
En els versos següents, altra vegada, la dona (sia l'obagor, sia la mare protectora, sia la mare que engega, sia la dona cercadora) salva el Poble (i, per consegüent, l’escriptor Ramon Pagès i Pla):
“Si trobem dintre la nit
un instant que el cor defensi
i faci parlar el silenci
per descobrir l’infinit...”.
Això, en un ambient matriarcalista, el qual si, com indica l’autor (encara que no diga res sobre matriarcalisme),
“Si vivim per estimar;
si flairem camins de roses
i sentint aquestes coses
sabem riure o bé plorar...
Malgrat de no escriure mots
si el sentiment que ens amara
afaiçonem a la cara...
poetes podem ser tots”.
Per tant, el poeta, amb la mirada cap als oïdors que estan oberts a escoltar versos, no solament pot connectar amb els altres en un entorn suau, grat, noble i receptiu als sentiments externs, ans pot portar moltes persones a ser escriptors de composicions.
Com a afegitó, la primera vegada que escriguí sobre aquests versos (el 30 de desembre del 2024), pensí la tendència, en els poemes de línia matriarcal, a concentrar simbolisme en poques paraules i de manera pregona, en lloc de cercar el barroquisme en l'expressió.
