divendres, 13 de novembre del 2026

Deien "El peix, per a qui se'l mereix"


Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "El peix, per a qui se'l mereix" (eròtic)? Gràcies.

Figura en la rondalla eròtica valenciana "La dona i el capellà", arreplegada en Santa Pola per Ximo Caturla i que es pot llegir en el llibre "Rondalles del Baix Vinalopó".

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 13 de novembre del 2026 comentaren "No recordo que diguessin aquesta frase" (Rosó Garcia Clotet), qui, en llegir el passatge en què apareix, ens afegí "Molt bona" i, tot seguit, li adduírem "Sí, sí. És una rondalla graciosa.

A més, al capdavall, el marit és a punt de descobrir-ho, però la dona, aprofitant que comença a tronar, fa com si fes un missatge a Déu i li demana que amague [ el capellà] el peu.

El marit entra en casa i no capta la jugada de la dona"; "No. De fet, a casa, hi teníem veïns pescadors de barca i, fins i tot, l'avi en tenia una, de petita, per a fer-hi també passejades als seus néts. I el peix era repartit per a tots els veïns i donat. I amb un gustet... amb matrícula: 10" (Lydia Quera), "Sííííí" (Àngels Sanas Corcoy), "No tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "No ho havia sentit, però m'agrada" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí" (Octavi Font Ten), "Una dita totalment desconeguda a Menorca" (Xec Riudavets Cavaller), "No ho havia sentit mai. Però jo sóc de muntanya... Poc peix" (Alexandre Perelló Perelló), "No la conec" (Roser Canals Costa), "No recorde que ho digueren per ací, [ per Xàtiva]" (Reme Canet), "'Qui vulgui peix, que es mulli el cul', he sentit a dir" (Maria Teresa Ortiga Mulet), "No, no ho havia oït mai" (Josep Ferrer Ferrer), "Mai sentit" (Lucila Grau), "Bona dita, Lluís. Un símil fóra 'La terra, per a qui la treballa'" (Daniel Gros).

En el meu mur, el 13 de novembre del 2026, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), amb humor, responia al fragment en què figura el refrany ("El peix, per a qui se'l mereix; i les punxes, per al gat"), quan el marit demana que li òbriga la muller: "No sé per què hi ha marits tan inoportuns! Tan feliços que ho passaven [ la dona i el capellà]! Caldrà esperar. Que hi farem!". També inclogué "Jo sempre he sentit a dir 'Qui vulgui peix, que es mulli el cul'", dita a què Rosó Garcia Clotet agregà "Sí. No la recordava, però l'àvia la deia".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

divendres, 6 de novembre del 2026

El pare besava la mà del fill

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren que el pare besava la mà del fill? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de novembre del 2026 comentaren "És una tradició totalment desconeguda per mi" (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí "En una rondalla mallorquina dels anys noranta del segle XIX arreplegada per l'Arxiduc, hi ha un passatge molt pròxim en què la mare diu al fill que el pare li done la mà: 'Donau-me sa mà a besar, mon pare'" i que ens afegí "Devia ser una forma d'acatament. De tota manera, jo diria que, a Menorca, no és coneguda"; "No sé quasi res de València, de la seva història" (Àngels Sanas Corcoy), "Mai" (Lurdes Gaspar), "No recordo que es comentés això. Quan érem petits, als avis materns, els parlàvem de 'vós' i els fèiem amistat (un bes a la mà)" (Rosó Garcia Clotet), "No" (Octavi Font Ten), "No, no. Mai" (Josep Ferrer Ferrer), "Això no ho havia vist mai" (Roser Canals Costa), "No" (Anna Babra), "Per part materna, de ben segur que no. Eren pagesos i estaven per damunt. I, per part paterna, tampoc. L'avi Ramon era actor i de pensament d'esquerres (tot i que molt creient i de missa) i els 'protocols' estaven fora del seu dia a dia" (Àngel Blanch Picanyol), "No he sentit àvies, ni iaies, mai això de besar la mà del fill" (Àngels Benaiges Martí), "No ho vaig veure, ni sentir mai" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Mai. No crec que els meus avantpassats fessin res d'això" (Lydia Quera), "No: a l'inrevés. El fill feia l'amistat: besava la mà del pare" (Joan Prió Piñol).

Finalment, ma mare, el 6 de novembre del 2026, per telèfon, em digué "És que, abans, això de besar la mà als majors estava al dia".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

diumenge, 1 de novembre del 2026

Dones que adoben el terreny i fills que empelten amb la mare

 

Continuant amb el tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, escriguí un post en què deia “Ara mateix, he parlat amb ma mare i m’ha dit la paraula ‘familiaritat’.

¿Com es plasmava la familiaritat, per mitjà de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de ma àvia materna, per exemple, molt, mentres que ella, mon avi matern, ma mare i jo jugàvem al dòmino, quan jo devia tenir uns quinze anys, a mitjan dels anys huitanta del segle XX. En tinc bons records: afavorien les relacions amb els altres”.

Doncs bé: en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Roger De Martinet Bramassacs de Villec, em comentà “En el meu cas, es plasma explicant rondalles, històries i anècdotes de gent de la vila, etc., i asseguts davant la llar de foc, que era l’única calefacció que teníem. És clar, sense televisió. Ho recordo amb nostàlgia. Actualment, tots callats perquè puguem escoltar què diuen a la tele”.

L’endemà, 1r de desembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Isabel Lliteras Fiol ens posà “Jo no vaig conèixer es meu padrí per part de ma mare. De part de mon pare, era una altra cosa. Però, amb ses meves perles (padrina i tia), quan havien acabat d’escurar, sí que fèiem timbes i tothom s’apuntava: escambrins[1], Siset, Ramiro, parxís. I jugaven a cèntims, però no els importava. Tenien una bogeria per jugar, perquè els donàvem garses per perdius. Més ben dit: se’l deixaven prendre i fèiem una pancada de riure” (Isabel Lliteras Fiol). Tocant a aquests mots, els quals llisquí a ma mare el mateix dia, la seua germana (i tia meua) feia una cosa semblant amb les àvies i amb una germana d’una de les dues àvies de ma mare i que era fadrina.

Afegirem que hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es capeix que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill a tothora és fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó[2], deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un seny teòric, ans per mitjà de l’acció), puix que “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li agrega:

“-Fill meu; perquè no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que indica la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, s'atura a dormir i, de dia, ja de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem captar com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. Adduirem que, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare (totes dues, molt actives i molt arriscades), En Pere Poca-por, arriscat, amolla “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells[3], que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em posà un amic, sobre la cultura colla i traslladables a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

Ben mirat, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, copsem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però, ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). Altra volta, un home molt decidit i d’actuar. Això explica que “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). Agregarem que, altra vegada, sense embuts, solta “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li adobarà el terreny i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense ajornar-ho, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen fer (p. 131). Ara bé, li comenten que, d’ençà de fa “una mala fi d’anys, que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que no aconseguien mai véncer-los. Tanmateix, Pere Poca-por i els gegants entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Poca-por d’anar a romandre en el castell, ell, valent, els respon “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). O siga, que, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Prosseguint amb el relat, un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet... era una jaia qui, com en moltes contarelles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home (o, com ara, el jove). Altrament, aquesta velleta ens evoca les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[4] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia que li mostre com ella fa un assaig, reviscolen uns quants moros que eren morts i, més encara, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Manifest. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb la revifalla dels moros, li l’agafa àgilment, mata aquella velleta i, àdhuc, procedeix com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). Altra vegada, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, la dona és ben considerada i que es fa lo que decideix la dona.

No deixarem fora que, tocant a la manera de fer d’eixes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot consultar en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (vila de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li demanen “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí: ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i, després, la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.

Connectant amb aquesta entrevista, el 3 de setembre del 2021, ma mare, per telèfon, em digué “A mi, m’ha agradat el camp, no m’ha fet pena”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Notes: [1] El joc de cartes “la brisca”.

[2] Molt bonic, graciós.

[3] Nan.

[4] En aquest cas, moros.

divendres, 30 d’octubre del 2026

Deien "L'home fa la dona, la dona fa l'home"

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "L'home fa la dona, la dona fa l'home"? Gràcies.

Figura en el llibre "Encisam de totes herbes" (p. 402), de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 30 d'octubre del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Jo no parlava massa de coses de sexe, ni de res de tot això" (Àngels Sanas Corcoy), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No, però deien una frase preciosa (no sé si relacionada): 'Val més dona que diners i home que hisenda': Val més una bona dona que t'estime que una dona que tinga molts diners, però que no estiga per la família. Igualment, és millor un veritable bona gent que un mala bèstia amb moltes fanecades (en aquell temps, era lo que es valorava)" (Josep Ferrer Ferrer), "La dona fa l'home" (Montserrat Cortadella), "No ho havia sentit mai. Em sap greu" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí que l'havia sentida dir a casa" (Joan Prió Piñol), "D'això, sí que n'he sentit parlar alguna vegada. De fet, si s'avenen, l'un fa l'altre!!!!" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "No ho he sentit mai. Parlaven més de lo que es vivia dia rere dia" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Jo crec que ho sentia dir a la meua iaia. Però jo crec que era una frase feta, com la que diu que 'Darrere un gran home, sempre hi ha una dona'" (Reme Canet), "No. La meva àvia sempre deia que la dona es fa a ella mateixa i que és el que desitja ser" (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 30 d'octubre del 2026, per telèfon, em digué "No ho he sentit mai". I, en relació amb els mots de Josep Ferrer Ferrer, ens agregà que "Quan u cerca una parella per diners, els diners es poden acabar, però no lo que u sàpia (manual o intel·lectual). Les persones, per damunt dels diners i no encegar-se a casar-se amb algú perquè siga ric". Altrament, ens afegí una cançó: 

"Me donares carabassa

i me s'ha tornat meló:

més m'estime carabassa

que casar-me amb un pendó"

 

i unes paraules de ma àvia materna (1910): "Ho deia ma mare: 'Em casí per descansar; en el llit, feia feixcar'". O siga, que es dedicava a "Preparar l'espart per a lligar les tomateres" (sic).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

dilluns, 26 d’octubre del 2026

Informadores i dones que aproven el pas del jove com a marit

 

Després d’aquest apartat sobre el paper de les pabordesses i de les majorales, la folklorista Simona Gay ens endinsa en alguns detalls sobre les dones que li reportaren: “donaré a la seguida totes les cançons de pandero recollides. Al mes d’agost de 1937, vaig ser prou afortunada per m’entretenir cada tarda amb quatre ancianes pabordesses del Roser. (...) Cada dia es lligava més l’amistat i cada dia recordaven més cançons; segons l’esperit i el caràcter: l’una sabia millor la cançó devota; i l’altra, la cobla d’amor; l’una era sentida; l’altra, picaresca. Diré unes paraules d’aquestes cerdanes de cara oberta i arrugada (...).

Emilie Naudeillo (...) nascuda en 1874. (...) La veig encara plena de vida i enjogassada. És ella qui em deia: ‘Quan no teníem cançons, nos les fèiem. Quan faltava una paraula a la cançó, fèiem saltar el pandero. Un colp de pandero, tot era arreglat’. Traduïm: ‘el ritme era salvat’. L’Emilie tenia bona memòria. Entre d’altres cançons, deia les que alaben les minyones: ‘Qui en pogués haver una ploma, / del pit d’aqueixa perdiu...’.

La Filomena Benezet [, nada en 1869,] (...) era calma i tranquil·la, deia sempre el mot just. (...) De la Filomena, en diré el cant per al casat: ‘Galant nuvi sou del riu, / de les violetes...’.

Maria Vergès, [ 1862] (...). A Planès, deia ‘es cantava d’una manera; a Sant Pere, d’una altra. A les de Sant Pere, els ensenyaven les cançons, mes ho volien fer més fi, mudaven el cant’” (pp. 379-380).

En acabant, prosseguint amb aquesta darrera informadora, l'estudiosa indica que la introducció del pandero en Sant Pere fou més tardana i que “ja hi eren les majorales del Roser quan van portar a l’església de Sant Pere la cadira de processó, de fusta torçada i daurada, on somriu una Verge joveneta i fresca, amb vestit florit del segle XVII” (p. 380).

Així, fins ara, hem plasmat 1) persones amb iniciativa, 2) música eròtica amb lloança a les dones, 3) l’aigua (el riu) com a font que fecunda la terra, 4) un empelt entre la part femenina (la torta) unida a la jovenesa i a la terra (la fusta) i la color daurada (que podríem associar al sol, a la claror), 5) predomini de lo femení, 6) una dona que podria simbolitzar la joia de la maternitat (el somriure de la Mare de Déu, més d’una vegada, mirant el Nen).

Altrament, Maria Vergès (1862) també amolla uns signes que ens porten al ritu de pas en la cultura asturiana en Lleó, matriarcalista: l'entrada en la joventut i, així, en la comunitat, al col·lectiu, com aquell qui diu, de les persones amb dret a formar part dels qui decideixen. Com a mostra, Simona Gay addueix que “La Maria Vergès explicava com les pabordesses esperaven a l’entrada del vilatge que el nuvi devia travessar, portant sul cavall o la mula la jove esposa. Amb un riban blau que tenien, de cada costat del carrer, li barraven el pas i una companya, pandero en mans, esperava el cavaller. El nuvi posava peu a terra per a pagar el rescat, com a record del preu del rapte, després d’haver escoltat la cançó que li era dedicada a ell (i, una altra, a la núvia)” (p. 380). Per tant, simbòlicament, ell, com el fill que assaja, passa amb la jove amb qui pretén casar-se, però les dones li posen parapeus i el condicionen: haurà de pagar-los una penyora (i no cal dir que ho fa a una mena de comú femení, ni tan sols hi pren part cap home, atenent a lo exposat per Simona Gay).

Ben mirat, elles indiquen que el xicot haurà d’escoltar dues cançons que el grup de dones li dedica. I no deixarem fora que, com en més d’una composició valenciana, qui la canta, fins i tot, parla sobre el dia, sobre noves de la comarca, etc. i, en aquest cas, sobre el vistiplau feminal al desig de casar-se el noi.

Vejam alguna semblança amb terres lleoneses: “D’aquell moment en avant , [ els xicots acollits en la comunitat després del pagament 'dels drets'] resten capacitats per a recórrer els carrers de nit cantant en rondalla; per a parlar amb les fadrines” (nota 61 del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde, pp. 400-401).

Finalment, diré que, la primera vegada que tractí aquest darrer detall, el 25 d'octubre del 2026, no remembrava haver trobat cap signe semblant al descrit per Maria Vergès (nada en 1862) en cap dels estudis o de les fonts sobre el matriarcalisme o bé sobre Pobles de caire matriarcal. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

diumenge, 25 d’octubre del 2026

Àvies i mares i vivències i educació matriarcal

 

El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi totes les respostes que veiem ací, llisquí a ma mare la gran majoria de les que m’havien plasmat de la vesprada del 28 de novembre del 2021 en avant i li agreguí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la qüestió, molt oberta, acollia la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics ( o bé d’associacions de dones), de sindicats, en la televisió, etc., les responsions eren, més aïna (i de bon tros), vinculades amb lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, m’afegí. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret de votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics o bé en els sindicats, etc.

A més, li vaig adduir un fet que pot comprovar el lector i de què, altrament, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres, es pot parlar que contenen lo que la investigadora diu violència de gènere[1]. Només en tres. I és que, com també vaig amollar a ma marona, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona és ben tractada. I, així, les narracions concorden (i no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les recollides pels valencians Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell) lo que ens reporten per Internet sobre persones nascudes abans de 1920 i amb respostes orals. Com a mostra, l’11 de febrer del 2022 posàrem en Facebook, que, en moltes contarelles, la dona és ben tractada i, en el grup “Dialectes”, Elena Gavarró ens agregava un comentari posteriorment retirat en què deia “La meva àvia era ben tractada, però volia ser mestra i el seu pare no la va deixar per ser-ho, perquè era una dona”. Igualment, el mateix dia, en el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, Rosa Maria Canut ens escrivia “La mare va néixer al 1918. Portava el timó i els comptes de la casa. O sigui, n'era la mestressa”.

Afegirem que, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria entre el total de narracions, sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura lligada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcalista i la realitat ho reflecteix molt bé.

Que hi haja polítics que trien viure d’acord amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro” són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt receptiu, que promoga la participació, la creativitat, que afavoresca el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que siga un exemple d’esperit comunitari i acollidor de la maternitat matriarcalista.

Quant als mots de ma mare (“La vida, sobretot, són vivències”), també el 29 de novembre del 2021, en el meu mur, en què només posí la frase i que me l’havia dita ma marona, ens deien “La teva marona té tota la raó, és així” (Rosa Garcia Clotet), “Si les pots contar, rai!”[2] (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Totalment d’acord!!!” (Marisa Vilalta Altes), “Ben cert” (Isabel Vazquez Frauca), “Cert, Lluís” (Àngels Plana Tejero), “Una mare molt sàvia” (Sisco Beltran Uno).

En uns quants grups, en què, a més, els demaní “Què n'opineu? Gràcies”, ens posaren frases que empelten amb el matriarcalisme. Així, en el grup “Dialectes”, el 29 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon ens indicà “Que la teva mare és una dona que ha sabut viure”. Tocant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia ens digueren “Té tota la raó” (Montserrat Rius Malet), “Així és” (Leo Sánchez).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 de novembre del 2021 i posteriorment ens adduïren “D’acord, i hi afegiria ‘La vida, sobretot, són vivències i convivències’” (Carme Burg), a qui li amollí “També”, en la mateixa línia que ma mare, l’endemà, quan li llisquí els mots que ací esmentem. Carme Burg també incloïa (i jo ho considerí cert) que “Les persones que passen per la nostra vida, sempre ens deixen una part d’elles, que passa a ser nostre per sempre”; “La vida comença a casa, amb la família: és el pilar del futur” (Agnès Matas).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de novembre del 2021, ens informaren “Que té tota la raó” (Assumpta Capdevila) i “I aquestes vivències, si són bones, les recordes i t’ajuden a continuar vivint. Si són amargues, és millor oblidar-les i cercar-ne, de noves” (Montserrat Bosch Angles).

També empiulant amb aquest tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, fiu un dibuix i, al moment, el passí al meu mur: 1) un rectangle molt menut i amb els extrems rectes (instrucció), 2) un segon, un poc més gran, però també amb els cantons rectes (educació formal), 3) un rectangle, un poc més gran que el segon, però amb els cantons ja en forma de corba (educació no formal) i 4) un dibuix molt ample i de formes diverses, com si es tractàs d’un ou deixat caure que no hagués eixit precisament redó (educació informal). Doncs bé, en eixe post, exposàrem: “Maneres de transmetre el saber, de formar les persones:

  • Instrucció: a l’estil militar, pròpia de les cultures patriarcals[3].
  • Educació formal: molt en línia amb la instrucció; escoles, instituts, universitats.
  • Educació no formal: museus, conferències, viatges organitzats per associacions vinculades econòmicament amb ajuntaments.
  • Educació informal: saviesa, experiències, vivències, transmissió oral de generació en generació. Molt pròpia de les cultures matriarcals”.

 

Al meu coneixement, en els Pobles matriarcals, si bé les experiències i la saviesa no exclouen una possible formació escolar (amb una organització molt més oberta que en l’educació formal, educació a què trie qualificar d’”instrucció”), sí que podem dir que s’hi educa, sobretot, per a la vida, per a tenir simpatia per la Mare Terra i que, igualment, és compatible amb l’ús de les tecnologies, com ara, com a mitjà de relació social, de convivència, de solidaritat, etc. amb persones d’altres països, d’altres cultures i que també promouen trets associats als Pobles matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones: són a les rondalles’”(https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html), publicada en el diari “Arabalears”.

[2] Ací “rai!” podria equivaldre a “millor encara!”.

[3] Com indiquí, el mateix dia, a ma mare, podríem reflectir-la, com ara, en la relacionada amb el franquisme. I, la segona, en molts senys, amb la que, sense haver-se desfet del franquisme, encara perdura: per exemple, mitjançant unes classes en què les taules són organitzades com si fos una estructura militar (un exèrcit), en lloc de fer-ho en rogle (cooperació, esperit d’equip) o bé de barca.

dissabte, 24 d’octubre del 2026

Les pabordesses, les majorales, la mare i pervivències ancestrals

 

Les pabordesses, les majorales i cançons de pandero.

Un punt interessant de les cançons de pandero de què reporta en "Folklore íntim del Rosselló" és el del paper de les dones en uns actes que coincideixen amb la funció femenina en festes en què el paper de l’home a) és secundari, b) no figura o c) fou introduït molt avançat el segle XX (com és el cas de la “Festa de les Alfàbegues”, en Bétera, una vila valenciana del Camp de Túria).

Així, Simona Gay escriu que “Tres majorales del Roser, ‘dos fadrines i una de casada’, captaven per les cases els dies de festa: Nadal, Pasqües, l’Ascensió, Pentecosta, l’Assumpció. S’hi afegia la Festa Major, el dilluns de Pasqües, l’Adoració o festa de les Quaranta Hores i, demés, els bateigs i els casaments, ocasions que es divertia el vilatge. Després de l’ofici de la festa, les pabordesses entraven en les cases cerdanes, dintre la sala, mig fosca (...). Amb les pabordesses, entrava la gràcia de la joventut i la frescor del cant, per a alegrar la família entaulada. L'una tenia el pandero amb la mà esquerra i prou alt perquè la Verge del Roser amagui la rosa de la galta; amb l’altra mà, tamborinava per a ritmar la cançó que cantava amb l’altra fadrina. Es passaven el pandero de l'una a l’altra. La majorala posava en la taula el plat d’estany o de plata, on era una Verge del Roser, més o menys, enflocada, segons les festes: ‘La Verge en teniu a taula, / que li’n facen caritat / cada u del que voldrà...’” (p. 378).

Com podem veure, 1) hi pren part una dona casada i una fadrina (en Bétera, l'obrera fadrina i una dona que fa de mare, "l'obrera casada", com un perllongament de l'eixart entre la deessa grega de l'agricultura, Demèter, i la seua filla Persèfone), 2) o bé són en Nadal (dins d’una de les estacions femenines), o bé en festivitats en nexe amb la figura de la mare (com ara, l’Assumpció, a mitjan agost), 3) o bé en moments de l’any associats a la primavera (ací, simbòlicament, de la vida i amb eixe lligam marona-filla). I més: 4) també n’hi ha en l’època juvenil (l’estiu). A banda, 5) hi ha un vincle entre la fadrina amb la dona d’edat avançada: simbòlicament, ací, l’estany (el qual és de color verd, com la de la primavera) i l’argent junt amb el plat receptiu en què hi ha representada una imatge de la Mare de Déu.

Ben mirat, hi ha un detall que reflecteix el matriarcalisme: la Verge, com si fos l’àvia a qui s’atansen els fills i els néts (en el text, amb motiu d’una festa) i li fan presents com a senyal d’agraïment i no descartem que empeltant amb alguna tradició ancestral de gratitud cap a la Mare Terra, en línia, com ara, amb mots que trau Rigoberta Menchú sobre les collites i el permís que els indígenes del seu Poble fan a la mare de tots i de la vida terrenal.

Cal dir que, en els darrers mots, capim un signe matriarcal: la donació es fa atenent a la voluntat de cada participant en la recol·lecta, no per imposició externa, ni de cap autoritat (en aquest passatge, religiosa). Adduiré que recorde haver anat algunes clavariesses a cals meus pares, obrir-los ma mare la porta i, en acabant, comentar-los que, com que li agradaria aportar-los més, però que no podia aleshores, que hi tornassen un altre dia i que així ho faria. I ho feia. O, simplement, fer ma marona la deixa un dia que li venia bé i, és clar, abans de la celebració. Per exemple, de la festa de Sant Antoni "el del porquet".

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

divendres, 23 d’octubre del 2026

Vos comentaren sobre la figura de la mare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la figura de la mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 23 d'octubre del 2026 comentaren "En tenien prou amb sobreviure. No tenien més temps, ni energies, per a filosofar o per a romantitzar cap aspecte de la vida" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Res.

La meua era un animal de séquia addicta als optalidons [ , un medicament contra els mals puntuals i contra els moderats]" (Lurdes Gaspar), "Que, qualsevol cosa que em preocupés o que em passés, ho comentés a la mare, que ella sabria aconsellar-me" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Per a la mare, l'àvia era 'especial', una persona extraordinària" (Josep Ferrer Ferrer), "A part que s'havia de tenir cura, poca cosa més: ja ho veia amb l'exemple i amb els fets. L'àvia Maria era qui s'encarregava dels fills perquè l'avi sempre era al camp. 

La meva àvia va prometre que no es casaria mentre hagués de tenir cura de la seva mare. I així ho va fer. I la meva mare, bé: a casa, sempre ens vàrem fer càrrec de la meva àvia fins que es va morir. En ambdós casos, eren les dones qui duien la família" (Àngel Blanch Picanyol), "Doncs que la mare era el pal de paller en les famílies i, sobretot, a pagès. Estaven per a tot: família, casa, camp i hort" (Roser Canals Costa), "Millor no parlar del tema, Lluís" (una dona), "La més important" (Misericòrdia Nicolau Soronellas), a qui escriguí "Això he dit a ma mare: que, en moltes cançons, en moltes rondalles,... la mare és present (prou més que el pare) i que, en les cultures matriarcalistes, és la figura principal (bé biològica, bé la Mare Terra)" i, tot seguit, ens afegí "És que, com una mare, no hi ha res; i, per a una mare, un fill és el més important del món i donaríem la nostra vida per salvar un fill. 

I, quan un fill té un problema, és la mare qui pateix tant com ell. El pare, a tot estirar, et demana 'Com estàs?' i prou".

Finalment, ma mare, el 23 d'octubre del 2026, per telèfon, em digué "Normalment, els fills tenen més confiança en les mares (més que en el pare), siguen fills, siguen filles. Moltes vegades, les mares deien 'Vés i dis-li-ho, a ton pare' i, aleshores, el pare deia 'Doncs, a mi,...', 'Què t'ha dit, ta mare?' o, fins i tot, 'Vés a veure què diu ta mare'...". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

dijous, 22 d’octubre del 2026

El pandero, pabordesses i la Mare de Déu i la maternitat

 

Un altre apartat interessant del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), és “Cançons de pandero”. Així, trau el tema de les pabordesses i de les majorales i el paper de totes dues en aquesta música: “El pandero servia per a acompanyar els cants de les pabordesses. Els cants són dedicats, tot primer, a la Verge; després, al clergat, als cabdals de la vila o de casa, als nuvis, als casats altra vegada, etc...” (p. 374).

En un altre fragment de la mateixa pàgina, exposa una traducció d’un escrit de Josep-Sebastià Pons (1886-1962), possiblement, relatiu al segle XVII: “les confraries del Roser s’estableixen en les viles remotes... Les pabordesses o majorales del Roser condueixen per les places el ballet, amb ritme d’Ave Maria i, és durant llurs recaptes i llurs evolucions que, de retop, el tema de la rosa inspira les més delicades cançons catalanes, aquest lirisme dels humils, massa natural, sens dubte, per a ser assequible als lletraferits” (p. 376).

Ben mirat, quan l’estudiosa ens reporta sobre qui la informà, indica que ella “No coneixia res del pandero quan, en 1935, a Er, una dona vella, a qui demanavi si sabia cançons, em va parlar del pandero. El descriví molt bé: ‘és una tamboreta, és colorat de verd amb una rosa al mig, tot enflocat de ribans i de cascavells’” (p. 376). Per tant, hi ha vocabulari prou significatiu: la color verda (en vincle amb la infància, amb la primavera); el rosa, amb un mot ("rosa") lligat amb el mugró; el terme “enflocar”, que també vol dir “fotre, copular”; els ribans (un ribà és una cinta) i estar encinta (o prenyada); i els cascavells, o siga, els testicles. En altres paraules: una mare (la Verge) que fa com un eixart amb un fill en els primers anys de la vida.

Igualment, ens amolla unes paraules que no tenen pèrdua: “A prop d’aquesta església que forma un trèvol, potser en honor de la Santíssima Trinitat, i on senyorejava una Verge  morena emmantellada de blanc i d’or” (p. 376), és a dir, que no ho fa un personatge religiós masculí (ni Nostre Senyor, ni Jesús), ni espiritual (l’Esperit Sant), sinó u, més aïna, terrenal i maternal. També agrega que, “En aqueix pandero, la Verge del Roser portant l’Infant és pintada en un ovalat de roses sobre un fons de verd fosc” (p. 376).

Sobre la forma d’ou, ens porta a les de caire circular (i, en qualsevol cas, no rectes), un detall relacionat amb els Pobles matriarcals: l’ou de la fecunditat, el de la creació (l’ou còsmic), la regeneració de la vida, la maternitat... I, més encara, tenint present que Nostra Senyora és acompanyada del Fill i que, de pas, hi ha un nexe entre tots dos. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.



Nota: Adjuntem un enllaçament en relació amb drets històrics de la dona en la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): https://x.com/RBerenguerIII/status/2113256638845001734.

dimecres, 21 d’octubre del 2026

Corrandes, la senyora mestressa i dones acollidores

 

Al capdavall d’aquesta introducció a “La samaritana”, Simona Gay comenta “me l’ha relatada la Maria Soubrà.

L’havia apresa de la seva àvia, Guideta Bonafé, analfabeta. És l’àvia que li contava com el teatre es feia a Illa” (p. 362), és a dir, li passà una padrina nascuda cap a 1830.

Un passatge posterior en què hi ha trets matriarcalistes és el punt “Seguedilles dels Goigs dels ous” (p. 368). Diu així:

“Passades les fervoroses tenebres de la Setmana Santa, s’aixeca la nit il·luminada de Pasqües. A Rosselló, el flabiol cridava la llum a quatre hores de matí. Fins a la mitja nit, pels carrers, ressonaven els Goigs dels ous (...) s’han afegit les Cantarelles o Caramelles (...). El poble s’hi expressa en corrandes casolanes o burlesques mesclades de records de la Passió. (...) La música és la dels goigs dels ous” (p. 368).

Abans d’endinsar-nos en la lletra, indicarem que, unes planes després, l’estudiosa reflecteix que el poble ha unit la foscor i la claror, lo creatiu i lo formal, i ho posa amb uns mots que paga la pena llegir: “Aqueixa conjuminació de sagrat i de profà no xoca gens els catalans” (p. 372), fet que podríem enllaçar amb un detall de la Pasqua: l’abundància de cançons eròtiques que es canten el dia de Resurrecció, en lloc de fer-se una festa popular de caire místic. Açò lliga la religió i la natura (la mare).

En relació amb els versos, n’hem triat aquests:

“Bona casa, bona brasa,

bona brasa i bon tió

i, a vosaltres i nosaltres,

Santa Nit que Déu nos do.

I, a la senyora mestressa,

Déu conservi lo marit

per la tenir ben calenta

a l’hivern, quan se’n va al llit.

A l’amo d’aquesta casa,

lo mateix li desitgem.

Si ne ten, de fadrinetes,

Déu mantengui llur honor

que, si ne ten, de viudetes” (p. 368).

 

És a dir, s'exposa la figura de la mestressa (ací, “senyora mestressa”, un tractament que recorda el de “senyora ama” valencià), a qui es desitja llarga vida i com un empelt amb el seu home, qui haurà de fer bona pasta amb ella, fins i tot, quan faça més fred.

Agregarem que, per una banda, la dona apareix com “senyora” i la forma més comuna (mestressa), mentres que la consideració cap al marit es limita a dir-ne que és l’amo (però no li afig cap “senyor”). Nogensmenys, les filles també ixen reforçades, com abans ho havia estat la marona.

En nexe amb això, més avant, els versets diuen

“Oh, Regina coronada:

guardeu-nos aquesta casa” (p. 368),

 

de manera que la dona, no sols és regna per la zona (n’és la reina coronada, l’actual), sinó que és la protectora dels seus fills que hi habiten, els quals es recolzen en el paper maternal que desenvolupa la Mare i, de pas, ella és en companyia dels seus seguidors.

Tocant a les darreres línies d’aquesta composició, potser uns quants del redol s’acosten a la casa i amollen

“Mestressa: si teniu ous,

guardeu-los per als de casa,

que nosaltres ja prendrem

botifarra i cansalada.

I, donar o no donar,

ací nos faran estar” (pp. 368 i 370).

 

Per consegüent, cada banda podrà menjar de lo que té i, igualment, estar-hi en companyia. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.


dimarts, 20 d’octubre del 2026

Pervivències matriarcals en el Rosselló i religiositat naturalista

 

Revenint a l’antologia “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha una secció amb uns mots que no tenen pèrdua i de què tractarem. Així, en “Quaresma i Pasqües”, captem que “Los Plants de Nostra Dona són a l’origen del Drama Sagrat; són coneguts diversos escrits a mà en llengua llemosina i en llengua catalana: els lligams eren estrets entre Catalunya i el Migdia de França. Entretant, convé de marcar algun límit.

Ens diu Josep Sebastià Pons (traduïm):

            ‘El Rosselló ha retingut la concepció de l’Edat Mitjana, això fa que guarda un caràcter distint de la França del segle XVIII...’” (p. 348).

Com podem veure, primerament, ens enllaça amb dos Pobles matriarcalistes (l’occità, ací, amb la llengua llemosina; i el català), els quals tingueren molta relació en època medieval (com ara, literàriament, en poesia, en política, en la semblança lingüística...).

Ara bé, quan la investigadora entra en la cultura catalana i en l’associada a la llengua francesa, comenta que el Rosselló ha mantingut les arrels de l’Edat Mitjana (les quals són matriarcalistes) i que és diferent de la segona. Al cap i a la fi, la francesa s’inclina 1) per la uniformitat, 2) al capdavall d’eixa centúria, per la raó, i, 3) més avant, àdhuc, pel laïcisme, tres detalls que la desarrelen i que reflecteixen que és patriarcal, per molt que molts llibres i moltes publicacions del primer quart del segle XXI i tot encara fessen una mena de lloança de les valors de la Revolució Francesa i silenciassen (o bé, no s’aturassen a esbrinar) sobre les arrels autòctones en terres catalanoparlants.

Un altre passatge interessant i, ben mirat, amb simbolisme que empelta amb el matriarcalisme, és el punt “La samaritana (A)”, de què desglossarem bona part. L'estudiosa diu així: “No puc deixar d’esmentar la supervivència de la representació teatral de La conversió de la samaritana a Illa, gràcies al catalanista i poeta mossèn Bonafont, rector d’Illa, i a les monges que feien escola a Illa. L’escenari era l’antiga església de la Rodona. Un record en perdura. Encara en 1910, Dijous Sant feien un pou al costat de l’altar de la capella de l’Hospital, era encerclat de tarongers; al mig, penjava una cadena i n’hom sentia el degotadís de l’aigua en el pou: cloc, cloc, cloc, feia l’aigua baixant d’una ferradeta. Una estàtua representava Nostre Senyor, d’una part del pou; i, de l’altra, una verge vestida de negre figurava la samaritana” (p. 362).

Anem a pams. Per a començar, l’escriptor i promotor de què fa esment és Josep Bonafont (1854-1935), nascut en la Catalunya Nord. Tocant als signes, cal destacar el nom del temple (Rodona, el qual empelta amb la tendència a lo circular en els Pobles matriarcals), que el forat fos molt pròxim a on vivia la gent (puix que equival a la vagina i, per extensió, a la vulva), que es parle d’un altar (la vulva), d’una capella (la vagina i, molt sovint, la vulva), que romanga en rogle (encerclat) i no cal dir que ho fa per tarongers.

En altres mots, la presència femenina és molt important, fins al punt que l’indret és envoltat de tarongers (no sols d’u), arbre que fa taronges (fruit que, com que conté llavors, empiula amb la fecunditat). Aquesta mena de veïnatge té moltes semblances amb la cultura basca, atenent al llibre "Europa índígena matrilineal. Los vascos", de Mari Carmen Basterretxea: "En Berriatua, a uns 200m. de l'ermita de Magdalena, hi ha un pou l'aigua del qual es considera guaridora per a les malalties de la pell" (p. 60).

Altrament, el pou ens porta a la bossa maternal en què es cria el futur nadó; i la ferradeta ho fa amb un poal (recepció) de metall.

Quant a les colors i a les estàtues, hi ha un eixart entre home i dona: el Senyor i una marededéu vestida de negre (i, així, vinculada amb la foscor i amb la nit). I, més encara: el personatge masculí i el femení són dins, no fora (en la marona, en la terra). Això ens representa un lligam mare-fill. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.


dilluns, 19 d’octubre del 2026

Maternitat matriarcal i marits que canten i que bressen el nadó

 

Prosseguint amb composicions amb el tema de la maternitat, i compilades per la folklorista Simona Gay, hi ha “Nadal dels torrons (A)”, amb Nostra Senyora oberta a dos minyons, transmesa per Antoinette Margall (1885):

“’-D’altres presents, me n’han portats’,

la Verge Maria els ha acceptats:

ous i gallines

i mantes fines

 

per abrigar lo infantet” (p. 340).

 

Així, ella actua pensant més en el nen que en si mateixa. 

Afegirem que l'estudiosa comenta uns mots molt interessants i en què es posa de part del pas de la informació de generació en generació: “Amb el seu oncle Josep Margall, nascut en 1872, hem parlat de les vetllades d’abans, quan l’àvia Rosita, nascuda en 1836, els ensenyava els cants vells. Si no els han descuidats, és que sempre els refilen” (p. 342).

En una altra nadala, “Nadal dels torrons (B)”, capim la figura paternal com un eixart amb l’atenció al nen, al nounat. La lletra, de Maria Siné (1876), diu així:

“Quan Sant Josep veu lo Infant,

de l’alegria, va cantant.

Ell li cantava, ell li dictava

aqueixa cançó, galindrín, galindró;

quina alegria de tenir un minyó!” (p. 342),

 

de manera que ell també participa en l’educació del xiquet i, a més, en gaudeix. En eixe seny, ma mare m’ha dit que son avi Francisco (el matern, nat en 1879) fruïa amb els néts (per exemple, els ensenyava endevinalles), tot i que era un home prou formal.

Tornant als versos de la cançó, el Nen Jesús es dirigeix als minyons i, com que encara no té dentetes, fan les presentalles a la Mare (i, així, copsem, altra vegada, la importància de la marona):

“D’altres presents, van oferir,

Maria Verge va consentir

de farinetes 

ensucradetes:

totes calentes se’ls-e va menjar

i, amb un xurrup, se’ls-e va empassar” (p. 342).

 

Per tant, la dona té la darrera paraula (ella accepta els dons que li fan), indica quins s’ajusten a les necessitats del xiquet (les farinetes) i, ben mirat, prefereix els que aporten dolçor, els calentets (perquè el nadó ha nascut pocs dies arrere, en l’inici de l’hivern). I, quant al noi, els ha gaudits i se'ls ha menjats amb un glopet.

No deixarem fora que, en la plana 344, la investigadora plasma una composició de què li havia reportat Maria Soubrà (potser nascuda cap a 1860), perquè, en acabant, amolla que “L’hi ha ensenyat la seva àvia Margarida Bonafé”, nada cap a 1830. Això ens permet veure que havia recollit informació de més de cent anys arrere.

També inclourem una “Nadalenca per bressar l’Infant”, amb el pare prenent part en l’educació del nen (ací, mitjançant la tasca maternal, associada al marit i tot, en els Pobles matriarcalistes), quan llegim
“Nit de Nadal, nit d’alegria,

Jesús és nat, fill de Maria,

bressa Josep, Josepet bressa

a poc a poc, que no el despertis,

que ploraria la mia perla.

‘-No ploris, fill: deixa ser dia’” (p. 344).

 

És a dir, encara que, d’acord amb la lletra, pareix que la Mare de Déu parla al marit i que li demana que tinga cura en bressolar-lo, l'home també fa de marona (si de cas, més aïna, com a aprenent, al costat d’una mareta més avesada a fer-ho). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

diumenge, 18 d’octubre del 2026

La maternitat en nadales amb pastorets que salva la dona

 

Una altra part interessant de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), és la dedicada a “Nadales”, puix que, en la introducció, ja hi ha un detall que apareix en cançons i en altres fonts: Sant Josep fent bugada. Diu així: “Bonaventura Petit, sonador d’orgue a la catedral de Perpinyà, ha recollit paraules i música, algunes nadales cantades en les nostres esglésies, com ‘Ala, fidels’’ (...). I, de més, diu ell: ‘els nadals amb los quals la meua àvia me gonxolava en mon bressol’. I ens dóna el text complet i la música de ‘Ara, al bon punt’, del segle XVI, ‘Sant Josep fa bugada’, que encara es canta” (p. 332). Per tant, es refereix a una cançó de Nadal que pervivia en el segon terç del segle XX.

No deixarem fora quan indica que, la composició “Els pastorets (A)”, li la transmeté la viuda Fabre (nascuda cap a 1855), qui “guardava una memòria prou fidel per a les antigues pregàries, nadales i caramelles” (p. 334) i que, com que era pastora, l’estudiosa hagué de tenir paciència fins que la informadora li amollà part de la seua base cultural.

En aquesta font, hi ha la maternitat, plasmada quan un personatge parla a un pastoret que demana ballar amb una dona:
“-No pot ser, gran pastoret,

jo no vaig tan delitosa:

una dona que ha infantat, encara

no hi ha una hora.

 

No tinc res per amagar el fillet,

sinó un tros de flassada.

-Pastoret, bon pastoret:

me vols vendre la samarra?

-Preneu-la, la bona Dona,

que, a l’espatlla, la portava” (p. 336).

 

Crida l’atenció la senzillesa de la manera d'expressar-se el personatge religiós, com una mare amb un fill. I, com en altres lletres, capim la dona compradora, en lloc d'un marit que fes eixe paper.

Afegirem que, com que el vailet és generós, ella el recompensarà amb una glòria al cel i, tot seguit, el xic no pensa en lo celestial, sinó en els afers terrenals, a diferència d'una cançó compilada per Joaquim Maideu ("La vida dels pastors"), en què un pastor comença a passar el roser i a resar amb l'escapulari i amb el llibret, mentres que el ramat fa la seua tasca. No debades, ell li agrega 

“tinc soleta la ramada.

Respon la Mare de Déu:

-Prou la tens ben guardada:

hi tens trenta-tres àngels,

te li donen la girada” (p. 336),

 

o siga que els àngels fan que el ramat prenga per on convé que pasture.

Aquest darrer passatge podríem lligar-lo amb el de la típica imatge de Sant Isidre (patró castellà) pregant mentres que un àngel li llaura el camp. Ara bé, ací hi ha una forma diferent: 1) en les pintures, la mirada del sant van cap al paradís i, en aquests versets, ho fan de persona a persona i orientada cap a passatges femenins, en hivern (estació associada a la dona), 2) el personatge que connecta amb la Mare de Déu no és un adult, sinó un ramader (qui, al capdavall, és emparat per ella) i que, de pas, 3) l’home no desconsidera el poble, ni els més humils, sovint, representats per les dones i pels infants (per la seua indefensió).

Com a resultat, la dona (la Verge) salva l’home.

Cal adduir uns mots que trau més avall la investigadora, respecte d’una altra obra de Nadal: “on la Verge empara una pobra dona prenys” (p. 336). Açò va unit a la religiositat naturalista i no mística, ni ascètica, de la cultura catalana, la qual mira més cap a les persones i cap a la vida mundanal, cap a les coses quotidianes i que és en nexe amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, ben present en els versets esmentats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.



Nota: Hui, de matí, hem pogut accedir i copiar informació de la web "Malandia" (https://malandia.cat), però no era possible a migdia, ni entrar-hi molt avançada aquesta vesprada.