Personatges masculins que baixen a la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre personatges masculins que baixen a la terra? Gràcies.

N'hi ha en una rondalla valenciana i en altres que representen la humilitat.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de juliol del 2026 comentaren "No et puc ajudar" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Per a mi, és un tema desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Lydia Quera), "Poc et puc explicar d'aquest tema" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "He sentit parlar, però, a la meva família, no.

Si també feien por als xiquets i xiquetes amb homes ficticis? Per exemple: l'home del sac; i, un altre, el pare Botero.

La iaia, la mare i jo, 'tots', no som partidaris de fer por als infants. La iaia sempre els feia acabar bé.

I, als nostres xiquets, els agrada, des que són molt petits, inventar-nos històries. També parlar d'anècdotes i de coses de la família" (Àngels Benaiges Martí), "No. No he sentit mai parlar d'això" (Reme Canet), "En el meu cas, no se'n va parlar mai" (Roser Canals Costa), "No, no me n'han parlat" (Octavi Font Ten).

En el meu mur, el 3 de juliol del 2026 posaren "No" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 3 de juliol del 2026, per telèfon, em demanà si n'hi havia més enllà de les rondalles. Llavors, li diguí que el pintor català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938 en un castell i de la noblesa) era un home senzill, que "baixava" fins al punt que havíem rebut fotos seues (del 20 de setembre del 2025) en què estava junt amb una colla de xiquets que observaven com pintava i, a més, una en què hi havia un menor de cinc anys al costat de l'artista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Mares que protegeixen i hòmens de bon cor i decidits

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!...”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (...) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut mai!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (...) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!...” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos, qui, a eixa edat, em féu una acusació falsa). Deu anys després,  en setembre del 2016, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia... ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes!

I no cal dir que, d'aleshores en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals (ni vaig assistir a cap acte presentat com a antimatxista o com a antipatriarcal), perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusàs més de tu, dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana) i de gent amb bonhomia.

Finalment, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,... i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d'esquerres, mitjançant el silenci i a través d'una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre "Lo Crestià".

Sobre el xafardeig (doctorejar)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el xafardeig (doctorejar)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de juny del 2026 comentaren "Quan jo era petita i quan era gran, anàvem al safareig a rentar la roba i era un dels llocs (juntament amb la pescateria) on es feia 'safareig' i algunes deien el que passava per la vila; altres feien mala crítica, com ara, que algunes s'ajunten a fer un café i critiquen les que no hi són mentres la rentadora els 'llava' la roba.

A mi, personalment, no m'agrada: és una pèrdua del temps i la realitar, a vegades, no hi té cap relació" (Àngels Benaiges Martí), "Sempre es fa algun comentari, però no era massa: no tenia gaire temps" (Àngels Sanas Corcoy), "No tenint cap tele, se sortia al carrer, s'hi parlava. Era una pràctica habitual. Un diari que llegia molta gent en aquella època era 'El Caso'. Era tot més divertit" (Maria Dolors Sala Torras), "No els agradava el xafardeig. Puc assegurar-ho" (Rosó Garcia Clotet), "Feia gràcia perquè no les agradaven les xafarderes, se n'apartaven, però ho sabien tot de quasi tothom. O sigui que, de safareig, en feien" (Àngel Blanch Picanyol), "La figura del 'dotor/a' sempre creava desconfiança al seu voltant. A vegades, podia ser útil per espargir alguna cosa. En assabentar-lo, s'hi garantia que tothom ho sabera" (Emili Rodríguez Bernabeu), "No me'n va dir res mai" (Maria Teresa Marquez Bartolomé), "Aquesta paraula de 'doctorejar', he recordat la padrina Aixuta (qui era la mare del pare). Alguna vegada m'havia fet una torcada de canell i l'altra padrina sabia molt de plantes i picava alfals verd i ens ho posava com a cataplasma i ens anava bé. Li agradava (i coneixia) les plantes i agafava flors de malva, borratja, de saüc, farigola, etc. I recordo que l'altra padrina em deia 'Ta padrina, la muntanyesa, sap més que el Dr. Mercé'. I, segurament, ho deia així per una mica d'enveja: perquè una era pagesa; i, l'altra, menestral" (Júlia Aixut Torres), "A la mare, no li agradava xafardejar.

A vegades, venien les meves ties i comentaven coses que passaven, però tot romania a casa" (Roser Canals Costa), "No els agradava gens el bodinejar (doctorejar). Criticaven qui ho feia.

'Bodí/ina'. Paraula típica de la Vall d'Uixó" (Octavi Font Ten), "No agradava; però no recordo diguessin alguna cosa" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Deien que el xafardeig era un costum en moltes cases" (Lydia Quera), "Ufff. En casa la meua iaia, hi havia, fora, al carrer, una barana que parava l'aigua que baixava de la serra. Allí, tots els dies venien les veïnes i doctorejaven de tots els hòmens i de les dones: si el nuvi d'esta,  que si eixe es va fer ric de l'estraperlo, etc., etc." (Reme Canet), "Ma mare (1918) deia que era perdre el temps.

D'altra banda, era molt sociable i d'anar de visites" (Eusebia Rayó Ferrer), "Més que opinar, en feien. Una, tenia una botigueta, la iaia Carme (paterna). I, l'altra, venien llet de vaques, en ser una casa de pagès, la iaia Maria (materna). Diria que era inevitable. De fet, com ara, tot i els canvis" (Nuri Coromina Ferrer), "La meva mare no xafardejava mai" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2026, per telèfon, em digué que hi havia gent que els agradava doctorejar.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre les persones reservades

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre les persones reservades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 26 de juny del 2026 comentaren "Tothom té el seu caràcter" (Àngels Sanas Corcoy), "No n'he sentit parlar. Tenim una dita que diu 'Li han de treure ses paraules amb unes tenalles'" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Res" (Lurdes Gaspar), "Aquesta foto és dels meus padrins. La nena és la meva mare, i el seu germà. [ Aquesta padrina] era molt diferent de la padrina de part del pare. Ella era pagesa amb vuit fills i recordo que un dia va sentir dir 'A les dones, no ens agrada gens que ens donin consells'.

La mare m'havia dit que era molt morruda. Crec que tenia més estima que la meva germana perquè ella anava molt a l'altra padrina i li deia 'la muntanyesa' (perquè era d'Esterri d'Àneu) i tota una senyora. Jo, sempre m'ha agradat el camp, el temps de batre i fer pa a un forn que tenien i anar al mercat a vendre les verdures" (Júlia Aixut Torres), "Doncs, em sap greu: no puc dir-te'n res" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No en tinc constància de res. Tothom és com és! A casa, no en parlàvem. Només si eren bones persones o no" (Maria Dolors Sala Torras), "A mi, em deien que havia de ser reservada. La iaia em deia 'Els romerets tenen orelles'. També 'Te cuento un secreto, amigo. Mejor me lo callarás, si no te lo digo'" (Àngels Benaiges Martí), "Que eren persones rares, sense esma de participar en res" (Lydia Quera), "La mare deia sobre les persones que parlaven poc: 'Se li han de treure les paraules de la boca'" (Joan Prió Piñol).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Persones liberals, creatives, cultes i dialogants de la meua família (segle XIX)

Bon dia,

El 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una vila de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li demaní si el seu besoncle Manuel Alfonso Mas (“’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat es morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt culte, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric, però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a voltes, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver-se mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Era subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acolliment també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia liberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.

Ben mirat, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, m'indicà que, en relació amb la cultura popular, aquest besoncle, qui nasqué cap a 1869, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [ el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: 'Sindicato Agrícola San Isidro'. I el senyor Manuel Alfonso, l'oncle, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I, del Sant Antoni d’ell, n'és el lleó. Es féu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà [ , el que hi havia] abans de la guerra i [ el que feren] després de la guerra [ , 1936-1939]”.

I més: aquest avantpassat nostre, com he tret hui al meu amic Antonio Samper (històric alumne de classes de franc de "Valencià", nascut en 1954), devia ser un lector voraç.

Deia que la gent havia de ser formada perquè no hi hagués revoltes i, així, la cultura escrita i la del dia rere dia la fes més dialogant.

Altrament, conta mon pare que l'avi Nelo col·leccionà tots els comunicats de guerra de la Primera Guerra Mundial.

Finalment, dir-vos que tenia una màquina d'escriure Underwood (amb què jo treballí i que es féu malbé amb la DANA). Mon pare diu que era de segona mà i recorde que, cap a 1990, tenia, si fa no fa, cent deu anys.

"La barca ha parit", maternitat i lligam amb la terra

El 23 de gener del 2024, en relació amb la frase “La barca ha parit”, que el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) indica que diuen quan tiren la llanxa a la mar, Luis González Sese ens escrigué en el grup “El refraner valencià”, en què l’havíem publicada: “’Terra ferma’, ací, a la Marina, encara s’empra.

‘El marge ha parit’. En els marges de pedra seca, que aguanten la terra, diem que ha parit quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir. No sé si t’interessa, però la intenció és bona: ‘El marge ha parit’”. En acabant, li responguérem i començàrem un diàleg:

“-Això és una mostra més que el matriarcalisme té relació amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) són molt lligades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic (el llatí ‘mater’).

-Gràcies per l’explicació. Al marge, se li fa la panxa i, per a arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitar fer més mal i traure les pedres de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si això serà un desgavell, però la reparació sí que pareix un part amb cesàrea: obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, en traiem el xiquet i cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et pot servir per a alguna cosa.

-No és cap desgavell. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, cap a la mare (entesa, fins i tot,  com la Mare Terra), perquè és qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat.

-Al cap i a la fi, de la terra, en naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i de veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i de cuidar-la com a un fill era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, poc o molt, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, tots dos”. 

"Obra de llaurador", l'Horta de València

El 29 de gener del 2024, ma mare, per telèfon, em digué uns detalls sobre son pare (1906), en nexe amb la terra i amb els camps i, així, amb lo maternal: “Mon pare tenia gust pel camp i encara el treballava quan podia. Ell estava content: havia fet lo que li agradava i li donaven facilitats”. I ens agregà que, una vegada, “Mon pare tirà la recta [ al camp]”, o siga, el camí que uneix les dues bandes (ací, en relació amb séquies i amb camps).

Finalment, compilàrem dues expressions lligades al camp i que em transmeté ma mare: “’Faena de llauradors’, ‘Obra de llaurador’. Ho feien a consciència... i per al futur”.

I és que, com ens comentà el 14 de gener del 2021, en relació amb sa àvia Consuelo (nascuda en 1878), "Es vivia de la terra".

Vos ensenyaven jocs amb el paper de la dona

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven jocs amb el paper de la dona, en què es captava que el paper de la dona era determinant? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 19 de juny del 2026 comentaren "No" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa, no eren massa tradicionals. Cada un tenia la seva veu i discutia els pros i els contres de cada situació. No es comptava ni l'edat, ni el sexe" (Maria Dolors Sala Torras), "No. La realitat s'imposava sola, de manera tradicional. La dona, a casa i a cuidar fills i marit. Tot i que la iaia paterna Carme tenia una botiga petita de queviures i quatre fills, tots nois" (Nuri Coromina Ferrer), "Jo crec que no. Almenys, a casa nostra: ja sabíem el que havíem de fer. No era normal veure un xiquet jugar a les cuinetes i les xiquetes al buli-dali…" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguérem que "Hi ha jocs valencians arreplegats abans de 1947 que són mixts i en què la dona, fins i tot, fa de cap de colla ('de mare')"; "No jo recordo. Hi havia igualtat i tolerància. Per sort!!!" (Roser Canals Costa), "Sí: m'ensenyava a jugar amb el paper de dona" (Rosó Garcia Clotet), "No, però em va ensenyar a dibuixar sense aquesta intenció. Del paper de la dona, ja deia que ho aprendria, com va fer ella quan es va casar. Era una dona independent" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Algun" (Àngels Benaiges Martí), "I tant! Jugàvem a mares i filles. I en compraven nines i l'escura. A mi, no m'agradava gens jugar a això i me n'anava a jugar amb els xiquets a futbol...

Fins i tot, el meu pare em va comprar un baló. El meu pare m'ho consentia tot. Era un home molt avançat a la seua època" (Reme Canet), a qui posí que "Jo, amb deu anys, tenia una cuina i ma mare ho aprovava"; "No" (Lydia Quera), "A casa meva, el paper de la dona era primordial. Manava la meva àvia, però no es parlava del tema" (Angelina Santacana Casals), "No" (Anna Babra), "No" (Carmen Mahiques Mahiques), "I tant!" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 19 de juny del 2026, per telèfon, enllaçant amb els mots de Reme Canet, em digué que jo, quan era xiquet, jugava amb una cuina "I m'empastraves amb oli mitja cuina. Cassoletes, paelletes, platerets... d'alumini".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos parlaren de músics de la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de músics de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 12 de juny del 2026 comentaren "Sí: li agradava molt la música i les sardanes" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes vegades" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Hi havia una rondalla a la vila. I la iaia cantava

'Ji, Jim, pom, la guitarra;

jo, Jim, pom, el guitarró.

A les dones, punyalades;

i, als homes, un cop de bastó.

 

Lluís: no és gens de bonica. Jo recordo quan passàvem pels carrers. Enguany faré setanta-set anys. Per l'edat, es van morir i, és clar, es va acabar" (Àngels Benaiges Martí), a qui escriguí "És la primera cançó que llig d'aquest estil"; "Sí: ma mare" (Octavi Font Ten), "Ma mare, de 1918, sí" (Eusebia Rayó Ferrer); "No. L'àvia parlava d'en Machín [, un cantant cubà (1903-1977)]" (Anna Babra), "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, era una normalitat parlar dels músics i de la música. L'avi patern era el segon d'en Pau Casals. El pare era un àngel amb el violí.

A tooots, agradava la música, sobretot, la clàssica" (Montserrat Cortadella), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Alguna vegada, sí. Músics sense cap coneixement de solfeig que animaven els balls i altres celebracions" (Xec Riudavets Cavaller), "Parlava d'un músic que, de tant en tant, passava amb un carro, amb una mula i amb una pianola, i que la gent li tirava monedes.

Qui sí que hi passava sovint, potser cada mig any, era un venedor ambulant que anava per totes les masies i que, segons el que explicava, era com els venedors del 'Far West': et venia llençols, objectes per a la llar,... De tot" (Àngel Blanch Picanyol), "Recordo només que parlava d'Emili Vendrell (1893-1962), qui cantava 'Rosó'. En aquella època, penso que no n'hi havia gaire. O cap" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Ella tenia bona veu i cantava al Cor de Sant Andreu de la Barca. Ara no recordo, però valorava molt la Victòria dels Àngels [ , una soprano i cantant barcelonina (1923-2005)]" (Roser Canals Costa). Afegirem que Maria Dolors Sala Torras ens envià un vídeo i un missatge que deia "És la cançó tradicional del 'Mercat del Ram', a Vic. És típica. La cantàvem tots".

En Xiuxiuejar, el 12 de juny del 2026 reportaren "La meva mare em cantava cançons tradicionals catalanes, com 'La dama d'Aragó', 'Ai, adéu, Mariagneta', 'La presó de Lleida', 'A la vora de la mar'... I 'La Balanguera'" (Jaume Fàbrega). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Al Lleó XIV: el castellà, una llengua repressiva i exterminadora

 Missatges al papa Lleó XIV.

«El castellano es una lengua internacional muy rica, de una gran cultura, de gente de ciudad, de alto standing». La preferida pel papa entre les parlades en Espanya.

 

1. Hijo de puta, subnormal profundo, retrasado mental, hijo de perra, imbécil, idiota (*), tonto, maricón, capullo, cerullo.

Això aprenguí en una escola pública (entre 1977 i 1979), en un ambient en què, poc o molt, un 75% o més dels alumnes eren castellanoparlants i, la gran majoria, emigrants de terres castellanes i que havien passat a viure en Aldaia (una vila de l’Horta de València, on jo vivia).

 

2. hijo de la gran puta, hija de la gran puta, malnacido, ¡me cago en tus muertos!

 

****

 

Nota: Dedicat al papa i als seus escolans que exalten la llengua castellana com a portadora de cultura, de civilització i que silencien que va unida a una cosmovisió patriarcal ben reflectida en la figura del «macho ibérico», en la del «conquistador», en la del repressor i en la del místic i, així, en la de l’actual papa.

 

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l’Horta de València)

Nascut en 1971.

 

(*) Paraules d’un psicòleg, pel 1989: «Si tienes que insultar a alguien, no les digas ‘imbécil’, sino ‘idiota’, porque los idiotas tienen el coeficiente de inteligencia màs bajo» (sic).

Opinaven sobre els bons resultats

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren "No ho sé" (Xec Riudavets Cavaller), "Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s'arreglaven, estaven contents.

Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també! 

Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d'expressió de la paraula, amb respecte" (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Això sempre agrada tothom" (Àngels Sanas Corcoy), "Res en especial" (Angelina Santacana Casals), "Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, 'El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar'. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.

El teu missatge m'ha portat a aquests pensaments" (Lurdes Pino Anglès), Sí: l'àvia ho valorava. A vegades, l'èxit s'entenia de manera diferent al d'avui" (Anna Babra), "Doncs  encisades per l'alegria que això produïa!!!!!!" (Roser Canals Costa), "A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.

Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.

En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l'avi: 'Hem quedat bé, oi?'.

La cosa era 'fer fi' i semblar gent 'de món' i no fer mai el ridícul..." (Joan Marrugat), "El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parròquia de la Llacuna l'any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l'any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.

La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "A casa, el que ens deien era estudiar i aprofitar tot el temps per a tu i per als altres i tenir una vida completa" (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué "'És agradable ser important, però més important és ser agradable'. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar, ] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Criaren fills d'altres cases

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d'altres cases? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren "Sí. A l'escala de casa, s'organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).

Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.

Recordo amb molta d'amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l'àvia m'havia dit que, quan veia que algunes de les mares que hi havia a l'edifici, no podien alletar el nadó, ella se l'emportava a la casa grossa i ella mateixa l'alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare" (Lydia Quera), "Només quan alletaven.

També quan les famílies no podien atendre els fills: s'adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure'n, però sí que ho vaig sentir" (Àngels Sanas Corcoy), "A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d'una botiga important de Mataró ('La Parisién')...

M'ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l'hauràs sentida: 'Més puta que les gallines'“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "En el cas meu, no, però ho he sentit dir" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l'àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment" (Rosó Garcia Clotet), "No. Ella ho hagués fet, si s'hagués donat el cas. Era bona i generosa" (Roser Canals Costa), "Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.

La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d'un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare" (Àngels Benaiges Martí), "Sí: era bastant habitual al final del segle XIX i a principi del segle XX" (Daniel Gros), "Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir...

El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l'anomenaven, 'germana de llet')" (Carmen Mahiques Mahiques), "Sí: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida" (Octavi Font Ten), "Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà per als altres fills" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Eren a dida, les tenien" (Maria Galmés Mascaró), "No, Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren "Sí! La meva àvia 'aguantava' (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se'n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d'aguantar nens..." (Angelina Santacana Casals).

Finalment, ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que "Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d'ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.

Alletar un altre, més d'una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.

La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l'àvia de Joana (d'Aldaia) i sa àvia deia: 'Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El papa Lleó XI, el català en Catalunya i el "per si els clients"

 Bon dia,

<<La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies>>.

Pius XII, Radiomissatge de Nadal de 1954. Traducció feta per Pere Riutort  Mestre (1935-2021) i plasmada en el seu document «L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina -País Valencià, Illes Balears-«, editat en 1973.

 

En la web del Vaticà, hi ha versió en italià, l’original, però no ha estat traduïda al castellà, fet que no sembla casual: http://www.vatican.va/content/pius-xii/it/speeches/1954/documents/hf_p-xii_spe_19541224_ego-declinabo.html

Tot seguit, exposem el text en italià, la llengua de partida: <<La vita nazionale non divenne un principio di dissoluzione della comunità dei popoli, che quando cominciò ad essere sfruttata come mezzo per fini politici; quando, cioè, lo Stato dominatore e accentratore, fece della nazionalità la base della sua forza di espansione. Ecco allora lo Stato nazionalistico, germe di rivalità e fomite di discordie>>.

 

 

 

*Sobre el papa actual i la llengua catalana*

1. Se sap que el seu joc preferit és el tenis.

2. Per tant, és capaç de prendre la decisió quan ja siga el dia de l’acte religiós.

3. Se sap que és favorable a Palestina, com també ho era l’anterior. En setembre del 2017, alts càrrecs palestins estaven a favor de la política del govern espanyol respecte de la independència de Catalunya i del referèndum: https://www.lavanguardia.com/politica/20171030/432492875449/palestina-apoya-una-espana-fuerte-y-unida-y-apuesta-por-el-dialogo.html

5. Tenint present els punts 3. i 4., hi ha moltíssimes possibilitats que faça com el papa anterior, quan ja era en Catalunya: usar el castellà.

6. Cal recordar que, per exemple, Hilari Raguer, en haver estat elegit el papa Francesc, pensava que el pontífex es posaria de part del dret a l’autodeterminació de Catalunya i de la independència.

7. Sempre hi ha la justificació «És que, si no, hi perdríem clients».

Quan finirà, molts li diran un «Buen rollo, tío, buen rollo». 

 

Nota: Hui, 4 de juny del 2026, he pogut llegir aquest article, amb paraules del papa durant la primera entrevista que li feren, publicada en setembre de l’any passat.

Se’l defineix com un ciutadà del món (fet molt en línia amb el tarannà elitista) i ell reflecteix una preferència per lo místic, per «anar pel món» (desarrelament de la terra), per les màximes autoritats eclesiàstiques i, com ara, diu que ell és de tots els equips: https://www.omnesmag.com/actualidad/primera-entrevista-leon-xiv-pistas-pontificado

 

Vos ensenyaven sainets

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven sainets? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 30 de maig del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No hi havia tele" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí!!" (Àngels Benaiges Martí), "No: cançons populars (tant infantils, com també picants o bé de ball). Boleros i jotes mallorquines" (Maria Galmés Mascaró), "No és que m'ensenyés, però sí que, de vegades, recitava poemes" (Rosó Garcia Clotet), "No. Definitivament, no" (Angelina Santacana Casals), "Potser el pare en pogués fer referència a algun, però com a anècdota" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Em sembla que no" (Joan Prió Piñol), "Nosaltres, a casa, cantàvem les cançons de les caramelles, les de les sardanes i de taverna, lletres fetes de poema i amb sàtira. Tot molt divertit" (Lydia Quera), "No" (Carmen Mahiques Mahiques), "No. L'àvia, segur que en sabia, però..." (Anna Babra), "A mi i als meus germans, no ho feia mai" (Roser Canals Costa).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 30 de maig del 2026, per telèfon, em digué que els sainets "Era una crítica a la societat ('L'escaleta del dimoni': 'De rebot', una que vol festejar una filla i que envia son pare...). Me'n recorde, d'un altre, sobre el no parlar valencià i parlar castellà perquè això era més de luxe.

Els sainets, normalment, era en alguna festa o en alguna plaça de la vila, on actuava gent de la vila o que venia de fora. En canvi, els joguets còmics, majoritàriament, era la gent de la vila qui ho feia.

En Alaquàs, com en Aldaia [ , dues viles de l'Horta de València], hi ha hagut molta afició al teatre casolà. Jo he vist obres prou bones. Molts diumenges hi havia gent que actuava en el carrer de Sant Hipòlit, d'Alaquàs. Els joguets còmics solien fer-los la gent més jove; les obres més grosses, els qui tenien més rodatge". 

Adduirem que li parlí un poc sobre el sainet "El virgo de Vicenteta", del valencià José Bernat Baldoví (1809-1864), publicat en 1845, en què, fins i tot, es fa una defensa de la dona; com també de Pere Capellà i Roca (1907-1954), qui, en algunes obres de mitjan segle XX, defén la llengua catalana, la terra i exposa que, com diu un sainet seu, "Sa madona du es maneig". Pel 2021, llisquí ambdues obres.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Feien un cos contra els dolents

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien un cos contra els dolents, és a dir, contra les actituds que no són de bon cor, contra la maldat? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 de maig del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes dones ho feien. Sabem cadascú de nosaltres en funció d'on vivien, com i contra qui.

La majoria de les vegades, pel cap baix, no era just.

L'àvia prou feina tenia a fi de no veure-s'hi inclosa.

Sé que el que fas és difícil, però hi ha qüestions que...

La vida, a la ciutat (i, als barris, encara més), era diferent de les zones rurals.

No et molestis pel que dic. M'atreveixo perquè crec que ho fas de bona fe, però compte! No sóc ningú per dir-ho" (Anna Babra), "Sí" (Josefina Moya Martínez), "Sí. I tant! En van ensenyar unes valors que sembla que avui van escasses. No és el mateix viure en una vila que en una ciutat, Lluís. Tu ja ho saps: a pagès o en una vila, es palpava més la terra" (Rosó Garcia Clotet), a qui responguérem "I tant que no!" (que no es viu igual en l'ambient rural que en una ciutat); "Nooo" (Maria Dolors Sala Torras), "No ho conec" (Xec Riudavets Cavaller), "No, Lluís. Nosaltres vam tenir una vida bastant amunt i avall i no vam tenir temps per a veure gaire coses" (Júlia Aixut Torres), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Mai" (Lydia Quera), "Lluitaven contra la maldat, però no podien destacar, van tenir un 'fre': els van acusar falsament. Els meus iaios, exiliats a França: un, va morir al camp de concentració de Bram; i l'altre, va morir dels patiments poc temps després d'acabar la guerra. El meu pare era menor, li van falsificar l'edat i el van tancar a la presó: prop de nou anys de treballs penats.

La meva mare, presó. Tot i ser menor, hi havia un correccional.

No podien lluitar: els va tallar 'la dictadura'. Però sempre lluitaren per la dona, per tothom desvalgut i contra la mala gent" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, no ha suportat ningú la maldat. Ningú. I jo he estat la més revolucionària: abans i ara, que sóc vella. Que no puc: em reivindico amb escrits" (Montserrat Cortadella), "Em sorprèn una mica la qüestió. Jo diria que NO" (Angelina Santacana Casals).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos parlaven sobre arbres fruiters

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre arbres fruiters? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 22 de maig del 2026 comentaren "No ho recordo" (Àngels Sanas Corcoy), "No, però tenien una figuera" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. I tant!  Eren dones camperoles. Fins jo, també quan era jove, he anat a treballar al camp, a recollir diversitat de 'fruits'" (Àngels Benaiges Martí), "No" (Lurdes Gaspar), "I tant! La família de la mare eren pagesos a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Tenien un camp ple de presseguers, de pomeres, unes pereres i algun cirerer.

Quan veien el temps una mica insegur, patien i resaven.

Jo deia als meus avis: '¿Per què no poseu una tela per tot el camp i, així, la pedregada no serà tan dolenta?'.

Ells responien '¿No veus que seria molt car?'.

I ara, a molts camps, se'n posa!!!!

El temps és el temps!!!" (Roser Canals Costa), "Sí: sobre un ametller que hi havia a la carretera de l'Estany. I en parlava i el cuidava com si fos d'ella, fins al punt que s'afanyava a recollir les ametlles perquè, 'Si no, aquell cony de castellanots fotuts, me les fotran!!!'" (Àngel Blanch Picanyol), "Això sí: nespreres, tarongers de la sang, llimeres..." (Reme Gadea Blasco), "Sí: sobretot, l'àvia materna" (Rosó Garcia Clotet), "Sempre m’ha agradat el camp, diferent dels meus germans. La padrina de part de la mare, la casa on vivia tenia l'hort emmurallat i arbres fruiters i jo ja sabia quan podia menjar la fruita de cada arbre.

Recordo que tenia un ginjoler que la fruita era vermella com les cireres i, a la rama de l'arbre, hi havia uns pinxos que els fèiem servir per a menjar caragol. Jo en tinc un, de ginjoler, a l'hort, que no és el mateix: el van comprar un any a València. També té pinxos, més petits.

De part de la família del pare, tots els estius anava a passar uns dies quan era el temps de batre i, al costat de l'era, hi havia un arbre d'albercocs que eren tan dolços que les formigues es posaven dintre als de terra. Allí vaig aprendre a empeltar els arbres fruiters.

Jo sempre he pensat en Lleida i en els camps de la meva família: sempre l’he enyorada i fa setanta-sis anys que ja no hi visc. Alguna vegada hi he estat, però poquet… Poca cosa puc explicar-te, però sempre pots trobar alguna cosa interessant. Te'n parlaria tot el dia" (Júlia Aixut Torres), "No record que me'n parlassin mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "I tant!" (Josefina Moya Martínez), "Sí. Els arbres fruiters eren explicats amb aromes. Per exemple, que la figuera era una enamorada de la terra i que, per això, es feia bonica en tot lloc. Que la cirera era creixent amb patiment. Del nespre, que, fins a l'any vinent, no tornaria" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 22 de maig del 2026 plasmaren "Jo tenc ses arrels a la pagesia. I és clar que ens en parlaven: com emprar es fruits, confitures, assecar, quan era hora de collir..." (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 22 de maig del 2026, per telèfon, em digué "Nosaltres, en el camp, teníem cireres, pomes d'hivern, poma de l'agredolç (no massa grossa, però les feia agradables, se les estimaven molt). En l'altre camp, albercocs (en la partida del Terç, en Alaquàs). I, fins i tot, hi havia un codonyer que les rames donaven a la carretera i, a vegades, n'agafaves uns quants [, de codonys].

En l'hivern, era cacaus, tramussos, carabassa, pomes d'hivern i, fins al Nadal, hi havia meló de tot l'any. I allí tens ta mare escampant cebollins, arreplegant-ne,...

Mon pare (1906-1992) entaulava i jo anava damunt de la taula per a aplanar el camp. 

I l'avi Miquelet (1874-1965), si podia, també anava al camp ('Va!...'). Eren molt treballadors.

A mi, m'agradava el camp... i m'ha agradat".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Deien refranys sobre els pagesos (els llauradors)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien refranys sobre els pagesos (els llauradors)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 16 de maig del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. En coneixien bastants” (Xec Riudavets Cavaller), “No vaig tenir la sort de conviure amb les iaies. I la meva mare, possiblement, en tindria, però no en recordo. Em sap greu” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Algun refrany deia ma mare, encara que no tenien terres, ni llauradors:

‘Boira a Pipa i boira al Castell, pica espart i fes cordell'” (Octavi Font Ten), “Al meu pare, li agradaven els refranys i alguna vegada ens deia ‘El pagès sempre mira al cel’, ‘Pagès, pagès, si vols salvar: la fava, espessa; i el cigró, clar’, ‘Al pagès endarrerit, cap anyada és bona’. Si en recordo, d’alguna [ dita] més, ja te les enviaré” (Júlia Aixut Torres), “Sí, sí, alguns. La iaia materna i la paterna. ‘Al juny, la falç al puny’, ‘Qui té un bon favar, té un bon germà’, ‘Tot aquell qui sembra, cull’, ‘Quan plou a clotxinetes, aigua a les bassetes’, ‘No cal tant orgull pel poc de fruit que es cull’” (Àngels Benaiges Martí, qui ens deia que era lligada al camp des que era petita), “Segurament. Ara no se me n’acut cap” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Àngels Sanas Corcoy), “Els meus avis tenien refranys per a tot: per al temps, per als animals. Fins i tot, de les festes de la matança del porc, de veremar, de cacera…” (Lydia Quera), ” A casa meva, no” (Angelina Santacana Casals), “Sí que en deien: eren pagesos. Només en recordo un que feia referència a les tempestes amb llamps i amb trons: ‘Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara: no ens deixeu!'” (Àngel Blanch Picanyol).

En el meu mur, el 16 de maig del 2026 posaren “Síí. A Mallorca, parlava quasi de tot ‘en termes’, en refranys, en dites… Tot un món que jo, quan era ben petita, entenia perquè, com saps, ‘Hi ha roba estesa’;  i jo, bones orelles” (Maria Galmés Mascaró), “La mare deia ‘Maria: no et cases amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i et farà llevar a les tres'” (Àngels Salvador), “Mu mare tenia una dita per a cada moment” (Conxeta Fortesa).

Per correus electrònics, el 16 de maig del 2026, ens n’enviaren: “He fet un recull d’uns quants refranys…

Sempre endavant.

Rosa.

‘Quan l’octubre és arribat, llaura la terra i llaura la mar’.

‘Llaurada, per Tots Sants, mata l’herba dels camps’.

‘La llaurada de Sant Andreu, la millor que fareu’.

‘El bon favar: per Tots Sants, has de sembrar; i, pel gener, s’ha de cavar’.

‘Per Sant Andreu, a les oliveres, llaura el peu’.

‘Sembrar pel novembre; i llaurar pel desembre’.

‘De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir’.

‘Corri, pel camp, l’arada ; i, per la casa, la fillada’.

‘Casa que llaura i treballa, mai hi falta gra, ni palla’.

‘L’edat avançada no és per l’aixada'” (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 16 de maig del 2026, per telèfon, en relació amb els mots d’Octavi Font Ten, em digué “Això devia ser per a preparar la collita de tomates”. Ben mirat, ens afegí que el llaurador era pendent del cel (sol, núvols, pluja…) i la dita “Quan març fa de maig, maig fa de març” i “Març marcer, sol carasser”. Agregarem que, el 29 d’abril del 2022, ens reportà amb el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” acompanyat de l’explicació: “Noblesa: ‘No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat'”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Solien preparar les festes del barri

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿solien preparar les festes de barri? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat).A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 15 de maig del 2026 ens comentaren "Ells, no, però ho feien altres persones" (Àngels Sanas Corcoy), "Un grup de persones, sííí. Però hi havia una comissió de festes" (Maria Dolors Sala Torras), "Tothom participava de les poques activitats socials que eren extraordinàries. Com la Festa Major, Festa de les fruites, etc., etc..." (Margarita Pou Marfany), "No" (Lurdes Gaspar), "Som d'una vila petita. Quan era festa, era tot el poble junt per celebrar Sant Antoni i Sant Antoniet, Carnestoltes, Setmana Santa (actes religiosos), Santa Magdalena (la patrona, una festa de germanor), Festes Majors (Sant Llorenç, patró del Pinell de Brai). No teníem tampoc menjar especial, tots eren molt humils: família de miners i complementant amb la palma: llata per a sàries i cabassos" (Àngels Benaiges Martí), qui ens envià missatges de veu amb altres explicacions en nexe amb el tema; "Sí. Totes les festes: les de Pasqua, les del carrer que tocava i les de la festa de la vila" (Lydia Quera), "No ho sé"  (M Pilar Fillat Bafalluy), "No: diria que tenien massa feina a sobreviure. La iaia paterna, Carme, per tenir quatre fills i l'aiguat del 1940 (que se'ls va endur la botiga de vins i, encara que la van recuperar més petita en un altre barri, els costava).

La iaia Maria, materna, qui vivia en una casa de pagès al centre de la vila, el seu home, en Josep, el meu avi, va morir molt jove. Ella va restar viuda jove, amb tres fills i altres que havia perdut. De quan eren més joves, no ho sé" (Nuri Coromina Ferrer), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Ma mare no era molt festera. Però ma tia, sí. Quan jo era xicoteta, que feien festes en el meu barri (el raval), ella era la que en feia les disfresses, ella també participava en les folies i en tot. També recorde gitar-me amb ella i, de la cambra estant, veure la 'cordà'. Tots els valents corrent davant dels coets. Records molt bonics" (Reme Canet), "A la meua família, no" (Octavi Font Ten), "Ella era activa, però tranquil·la. Tenia il·lusió per a col·laborar en tot el que calgués" (Roser Canals Costa), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "Segurament, que algunes ho feien. La família del pare, segur que no" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "Que jo sàpiga, no" (Anna Babra), "Sí, Lluís" (Josefina Moya Martínez).

En el meu mur, el 15 de maig del 2026 posaren "Sííí. Vivien as camp i sempre hi havia ball aquí o allà" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 15 de maig del 2026, per telèfon, em digué "Abans es vivien amb més intensitat. En Alaquàs, la del Porrat (quasi com una festa patronal dedicada al patró Sant Francesc [ de Paula], encara que no ho fóra). En Aldaia, la de Sant Antoni, la de Sant Miquel i la de Sant Rafel. Era més arrelat en les viles no tan pròximes a les grans ciutats".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Escrit d'un mestre a mestres i a pares

Bon dia,

Qüestions per a mestres i per a pares amb algun fill estudiant.

Si esteu a favor de la vaga,

¿esteu disposats a acceptar que els partits "d'esquerres", "progressistes", "transversals", "per a eixamplar la base"...

A) no han promogut les humanitats en l'ensenyament i que el PSOE, en temps de Felipe González com a president del govern espanyol, retirà aquesta especialitat de Magisteri?

B) solen anar acompanyats de polítics amb una política típica de les cultures patriarcals, per exemple, de la castellana, famosa pel seu "ir a matar al director" (expressió que no té traducció cultural, com ara, a l'anglés, com, cap a l'any 2014, em digué un irlandés?

C) no difonen que, a partir dels decrets de Nova Planta (1707-1716), els territoris en què la llengua catalana és la vernacla han estat donant molt a lo que era el Regne de Castella (i a terres en què la llengua castellana és l'autòctona) i que els castellans estan avesats a viure de la solidaritat d'altri i que tenen tendència a dedicar-se més a fer vida pels bars i a la filosofia de vida del menjar i jaure?

D) la cultura castellana, en el segle XIV, ja era associada en terres catalanoparlants al "furtar i mentir", com posa Francesc Eiximenis en la seua obra "Lo Crestià" (capítol 894)? 

i E) no estan per un model d'educació i, igualment, d'ensenyament, en línia amb el matriarcalisme català, encara que això implique haver de descartar diàriament la política del "buenrollismo" de l'actual primer ministre espanyol, de l'anterior, del president Salvador Illa, de Pere Aragonès, de Ximo Puig i, ben mirat, el culte al "famoseo" de Mónica Oltra, de Joan Baldoví i de Joan Ribó, a canvi de ser vosaltres mateixos sense disfresses, ni complexos?

Gràcies. Jo, sí, com moltes persones que conec.

Finalment, dir-vos que he exercit de mestre d'adults, de xiquets i d'adolescents. Contracte en el curs 1998/1999 per a fer classes extraescolars de "Valencià" a adults en un institut d'Aldaia (l'Horta de València).

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Notes: Estudis de Magisteri (especialitat Humanes, 1994).

He fet classes de franc a adults.

En els cursos 2002/2004, ensenyava la llengua vernacla en l'emissora municipal "Aldaia Ràdio", d'Aldaia (l'Horta de València), com a membre de la Coordinadora Ecologista Veïnal d'Aldaia-Alaquàs (CEVA).

Heu estudiat la possibilitat de reforçar un ensenyament en línia amb les escoles lliures, com ara, "Escuela Libre Paideia" (de Mèrida)? ¿I la dels pares que fan de mestres en casa i, en acabant, els fills es presenten a una mena d'examen d'Estat? En el Poble colla (d'Amèrica del Sud i matriarcalista), l'àvia Damiana evitava que els xiquets anassen a les escoles en què no s'ensenyava sobre la cultura vernacla, ni la llengua autòctona.