Rondalles, succeïts i anècdotes recopilades en 'Folklore valencià'

 

Rondalles, succeïts i anècdotes recopilades en l’obra “Coses de la meua terra. Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

En el 2023, accedírem a l’obra “Coses de la meua terra”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, publicada en el 2012 (en edició facsímil) per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Consta de tres tandes: la de 1912, la de 1920 i una, pòstuma, de 1947. 

Francesc Martínez i Martínez (Altea, la Marina Baixa, 1865-1946), fa una recopilació que, en paraules plasmades per Josep M. Baldaquí en aquesta edició del 2012, permet trobar “la màgia del seu passat recent i les seues tradicions, l’emoció de recordar jocs que van jugar de menuts, les cançons que es cantaven i encara es canten, el lligam amb la terra, els costums, el paisatge, la llengua... que és imprescindible per a poder-nos sentir ancorats a la nostra terra i, alhora, ciutadans d’un món amb el qual compartim una gran part d’aquest bagatge cultural”. Això sí, com escriguí en la mateixa plana on figuren aquestes paraules (la qual no porta número, ni lletra), “ja que abunden les cultures matriarcalistes”. Com a exemple, només en la península ibèrica, n’hi ha la galaico-portuguesa, l’asturiana, la basca, la catalana i l’occitana (en la Vall d’Aran).

Quant al folklorista, ell mateix, en la introducció, dedicada “A mon fill Pere Joan Martínez i Pardo”, comenta[1] que “he pensat recollir en este llibret un manoll de coses pertanyents a persones, fets i dites (...). Invenció, no n’hi ha. De modo que açò no són rondalles, ni invencions; no he fet més que transcriure lo que, personalment, he conegut i observat, i repetir lo que ma bona àvia[2], en les hores de la sesta de l’estiu, quan jo era xic, em contava per a que, entretenint-me, no eixira a prendre el sol. Més tard, ja fadrí, li les vaig fer repetir; i ara, en el portal de la vellesa, jo les empremte per a que no es perden”.

Tot seguit, en el pròleg, escrit pel seu amic Francesc Badenes Dalmau el 4 d’octubre de 1911, podem llegir “quan u es llança al mar sense vores del folklorisme, (...) fent pesquera de tota invenció anònima, encara que, alguna manifeste ser filla d’una esment privilegiada, és, en extrem, feixuc i perillós el propòsit.

Són hui ja molts els barons claríssims que s’han dedicat al folk-lore i cal dir que, ja fent una replega de lo que el poble manté en son llibre sense fulles; ja, altres, sistematitzant les encontralles, l’obra és, aleshores, abundosa i fructidora” (VII-VIII), “lo que es manté en el poble com expressió de la seua saviesa” (IX) i que “la invenció del savi haja servit de suport a l’ànima del poble” (IX). Igualment, aquesta “modesta producció popular” (IX), ha ajudat “al savi, per a que, sobre ella, alçara tot un edifici artístic” (IX). Ara bé, aquesta bastida, com Francesc Badenes Dalmau plasma en la pàgina XI, es fa “Tot molt conforme amb el caràcter de nostre poble, irònic i burlesc, que sol fer, de lo més seriós, una paròdia satírica” (XI).

Com a exemple, al costat d’aquestes paraules, el 25 de novembre del 2023 posàrem una dita que aprenguérem els primers anys de la recerca sobre el matriarcalisme (potser cap al 2022), gràcies a l’exposició en Facebook de cançons eròtiques en llengua catalana: “Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”.

I, per a reforçar-ho, el mateix prologuista escriu que no havien arreplegat “les mil i una endevinalles que el poble diu a tothora en ses reunions familiars, d’un modo molt humorístic i expressiu, per no dir malicciosament, revestides de formes crues i atrevides, per a, després, donar un solució honesta” (XII). De fet, hi ha rondalles que van acompanyades d’endevinalles i, si no, de cançons eròtiques o, simplement, que reflecteixen aquest erotisme, el qual, sovint, enllaça amb vocabulari hortolà (un tret matriarcalista).

 

---

[1] Al llarg de les cites relacionades amb aquesta obra (en les tres tandes), farem adaptacions lingüístiques i escriurem algunes formes genuïnes; en ambdós casos, per a facilitar-ne la lectura i la comprensió.

[2] En l’original, “ma bona agüela”. Cal recordar que els mots “abuelo” i “abuela”, en el País Valencià, quan s’adoptaren del castellà, s’empraven com a mitjà de menyspreu cap als avis i cap a les persones grans. En aquest sentit, ma mare em contà una anècdota relacionada amb son pare (el meu avi matern), quan ell encara no havia tingut cap net.

La maternitat en associacions de dones del segle XXI i en el matriarcalisme

Hui, a migdia, com he comentat a ma mare, he trobat la web de l'associació valenciana "Mamare" (https://mamare.es/ca/quienes-somos), de defensa de la maternitat.

I, immediatament, he vist escrits de dones que havien sigut mares junt amb fotos en què, sovint, alleten dos fills.

Resulta interessant copsar que el tema de la maternitat com també el de l'adolescència, el de la joventut, el del paper del pare i el de la mare i el dels ancians (això sí, en línia amb l'educació matriarcal), es plasma molt en rondalles recopilades abans de 1932, en comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, estan ben vists en les cultures matriarcalistes... i en moltes paraules d'aquestes mares del segle XXI.

Personalment, soc una persona que, des de xiquet, m'ha agradat el tema dels nadons, dels xiquets, de l'educació i, fins i tot, de l'ensenyament. Potser ja fa uns mesos, ho diguí a ma mare i ella em confirmà que, des de petit, jo hi havia mostrat interés.

Afegirem que hi ha qui podria considerar-ho com una debilitat impròpia d’hòmens. En qualsevol cas, tornem a dir: aquestes bones relacions, àdhuc, entre el pare (com a educador) i els fills..., i que empiulen amb valors que, a nivell mediàtic, solen considerar-se femenins, compten amb l'aprovació dels recopiladors: els plasmen.

Igualment, hi ha artistes, com ara, Miquel Torner de Semir, que fan obres en què la mare acarona, dona de mamar, etc. nua i tot. I que, quan els veus, captes la gran importància de les relacions entre els pares i els fills, entre qui mena i el cor, les emocions i els sentiments d'altri. 

La llengua materna de la pagesia, de les dones, de la gran majoria de la població

La llengua materna de la pagesia, de les nines i de les velletes, de la gran majoria de la població.

Continuant amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (fet en 1903), quan comença a descriure i a enllaçar la llengua materna (la catalana) amb paraules i amb adjectius, diu “Ella, tal com és, fresca, senzilla, patriarcal, més pagesa que ciutadana i més popular que culta, té la virtut d’atreure els esperits a les fonts naturals i eternes del sentiment; ella enrobusteix i tonifica la inspiració viciada per l’intel·lectualisme cavil·lós i els refinaments (…) dels grans centres de cultura; ella és bany de sol, de salut i vida, frescor de marinada, netedat de cor que reconforta i embalsama”. Per consegüent, la vincula amb molts trets matriarcalistes: la frescor, la senzillesa, els pares (que és el sinònim a què ací correspon el terme patriarcal, no amb el de model de vida), amb el camp (la pagesia i, de pas, amb la terra), amb lo popular i conegut (en lloc de fer-ho amb l’individualisme urbà que comportaria el no ser coneguda per moltíssimes persones), que atrau les fonts de vida (i, així, les dones, qui són les primeres transmissores en els nens), com a enfortidor de l’ànima (tonifica) i del pensament que té a veure amb la terra, l’aigua que apaivaga, la mar, la innocència (netedat de cor)…

Per això, ell es decanta per la llengua catalana, la de la casa pairal, la de la terra on ha nascut i que s’hi havia desenvolupat al llarg de molts segles entre la gran majoria de la població, després de l’arribada de les tropes del rei Jaume I i de la repoblació cristiana iniciades en el segle XIII. I ho expressa a un amic: “Jo li responia:

-Certs personatges de les narracions d’en Pereda no parlen el castellà del novel·lista (…). Però quan l’emoció vibra i el pensament s’enlaira, (…) acuden als llavis, sense artifici ni violència, no les formes dialectals, sinó les formes originàries i comunes a tots els pobles de llengua catalana”, és a dir, la d’una llengua materna que, encara que respecta les formes locals, recorre a les més comunes i literàries que, a més, estan arrelades en la cultura popular mallorquina i molts dels altres territoris catalanoparlants.

Això explica que, tot seguit, Joan Alcover adduesca “Travessàvem el meu amic i jo pel vessant de la muntanya, coberta de bosc; el silenci solemnial de l’hora baixa s’estenia pel gran espai que dominàvem; el campanar d’una ermita llunyana va tocar l’Angelus; una vella i una nina que allà a prop recollien llenya menuda se posaren a resar. Jo vaig dir aleshores:

-Què resen?

-Què vols que resin? L’Ave Maria.

En efecte; mes diuen les dones, no ses dones; el fruit; no es fruit (…). És una llengua erudita? És antiquada? No és així com ens ensenyaren a tots les oracions? Doncs aquesta és la llengua dels poetes”.

En resum: la llengua del poeta (ací, un home que també fa poesia escrita) encaixa amb la del poble, simbolitzat per les pregàries, la vella (el passat), la nina (el futur), el matriarcalisme (l’anciana que fa de mare i d’educadora de la xiqueta) i, òbviament, amb el llenguatge culte que, en el camp de lo religiós, havia passat de generació en generació, malgrat que, a nivell de carrer, com ara, s’empràs l’article salat (“ses dones”, “es fruit”), en lloc de formes que, igualment, havien sigut històriques en les Illes Balears. I, així, l’escriptor parla i escriu “en la llengua que begué d’infant en els pits que l’alletaren. (…) la musa camperola d’aquell racó de món ha vençut la musa capitalina”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

"La cultura valenciana és matriarcal", alguns trets

Hui han vingut els meus pares i, entre altres coses, hem parlat una miqueta sobre un capellà que demà passarà a substituir u que hi ha hagut en el poble durant més de vint-i-set anys. 

I ara, a primera hora de la nit, he recordat que, cap a desembre del 2010, aní al despatx d'un psicòleg i capellà i em digué unes paraules interessants:

"— La cultura valenciana és matriarcal" (sic).

I li demaní:

— ¿Com que és matriarcal?

— Sí, mira: quan un matrimoni, per exemple, van a missa, abans d'eixir de casa, la dona pregunta a l'home '¿Has agarrat diners?'. I, com ara, quan els dos van pel carrer i agarradets, l'home va per la dreta i, més d’una vegada, ensenyant la mà dreta, lliure, com qui saluda".

I el psicòleg prosseguia:

— Però la dona, amb el seu braç dret, ¡agarra l'home! És a dir, amb el de la mà dominant: ella mana. 

****

Doncs bé, no sols en refranys, sinó en rondalles recopilades abans de 1932, en comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en cançons d'abans de 1970, en poemes escrits o arreplegats (a tot estirar, cap a 1955), i, òbviament, en fotos de parelles catalanoparlants (i d'arrels catalanoparlants) anteriors a 1930,... es reflecteix el matriarcalisme. 

Per això, és tan important actuar molt oberts, bona empatia, respondre com prefereixes que facen amb tu i, com ara, paciència... i molta espenta. 

I demà, més, com l'àvia que narra "rondalles" als nets, a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, amb facilitat per a empatitzar bé, ben tractada, agraïda, com moltes persones que coneixes

Avant les atxes.

La importància de la manera de viure dels avantpassats i dels qui viuen

Paraules de hui:

"La meva mare m'explicava vivències en veu suau", Rosa Rovira .

"Recordo els contes de la besàvia, amb veu suau i tendresa", Montserrat Cortadella.

****

De vesprada, i, com més avançava el dia, més, recordava el to de veu de ma mare (quan m'havia dit unes paraules de l'avi patern de son pare, avi que hauria nascut cap a 1850-1855) i captaves com si estiguesses acompanyat.

Però, a més, comentes a ta mare que les persones que t'havien plasmat paraules que empiulaven amb suavitat,... havien rebut lo que podríem dir educació matriarcal. Sí, eixa manera d'educar (no sols en casa i en la família) molt semblant a lo que podem llegir en llibres o bé en Internet, quan posen "societats matriarcals". I ella, molt participativa en la recerca, responia com l'alumne de ment oberta: receptiva.

Igualment, copses la importància de recopilar sobre els avantpassats (els teus i els de moltes persones catalanoparlants). Però no per enyorança, sinó com un mitjà per a que tu, més persones i, òbviament, els qui ara estan en la infantesa, en l'adolescència o en la joventut, coneguem més i millor com es vivia abans, com fa uns cent anys, per què la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista i per què el present que vivim és com és i, en més d'un cas, què se'ns ha ocultat en relació amb temes que solen eixir molt en els mitjans de comunicació social i en més d’una conversa ordinària. 

I demà, més, com l'àvia que narra "rondalles" a nets, a persones de totes les edats, amb ment oberta, amb esperit comunitari, maternal, matriarcalista en la seua manera de viure i amb suavitat en les paraules.

Arbres, fruites i animals femelles i matriarcalisme

Comentaris d'una dona (ací, Rosa Roure), enviats el 8 de setembre del 2023 en un missatge:

"Hola, bona tarda,

L’altre dia, mentre fèiem la compra, el meu home va agafar un meló i, en arribar a la caixa, li vaig dir:

-Has agafat un meló mascle i no serà gaire bo!

Avui l’hem començat i, tal com esperàvem, no tenia gaire sabor. Llavors, he pensat en el teu estudi (per si és interessant): que, a la natura i també en els animals, hi està present el matriarcat...

Hi ha arbres mascles i femelles, els mascles no fan flor, ni donen fruit: per exemple, el roure mascle no dóna glans i el femella sí. I, així, en molts altres.

Quant a la fruita, per exemple, el meló mascle no te gaire sabor i el femella sempre és més bo.

En els animals, passa el mateix: el porc femella té el doble de sabor que el mascle; per Nadal, és més gustosa la pava que el pavó. El pernil, igual (actualment, en les paletilles ibèriques, ja ho identifiquen posant que és de femella)... Etc.

A casa, sempre es deixava porcs femella per matar a l’hivern.

Salutacions,

Rosa".

"La Lluna i el Sol", una rondalla matriarcalista en què la Lluna fa de mare

Ací tenim una foto de la rondalla "La lluna i el sol", recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra "500 històries i llegendes de les terres de Lleida".