Part de la recerca, plasmat ahir en la web "Malandia" i en Twitter.
****
Prosseguint amb aquest passatge en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’autor medieval agrega que “La dona està aquí tants anys fins que és prenyada. Llavors, se’n torna la bergada amb llurs mullers, puix han complits els afers i llur delit” (p. 64). La bergada és la colla.
I més: “si algun
home mullerat no té infants, nosaltres, amb els nostres sants, els en fem dar” (pp.
64-65). Resulta interessant captar l’alternança de les formes “maridat” (que
ha pres marit, en línia amb la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis
Catalans) i “mullerat”
(que ha pres muller, d’acord amb la mateixa font), com si hi hagués
una major igualtat entre hòmens i dones, tenint present que aquesta obra és a
cavall del segle XIV i del XV.
En accedir a la part dels versos
246 a 339, trobàrem un detall que no figurava en l’adaptació narrativa i que,
de pas, és silenciada (la qual hem remarcat en negreta): la dona és sobirana,
com en el poema “Desde Torrent, a Inglaterra”, dins del llibre “A riures
toquen”, del valencià Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956),
qui escriu que, en l’Horta de València, “El nostre peix no té espina. / Açò és la regió ¡divina! / (...)
La dona, ací, és sobirana” (p. 86). Heus ací els versos en què
capim què plasmà Francesc de la Via (en l'Edat Mitjana):
“Si li plagués voler-me pendre
per servidor, més prearia que ser senyor de tota França. En ella, floreix i
s’avança tota proesa, humilitat i gentilesa i bon capteny” (p. 65), és a dir, i bon capteniment; “i raonar amb
noble seny qui l’envolta; esta mereix portar corona sobre son cap; aquesta val
i pot i sap a qui li plau i, si li plagués que sota clau amb ella dormís, no té
tal goig cap confessor en paradís” (p. 65). Una dona, per
consegüent, que empelta amb la de moltes de les rondalles recopilades abans de
1932.
A continuació, vejam què diu en
la secció en relat de Jordi Vinyes (de 1989):
“Si, a ella, li plagués que em
volgués pendre com el seu servent, jo ho prearia més que no ser senyor de tot
França. En ella, floreix i destaca tota excel·lència, humilitat i gentilesa i
bon capteniment i enraonar amb noble seny; aquesta dona val i pot i sap a qui
li agrada i, si li plagués que, sota clau, amb ella dormís, no té tal goig a la
glòria del cel cap confessor” (p. 27).
Ens podríem demanar si, en
aquesta edició d'octubre de 1989, quasi catorze anys després de la restauració
borbònica postfranquista, hi ha hagut por al ridícul o, com ara, si la frase ha
estat ocultada perquè el recopilador no l'ha considerada políticament correcta:
una diferència ben manifesta en llegir els versos originals que figuren en la
segona part de l’obra.
En qualsevol cas, això diu en el
llibre.
