Comentaven sobre l'arribada de la nit, sobre les postes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre l’arribada de la nit, sobre les postes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 26 d’abril del 2025 plasmaren “A mi, no. No recordo gens. Però el meu pare pintava quadres: o es veia com era matí o cap el tard” (Àngels Sanas Corcoy), a qui comentàrem “La vesprada (el dia ben avançat) és un dels moments que més apareix vinculat amb la dona i amb lo femení com també ho fan la tardor i l’hivern”, “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “No. No ho recordo pas…
D’aquests fets ‘sentimentals’, no se’n parlava” (Joan Marrugat), “M’has fet recordar, que la padrina a l’hivern, aquells dies de boira espessa (sóc de Lleida), quan queia la nit, es posava neguitosa i patia si havia de tornar sola a casa. Deia que, a les nits de boira, sortien els esperits” (Contxi Enjuanes Carrera), “La nit era misteri, perill, se’n parlava poc. La nit era per dormir” (Xec Riudavets Cavaller), “Per descomptat. De nit, fèiem poesia amb la lluna, la miràvem molt de temps. l besots, a dojo. I, al matí, cantàvem la bona cançó del matí: ‘Matinem i, si matines, tot aconseguit amb alegria, tot el dia'” (Lydia Quera), “I tant ! La meva àvia (‘padrina’,  doncs era mallorquina), em cantava: ‘Hora baixa, post el sol, plorinyava un infantó…’. Fonèticament, em podria atansar més al mallorquí. Parlo del 1950 aproximadament. Ella no parlava castellà i jo vaig ampliar el vocabulari català gràcies al mallorquí” (Enric Benagues i Jener), “No ho recordo, Lluís” (Rosó Garcia Clotet), “La nit és dolça, s’ha fet per descansar el cos i el cap; però hi ha persones que, a la nit, han de treballar (i aquí va entrar l’explicació del sereno i de toot el que feia). Més tard, ja ho vaig poder viure, aquell manyoc de claus per a poder obrir les portes: tota una aventura (per a mi). En tinc, d’altres, més romàntiques” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, el 26 d’abril del 2025 posaren “Sí. ‘Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el cervell gaire eixerit'” (Rosa Canela).

Finalment, ma mare, el 26 d’abril del 2025, em digué per telèfon “Els xiquets: en la taula, menjar; en el llit, a dormir”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos educaven a respectar els nens de les dones embarassades

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a respectar els nens de les dones embarassades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 25 d’abril del 2025 posaren “Sí. A la meva generació, ens educaven a respectar a tothom” (Montserrat Carulla Paüls).

Quant a missatges, el 25 d’abril del 2025 escrigueren “Mai recorde que em parlaren d’aquestes coses. No era comú i sí tabú.
Però cert que hi hauria molt de respecte. Segur” (Tonet Escrivà), “Quan jo era petita no sabíem ni que les dones estiguessin embarassades. Les dones dissimulaven el seu embaràs amb robes amples i la quitxalla ens havíem d’imaginar que els nens venien de qui sap on…” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Doncs sí. S’havia de tindre molt de cura amb les dones embarassades i amb els nadons. No ens podíem atansar si no teníem les mans netes i, si estava refredada, no em podia atansar” (Contxi Enjuanes Carrera), “Totalment. A casa, el respecte era ensenyat, fins i tot, a primera hora que estaves a punt per anar a l’escola. I, a una senyora embarassada, molt compte en passar al seu costat i, amb un, ‘Bon dia’, ‘Bona tarda’ i ‘Bona nit’. Així érem” (Lydia Quera), “És clar; normal” (Angels Sanas Corcoy), “Sí. I tant!” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Més que respectar, hi havia com una mena de tabú. No s’hi podia jugar o fer broma” (Xec Riudavets Cavaller),“En absolut. A més, en deien ‘prenyades’. Ni tan sols ‘embarassades'” (Isabel Esteve Bertomeu), “Sempre compartit amb persones responsables. Ha estat, està i estarà un plaer!!!” (Marcel Pujol Bassachs), “Oh!, i tant!! Era viure amb amor cap els infants, les mares ii els pares!!!!” (Roser Canals Costa), “No puc respondre res concernint les àvies meves sobre aquest punt. Tota la cultura ambient ens ensenyava veure les gestacions com miracles i dons de Déu” (Lucila Grau), “Sí. Es respectaven i es cuidaven entre elles i els fills. La meva àvia deia que li havien demanat com ho feia amb tants fills i, segons m’ha arribat, a mi, va respondre ‘Estimar-los tots i cuidar més al més xic'” (Joana Cabiscol Calvès), “A casa, ens ensenyaven a respectar  tant adults com petits” (Rosó Garcia Clotet), “Oh!, i tant! Amb uns certs prejudicis en la manera, que mai restava clara aquesta relació…” (Daniel Gros), “Quan jo era petita, ja varen dir-me que la panxa guardava el nen, res de la cigonya. Com que jo era la gran, feia petons a la panxa de la mama.

Respecte a les altres dones, doncs això: tractar-les amb respecte. Quan vaig ser més gran, les deixava passar davant meu a les parades” (Montserrat Cortadella), “Sí: a l’autobús, ens aixecàvem” (Joan Prió Piñol).

En el grup “Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana”, el 25 d’abril del 2025 plasmaren “Els meus pares em varen educar a respectar a tothom! Sobretot, la meva mare (1918 ) tenia especial mania que tractéssim a la gent de vosté!” (Encarnació Sanchez).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 25 d’abril del 2025 em digué “Podia ser un tema tabú. Sí la veien, per exemple, en un autobús, deien ‘Deixa-li el seient’. Hi havia qui seria més mirat que altres”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La sexualitat matriarcal en la tradició catalana: la Mare Terra i Sant Jordi

La sexualitat matriarcal en la tradició catalana: la Mare Terra i Sant Jordi.

El 23 d’abril del 2025, coincidint amb la Diada de Sant Jordi en Catalunya i amb intenció de captar trets sobre el matriarcalisme dels nostres ancestres (el plasmat, sobretot, en les rondalles anteriors a 1932, en poesia del segle XIX o d'abans i, per descomptat, en moltes cançons autòctones), posàrem en el meu mur i en distints grups de Facebook aquest tema:

“Bon dia,

Una qüestió:

1) tenint present que la figura de Sant Jordi (un sant celestial) representa el cavaller i heroi patriarcal (associat a la llum i a la claror com també a l'espasa), qui mata un personatge femení (el drac, en nexe amb la dona)

i que,

2) en canvi, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, són de línia matriarcalista i que, encara que són sants, connecten amb la terra (són els protectors de molts llauradors i de molts pagesos com també d'hortolans) i, a més, no maten cap persona (ni, per tant, cap dona),

3) ¿donaríeu suport a una proposta popular als diferents governs autonòmics, de promoure que els sants esmentats (i, en el cas de Catalunya, més)

a) fossen adoptats com a patrons

o b) que se'n promogués la seua difusió?

Gràcies.

És per a l'estudi sobre el matriarcalisme.

(...) Avant les atxes i Bona Diada de Sant Jordi.

Una forta abraçada”.

 En el meu mur, el mateix dia, ens comentaren: “Sí a promoure’n la seva difusió” (Ricard  Jové Hortoneda),  “I tant que s’han de donar a conèixer més! La seva difusió és essencial” (Montserrat Cortadella), “Jo deixaria tots els sants en pau” (Ramon Vila Alsina), “Perdona, Lluís. Saps que et respecti i molt. Però, ¿vols dir que aquest tema és rellevant per als temps que corren? Et demano disculpes d’antuvi. Bona diada” (Anna Babra), a qui responguérem “Bon dia, Anna, i gràcies pel teu comentari,

No és menester que siga un tema d’actualitat (en el seny que estiga de moda), tot i que sí que podem dir que, com més ens acostem al segle XXI, a nivell social i, fins i tot, en l’educació, en la sexualitat i, a banda, en les rondalles i en les cançons, més detalls apareixen que tenen a veure amb la figura de Sant Jordi.

Per exemple: 1) propostes feministes de tallar de soca-rel amb la tradició i d’imposar una visió nova de la vida, 2) major presència de cançons noves (me n’han enviat) en què l’home es presenta com a alliberador de la dona i li diu que li deixe fer lo que ell vol... sobre ella; 3) rondalles en què un personatge femení (una Jordina) mata el drac (símbol de la dona) i que apareix com una mena de salvapàtries.

En canvi, els Sants de la Pedra, simbòlicament, representen les dues parts de la dona i això està en nexe, com ara, amb la tradició grega (Demèter, etimològicament, ‘Terra Mare’, qui és la deessa i protectora de l’agricultura) i la seua filla Persèfone”; “Jo sóc d’Estats Units. No sé si hi ha una altra versió, on el drac és un bon drac, però la que jo conec és que el drac és un drac malvat que va menjar molta gent i que l’única manera d’aturar que es mengés la princesa era matar el drac, sigui dona o no[1] 

No és la meva intenció d’ofendre’t, però veig com si vols polititzar una llegenda molt preciosa catalana. No sé com dir-ho d’una manera millor.

A més, no sé si estic correcte d’aquesta part, però mai vaig estar segur que el Sant Jordi és un home o una dona. Després de llegir-ho, mai ho diu” (Humberto Tomàs), detall que podria evocar-nos la figura del mite de l’androgin (meitat home i meitat dona) i, si no, com ara, la dels diòscurs.

En acabant, Humberto Tomas ens adduí “No sé si ho diu en un altre llibre, però no el que jo vaig llegir. No penso que hi ha una cavallera com no hi ha una pilota (d’avió).

Fins i tot, si et poses a l’entrada de la Casa Amatller, hi ha una versió masculina i una versió femenina de Sant Jordi, perquè, com ho vaig entendre en la visita guiada, no se sap.

Pensa-ho, perquè penso que, si vols treure la posició del Sant Jordi com a sant patró, que li estaries traient aquesta posició, possiblement, a una dona.

No ho prenguis malament, si us plau”.

Com podem capir, alguns escrits consideraven que la nostra intenció era eliminar la figura de Sant Jordi com a part de la tradició del Poble català.., fet que no figurava com a única proposta de la qüestió, puix que en posàrem una segona que, si de cas, permetria, amb el temps (i, no precisament, a curt termini), deixar aquest cavaller heroic fora dels costums festius i de la promoció cultural (empeltat amb la tradició patriarcal), així com ja es té assumit que ho és Sant Isidre (associat al misticisme castellà).

 

 

---

[1] Aquesta primera part del comentari encaixa amb algunes rondalles vernacles a què hem accedit durant la recerca. Cal dir que els Sants de la Pedra haurien penetrat en la nostra cultura, potser, un poc abans del segle X (atenent a informació facilitada pel capellà Martirià Brugada i Clotas), encara que començarien a arraïlar del segle X en avant.

 

 

"'Sa madona', escultura a sa Colònia", matriarcalisme, art femení i la deessa mare

Bon Dilluns de Pasqua,

Hui, de matí, gràcies a la generositat de l'amic i estudiós Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" (Felanitx, 1952), hem acccedit a aquest article de la pintora Antònia Fuster, titulat "Sa madona, escultura a sa Colònia", publicat en abril del 2025.

Entre d'altres coses, amb lleugers retocs, podem llegir "Conten alguns estudiosos que, en temps molt llunyans, dels que no tenim testimonis escrits, existien civilitzacions que no eren guerreres, no hi havia amos, ni esclaus, les ciutats no tenien murades que les protegissin dels invasors, perquè no feia falta. La pau, la creativitat, la participació, la solidaritat, eren normals en aquelles societats. Les dones eren venerades perquè tenien la capacitat de dur la vida i fer que la humanitat continués existint. El déu era femení, regnava una deessa benevolent i les estatuetes que es conserven de temps remots representen a dones amb tota la seva plenitud, amb les formes molt marcades. En aquesta escultura, l'autor posa la mirada en el que s'anomena 'allò diví femení' i, a través de l'art contemporani, ens recorda les representacions femenines prehistòriques que situaven la dona al centre de l'univers, amb connexió profunda amb la natura". 

Bona Pasqua.

 

De la festa de Sant Antoni "del porquet" a Diumenge de Pasqua

Festes i festivitats

En l’obra “De la marina i muntanya (Folklore)”, del folklorista valencià Adolf Salvà i Ballester (1885-1941) i edició a cura de Rafael Alemany, exposa sobre la festa de Sant Antoni, la qual tinguí ocasió de viure i de captar-hi l’esperit comunitari i el matriarcalisme. L’autor diu així:

“A 13 de gener. Festa desapareguda fa moltíssims anys. A l’església feien missa i sermó, costejada pels devots del producte de dos porquets, que es deien porquets de Sant Antoni, que anaven solts pels carrers, donant-los de menjar els veïns liberalment. L’Ajuntament tenia una quantitat consignada de festes i, així, es llig d’acord amb pres en sessió de 10 de juny de 1877: ‘que la quantitat de 40ptas. 50ctms. Investides en la festa de Sant Antoni Abat,... s’apliquen al capítol de despeses imprevistes’”. Antigament, hi havia costum de beneir les cavalleries durant eixe dia, costum que ha desaparegut fa moltíssims anys i no hem conegut.

Per la vesprada, feien balls i el joc de què es parla en els Jocs. Tot s’ha perdut” (pp. 238-239).

Cal dir que aquestes paraules (les administratives estaven en castellà i les hem traduïdes) no són vàlides per a moltes poblacions de l’Horta de València, on, en el darrer quart del segle XX i en la primera dècada del segle XXI, es feia molta festa amb motiu de l’arribada de la festivitat de Sant Antoni “el del porquet”. Així, primerament, una falla de barri (sovint, el mateix dia) i, més avant, el cap de setmana més pròxim, desfilaven cavalls i es feia benedicció de tota mena d’animals, sobretot, de cavalleria i domèstics (especialment, gats i gossos junt amb ocells). I, perquè no coincidissen entre diferents viles de la mateixa comarca (com ara, Torrent, Alaquàs i Aldaia, en la de l’Horta de València), la desfilada tenia lloc en distints dies.

Adduirem que, en la nota 2 que exposa el folklorista, relativa a la festa de Sant Antoni, podem llegir que “Al dia de Sant Antoni de gener, o del Porquet, en Tàrbena, fan festa, amb sermó, i música i processó; cordada, el segon dia; i, el primer, feien debanadora. No trauen les cavalleries del corral, sinó per a beure, però no els fan fer faena.

Abans, hi havia també el porquet de Sant Antoni, que anava pel poble i mantenien els veïns; per la nit, s’arreplegava a casa el Clavari. Li posaven una campaneta al coll. Desaparegué, per 1926, aquest costum.

En Callosa, també hi havia costum del porquet solt amb una campaneta al coll.

En la Nucia, diu que, abans, al dia de Sant Antoni, portaven la imatge i l’entraven al corral perquè fóra vista pel cavall”.

Una altra festa recopilada en aquesta obra pel folklorista Adolf Salvà i Ballester és la “Pasqua Florida” (p. 249). Així, comenta que “Per la vesprada, bereneta, anant tots els xiquets i molts majors a menjar-se la mona a les eres de batre, portant aquella i l’ampolleta del vi i altres viandes en un cabasset, de poc temps ençà; abans, ho duien nugat en un mocadoret. Lo clàssic era la mona, un congret o magraneta de pa, un trosset de llonganissa, una taronja i un cèntim de tramussos i cacaus (...). Fadrins i fadrines, aprés la bereneta, ballaven i cantaven acompanyats de guitarres; altres fadrins volaven milotxes o catxerulos. Lo mateix es feia a la vesprada dels altres dos dies”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon Diumenge de Pasqua i bones festes de Pasqua.

 

Nota: Ací teniu un vídeo amb una de les cançons tradicionals valencianes que se solen cantar Diumenge de Pasqua: https://youtu.be/s-ltvaByaw8?feature=shared.

 

Vos comentaven sobre les floritures i els refinaments

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les floritures i els refinaments? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 19 d’abril del 2025 escrigueren “Mai m’han parlat d’aquestes coses, Lluís” (Tonet Escrivà), “No. En tenien prou amb sobreviure” (Xec Riudavets Cavaller), “A mi no em comentaven res, però he vist que sempre han tingut molt bon gust” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa, érem gent senzilla. A mi, m’ensenyaven a ser correcta i respectuosa, cordial, generosa…, però res que no fos l’habitual del nostre entorn. Nets i endreçats i a complir amb les obligacions pròpies de cada edat, sense cridar l’atenció en cap sentit” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega). En nexe amb aquestes darreres paraules, ma mare, el 19 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “En la meua família, també passava”; “No gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “Tant la mama com la iaia (potser, més, la mama) deien ‘No t’emperifollis gaire, que lo real sobresurt a lo superflu’. Sempre destacant lo natural.

Sobre els refinaments, ensenyaven les maneres i formes: saludar, seure, comportament, parlar… En definitiva, urbanisme, la matèria de l’escola que comença a casa. Per això, sempre treia un deu” (Montserrat Cortadella), “No era costum destacar. Ben vestits i nets. I el perifollo, el trobaven exagerat i no convenient” (Anna Babra), “La nostre educació era avançada a casa dels avis: tenien taverna i hostes. Per tant, érem educats de manera sàvia, valenta i amb maduresa. Res de floritures: tot, directament a tota qüestió. Per a això, caminar sempre amb pas ferm” (Lydia Quera), “Mai em van dir res d’això… Només a saber estar i a saber comportar-se” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el meu mur, el 19 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “No sé si et servirà, però m’has recordat la padrina, qui sempre em deia que havia d’anar arreglada, neta i viure amb educació” (Contxi Enjuanes Carrera), “Sí. I ens ensenyaven a ser educats” (Montserrat Carulla Paüls), “Més aviat, no: coses senzilles, però de bon gust…, arregladeta, mai cridar l’atenció!” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Ei! La meva mare va néixer el 1916. Ella treballava a la fàbrica tèxtil de la vila ( la Bisbal del Penedès). Llavors, la iaia ens cuidava i sempre per anar a l’escola ben pentinades i polides, encara que els vestidets eren molt senzills” (Iaia Bisbal), “Em van ensenyar a ser educada. Dir ‘Bon dia’, ‘Bona tarda’, ‘Gràcies’. Donar prioritat a la gent gran o amb dificultats. I encara sento a la meva iaia, dir-me ‘Tanca les cames, quan seguis'” (Natalia Farreras Costa).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 19 d’abril del 2025 afegiren “Saludar sempre: ‘bon dia’, ‘bona vesprada’, ‘bona nit’. I, com a refinament, l’àvia materna ens deia que era de mala educació posar els colzes damunt la taula mentres menjàvem (dinar, sopar…)” (Llum Grau Borrás). Enllaçant amb aquest comentari, ma mare (per telèfon, el 19 d’abril del 2025) deia “I, mentres llegies, també”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Confiaven i creien en vosaltres

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿confiaven i creien en vosaltres? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d’abril del 2025 plasmaren “La meva mare (1919), sí” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Ma mare, sí. La padrina, no hi he tingut massa relació; i les àvies, no les he conegudes” (Octavi Font Te’n), “Jo crec que sí: jo l’ajudava bastant” (Àngels Sanas Corcoy), “Francament, no me’n record” (Xec Riudavets Cavaller), “No gaire: creien més en els fills homes” (Montserrat Carulla Paüls), “Sempre he estat convençuda que, tant la mare com les àvies, creien i confiaven en mi” (Rosó Garcia Clotet), “Pel que m’han explicat, no gaire. Més aviat, les feien fer el que volien elles. Eren de manar. Jo només les vaig conèixer de molt petita” (Nuri Coromina Ferrer), “Toots. Confiaven en mi, Lluís. Era molt entenimentada i sabien que servia per a guardar un secret i tot el que m’encomanessin. Un exemple: vaig pujar la meva germana petita amb catorze anys. Ningú mai va dubtar, que ho pogués fer malament. Li vaig fer de mare” (Montserrat Cortadella).

Afegirem que, el 18 d’abril del 2025, per telèfon, Tonet Escrivà ens digué “Jo pense que les mares es refien dels fills. La meva mare no m’ho ha dit (‘Em fie de tu’). No he viscut eixa confiança plena. La meva mare sí que sé que, d’alguna manera, al germà gran, li donava cert aire. Es refiava més de mi que de la meva germana. La meva mare va treure endavant els fills, la terra, les propietats. El meu pare era el batlle, anava al poble on era batlle. Qui  portava la casa, l’educació,..  era la mare. Lo que porta la  persona damunt, la manera de viure,… és lo que val”. Després, ens escrigué un missatge: “Les meves àvies van morir i tampoc no treballaven.

Nosaltres, tot ho devem a la meva mare. Ella tenia negocis i estava al front de tot.

Un home li portava les terres però tot el que som i el que tenim, li ho devem, a ella. Jo sempre he dit que m’hagués agradat més una abraçada de la meva mare i una fanecada de terra menys. Va ser una dona valenta i molt treballadora.

Potser, massa, si més no. Ja molt gran, els temps eren diferents i vaig conèixer una vessant d’ella més dolça”.

En el meu mur, el 18 d’abril del 2025 posaren “En el meu cas, la resposta és NO” (Angelina Santacana Casals”;  “Ses padrines, sí.

Ses mares, en concret, es meu cas, no” (Maria Galmes Mascaro), “Les iaies, sí” (Natalia Farreras Costa), “Sempre” (Rosa Adroher Bonet), “L’àvia, sí” (Anna Babra), “Les meves àvies, crec que hi creien, almenys, no em deien res. La meva mare i creia completament en mi, m’ho va demostrar sempre. Gràcies, mama, per creure en mi…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Doncs sí: tant la mare com la iaia materna. Una dona molt avançada per la seva època. L’altra àvia vivia lluny i no hi tractava gaire” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “Sempre varen confiar en mi, em van inculcar tots els seus valors… Encara els segueixo” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup “Records del nostre passat”, el 18 d’abril del 2025 plasmaren “No els feia por que féssim parlar la gent” (Dolors Tomas), “Oh, i tant!. Allò de ‘Aquest no té àvia’ funcionava. Això sí: no t’ho deien a la cara. Per als altres, era ‘El meu nét és fantàstic!’; però, a tu, et deien ‘Mare de Déu: que n’ets, de burro!'” (Xavier Cristòfol Mas), “En el meu cas, ma mare, sí. La meua iaia crec que no (ella no entenia que jo anara tota sola a estudiar i a viure a València amb amigues a un apartament)” (Carmen Mahiques Mahiques).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.  

Una forta abraçada.