****
6 setembre 2024
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien ofrenes a la patrona de la població on vivien, com a agraïment? Gràcies. És per a l'estudi sobre el matriarcalisme. Qualsevol aportació amb educació i amb salutació (per part de persones amb qui encara no tinga amistat mitjançant Facebook o que no m'hagen reportat en altres vegades) serà ben rebuda. La resta en seran excloses i blocarem els seus autors.
Admetem pseudònims. En la web Malandia, trobareu bona part del treball.
Una frase: "Fer rogle".
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
-----------------------------------------
6 de setembre del 2024
Paraules de Nuri Coromina Ferrer, hui, 6 de setembre del 2024, en relació amb ofrenes a la Mare de Déu o bé a la santa que era la patrona de la població:
"— Hola, Lluís!
Sí. A Torelló (Osona), encara ara hi ha molta devoció a la Verge de Rocaprevera (se sigui religiós/a o no). S'hi solen portar flors, sobretot, per la festa del santuari de Rocaprevera, segona setmana de setembre.
Enguany s'escau el centenari i, durant tot l'any, s'hi fan activitats".
A més, Pilar Ortiz De Paz ha escrit "Sí, ho feien les mares i també nosaltres. (...) En qualsevol cosa, érem feliços. El portar flors a la Mare de Déu o a qualsevol sant que fos venerat al poble, era una festa".
Igualment, Montserrat Cortadella Juan ens ha respost "Referent als sants, a casa, hi havia una capelleta de fusta amb els laterals i frontal de vidre. Dins, hi havia Jesucrist i diferents fotos, una d'elles era Sant Pancraç.
Quan algú tenia problemes de diners o de feina,... la iaia deia 'Resa a Sant Pancraç'". Sobre Sant Pancraç, ma mare m'ha dit que "Era u dels [ sants] preferits. Hi havia qui tenia per costum posar-li un ramet de julivert baix d'on estava col·locat el sant". A més, en relació amb Alaquàs (l'Horta de València), ha comentat que "L'ofrena de flors la fan demà [ , 7 de setembre]".
Agraesc la generositat de les persones que ens han comentat en relació amb el tema.
Una frase: "Endavant la barca".
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
****
Més comentaris del 6 de setembre del 2024:
"— Hola, Lluís,
Doncs sí. Quan era la festivitat del Patró o Patrona del poble, es feia una missa solemne i després es feia una processó per fora l'església, on s'oferia una ofrena de flors al Patró o Patrona del poble. Són records molt bonics que he viscut des de molt petita" (Rosa Mari Torres), "La meva mare, en aquest cas, era una persona molt religiosa. Per tant, feia ofrenes a patrons i sant/santes segons el que calia al moment. I, per cert, era una persona extraordinàriament culta" ( Glòria M. Sagués ), Bona nit,
Lluís!
La resposta és un NO. No ho he vist a casa ni sé que es fes a Granollers, on vaig néixer i he viscut. Tampoc em sona haver-ho sentit explicar dels pobles del voltant" ( Angelina
Santacana Casals ), "Hola, Lluís,
No ho recordo pas, però l'àvia materna tenien una urna amb la imatge de Sta. Elena (que feia més d'un metre d'alçada). I jo, de petita, preguntava 'Qui és aquesta senyora enfilada a la calaixera?'.
Bé doncs, l'àvia l'hi posava ramets de flors de les que ella cuidava a la terrasseta", Rosa Garcia Clotet (Rosó), "Si, a Alcúdia, eren a la Mare de Déu de la Victoria. Anells, botonadors, cadenes d'or etc.. I també unes figuretes de plata que les oferien quan tenien un problema de salut. Eren braços, peus, caps, etc.. Segons on tenies es mal." (Carme Garcia Cerdá), ¡¡¡Sí!!!" (Lydia Quera).
--------------------------------------------------------------
7 de setembre del 2024.
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre el paper dels marits, després del part, en la maternitat?
Gràcies.
És per a l'estudi sobre el matriarcalisme. Qualsevol aportació amb educació i amb salutació (per part de persones amb qui encara no tinga amistat mitjançant Facebook o que no m'hagen reportat en altres vegades) serà ben rebuda. La resta en seran excloses i blocarem els seus autors.
Admetem pseudònims. En la web Malandia, trobareu bona part del treball.
Una frase: "Fer acte de presència".
Una forta abraçada.
****
Paraules de Montserrat Cortadella Juan , hui, 7 de setembre del 2024, en relació amb marits (de dones nascudes abans de 1920) que participaven en la maternitat després del part:
"— El meu pare (any 1923), participatiu al màxim.
L'avi no era criaturer i, quan van arribar les bessones, es va desempellegar bastant.
Sort de la besàvia meva, que va ajudar a la iaia (la seva filla) i mooolt.
L'avi, amb al primer, que va ser un noi, en tenia més que suficient.
Però la iaia volia una nena, i mira, varen sortir-ne dues".
A més, Lourdes Boïgues ha comentat que "Els marits de les meues iaies deixaven en mans de les dones la criança. A partir dels dos anys, començaven a implicar-se, sobretot, si els fills eren varons".
Afegirem unes paraules de Josep Moll Giner:
"— Les meues àvies i ma mare pariren a casa de camp. Tot era familiar i al si de la família. Tothom era avesat a veure parts dels animals domèstics; i de les dones, clar. Els meus avis mamaren fins els quatre anys, caminaven, corrien i menjaven a taula,... però encara mamaven. Als pobles, no estava mal vist treure's la mamella i alletar al nadó".
A banda, Pilar Ortiz De Paz ha plasmat que "Els marits, després del part,... doncs, poca cosa. Ells, a la feina; i, a la partera, la cuidaven la mare, la sogra i, fins i tot, les veïnes.
Eren altres temps".
Finalment, direm que, en el llibre "Estampas de Masarrochos", de Cipriano Ibáñez
Chisvert i publicat en 1950, podem llegir (ací, traduït), que, en l'ambient rural del segle XIX i del primer quart del segle XX en Massarrojos (un poble de la ciutat de València), copsem que hi havia pares (per exemple, Manuel Alandes Granell, 1883-1940) que feien de mares als seus fills. Així, aquest home, qui era catòlic de creences arraïlades, recte, just i caritatiu (p. 319), se n'anava al treball i, "després de dotze o de catorze hores separat dels seus fills, mentres que la seua bona dona havia de fer el sopar, el cor del pare gaudia de prendre en els seus braços el més petit, a qui, amb la seua pròpia mà, li donava els darrers aliments i, en acabant, l’adormia cantant-li
La meua xiqueta és l’ama,
del corral i del carrer,
de les fulles de la parra
i la flor del taronger.
Com (...) en llars tan pregonament cristianes, com la que formava amb la seua esposa i amb els fills. Els diners que guanyava amb el seu treball els lliurava íntegrament a la seua dona; ell només en portava en la seua cartera lo indispensable per a no fer el ridícul” (p. 321).
Agraesc la generositat de les persones que han participat en el tema del dia.
Una frase: "Arribar i moldre".
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
****
Més comentaris del dia 7 de setembre del 2024:
"— Sempre van parir a casa i no era permés q vingué cap metge. L'home era present quasi sempre al part. Tinguem present que, a la dona, no la podia tocar cap home que no fos el propi. Fins i tot, en els anys posteriors, no havien anat a cap ginecòleg i, per desgràcia, moltes morien d''un mal dolent' poc després d'haver parit moltes criatures. El meu pare, nascut el 1919, va ser el cinquè fill i l'únic que va viure. La seva mare va morir al cap de nou anys. La meva padrina, per part de mare, també va tindre més fills però també es morien. O elles o les criatures.
El meu pare va ser-hi en el meu part. Érem de poble, però el meu home, al viure a ciutat, ja va poder néixer a una clínica. A casa, teníem el llit on vàrem néixer tant els meus germans com jo i, per descomptat, el meu pare. Un llit amb uns grans barrots per poder-se agafar molt fort.
Era el que era. Van patir molt, tant les padrines com les mares. De vegades, no sabem el bé que vivim" ( Pepita Roig Armengol ), "Bona tarda,
No sé si, per feina o per moda de l’època, tant la meva mare com totes les cosines, es dedicaven elles a la criança dels menuts. Els pares sortien quan eren més grans" ( M Teresa Valls Farre ), a qui comentàrem que "La maternitat té molt a veure amb el matriarcalisme".
-------------------------------------------------------------
8 de setembre del 2024.
Bon dia,
Hui, 8 de setembre, dia de la festivitat de les marededéus trobades, tractarem sobre el tema. Així, ahir, Agustí Carbonell Mestre ens comentà que, "A Sitges, les persones acostumem a fer ofrenes a la Mare de Déu del Vinyet.
La del Vinyet, la va trobar un moro que treballava per a una família rica. Posava la imatge dins un cabàs i, quan arribava a la casa, aquesta no estava dins. Per això, van decidir construir l'ermita al lloc on la van trobar".
Adduirem que el 6 de setembre del 2023, ma mare, com podem llegir en la web Malandia (https://malandia.cat/.../una-llegenda-relacionada-amb-la...), em contà una llegenda que té a veure amb la Mare de Déu de l'Olivar, patrona del poble on nasqueren els seus pares, això és, d'Alaquàs (l'Horta de València). Bona part del text de l'entrada diu així:
<<el relat que em narrà i que, a banda, és una mena de coordinació de la versió que ella sabia, de versos que recordava (i adients per al tema) i del resultat de fer-li, jo, algunes qüestions, amb intenció d’extraure’n, entre tots dos, més report, com també d’enllaçar parts comunes que s’havien dit al llarg de la conversa (telefònica), en fa sorgir un escrit que, del primer moment estant, tenia intenció d’adduir-lo a la recerca sobre el matriarcalisme i, igualment, a Internet, com un punt més de documentació. D’aquesta manera, compensàvem part de lo que ella em digué: que moltes persones, a hores d’ara, potser no coneguen la narració.
Finalment, li comentí que hi ha un nexe entre les marededéus (fins i tot, en aquestes narracions), el paganisme i el matriarcalisme.
I, ara sí, el relat sobre la trobada de la Mare de Déu de l’Olivar, en Alaquàs, posteriorment, patrona d’aquest poble valencià:
"Diuen que, estant un llaurador llaurant un camp, el forcat tocà amb una cosa de ferro que féu soroll. I era una campana. I, en la campana, dins o al costat (això no ho sé certament), aparegué la Mare de Déu.
També diuen que Alaquàs, com allò era una cosa molt xicoteta, per una orde del capellà o del bisbe de València, deien que la troballa havia d’estar en València: hi havia d’anar. I, si era veritat o mentira, no ho sé: però, a València, l’hagueren de dur. No obstant, després, de nit, se’n va de València… i torna a aparéixer en el poble (hi ha u dels gojos que canta això).
Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.
Tocant aquesta llegenda, direm que és un llaurador (una figura simbòlica en nexe amb lo matriarcal) qui fa la troballa i no, com ara, un pastor. A banda, com diguí a ma mare, la campana enllaça amb la terra, hi està adjunta i ens pot recordar detalls de recepció, com en altres narracions semblants.
Igualment, com ella em reportà, la Mare de Déu volia estar junt amb els del poble i, per això, entre altres coses, és de nit quan ella se’n va de la ciutat al poble (molt més en línia amb lo matriarcalista i més arrelat a la terra): quan la foscor (que té a veure amb lo femení i amb la dona) és més patent.
Finalment, com podem captar, les darreres paraules del relat tenen a veure amb la tradició i amb el pas, de pares a fills, de lo que se sap, de vivències, de fets històrics, de narracions. I, a més, amb intenció que es transmeta a les generacions futures i, òbviament, com qui no pretén tergiversar els fets: “Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.
Aquestes paraules van pel camí que reflectia Josep Maria Mallarach (un amic molt interessat per l’ecologia, per la Mare Terra i per les cultures ancestrals i per les indígenes), en un tweet del 4 de setembre del 2023, en resposta a un escrit meu sobre el món rural: “Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, veïnats i pobles arrelats a la terra, amb una cultura oral i una memòria molt forta” i que l’endemà rematà amb aquestes paraules: “Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t’endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t’adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat”>>.
A banda, en paraules de ma mare, qui ho havia oït de la "Cadena Ser", una emissora en castellà, en el País Valencià, hi ha més de quaranta poblacions que celebren aquesta festivitat.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
-----------------------------------------------------------------
9 de setembre del 2024.
Hui, entre d'altres coses, he accedit al treball "Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes" (https://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/192786), de la investigadora Oreto Doménech Masià .
La meua resposta: "Moltes".
A més, es tracta d'una obra petita, la qual es pot trobar en Internet, publicada per la Universitat de Barcelona.
Ara bé: més enllà de lo acadèmic, direm que l'autora ha tingut la valentia de recopilar (i, després, de plasmar) rondalles que li han contat persones del dia rere dia i que n'ha acollit en què intervenen fets tan quotidians com els pets.
Finalment, afegirem que en posa en nexe amb el cul i amb vocabulari usual. Així, en u dels relats, unes monges veuen els testicles del pintor de l'església i, en acabant, ho comenten a la mare superiora. Al capdavall, quan les monges canten al treballador, ell els respon:
"— Germanetes, germanetes, no tingau tantes punyetes, que, per a dir-me que se'm veuen els collons, no ens calen cançonetes".
Agraesc l'actitud en pro de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, àdhuc, en relats que han passat de generació en generació i que, més d'una vegada, són menyspreats per més d'un partit polític o bé en la instrucció pública.
Una dita: "Tenir-los ben posats".
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
DIPOSIT.UB.EDU
Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona: Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?». El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes
----------------------------------
Paraules de Montserrat Cortadella Juan , hui, 13 de setembre del 2024, en relació amb grups d'hòmens i dones creats per iniciativa de dones:
"— Bon dia, Lluís.
Pel que jo interpreto, crec que no, ara mateix.
Potser, com que, a casa, l'única noia era jo (tot eren nois), la iaia va trobar normal que nois i noies estiguessin (juguessin) junts. El seu refrany era 'Sembleu cul i merda'".
Afegirem que tot ve perquè un exemple de la dona com a impulsora i com a organitzadora, la trobem en un escrit que Joan Llàcer m’envià per correu electrònic el 21 de novembre del 2020, i que diu així: "Fa molts anys, anava escoltant la ràdio en el cotxe (…) i Joan Lerma [, aleshores, president de la Generalitat Valenciana,] va comentar (…) que la societat valenciana era matriarcal.
La veritat és que mai havia reflexionat sobre el tema. De sobte, apareix Lluís Barberà, interessat pel tema i em fa recordar fins al punt geogràfic en què vaig escoltar el comentari.
Fa uns dies, les companyes de Facultat (fa més de cinquanta anys que finalitzàrem els estudis) em van convidar a pertànyer al seu grup de WhatsApp i, poc a poc, anem incorporant-nos els companys. No és este un cas de matriarcat?”. La meua resposta, el mateix dia, fou: “En moltes cançons eròtiques, està reflectit que la dona actua amb molta iniciativa, que és qui comanda i que, a més, dona moltes facilitats a l’home, però sense tractar-lo com un drap (ni tampoc ell a ella).
Per això, el cas que contes, n’és u més”.
I, un poc després, li enviava uns documents i, a més, li comentava que “n’hi ha molts casos en què la dona actua amb molta espenta, lo que han fet les dones de què parles”.
A banda, M Teresa Valls Farre ens ha posat "La meva mare no m’ho va comentar mai" i Anna Babra ens ha escrit aquestes paraules: "Jo no tinc informació sobre això. L'àvia paterna era per mi l'essència per organitzar festes".
Quant a ma mare (nascuda en 1943), ens ha adduït que "Potser, se n'hauran tingut" d'exemples com el que indica Joan Llácer ( Juan Llacer Rocher ) i, a més, que "Això no és massa estrany, perquè sempre n'hi ha un temps d'enyorança, o de dir '¿Què serà d'este o d'aquell, que fa molt de temps que no l'he vist?'". Igualment, hem coincidit en què, moltes vegades, 1) la iniciativa partia d'unes quantes dones i també participaven els hòmens o, com ara, 2) són les dones qui fan de pal de paller (per exemple, en festes de sants, com la de Sant Antoni; o la de les alfàbegues, en Bétera), en què, la celebració, majoritàriament, reflecteix el matriarcalisme.
Finalment, Quima Estrada Duran ens ha comentat "Doncs no ho recordo. El món de dones i el d'homes era molt separat. Tot i que hi havia la colla de les parelles, les meves dues àvies paternes eren germanes i molt amigues i, amb els seus marits, van fer una colla molt unida, de lleialtat i amistat absoluta".
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Un refrany, que deia Consuelo, l'àvia paterna de ma mare, nascuda en els anys setanta del segle XIX: "Paréixer el gram i la canyota".
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana
