Responien davant l'amor romàntica

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant l'amor romàntica? Gràcies.

Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

 

Quant a missatges, el 29 de març del 2025 foren “Bon dia, Lluís,

Per als avis, l’amor era molt important. L’amor romàntica, al principi, tot és color de rosa.

L’amor, amb el temps, va canviant, però sempre resta la complicitat: els anys passen, però sempre hi ha lloc per a unes paraules, per a una abraçada inesperada… Un detall que no s’hauria de perdre mai” (Antonia Verdejo), “La mare sempre va estar enamorada del seu primer amor, tot i viure cinquanta anys amb el pare.

Recordo que, quan van recollir les seves pertinences , encara li van trobar una foto de ell” (Àngels Salvador), “No en tinc idea” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No vaig tenir mai aquesta conversa amb la meva mare, però estic segura que li agradava. El seu noviatge va ser molt romàntic: pel poc que explicava, entenc que ho va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Segurament, se’n riurien. Tenien una concepció molt més utilitarista de la vida” (Xec Riudavets Cavaller), a qui comentàrem “Gràcies, Xec, i bon dia,

A penes, apareix en les rondalles, ni en les cançons tradicionals. N’apareix u, de més obert i no possessiu, ni somiatruites”, “Cap de les dues àvies no van tenir cap ‘transport romàntica’ en la relació prematrimonial.

La paterna es va casar perquè tocava casar-se.

La materna es va casar perquè ‘ell’ va insistir fins que ella (orfe de mare) va dir sí” (Joan Marrugat), “Molt bé: llavors, l’amor era romanticisme” (Montserrat Carulla Paüls), “A ma àvia Doloretes, que treballava al Balneari de la Vilavella, una xiqueta que no sabia llegir ni escriure —va nèixer l’any 1900—, i, sense que m’hagen contat res ni ma mare, ni les meves ties, es veu que va vindre un xic de les Alqueries, Vicent Ramón, un jove de família benestant, amb una parada de fruita a França.

Segons he sentit, tocava la guitarra, també li va fer una primera filla —ma tia Doloretes— i es va casar amb ella. Després, van vindre cinc xiques més —ma mare, la darrera, al 1942″ (Xavi Portalés), a qui responguí que “El primer fet podria procedir d’un pacte entre pares i, si no, d’un acord de la filla després d’haver parlat amb altres dones”; “Què vols que et diga? Amb moltes indecisions, i, sobretot, quan no coneixia el o la pretenent. No se’n refiava gens. I si li furtaven la filla? I si malvaven el xiquet, amb tan bo que és?” (Josep Fontestad Molina), “Segons l’àvia, l’amor romàntica era la millor, però tots apreníem la lliçó: besos i abraçades i deixar-te acariciar,… fins un punt” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

Per si et serveix de res, jo només et puc parlar del que he sentit a explicar als pares.

Una de les àvies, n’estava molt del seu marit (el meu avi), fins al punt que, això, sí que ho vaig viure, quan ell es va morir, ella es va anar apagant. Al cap d’un temps, ens va deixar sense patir cap malaltia. Jo crec que va morir de tristor i enyorament.

En canvi, l’altra àvia va enviudar molt jove i no ho sé, però crec que el seu casament va ser arranjat. O sigui que, molt romanticisme, no sé si n’hi va haver” (Assumpta Capdevila), “Sobre aquest tema, no recordo que se’n parlés. Penso que, en aquella època, no estaven per gaire romanticisme, la vida no era massa fàcil” (Rosó Garcia Clotet), “Amor romàntica de les àvies: els pares i familiars me’n van parlar poc. Tinc la foto del casament de l’àvia Maria amb l’avi Josep, en blanc i negre, vestits foscos; ella vestida de llarg, dreta, sense barret, al costat d’ell (assegut en un banc llarg i té a la mà un bastó que el guarda horitzontalment i amb bigoti, joves i garrits). Curiós per a ara.

En ser d’una casa de pagès de feina dura i moltes hores pel bestiar, el romanticisme es deuria acabar aviat perquè, de seguida, van venir els fills i filles, i el meu avi va morir molt jove (trenta i escaig), no el vaig poder conèixer.

La iaia Carme i l’avi Quico, pel que m’han explicat, poc romàntics. L’avi va amagar a la iaia que ell tenia una malaltia de per vida i s’ho va trobar de casats. Eren dos caràcters forts i també, de seguida, van tenir fills i dificultats econòmiques. L’avi Quico feia l’estraperlo a Olot, el meu pare -Pepet- l’havia acompanyat algun cop i, després, van patir l’aiguat del 1940 del riu Ges a Torelló i van perdre casa i comerç de vins.

Amb tot plegat, el color de rosa devia durar molt poc, a les dues parelles d’avis. Mals temps per a ells” (Nuri Coromina Ferrer), “Malauradament, a les meves avantpassades, no els sentia parlar de l’amor romàntica.

Van viure una època molt dura abans de la guerra, durant i després. Eren temps molt difícils i no tenien, ni podien (per falta de drets) pensar en l’amor romàntica segons havien explicat.

A més, eren d’un poble de muntanya de pocs habitants i cases escampades. Llavors, era més difícil (crec jo). Eren del poble de Peguera, ara abandonat al darrere els Rasos de Peguera (al prepirineu). No puc ser d’ajuda en aquest cas, ja que els germans de la mare eren cinc i només dues es van casar: l’hereu va morir al front, la segona va decidir que no es volia casar, una va morir amb mesos, una altra (de malaltia) molt jove, i dues es van casar” (Joana Cabiscol Calvès), “La meva mare m’havia explicat algunes amors de nena, joveneta, d’ella, com si fos una novel·la.

A casa, no hi havia tabú, era tot molt natural. Una de les àvies, també, coses molt romàntiques” (M. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Bon vespre, Lluís,

Tocant al tema del romanticisme, la iaia paterna era molt adusta.

La iaia materna s’implicava en el meu romanticisme; i la mama, quan tenia un moment, li encisava llegir novel·les de la Corin Tellado” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Acceptaven que els parlàsseu amb franquesa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, acceptaven que els parlàsseu amb franquesa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 28 de març del 2025 posaren “Sí. A casa, no sé, que potser eren tot dones, perquè hi avia la iaia (vídua), la mare, la meva germana i jo i les tietes. I nosaltres també hem tingut filles: sempre hem parlat amb molta claretat” (Àngels Salvador), “A casa, l’àvia materna (1904-1988) valorava la franquesa…
L’àvia paterna (1888-1974) era poc instruïda i sorda i hi parlàvem poc…” (Joan Marrugat), “El diàleg entre els pares i els fills era quasi  inexistent. Es feia el que deia el pare. De vegades, l’opinió dels fills s’escoltava. Però molt de vegades” (Pilar Ortiz De Paz), “Que va! Ni pensar-ho! I, a més a més, tampoc et deixaven escoltar cap conversació de majors” (Reme Canet), “No” (Rocío Cuki), “Depén de l’edat i del tema” (Josep Ferrer Ferrer), “A casa, sempre es parlava directament tot problema o dubte tingut. Clarament. L’àvia sempre deia que, si teníem la valor de la qüestió, mereixíem, resposta clara. I jo segueixo el mateix tarannà” (Lydia Quera), “Sí: sempre amb franquesa i amb la veritat pel davant” (Rosa Rovira), “Sí. Amb franquesa i amb respecte” (Xavi Portalés), “Sí. La tinc en compte” (Oreto Doménech Masià), “Parlàvem amb normalitat, però tampoc hi havia grans converses; sobretot, quan érem més grans” (Rosó Garcia Clotet), “Més aviat, preferien la discreció i els sobreentesos” (Xec Riudavets Cavaller), “Jo, a casa, sempre el pare o el germà.

Ja casada, a casa meva, la manaire era jo. Rm varen donar carta blanca” (Lola Carbonell), “Si et refereixes que li diguérem la veritat, no sols ho acceptava sinó que ho exigia” (Josep Fontestad Molina), “Bon dia, Lluís,

Quan era moolt joveneta (deu o onze anys), quan volia demanar res que ja sabia que era un xic complicat i m’acostava a la mare i la iaia i començava a donar voltes…, em deien ‘¿Vols dir, d’una vegada…? Desembussa’.

Però, en lo sexual, la mare era mooolt tancada si demanava alguna cosa, se’n anava per les rames. La iaia era molt més oberta en aquest tema” (Montserrat Cortadella), “Hi havia temes que no és tocaven: el relacionat amb el sexe” (Joan Prió Piñol).

En correus electrònics, el 28 de març del 2025 plasmaren “Si, Lluís. Ma mare era una persona bona, una persona que acceptava la franquesa, i mai vaig tenir per a dir-li res d’ella” (Ramona Ibarra).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"farem una xica com un garrofer", dones fortes plasmades en la música matriarcal

 

Bon dia,

Uns versos d'una cançó eròtica del llibre "De la marina i muntanya (Folklore)”, d'Adolf Salvà i Ballester (1885-1941):

“Ja plou, ja neva,

ja pixa l’agüela;

ja plou i plourà,

repica el morter,

farem una xica

com un garrofer.

 

Plou, plou,

caravina, caragol,

trau les banyes

que ix el sol.

Ja plou aigua menudeta,

les campanes van al vol,

la pobreta Tereseta

que el seu nóvio no la vol.

Tres dies fa que no pixa l’agüela,

quatre en farà, si no pixa demà.

Ja plou i plourà,

farem un replà,

repica el morter,

farem una xica com un garrofer” (pp. 194-195).

La llibertat sexual de les dones dels Pirineus ja era un fet en el segle XVIII (Isaure Gratacós)

 Continuant amb el tema de la dona en el Pirineu, en juny del 2022, accedírem a uns tweets de David Algarra publicats en novembre del 2021. Deien així: “La historiadora Isaure Gratacós ha treballat durant prop de cinquanta anys sobre el paper de la dona als Pirineus. La casa és la unitat bàsica del grup, després ve el poble i, finalment, la vall.

Un mètode de gestió col·lectiva on l’hereu, sigui home o dona, vota en totes les assemblees.

Un treball de prop de mig segle per recollir paraules dels que viuen en aquestes profundes valls on la tradició oral ha estat des de sempre. El vuitanta per cent del terme municipal és gestionat per la comunitat. L’economia es basa en l’intercanvi i el col·lectiu.

Fins a la Revolució Francesa[1], el dret de naixement i el dret de vot també eren adquirits per les dones.

Durant la Revolució, Olympe de Gouges[2] va ser guillotinada per escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana i es van trigar més d’un segle i mig en què poguessin tornar a votar les dones, tot i que ja no directament en una assemblea local, sinó per escollir un partit.

La dona és igual a l’home durant segles. Aquesta realitat va existir als Pirineus, des del País Basc fins a l’Arièja. Així ho revela la historiadora i etnòloga Isaure Gratacós al seu llibre ‘Les dones pirinenques: un estatus social excepcional a Europa’ (https://youtu.be/JIOgfndO4c8).

Als Pirineus, ‘la llibertat sexual va existir més que en altres llocs’ (Isaure Gratacós)”. 

Agraesc la generositat de l’historiador David Algarra en l’estudi sobre el matriarcalisme

 

 

Notes: [1] S’inicià en 1789.

[2] Escriptora occitana nascuda en 1748 en Montalban (França) i morta en 1793. Aquesta obra fou escrita en 1791.

Eren els seus lemes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿qins eren els seus lemes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

 

****

 

Quant a missatges, el 22 de març del 2025 ens posaren “No els sé, però estar bé en família era primordial” (Àngels Sanas Corcoy), “El que la mare sempre deia: ‘Treballar per viure, ser bones persones i fer el bé'” (Rosa Rovira), “No tenien temps, ni coneixements per  apensar en aquestes coses. Treballar i tenir cura de la casa i dels infants i prou” (Xec Riudavets Cavaller), “Els seus fills. I estar al día amb els pagaments” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Educar els fills era el seu lema principal i, sobretot, cuidar del seu marit” (Pilar Ortiz De Paz), “Els seus lemes eren que la vida pega moltes voltes, però, si tu ets com cal, aprens ( bé a l’escola o en un ofici que sigui necessari), per a tots, estàs preparada per a tot. I tenien tota la raó” (Lydia Quera). Sobre aquest darrer, ma mare, em digué el 22 de març del 2025: “Això em pareix de lo més correcte”; “Lemes? No sé a què et refereixes… ¿Políticso alguna frase feta? Com aquestes: ‘Senyor, Senyor, home de la Senyora i pare del Senyoret’ o ‘Beatet: ajuda’ns’. Coses així, no sé” (Josep Ferrer Ferrer), a qui comentàrem que “Hi ha qui, per exemple, sol usar frases o refranys amb què defineix què representa la vida o com cal actuar.

Així, l’àvia paterna de ma mare, molt forta, molt arriscada i molt servicial, conta ma mare que solia dir ‘Els diners i els collons, per a les ocasions'”. En acabant, ens afegí “El que recorde de la mare és aquesta: ‘Negoci que no deixa, deixar-lo’. El que volia dir és ‘El negoci que no reporta beneficis, val mes deixar-lo’. ‘Una altra, i aquesta és bona: ‘A lo vell, foc amb ell'”.

En correus electrònics, el 22 de març del 2025 ens plasmaren “Els lemes de mes àvies i de mon pare eren ‘guanyar-se la vida” (Ramona Ibarra).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 22 de març del 2025 escrigueren “Ho faràs perquè ho dic jo” (Montserrat Carulla Paüls). Finalment, ma mare, per telèfon, ens digué el 22 de març del 2025 aquestes paraules: “Jo he sentit ‘No deixes la senda vella per la novella’: no siga cas que faves un canvi brusc i ho perdés”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Respectaven el ritme del nen

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven el ritme del nen? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís Barberà i Guillem 

****

 

Quant a missatges, el 21 de març del 2025 ens posaren “Sí: sempre. L’àvia sempre deia que cada nen és un món i que, per tant, han d’anar fent segons el seu ritme; mai més de lo que poden, encara que, per edat, toca. Si els obligues, no es bo.

Han de treure les seves capacitats i, sobretot, mai fer comparacions (ni entre germans, ni entre nens de la mateixa edat). Per posar un exemple, uns poden ser molt bons en lletres i, altres, en matemàtiques” (Antonia Verdejo), “Bon dia,

Record que dels nadons (‘fillets del cel’, en deim aquí) que dormien de dia i, de nit, ploraven, se’n deia que tenien ‘es dia girat’. Açò s’havia de corregir i els impedien dormir de dia fins que agafaven el ritme dels adults” (Xec Riudavets Cavaller), “Ma mare em va alletar fins a dos anys. 

Em contà que un dia vaig anar a demanar el pit i, enjogassat com estava, li vaig mossegar la mamella. Aquell dia va ser la  darrera lleteta que em va donar” (Vicent DE LA Torre), “Era un temps. Un dels títols era l’escaleta per pujar estatus. Clar: tots no tenien les mateixes ganes o madurem a distinta velocitat. I és clar: escola, mestres particulars… I, quan, a un xicon, se li diu massa vegades ‘Ruc’, s’ho creu. I les comparacions deprimeixen…: ‘El teu germà és llest. Tu, més ruc que tacó’. Lluís: parle per mi i, a vuitanta-un anys, encara tinc eixa càrrega a l’esquena. I jo vaig ser mestre de taller. I vaig fer algun curset a la facultat (de gravat). Mira aquest gravadet: no seré tan ase” (Josep Ferrer Ferrer) i ens n’envià u d’una flor; “No t’ho sabria dir” (Daniel Gros), “Totalment. De fet, el nen i la nena era la moto a controlar. Jugar, passejar o, a la voreta del foc, explicar jocs o rondalles dia a dia” (Lydia Quera), “Jo vaig ser la primera i recordo que, en els estudis, anava al meu aire, però, si em relaxava, ja tenia qui m’adreçava.

Quan varen néixer les meves germanes…

La mitjana anava tant al seu aire que, a mi, em feia enveja.

La petita ja va ser una història patètica: no la deixaven viure. Era un control constant en toot i per a tot” (Montserrat Cortadella), “A casa, més aviat es feia lo que la mare manava” (Montserrat Carulla Paüls), “Tot lo que podia” (Àngels Sanas Corcoy), “Ho tinc difícil per respondre. Jo sóc la més petita de tota la família. Érem trenta-dos cosins germans” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo, a casa, es feia el que sabíem que volen la mamà i el papà. Ens agradava veure’ls contens. Sense saber-ho o parlar-ne, però donava le sensació que ens deixaven fer bastant la nostra, amb uns límits,però eren molt oberts per a l’època. I es parlava de tot davant nostre i nosaltres, sense cap comentari, ja sabíem lo que romania a a casa i lo que podia sortir-ne. Aquests són els meus records en aquest tema” (Esther Farres Casas), “No ho sé” (Joan Prió Piñol).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada. 

"Una vella més que vella", dones emprenedores i amb molta espenta

Música amb dones emprenedores o bé amb molta espenta.

 

Comencem aquest punt dient que, com ara, en el llibre “De la marina i muntanya (Folklore)”, del valencià Adolf Salvà i Ballester (1885-1941) i edició a cura de Rafael Alemany, publicat per l’Institut d’Estudis Juan-Gil Albert junt amb l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià en 1988, hi ha una cançó en que una velleta encara es dedica a la venda i, a més, amb molta espenta:

“Una vella més que vella,

més vella que Sant Antoni,

se n’anava pels carrers:

‘-Xiquetes, ¿qui em compra oli?’” (p. 174).

 

I, per tant, copsem que qui porta els diners i, alhora, qui paga i es dedica al comerç, és la dona.

Vos comentaven sobre la premsa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre la premsa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

Quant a missatges, el 15 de març del 2025 plasmaren “Noi: ni hi havia gaires de premsa, ni de temps” (Àngels Sanas Corcoy), “Mai. Eren totalment analfabetes” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. A casa,  la premsa hi era present diàriament. Teníem ‘La Vanguardia’ fins que l’avi diguè que aquell diari era franquista i ès comprà el ‘Diari de Barcelona’.

De fet, els diaris han estat a la nostra llar sempre” (Lydia Quera), “No, no llegia els diaris… I era una dona culta. Llegia llibres; però la premsa, poques vegades” (Josep Ferrer Ferrer), “No” (Rocío Cuki), “Molta de gent major, al diari, li deien ‘S’embustero’. I el mestre, de quan jo anava a l’escola, un dia va venir amb un diari i va dir: ‘Avui vos mostraré a llegir el diari’. El va obrir i va dir ‘Veis? Això es un diari: de cada cent paraules, noranta-nou són mentida i, a la que queda, posau-la en dubtes’. Aquesta és la fama que tenien els diaris als anys seixanta [del segle passat]”, a qui responguí que “Gràcies, Miquel, pel teu comentari, que m’ha recordat mon avi patern (1909-1983), qui deia a mon pare ‘Ja t’has comprat les mentires del dia?’. No l’agradava la lectura. En canvi, la dona sí que hi estava interessada”, “En aquella època, la premsa, normalment, era el boca a boca i algunes notícies d’aquells que tenien ràdio, cosa poc probable en moltes cases. La premsa sols es llegia en algun bar i, com les dones no podien anar-hi, no s’assabentaven de res, si no els ho deia l’home, cosa molt improbable aleshores. Si alguna dona tenia ràdio, el que més escoltava era ‘Elena Francis’ o ‘Matilde, Perico y Periquin'” (Josep Fontestad Molina), qui tracta més bé de temps de Franco (1939-1975). Per això, li comentàrem que, en nexe amb aquesta època, “conta ma mare (en una entrevista del 2020), que hi havia emissores locals i que, per exemple, algunes dones deien a mon avi matern que en posàs una (‘en Guadassuar, que ahí fa més bonic’ el rosari)”. 

En el meu mur, el 15 de març del 2025, M Teresa Hortoneda posà "Oh tant! Teníem: jo, onze fins a catorze anys. I el meu germà, quatre anys menys. Llegia el diari i ens explicava com anava la guerra, si guanyaven els aliats o no. I, així, molts dies.

Finalment, ma mare, el 15 de març del 2025 em digué per telèfon “L’àvia Consuelo (1878) ja llegia cada dia el diari que duia son pare, qui era jutge.

Mon pare (1906) comprava el diari els diumenges i el llegia. Ens en parlava sobre u (‘El Pueblo’, 1894-1939, de Vicente Blasco Ibáñez) i sobre ‘El Mercantil Valenciano’ (després de la guerra, ‘Levante’). Sobre el segon, deia ‘Este diari,… amb bones raonetes, amb molta dolçor, però te la claven’. U, obertament, ja sabies per on anava. Però l’altre, darrere d’unes paraules, t’enganyava.

Ell, de la seua imparcialitat, jutjava les coses.

L’avi Luis (1909) deia a ton pare ‘Ja t’has comprat les mentires del dia?’. L’àvia Paquita (1909), a vegades, s’interessava per lo que estudiava el pare i ho estudiava”. I, empiulant amb el comentari del mestre de Miquel Vila Barceló, ma mare em comentà mig rient, “Vaja!, vaja!, que bo!”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Els xiquets (al·lots) s'inventassen els seus propis jocs

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿permetien que els xiquets (al·lots) s’inventassen els seus propis jocs? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

 

****

 

Quant a missatges,  el 14 de març del 2025 ens plasmaren “Pense que sí. Jugaven al carrer, sense control” (Rocío Cuki), “”No en tenc record. No ho puc afirmar ni desmentir” (Xec Riudavets Cavaller), “A casa, sí que ens incentivaven perquè ens inventéssim els jocs  com també les rondalles o relats” (Rosó Garcia Clotet), “Sííí. Per força: no teníem gaires firetes” (Àngels Sanas Corcoy), “Ma mare no em deia res d’això; teníem tan poques coses amb què jugar, que, amb qualsevol cosa, ens entreteníem: un pot, un tros de roba que ja no aprofitava per a res (ni tant sols per llevar el terra), amb soles de sabates i, sobretot, amb pedres. Les pedres eren essencials per a jugar” (Josep Fontestad Molina), “Sí: de petits, ens inventàvem jocs a l’escola” (Joan Prió Piñol), “Sí: sempre inventar. Primer, amb una rotllana. amb els avis i amb tota la família, dèiem el que volíem fer i, seguidament, fèiem jocs divertits que anomenàvem ‘Un, dos, tres’. M’ho passava molt bé. Eren molt divertits” (Lydia Quera), “No s’interessaven als nostres jocs, vigilaven segurament, però les meves àvies mai no intervenien ni proposaven ni aconsellaven res” (Lucila Grau), “I tant !!! A més, recordo que jugàvem a ‘todos’. Eren els ossos del genoll dels anyells. Els netejàvem i pintàvem de colors. Ens hi passàvem hores jugant” (Pilar Ortiz De Paz), “Clar! Érem xiquets de carrer (en el bon sentit). El carrer era el territori. Un dels jocs més bonics eren les boles (vies, colauet…) o fer coses amb el fang. El futbol, als solars. Ni teníem parc…. Tinc vuitanta anys. És el que hi havia” (Josep Ferrer Ferrer), “I tant que sí! Ella mateixa (la meva mare), amb una amiga, es fabricaven nines de drap. Després, el meu germà es feia els patinets, aquells que anaven per terra com una T amb coixinets. Jo mateixa feia gelats amb fang i capses de llumins. Era molt divertit. També jugar a vendre” (M Teresa Hortoneda), “La meva mare, sí” (Montserrat Carulla Paüls), “I tant! Jo vaig ser experta (i ho sóc) en inventar rondalles. La meva neta n’és testimoni.

I, quan era joveneta, a l’hora del pati, esmorzàvem i començava una història que havia de durar una setmana.. Em deien ‘Aquesta setmana, de por’ o ‘de riure’ o… 

A mi, m’encisava” (Montserrat Cortadella), “Sempre em vaig inventar jocs, a la terrassa, a casa. I també vaig jugar molt pel carrer a l’estiu quan anava a la muntanya” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Nosaltres esperàvem sortir de l’escola, per anar a jugar al carrer. Ens agradava molt jugar a corda, el palet, als ossets, als cromets… Això era l’any 1940” (Júlia Aixut Torres).

Per correu electrònic, el 14 de març del 2025 posaren “Sí. Sempre ens deixaven inventar-nos de tot… Fossin jocs o fossin altres idees per la casa… Si la idea donava resultat, ella ho agraïa” (Rosa Rovira), a qui comentàrem “Molt important que els xiquets puguen desenvolupar la creativitat i que, si no és contra el bé comú (que no, necessàriament, contra el pensament majoritari), siga ben acollit”; “És ben cert això.  Jo sóc naixcut al 1950, i el meu germà i jo s’inventàvem mil i una manera de jugar amb cadires, amb pots de conserva buits, amb branques i amb altres deixalles. Ni imagineu lo bé que ho passàrem!” (Antonio Bernabéu Pérez).

Finalment, ma mare, el 14 de març del 2025, per telèfon, em comentà “Nosaltres [= els meus germans i jo], en el corral de la casa de València, agafàvem dos pots, els féiem un forat a cada u, posàvem un fil entre els dos i féiem un walkie-talkie.

El pare (1942), amb una caixa de cartó, feia un carro, un camió…

Un pot amb aigua i sabó… i fer bombolletes de sabó. Les tabes. També el ‘guà’, jugar a les boletes. Les xiquetes, en el carrer, fer ratlles i jugar al sambori.

A banda, les mares, amb uns retallets, feien nines. I a xapes (les de botelles, les de cervessa) o a botons (per fer-ne botar el de davant)”. Sobre el joc de botons, també el comentava mon pare eixe dia.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

Nota: Ma mare també recordava un joguet que fiu amb llandetes de foie-gras a una xiqueta, qui havia nascut en el 2000, i em digué que, fins a feia uns quants anys, encara estaven en casa.

Cal dir que, així com mon pare “espentava” el camió, el carro…, i l’ha agradat conduir; jo, que jugava amb els nebots amb eixe trenet que enllaçava llandetes, n’era el cap, o siga, la locomotora i m’agrada fer de cap de grup i ho relacione amb l’arquetip del rei.

Vos comentaven sobre els polítics

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre els polítics? Pere Riutort, en la seua explanació del 2018, comenta que sa mare tenia més seny de la política (p. 151).

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

 

*****

 

Quant a missatges, el ,8 de març del 2025 posaren “Poca cosa” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Pdrines no; però tietes i onclets, sí…” (Daniel Gros), “Una mica, no gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “Dintre, a casa, es va parlar molt de política. La mama comprava el ‘Diari de Barcelona’ i ens explicava com anava la guerra, la mundial [1939-1945]. Volia que guanyessin els anglesos! Tampoc ens van fer costat! Aixi vam crèixer el meu germà i jo.

El papa treballava fora tota la setmana” (M Teresa Hortoneda), “No molt” (Rocío Cuki), “A casa, no es parlava mai de política. El meu pare va estar al front de la batalla de l’Ebre. Tot el que sé del seu patiment, ho sé per la meva mare

Recordo que hi havia una lletra que el meu pare va escriure a la meva mare, de quan van anar-se’n a corre-cuita, travessant tot Catalunya fins arribar a França. Mes o menys, deia així.

‘Pilar: jo no tornaré a casa, ens mataran a tots. Amb els diners que et donaran, pots posar una merceria. Segur que, al poble, t’ajudaran’. No recordo res més. Quan la vaig llegir, jo tenia tretze anys. Em va impactar moltíssim, pensant en el patiment del meu pare. Gràcies a Déu va tornar a casa, i vaig néixer jo l’any 1940.

Uns anys molt difícils per a tothom. Esperem que no tornem a viure una altra guerra civil: és el pitjor que pot passar” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí. A casa, es parlava molt de política. De fet, l’avi deia que tenia rei; i l’àvia, no. I les converses sempre eren cautes i prudents, però era saludable. Tenien esperança, i estaven segurs que, algun dia, Catalunya seria lliure. I a les cançons de les caramelles, cantaven els temes, dites que semblaven sense soltesa, però que la tenien: el ganxo hi era” (Lydia Quera), “Es pot considerar que era un tema tabú. No s’hi posaven” (Xec Riudavets Cavaller), “El mes que ve, faig noranta-dos anys, si tot va bé.

Vaig passar la guerra i la mare, poques vegades, va parlar de política…. Lo que recordo molt bé era que, a la torre del padrí, tenia una ràdio i, per les nits, escoltava ‘Ràdio Andorra’ bastant fluixet i la locutora deia ‘Aquí Ràdio’ Andorra, emisora del Principado de Andorra’ i tenia una bonica veu…. I, al final, sonava la Marsellesa…” (Júlia Aixut Torres).

En correus electrònics, el 8 de març del 2025 ens plasmaren “A la meva àvia, no li agradava parlar de política, ni de polítics. Tenia molt mal record de la guerra civil, amb la crema de les esglésies de Moià per part dels anarquistes de Caldes de Montbui. La mort d’una filla infermera a l’Hospital de Campanya de Vic. De l’empresonament del meu avi Miquel en acabar la guerra…Volia oblidar” (Àngel Blanch Picanyol), “En aquest cas, ma mare no obria la boca. Tenia molta por. Mon pare estava en el punt de mira. Era impossible. Això no obstant, si anava a l’església, es posava contenta perquè així no els dirien comunistes” (Josep Fontestad Molina), “A casa, tant avis com àvies, eren activistes sindicals; i el pare, activista polític. Així he sortit jo! Els consells eren clars: ‘Lluita pacífica’, ‘La política no et pot treure hores: ni de feina, ni de família. Per tant, les reunions, de nit, quan ja tot és fet’, ‘Tenim l’obligació social de la solidaritat. Aneu amb molt de compte amb les enveges. La política de base és dura, injusta: t’hauràs de engolir molts gargalls’, ‘Procura viure segons els teus ideals i principis’, ‘La consciència neta és l’unic que t’emportaràs d’aquest món’.

L’avi deia que més val morir dempeus que viure agenollat; i l’àvia se’l mirava i deia: ‘Sempre amb front clar, barbeta amunt i somriure als llavis’. L’àvia sempre va portar una cinta amb la senyera dins el moneder. Amunt les atxes!! Si aixequessin el cap!…” (Quima Estrada Duran).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Acceptaven que els nens sentissen devoció pels pits en general

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿acceptaven que els nens sentissen devoció pels pits en general? Figura en la tesi de Mariona Iribarren Nadal (p. 241).

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

 

****

En el meu mur, el 7 de març del 2025 plasmaren “Ma mare en va donar el pit més de dos anys, em va alimentar molt bé, perquè tingués una llet molt bona que em donés alimentació” (Ramona Ibarra).

Quant a missatges, el 7 de març del 2025 plasmaren “Això no ho sé pas, noi” (Àngels Sanas Corcoy), “Cap idea! Com si no existien els pits. No recordi absolutament res” (Lucila Grau), “No recordo que es parlés sobre això, ni que demostressin res quan el meu germà mamava: es veia com una cosa ben normal” (Rosó Garcia Clotet), a qui comentàrem “Gràcies, Rosó. Jo sí que he vist mamar algun nen i que ell en demanàs més i la mare li digués ‘Escolta!’. I, si no, ‘Què en vols manxar més?’ i acostar-li el pit”, “No ho sé” (Joan Prió Piñol), “No en tenc ni idea. Ni se m’havia acudit” (Xec Riudavets Cavaller), “Mai: tant l’àvia com la mare eren fetes, que els pits eren una atracció, més per als homes que per a nosaltres. Jo recordo que, a casa, ningú portava sostenidors, en un temps que, fins i tot, es portava ‘cotilla'” (Lydia Quera),  “A casa, mai es va parlar d’aquest tema” (Pilar Ortiz De Paz), “Ho ignoro per complet….. Aquí ja entràvem en temes delicats, sols aptes per a nadons i mares.

La moralitat sexual ha estat un ens invisible que ha ocupat la nostra generació i tantes altres en segles passats! En poques paraules, l’Església jeràrquica ha maltractat l’Evangeli de Jesús!” (Daniel Gros), “No em consta…

Pel cantó patern, eren gent rural, i els dos nois i les dues noies, de ben menuts, van mamar directament de la mamella d’una cabra, car la mare (la meva àvia) no tenia llet als pits…

Pel cantó matern, van ser tres germanes i no conec cap comentari sobre el tema.

Em sap greu no poder-te donar més notícies” (Joan Marrugat), “Jo sols sé que, amb quatre anys, li portava la cadireta a ma mare, per mamar-li un poc. Si és això al que et refereixes, jo sí que en tenia. Ma mare va nàixer en 1910” (Josep Fontestad Molina), “Amb el dels pits, a mi, ma mare em va criar. De la mitjana, no en recordo: crec que també. I, a la petita, li havíem de donar Pelargon: era molt golafre” (Montserrat Cortadella). Com a aclariment, direm que Pelargon és el nom d’una classe de llet en pols per a xiquets que aparegué en Espanya a mitjan dels anys quaranta.

Finalment, ma mare, el 7 de març del 2025 em digué per telèfon “Ma àvia, Consuelo ‘la paternera’ [, nascuda en 1878], que tingué cinc fills i se li’n moriren tres: donà mamar l’àvia de la mare de Juani, de Maria. I [l’àvia de Juani], sempre que em veia, deia ‘Ton pare [ Miguel, nascut en 1906] i els seus germans són germans meus de llet, perquè ta àvia em donà mamar a mi'”.

Per correu electrònic, el 7 de març del 2025 ens respongueren “Que jo hagi arribat a saber, cada infant tenia delit dels de la qui li donava mamar” (Miquel Vila Barceló). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

"Les dones transmetien la corona de mares a filles" en la Corona Catalanoaragonesa

Aquest tret l’hem captat en obres com el llibre “La voz de los pueblos indígenas”[1], edició d’Alexander Ewen (editat per José J. de Olañeta) i “No són 300 milions”, de Josep Travesset junt amb Anna Rosselló i publicat per Editorial Pòrtic, en 1983, que traurem en diferents moments de l’estudi i que plasmen (i coincidesc amb ells, com moltes persones), que, com més coneixem les altres cultures i els altres Pobles (com també, de pas, les que no han estat tan presents en la instrucció escolar o en els mitjans de comunicació públics, a diferència dels qui sí que ho han fet i molt), més universals serem i, com llegim en la constitució “Gaudium et Spes”, més prendrem part d’”un tipus més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[2] (no. 54). Així, en lloc de considerar “de llauros” o “de poble” lo que no vaja unit al castellà i a la cultura castellana, no sols estarem oberts a la castellana (que, en el cas del País Valencià, ha penetrat mitjançant l’Església i tot, no solament, per exemple, en l’àmbit escolar, administratiu i polític), sinó també a la valenciana.

A més a més, ho fem perquè, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (Evangeli Gaudium, en llatí), del 2013, partint de la versió de l’Editorial Claret, en comentar que, “A vegades, es tracta d’escoltar el clamor de pobles sencers, (...) perquè ‘la pau es funda no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels pobles’” [3](190, p. 144).

Això fa que tinguem present el fruit de tants anys realitzat sobre tot l’àmbit lingüístic, especialment, del segle XVIII ençà i, més encara, durant la dictadura militar del general Franco (1939-1975), que fa que, més d’una vegada i en molts temes, considerem que tal cosa és normal, que sempre ha estat així o no entrar més en el tema, detall que molts no adoptem perquè donem per fet que, junt amb la vida d’una llengua i d’una cultura, va l’interés per ella i, igualment, per l’obertura a persones que la parlen o que en trien una altra.

En aquest seny, Pere Riutort comenta que “El món ‘botifler actual’ s’ha fonamentat d’una manera especial en la gran immigració castellana que hem tingut i, igualment, s’ha assentat en la ignorància popular, la qual ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són” (p. 136 de l’explanació). ¡Quina espenta, la que hi ha al costat d’aquestes paraules, com també de les que escriu immediatament i que posem tot seguit! “Sempre hi ha hagut gent, entre nosaltres, que han ajudat els contraris dels interessos i drets del nostre poble. D’ençà de la Guerra de Successió, els denominem ‘botiflers’, els quals solen unir-se a interessos de poder polític i econòmic. Aquests repeteixen que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció si exigim en consciència allò que pertany al nostre poble per la seua cultura: la sobirania. Cf. Sant Pau II en l’ONU, 1995.

            *a-8) La cultura històrica sentida, existent i feta real en la vida dels membres dels països que han aconseguit la seua independència, segons, repetidament, afirma Sant Joan Pau II, era el que exigia i donava dret a la sobirania” (p. 136).

En nexe amb aquestes paraules de Pere Riutort, direm que, per exemple, en l’article “La reina María a la Catalunya ginocèntrica del segle XV” (https://www.inh.cat/articles/La-reina-Maria-a-la-Catalunya-ginocentrica-del-segle-XV), de Pep Mayolas i publicat en la web “Institut Nova Història”, veiem que, com s’exposa en el resum de l’escrit, “la corona es transmetia per via femenina”. I, a més, l’autor comenta que “la Història Universal no es va reescriure en contra de Catalunya: es va reescriure —i s’escriu, encara— en contra de la dona. De les dones. En el pròleg que va confeccionar per a La sardana i la religió de les bruixes d’En Jordi Bilbeny (Librooks, 2015), la recordada Patrícia Gabancho ens avisa que en el procés ‘d’endreçar la casa’ i codificar el dogma, l’Església catòlica ‘esborra un món. Un món arcaic, consistent, organitzat, amb alguns elements predominants: un cert matriarcat —o, si voleu, una societat ginocèntrica— basat en la fascinació per la fecunditat; el contacte íntim amb la natura i, per tant, amb els llocs tel·lúrics; els rituals iniciàtics; la saviesa simbòlica que donava als iniciats una capacitat transcendent’. Més endavant, diu, encara: ‘S’elimina el món femení i els seus valors —que havien perdurat en la frustrada cultura dels trobadors!— i se’l reemplaça pel món masculí de poder, guerra i riquesa material’.

La destrucció d’aquell món femení té lloc de forma simultània a tota Europa. L’any 1586 ‘el cèlebre jurista francès Jean Bodin no vacil·lava a confinar les dones als marges de la vida civil, bo i sostenint que ‘calia mantenir-les lluny de totes les magistratures, els llocs de comandament, els judicis, les assemblees públiques i els consells, perquè s’ocupin només de les seves feines femenines i domèstiques’. (...) A tota Europa, en consideració a la debilitat intel·lectual, moral i psíquica inherent a la seva naturalesa, s’excloïa les dones del poder; només els homes eren ciutadans de ple dret, només als homes els era permès de regnar’.

Si el jurista Bodin s’afanyava a confinar les dones als marges de la vida civil i li calia argumentar-ho, és que la situació existent al seu temps era justament la contrària: hi havia dones en llocs de preeminència, dones que prenien decisions i que formaven part de tot aquell món del qual es pugnava per excloure-les. Dones que eren ciutadanes de ple dret, i a les quals ningú discutia el dret de regnar. En la breu comunicació d’avui, intentarem aportar els primers indicis conforme, en una societat ginocèntrica com la catalana, eren les dones les qui transmetien la corona de mares a filles[4], i no pas de pares a fills, com sempre ens han explicat. I ho exposarem a través de la incerta personalitat de la reina Maria”.

Pep Mayolas, amb molta iniciativa, també comenta que, “a l’apunt de l’1 d’agost de 1454 del Dietari de la Generalitat, perquè el millor de tot es consigna al final, i és que aquell mateix dia, ben just arribat a Lleida, el nou lloctinent Joan de Navarra va voler convocar Corts catalanes, tot i que això —segons el mateix Dietari— ‘fos contra constitucions de Cathalunya, com en aquest Principat no puscha haver loctinent de rey, ne algú no pot convocar Corts, sinó la sola persona del rey’. Carai amb les constitucions. Si això fos veritat, però, algú ens hauria d’explicar com és que en vida de Maria, ‘la senyora reyna’ convocava i aturava, prorrogava i reprenia Corts, i això no anava en contra de cap constitució catalana. I, a més a més, posats a creure’ns la història oficial, tot això ho feia en qualitat de lloctinent del rei Alfons. Però, si hem quedat que la llei deia que aquest principat no podia tenir lloctinent de rei, i només al rei pertanyia la facultat de convocar les Corts,... és que Maria actuava com a veritable sobirana del territori, res de lloctinència, i la sola persona de la reina era l’única facultada per ordenar la reunió del Parlament. I això ens deixa un escenari on la reina ocupa la màxima jerarquia de la Corona i l’absoluta centralitat política en una societat catalana ginocèntrica”.

En acabant, addueixex que, del seu punt de vista, “la famosa llei sàlica que impedia les infantes reials catalanes d’arribar al tron és un invent tardà del món masculí. Enllà del Concili de Trento (1562-1563), s’hauria redreçat tota la documentació anterior al segle XVI, per fer-nos creure que les corones només es podien heretar de pares a fills, com exigia el gran teòric francès de la raó d’Estat. En les societats ginocèntriques com la catalana —‘matrilineals’, en afortunada expressió de l’amiga Lluïsa Surroca—, la corona es transmetia per via femenina, i això voldria dir que les reines naixien, i els reis, com els papes i els emperadors, es feien per elecció, o bé per matrimoni amb una princesa hereva o una reina”.

Finalment, Pep Mayolas posa que, al seu coneixement, “fa tot l’efecte d’haver estat una societat matrilineal comandada per sobiranes dones, o dones sobiranes, que es van transmetre la corona de mares a filles, d’àvies a nétes o de germana a germana, fins al temps de l’emperador Carles I”. No hem entrat en més detalls, però, simplement, ens hem servit d’aquest article com u més en què es parla del gran paper que fa la dona en tot l’àmbit lingüístic, tot i que la dona atorga moltes facilitats a l’home i en què l’home no abusa de la dona com la dona no ho fa del marit.

---

[1] El títol en aquesta edició en castellà va acompanyat del subtítol “Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas”.

[2] “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6).

[3] “La joia de l’Evangeli”, del papa Francesc, encíclica publicada per Editorial Claret, en el 2013, llibre.

[4] El remarcat en negreta és nostre.