Aquest tret l’hem captat en obres com el llibre “La voz de los pueblos indígenas”[1], edició d’Alexander Ewen (editat per José J. de Olañeta) i “No són 300 milions”, de Josep Travesset junt amb Anna Rosselló i publicat per Editorial Pòrtic, en 1983, que traurem en diferents moments de l’estudi i que plasmen (i coincidesc amb ells, com moltes persones), que, com més coneixem les altres cultures i els altres Pobles (com també, de pas, les que no han estat tan presents en la instrucció escolar o en els mitjans de comunicació públics, a diferència dels qui sí que ho han fet i molt), més universals serem i, com llegim en la constitució “Gaudium et Spes”, més prendrem part d’”un tipus més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[2] (no. 54). Així, en lloc de considerar “de llauros” o “de poble” lo que no vaja unit al castellà i a la cultura castellana, no sols estarem oberts a la castellana (que, en el cas del País Valencià, ha penetrat mitjançant l’Església i tot, no solament, per exemple, en l’àmbit escolar, administratiu i polític), sinó també a la valenciana.
A més a més, ho
fem perquè, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (Evangeli Gaudium, en llatí), del 2013, partint de la versió de
l’Editorial Claret, en comentar que, “A
vegades, es tracta d’escoltar el clamor de pobles sencers, (...) perquè ‘la pau
es funda no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels
drets dels pobles’” [3](190, p. 144).
Això fa que
tinguem present el fruit de tants anys realitzat sobre tot l’àmbit lingüístic,
especialment, del segle XVIII ençà i, més encara, durant la dictadura militar
del general Franco (1939-1975), que fa que, més d’una vegada i en molts temes,
considerem que tal cosa és normal, que sempre ha estat així o no entrar més en
el tema, detall que molts no adoptem perquè donem per fet que, junt amb la vida
d’una llengua i d’una cultura, va l’interés per ella i, igualment, per
l’obertura a persones que la parlen o que en trien una altra.
En aquest seny,
Pere Riutort comenta que “El món ‘botifler actual’ s’ha
fonamentat d’una manera especial en la gran immigració castellana que
hem tingut i, igualment, s’ha assentat en la ignorància popular, la qual
ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són” (p.
136 de l’explanació). ¡Quina espenta, la que hi ha al costat d’aquestes
paraules, com també de les que escriu immediatament i que posem tot seguit! “Sempre
hi ha hagut gent, entre nosaltres, que han ajudat els contraris dels interessos
i drets del nostre poble. D’ençà de la Guerra de Successió, els denominem ‘botiflers’,
els quals solen unir-se a interessos de poder polític i econòmic.
Aquests repeteixen que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció si
exigim en consciència allò que pertany al nostre poble per la seua cultura: la
sobirania. Cf. Sant Pau II en l’ONU, 1995.
*a-8) La cultura històrica
sentida, existent i feta real en la vida dels membres dels països que han
aconseguit la seua independència, segons, repetidament, afirma Sant Joan Pau
II, era el que exigia i donava dret a la sobirania” (p. 136).
En
nexe amb aquestes paraules de Pere Riutort, direm que, per exemple, en
l’article “La reina María a la Catalunya ginocèntrica del segle XV” (https://www.inh.cat/articles/La-reina-Maria-a-la-Catalunya-ginocentrica-del-segle-XV),
de Pep Mayolas i publicat en la web “Institut Nova Història”, veiem que,
com s’exposa en el resum de l’escrit, “la
corona es transmetia per via femenina”. I, a més, l’autor comenta que “la Història Universal
no es va reescriure en contra de Catalunya: es va reescriure —i s’escriu,
encara— en contra de la dona. De les dones. En el pròleg que va confeccionar
per a La sardana i la religió de les bruixes d’En Jordi
Bilbeny (Librooks, 2015), la recordada
Patrícia Gabancho ens avisa que en el procés ‘d’endreçar la casa’ i codificar
el dogma, l’Església catòlica ‘esborra un món. Un món arcaic,
consistent, organitzat, amb alguns elements predominants: un cert matriarcat
—o, si voleu, una societat ginocèntrica— basat en la fascinació per la
fecunditat; el contacte íntim amb la natura i, per tant, amb els llocs tel·lúrics;
els rituals iniciàtics; la saviesa simbòlica que donava als iniciats una
capacitat transcendent’. Més endavant, diu, encara: ‘S’elimina el món femení i
els seus valors —que havien perdurat en la frustrada cultura dels trobadors!— i
se’l reemplaça pel món masculí de poder, guerra i riquesa material’.
La destrucció d’aquell món femení té lloc de
forma simultània a tota Europa. L’any 1586 ‘el cèlebre jurista francès Jean
Bodin no vacil·lava a confinar les dones als marges de la vida civil, bo i
sostenint que ‘calia mantenir-les lluny de totes les magistratures, els llocs
de comandament, els judicis, les assemblees públiques i els consells, perquè
s’ocupin només de les seves feines femenines i domèstiques’. (...) A tota
Europa, en consideració a la debilitat intel·lectual, moral i psíquica inherent
a la seva naturalesa, s’excloïa les dones del poder; només els homes eren
ciutadans de ple dret, només als homes els era permès de regnar’.
Si el jurista Bodin s’afanyava a confinar les dones als marges de
la vida civil i li calia argumentar-ho, és que la situació existent
al seu temps era justament la contrària: hi havia dones en llocs de
preeminència, dones que prenien decisions i que formaven part de tot aquell món
del qual es pugnava per excloure-les. Dones que eren ciutadanes de ple dret, i
a les quals ningú discutia el dret de regnar. En la breu comunicació d’avui,
intentarem aportar els primers indicis conforme, en una societat ginocèntrica
com la catalana, eren les dones les qui transmetien la corona de mares a
filles[4], i no pas de pares
a fills, com sempre ens han explicat. I ho exposarem a través de la incerta
personalitat de la reina Maria”.
Pep Mayolas, amb molta
iniciativa, també comenta que, “a l’apunt de l’1 d’agost de 1454 del Dietari de la Generalitat, perquè el millor de tot es consigna
al final, i és que aquell mateix dia, ben just arribat a Lleida, el nou
lloctinent Joan de Navarra va voler convocar Corts catalanes, tot i que això
—segons el mateix Dietari—
‘fos contra constitucions de Cathalunya, com en aquest Principat no puscha
haver loctinent de rey, ne algú no pot convocar Corts, sinó la sola persona del
rey’. Carai amb les constitucions. Si això fos veritat, però, algú ens hauria
d’explicar com és que en vida de Maria, ‘la senyora reyna’ convocava i aturava,
prorrogava i reprenia Corts, i això no anava en contra de cap constitució
catalana. I, a més a més, posats a creure’ns la història oficial, tot això ho
feia en qualitat de lloctinent del rei Alfons. Però, si hem quedat que la llei
deia que aquest principat no podia tenir lloctinent de rei, i només al rei
pertanyia la facultat de convocar les Corts,... és que Maria actuava com a
veritable sobirana del territori, res de lloctinència, i la sola persona de la
reina era l’única facultada per ordenar la reunió del Parlament. I això ens
deixa un escenari on la reina ocupa la màxima jerarquia de la Corona i
l’absoluta centralitat política en una societat catalana ginocèntrica”.
En acabant, addueixex
que, del seu punt de vista, “la famosa llei sàlica que impedia les infantes reials catalanes
d’arribar al tron és un invent tardà del món masculí. Enllà del Concili de
Trento (1562-1563), s’hauria redreçat tota la documentació anterior al segle
XVI, per fer-nos creure que les corones només es podien heretar de pares a
fills, com exigia el gran teòric francès de la raó d’Estat. En les societats
ginocèntriques com la catalana —‘matrilineals’, en afortunada expressió de
l’amiga Lluïsa Surroca—, la corona es transmetia per via femenina, i això
voldria dir que les reines naixien, i els reis, com els papes i els emperadors,
es feien per elecció, o bé per matrimoni amb una princesa hereva o una reina”.
[1]
El títol en aquesta edició en castellà va acompanyat del subtítol “Los indígenas toman la palabra en las
Naciones Unidas”.
[2]
“L’ús de la llengua vernacla en les
diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6).
[3]
“La
joia de l’Evangeli”, del papa Francesc, encíclica publicada per
Editorial Claret, en el 2013, llibre.
[4]
El remarcat en negreta és nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada