Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa't panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar ("pol·len del teu ventre").

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (...)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

El Sant Antoni "el del porquet" d'Aldaia, rebut amb continuïtat

Bon dia, 

Hui, sobre Sant Antoni "el del porquet", en Aldaia (l'Horta de València).

He parlat amb mon pare, nascut en el Carrer Sant Antoni, en Aldaia, en 1942. M'ha dit que:

* Fa uns cent sis anys, si fa no fa, per l'any 1920, es féu la primera imatge del sant.

* En 1936, començà la guerra i acabà en 1939. Se'n salvaren l'anda, els angelets (1), el lleó i el porquet.

* Quan mon pare tenia cinc anys, potser, en 1947, es féu la imatge nova (escultura de fusta), pagada per un besoncle de mon pare, Manuel Alfonso Iglesia (l'avi Nelo), nascut cap a 1870 i de línia lliberal.

Afegirem que, com que hi ha hagut un home, relacionat amb una de les parròquies de la vila, que s'ha interessat pel tema de si la imatge podria passar a la Parròquia de la Saletta i el capellà pareix un home receptiu i que ja hi ha negociacions entre els clavaris (encapçalats per aquest clavari valencià) i el rector, en un futur pròxim, serà en aquesta segona parròquia.

A més, com hem comentat, mon pare i jo, així és garantida la continuïtat.

També vos adduiré que he viscut molt eixe lligam amb aquest sant, perquè visquí en aquest carrer fins a maig del 2009 (1971-2009), un poc després de fer els trenta-huit anys.

Per això, no tinc cap dubte que el sentiment de pertinença a la terra, en bona mesura, em prové d'aquest empelt i de la meua observació del paper que hi feien les clavariesses, en aquesta festa, en paraules de ma mare, coneguda com "'La festa de la garrofeta', perquè en donaven als cavalls que hi participaven, que eren els principals animals de la festa.

El primer any que jo em casí (1969), les dones eren les organitzadores. L'únic home que hi havia era l'avi Luis" (2), mon avi patern (1909-1983). En canvi, "En Alaquàs, els qui l'organitzaven eren hòmens" (3).

Ben mirat, dir-vos que el matriarcalisme ha estat molt present en la festivitat de Sant Antoni i en els actes al llarg del segle XX i del primer quart del segle XXI en la història d'Aldaia.

Finalment, la imatge del sant junt amb el porquet, simbòlicament, és en la posició genuïna mirant-los frontalment:

Esquerra: Sant Antoni. El bé.

Dreta: el porquet. El mal, el dimoni.

Aquesta imatge no és d'Aldaia, però ens serveix.

Per consegüent, com he indicat a mon pare, com l'home i la dona en moltes fotos de parelles catalanoparlants d'arrels catalanoparlants fetes abans de 1930.

****

(1) (2) (3) Informació facilitada per ma mare el 16 de febrer del 2026, per telèfon.

Nota: Les fotos de carrer són de la festa del 2020 i les fiu de dins de cals meus pares estant.

Vos parlaren de dones pobres que havien fet molt per la vila

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de dones pobres que havien fet molt per la vila? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

**** 

Quant a missatges, el 14 de febrer del 2026 ens comentaren "Mai ho he sentit" (Xec Riudavets Cavaller), "Parlaven de persones pobres que havíem d'ajudar, en restar soles per la guerra, amb marits, fill i tot morts. No miraven si havien fet el bé o no; era necessari fer el que calgués per tots i prou. Jo em sento orgullosa dels meus avis, que tant bé van fer" (Lydia Quera), "No en recordo res" (Àngels Sanas Corcoy), "No ho solien fer" (Angelina Santacana Casals), "A mi, concretament, no m'ho deia o no sabia res d'això!!!" (Roser Canals Costa),"A casa, prou feina tenien per tirar endavant i fer pujar els fills; no podien pas ajudar.

Actualment, sí que ho podem fer, estant retirats. I, encara que no cobrem gaire, personalment, dedico moltes hores a la setmana treballant per la vila" (Rosa Rovira), "No. Jo era massa petit per recordar coses que havien dit les padrines..." (Daniel Gros), "Dones pobres, a casa, ho eren totes. I tots. Però no tenien res seu i ajudaven com podien.

La tia i l'oncle de Barberà, quan acabaven el dia (dissabte), anaven a l'església i ajudaven el mossèn" (Montserrat Cortadella), a qui escriguérem "Ma mare tenia molta amistat amb una dona que es morí fa poc. La coneguí prou. Alguna vegada, aquesta dona, María, em deia 'Pobra, però honrada'.

I ma mare, quan me n'ha parlat, alguna vegada m'ha tret:
'— María és d'eixes dones que, com se sol dir, no tenen res i ho donen tot. És una dona molt ajudosa'.

I poques setmanes arrere, em digué:
'— És d'eixes persones que Déu tindrà guardat un espai en el cel perquè se l'ha guanyat'.

Llavors, li comentí:
'— Era una dona bondadosa'".

Per correu electrònic, el 14 de febrer del 2026 ens plasmaren "No, en el cas de les meves àvies" (Nuri Coromina Ferrer).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Influïen en els menestrals (artesans)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿influïen en menestrals? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 13 de febrer del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "En el meu cas, res de res" (Roser Canals Costa), "No. Bé, l'àvia sempre comprava a tot artesà. Com la ceràmica de la Bisbal, els cistells comprats al cisteller de Palamós. La cristalleria, igualment, feta amb cura i de casa" (Lydia Quera), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "No puc respondre a aquesta qüestió" (Rosó Garcia Clotet), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "Ma mare treballava de modista i podem dir que sí. Mon pare era manyà. L'àvia havia treballat en una indústria de llonganisses. La iaia era massa..., tenia molts contactes, molt avançada per a l'època.

Els agraeixo molt com em van tractar i com em van educar. Cada un tenia el seu rol" (Maria Dolors Sala Torras), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No ho sé. Sé que el pollaire, el carboner, el drapaire, el qui venia 'gel' eren respectats al barri" (Anna Babra), "Sí, i tant! Si venien obrers, fusters o pintors a casa, el vistiplau era el de l'ama" (Ximo Caturla), "Era el salari dels artesans..." (Daniel Gros), "No sé què dir- te. És que elles eren artesanes de la llata, feien llata amb pas, llunes dels ullols del margalló i, després, cosien i feien cabassos (grans, menuts, de totes les grandàries)" (Carmen Mahiques Mahiques), "A l'època de les meves àvies i, a casa, en particular, elles sabien fer una miqueta de tot, ja que jo recordo que es feien els conillets, les gàbies per a fer criar conills i que arranjaven moltes coses. Al meu oncle, li agradava la fusteria i, a casa, hi havia totes les eines de fuster" (Joana Cabiscol Calvès).

En el meu mur, el 13 de febrer del 2026 plasmaren "A casa l'àvia, no hi havia temps per a això.

L'àvia Teresa portava ella sola tota la hisenda (que era quantiosa)... i tots els treballadors, els quals depenien d'ella...

El marit era manescal... No estava per la hisenda..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Balls llicenciosos i dones que podien despullar balladors

Quant al paper de la dona, en el llibre “Antologia eròtica”, Aureli Puig diu que “el Riero, trobant-s’hi a la població de Sant Vicenç dels Horts, a l’època de la verema (...) ens donà notícies d’un (...) ball estrany i llicenciós, a més no poder; propi de la verema per a celebrar el transport de la darrera portadora, dit per tal circumstància ball de la portadora. Les dones tenien la llibertat d’escollir els balladors que es veien obligats a ballar per força. En cas contrari, les veremadores tenien el dret de despullar-los ben nuets, sense apel·lació” (p. 21-22).  

Eren fidels a la llengua

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren fidels a la llengua? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 7 de febrer del 2026 i posteriorment ens comentaren "Sí. El meu pare va vindre de l'Aragó i mai va parlar castellà. La meva mare era de les Terres de l'Ebre. A casa nostra, no es va parlar mai castellà i així ho faig a les meves filles. La meva néta, la reny perquè canvie l'idioma" (Àngels Salvador), "Les meves àvies, com la majoria de les de la meva vila, pràcticament, no sabien parlar en castellà" (Montserrat Junqué Plaja), "Síí, síí, Lluís. La iaia basca parlava bastant castellà i moolt de català, tenint en compte que el marit era aragonès i que ell sempre parlava català.

Els avis materns, sempre català. Com que aquest tenia negoci, en l'època franquista, canviava la llengua segons el client" (Montserrat Cortadella), "Sí" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí, l'avia. I, especialment, la mare" (Joan Prió Piñol), "No en tenien, d'altra. A penes entenien el castellà i el parlaven molt malament i amb dificultats" (Xec Riudavets Cavaller), "Sííííí" (Maria Dolors Sala Torras), "La mare del meu pare, l'única que he conegut, no sabia parlar castellà" (Octavi Font Ten), "A casa, sempre es parlava català" (Margarita Pou Marfany), "Sí!!!!" (Lurdes Closa), "Sí. Només parlaven català, sobretot, l'àvia materna: li costava molt parlar el castellà, tot i que l'entenia" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Quasi sempre només parlaven el català" (Àngels Sanas Corcoy), "La meva àvia no és que fos fidel al català, és que el castellà quasi no el sabia parlar; l'entenia i el llegia, però parlar-lo..." (Àngel Blanch Picanyol), "I tant!!! Des que tinc ús de raó, la meva llengua ensenyada pels meus pares, avis i germans, sempre l'he estimada i l'he ensenyada als meus fills i als meus néts!!!" (Roser Canals Costa), "Sempre fidels" (Conxita Pladevall Vila), "Si: la mare era una defensora de la llengua i sempre defensant la unitat de la llengua. El pare també era així. És clar que la mare era molt culta, llegia molt, no era la dona a l'ús del temps que li va tocar viure" (Josep Ferrer Ferrer), a qui reportàrem que, segons Pere Riutort em digué el 18 d'abril del 2020, en Bòsnia i Hercegovina, les dones catalanoparlants que hi havien anat feien ús de la llengua catalana, a diferència dels hòmens, que parlaven turc; "La meva mare, un dia del final dels anys cinquanta, em va posar 'Som i serem gent catalana'. D'amagat, amb la porta tancada... Ens van passar la torxa. Com diu el gran historiador Ruiz Doménec, 'A Franco, Catalunya li va esclatar des de dins als anys cinquanta" (Assumpció Cantalozella), "Tan fidels que la meva mare, que tenia noranta anys, no sabia parlar en foraster. L'única que hi sabia parlar era la meva bestia, nascuda abans del 1920, perquè havia fet de criada amb uns botiflers de Ciutat" (Antònia Rotger Tous), "Ma mare, més aïna, li costava parlar en castellà. Sabia llegir-lo, però escrivia a espaiet.

Mon pare, sempre parlàvem en valencià, ja que, si havien de parlar-lo o d'escriure'l, se les arreglava bé" (M Carmen Bañuls), "Totalment. Els avis mai van canviar el català, ni amb la Guàrdia Civil. I això que sabien tres idiomes, el de Franco i el francés" (Lydia Quera), "Molts, fins després de la guerra del 1936, quasi no sabien el castellà" (Miquel Vila Barceló), a qui exposí que "Relativament prompte, pensí que posar la línia en 1920 (anterior a la dictadura del general Primo de Rivera), a 1931 (la República) i, més encara, a 1940, plasmaria més el matriarcalisme. Ho encertí"; "Sí. Vaig aprendre català d'elles. De la d'Alacant, l'ús dels pronoms febles; de la de Barcelona, el parlar, la fonètica, els usos lingüístics, les maneres de dir, el lèxic,... I només calia escoltar-les" (Anna Babra), "I tant que ho eren! No sabien parlar d'altra manera" (Reme Canet).

En el meu mur, el 7 de febrer del 2026 posaren "Sí: pares i avis" (Montserrat Carulla Paüls), "Sí. Ho eren" (Angelina Santacana Casals), "La mare, al 1921. I sempre em va dir: 'Tu ets catalana, com la besàvia, primera actriu del Romea'. L'àvia i ella mateixa" (Muntsa Lacima Riba), "I tant! La padrina, nascuda abans del 1900, no sabia d'altre idioma. Fins i tot, quan la meva cosina es va casar amb un xicot d'Osca, no va saber com parlar" (Pepita Roig Armengol), "Sí. Mon pare parlava el català de Girona; ma mare, el català de Ciutadella" (Joe Tur), "La meva mare va néixer el 1912 i no va parlar mai el castellà. Mai!" (Catalina Portell Buades).

En el grup "La Catalunya del Nord", el 7 de febrer del 2026 afegiren "Fidelíssimes!!!" (Glòria Reverter), "Parlada i escrita. Mare, 1912"  (Maricreu Roteta).

En el grup "Coses de Reus i  de fora", el 7 de febrer del 2026 agregaren "Per la meva experiència, les persones que jo he conegut, nascudes abans de 1920, no és que fossin fidels a la llengua, és que directament no sabien parlar en castellà" (Santiago Martínez Arrieta), "De fet, la meva àvia, qui ara tindria uns cent quaranta-cinc anys, no parlava res més que català. Els pares ja parlaven bé les dues llengües; això que eren del 1910 i del 1912..." (Montserrat Ferré Rofes), "Els meus avis materns de Vila-seca i de Reus, nascuts el 1901 i el 1905, parlaven català" (Gemma Arrieta).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 7 de febrer del 2026 em digué que, "En València, nosaltres teníem botiga i, quan entrava gent que parlava castellà, li ateníem en castellà".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Marits que es feien càrrec de xiquets

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de pares que es feien càrrec de xiquets? Gràcies. 

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 6 de febrer del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Si els tocava, és clar que sí, pero sempre hi havia 'carotes'.

La mare en coneixia algun" (Roser Canals Costa), "Devien ser casos excepcionals. Si restaven viudos, prest solien trobar una dona amb qui casar-se. No es podien sostreure del treball per alimentar la prole" (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguí "Figura en la rondalla mallorquina 'En Gornals', plasmada per Antoni Ma. Alcover (Tom XV)" i ens adduí "Interessant. Gràcies"; "El meu pare no podia, encara que volgués, per la feina" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Anna Babra), "No" (Lydia Quera), "L'avi matern va restar viudo jove, com uns trenta anys, i tenia dos fills. La mare d'ell s'encarregava dels xiquets perquè ell poguera treballar, ja que, quan arribava a casa, ajudava a donar menjar els xiquets. 

I l'avi patern també va restar viudo jove i va haver de tornar a casa dels pares. Com que la casa era plena, encara hi havia fills fadrins, les cambres eren ocupades i van restar a dormir a la cambra, en un llit que van posar. I, en eixe llit, es gitaven el pare i els dos xiquets (de dos i de cinc anys)" (MCarmen Bañuls), "Poc" (Maria Dolors Sala Torras), "Doncs sí. I, en concret, els oncles de ma mare. La Mercè Picanyol i el Josep Tantinyà. Els uns diuen que ella era un cap verd, es va afartar de cuidar els tres fills i se'n va anar a Barcelona, no tenint mai més contacte ni amb els fills, ni amb el marit.

D'altres, deien que se'n va anar perquè era un maltractador.

La qüestió és que el Josep es va fer càrrec dels tres fills petits criant-los ell sol.

Era prou modern. A pagès, el normal és que, qui se'n cuidés, fos la mare. Fins i tot, escoltant històries de casa meva, que explicava ma mare (que era nascuda el 1926), veies que el paper de l'home era treballar per a mantenir la casa, i poc més" (Àngel Blanch Picanyol), "Alguna vegada. No et puc ajudar massa en aquest tema" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No. Mai" (Josep Ferrer Ferrer), "A casa, tant l'avi com també el pare van tenir molta participació en la nostra cura i en l'aprenentatge i ens portaven amunt i avall a passeig, etc.

L'avi, cada dia, s'aixecava d'hora per anar a cercar la meva ensaïmada a can Massot, de la Bisbal, i la llet" (Antonia Verdejo), "Lluís: sense anar més lluny, el pare de sempre. Els avis no varen ser criatures i feia gràcia quan la iaia deia 'Mira tal: està amb als néts i els porta' o...

Ell: 'D'acord'" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 6 de febrer del 2026 posaren "Sí, pels deures d'escola i llevar-se" (Margarita Pou Marfany), "Que l'àvia ho comentés, no; però el pare estava pendent de nosaltres pels deures de l'escola, sobretot, per les matemàtiques, que, a mi, em costaven més" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Els semblava molt bé que els marits es cuidessin dels menuts!" (Angelina Santacana Casals).

En el grup "Cultura mallorquina", el 6 de febrer del 2026 escrigueren "Els meus pares es van casar l'any 1925, varen fer feina tots dos; i la casa i els fills, també. Tant un escurava i l'altra cuidava o feia el dinar" (Dolores Pérez), "El meu padrí anava embarcat, cada tres anys venia de l'estranger i, cada vegada que tocava port a Palma, sa meva padrina restava embarassada. De s'home, tenia poca col·laboració a sa casa" (Angela Bosch Jerez).

Finalment, mon pare, per telèfon, el 6 de febrer del 2026 ens digué "La veritat és que els hòmens es fan poc càrrec, sinó les dones o les mares".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones que feien testament

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones que feien testament? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 31 de gener del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No. A la mare, no li importava. Deia: 'I la consciència, que??????' (Roser Canals Costa), "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "Normalment, els pocs béns que tenien estaven a nom dels marits. No crec que en parlassin" (Xec Riudavets Cavaller), "Sí. Els testaments eren molt parlats a la meva família" (Lydia Quera), "No puc respondre, estimat amic" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Als Països Catalans, els béns de la dona sempre han estat seus, i ella, i no el seu home, era la que decidia a quines persones deixar la seva herència.

De fet, jo tenc a casa testaments donats per dones de la meva família anteriors a 1920" (Antònia Rotger Tous), "Sí. A casa, hem estat més dones que homes i, a Catalunya, la fadrina què és la més gran, si no hi ha cap home, ella rep l'herència i, encara que es casi, continua essent d'ella, no com a Espanya, és qui fa el testament" (Àngels Salvador), "Quan feien testament, no; però que signaven uns capítols matrimonials abans del casament, sí" (Àngel Blanch Picanyol), "Ni dones que feien testament, ni hòmens... Tenien poc a deixar a ningú, sobretot, la meua àvia" (Carmen Mahiques Mahiques), "Jo sentia i em deien 'Això, quan em mori, serà per a tu', res de la paraula 'testament'" (Montserrat Cortadella).

En el grup "Cultura mallorquina", el 31 de gener del 2026 i més avant posaren "Sí. I donacions en vida.

A vegades, amb es seu home a favor d'altres; i, a vegades, elles totes soles" (Maria Galmés Mascaró), "Sa meva padrina Margalida, qui avui tendria cent quaranta anys, va fer testament a favor de sa meva germana, d'una màquina de cosir" (Angela Bosch Jerez), "Sí" (Anonymous participant 238), "Jo sí que n'he trobat més d'una. Si restaven viudes i tenien doblers, feien testament: 1800, 1700, 1600 i 1500" (Carmen Gelabert Bals).

En el grup "Rescatem paraules de l'oblit", el 31 de gener del 2026 agregaren "A mi, no em consta. Ma mare va nàixer en 1932!!!" (Fina Gomez Villalba).

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Opinaven sobre els jutges

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els jutges? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 30 de gener del 2026 comentaren "Els feien molt respecte i molta por alhora" (Angelina Santacana Casals), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Com ara: toga bruta" (Lydia Quera), "Que n'hi havia uns que es deixaven subornar... Injustícies de la vida, com també ara!!!" (Roser Canals Costa), "No crec que en tinguessin una opinió formada: eren l'autoritat i no hi havia discussió" (Xec Riudavets Cavaller), "Persones molt respectables i de poder confiar en els seus consells" (Margarita Pou Marfany), "Que si els trencaves, no n'hi havia més" (Fermín Carbonell Barbera), "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "No n'havíem parlat mai de res, llevat de coses quotidianes com lo que es parla d'infant a una persona vella" (Daniel Gros), "Res en especial" (M Pilar Fillat), "Sobre els jutges de penal, mai havia sentit a dir res; sobre el jutge de pau, que era molt bona persona i que, pel que sembla, molts conflictes que haguessin hagut d'anar pel jutjat civil (fins i tot, algun de penal menor), els resolia, entre més parts, el jutge de pau" (Àngel Blanch Picanyol), "'Advocat, jutge i doctor, com més lluny millor', 'Val més sentència de metge que de jutge', 'Advocats i procuradors, a l'infern, de dos en dos'" (Maria Dolors Sala Torras), "No ho sé" (Anna Babra), "Tant la mama com la iaia (bé, tooots) deien 'S'ha de confiar en la justícia, però FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA'.

Han passat molts anys i jo, particularment, opino més que abans" (Montserrat Cortadella), "No recordo que comentessin res sobre aquest tema" (Rosó Garcia Clotet), "No" (Josefina Moya Martínez).

En el meu mur, el 30 de gener del 2026 plasmaren "Mu mare deia 'No hi ha res més tort que la justícia'" (Conxeta Fortesa), "Sobre els jutges, no ho sé, però sempre deia allò d'"Advocats i procuradors, a l'infern, de dos en dos'" (Eusebia Rayó Ferrer).

En nexe amb la meua família, diré que el 30 de març del 2021, ma mare, durant una visita a ma casa, em digué uns mots lleugerament ampliats el 30 de gener del 2026: "El pare de la meua àvia Consuelo [ la paterna, nascuda en 1878,] era jutge.

Ell fou qui, en un juí, sospitava d'un home que enganyava i, en un moment del juí, li digué '¿Com dius eixa mentira, si encara tens sang en el coll i en la cara i allí tens una taca?'. I l'altre home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la i, aleshores, el jutge es posà de part de qui sí que havia estat honest".

Ben mirat, el 3 d'abril del 2022, en una altra visita, ens tragué que l'àvia Consuelo deia "Las costumbres hacen leyes" perquè les sentències eren com eixa dita, mots que no fallaven, que eren una realitat i ens ho indicava fent amb la mà dreta el senyal de rectitud, mentres que la baixava verticalment. Agregà que la padrina solia emprar-la per a casos de vicis i que, "en castellà, tenia més força... perquè era la llengua de la justícia" (sic). Empiulant amb aquest detall, posarem que aquests darrers mots foren els únics en què es treia el tema del castellà com la llengua oficial de la justícia en Espanya, un fet encara viu en el segle XXI, fins al punt que quasi totes les sentències es fan en l'esmentat idioma, un fet que de què li reportàrem.

Finalment, ma mare, el 30 de gener del 2026, per telèfon, ens afegí "Ma mare deia que, en el cel, hi havia un raïmet per a jutges i per als advocats, perquè eren tots uns mentirosos i més trapellers, però que encara hi estava sencer perquè no l'havien tocat.

Ma mare ho comentava com si veiera el raïmet. Ma mare era molt assenyada, no alçava pols, ni remolí, escoltava tots i era prou discreta per a no parlar coses fora de casa. El fet de tindre una botiga, això obri molt el pensament perquè tots no pensen igual, ni han tingut les mateixes experiències".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions"

El 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre la Mallorca del segle XIX i, després de llegir ell els mots de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat "La dona i la família" (pp. 37-38), m’adduí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la néta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La néta no anava a l’escola, l’àvia tragué la néta de l’escola perquè Damiana veia que l’escola marginava el seu Poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agafaven el confit [dels opressors]’…, ella, amb la mirada…, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ací no hi ha temps”.

Unes paraules semblants a les del confit de què parla l’autor del llibre sobre l’àvia Damiana són les que plasma Anton Sieberer en els anys trenta del segle XX sobre la llengua catalana en Catalunya: “El catalán al que se presenta el castellano como un manjar exquisito, nunca será capaz de manejarlo de una forma tan inmediata y ligera, con tanta atención a las sutilezas y matices de sentimiento como un castellano. (…) Y no es que los catalanes se nieguen a aprender otras lenguas. Al contrario, en Barcelona, ha florecido siempre el estudio de las lenguas más que en cualquier ciudad de España.

El catalán debe ser la lengua del hogar y de la escuela, la lengua de los tribunales y de la administración, de las disposiciones de la autoridad, de los periódicos, de la vida comercial, de los libros, del arte y de la ciencia: tal es el objetivo del catalanismo. La lucha por la propia lengua es la parte esencial de los esfuerzos y objetivos de los independentistas.

(…) Los catalanes, muy conscientes de la importancia de su lengua en el conjunto de sus aspiraciones nacionales, admiten que se puede negociar sobre todo, excepto sobre la lengua, en donde no caben pactos” (pp. 243-244). Estic totalment d’acord amb els mots d’Anton Sieberer. I qui diu llengua, diu cultura tradicional vernacla, és a dir, la matriarcalista.

Feien tractes amb autoritats polítiques

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien tractes amb autoritats polítiques? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 24 de gener del 2026 i posteriorment ens comentaren "Ostres! Hi havia coses ben interessants, que no se saben. És com un fet més aïllat. El pagès no devia fer això" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Lurdes Gaspar), "No puc respondre aquesta qüestió" (Rosó Garcia Clotet), "No gaire. Algun amic i prou, era, possiblement, polític" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Lydia Quera), "Bé. No sé si seria ben bé el cas, però, durant l'any 1939, acabada la guerra, el meu avi va ser detingut i empresonat. I, pendent de condemna, per una falsa acusació del rellotger de la vila, simpatitzant del 'Régimen', l'àvia Maria no va tenir problema d'anar a parlar amb el batlle de Moià i amb no sé quina altra autoritat de Barcelona.

Finalment, no va ser condemnat a mort, com molts, 'tan sols' a uns mesos de presó. Curiosament, per allò que sí que l'haguessin pogut condemnar, no ho van fer mai" (Àngel Blanch Picanyol), "No. De cap manera" (Angelina Santacana Casals), "Quan va acabar la guerra, el meu avi va ser detingut. 

El seu delicte va ser l'ésser cap d'una secció de mecànics en què fabricaven camions i material de guerra. 

La meva tieta no sé com s'ho va fer, però va poder parlar amb l'amo de la fàbrica i ell va moure els fils necessaris i, al cap de dos mesos, va sortir de la presó. 

D'aquella cel·la, on hi havia trenta presoners, només van sortir vives dues persones.

Una d'elles, l'avi" (Joan Prió Piñol), "Si 'polític' serveix el batlle, la iaia materna juntament amb dones de la vila, 's'encaraven' per les injustícies cap als pagesos" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 24 de gener del 2026 plasmaren "Les padrines mai van tenir contacte amb polítics. Bé, van viure la República i, després, la guerra. A més, eren pageses i difícilment hi podien tenir accés. Eren altres temps" (Contxi Enjuanes Carrera), "No. Mai. Era una altra època" (Àngels Salvador), "No. És més, la meua mare tenia uns poders que li va firmar el meu pare, quan va anar a Algèria una temporada, per a poder fer i desfer la llibreta del banc. Anys 1954-1957" (Trinidad Aixala Buj)

Finalment, direm que, en el llibre "'La Abuela Damiana'. Vivències que perduren" (pp. 4-5), escrit per un psicòleg i capellà valencià que visqué cinc anys en el nord de Xile, en contacte amb la cultura colla, la qual és matriarcalista, veiem que la matriarca, Damiana, qui era l'autoritat civil, religiosa i, àdhuc, judicial, del Poble, anava a parlar amb els representants de les multinacionals, les quals comptaven amb el suport del govern. Ens referim al darrer quart del segle XX.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Feien de pare i de mare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien de pare i de mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 de gener del 2026 ens comentaren "Sí. L'àvia feia el dinar i el sopar" (Lurdes Gaspar), "Abans del 1920, eren els avis. Com que, en general, tenien descendents, tots dos tenien totes les funcions. A més a més, vivien amb els seus pares i amb els germans, especialment, les tietes" (Margarita Pou Marfany), "No, cada un tenia el seu paper. En canvi, ma tia (germana de ma mare), a l'estiu, sí que ens feia de pare i de mare als seus quatre nebots. Havia comprat una barraca a la platja de Moncofa i, com que no tenia fills, ens cuidava a l'estiu, ja que els nostres pares treballaven" (Octavi Font Ten), "No. A casa, tots feien la seva feina" (Roser Canals Costa), "Pel que recordo, a casa, cadascú tenia el seu paper. En tot cas, quan el pare treballava, la mare assolia ambdós papers, però era puntual" (Rosó Garcia Clotet), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Li demanaves permís a un i et responien 'El que digui l'altre'" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. La meva àvia, amb nou anys, es va haver de fer càrrec del seu pare i dels seus tres germans, en morir la mare. Ma mare era viuda des que jo tenia dos anys" (Angelina Santacana Casals), "Sí. Cada un feia la seva feina" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí. La meua iaia, sí: ella manava molt amb els meus germans i amb mi. Ma mare no era la mare; i el pare fa el pare. Respectaven molt els dos" (Carmen Mahiques Mahiques), "En la casa de ma mare, totalment. L'avi Miquel era una bona persona, però la seva vida era la terra, i, quan no, 'El Santgraal' (el bar de la vila), a fer la Butifarra o, davant del Casal, a fer la xerrada amb els altres homes.

Jo no el vaig arribar a conèixer, però ma mare explicava que la meva àvia feia unes hores més per a pagar-li les classes de francès i explicant que 'El pare era molt bon home, però la mare ho havia de fer tot'" (Àngel Blanch Picanyol), "Jo, quan era menuda i els pares acabats de casar,  ma mare era la que portava la casa i l'educació de les filles. Mon pare sempre treballant o dormint, ja que ell s'alçava molt matí i, quan arribava, després de dinar, es gitava una estona" (MCarmen Bañuls), "Sí que ho eren!" (Elisabet Sitges), "La iaia materna em tenia amb ella quatre mesos d'estiu i ella ho feia i desfeia tot: menjar, deures, metge,.... Tooot. Durant quatre mesos (de juny a setembre), ja que, llavors, l'escola començava en octubre" (Montserrat Cortadella), "Mira: el pare era el pare; i la mare era la mare. Cap d'ells es passà el lloc: tot anava a la missa apropiada" (Lydia Quera), "En casa, no. Lluís: de tota manera, la mare era la mare" (Josep Ferrer Ferrer), a qui escriguí "Sí, com en la majoria de les cases, Josep. Una cosina de mon pare m'ha dit algunes vegades 'Tu pensa que les mares tenim nou mesos els xiquets abans de nàixer. I això i el donar mamar i estar amb el xiquet són coses que no s'obliden'", "La meva àvia paterna, d'una família de l'Alt Conflent i del Capcir, crec que va fer també de pare amb els seus dos fills. El seu marit no devia ficar-se gens en l'educació dels fills" (Lucila Grau).

En el meu mur, el 23 de gener del 2026 posaren "En aquella època, tothom sabia ben clar quin era el seu paper" (Conxeta Fortesa).

Finalment, ma mare, el 23 de gener del 2026, per telèfon, em digué "M'encisa quan veig un pare amb un xiquet de poc de temps en braços". Llavors, li comentí que, en moltes rondalles, hi ha el pare que fa unes funcions educatives que lliguen amb lo maternal i que, com indica l'antropòloga Mari Carmen Basterretxea, també és prou habitual en la cultura basca: "La masculinitat basca manifesta que la cura i la protecció dels seus són valors de gran rellevància, impregnades de generositat i de respecte (...) arraïlades en el model matrilineal" (p. 97 del llibre "Europa indígena matrilineal. Los vascos"). Per exemple, en la catalana, quan els fills, en passar a l'adolescència, volen fer món: ell els fa la benedicció (que els vaja bé) i els dóna uns consells o, simplement, els ho aprova.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Hòmens que agranaven la casa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que agranaven la casa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una" entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de gener del 2026 ens comentaren "Mai havia vist escombrar a casa ni l'avi, ni el pare. 

Ara bé, el taller mecànic que teníem, allà ho feien ells" (Joan Prió Piñol), "No. Era impensable. Era una feina exclusivament femenina" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "El meu pare agranava el magatzem" (Lurdes Gaspar), "Doncs no" (Lydia Quera), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Mon pare tenia bar i, en aquella època, quan es feien un vermut o una picadeta al taulell, tiraven en terra les deixalles i ell havia d'eixir a agranar de tant en tant.

En casa, quan va treballar, no feia res, perquè ma mare s'encarregava de netejar la casa i procurava que ell descansara quan arribava a casa" (M Carmen Bañuls), "No. Quan jo era xicoteta, ningun home agranava la casa..., sols era cosa de dones.... De fet, els hòmens que no tenien dona, tenien la casa prou bruta; el carrer, també brut... Abans, cadascú agranava el seu carrer" (Carmen Mahiques Mahiques), "Mon pare agranava el seu taller d'ebenisteria" (Octavi Font Ten), "Els homes de casa meva eren molt senyors, no els vaig veure mai amb una escombra a les mans. L'avi matern i el pare" (Montserrat Bosch Anglès).

En el meu mur, el 17 de gener del 2026 plasmaren "Sí... I rols intercanviats" (Maria Galmés Mascaró).

En el grup "Paraules ebrenques", el 17 de gener del 2026 ens posaren "Mai va agranar: ni la porta del corral!!" (Montse Povill), "No he vist ni el meu avi, ni el meu pare, agafar mai una escombra, ni llevar un plat de taula.

Però jo tinc setanta anys; el meu marit, setanta-dos. I fa de tot sense problema" (Conxin Sicilia), "El meu pare, sí; també fer el sopar, si calia" (Trinidad Aixala Buj).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 17 de gener del 2026, en relació amb els mots de Joan Prió Piñol, em digué "¡Només faltava que anara la dona a netejar el taller!". A més, ens afegí que son pare (1906) deia a la muller (1910): "Jo netejaré la botiga, però no ho ha de saber ni el sol. Tu fes per dins lo que vullgues". A banda, "Mon pare agafava de la botiga lo que li pareixia i feia un perol". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Eren carn i ungla amb el marit

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren carn i ungla amb el marit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 16 de gener del 2026 ens comentaren "L'àvia era viuda a trenta-sis anys" (Lurdes Gaspar), "A casa, no. Pactaven" (Maria Dolors Sala Torras), "I tant!!! Els pares s'estimaven molt i sempre ha estat una sort viure i estimar-nos molt!!" (Roser Canals Costa), " Què és dir 'carn i ungla'? Els meus avis eren dues persones lliures amb la feina. Un i l'altre feien el que de gust els donava i, amb molt respecte, un amb l'altre. I tota decisió era d'acord amb ells dos. De fet, jo continuo amb la mateixa manera de fer" (Lydia Quera), "Per a res. Sempre he pensat que la meva àvia s'havia casat amb el meu avi per no restar per a vestir sants. Ella va prometre no casar-se mentres hagués de cuidar la seva mare, i el meu avi, doncs, no tenia pressa de casar-se. Eren ja grandets per a l'època i, encara que no m'ho van explicar mai, segur que es van casar per a no restar fadrins. Tot i així, van tenir quatre fills" (Àngel Blanch Picanyol), "Als avis, se'ls veia molt compenetrats, mai els vaig sentir una paraula més alta que l'altra" (Rosó Garcia Clotet), "No. La meva mare era viuda i la iaia tractava molt malament el marit" (Angelina Santacana Casals), "Sí. Sempre es van respectar i es van voler molt. Quan va faltar el meu pare, ella ja no va fer res bo" (M Pilar Fillat Bafalluy), "L'àvia materna tenia les seues baralles, però podríem dir que sí, carn i ungla.

Als paterns, la iaia, amb tal de portar la contrària, era única" (Montserrat Cortadella), "Hi havia de tot. Normalment, la dona era submissa i feia el que manava el marit. Una de les dues, però, no es va sotmetre i es va separar: un escàndol majúscul per a l'època" (Xec Riudavets Cavaller), "En el meu cas, sí. La meua iaia sempre deia del meu iaio: 'L'home més honrat del món'. El valorava molt" (Ximo Caturla), "Jo pense que no" (Josep Ferrer Ferrer), "Carn i ungla. Diguem que sí, amb costures.

No se'n penedien, a diferència de les parelles d'aquest temps. Hi havia hores per sumar.

A oïdes, m'explicaven coses molt bones. La iaia complia en netejar la roba, en fer sabó, en comprar a les pageses.

Hi havia temps per a les amigues més importants del llinatge català" (Núria López Cambra), "La meva mare, sí" (Montserrat Carulla Paüls), "Sí, s'estimaven molt" (Joan Prió Piñol).

Adduirem que ma mare, el 16 de gener del 2026, per telèfon, en nexe amb el comentari d'Àngel Blanch Picanyol sobre sa àvia i vestir sants, em digué "Eixa era una altra. Anava amb el rol de les dones". Ben mirat, ens afegí que "Abans, s'aguantava més, en general. Eren més constants en les relacions". 

En el grup "País Valencià, comarca a comarca", el 16 de gener del 2026 plasmaren "Doncs sí, encara que la meua mare sempre deia 'Que no s'entere la mà dreta lo que fa l'esquerra'. Amb el temps, vaig comprendre que la seua gran família era un matriarcat" (Julia Gabarda).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones valentes i arriscades

Una altra contalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes és “Pareix que ara ho facen”, arreplegada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Això era un rector i una beata que s’entenien. Però resulta que no podien fer res perquè es marit, que era un d’eixos benaventurats, un mig bajoca, sempre era enmig, per casa. I el rector diu a sa dona:

-Doncs, mira: un dia te l’endús a berenar pel camp i jo ja me les arreglaré per fer això.

Com que sa dona i es marit se’n van a berenar cap al camp i s’asseuen sota una figuera i, a l'hora mateix, es capellà és dalt de sa lloma menejant es braços” (p. 140).

Aquest fragment del relat exposa un rector i una dona que fan bona lliga; un home (com més d’un personatge masculí del rondallari) no precisament espavilat, ni amb reflexos; un capellà que proposa i que, al capdavall, rep el vistiplau de la muller, una dona amb iniciativa i que convenç el marit.

Després, en aplegar el rector dalt de la lloma, els demana què fa la parella i i ells li responen “Nosaltres, res.

Llavors, ell els afig:

-Com que res?  Si, d’allà dalt estant, pareix que feu l’amor.

(...) – L’amor? Nosaltres berenem.

En acabant, el rector diu a s'home:

-Vés-te’n allà dalt i veuràs com pareix que fem l’amor.

Com que aquell bajoca se’n va cap allà dalt i, mentres, és clar, el rector i sa dona fan l’amor. I es marit, en arribar dalt de sa lloma, diu:

-Xe!: el rector tenia raó. D’ací dalt, pareix que ara facen l’amor” (p. 141).

Altra vegada, l’home fa un paper més mansuet que la dona, qui, com el religiós, sí que ha aconseguit fer-ho.

La rondalla vinent, “Buenos días, cura curilla”, no sols és una defensa de la dona, sinó, igualment, de la figura del marit. El títol té relació amb uns versos en castellà que un personatge diu al capdavall. Comença dient que “Hi havia un matrimoni que sa dona era molt amiga del rector i que s’entenia amb ell (i ell, amb ella). Es coneix que, cada volta que el rector veia es marit, el capellà li deia:

-Hola, cabra! -per no dir-li lo altre, li deia ‘cabra’- Hola, cabra.

I l’home diu a sa dona:

-Veges això! El rector, a mi, sempre,... Açò, ¿què vol dir, ‘cabra’? Cada volta que em veu, ‘Hola, cabra’.

La dona, enutjada, li demana:

-Com?

El marit li respon:

-Això em diu.

Llavors, sa dona li afig:

-Anem-nos-en! ¡Ausades que em sentirà, a mi! Que, això, ¿què vol dir?

En acabant, sa muller se l’endú cap allà, es posa sota des balcó i diu a s'home:

-Li ho diré en castellà, perquè ho entén millor.

Buenos días, cura curillla,

padre de mi Mariquitilla,

de mi Inés y de los otros tres,

comedor de mis jamones,

rompedor de mis colchones.

¿Con que, mi marido, ‘cabra’? ¡Borrego i gran!” (pp. 141-142).

 

Per tant, aquests passatges trauen molt de vocabulari eròtic i sexual: el capellanet (el penis), el marieta (ací, el marit, l’home de poca espenta), els cuixots (el cul), els coixins (el cul) i no cal dir que la cabra (la dona, però, ací, com a eufemisme de l’insult “cabró”, és a dir, de l’home que aprova l’adulteri de la muller).

I, com que la dona, valenta i que salva l'home, sense embuts, ha dit les veritats al capellà (qui hauria anat de putes i hauria tingut diferents fills), el marit diu a la dona: “Anem-nos-en!, anem-nos-en!, que ja li n’has dit prou” (p. 142).

Sobre l'ensenyament dels pagesos

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre l'ensenyament dels pagesos? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 10 de gener del 2026 ens comentaren "Sí. A casa, ho eren i sempre es parlava de la terra" (Àngels Salvador), "No. No eren de camp. La besàvia, que era d'Alcoi, potser en sabia alguna cosa, però mai li vaig sentir dir-ne res.

Els pagesos, a Lleida (província), n'aprenien copiant dels pares i de familiars des que eren ben petits. No sé res més. 

Les dones, a ciutat, anaven a mercat a vendre" (Anna Babra), "En aquella època, l'analfabetisme era molt elevat i, entre els pagesos, gairebé total" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, no. Els avis venien del camp, instal·lats a la ciutat" (Maria Dolors Sala Torras), "No recordo res" (Àngels Santacana Corcoy), "Ma marona, Lluís, va néixer el dia dels Reis d'Orient de l'any 1923; i son pare i també sa mare (tot i més, son pare, qui era de Tavertet, vila de les Guilleries, pantà de Sau). Ell li va ensenyar molt de pagès. Ma mare en sabia.

A més, per necessitat, li va tocar fer de minyoneta des que era petita i ja en sabia anar a cercar el que li demanaven de l'hort. Ma mare, fins i tot, sabia cuidar les gallines, els conills i, a dotze anys (guerra civil), va servir a cal veterinari de Vic. En cal manescal, hi tenien cavalls i ella els cuidava cada dia. L'estimaven molt.

I t'explico una cosa docent que allí es va viure. El manescal i sa esposa van tenir una nena; ella ja hi servia, però, de tothom (germanes i germà). La nena només volia anar i estar-se al costat de la Conxita (ma mare) i ma marona em va explicar que tenien un lloc on estaven els cavalls i, fora, al camp, tenien un cavall negre que passejava, i que elles estaven juntes: la nena, asseguda; i ma mare, al costat seu.

Aleshores, no sé si ella sabia com, li va donar per anar-se'n al costat de la porta i, al moment, el cavall va picar la cara de la nena. Ma mare va fer un crit d'espant i van trobar desmaiada la noieta a terra. El pare va intentar salvar la xiqueta quirúrgicament, però no va poder fer que sobrevisqués. Ma mare donava pastanagues als cavalls del Parc de la Ciutadella, els que porten els guàrdies" (Ramona Ibarra), "El meu pare era llaurador i netejava els budells de la plaça de bous.

Després, ja es va fer constructor. Però el cervell de la construcció era la meva mare" (Josefina Moya Martínez), "No" (Angelina Santacana Casals), "Conec molt la vida dels pagesos de la capital de la Selva, Santa Coloma de Farners. La vila era a un clot, on és encara. Ficada endins de la Vall de Vallors. (...) Vaig conèixer la pagesia dels voltants dels seixanta. Purs masovers maltractats. Encara hi havia els senyors dels masos i els petits pagesos que en depenien, endins d'unes masies de pessebre. Els homes anaven 'a bosc'. A talar arbres, branques, a fer carbó, etc.. Dormien on podien. Vaig trobar-los en una caseta que encara veig. Dormien a la pallissa.

Bé. Tot ha fugit. Les masoveries, quasi totes, enderrocades. Els amos de les masies solen tenir cases al poble. O no. Encara molts viuen als fantàstics masos..." (Assumpta Cantalozella), "No és que ho comentessin. Com a antics pagesos que eren, ho veia cada dia. La meva àvia sabia el temps que faria, si s'havia d'avançar la sega (pel que fos), les herbes remeieres (totes i més), les oracions per a guarir els mals físics i els d'esperit,... ¡Quina pena que va morir quan jo tenia només deu anys! M'hagués agradat que m'hagués explicat moltes coses" (Àngel Blanch Picanyol), "No: els meus avis havien tingut mestres particulars i eren pagats i tractats com els metges, amb molt respecte i, amb els anys, romania com una amistat" (Lydia Quera), "No t'ho sé dir" (Joan Prió Piñol).

Finalment, ma mare, el 10 de gener del 2026, per telèfon, em digué "Hi havia qui podia no saber llegir, ni escriure, ni les quatre regles, però hi havia qui portava els comptes amb els dits i venia. I ensenyaven sobre el camp.

Quant als masos, això, quan els amos es fan grans, han de viure per a això, per a continuar, que passe als fills o que, fins i tot, hi haja treballadors que donen vida a la terra".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Marits que es refeien amb dones

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre marits que es refeien amb dones, del punt de vista psicològic? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 9 de gener del 2026 ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “La meva mare no m’ho va comentar, però he sentit sobre alguna parella i ‘Van ser molt feliços’. Això, sí!!!” (Roser Canals Costa), “No tenc present que en parlassin mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Alguna vegada, sí. Tenim una amiga que s’ho feia amb un veí” (Àngels Sanas Corcoy), “Bé, tots, en algun moment, reconfortem un amic, un familiar o un desconegut. En tot temps, és bo i et sents millor. Jo sóc de pagès i sempre he mamat que fer el bé a tota persona en un moment donat és una valor afegida al teu tarannà i prou” (Lydia Quera), “A casa, tots eren peixaters, gent de llotja i de mercat… Tothom sabia el que passava entre els homes més eixelebrats i les dones més vistoses…

A final dels anys quaranta i fins a la darreria dels cinquanta, a casa, sentia parlar -els dissabte, en què es reunien tots- de dones casades que anaven amb camàlics guapos… i d’homes casats que sortien a cardar amb dependentes jovenetes…

Cada dissabte, de reunió, per a passar la comptabilitat del peix comprat i venut… La conversa de les dones derivava cap el tema de les infidelitats de la gent del mercat central (darrere la Ciutadella de Barcelona) i la del mercat local de Sant Andreu de Palomar, barri de Barcelona…

En aquella època, acabada la guerra i treballant tothom en l’àmbit del comerç del peix, de la cardamenta general, se’n coneixien els protagonistes… i qui cardava amb qui i com havia acabat la cosa i les bronques entre marits i les esgarrapades entre dones…” (Joan Marrugat), “Sempre hi ha hagut picaflors, però fet d’amagat. I amb dones conegudes. També hi havia prostíbuls” (Maria Dolores Sala Torras), “No. Abans, les vides privades eren molt privades; i més, amb els nens i amb els joves” (Fina Pujolras), “Era massa petit i aquest tema no el parlàvem… Segurament, amb la gent gran, sí!” (Daniel Gros), “No. En el meu cas, mai” (Angelina Santacana Casals), “No. Però això no vol dir que no n’hi haguessin” (Anna Babra), a qui responguí “Així és. Una cosa no exclou l’altra”, “Home: parlar directament, no, però, a casa, hi havia una dita…: ‘Val més dona que diners i home que hisenda'” (Josep Ferrer Ferrer), “La iaia sempre deia el mateix: ‘Un poll reviscolat’. A la vila, quan un home es casava amb una filla prou rica. Però també ho feia servir amb dones” (Montserrat Cortadella), “Tenia una àvia que deia que, a cinc minuts de casa seva, no hi ha cap home casat. Era molt irònica” (Rosa Canela).

En Twitter, el 10 de gener del 2026 posaren “Noooo” (Conxita 001).

Finalment, ma mare, el 9 de gener del 2026, per telèfon, em digué “En el mercat, sempre hi havia més gent de més vida, més realista, on podria haver-hi més xafarderia, una cultura menys seriosa. En canvi, en un comerç com una botiga, era diferent, no com en una parada de mercat”.

Indicarem que, en haver rebut els primers missatges en què el tema lligava amb lo eròtic i amb lo sexual, més que amb lo psicològic (que així era un passatge de la rondalla “Lo Mariner de Santa Pau”, plasmada per Jacint Verdaguer, de què havíem tret la qüestió), decidírem afegir “del punt de vista psicològic”, puix que provenia d’un marit que reviscolava en companyia de la dona i dels fills: “al costat de sa esposa i entremig de sos fills, es refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.