Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de pares que es feien càrrec de xiquets? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 6 de febrer del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Si els tocava, és clar que sí, pero sempre hi havia ‘carotes’.
La mare en coneixia, algun” (Roser Canals Costa), “Devien ser casos excepcionals. Si restaven viudos, prest solien trobar una dona amb qui casar-se. No es podien sostreure del treball per alimentar la prole” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguí “Figura en la rondalla mallorquina ‘En Gornals’, plasmada per Antoni Ma. Alcover (Tom XV)” i ens adduí “Interessant. Gràcies”; “El meu pare no podia, encara que volgués, per la feina” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Anna Babra), “No” (Lydia Quera), “L’avi matern va restar viudo jove, com uns trenta anys, i tenia dos fills. La mare d’ell s’encarregava dels xiquets perquè ell poguera treballar, ja que, quan arribava a casa, ajudava a donar menjar els xiquets.
I l’avi patern també va restar viudo jove i va haver de tornar a casa dels pares. Com la casa era plena, encara hi havia fills fadrins, les cambres eren ocupades i van restar a dormir a la cambra, en un llit que van posar. I, en eixe llit, es gitaven el pare i els dos xiquets (de dos i de cinc anys)” (MCarmen Bañuls), “Poc” (Maria Dolors Sala Torras), “Doncs sí. I, en concret, els oncles de ma mare. La Mercè Picanyol i el Josep Tantinyà. Els uns diuen que ella era un cap verd, es va afartar de cuidar els tres fills i se’n va anar a Barcelona, no tenint mai més contacte ni amb els fills, ni amb el marit.
D’altres, deien que se’n va anar perquè era un maltractador.
La qüestió és que el Josep es va fer càrrec dels tres fills petits criant-los ell sol.
Era prou modern. A pagès, el normal és que, qui se’n cuidés, fos la mare. Fins i tot, escoltant històries de casa meva, que explicava ma mare (que era nascuda el 1926), veies que el paper de l’home era treballar per a mantenir la casa, i poc més” (Àngel Blanch Picanyol), “Alguna vegada. No et puc ajudar massa en aquest tema” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No. Mai” (Josep Ferrer Ferrer).
En el meu mur, el 6 de febrer del 2026 posaren “Sí pels deures d’escola i llevar-se” (Margarita Pou Marfany), “Que l’àvia ho comentés, no; però el pare estava pendent de nosaltres pels deures de l’escola, sobretot, per les matemàtiques, que, a mi, em costaven més” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Els semblava molt bé que els marits es cuidessin dels menuts!” (Angelina Jolie Casals).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 6 de febrer del 2026 escrigueren “Els meus pares es van casar l’any 1925, varen fer feina tots dos; i la casa i els fills, també. Tant un escurava i l’altra cuidava o feia el dinar” (Dolores Pérez).
Finalment, mon pare, per telèfon, el 6 de febrer del 2026 ens digué “La veritat és que els hòmens es fan poc càrrec, sinó les dones o les mares”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
