Eren fidels a la llengua

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren fidels a la llengua? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 7 de febrer del 2026 ens comentaren “Sí. El meu pare va vindre de l’Aragó i mai va parlar castellà. La meva mare era de les Terres de l’Ebre. A casa nostra, no es va parlar mai castellà i així ho faig a les meves filles. La meva néta, la reny perquè canvie l’idioma” (Àngels Salvador), “Les meves ávies, com la majoria de les de les de la meva vila, pràcticament, no sabien parlar en castellà” (Montserrat Junqué Plaja), “Síí, síí, Lluís. La iaia basca parlava bastant castellà i moolt de català, tenint en compte que el marit era aragonès i que ell sempre parlava català.

Els avis materns, sempre català. Com que aquest tenia negoci, en la època franquista, canviava la llengua segons el client” (Montserrat Cortadella), “Sí” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí, l’avia. I, especialment, la mare” (Joan Prió Piñol), “No en tenien, d’altra. A penes entenien el castellà i el parlaven molt malament i amb dificultats” (Xec Riudavets Cavaller), “Sííííí” (Maria Dolors Sala Torras), “La mare del meu pare, l’única que he conegut, no sabia parlar castellà” (Octavi Font Ten), “A casa, sempre es parlava català” (Margarita Pou Marfany), “Sí!!!!” (Lurdes Closa), “Sí. Només parlaven català, sobretot, l’àvia materna: li costava molt parlar el castellà, tot i que l’entenia” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Quasi sempre només parlaven el català” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva àvia no és que fos fidel al català, és que el castellà quasi no el sabia parlar; l’entenia i el llegia, però parlar-lo…” (Àngel Blanch Picanyol), “I tant!!! Des que tinc ús de raó, la meva llengua ensenyada pels meus pares, avis i germans, sempre l’he estimada i l’he ensenyada als meus fills i als meus néts!!!” (Roser Canals Costa), “Sempre fidels” (Conxita Pladevall Vila), “Si: la mare era una defensora de la llengua i sempre defensant la unitat de la llengua. El pare també era així . És clar que la mare era molt culta, llegia molt, no era la dona l’ús del temps que li va tocar viure” (Josep Ferrer Ferrer), a qui reportàrem que, segons Pere Riutort em digué el 18 d’abril del 2020, en Bòsnia i Hercegovina, les dones catalanoparlants que hi havien anat feien ús de la llengua catalana, a diferència dels hòmens, que parlaven turc; “La meva mare, un dia del final dels anys cinquanta, em va posar ‘Som i serem gent catalana’. D’amagat, amb la porta tancada… Ens van passar la torxa. Com diu el gran historiador Ruiz Doménec, ‘A Franco, Catalunya li va esclatar des de dins als anys cinquanta” (Assumpció Cantalozella), “Tan fidels que la meva mare, que tenia noranta anys, no sabia parlar en foraster. L’única que hi sabia parlar era la meva bestia, nascuda abans del 1920, perquè havia fet de criada amb uns botiflers de Ciutat” (Antònia Rotger Tous), “Ma mare, més aïna, li costava parlar en castellà.  Sabia llegir-lo, pero escrivia a espaiet.

Mon pare, sempre parlàvem en valencià, ja que, si havien de parlar-lo o d’escriure’l, se les arreglava bé” (M Carmen Bañuls), “Totalment. Els avis mai van canviar el català, ni amb la Guàrdia Civil. I això que sabien tres idiomes, el de Franco i el francés” (Lydia Quera), “Molts. Fins després de la guerra del 1936, quasi no sabien el castellà” (Miquel Vila Barceló), a qui exposí que “Relativament prompte, pensí que posar la línia en 1920 (anterior a la dictadura del general Primo de Rivera), a 1931 (la República) i, més encara, a 1940, plasmaria més el matriarcalisme. Ho encertí”; “Sí. Vaig aprendre català d’elles. De la d’Alacant, l’ús dels pronoms febles; de la de Barcelona, el parlar, la fonètica, els usos lingüístics, les maneres de dir, el lèxic,… I només calia escoltar-les” (Anna Babra).

En el meu mur, el 7 de febrer del 2026 posaren “Sí: pares i avis” (Montserrat Carulla Paüls), “Sí. Ho eren” (Angelina Santacana Casals), “La mare, al 1921. I sempre em va dir: tu ‘Ets catalana, com la besàvia, primera actriu del Romea, l’àvia i ella mateixa” (Muntsa Lacima Riba).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 7 de febrer del 2026 afegiren “Fidelíssimes!!!” (Glòria Reverter).

En el grup “Coses de Reus i  de fora”, el 7 de febrer del 2026 agregaren “Per la meva experiència, les persones que jo he conegut, nascudes abans de 1920, no és que fossin fidels a la llengua, és que directament no sabien parlar en castellà” (Santiago Martínez Arrieta), “De fet, la meva àvia, qui ara tindria uns cent quaranta-cinc anys, no parlava res més que català. Els pares ja parlaven bé les dues llengües; això que eren del 1910 i del 1912″ (Montserrat Ferré Rofes).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 7 de febrer del 2026 em digué que, “En València, nosaltres teníem botiga i, quan entrava gent que parlava castellà, li ateníem en castellà”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.