Començarem dient que, en “La Nostra Revista” (no. 1 de gener de 1946), publicació en català editada en la Ciutat de Mèxic, per mitjà de l’article “Berenguera Berenguer, de Barcelona, emperadriu de les Espanyes”, d’Abelard Tona i Nadalmai (1901-1981), llegim unes línies interessants sobre Berenguera Berenguer[1], una dona que accedí al Regne de Lleó i que es caracteritzava per un caràcter obert i que aplanava la participació de les persones. Primerament, com una mena d’introducció, Abelard Tona comenta que, “Des dels temps més remots, la Península és vista com una unitat geogràfica i, en certa manera, la monarquia gòtica crea una tradició d’unitat política. No obstant, a l’Edat Mitjana, ja no era possible restaurar la vella unitat bàrbara. La reconquista s’havia iniciat i desenrotllat en nuclis diversos i, en cada un d’ells, els pobles s’aglutinaven sota característiques distintes, en la llengua, en la manera de pensar i en els hàbits de vida. Era, a través d’aquells grups humans que començaven a manifestar d’una manera natural, sense consciència, instintivament, les actualitats nacionalitats. Agermanar les idees d’unitat –geogràfico-lingüístiques- amb el fet de la diversitat humana, al segle XII, tenia una sortida possible en un Rei de Reis.
Aquesta concepció era, tanmateix, antagònica amb l’esperit
unitari asturiano-lleonés[2].
La monarquia l’havia importada d’Europa, però no arrelà en el seu poble” (pp. 14-15). Per tant, el Poble asturià
tenia (i té) una visió matriarcalista de la vida.
Quant a la vida de
Berenguera Berenguer, qui era princesa, Abelard Tona escriu que era “filla del nostre comte Berenguer III el
Gran. La tradició històrica remarca que era formosa –linda, segons el dir dels cronistes castellans-.
I, amb aquest mot, ho expliquen tot i amb escreix. Perquè la literatura del
segle XII, particularment, de terres de llengua castellana, poc galana[3],
no es deixa impressionar gens per la feminitat, sobretot, si es tracta de dones
maridades. En la imaginació austerament aspra dels cronistes i poetes, la
muller era un simple assumpte del marit[4].
Les consorts dels grans senyors i dels herois passen a través de les cròniques
i de la poesia èpica com ombres difuses, encara que, en la vida real, tinguessin
tot un altre caràcter”(p.
15). Ens situem en uns segles en què
es valora la bellesa, en què la dona és ben considerada (si més no, en els
territoris catalanoparlants, com he pogut veure en algunes publicacions
consultades en el 2018 o després).
Aquest fragment de
l’article ve a dir, indirectament, que, en la Corona Catalanoaragonesa,
almenys, en els territoris catalanoparlants, la dona no era considerada, com
aquell qui diu, un drap al servici de l’home, sinó que era valorada
positivament.
Ben mirat, Abelard
Tona addueix que “Berenguera tenia vint
anys quan entrà a les terres del seu promès. (...) Sabia que se les havia
d’heure amb gent ruda, orgullosa i ensuperbida, bona com a nens si es tenia la
fermesa de mantenir-se, entre ells, alt en els més alts. I, tanmateix, aquells
cavallers que havien anat a Barcelona a sumar-se a la seva companyia, que
s’obligaven amb una gentilesa que semblava forçada, tenien la virtut
d’enervar-la. Quan parlaven el seu romanç castellà, que ella havia après, li
ressonava a les orelles talment com trompes i tambors, adusta[5]
i greu que era l’expressió. ¡Quin contrast no havia de notar amb els cavallers
oberts i riallers de la cort del seu pare i amb els senyors galans i maliciosos
de la Provença i del Llenguadoc!” (p.
16). L’autor, sense fer exageracions, ens dóna més pistes sobre com era
l’esperit en la cort catalana, on ella havia nascut i que continuaria, durant
prou de temps, principalment, fins a l’any 1213, en contacte amb terres on es
parlava provençal, llengua amb què el català estigué molt agermanat durant
molts segles, en bona mesura, fins a la introducció del castellà en la cort
catalanoaragonesa (segle XV).
Però, Berenguera
Berenguer, en passar a la cort, es trobarà que el seu marit (el qual devia ser
afí a la cultura asturiana) era molt semblant a ell, fet que ens pot portar a
un detall interessant per a l’estudi: el tarannà que devia haver-hi en la cort
castellanolleonesa i el de la catalanoaragonesa devien ser molt pareguts. Així,
en l’article, agrega que, “no obstant,
quan es presentà el rei, que s’havia avançat a rebre la seva futura reina i
senyora, la seva presència fou aconhortadora per a Berenguera. Li agradà des
que el veié. Alfons no s’assemblava de res als cavallers que havia enviat per
acompanyar-la. Era gentil i tenia l’aire del pare, que era borgonyó. Parlava
amb una dicció dolça que, més endavant, sabé que li venia de la seua llengua de
la infantesa. Un romanç, tot melodia, que es parlava en el llunyà comtat de
Galícia[6]
i que, quan el sentí, li recordà la seva pròpia llengua romana” (p. 16).
I, per a rematar
el caràcter de Berenguera Berenguer, Abelard Tona diu que “l’historiador Flórez[7]
(...) ha deixat dit que la representava de jove i tan formosa, que en tot el
país, per generacions, quan es volia enaltir la bellesa d’una dama, es solia
dir: ‘Sembla una Berenguera’ o ‘Esteu feta una Berenguera’.
Les noces es celebraren al vell castellà de Saldaña, a la
vall del riu Carrión, en terres lleoneses, el mes de novembre de l’any 1128” (p. 16). Altra volta, capim que les
terres lleoneses (vinculades amb la llengua asturiana) tenien influència en
aquell segle.
Finalment, i, per
damunt de si Berenguera era formosa, casta i amant de la veritat (com es pot
veure en fonts que hem consultat), destacarem que “Berenguera era estimada”, fet que, en el dia a dia, va unit a qui
és considerat que dóna moltes facilitats, que adoba el terreny de molts dels
qui viuen on u governa (ací, una reina).
[1]
També coneguda com Berenguera de Barcelona (1116-1149). En Viquipèdia, podem
llegir, per exemple, que fou infanta de Barcelona, reina consort de Lleó
(1126-1149).
[2]
Com en el de la Corona Catalanoaragonesa.
[3]
Que captiva per les seues gràcies, pels seus encants.
[4]
Dos detalls ben interessants: 1) la dona, un afer del marit i 2) esperit aspre
i amb poca afinitat per la feminitat, dels castellans, com apareix en moltes
publicacions en relació amb el Regne de Castella o amb la manera de ser dels
castellans.
[5]
Eixuta, aspra.
[6]
Si una llengua es podia parlar en aquest comtat i, a més, amb sons dolços (fet
que està vinculat amb lo matriarcal, com està comprovat) és el gallec, encara
que si, fins i tot, fos l’asturià, també es correspondria a una llengua amb
arrels matriarcals.
[7]
Es refereix a Enrique Flórez (1702-1772), un religiós i historiador castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada