Emparaven els més febles

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿emparaven els més febles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 15 d'agost del 2025 ens comentaren que, "En acabar la guerra franquista, l'estiu del 1939, els meus avis van recollir a casa una senyora veïna que ara vivia sola, amb un marit i un fill morts al front de l'Ebre, i sense més família: la senyora Pauleta.

Ajudava a la neteja de la casa i a les feines de la cuina... A mi, de quatre anys (1951), em va fer de mainadera.

Va viure a casa dels avis fins el 1952, en què va morir.

La varen enterrar al nínxol faniliar del cementiri local" (Joan Marrugat), "Sí. Sempre" (Eusebia Rayó Ferrer), "Per lògica, sempre ho solem fer" (Àngels Sanas Corcoy), "No sé si és exactament això però, a casa l'àvia Maria, quan la meva àvia era petita, el meu besavi va llogar un mosso que cuidava els ramats.

Era molt jovenet i no tenia pares. Amb el temps, els meus besavis, perquè no estigués sol, el van adoptar i li van donar els cognoms.

Jo no el vaig conèixer, però la meva àvia en parlava com si fos el seu germà de sang" (Àngel Blanch Picanyol).

En correus electrònics, el 15 d’agost del 2025 ens posaren “Bon dia,

Sí. A casa, sempre s’emparava els més febles per davant dels forts i valents, que ja es cuidaven sols, i era igual que fossin persones o animals” (Rosa Rovira).

En el meu mur, el 15 d'agost del 2025 plasmaren "La meva mare, sí. Cada setmana anava a visitar (i a fer companyia) una velleta del carrer, que estava sola. Li portava menjar fet per ella i la rentava cada setmana... Perdia una estona per a ajudar: sempre la tenia.

Va néixer el 1904. Era infermera" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La Catalunya rural i matriarcalista abans de 1932

"Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, en veïnats i en pobles, arrelats a la terra, amb una cultura oral i amb una memòria molt fortes".

Josep Maria Mallarach, Twitter, 4 de setembre del 2023.

****

Li diguí:

"— Ja no és qüestió de 'globalització', ni de 'ment oberta', sinó, al meu coneixement, de 'voler ser moderns': la dona, com si hagués de ser un drap de l'home".

L'endemà, 5 de setembre del 2025, en resposta a aquests mots, ens posà:

"— Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t'endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t'adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat".

La dona en el matriarcalisme valencià del segle XX

També sobre el paper de la dona, i tocant al tema de les faenes i del treball, el 26 d’abril del 2020, Teresa Reig (de Dénia), per correu electrònic, m’escrivia “Pense que les mares manaven prou més de lo que pareixia. En ma casa, mon pare pareixia el cap,… però, en el fons, era ma mare.

-Mon pare va tindre l’oportunitat d’anar de director d’una empresa a Alacant i estava decidit, però ma mare insistia i plorava,… que no volia deixar sa mare aquí…. Amb les maletes fetes… i casa llogada,… MA MARE va guanyar: no se’n van anar…

 -En la botiga, treballaven els dos,… puix ell deia una cosa… i ma mare, tretze són tretze,… guanyava MA MARE. Ma mare guanyava sempre la partida perquè era molt insistent. I no es cansava mai: si volia una cosa… I mon pare, per no escoltar-la… més…, desesperat,… claudicava…

També, comentar-te, respecte a lo del valencià. Els meus pares i els besavis i els rebesavis, nascuts en Xalo, en Bolulla, en Ondara, en Pedreguer, en Dénia,… sempre havien parlat valencià. És clar que, a les escoles, era castellà. La ‘moda’ que et referia jo, que va ser els nascuts en la meua lleva, sobretot, 1959-1960, en Dénia. Dins de la mateixa família, a mi, em parlaven castellà i, entre els meus germans i pares, tots valencià… I, a mi, es dirigien en castellà. En el meu cercle d’amigues: unes, sí; i altres, no. Després, en les viles mes xicotetes de la rectoria, no va passar això: el parlaven tota la família. Ma mare, per tant, em parlava en castellà, quan era menudeta, però jo sentia tot el dia el valencià en ma casa…

En passar els anys, vaig entrar en una gran contradicció personal, perquè llegia en valencià i m’agradava la poesia, les cançons,… en valencià,… però em faltava la gramàtica per a escriure bé. Aleshores, a força d’interessar-me, vaig escrivint una llengua bonica i amada com el valencià. Totes les dites, els refranys, paraules, de ‘Rescatem paraules…’[1],... les conec, de ma mare!!! És com si vinguera ma mare darrere de cada paraula que veig…. Em recorda ella. I viuen amb mi. Quines coses!… No em ve el record de la paraula en mon pare,… que també parlava el valencià!!! Alguna, és clar, de mon pare; però, quasi totes, de ma mare… Ma mare era filla de llaurador, amant de la terra per damunt de tot; mon pare, de dins de la vila, no li tenia l’amor tan gran com ma mare, a la terra….”.

Molt interessant aquest testimoni sobre el català, testimoni que s’ajusta molt als comentaris de Francesc Castellano sobre la matriarca,… però, en el cas del segon, en Barcelona: són molts els punts de coincidència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El primer nom prové de la mare

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre persones en què el primer nom prové de la mare, per exemple, en fills amb dos noms? Gràcies.

Ens ho comentaren el 16 de setembre del 2020: "Porte el nom de ma mare, davant; i el nom de mon pare, darrere" (Jose V. Sanchis Pastor).

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

 

En el meu mur, el 9 d'agost del 2025 posaren "A Mallorca, hi havia un ordre rigorós... La primera filla, nom de sa padrina paterna; la segona, nom de sa materna. I així.

Si aquestes el tenien compost, les nétes també.

Mumare és Joana Maria, com sa seva padrina paterna.

A pics, era un embolic entre pares, padrins i cosins, sa repetició des noms" (Maria Galmes Mascaro).

Quant a missatges, el 9 d'agost del 2025 comentaren "A casa, vaig ser la primera de portar el nom de l'àvia per part paterna: Antonia. Els pares de l'àvia eren María i Josep. El pare es deia Joan. No continuaren gaire els noms per part materna.

La mare, Josefa (com sa mare); i el pare, Josep: Josefa, encara que l'àvia materna es deia Adela.

Jo sí que vaig dir que, si mai tenia un fill, es diria com l'avi per part paterna: Dídac. Els altres noms, al gust. I els avis, als dos fills: una, Anna; i l'altra, Maria. Abans era costum posar tres noms: jo sóc Antonia, Roser i Adela" (Antonia Verdejo), "Sí" (Lurdes Gaspar), "En néixer jo, mon pare -Joan- em va inscriure com a 'Joan'...

En arribar a casa, la mare li va exigir a crits que anés a canviar el nom per 'Joan Josep', perquè son pare -mon avi matern- es deia Josep.

D'aleshores ençà, em diuen Joan Josep..." (Joan Marrugat), "Abans, quan batejaven o quan posaven el nom pel civil, tu havies de triar quins noms eren els que et representaven. A mi, em van posar Maria Dolors. Maria s'havia posat sempre.

En la tradició de casa meva, que som d'Osona, no havíem tingut mai noms compostos" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí: el meu germà es deia Joan Josep. Va néixer el dia de Sant Josep. El padrí també es deia Josep" (Àngels Sanas Corcoy), "Bon dia,

Fins fa poc temps, els noms de fonts es posaven d'aquesta manera a Menorca:

- primer fill mascle, nom de l'avi patern.

- segon fill mascle, nom de l'avi matern.

- tercer fill mascle, nom del pare.

- primera filla, nom de l'àvia paterna.

-segona filla, nom de l'àvia materna.

- tercera filla, nom de la mare.

Els noms composts eren raríssims en temps reculats" (Xec Riudavets Cavaller), "Mon pare, sí; ma mare, no: era la tercera dels fills" (Octavi Font Ten), "Els noms de pila, del pare i del seu germà, vull dir, els noms en segona i en tercera posició, venien del costat paternal. Els primers noms eren noms mai donats, noms de moda al cine, o de literatura, suposi" (Lucila Grau), "No. Jo porto el nom d'una tia grega que morí en el part" (Lydia Quera), fet que, en paraules de ma mare, "Això també era costum"; "Bon dia, Lluís,

Era comú, en la majoria de llars. A casa, no i, quan em vaig casar, a la nena, li vaig posar el nom de ma germana, perquè m'agradava.

Quant al noi, va voler decidir el meu home i se li va posar el seu nom, en contra de la meva voluntat.

Però es va notar qui manava llavors" (Montserrat Cortadella), "Jo tinc més de dos noms: José, Andrés, Miguel i Liliano. El primer, per mon pare. El segon, pel pare de ma mare. El tercer, no ho sé. I el quart, per la comare. I els meus germans també tenien molts noms" (Josep Ferrer Ferrer), "El primer nom, a Mallorca, prové de la padrina paterna.

Actualment, es perd, sols es conserva a les viles.

A Mallorca, es feia: el primer fill, el nom del avi patern; si era filla, de l'àvia paterna. El segon fill, el nom de l'avi matern i, si era filla, de l'àvia materna. Després, el tercer, el nom del pare o de la mare. Després, el del primer germà del oncle patern, etc..." (Margarita Frau Mir).

 A alguns dels qui ens reportaren, els escriguérem que mon pare (nascut en 1942) té nom per part de la mare (el primer, Enrique, el del seu avi matern) i per part del pare (el segon, Luis, el de son pare).

En Twitter, el 9 d'agost del 2025 ens plasmaren "Ma mare, nascuda el 1926, es deia Maria Antònia: el nom de cadascuna de les seves àvies. I la meva padrina, del 1943, també. Eren cosines i compartien l'àvia de nom Maria" (Mosama59).

Finalment, ma mare, el 9 d'agost del 2025, per telèfon, em digué que "L'àvia Consuelo veié que no hi havia cap néta 'Consuelo' i, per això, mon pare volgué que jo ho fóra.

En zona valenciana, era més costum això, posar el nom de la mare".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Jocs que reflecteixen el paper de la mare

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre jocs que reflecteixen el paper de la mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 8 d’agost del 2025 comentaren “A mi, joc com a tal, no exactament, però puc dir que, essent petit, jo tenia una nina i li netejava el cul i li posava bolquers. I mai, ni ma mare, ni l’àvia, m’ho van prohibir; al contrari, m’ensenyaven com posar els bolquers correctament” (Àngel Blanch Picanyol), a qui diguí “Molt interessant. Jo, quan era xiquet, jugava amb una cuina, fins que devia tenir uns deu anys. I ma mare no em digué res en contra” i ens agregà “Doncs, al meu fill, ma mare, per Reis, li va fer passar una cuina amb tota la fireta (tots els estris de la cuina), i es passava hores fent veure que cuinava i servia els plats”; “No gaire. No tenia gaire temps” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “La mare sempre és una persona vital en la vida” (Roser Canals Costa), “Jugàvem a nines. I aquella mestra tenia totes les nines. Jo no era molt de cuinetes. Els nens i les nenes jugàvem al carrer: a pares i mares, a collir castanyes…” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Anna Babra), “Les nenes teníem naturalesa de mare, quan jugàvem amb les nines. La meva mare em va ensenyar a fer-los vestits” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Els rols dels infants estaven molt marcats. Jo, com a mascle, mai en vaig sentir parlar” (Xec Riudavets Cavaller), “En molts jocs, hi havia un que feia de mare, que era una mena de jutge del joc” (Emili Rodríguez Bernabeu).

Adduirem que, com hem escrit a algunes persones, en molts jocs recopilats pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha de xiquetes i, fins i tot, de xics i de xiques, en què apareix la figura de la mare, qui reflecteix el model de vida matriarcalista, respecte al grup i respecte als personatges masculins. 

En el grup “Dialectes”, el 8 d’agost del 2025 posaren “Sí. Com a joc, puc dir a sembrar alls o mongetes, que ho he fet. Si no, a cosir un botó a un ninot, arreglar les vores dels pantalons; seure’m en una cadira, mentre la iaia feia arròs a la cassola o una coca de pa amb anís i pinyons, o unes seques a la llar de foc amb una olla de fang.

O ‘Vine, que, si no saps ballar, no trobaràs cap xicota’: vals, pasdoble, etc., etc.

Sí: la iaia em va ensenyar a jugar.

Sé cuinar, sé ballar, sé cosir un botó o un petit estrip…

Mil gràcies,…iaies!!!!!!” (Joan Espinosa Vendrell).

Finalment, en paraules de mon pare, amb qui parlí per telèfon el 8 d’agost del 2025, aquests jocs en què la mare té un paper important com també una enquesta que havia eixit un any arrere sobre el feminisme en Catalunya i de què li reportàrem, representen “Respecte” (sic) cap a la dona en la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana: https://x.com/Marc_Aragones/status/1919301038621728968?t=Rl_sObJicZME5NHAixDYHw&s=09.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Què representava alletar

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre què representava alletar? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 2 d’agost del 2025 indicaren “Sí, li donava importància, però també era conscient que no totes les dones podien, per falta de llet (o per altres motius). Ella mateixa va alletar els seus fills, mai va voler una mare de llet i la sogra s’enfilava per les parets perquè, abans, les famílies benestants contractaven unai, quan va començar a alletar fills de treballadores, diu que, una mica més, i la meva besàvia agafa un ensurt.

Però, com l’àvia, sempre va anar contracorrent. Ma mare no tenia força i va alletar amb ‘Pelargon’ [, llet en pols], que és lo que hi havia llavors.

L’àvia deia que res millor que la llet de la mare però, si no es podia, hi havia altres alternatives. En canvi, la meva filla ha alletat els dos fills (Martina, fins passat l’any; i Aran, fins set mesos). No obstant això, la meva, jove, sent de pagès, a tres mesos, tenia força llet” (Antonia Verdejo), “Jo tenia una bestia que havia tingut dida. Era d’una vila de muntanya i sempre la va considerar com de família.

En aquell temps, la mare sempre alletava i, si no podia (cas de la meva besàvia), cercaven una dida per fer-ho” (Margarita Frau Mir), “No recordo que comentessin res en especial; quan tocava, es posaven amb la criatura de cara la paret,… i ja està. També em sembla que tenien un reforç alimentari” (Enric Molina Horta), “No. Després de la guerra, una dida va passar la sarna al nadó. El seu home era amagat” (Lurdes Gaspar), “Sí. Hi havia dones, però la mare no tenia llet: les dides” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “Alletar, per a la mare, era una gran sort. N’estava molt contenta. Jo vaig ser la darrera filla!!! Però, per ella i per cosines més grans que jo, m’ho deien!!!!!” (Roser Canals Costa), “Jo no ho tenia present” (Xec Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “La meva àvia sí que havia donat llet a altra gent, d’una casa rica, i eren germans de llet i s’avenien tota la vida.

Tenia feina d’aquella casa. Això va continuar la meva mare, qui va fer de cangur. Era un vincle molt fort, sí, sí. Home, estava bé: sobrava llet i, com que era bona, servia per acabar d’alimentar una criatura (d’algú, conegut, que ho necessitava)” (Maria Dolors Sala Torras), “Jo, com que era la primera (la gran), no em va sorprendre veure alletar. La iaia sí que comentava que les persones alletades per la mare eren més fortes. La qual cosa no hi estic del tot d’acord. 

Ara t’explicaré la història:

Ma mare alletava la petita. Tot i així, no parava de plorar (la mare tenia llet, però no la suficient que necessita ma germana). Jo ja tenia quinze anys i deia ‘Aquesta nena té gana’ i la iaia ‘Deixa estar, que la mama ho fa bé’.

Quan passaren uns dies, la mama va comprar ‘Pelargon’: s’acabaren els plors. 

Aleshores, ma mare li donava primer els dos pots i, després, un biberó. 

Tots contents: la iaia i la nena” (Montserrat Cortadella), "Res del que demanes va ser norma a casa… De la lactància materna, la mama m’ho va explicar quan vaig sortir de l’internat de les monges.

Ella era infermera. Em va explicar tot el procés: la concepció, l’embaràs, el naixement, les relacions sexuals… Amb ets i uts” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí. A casa, teníem una senyora que donava mamar la meva mare, la dida, i molt estimada. Per tant, sí” (Lydia Quera), “Criticava el ‘Pelargon'” (Josep Ferrer Ferrer), “Alletar era una funció natural i primordial pel nadó. Una àvia meva va alletar, a més del seu fill (el meu pare ), el fill de la seva germana, creant un lligam molt fort entre ells dos. Em va arribar, a mi mateixa, una vegada, de proposar el meu pit a un nebot meu que plorava en l’absència de la seva mare” (Lucila Grau), “No. A mi, no em tenien en compte per a res” (Angelina Santacana Casals).

Igualment, en el meu mur, el 2 d’agost del 2025 plasmaren “No. Era natural i vist.

Des paper de sa dida, sí que se’n parlava: molt” (Maria Galmes Mascaro), "La meva mare (nascuda el 12 d'octubre del 1918). Va criar junt amb una germana petita un nen que, en néixer, es va morir la mare de part. Sort de la seva llet perquè, dels productes que hi havia en aquells temps, no n'anava bé cap.

¡Temíen per la seva vida, quan van acudir a la mare! De mica en mica, es va refer. Va viure a casa meva més de dos anys. Sempre la va anomenar 'mamà'. Corrien els anys cinquanta" (Encarnació Sanchez).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pere Riutort, explanació

Text que hem vist que retalla Viquipèdia:

****

Deixà empremta entre persones que l'havien tingut com a mestre i, a més, com a mínim, cinc seguidors del seu estil d'ensenyament i d'educació. En la versió en castellà de la seua explanació ''Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo'', del 2018, de més de dues-centes pàgines i amb informació de tota mena (no sols biografia, sinó també temes lingüístics, eclesials i, àdhuc, documents i articles, comentaris en relació amb el fet que cada membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua cobra 360 € per reunió...,), i a què accediren diferents persones arran de l'homenatge que se li féu en novembre del 2018 en València, figuren detalls molt en línia amb el seu estil pedagògic i amb la seua manera de viure i d'actuar: ''El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant''.

La seua col·laboració en un treball d'investigació sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent (molt coneguts com Sant Nin i Sant Non) que portà a terme Lluís Barberà i Guillem (a qui proposà estudiar els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols) i que, en el 2020, es publicà en forma de llibre, fou decisiva per a trobar el vincle existent entre aquests sants i el matriarcalisme en nexe amb la cultura mediterrània. Cal afegir que, en desembre del 2020, comentà a Lluís Barberà i Guillem que «La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l'Estat, però estava en la realitat».

Igualment, entre d'altres coses, es caracteritzava per la seua generositat, per la saviesa, per l'empatia i per l'esperit col·laborador.