Rebien bé els xiquets en casa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿rebien bé els xiquets en casa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 30 de maig del 2025 ens comentaren “Sí, però vigilats en les festes de ballaruga o de celebrar onomàstiques” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

La meva mare va néixer al 1908. Una gran dona amb un gran caràcter i rebia a tothom (grans i petits) amb molt afecte. Era estimada per tots. Casa nostra sempre plena de mainada i tots contents” (Carme Escorcia Carreras), a qui escriguérem “Ma àvia materna (1910) era molt oberta i, als néts, ens solia oferir (somrient) una rosquilleta”, “Sí. I tant! I, tot i ser molt xicotet, recorde l’estima. Ens rebien com si fos un dia de festa major” (Enrique Julio Fort Jover), “Bon dia,

A la meua àvia, no li agradaven les meues cosines. Als altres néts, tampoc els volia massa. No venien quan era a ma casa” (Lurdes Gaspar), “La meua avia, sí” (Francesc Pedrós Ferrando), “Síííí. Sempre” (Àngels Sanas Corcoy), “Lluís. Bon dia,

I tant! Les àvies (o padrines) sempre van rebre molt bé els xiquets a casa. Ma mare va néixer el dia dels Reis del 1923. Mes àvies (o padrines) van néixer ben bé trenta anys abans i elles tenien molt bé els xiquets a casa” (Ramona Ibarra), “Sí. La meua, nascuda el 1897, sempre ens feia una rosca de pa torrat amb all a la llar els diumenges, quan eixíem del cinema, que era glòria pura” (Josep F. Nogués), “No. La mare no volia cap nen perquè era una persona maniàtica de la netedat i no volia que s’embrutés res” (Àngels Salvador), “Bon dia,

Eren, més aviat, eixutes i circumspectes, però arribaven a somriure” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant! Jo sempre era a casa de la iaia. Em va ensenyar a fer vestidets per a les nines amb la màquina de cosir, a fer mitja, entre altres coses! I també, durant uns certs dies, jo restava a dinar” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “En la meua família, hi havia de tot. Igual arribaves i tot eren crits d’alegria, igual et miraven com una molèstia, igual et feien un posat afectuós. Això anava segons el caràcter (o l’experiència) amb xiquets (o amb el xiquet en qüestió, que també). Com més creixies, pitjor, és clar, perquè ja començaves a tenir fama de mogut o d’allò que la tinguesses” (Joan Colera), “Algunes, sí; i d’altres, no sempre els vénia bé. Els meus comentaris gairebé sempre són ‘SÍ’ i ‘NO’ perquè les àvies eren diferents. La mare del pare, extraordinària en tots senys; l’altra…” (Anna Babra), “Bona nit, Lluís,

Sííí. Rebien mooolt bé tota la mainada; si érem molt petits, la mama i la iaia m’ajudaven a saber jugar i a compartir-ho toot si ens donaven berenar, les joguines…

De més gran, quan entraven els amics per la porta, les dues ‘Eiii! Vigileu amb el xivarri i no feu cap destrossa’. Teníem un tocadiscs i, amb la finestra oberta del celobert, escoltàvem i escoltaven als que no els havien deixat venir. La mama ens entrava una botella de ‘Zarzaparrilla 10001’.

Mentre t’ho escric, sóc dins d’aquella cambra” (Montserrat Cortadella), “No es va posar mai el cas, mai” (Lucila Grau), “Sí” (Eusebia Rayó Ferrer).

En el meu mur, el 30 de maig del 2025 posaren “Bon dia,

No. Havien de venir amb la família i, com aquell que diu, amb referències” (Contxi Enjuanes Carrera).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Vos ensenyaven la Història de la terra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven la Història de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 24 de maig del 2025 ens plasmaren “Sí. Ens parlaven de tot lo que estava dins el seu abast: cultura, costums, posar-nos en la pell de qui no sabia tant i, en el meu cas, també una mica de les seves arrels, que no hi havia cap diferència amb la nostra, llevat de la llengua.  Ells ens van educar amb les nostres arrels, que són aquí: besavis, avis, pares, nosaltres…, però sempre que, de tant en tant, miréssim enrere, d’on veníem” (Antonia Verdejo), a qui comentàrem “Quant a la llengua, cada una va unida a una cosmovisió, a una manera d’entendre la vida”, “A l’escola i prou” (Àngels Sanas Corcoy), “Francament, tenien prou feina per posar- nos un plat a taula” (Maria Rosa Cabrol), “Les meues àvies eren analfabetes i desconeixien totalment la història de la terra” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant!! Potser, per Catalunya, més generalitzada i concretava més cap a les comarques de l’entorn. És comprensible, doncs no es viatjava tant!!” (Roser Canals Costa), a qui escriguérem “En el cas dels hòmens, amb motiu del servici militar i, per exemple, representants d’empreses (com contava mon avi matern a ma mare, respecte a un català que baixà a la ciutat de València, on vivia el meu familiar)”, “Sí” (Àngels Salvador), “Sí: ‘Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomàquet’. Aquesta ja te l’havia explicada. Però també sobre geografia, rius i muntanyes; llegendes, coses de la vida a pagès” (Joan Prió Piñol), “No. Mon pare sí, però és de 1944” (Laura Morant Peiró), “Sí: la padrina m’explicava coses de la seva vila i del camp” (Contxi Enjuanes Carrera), “Si. I molt: l’àvia era una artista explicant la Història de la terra. Per a ella, era una meravella” (Lydia Quera), “La meua padrina sí que era nascuda abans de 1920, segurament, a final del segle XIX. I recorde que ens contava rondalles amb moralitat” (MCarmen Bañuls), a qui posí “Hi ha algunes rondalles amb moralitat. La gran majoria tenen un missatge (o més) educatiu i, a vegades, en frases a mitjan del relat”, “Història de la terra? No, però, com que teníem família que treballava al camp, m’ho feien valorar i respectar moolt.

He de dir que la valor respecte mai m’ha costat complir-la: cap a ells i cap a la feina.

De fet, moltes vegades, la iaia em deia ‘¿Què tal, aquests trumfos? Els ha plantats i recollits la tia Maria i l’oncle Quimet'” (Montserrat Cortadella). Un trumfo és una creïlla (o patata), “La meva tieta i el meu oncle van ser els que més em van influir de la família” (Daniel Gros).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 24 de maig del 2025, per telèfon, en nexe amb el comentari de Roser Canals Costa, em digué “El servici militar; i, les xiques, quan se n’anaven a la capital [ = la ciutat de València]  a servir”. A més, sobre el representant català em comentà que “Era un representant de dolços. Ja havien fet tots els repartiments de la cooperativa [ de què formava part la botiga dels meus pares], de botigues, en les festes de Nadal. Compraren una animalada i es feren amics i es féu bona relació”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos educaven per a la paciència

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven per a la paciència? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 de maig del 2025 plasmaren "No gaire" (Lurdes Closa), "I tant! La mare l'exercia: era pacient i ho encomanava!!!!!" (Roser Canals Costa), "Cada u feia lo que podia amb les circumstàncies" (Àngels Sanas Corcoy), "Diria que sí, amb el seny que la paciència i la resignació eren valors cristianes.  Les úniques que tenien cabuda en la societat de l'època" (Xec Riudavets Cavaller), Quin remei! No es tolerava ser impacient" (M Pilar Fillat Bafalluy), a qui escriguérem "En la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, som més aïna, com diem els valencians, de 'Pensat i fet': el cap per damunt dels impulsos primaris", "No. La meva, més aviat, ho enfocava a la bona educació" (Àngels Salvador), "Totalment. I sempre et deixaven anar la dita... 'La paciència és la mare de la ciència'" (Àngel Blanch Picanyol), "Sí" (Montserrat Carulla Paüls), "Doncs sí. Em deien 'La paciència és la reina de la ciència'. Jo, tot ho volia d'ara per ara mateix (continuo igual), però la impaciència potser era per lo més material; però, per l'altre costat, tenia paciència per als jocs, per a dibuixar, per a entretenir els més petits.

Tant la mama com la iaia sempre deien el mateix: 'Tan pacient per a tantes coses; i tan impacient per a altres" (Montserrat Cortadella), "No. La"àvia i la mare em deien que 'La paciència, els altres'" (Lydia Quera), "No ho recordo" (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 23 de maig del 2025 posaren "Una, sí; i l'altra, no" (Maria Galmes Mascaro), "Què vols que et digui?... L'àvia Teresa em deia 'Has de portar un sac de paciència a l'esquena...

Quan el tinguis ple, llavors, digues el que has de dir i fes el que has de fer'" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup "Rescatem paraules de l'oblit", el 23 de maig del 2025 ens indicaren "Per a la paciència i per a moltes coses. Educació, respecte a les persones majors" (Ana Mari), "Paciència, però elles no han donat, precisament, un exemple de paciència" (Magda Lázaro Mascarós).

Finalment, ma mare, en l'entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em deia que, entre els seus avis i una cunyada (la tia Vicenteta) de sa àvia paterna (Consuelo, nascuda en 1878), hi havia "Molta harmonia, molta harmonia" i que això tenia a veure amb la paciència que hi havia entre tots ells: "Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada, qui tota la vida visqué amb ells".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Feien joguets per a les festes patronals

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien joguets per a les festes patronals? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de maig del 2025 ens escrigueren “Sí. La meva mare feia vestits per les nines per als Reis” (Àngels Sanas Corcoy), a què ma mare (el 17 de maig del 2015, per telèfon), adduí “Sí , sí: això era lo típic [ per a Reis]. Molts xiquets, entre ells, ton pare (1942): una caixa de sabates de cartó i un cordellet i ho podien carregar pedretes i estirava el cordell”;  “A casa, no. Però recordo que, per a les festes de carrer, n’hi havia que feien paperets i serpentines” (Joan Prió Piñol), “No crec que s’hi entretinguessin. N’hi havia prou amb esquivar la fam” (Xec Riudavets Cavaller), ““Sí. Feien al carrer, ple de nines de drap, bosses, molt boniques, bufandes de roba de moltes colors per tots, rams d’espígol, romaní i, sobretot, a tot drap” (Lydia Quera), “No, crec que no. Només al mes de maig (mes de Maria): es comprava flor blanca” (Montserrat Cortadella), “Per València, no” (Joan Colera), “No. Les padrines no en feien. Lo que sí que feien era portar un ram de flors a la Verge” (Contxi Enjuanes Carrera), “Fanalets, amb els melons d’Alger. ‘Flautes’, amb la punta més tendra de les canyes; o ‘xiulets’, amb els pinyols dels albercocs” (Vicent DE LA Torre), a qui comentàrem “Jo he fet xiulets amb els pinyols dels albercocs. I, a una neboda, un trenet que consistia en unes cinc llandetes de foiegras empiulades per un fil cada vegada més curt, a mesura que ens acostem a la darrera. En gaudien”,  “No hi havia costum de fer joguets” (M Pilar Fillat Bafalluy),“Jo, no. Vaig viure amb la mama fins a tretze anys.

A les monges, sí que ens fèiem les joguines…: nines de drap, amb boques amb fil vermell, ulls amb fil blau, vestidets, llits de cartró amb llençols de paper. Els pintàvem dibuixos.

Xiulets amb el pinyol de l’albercoc. El rascàvem al terra: un costat i l’altre, fins que es feien dos forats… Xiulàvem sense parar” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el meu mur, el 17 de maig del 2025 plasmaren “No” (Montserrat Carulla Paüls).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 17 de maig del 2025 posaren “No. I no conec aquesta tradició” (Angelina Santacana Casals).

En el grup “Passejant pels Països Catalans i per tot el món”, el 17 de maig del 2025 de maig del 2025 afegiren “A Alacant, no” (Emili Rodríguez Bernabeu).

Finalment, ma mare (el 17 de maig del 2025, per telèfon), nascuda en 1943, em digué: “Nosaltres també féiem un walkie-talkie amb dos pots de llet. Enllaçàvem, posàvem un cordell entre els dos i jugàvem en un corralet que hi havia en casa.

Nosaltres, que érem en València, prop de l’Estació [del Nord], botàvem per Carrer Bailén a l’estació a agafar parotets”. A banda, ens tragué l’anècdota del trenet de què hem escrit abans.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Educaven a emparar els més febles

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a emparar els més febles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 16 de maig del 2025 posaren “Això, sempre. Ara també se sol fer” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa els avis materns, en un barri de Barcelona, tenien dues persones pobres per fer-les-hi almoina setmanal. Els avis eren ateus republicans i separatistes, però donaven una o dues pessetes a cada pobre, un cop a la setmana. Eren els anys 1953 a 1959…

Van tenir recollida a casa una senyora gran, veïna, qui es trobava sense llar. Va estar uns cinc mesos amb els avis, fins que van venir uns familiars de la senyora i se la van endur amb ells…

Havien passat una guerra, eren temps difícils i, de casos com aquests, n’hi va haver molts…” (Joan Marrugat), “Sí. Ens van ensenyar a respectar tothom i a ajudar els més febles, sobretot, amb l’exemple” (Rosó Garcia Clotet), “Sí, sí, Lluís. Anava amb l’ensenyança: fe, esperança i caritat” (Montserrat Cortadella), “Sempre a favor dels pobres, dels febles i dels malalts!!!” (Roser Canals Costa), “Bon dia,

En temps de fam, crec que no tenien gaire temps de pensar en els febles. Si podien fer una favor, la feien, però prou” (Xec Riudavets Cavaller), “Aleshores, en el meu cas, érem tots febles. Per tant, érem nosaltres qui havíem de ser emparats.

Jo vaig tindre sort perquè, gràcies a les gestions de ma mare, amb un familiar rector, vaig aconseguir una beca per a estudiar en els Escolapis, el batxillerat. Et parle de l’any 1958″ (Josep Fontestad Molina), a qui comentàrem que “El tema de l’empar no es redueix a l’econòmic. Ens han comentat sobre dones nascudes abans de 1920 que volien haver estudiat i que la guerra els ho trencà.

Com em digué, una vegada, una assistent social, lo mal no és estar sol, sinó sentir-se sol.

Les respostes, ara per ara, són prou obertes”, “Sí” (Lliris Picó Carbonell), “Sí. I a creure els majors” (Vicent DE LA Torre), “Sí. Sempre” (Eusebia Rayó Ferrer), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Si, sempre. A més, jo ho he vist amb els avis, qui, dels seus camps, donaven molta cosa per menjar a veïns o a gent que passava per casa, ja que tenien una petita pensió i taverna. Segons ells, era un deure ajudar amb tot el que es podia” (Lydia Quera), “Això sí, la mama sempre em deia ‘Compte nena: no vagis de pressa si hi ha una persona gran prop teu… Ajuda-la a traspassar el carrer…

Si ha nens petits, també: vés amb compte…’.
Et diré… que, una vegada al mes, la mama convidava un vellet o una velleta residents a les germanetes dels pobres…” (Teresa Maria Márquez Bartolomé).

En el grup “Cultura, tradicions i folklores dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 17 de maig del 2025 indicaren “Sí, Lluís, sí” (Ramona Ibarra).

En Twitter, el 17 de maig del 2025 ens plasmaren “La meva àvia, de Barcelona, nascuda el 1902, sí” (Eulàlia RP).

Afegirem que ma mare, el 16 de maig del 2025, per telèfon, em digué “L’àvia Paca, mare de l’àvia Paquita (1909), l’avi Luis [, 1909; el pare del pare] i l’oncle Fernando duien el taller. L’àvia Paca n’era ama perquè era la dona de l’amo que havia mort. Cobrava dos jornals.

L’àvia Paca decidí que el fill major de cada casa estudiara [ = estudiàs] (Fernando i el pare, Enrique-Luis). Fou l’àvia Paca qui pagà les dues carreres, les dels dos néts.

I ací només entrava el jornal de l’avi Luis”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La cultura valenciana, la catalana i la balear són matriarcalistes

Si promoveu el castellà per a estrangers i, sobretot, el servilisme al govern espanyol, però, en acabant, vos queixeu de la violència de gènere, és el vostre problema. No el meu.

La cultura valenciana és matriarcalista; la catalana i la balear, també.

Qui diu "govern espanyol", diu "francés" i "italià".

Rebaixar-se a un govern que només promou una llengua com a oficial de tot l'Estat, i més enllà dels territoris històrics en què n'és la vernacla, és un exemple més de ser el gos de l'amo: Més Compromís, ERC, ERPV, Junts per Catalunya, CUP, Esquerra Unida del País Valencià...

Cada llengua va unida a una cosmovisió. I la que ho fa a la llengua catalana, també coneguda, popularment, com "valencià", "mallorquí"..., és matriarcalista.

En canvi, si no hi sou submís, podeu comptar amb mi.

Refranys i dites que vos ensenyaren en relació amb 'madona' o bé amb 'mestressa' o amb 'senyora ama'

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quins refranys o dites vos ensenyaren en relació amb "madona" o bé amb"mestressa" o amb "senyora ama"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 10 de maig del 2025 ens escrigueren "L'àvia va ser 'senyora ama', pero no li agradava: considerava els seus treballadors a la part d'ella.

Una vegada aquí [, a Catalunya,] va ser mestressa de claus molts anys. Els seus coneixements la van ajudar fins al punt que els amos d'aquí li deixaven fer i desfer. Mai va perdre el seu tarannà, ni va ajupir el cap per res" (Antonia Verdejo), a qui posí que, "Pel País Valencià, sí que se sol dir 'Està la senyora ama?' i 'Està l'ama?'". Igualment, ma mare, en relació amb aquests mots, el 10 de maig del 2025, per telèfon, em digué que deixar fer, en casos així, era molt habitual i que "La persona que estava molts anys en una casa i ho feia bé, els amos li deixaven fer". També ens enviaren aquests comentaris: "No sé si aquest refrany t'aprofita: 'Senyora, home de la Senyora i pare del Senyoret'" (Josep Ferrer Ferrer), "No tenc records que m'ensenyessin res d'açò" (Xec Riudavets Cavaller), "Em deia que 'La mare és l'ànima de la casa' i ho continuo creient, tot i que avui dia molts homes són de clau, importantíssims en les llars!!!!!!" (Roser Canals Costa), "No en recordo cap, ara" (Àngels Sanas Corcoy). Adduirem un comentari de Ximo Caturla, qui toca part del tema: "'Senyora ama' o també 'ama' (Sant Joan d'Alacant). A la ciutat: 'senyora'", "Que jo recorde, sols lo de 'Qui paga, mana'" (Xavi Portalés), "Sí. He trobat una coneguda (una senyora gran que sé que en coneix força), li'n sóc demanat i m'ha dit un: 'Pèl gos és coneix l'amo; i, pel gat, la mestressa'" (Antonia Verdejo), a qui agregàrem  "Bon dia, Antonia, i gràcies per la dita, que m'és novedosa. Salutacions i agraïment a la dona, de part meua.

Li pots facilitar el meu correu electrònic".

Sobre aquesta dita, cal dir que el gos representa la part domesticada al propietari ("Ser el gos de l'amo") i que el gat és la llibertat i l'agilitat, els reflexos. Unes paraules que reflecteixen el matriarcalisme.

Nasquí en 1971 i, fins a 1993, si fa no fa, enfront de casa, hi havia una casa d'uns dos-cents anys, i, quan s'acostava la primavera, podies veure un gos intentant agafar un gat. Llavors, el gat, més àgil, saltava cap a una finestra d'eixa casa i restava alliberat.

En resposta a això, Antonia Verdejo rematava que "Mirant bé, la meva filla té un gos (un American Stanford). És enorme. I també va adoptar un gat que mana: li fa de tot al gos jugant i mai li fet res (el gos, al gat). Li treu joguines, es posa a dormir a sobre d'ell. Sempre li dic 'Aquest gos és ximple: d'un cop de pota, el desmunta'. I no: mai".

Més missatges: "Hola, Lluís. Bon dissabte! Una de mestressa, però no en boca de les àvies, més aviat d'alguns pagesos:

'La dona és la mestressa del diable'

Sense comentaris" (Nuri Coromina Ferrer) a qui plasmàrem que "El diable, per influència del cristianisme, va associat a la dona". "A casa, era 'mestressa'...

Només l'àvia Teresa era mestressa...

Deien d'ella, 'Teresa, la mestressa de can Ferrer... Porta faldilles, però té més collons que qualsevol home'.

Quan s'havia de fer a la vila alguna cosa..., deien:

'— Es necessita tenir coll...'.

— Digueu-ho a la mestressa de can Ferrer: és la que més en té'" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "'Mestressa' o 'Senyora'...: els noms més adequats que sentia.

'S'enyora la senyora? No: la senyora no s'enyora'" (Daniel Gros). Amb aquest embarbussament es reflecteix el paper primordial de la dona i que no se la troba a faltar.

A més, en un correu electrònic del 10 de maig del 2025, Ramona Ibarra indicava "Jo, com a filla, com a néta, com a besnéta... i tots els avantpassats, que eren de la Plana de Vic (Osona). Usaven molt sovint aquests mots 'mestressa', 'mestre'. Jo, com ells, uso els mateixos mots".

A banda, en el grup "Dialectes", el 10 de maig del 2025 posaren una frase popular que incloïa el mot "madona" i que figurava en diferents grups de Facebook: "A Santa  Maria del Camí, Mallorca: 'Madonaaaaa: es cul vos tronaaaa!'. Es deia d'amagatotis quan una senyora passava pel carrer...". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.