"Este és el món de la merda", cançó escatològica popular

 Una cançó coneguda, que hem trobat en diferents fonts i de què ens han reportat:

"Este és el món de la merda;

de cagar, ningú s'escapa:

caga el pobre, caga el ric,

caga el rei i caga el Papa".

Vos comentaven sobre la fastuositat (l'aparatositat)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la fastuositat (l’aparatositat)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís

 

****

Quant a missatges, el 22 de febrer del 2025, ens posaren “Aquí sí que ja no et puc ajudar… No recordo res del tema,..ni em sona” (Josep Llop Vallverdú), “La meva mare sempre deia que no s’ha d’aparençar el que no ets.

També et vull comentar sobre el matriarcat. Jo el vaig viure a casa: el meu pare era el pilar de la casa, però la meva mare era la que manava.

Les dones hem volgut que es noti la nostra presència i crec que hem perdut molt. Abans, si l’home era treballador i bona persona, la dona era la reina de la casa. Que consti que jo sempre he defensat a la dona, però el feminisme d’ara no es el meu model” (Pilar Ortiz De Paz), “No gaire. Tenia molta feina la meva mare” (Àngels Sanas Corcoy), “No vaig conèixer l’àvia, però era de casa bona i luxosa. La mare era del 1926. La mare, amb títol universitari, era austera. Eren dones fortes i feministes d’abans, no això darrer. Molt estrictes en educació i moral. Així i tot, no veig això que dieu del matriarcat i més de l’article [‘La cultura valenciana és matriarcalista’, que ens publicaren en el jornal ‘El Periódico de Aquí’, no. 120, edició de l’Horta Sud, en febrer del 2025]. Serà que els homes també ho eren? 

Potser no hi havia patriarcat, sinó divisió de tasques.” (Lluís Maria Mandado), a qui podríem respondre que, en bona mesura, sí i que es copsa en moltes rondalles en llengua catalana anteriors a 1930; “Totes dues eren de família humil i els era desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “La iaia deia ‘És un poll reviscolat’. La mama deia ‘Ni cas: no recorda de quan anava amb espardenyes'” (Montserrat Cortadella), “Mira: la fastuositat no era el tarannà de casa. Jo sóc de casa de pagès. Havies de vestir-te, això sí, per a anar missa, per a anar ballar sardanes (perque jo competia) i el ball, un altre vestit. Pel demés, res més. Pràctics i prou” (Lydia Quera), “No recordo que fessin comentaris sobre el tema…” (Rosó Garcia Clotet), “Sí: en general, en termes pejoratius!” (Daniel Gros).

Igualment, en el meu mur, el 22 de febrer del 2025 plasmaren “Res” (Maria del Pilar Juan Ferrer), “Sí. Et responc el mateix que la María del Pilar Juan Ferrer. No donaven importància a la fastuositat, o aparositat, a no ser que fos en cas de la natura, o en casos de fets grisos de les persones. Ma mare, nascuda el 1923, i les àvies (com vint i trenta anys abans aproximadament) anaven per la feina, que Déu n’hi do la que tenien!” (Ramona Ibarra).

Afegirem que ma mare, el 22 de febrer del 2025, per telèfon, ens digué que preferia les persones humils, els qui no es creuen més de lo que són, els qui no són flatosos (prepotents). Cal dir que sa mare (1910) era una dona senzilla en el vestir i plana. A banda, ens ha adduït “Si una persona o dona porta bé la casa, l’administra bé, ‘¿Per què li has de comptar els pèls al dimoni?’, que diuen”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

Vos abraçaven

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos abraçaven?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís

 

****

 

Quant a missatges, el 21 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren "Sí. Sempre. Tant l'àvia com l'avi eren molt d'abraçar-nos. Qualsevol hora del dia era bona per demostrar l'afecte que ens tenien. Els pares també; més el pare que la mare, però no és del any que demanes. L'àvia va néixer al 1903 i l'avi al 1898.

També eren estrictes. Quan tocava, no ens van posar mai la mà a sobre: eren de diàleg i... cap a la cambra ,a reflexionar. En tinc uns records molt bons. Així vaig pujar els meus fills i espero que facin lo mateix amb els seus" (Antonia Verdejo), "Bon dia, Lluís.

Més que abraçada, recordo el bes de 'Bona nit' i en deixar-me a l'escola. 

Dos dies abans de morir la mama, em va estendre els braços perquè l'abracés; no sé perquè 'em va romandre'. En tinc una sensació rara dins meu" (Montserrat Cortadella), a qui escriguérem "Bon dia, Montserrat, i gràcies pel teu comentari, fàcil d'entendre,

La raresa podria tenir relació amb el fet que ella es moria i que tu no hi veiesses un senyal de donar-te vida (ella, a tu), sinó que ella desitjàs que la recordasses com una persona (i com una mare) que no t'abandonà mai, ni tan sols en els darrers moments de la seua vida. Ho veig així". Llavors, ens adduí "No vaig intuir que es moria, la veia com sempre; tant que intueixo i aquell moment no?. Hi ha coses que les tinc dins i em colpegen, em fan sentir malament. No sé per què i em dóna tristor, molta tristor" i li afegírem "Perquè és recomanable, abans que muira una persona molt estimada o molt acostada, estar-hi en pau, no tenir-hi cap ressentiment. Ara  lo que podries fer és, 'parlar' amb ella, escriure-li i, si ho prefereixes, fer-li una pintura en record de tot lo que ella féu de bo per tu.

Algunes publicacions sobre la mort, escriuen coses semblants", "Sí. Sempre. Besos i abraçades. Fins i tot, lectures junts. I jugar... tota la família, a les cadires. Una gran festa. Sempre portat al cor. Sempre, a l'arribada de l'escola o de la sortida, pel passeig. De fet, les abraçades, omplen la vida de plaer" (Lydia Quera), "Et puc parlar de la meva mare. No vaig conèixer cap àvia. Doncs, quasi mai. Era molt poc afectuosa. Reconec que em van faltar les seves abraçades; però era així" (Pilar Ortiz De Paz), "La meva mare no era gaire afectuosa" (Àngels Salvador), "Mai" (Xec Riudavets Cavaller), "Síííl. És clar. El pare, no tant" (Àngels Sañas Corcoy), "Hi havia de tot; però, les seves germanes, sí" (Miquel Vila Barceló), "Sí, Lluis... Molt..." (Rosa Adroher Bonet), "És clar que sí" (Rosa Bernat), "La meva mare, poc: era molt seca. Jo suposo que per la infantessa que va viure" (Montserrat Carulla Paüls), "Algunes vegades, sí que ens abraçaven les àvies, però no era habitual. Tot i així, no deixaves de sentir-les molt pròximes.

(Si calia una esbroncada, també te la emportaves)" (Rosó Garcia Clotet), a qui posàrem "Amables i realistes", "Doncs, sí, sobretot, les àvies" (M Pilar Fillat Bafalluy), "A la meua àvia materna, li agradava molt abraçar-me. La meua àvia paterna era menys d’abraçades i més seriosa" (Enrique Julio Fort Jover), "Que jo recordi, les meves padrines, nascudes a les darreries del segle XIX, mai no em varen abraçar" (Pere Coll Aguiló), "No. L'àvia, no. Nascuda al 1901. Molt afectuosa i una bona dona de por..., però no abraçava,ni als fills" (Josep Llop Vallverdú), "Sincerament? Ens pegaven, sobretot, el meu pare: en ser la més gran de tots els germans, no tenia llibertat, ni calçat. Les sabates, trencades i tot" (Elisa Serramià Ramon), "Segurament que sí: de ben menuts... De més grandets, el beset sempre hi era..." (Daniel Gros), "Sí" (Joan Montopou).

A més, escriguérem a unes quantes persones que "Ma àvia materna (no en tinguí més), nascuda en 1910, no abraçava, però oferia una rosquilleta als néts i feia somriures (sempre francs)" i que, "Més d'una vegada, la part receptiva, l'espenta i l'atreviment han anat més units a dones de les generacions anteriors al franquisme (1939-1975). I, en la Catalunya Nord, a les nascudes abans de la Segona Guerra Mundial (1939-1945)".

Finalment, en el meu mur, el 21 de febrer del 2025 posaren "No, Lluís, no, però ens estimàvem amb tot el cor. Potser els problemes que elles patien, i la feina darrere la feina, per a guanyar uns centimets, no els permetia el temps de fer-nos abraçades. Jo tampoc ho vaig fer amb ma filla, però sols el greu problema que, tant jo com ma mare vam patir per l'asma que patia (i encara en pateix), junt amb els problemes econòmics i per a sortir-nos-en bé i endavant, m'hi va ficar en aquest fet.

A més, mos pares van perdre el meu germanet, que no el vaig conèixer, el meu petit príncep, i van tenir problemes amb la seva salut, així que vaig néixer: ell va patir meningitis, i jo, al mes, una pneumònia. Igualment, els vaig néixer cega d'un ull" (Ramona Ibarra).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

S'oferien a alletar quan veien que plorava un nen

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿s'oferien a alletar quan veien que plorava un nen?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 15 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren "No. Hi havia dones que es dedicaven a això. Eren les dides" (Rosó Garcia Clotet), a qui, el mateix dia, li escriguérem "Les dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles", "No ho sé pas si ens va alletar. Ja ho demanaré, però jo diria que no. Abans, hi havia moltes dides. Si no podia la mare, ho feien elles" (Àngels Sañas Coroy), "Mai no ho vaig sentir dir" (Xec Riudavets Cavaller), "Bon dia, Lluís,

El meu germà i jo vam tenir dues dides. No sé si van ser una cadascú o que s'anaven alternant. Eren la mare d'un company i una companya, del poble.

Mira, ara ja tots són morts, també el meu germà" (Ricard Jové Hortoneda), "Jo conec les dides. Però no és el mateix que dius" (Joan Prió Piñol), a qui afegírem "No és lo mateix. Dides (o mares de llet) apareixen en algunes rondalles"; "La meva mare, segur que no, però potser hi havia que sí que ho feia" (Pilar Ortiz De Paz), "Que jo sàpiga, no" (Montserrat Carulla Paüls), "Sí: hi havia les mares de llet. L'àvia, a part dels seus, havia alletat nens de mares que no podien (per falta de llet) o de nens que ploraven per gana. Bé fos familiar o d'alguna treballadora que no en tenia gaire, o bé més d'un petit, i no donava a l'abast. Sense diferències" (Antonia Verdejo), "Mai no ho he presenciat ni sentit a dir. Ara, la meva àvia va alletar el fill d'una germana seva, quan ella mateixa alletava el meu pare. La germana no tenia llet, diuen, doncs el meu pare i el seu cosí germà eren germans de llet i molt lligats" (Lucila Grau), "Jo no sé si això ho feien. El que sé és que la meva àvia va ser una dida (el nom que es donava a la zona del Berguedà a les dones que alletaven un nadó d'una altra mare, ja fos que la mare hagués traspassat, o bé que no tenia llet.

També sé que les senyores d'alta aristocràcia donaven els seus fills a alletar i que pagaven una dida, a qui portaven aliments mentre alletaven el seu fill. A la meva mare,  sempre li havia sentit dir que tenia una germana de llet; i, amb els anys, amb la seva filla, ens hem conegut i mantenim amistat" (Joana Cabiscol Calvès), "No, no ho havia viscut" (Daniel Gros).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Feien de "mestres" de molta gent (no necessàriament escolars)

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien de “mestres” de molta gent (no necessàriament escolars)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 14 de febrer del 2025 ens comentaren “Sí. Els avis, si els demanàvem consell d’alguns temes i estava al seu abast, els responien: temes de casar entre parelles o què era millor per dur a terme gestions de lo que conreaven al camp on es reunien diverses persones” (Antonia Verdejo), “Sí, Lluís. Segur que ens transmetien coneixements que ells havien après dels seus avantpassats. Això ja es va anar perdent: els costums per a viure, sobreviure, i conèixer el temps (que el cel, de nit, en sabia conèixer ma àvia Ramona), i saber en quina hora del dia estaven passant.

Com que l’avi Ton ell era de Tavertet, l’àvia de Folgaroles, es van casar a Calldetenes, on es conegueren perque l’àvia quedà òrfena de mare als set anys, i el pare, molt espavilat, la va donar a la germana de sa mare.

Mai més, sols un dia, quan treballava a Can Semion, tenint catorze anys, la mestressa la va anar a buscar, li va dir a l’oïda… ‘Aquest senyor és el teu pare’. No li va dir res; ella tampoc; i, quan se’n va anar, no sabien com consolar-la, nomes deia… ‘Jo no tinc a ningú en aquest món’. No ho passava gaire bé amb la seva tia, les noticies corrien de poble en poble: de Folgaroles fins a Calldetenes, va arribar la notícia que el seu pare s’estava morint, ella va agafar els seus quatre o cinc fills i se’n va anar, caminant ,a veure’l. La senyora no li va permetre l’entrada: ‘Ja ho deu haver pagat’, pels seus dos fills, que es van quedar la casa.

Ma àvia va entrar al Monestir de Sant Tomás, i allí va plorar i va explicar tot el que havia passat des de petita, i que li havien impedit acomiadar-se del seu pare. Els van donar el dinar.

Crec que aquest coneixement li devien ensenyar les monges de Calldetenes. La tenien amb elles, li ensenyaren a llegir, a rentar-les els mocadors, els plats, i també, alguna d’elles, li devia explicar els senyals que es veien el cel.

L’avi Ton, en fer-se pastor de jove, coneixia el pas de les hores i en sabia amb exactitud en quin instant s’obririen els fanals de l’estació del tren darrer de Barcelona a Vic. El vèiem cada nit, assegut en un roc al costat de casa, que entrava dins l’entrada, i ell l’aplanava cada any. Aleshores, el Serrat (turó) de Calldetenes estava lliure de cases, i es podia veure perfectament” (Ramona Ibarra), “Sí. A Santanyí, hi havia una dona, de malnom li deien ‘caranya’, que feia escola, principalment, de matemàtiques. Va morir abans de l’any 1950. Quan jo era petit anys seixanta, hi havia una dona de nom Damiana, qui, de jove, havia intentat fer-se monja de clausura. La salut no li va permetre i, a ca seva, tenia al·lots a escola, sempre nins, perquè deia que, a les nines, a ca les monges, tenien lloc i els nins no.

Ja major, guardava nins de les 12h fins a les 13h i de les 17h fins a les 18h. Ens ensenyava oracions i ens contava rondalles (sempre, de tema religiós). Jo mateix hi vaig anar fins que vaig tenir nou anys.

Després, he sentit a dir que hi havia qualque home que també feia escola a la postguerra” (Miquel Vila Barceló), a qui escriguí “De xiquet (anys setanta del segle passat), pel barri, hi havia una dona que, en sa casa, feia sessions de religió (amb la vessant popular) a uns quants xiquets” i ma mare, el  14 de febrer del 2025, m’afegí “Seria com Encarnació ‘l’Angelota’. Hi anàveu tu i Manuel [, un amic del barri i de l’escola] i altres xiquets. Les ‘Angelotes’ eren dones sense picardia, ni malíccia de ninguna manera”; “No feien de mestres” (María Carmen Badia Prats), “Les meues àvies eren pràcticament analfabetes. Ensenyaven costums, tradicions, rondalles crec que sí. No t’ho podria assegurar” (Xec Riudavets Cavaller), “L’àvia materna ensenyava una veïneta a fer cosetes. Com cosir (vestidets per a les nines, ganxet, caligrafia, etc.), jugant, a estonetes, i, així, la distreia, no exactament com a mestra” (Rosó Garcia Clotet), “Crec que sí, per generositat. Volien compartir el que sabien d’experiència o de tradició” (Lucila Grau), “La mama ens ajudava en els deures. Havia anat a l’escola de les monges de Sitges i estava ben instruïda.

A l’escala, vivia una modista que deia ‘No sé de lletres’. La mama la va ajudar.

La iaia, una bona costurera i de mitja i de ganxet. Si li demanaven, ensenyava amb paciència.

El meu pare no va servir per a ensenyar: no en sabia, ni tenia paciència” (Montserrat Cortadella), “Sí. La meva padrina: era una persona a qui acudien altres dones en cerca de consell. Era una dona molt assenyada i amb un nivell més alt que les d’altres masies que vivien prop d’on vivia ella. Fins i tot, feia classe als seus fills petits perquè, pel seu emplaçament, vivien a moltes hores de camí de l’escola més acostada” (Rosa Bernat), “La meva bestia. Feia ‘costura’, o sigui, ensenyava a llegir, a escriure i a fer els comptes bàsics (sumar, restar, multiplicar i dividir). Vivien a una zona rural i jo encara vaig conèixer un home que m’ho va explicar. Ella es deia Francesca Mir. 

A la casa dels meus besavis, encara hi ha una construcció que se li diu ‘Sa costura'” (Margarita Frau Mir).

Ma mare (1943), el 14 de febrer del 2025, ens adduí que, quan ella visqué en la ciutat de València (fins als dotze anys), “Hi havia una dona que no havia tingut família. Digué a ma mare ‘Si vinguera [la teua filla], jo li ensenyaria’. I hi aní una temporada”. A banda, també en aquest barri valentí, hi havia “Una mestra represaliada (Dª Anita) arran de la guerra. Feia classes en casa i ma mare ens enviava allí. Jo hi anava. I ja ens feia el ‘Cuaderno de rotación’ (anar contant lo que féiem cada dia). Era fadrina i vivia allí amb sa mare.

Ensenyava molt, per a la situació que tenia i per als xiquets. En estiu, quan tancaven les escoles, jo hi anava. Sabia massa i era massa bona persona, per a ser mestra. Hi havia confiança” entre la mare (1910), la mestra i ma mare (1943).

Com diguí a ma mare, algunes d’aquestes persones són “mestres” de la vida, d’ensenyar, sobretot, “per a la vida”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"La tarara" i el dia de Pasqua en el Massarrojos de primeries del segle XX

 

Una altra cançó tradicional i amb humor eròtic és “La tarara”, la qual, per exemple, figura en el llibre “Estampas de Masarrojos”(pp. 387-388), del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, qui, primerament, parla sobre el dia de Pasqua. Diu així (ací traduït):

“La tarara

Transcorregudes les setmanes de Quaresma, temps en què l’Església predica oració i penitència i en què els fidels han viscut l’alé de la seua vida, en aplegar el toc festiu del Dissabte de Glòria, sembla que Litúrgia i primavera, els records de la festa de l’Anyell Pasqual i del triomf del Redemptor sobre la mort, conviden a gaudir la bellesa primaverenca del camp valencià, a la intempèrie de la llum, i cercar les fruïcions atractives i naturals de la mar, de la muntanya i de l’horta. ¿Quin era el lloc preferit en el nostre poble pels xiquetes i pel jovent en aquests dies?

En aquells temps, fa mig segle, els xiquets menjaven la mona i jugaven en l’’Aljub del Blau’. Els jóvens ocupaven tot allò que hui s’ha transformat en camps de tarongers, al peu de la Masia de la Creu i voltants. Ben proveïts de viandes, sense que haguessen de mancar els tortells, ni les clàssiques mones, amics i simpatitzants es distribuïen en rogles per aplegar-se i manifestar-hi la seua alegria encomanadissa.

Abans de menjar la clàssica mona, la llonganissa de Pasqua, ous durs i, de pas, afegirem que, si eren per als xicotets, se’ls donava un tint vermell, groc o verd; el jovent preparava la gana amb jocs rítmics, per devorar, en acabant, el berenar abundós; jugaven al rogle, a pilarets i a la tarara.

El ball de la tarara porta un cant popular; xics i xiques, agafats de la mà, fan rotllana; l’interpreten mentres peguen voltes en cercle complet. La lletra del cant deia així[1]:

La tarara, sí; la tarara, no;

la tarara, mare, li la balle jo.

Ella porta pirri (tres vegades),

també el porte jo.

La tarara...

(...) Ella porta pirri (íd.),

porta polissó.

La tarara...

 

Altres lletres del ball de la tarara

 

Totes pugen a l’Ermita

i s’agenollen amb Creu

i, 'Per favor', li demanen

nóvio[2] a la Mare de Déu.

La tarara, sí...

 

Estos tres dies de Pasqua

són tres dies de jugar,

p’a envolar el catxerulo

i, després, a berenar.

La tarara, sí...

 

Si tens el marit gelós,

prepara-li la corbella,

posa-li corda al cabàs

i envia’l a segar herba.

La tarara, sí...

 

¡Ai, txúngala, que és carabassa!

¡Ai, txúngala, que és polissó!

¡Ai, txúngala, les xiques guapes;

i les lletges, al racó” (pp. 387-388).

 

 

Com podem veure, l’escrit tracta sobre u dels actes tradicionals del dia de Pasqua en el País Valencià de primeries del segle XX (uns anys després que la vila de Massarrojos fos annexionada a la ciutat de València), puix que el llibre fou publicat en 1950.

Igualment, plasma detalls festius que encara es podien veure en els anys seixanta i, àdhuc, a mitjan dels anys huitanta de la mateixa centúria, com ara, fer rogle, la trobada de jóvens i de persones de totes les edats i, al capdavall, la música.

Quant a la cançó, direm que els primers versos són molt coneguts (a vegades, amb la lletra “que la bailo yo”, castellà, la qual hem traduït ací). I, tocant-ne els altres, adduirem que, en els del passeig a l’Ermita, es reflecteix que, amb motiu d'aquesta festivitat (i també de Dilluns de Pasqua i de Dimarts de Pasqua), era típic que els fadrins eixissen a cercar alguna fadrina amb qui, si tot anava bé, podria iniciar-se una amistat i, fins i tot, un festeig.

En nexe amb els versos sobre empinar el catxirulo, són molt coneguts i, a més, se'ls pot donar un seny eròtic, ja que l’estel simbolitza el penis.

Després, copsem que la dona té la darrera paraula i que ella marca l’esdevenidor del possible festejador.

Finalment, les darreres línies empiulen amb el senyal de festa que representa el dia de Pasqua, el qual té a veure amb el naixement de la primavera.

Els vells en els Pobles matriarcals i agraïments a ells en poemes

 

Un altre poema que plasma el capellà de Massarrojos i que, possiblement, ell l’escrigués, és “Jovens de setanta i pico de anys”, el qual figura en l’apartat “Homenaje a la vejez”, en què evoca un acte d’agraïment[1] que es féu als majors i que, “A banda d’altres intervencions meues, llisquí la següent composició, en dues parts, d’estil popular:

JÓVENS DE SETANTA I REMITJÓ D’ANYS

 

(1a Part. En broma)

 

La joventut escollida

d’este Poble laboriós,

ha fet una companyia

p’a treballs de gran esforç.

 

Aplanaran les Llometes,

portaran botges p’als forns,

plantaran carabassetes,

tomates i pimentons”.

 

 

Ens trobem en una època en què estan ben considerats els majors i en què, com ara, ells són els principals transmissors de la cultura tradicional i són apreciats per savis i, així, se’ls escolta.

En acabant, passa a fer esment de diferents ancians i dels seus punts forts:

“Mateu és lo President;

és un gran confitador

de taronges i llimetes,

carabasses i melons.

 

Modesto, amb ses dos cametes,

els farà de corredor.

Guerra és Síndic, caixer

de pedres i encenedors.

 

Basilio ratlla els projectes,

veu estalls i diu a tots

l’hora exacta del rellotge,

puix té vista de colom.

 

L’hora, dic, si toca,

puix, al del Poble, el gargoig

no el deixa tocar quarts i hores

com volen els llauradors.

 

Corca i Quiquet ‘el d’Eustaquio’,

com tenen tan rebé el llom,

de botges i romeros,

seran els transportadors.

 

Tomás anirà fent feixos

de raïls i socons;

i Felipet, que és més llesto,

anirà lligant garbons.

 

El Gigante és un portento

per a fer al·locucions;

per això, té lo seu puesto

amb dirigir-los sermons.

 

Manuel i Ramonet,

germans de sang i de cor,

Antipara i Senent

i Pepe ‘el del Corralot’,

Vicentet ‘el de Corell’

i Merexildo ‘el garbós’,

el Barraquero Vicent,

i Germán ‘de Morelló’,

Francisco, el tio Fuster,

Celidonio i altres pocs

com: de la Rutlla Vicent,

i Germán ‘el cabiscol’,

Bernat i el Barberillo.

i Formiga és... ¡¡l’últim tro!!...

d’esta traca lluminosa

carregâ de resplendors”.

 

Al capdavall de la composició, exposa que

“Estos són la gran reserva

d’un estel d’hòmens gloriós;

ancians que el poble festeja

en este homenatge honrós”.

 

En nexe amb els ancians, adduirem que, en el 2022, un psicòleg i capellà que hi havia en Alaquàs (l’Horta de València) escrigué un llibret, “Oda als majors”, i que, en u dels punts (ací traduït), posa que “El major valora molt ser escoltat, que es compte amb ell, ser apreciat. Com més integrat se’l té, major és la seua satisfacció i menor la pèrdua de factors cognitius, emocionals i mentals.

No hem d’amagar la nostra pròpia realitat i viure prescindint de qui som. Som una societat envellida i, per això, no podem construir polítiques d’actuació com si fóssem una societat jove. Si som realistes i volem ser veraços” (p. 22) i, a banda, que “La generació dels nostres majors, en la seua joventut, cuidaren dels seus pares i dels seus avis, criaren els fills” (p. 29), detall que, d’alguna manera, empiula amb el motiu del poema. En llegir les primeres línies que hem tret d'aquesta obra parroquial, per primera vegada, el 10 de febrer del 2023, evoquí ma mare, quan tu l'escoltes, malgrat que, a vegades, les seues converses siguen molt llargues.

El retorn a la mare, qui educa, ensenya, empara i salva l'home

 

En la tercera part del poema “Triptic”, el qual figura en l’obra del capellà de Massarrojos, copsem

“3r. AL RETORN DE LA SERRA

De les penyes altes,

la flairosa mata

n’he collit, més altres,

del te de muntanya.

 

N’he fet un feixet

d’una penya a l’altra,

i, amb un cordellet

lligat,... cap a casa”.

 

Com podem veure, la terra (la serra, o siga, la dona) subministra per a les necessitats dels seus fills (ací, a través dels feixos de te) i ells regressen a casa, a on viuen les monges.
Per això, indica que,

“A l’Asilo torne,

que, als ancians, empara.

Qui sap si, pel temps,

demanaré entrada!..”.

 

L’autor, qui podria ser el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, aleshores, tindria un poc més de cinquanta-tres anys. A més, plasma un fet que, més d’una vegada, ens han comentat persones de la generació de ma mare (dels anys quaranta del segle XX) o, més encara, sobre gent que, per exemple, nasqué abans que hi hagués Seguretat Social en Espanya: reservar per als majors, perquè, els qui havien treballat, sovint, no cobraven pensió en restar retirats.

Llavors, el poeta, empiulant amb l’educació matriarcal que havia rebut de sa mare i que ell havia aprovat, exposa

“A la porta, toque;

obri una germana.

‘-Prenga, germaneta:

el te de muntanya.

 

Done’l als ancians,

que la Verge empara,

i viuran molts anys;

és cosa provada'.

 

‘-¿D’a on[1] és l’herbeta

que la vida allarga?’

-me diu la mongeta

que mana en la Casa.

 

‘-Quan ma mare em veia,

de malalt, la cara,

me feia tassetes

de te de muntanya.

 

Preneu-lo, oh, mare,

guardeu-lo en la cambra.

Pot ser que, algun dia,

a mi, em faça falta'”.

 

 

Altra vegada, l’escriptor diu a la monja lo que sa mare li transmetia, quan considerava que l’herba (te de muntanya) li seria profitosa. A més, la invita a alçar la collita, per a l’esdevenidor i passa a versificar sobre els faigs i sobre el paper que les germanes feien al poeta.

Igualment, captem que la monja li farà el paper que, anteriorment, exercia la mare i ell li afig com cal cuinar-ho:

“De la fageda dels pares,

la feroç dalla[2] 

ha segat el tronc

que la llar escalfava.

 

Ja no tinc germanes

que, a la mare santa,

suplint, em donaven

el te de muntanya...

 

¡Qui sap si vosté,

com la mare aimada

que ja està en lo cel,

del te de muntanya,

me farà tassetes

si faig mala cara,

per curar dolències,

el te de muntanya?...

 

Faça’l com la mare

que, al cel, coronada,

així feia sempre

el te de muntanya:

 

Per cada tasseta,

són tres pessiguets,

com ma mare el feia

en un perolet”.

 

Finalment, els versos connecten amb la religiositat matriarcalista i amb el paper de la dona que salva l’home i que enllaça amb els fills i, així, amb la terra, tot i el pas dels anys:

“Al temps que el posava,

es feia la Creu:

en el nom del Pare

i del Fill de Déu.

 

Faça-me’l aixina,

com la mare santa,

i em sentarà bé

el te de muntanya.

 

 

¡MARE, MARE BONA!

gojant en lo cel;

el te de muntanya,

al ventre, te veig.

 

            Bocairent, 27 octubre 1949”. 

---

[1] Encara que la forma normativa és “¿D’on?”, hem considerat adient escriure “¿D’a on?”, per facilitar la rima.

[2] En l’original, “Del hallar dels pares, / la ferós guadaña”.

El sentiment de pertinença a la terra i dones que eduquen i que salven l'home

 

En el segon passatge de la composició “Triptic”, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha un apartat que posa

“2n. EL TE DE MUNTANYA

 

En la serra alta,

que es diu Mariola,

creix a manollades

el te de muntanya.

 

Naixcut en les penyes,

n’he vist una mata.

‘-¡Si pogués collir-te,

te de la muntanya!...

 

¿Per què mons ulls ploren,

al veure afincada

la mata de te

en la serra alta?’”.

 

 

Com podem veure, el poeta enllaça la dona (ací, la Serra de Mariola) amb qui el salva i que ho fa mitjançant lo que li aporta la natura, la qual abunda (les manollades).

Igualment, evoca la mare i també ho plasma en els versos posteriors, quan diu

“Els records me brollen

dins lo cor, dins l’ànima,...

sempre que veig mates

de te de muntanya.

 

Recorde a ma mare,

tan bona, tan santa,...

que tot ho curava

amb te de muntanya”.

 

Per consegüent, la dona (ací, la mare, la Mare Terra, simbolitzada per l’esmentada serra) salva l’escriptor del poema.

Tot seguit, exposa quan la mareta li parla i és ella qui li descriu les propietats d’aquesta planta i els motius pels quals considera que cal prendre’n:

“II

 

‘-Fill: ¿què et passa hui,

que fas mala cara?

Pren una tasseta

de te de muntanya.

 

Veuràs, veuràs, fill,

que bo, quant t’agrada,

i deixes de fer

eixa cara llarga.

 

Ell fa digerir,

dels menjars, la grassa,

cura els panadís,

els còlics, l’àntrax.

 

La sang purifica;

retorna la gana

de l’inapetent

el te de muntanya’”.

 

Aquests versos estan en nexe, per exemple, amb les trementinaires, o siga, amb les remeieres, amb la cultura tradicional matriarcalista, en què s’aprofita lo que hi ha en la terra i, a més, en què hom ho agraeix. De rebot, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

Després, ell es dirigeix a sa mare i, al capdavall, seguirà els passos que ella li indica i, així, l’home ho passa:

“‘-Si això fóra aixina,

mare bona i santa,

¿creu vosté n’hi hauria

dolents en la terra?’.

 

‘-Eres un incrèdul!

Fill de la meua ànima,

¿com ha de curar-te

el te de muntanya?’.

 

‘-És veritat, mare,

la fe cura a Marta;

vinga la tasseta

del te de muntanya’”.

 

 

És a dir, el fill accepta la proposta de la mare i, de fet, en la darrera estrofa d’aquest apartat, l’escriptor addueix

“¡Oh, records del temps

d’una mare aimada...

que, al veure’m dolent,

lo te me donava!...”

 

i l’alliberava.