Uns altres versos en què es
reflecteix el matriarcalisme i, possiblement, escrits pel rector de
Massarrojos, els quals figuren en la secció “Estampas personales”
del llibre “Estampas
de Masarrochos”, és el poema “Triptic” (pp.
289-291), amb molts trets que tenen a veure amb el naturalisme.
La primera part enllaça amb la
Serra de Mariola, situada entre les comarques valencianes de l’Alcoià, del
Comtat i de la Vall d’Albaida. Amb lleugers retocs, diu així:
“1r. MARIOLA
Des de l’Asilo[1] a on estic,
front a front, n’és Mariola,
de carrasques i de pins,
vestida, amb mantell de glòria.
De romer, timó i espígol,
s’ompli d’aromes la Serra;
des de la falda fins al pico,
per tot, l’estora, la sàlvia.
¡Mariola! ¡Mariola!
¡Qui, de nou, fins a les crestes,
poguera pujar encara,
omplir els pulmons dels aires,
dels aromes de la sàlvia
i recordar aquells temps
d’anys jóvens, quan jo pujava
al Pico del Montcabrer
a pit, des de Cocentaina,
seguint després al Mas d’Abres,
per veure[2] la fresca aigua!...
¡Fins al monestir d’Agres!...
L’enyorança d’aquell temps,
a mons ulls, porta una llàgrima.
¡Mariola! ¡Mariola!
Si pogués pujar encara[3]...”.
Com podem veure, la Serra de
Mariola (ací, simbolitzant la terra, la Mare Terra i la mare que acull els
fills) els protegeix i els dóna lo que necessiten i és una font de detalls que
guareixen l’home.
A més, ell li fa una lloança pel
paper guaridor de la natura: la sàlvia, l’aigua, el monestir, la panoràmica,
etc.
Igualment, amb el contacte amb
aquesta serra, l’escriptor (qui aprofita el viatge per desenvolupar la seua
facilitat expressiva en forma de poemes), és salvat. I, per tant, ens trobem
davant un altre exemple de sexualitat matriarcal (ací, en connexió amb lo
femení, amb lo tel·lúric).
No debades, tot seguit, el poeta
afig
“II
A l’eixir, hui, de passeig,
el cor cap a tu em portava.
¡Mariola! Vullc besar-te
i beure ta fresca aigua.
El dia està nuvolós,
la frescor besa ma cara
com dient-me ‘Esta frescor
mitigarà la pujada’.
Anem, puix, per lo camí,
al caramull de la Serra,
ja que la frescor de hui
alleugera la jornada.
El caminet n’és estret;
vaig pujant cap a la Serra;
els núvols, com un refresc,
plouen fines gotes d’aigua.
¡Ja la hi veig de molt propet!
¡Ja respire de la sàlvia,
de l’espígol, del romer,
els perfums que ans respirava!
¡Ja estic a mitjan costera!
¡Ja hi veig l’anyosa carrasca!
¡Ja mon cor, ple d’alegria,
retorna als temps que enyorava!
¡Un poquet més! Ja, lo cim,
escalant com una cabra,
m’assente, donant-li gràcies
a Déu per esta jornada”.
Per consegüent, podríem dir que,
per una banda, la dona assuaveix el jorn de l’home i, al mateix temps, li
aporta frescor (la qual, de rebot, empiula amb la jovenesa que permet que el
poeta aplegue al cim) i que ell puga assolir l’objectiu.
Finalment, l’escriptor plasma el
seu agraïment.
[1] Castellanisme,
en lloc del mot genuí “Asil”.
[2] En l’original, “per
veure”. Hem respectat com ho escriu el poeta, tot i que
podria voler dir “per
beure” (aigua), en lloc de “per
veure” (el paisatge, la panoràmica…).
[3] En l’original, “Si pogués”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada