Continuant amb aquest sentiment,
també figura en poemes (ací, amb lleugers retocs) que tenen a veure amb la
natura o bé amb indrets de Massarrojos exposats en l’obra “Estampas de
Masarrochos”, per exemple, en nexe amb el Badall, unes pedreres
que hi ha en aquesta vila valenciana. Així, l’autor, Cipriano Ibáñez Chisvert,
en l’apartat “El
Badall (Popular)” (pp. 243-244), comenta que, “En
l’Homenatge a la Vellesa que férem l’any 1946, honrant la presència d’hòmens
ancians que encara treballaren en les pedretes del Badall, composí i llisquí la
següent poesia:
Prop del poble, un rinconet[1];
un rinconet que és molt gran;
en ell, unes grans pedreres:
açò diem el BADALL.
Les pedreres, com agüeles,
prenint[2] el sol allí estan.
Però no es rigau, xiquets,
són pedreres immortals.
La pedra tosca que, d’elles,
se convertia en sillars[3],
feren els ponts que a València
unix amb la contornâ.
Aquell avi: el Miquelet,
i també la Catedral,
el Palau de la Justícia,
l’Església de Sant Joan,
la Llonja, gran joia artística,
i la Generalitat,
i tot lo que té València
dels segles antepassats[4]:
com Sant Miquel de los Reis,
de Sant Domingo el portal,
l’Església de Sant Andreu,
hui monument nacional,
el Temple, el Patriarca
i les Torres de Serrans,
i de Santa Catalina
lo seu esvelt campanar,
els Palaus i les portades
de les cases senyorials,
i tantes no mencionades,
fins a les Torres de Quart...
Són obres fetes amb pedra
que arrancaven del BADALL
els nostres pares i agüelos[5],
els nostres antepassats.
Dediquem hui un sant recuerdo[6]
a aquells que, en tasca tan gran,
guanyaven el pa de casa
fent a València immortal”.
Com podem veure, per una banda,
és una defensa dels ancians (empiulant-los amb les pedreres i amb el racó com
també amb la típica imatge dels vellets prenent el sol un migdia d’hivern).
I, com que l'empremta dels majors
té vida, considera que els xiquets no s’han de riure dels grans.
Igualment, afig que moltes
construccions de la ciutat de València es bastiren mitjançant pedra de
Massarrojos: “l’avi”
Miquelet (majoritàriament, del segle XV), la Llotja, el Palau de la
Generalitat, Sant Miquel dels Reis, les Torres de Serrans i les Torres de Quart
i més palaus i esglésies.
Finalment, evoca i fa un
agraïment als qui, amb el seu treball, feren possible que s’edificassen aquests
llocs de València, ara considerats monuments històrics.
[1]
Castellanisme, en lloc del terme correcte “raconet”.
[2] Literalment,
en lloc de la forma genuïna “prenent”.
[3]
Castellanisme, en lloc del mot correcte “carreus”.
[4] Castellanisme,
per “avantpassats”.
[5]
Castellanisme inadmissible, en lloc del mot genuí “avis”.
[6] Castellanisme,
en lloc de la forma genuïna “record”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada