En el segon passatge de la
composició “Triptic”,
la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha un apartat que
posa
“2n. EL TE DE MUNTANYA
En la serra alta,
que es diu Mariola,
creix a manollades
el te de muntanya.
Naixcut en les penyes,
n’he vist una mata.
‘-¡Si pogués collir-te,
te de la muntanya!...
¿Per què mons ulls ploren,
al veure afincada
la mata de te
en la serra alta?’”.
Com podem veure, el poeta enllaça
la dona (ací, la Serra de Mariola) amb qui el salva i que ho fa mitjançant lo
que li aporta la natura, la qual abunda (les manollades).
Igualment, evoca la mare i també
ho plasma en els versos posteriors, quan diu
“Els records me brollen
dins lo cor, dins l’ànima,...
sempre que veig mates
de te de muntanya.
Recorde a ma mare,
tan bona, tan santa,...
que tot ho curava
amb te de muntanya”.
Per consegüent, la dona (ací, la
mare, la Mare Terra, simbolitzada per l’esmentada serra) salva l’escriptor del
poema.
Tot seguit, exposa quan la mareta
li parla i és ella qui li descriu les propietats d’aquesta planta i els motius
pels quals considera que cal prendre’n:
“II
‘-Fill: ¿què et passa hui,
que fas mala cara?
Pren una tasseta
de te de muntanya.
Veuràs, veuràs, fill,
que bo, quant t’agrada,
i deixes de fer
eixa cara llarga.
Ell fa digerir,
dels menjars, la grassa,
cura els panadís,
els còlics, l’àntrax.
La sang purifica;
retorna la gana
de l’inapetent
el te de muntanya’”.
Aquests versos estan en nexe, per exemple, amb les
trementinaires, o siga, amb les remeieres, amb la cultura tradicional
matriarcalista, en què s’aprofita lo que hi ha en la terra i, a més, en què hom
ho agraeix. De rebot, copsem el sentiment de pertinença a la terra.
Després, ell es dirigeix a sa
mare i, al capdavall, seguirà els passos que ella li indica i, així, l’home ho
passa:
“‘-Si això fóra aixina,
mare bona i santa,
¿creu vosté n’hi hauria
dolents en la terra?’.
‘-Eres un incrèdul!
Fill de la meua ànima,
¿com ha de curar-te
el te de muntanya?’.
‘-És veritat, mare,
la fe cura a Marta;
vinga la tasseta
del te de muntanya’”.
És a dir, el fill accepta la
proposta de la mare i, de fet, en la darrera estrofa d’aquest apartat,
l’escriptor addueix
“¡Oh, records del temps
d’una mare aimada...
que, al veure’m dolent,
lo te me donava!...”
i l’alliberava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada