"Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions"

El 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre la Mallorca del segle XIX i, després de llegir ell els mots de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat "La dona i la família" (pp. 37-38), m’adduí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la néta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La néta no anava a l’escola, l’àvia tragué la néta de l’escola perquè Damiana veia que l’escola marginava el seu Poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agafaven el confit [dels opressors]’…, ella, amb la mirada…, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ací no hi ha temps”.

Unes paraules semblants a les del confit de què parla l’autor del llibre sobre l’àvia Damiana són les que plasma Anton Sieberer en els anys trenta del segle XX sobre la llengua catalana en Catalunya: “El catalán al que se presenta el castellano como un manjar exquisito, nunca será capaz de manejarlo de una forma tan inmediata y ligera, con tanta atención a las sutilezas y matices de sentimiento como un castellano. (…) Y no es que los catalanes se nieguen a aprender otras lenguas. Al contrario, en Barcelona, ha florecido siempre el estudio de las lenguas más que en cualquier ciudad de España.

El catalán debe ser la lengua del hogar y de la escuela, la lengua de los tribunales y de la administración, de las disposiciones de la autoridad, de los periódicos, de la vida comercial, de los libros, del arte y de la ciencia: tal es el objetivo del catalanismo. La lucha por la propia lengua es la parte esencial de los esfuerzos y objetivos de los independentistas.

(…) Los catalanes, muy conscientes de la importancia de su lengua en el conjunto de sus aspiraciones nacionales, admiten que se puede negociar sobre todo, excepto sobre la lengua, en donde no caben pactos” (pp. 243-244). Estic totalment d’acord amb els mots d’Anton Sieberer. I qui diu llengua, diu cultura tradicional vernacla, és a dir, la matriarcalista.