Allarar i el matriarcalisme

Paraules escrites el 26 d'abril del 2018 i amb què estic totalment d'acord, sobretot, com a resultat de l'estudi sobre el matriarcalisme.

<<Arrelar, allarar, sentir-nos integrats en el present i amb fe en el demà i que siguem vivint amb optimisme, "instal·lar-nos" creativament, crec que és molt esperançador i que humanitza més la nostra vida.

Igualment, també hi contribueix romandre receptius a la creació d'una xarxa d'amics i de persones de bon cor, fins i tot, per exemple, mitjançant Internet, per telèfon, per carta, etc.

¿No és la comunicació un camí, un fil (com el del telèfon de paret o el de joguet), a través del qual escoltem l'altre i afavorim una vida més oberta, com quan la cultura de vida era, majoritàriament, agrària i, per tant, matriarcalista, és a dir, abans de la introducció i, sobretot, del triomf del capitalisme, com així ho manifesten estudis etnològics i de la branca d'humanes?

Crec que no és la racionalització lo que ens fa més pràctics i persones amb una sensibilitat saludable, sinó la creativitat, ja que implica, des d'un primer moment, donar i rebre, com quan raonem i escoltem al llarg d'una conversa entre dues persones (o més), que ho fan amb bones intencions>>.

Nota: Agraesc la generositat de Rosa Rovira, qui m'ha enviat aquest llibre de poesia, "Camins del Record", de Teresa Bertran Tolosa, amb pròleg de Jordi Pàmias i publicat per Pagès editors en 1996.

L'autora havia nascut en Guissona (comarca de la Segarra) en 1920, "en una família d'agricultors". 

Finalment, direm que és molt sucós, ja que reflecteix molt el matriarcalisme i el sentiment de pertinença a la terra.

Les Humanitats i la comprensió (cap als altres, no sols la lectora o l'auditiva)

Hui he llegit un escrit d'un amic molt coneixedor de la cultura colla (d'Amèrica del Sud i matriarcalista) i, una de les coses que m'ha vingut al pensament en relació amb la resposta als pobres, als immigrants, als no privilegiats i als qui no vivim de la política, és que, en el curs 1993/1994, un mestre d'Història (Enric Sebastià, 1930-2006), un home amb bona empatia, comprensiu, atrevit i honrat, ens comentà que el fet de retirar dels estudis de Magisteri l'especialitat Humanes (la que estudií), es pagaria car i que comportaria una societat menys oberta a la comprensió cap als altres.

La Universitat de València era, si recorde bé, una de les dues universitats d'Espanya en què encara s'ensenyava l'esmentada especialitat i jo n'era dels darrers alumnes que teníem opció a triar-la, com una part més del pla d'estudi que, progressivament, es retiraria... sota el govern del PSOE, suposadament, d'esquerres i, això sí, promotor de la resolució de conflictes polítics mitjançant la guerra bruta i mentirós en temes com l'armamentisme i les organitzacions de defensa internacional.

Per això, quan veig respostes (i fets) com els que ha comentat l'amic, no m'estranya gens, ni miqueta.

Molts alumnes, atents a què deien aquells mestres que pareixia que s'avançaven al temps (possiblement, intuïtius a partir de les seues vivències i de la seua disposició a aprendre junt amb els alumnes), pensàvem que, a llarg termini (enguany fa trenta anys que acabí Magisteri), podríem ser una mena d'estudiants afortunats.

I una de Filosofia i d'Antropologia (Estrella Somoano Ojanguren) ens deia que avançaríem cap a una societat més manipulable.

I és que, actualment, el nivell és prou més baix.

Això sí: no em crec que les candidatures polítiques que no promouen les Humanitats entre els estudiants, ni en el dia rere dia, siguen de lo que es sol dir d'esquerres, progressistes, obertes... 

D'Alaquàs estant, el meu agraïment a tots aquells mestres de València, als anteriors, als posteriors i als mestres de la vida,... que m'han deixat empremta en aquesta vida i que creien (partint de vivències seues) en la bondat de l'ésser humà i en la conveniència de tocar els peus en terra i no de viure d'idealismes, així com la mare ho fa amb el nen mentres que l'educa i cada u dels dos (mare i fill) es guanya la simpatia i la credibilitat de l'altre i no renega ni de les arrels, ni de l'esdevenidor.

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l'Horta de València)

Comentaris en relació amb reunions (aplecs) i el matriarcalisme

Hui, 18 de juny del 2024, Antònia Rotger Tous ens ha escrit aquestes paraules:

"— La meva mare em va contar que, al Carrer Nou del meu poble, on els avis tenien la posada (és a dir, la casa dins el poble a on anàvem, des del dissabte de matí fins el diumenge a la tarda, ja que la resta de la setmana vivien a fora vila), hi havia una trentena de dones xerrant al carrer els matins, abans que els homes vinguessin a dinar des de la feina que, per norma, era a fora vila. Pagesos, vaja.

Em contà que hi havia una dona molt intel·ligent, sense cap mena de formació reglada i, per descomptat, analfabeta, que era la líder de la opinió i que tenia molt de sentit comú i empatia envers tothom. Ara bé, quan tenia ganes de pixar, es retirava uns metres lluny de les altres dones, s'aixecava les faldilles i feia les seves necessitats dreta, amb absoluta naturalitat. Una cosa no exclou l'altra. Potser, al jovent, li convindria saber més d'aquestes coses.

(...) ja sóc una dona vella que sé moltes coses de com vivia la gent no fa tants anys. La memòria és fonamental per a no oblidar d'on venim i qui som.

I dones fortes que es posaven de retalons enfront dels abusos, n'he conegut moltes. Pobres i pageses.

He vist les altres aportacions que has publicat. L'ajuda mútua era habitual i, qui ho posava en marxa i ho mantenia, eren les dones. Matança del porc: tots els familiars i tots els veïns. Dirigit per la madona. Temps d'ametlles: els familiars i veïns 'tomar-les', és a dir, a fer caure les ametlles amb garrots (feina d'homes); i les dones recollint les ametlles que queien fora de les veles.

Però la feina era després. Totes les veïnes a pelar ametlles i, en haver-les trencades, venien a casa a triar el bessó. L'única recompensa: l'amistat, uns bessons d'ametlla torrats i una copeta d'anís.

Potser, la gent, quan parla de solidaritat, hauria de conèixer aquests exemples.

I vetllar. Totes assegudes al carrer amb cadiretes petites, als capvespres, cercant la frescor: parlant de les notícies del dia, dels problemes, de les dificultats i de les alegries. Avui, aquesta mena de relació és morta. (...).

Jo encara he viscut que, quan anaves a una casa i veies la clau posada a la porta, per fora, sabies que no hi havia ningú i ningú entrava. Just com ara que tenim alarmes antirobatoris!"

Quant a bona part del seu punt de vista, li he respost:
"— Gràcies, altra vegada. Comentaris com aquest farien un gran favor als estudiants d'ara i, igualment, als mestres, als educadors i a moltes associacions".

I Antònia Rotger Tous ens ha adduït "I estic absolutament d'acord amb tu respecte a les associacions".

Agraesc la seua generositat, ací, molt sucosa.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

La llibertat en les cultures matriarcalistes: escrit a un amic

Bon dia, Josep (*),

Recorde, de xiquet (nasquí en 1971), la cançó esmentada ["Vull ser lliure"]. I sí: efectivament, hi havia més esperit de llibertat o, si més no, bona part de la gent pareixia que el demanava i que l'atorgava. 

Et posaré uns exemples de persones que, no sols l'afavorien, sinó que m'han deixat empremta. 

a) En el segon curs escolar (1978/1979), amb set o huit anys, jo ja volia aprendre a escriure (i escriure) en valencià. La mestra, valencianoparlant, feia les classes en castellà. Mai no em desautoritzà que jo tractàs d'escriure en la llengua vernacla en classe. Mai. Ma mare comenta que era una dona molt cristiana i molt oberta. Tindria uns trenta-cinc o quaranta anys.

En l'institut, dos mestres d'Ètica, sobretot, el del primer any (perquè la classe estava més dividida). Molt obert, possiblement, votant del PSOE o d'EU i, quasi segur, agnòstic. En classe, érem uns díhuit alumnes. Dos n'érem creients i, u dels dos, de dretes i anticatalanista; jo, d'esquerres. La resta dels alumnes, d'esquerres. I els tres repetidors, el curs anterior havien tingut un estil diferent de fer-lo: per mitjà de faules.

Aquell mestre fou molt tolerant amb tots. Acceptà un llibre de l'editorial "Vida Nueva" o de la mateixa corda (cristià) que em passà mon pare. I el llegí. En l'aula, no hi havia un tema: el tema sorgia entre tots. I, al capdavall, féiem una redacció. No hi hagué cap examen. Això sí: molta llibertat i molta tolerància (també tinguérem classes amb faules).

En Magisteri (1991-1994), molts mestres ens concedien molta llibertat i, a més, ens feien veure que, respectant cada u de nosaltres el proïsme, el resultat podia ser molt beneficiós per a la gran majoria de la classe.

En els cursos 2002/2004, un tecles i jo (membres d'una coordinadora ecologista veïnal d'Aldaia i d'Alaquàs, CEVA), féiem un programa de ràdio. Jo, als membres de la coordinadora, proposí el nom "Espai Obert". I així fou. I, com ara, amb l'estudi sobre el matriarcalisme, mai no tractàrem d'imposar, sinó, com quan voles el catxirulo, estar atent a les emocions, als sentiments, als pensaments dels altres, als seus punts de vista. I, per això, ens sentíem lliures en aquella emissora local i municipal. No miràvem de dalt a baix els treballadors de l'Ajuntament i, a més, captàvem que ells estaven més limitats que nosaltres (la paga i lo que els deien que havien de dir).

Afegiré que, aleshores com també en el 2015 (en la tardor, amb la política de Compromís i Equo de cara a les eleccions legislatives de desembre), però amb membres d'Esquerra Unida, poguérem veure que, sovint, els partits que més es qualifiquen d'esquerres, són els que consideren que els seus germans (en el 2002-2004, els ecologistes d'Aldaia i la coordinadora veïnal) els fan la competència i, més d'una vegada, adopten una política recta.

Finalment, et diré que u dels èxits de l'estudi sobre el matriarcalisme és que, com que no censures els qui no pensen com tu i, a més, també inclous el seu parer, no et poden qualificar de tendenciós, ni de ser més recte que una vara, ni de dictador. Només no hem inclòs insults, comentaris clarament despectius o de menyspreu cap als altres. ¿Saps qui són els qui es senten més incòmodes? Els qui formen part de partits polítics, d'ajuntaments, d'organitzacions feministes o antisistema, etc., perquè, com em digueres en el 2014, són dels qui es posen la visera. I, com més cap a principis dels anys quaranta (o més vells), més democràtics, més bona empatia i més oberts. I una llibertat no entesa en el sentit de les cultures patriarcals, sinó com tu m'has escrit, algunes vegades, sobre la colla i la valenciana. Igualet, igualet: i molt reflectit en poemes de persones que ara tindrien cent anys o que viuen i amb un gran sentiment de pertinença a la terra i, per exemple, d'esperit de barri i que aproven la maternitat i no, per contra, la lloança al pare (Estat), ni al racionalisme del segle XVIII i il·lustrat, ni al desarrelament (com ara, de l'anarquisme i de l'Església institucionalitzada).

Per a les eleccions generals del 2015, Compromís no féu un pacte amb Equo resultant de la votació dels afiliats dels tres partits que integraven Compromís, sinó "per estaments" de manera que el partit minoritari que encapçalava Mónica Oltra no fos u dels perdedors junt amb els partidaris que li donaven suport (per exemple, Joan Baldoví).

Quant a la llibertat, com ara, en grups de Facebook, hi ha prou tendència a ocultar (o a excloure) entrades ("posts") que no segueixen la línia de partits polítics que trauen molts vots o que tenen representació en les Corts Valencianes: sobre humor eròtic en cançons tradicionals en llengua catalana, sobre el mite de l'androgin, sobre la mort i, per exemple, sobre Catalunya (en el cas de grups de poblacions valencianes).

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bona setmana.

(*) El nom és fictici. L'escrit, de hui, 17 de juny del 2024.

Alaquàs i persones i polítics patriarcals del "més a la dreta"

Bon dia,

Vivim en una població, Alaquàs (l'Horta de València), com més va, més, del "més a la dreta" en l'actitud, per exemple, on he anat a votar.

Així, un "grum" i funcionari patriarcal i "buenrollista" ha parlat en la llengua vernacla a un representant del PSOE (el partit de què forma part el batle).

Afegirem que he parlat prou amb el "grum" i, puntualment, ha dit alguna frase (i curta) en llengua catalana.

A més, hem començat a poder esperar a votar (ja dins l'edifici)... cap a les 9h15. Els sobres encara no els havien trets en la banda on podíem votar part dels habitants.

Això és un altre exemple de política "del més a la dreta": el partit, per damunt dels habitants, tret que no es reflecteix en rondalles tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932, com ara, en què el rei donàs prioritat als de la noblesa o als de l'Església o, àdhuc, a tots dos.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Faré acte de presència, però no votaré cap partit de línia patriarcal

Bon dia, 

No votaré cap dels partits del "més a la dreta", això és, dels que admeteren que un polític espanyol nascut en terres castellanes i famós per les mentires accedís a primer ministre en el 2018 sense haver demanat perdó anteriorment.

Això es diu submissió i baixada de pantalons a lo patriarcal.

Tampoc no votaré cap dels partits polítics que tenien representació, aleshores, en el Congrés dels Diputats (ni dels que en tenen ara).

La mentira empiula amb l'actitud històrica i tradicional de la cultura castellana, com ja indicava Francesc Eiximenis (segle XIV) en el capítol 894 del llibre "Lo Crestià", una mena de llibre per a governar, en què es reflecteix el pactisme, tan present en la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana.

La resta, intents de manipulació i el famós "buen rollo" típic de la cultura castellana.

I tot, acompanyat d'una síndrome d'Estocolm ben visible i present en polítics catalans, valencians i de les Illes Balears que donen suport a l'actual primer ministre espanyol.

Els partits del "més a la dreta" no accepten que es viole una dona, però sí la paraula.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

El retorn del mort a la terra, a la mare i a la Mare Terra, en les cultures matriarcalistes

Paraules de Rosa Rovira, hui, 7 de juny del 2024, en relació amb el retorn del mort a la terra (a la Mare, a la Mare Terra), entre dones nascudes abans de 1920.

Li hem respost que "Hi ha algunes rondalles ambientades en el dia de Difunts (de fa més de cent anys,"— Bon dia,

No ho sé, però és evident que, per als nostres avantpassats, el fet d'enterrar-los en la terra ja ho diu tot.

Els cementiris són un invent per fer negoci". de Pineda de Mar) i unes altres en què, per exemple, una dona s'acosta al cementeri a visitar el marit.

Adduirem que el tema ve perquè, el 30 de maig del 2024, escriguí a un amic molt coneixedor de la cultura colla, d'Amèrica del Sud i matriarcalista, aquestes paraules:

"— Bon dia, 

Hui, un castellanoparlant m'ha dit 'Cuando nos morimos, nos vamos al cielo' [ 'Quan ens morim, ens n'anem al cel'] i li he comentat que això serà així en les cultures patriarcals (com ara, en la castellana), però que, en la cultura valenciana, matriarcal (com també en la colla, d'Amèrica del Sud), es diu que 'Tornem a la terra, a la Mare Terra, d'on provenim'

¿És així, en la cultura colla? Gràcies".

Ell em comentà que "'Tornar a la Mare Terra' vol dir 'Tornar a l'origen' i, en els creients, vol dir 'Tornar a Déu', en les diverses formes, segons la cultura'".

Afegirem que, com he escrit a unes quantes persones, entre d'altres, a Rosa Rovira (qui sovint escriu poemes), "Després de parlar amb aquest castellanoparlant, recordí que hi ha gent (possiblement, ateus) que diu 'Que la terra li siga lleu'.

Jo relacione eixa frase amb un punt de vista diferent de la terra, com si calgués que no maltractàs el mort.

En canvi, aquest amic valencià, em digué una vegada que, per als colles, cada u de nosaltres és 'Terra que camina'.

A més, en pocs poemes (i en poques narracions tradicionals), es fa una mena de lloança del cel, sinó que, més bé, trauen vocabulari i passatges en nexe amb la terra, amb lo terrenal i amb la mare.

Tot i això, hi ha rondalles en què els personatges són un pare i els fills (o bé les filles)".

Llavors, ella ens ha plasmat que "'Que la terra li sigui lleu' encara es diu per aquí. I sí: la diuen qui no creu gaire en la religió cristiana".

A banda, Pilar Ortiz De Paz ha posat "La meva mare era molt creient, ella sempre deia que, una vegada mor, l'ànima se'n va al cel. 

Pensa que ella ara tindria cent setze anys. Els diumenges, el passeig era visitar el cementeri, on hi havia enterrats els seus pares i la resta de la família".

Li hem adduït que, "En moltes rondalles, un fill passa a casar-se amb la filla del rei o amb la reina i porta els seus pares a la Cort.

En altres, torna a la terra i es pot considerar que ja ha completat la joventut".

Quant a Josep Llop Vallverdú , ens ha escrit aquest comentari:

"– No. A casa, sempre eren més de mirar cap el cel, Lluís.

Així com molta gent diu com a condol 'Que la terra li sigui lleu', a casa, tant els avis com els pares, sempre era "Al cel sia'.

Aquí, sí. Sóc de la zona del Penedès i, tot i que la terra és molt present a les nostres vides (pocs nadius no tenen algun tros de vinya), els temes de religió es porten molt arrelats, no tant tema mossens i demés".

Igualment, ma mare (1943) m'ha dit que "'Al cel sia', molts valencians ho deien, això. Passa que nosaltres no tenim eixe costum".

Empiulant amb el tema de "mossens i demés", direm que hi ha festes tradicionals en què es reflecteix el matriarcalisme: el capellà fa d'autoritat religiosa, però les dones són qui organitza, qui promou i qui impulsa la festa.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una frase: "Arribar a bon port".

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Semblances entre la cultura valenciana i la colla, en relació amb l'escola

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge d'un amic valencià de la comarca de la Safor, en relació amb un fet lingüístic que ell havia viscut per part d'un home d'arrels castellanes i que viu en el mateix poble que els meus pares, a uns quants quilòmetres de la ciutat de València.

Llavors, li escrius aquestes paraules:

"— Bon vespre, Joan,

En relació amb Aldaia, en el padró de 1986, només un 73% l'entenia i un 33% el sabia parlar.

Entre 1979 i el 2011, com a mínim, manà el PSOE i no féu una política precisament per la llengua.

Entre el 2002 i el 2004, en una emissora local que portava l'ajuntament, un 'tecles' i jo (que pertanyíem a una coordinadora ecologista veïnal d'Aldaia i d'Alaquàs, dos pobles veïns), féiem un programa en què, entre d'altres coses, jo ensenyava valencià durant deu minuts i la gran majoria de la informació era en valencià.

Després, hi ha hagut quatre anys de PP i, en acabant, tornà a manar el PSOE.

Com a exemple, en el 2019, contactí amb l'actual batle, per si em podien reportar en relació amb l'estudi sobre els Sants de la Pedra. Parlàrem per telèfon, un moment, i em digué:

'— ¿En què et podem ajudar?'.

Li diguí en què i ja no tornà a dir-me res, ni m'envià cap informació l'ajuntament.

(...) es dedica a lo políticament correcte".

Igualment, li hem adduït que "Sí que es parla valencià, però, per l'Horta de València, hi ha tendència a seguir la pauta de Madrid'.

Un poc després, et posa aquesta resposta:

"— Difícils moments per la cultura i no se l'arregla".

Al moment, li he afegit que, "En el 2019, un amic que estigué cinc anys en el nord de Xile, on conegué la cultura colla (matriarcalista), em deia que, en una situació així, 'No hi ha temps per a recreacions' i que és menester 'una directriu forta' (sic) per a tractar d'evitar que els indígenes agafen 'el caramelet' que ofereix el govern estatal, per exemple, a través de l'escolarització pública, fet que, ací, en Espanya, es reflectia en els intents de l'escola catalana i de la basca".

Finalment, li addueixes aquest enllaç: https://malandia.cat/no-hi-ha-temps-per-a-recreacions

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Nota: Adduïm unes paraules tretes de l'estudi sobre el matriarcalisme:

<<continuant amb aquestes línies sobre la dona balear i, per extensió, la mare (i l’àvia, també coneguda com la padrina, en les persones catalanoparlants), adduiré que el 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre aquestes línies i, després de llegir ell les paraules de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat “La dona i la família” (pp. 37-38), m’afegí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la néta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La néta no anava a l’escola, l’àvia tragué la néta de l’escola, perquè Damiana veia que l’escola marginava al seu poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agarraven el caramel’ [dels opressors]…, ella, amb la mirada …, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ahí no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ahí no hi ha temps”>>.