Paraules de Rosa Rovira, hui, 7 de juny del 2024, en relació amb el retorn del mort a la terra (a la Mare, a la Mare Terra), entre dones nascudes abans de 1920.
Li hem respost que "Hi ha algunes rondalles ambientades en el dia de Difunts (de fa més de cent anys,"— Bon dia,
No ho sé, però és evident que, per als nostres avantpassats, el fet d'enterrar-los en la terra ja ho diu tot.
Els cementiris són un invent per fer negoci". de Pineda de Mar) i unes altres en què, per exemple, una dona s'acosta al cementeri a visitar el marit.
Adduirem que el tema ve perquè, el 30 de maig del 2024, escriguí a un amic molt coneixedor de la cultura colla, d'Amèrica del Sud i matriarcalista, aquestes paraules:
"— Bon dia,
Hui, un castellanoparlant m'ha dit 'Cuando nos morimos, nos vamos al cielo' [ 'Quan ens morim, ens n'anem al cel'] i li he comentat que això serà així en les cultures patriarcals (com ara, en la castellana), però que, en la cultura valenciana, matriarcal (com també en la colla, d'Amèrica del Sud), es diu que 'Tornem a la terra, a la Mare Terra, d'on provenim'
¿És així, en la cultura colla? Gràcies".
Ell em comentà que "'Tornar a la Mare Terra' vol dir 'Tornar a l'origen' i, en els creients, vol dir 'Tornar a Déu', en les diverses formes, segons la cultura'".
Afegirem que, com he escrit a unes quantes persones, entre d'altres, a Rosa Rovira (qui sovint escriu poemes), "Després de parlar amb aquest castellanoparlant, recordí que hi ha gent (possiblement, ateus) que diu 'Que la terra li siga lleu'.
Jo relacione eixa frase amb un punt de vista diferent de la terra, com si calgués que no maltractàs el mort.
En canvi, aquest amic valencià, em digué una vegada que, per als colles, cada u de nosaltres és 'Terra que camina'.
A més, en pocs poemes (i en poques narracions tradicionals), es fa una mena de lloança del cel, sinó que, més bé, trauen vocabulari i passatges en nexe amb la terra, amb lo terrenal i amb la mare.
Tot i això, hi ha rondalles en què els personatges són un pare i els fills (o bé les filles)".
Llavors, ella ens ha plasmat que "'Que la terra li sigui lleu' encara es diu per aquí. I sí: la diuen qui no creu gaire en la religió cristiana".
A banda, Pilar Ortiz De Paz ha posat "La meva mare era molt creient, ella sempre deia que, una vegada mor, l'ànima se'n va al cel.
Pensa que ella ara tindria cent setze anys. Els diumenges, el passeig era visitar el cementeri, on hi havia enterrats els seus pares i la resta de la família".
Li hem adduït que, "En moltes rondalles, un fill passa a casar-se amb la filla del rei o amb la reina i porta els seus pares a la Cort.
En altres, torna a la terra i es pot considerar que ja ha completat la joventut".
Quant a Josep Llop Vallverdú , ens ha escrit aquest comentari:
"– No. A casa, sempre eren més de mirar cap el cel, Lluís.
Així com molta gent diu com a condol 'Que la terra li sigui lleu', a casa, tant els avis com els pares, sempre era "Al cel sia'.
Aquí, sí. Sóc de la zona del Penedès i, tot i que la terra és molt present a les nostres vides (pocs nadius no tenen algun tros de vinya), els temes de religió es porten molt arrelats, no tant tema mossens i demés".
Igualment, ma mare (1943) m'ha dit que "'Al cel sia', molts valencians ho deien, això. Passa que nosaltres no tenim eixe costum".
Empiulant amb el tema de "mossens i demés", direm que hi ha festes tradicionals en què es reflecteix el matriarcalisme: el capellà fa d'autoritat religiosa, però les dones són qui organitza, qui promou i qui impulsa la festa.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una frase: "Arribar a bon port".
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada