Les Humanitats i la comprensió (cap als altres, no sols la lectora o l'auditiva)

Hui he llegit un escrit d'un amic molt coneixedor de la cultura colla (d'Amèrica del Sud i matriarcalista) i, una de les coses que m'ha vingut al pensament en relació amb la resposta als pobres, als immigrants, als no privilegiats i als qui no vivim de la política, és que, en el curs 1993/1994, un mestre d'Història (Enric Sebastià, 1930-2006), un home amb bona empatia, comprensiu, atrevit i honrat, ens comentà que el fet de retirar dels estudis de Magisteri l'especialitat Humanes (la que estudií), es pagaria car i que comportaria una societat menys oberta a la comprensió cap als altres.

La Universitat de València era, si recorde bé, una de les dues universitats d'Espanya en què encara s'ensenyava l'esmentada especialitat i jo n'era dels darrers alumnes que teníem opció a triar-la, com una part més del pla d'estudi que, progressivament, es retiraria... sota el govern del PSOE, suposadament, d'esquerres i, això sí, promotor de la resolució de conflictes polítics mitjançant la guerra bruta i mentirós en temes com l'armamentisme i les organitzacions de defensa internacional.

Per això, quan veig respostes (i fets) com els que ha comentat l'amic, no m'estranya gens, ni miqueta.

Molts alumnes, atents a què deien aquells mestres que pareixia que s'avançaven al temps (possiblement, intuïtius a partir de les seues vivències i de la seua disposició a aprendre junt amb els alumnes), pensàvem que, a llarg termini (enguany fa trenta anys que acabí Magisteri), podríem ser una mena d'estudiants afortunats.

I una de Filosofia i d'Antropologia (Estrella Somoano Ojanguren) ens deia que avançaríem cap a una societat més manipulable.

I és que, actualment, el nivell és prou més baix.

Això sí: no em crec que les candidatures polítiques que no promouen les Humanitats entre els estudiants, ni en el dia rere dia, siguen de lo que es sol dir d'esquerres, progressistes, obertes... 

D'Alaquàs estant, el meu agraïment a tots aquells mestres de València, als anteriors, als posteriors i als mestres de la vida,... que m'han deixat empremta en aquesta vida i que creien (partint de vivències seues) en la bondat de l'ésser humà i en la conveniència de tocar els peus en terra i no de viure d'idealismes, així com la mare ho fa amb el nen mentres que l'educa i cada u dels dos (mare i fill) es guanya la simpatia i la credibilitat de l'altre i no renega ni de les arrels, ni de l'esdevenidor.

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l'Horta de València)