La mort, un tema no tabú en la cultura matriarcalista catalana

Bona nit, 

Paraules de Pilar Ortiz De Paz, hui, 30 d'agost del 2024, en relació amb la mort i amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

"— No sols ens parlaven, també ens la feien viure. Quan es moria algú al poble, anàvem a donar el condol a la família i, per tant, entràvem a l'habitació on era el mort.

I una altra cosa: els diumenges, el nostre passeig pel matí era anar al cementiri a visitar els parents morts. Com pots veure, la mort era present en tots moments".

Sobre aquest comentari, ma mare m'ha dit que "Ací, en el poble (Aldaia o Alaquàs), sí que he conegut jo morir-se el fill (o la mare o el pare): uns quants mesos anaven diumenge al cementeri".

A més, Rosa Rovira ha afegit que "Més que parlar-ne, a pagès, la vivíem com una cosa ben natural" i Angels Salvador ens ha posat que "La mare ho explicava, perquè, abans, els difunts es morien a casa i, com els padrins no els portaven a cap residència, sinó que els cuidaven, nosaltres convivíem amb les malalties i t'ho deien. I tot ho trobaven normal".

Afegirem que Àngel Blanch Picanyol ha escrit aquestes paraules:
"— Bé. Més que parlar sobre la mort, tant l'àvia com ma mare, veies que, quan algú es moria, no els feia res anar a veure el mort. Fins i tot, recordo que, a vegades, si el mort era a casa (sempre parlem de Moià, no pas de Barcelona), però no sabien on era, preguntaven si es podia veure el mort i, llavors, comentaven la jugada, sobre si estava maca/o, poc natural,... I, més d'una vegada, havien anat a ajudar a vestir el mort".

Quant a ma mare (1943), a vegades, m'ha dit que la seua àvia paterna (dels anys setanta del segle XIX), algunes vegades deia "Àngels i serafins tinc en el cel" i que això li ha fet pensar que se li haurien mort alguns fills, tres, de petits. Igualment, en maig del 2023, em comentà que "Els hòmens, per a això [el tema de la mort i recordar els qui han faltat], han sigut més llunyans. Les dones han sigut més sensibles". Jo ho relacione amb el tema de la maternitat (els mesos dins de la mare) i amb el de l'educació de la mare al fill: el vincle sol ser més fort.

Ma àvia paterna morí un poc abans de ser-ho i, per això, en ma casa, encara que no es tractava sobre el tema, sí que el teníem present. De fet, jo sempre la trobí a faltar i, per això, un poc abans de morir ma àvia materna (amb noranta anys), entrí a la cambra on ella era i la besí.

Igualment, Fina Pujolras ens ha comentat "Sí que se'n parlava. Com que la religió tenia molt poder en aquells temps, se'ns deia sempre que no havíem de viure mai en pecat, que la mort ens podia sorprendre i, si no estàvem en gràcia de Déu, no podríem anar al cel.

Amb el rosari, sempre resàvem 'Un parenostre a Sant Josep, que ens doni una bona mort'. Per bona mort s'entenia haver rebut els Sants Sagraments.

A la mainada, se'ls parlava de la mort amb naturalitat. Les converses sobre això es tenien, principalment, amb les àvies".

Adduirem que Lourdes Hernandis ha escrit que "Així era. Jo recordé també anar a veure'ls. Estàvem damunt la taula, rodejats de flors. No els posaven en la caixeta fins que no els feien el soterrar" i que Emili Rodríguez Bernabéu ha posat "És veritat, no era tabú" i, quant a Teresa Fontova, "Totalment d'acord. Els padrins es van morir a casa i sense cap problema: entràvem on estava el taüt. Jo crec que ens ajudava a entendre més la mort i a poder fer el dol més normal. Cap trauma".

A més a més, Nuri Coromina Ferrer ens ha respost "No directament, però totes dues havien perduts fills i se'ls notava certa tristesa.

A més, amb el costum d'anar fosques de color: grisos o negres, ho semblaven més, tot i que era petita, jo".

Més comentaris: "Jo recordo, de ben jovenet, anar a veure la persona morta. No en tots els casos, però sí força sovint. Mentrestant, sobretot les dones, estaven passant el rosari. País i Memòria!!!!" (Ricard Jové Hortoneda),"La padrina, nascuda al 1892 i morta al 1974, deia que no tenia por a la mort.

Havien viscut guerres, morts de fills i considerava que, a partir dels seixanta anys, tot era regalat. En aquells anys, a Juneda, encara van vindre les ploraneres i jo vaig tindre que brodar un joc de llit perquè la mortalla fos nova" (Pepita Roig Armengol).

Finalment, exposem les paraules d' Enriqueta Sales Ferre , del 23 d'agost del 2024:
"— Recordo anar a escola, a les monges Carmelites d'Ulldecona i sentir a mort: a tal carrer, tal xiquet; anar a veure'ls a casa. Estaven damunt el llit, tots arreglats, nets amb el vestit més nou o amb el de la Comunió o amb el del bateig. I la gent anava a fer companyia els pares i els familiars.

Els xiquets no teníem el tabú d'ara a la mort. Ho teníem normalitzat".

Unes frases de ma mare, hui, en nexe amb la Setmana Santa i amb la mort: "Hi havia qui deia 'A menys fe, més crits i plors exagerats'".

Agraesc la generositat de les persones que han respost al tema del dia.

Alaquàs (l'Horta de València).

 

Un model d'organització matriarcalista en Peníscola en el segle XIX

Bon dia, 

Tot seguit, exposem unes paraules d’una entrada que hem trobat hui, titulada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), dins del “Blog personal de David Gómez de Mora”, plasmades el 20 de juliol del 2018:

<<En aquella casa, imperava moltes vegades, un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, ja que Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven una autoritat igual o, inclús, més gran, que la del seu home a l’hora [ de] prendre decisions dins de la seua llar>>. 

El "porcojonismo" és propi de cultures patriarcals, com ara, de la castellana

Bon dia,

Hui hem cercat "porcojonismo" en Internet i el seu suposat equivalent (si més no, lingüístic, que no cultural), per veure fins a quin punt reflecteixen lo patriarcal en ambdues cosmovisions: en la vinculada amb el castellà i, en acabant, en la llengua catalana.

Heus ací els resultats:

1) Hi ha un fum de pàgines en castellà amb "porcojonismo",

2) la presència del seu suposat equivalent cultural és puntual en Internet hui, 13 d'agost del 2024, fins i tot, en entrades pròximes al 2000 o bé al 2010: només sis.

3) A més, aquests préstecs lingüístics els trobem, sovint, entre cometes i, així, es reflecteix que no és propi del matriarcalisme català.

Tot seguit, un exemple real i en relació amb el País Valencià. En la tardor del 2015, se celebrarien eleccions generals espanyoles i, en la coalició Compromís (formada per tres partits valencians), es forçà els afiliats de cada una de les tres branques a acceptar la decisió dels representants en cap: el resultat final seria per estaments.

Afegirem que, com que els manaires sabien que la votació eixiria dos a u (encara que, en la formació majoritària, fossen contraris al pacte), tots haurien de passar per l'adreçador i, així, venceria la que volien aquests polítics.

Aquest fet és un exemple d'adhesió a lo patriarcal, al "porcojonimo" castellà, quasi inexistent en rondalles tradicionals en llengua catalana.

Avant les atxes.

Una dita: "Prometre la paraula".

Una forta abraçada.

Polítics responsables i més callats que una puta

Ahir, 11 d'agost del 2024, escriguí a un amic:

"— Moltíssimes vegades,

En la primavera del 2016, demaní a un cardiòleg d'un hospital valencià si, durant el temps que feia que no hi havia govern espanyol, havien augmentat els problemes de cor (en el poble, els morts se centraven en persones de quaranta-tres a cinquanta-cinc anys, segons em digué un capellà).

La resposta del metge: 'Sí'".

Llavors, em comentà l'amic:

"— Seria bo fer un estudi sobre aquesta incidència...: morts prematures relacionades amb accions politiques...".

El bon dormir té a veure amb el matriarcalisme

Tot seguit, escrivim unes paraules d'anit:

<<Hui, entre d'altres coses, he fet una qüestió que em vingué al pensament fa pocs dies: de matí, mentres unes quantes persones parlaven, captí que, totes les que tenien problemes per a dormir, eren castellanoparlants. Un catalanoparlant d'uns setanta-cinc anys no tragué el tema.

I, com en altres ocasions, copses que les persones que són generoses, que no parlen de lo mateix, que no sempre es dediquen a la mateixa activitat, que estan en contacte amb la natura, que trauen temes que empiulen amb el matriarcalisme (com també dels que es podrien considerar femenins), que tenen bona sensibilitat i que, per exemple, escriuen sobre coses (o sobre moments) positius del dia, etc., en acabant, dormen millor i prou bé.

Afegirem que, potser ja en octubre del 2013, parlí amb Pere Riutort (un històric mestre). Durant la conversa, em digué (i ho recorde):

"— Hi ha molta tristesa" (sic).

I li responguí que cada u, si volia eixir-ne, s'havia d'implicar, no esperar que les coses canviassen sense ells fer res.

A banda, m'afegí:

"— ¿Dorms bé?

— Sí, Pere" (sic).

Per això, prefereixes una persona que estiga interessada pels altres (de totes les edats), per lo matriarcalista, per la maternitat, per la foscor, per la llengua vernacla, per lo terrenal, per la Mare Terra i pel sentiment de pertinença a la terra. I, per descomptat, en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i de poemes (o bé de cançons tradicionals) del segle XIX>>.

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre'ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d'una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d'una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d'una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l'inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l'època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol 'I com t'estimava, mare'.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús".

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i "per totes les coses"), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l'imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al "buenrollismo" de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (...)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat"

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).