Prosseguint amb els escrits de Carme Cabús, hi ha un poema que podríem vincular amb la Deessa Mare i, de pas, copsar el nexe entre la filla (el demà) i la mare (el present que toca els peus en terra). Així, en els versos de “Com una deessa” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/com-una-deessa), posa que
“Com una deessa, mare,
tota resplendies llum,
el teu cos jove, la parla,
el clar somriure, el perfum.
Com una deessa, mare,
eres reina de la terra,
dels boscos on passejàvem,
on m’ensenyaves saviesa.
Com una deessa, mare,
la teva veu era intensa
i m’anomenava el món,
la seva vida secreta.
Com una deessa, mare,
sabies malabarismes,
i la teva mà em guiava
dins la natura extensíssima.
Com una deessa, mare,
em duies a frec la lluna
la seva cara serena,
lluent enmig la nit bruna”.
Com podem veure, podríem establir una relació entre la mare, la Mare Terra (la deessa, ací, en forma de mare) i la filla.
Afegirem que, encara que Carme Cabús escrigués sobre sa mare com si fos una deessa, sí que captem el matriarcalisme que representa, no sols traure el lligam Mare i Terra, sinó trets que el reflecteixen: deessa, mare, “ets reina de la terra”, “[ets reina] dels boscos”, els passeigs que fan la mare i la xiqueta per la boscúria (és a dir, entre els arbres i les plantes), la saviesa, la iniciativa de la dona (els malabarismes), la mareta com a pedagoga (l’educació que fa de guia de la filla i que li deixarà empremta), la germanor amb la natura (ací, “extensíssima”), una educadora que no talla les ales a la filla (la lluna que li acosta), lo femení (empiula amb el paper maternal i amb la progenitora). I, tot això, junt amb un altre detall matriarcalista molt simbòlic (i present en moltíssimes rondalles anteriors a 1932): la nit i, a més, bruna, això és, fosca.
Igualment, podríem enllaçar aquesta maternitat, tan ben plasmada en aquest exemple de literatura tradicional en llengua catalana, amb la bonesa en la composició “Flaire de resina” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/flaire-de-resina), també en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, quan, després d’escriure que conserva bons records dels moments que passava en plena natura acompanyada de sa mare, addueix
“Quina abundor, collir-ne a mans plenes!
La teva veu deia els confins del món
més amorosa que el sol i que la terra,
més dolça que la tarda, més tendra que els pinyons.
I en trencàvem la closca amb una pedra
i en sortia el fruit esponerós
intens i viu, per arrelar-se a terra,
com arrelava en mi, mare, el teu amor”.
Per consegüent, ambdós poemes són com dues baules seguides i unides. I, en aquests versos, els fets esdevenen en u dels moments femenins del dia: la vesprada, com en moltes composicions (i en moltes rondalles de la tradició vernacla) que hem llegit de plomes matriarcalistes i amb un gran sentiment de pertinença a la terra, tema que Carme Cabús tracta al capdavall: el pinyonet (el fill) representa el fruit que, per mitjà de l’educació matriarcal (lo que l’escriptora diu “el teu amor”), passarà a ser una persona molt oberta, amb vitalitat i, òbviament, arrelada a terra (on s’ha nascut) i amb bona avinença amb els sentiments.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada