Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.
Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta
resposta:
“Benvolgut Lluís,
Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i
penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels
tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible
per a comprendre'ns millor com a civilització actual.
La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema,
tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests
conceptes, però d'una manera totalment involuntària.
Només puc dir que escric des de la meva experiència
personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del
Vallès, a 15 km de Barcelona.
La mare era de Ripollet, d'una casa de pagès, i tota
la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora
excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació
al seu poble, d'una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com
si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes
les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits
del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer
jo.
Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que
venia de l'inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I,
per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.
El món dels homes, per altra banda, amb el seu
masclisme, exacerbat en l'època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar,
era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al
1956.
Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit
aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de
constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.
No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire,
però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.
El remeto també a un altre poema, que no apareix en
els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol 'I
com t'estimava, mare'.
Gràcies per tot. Una abraçada forta,
Carme Cabús".
Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts
trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb
la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan
parla sobre sa mare i "per totes les coses"), la sensibilitat,
el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura
franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es
qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que,
en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions
tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el
naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i
al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la
terra.
Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la
recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major
abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració
postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l'imperi de la llei i,
per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara
promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al "buenrollismo"
de la tradició castellana.
A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller
i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles
tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de
segona generació o més, nascudes abans de 1920).
Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals
encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu
que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web “Miralls
d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto,
agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la
seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i
matriarcal com també ho fa la nit):
“La meva infantesa,
vinclada a la teva ombra,
encara avui traspassa
aquells carrers amb tu,
m’agafes de la mà (...)”
i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple,
paciència i creativitat):
“Em pentines les trenes
en el petit mirall,
en una casa pobra
que tu fas un palau,
la teva veu ressona
amb vibracions d’amor
i és tot aquell teu riure
l’alegria que sóc”.
Ressona la veu, però agradable, no violenta i en
connexió amb l’altre.
Igualment, la poetessa exposa una època en què les
dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa
i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius
dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris
que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:
“El camí que va a plaça
és com el paradís,
un món de coneixença
i nova expectativa,
el mercat, l’univers
on aprendre la vida,
sensacions i contrastos
que corprenen d’encís.
Llavors és quan jo toco
la teva llibertat,
quan tries peix i fruita,
tu reina del mercat"
un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça
“i em donen caramels,
bastons de pa i cireres”.
Més avant, parla sobre comerços que hi
havia per on ella feia vida i que la mareta,
“A les tardes m’expliques,
en acabat de dinar,
les precioses històries
de pagès i del camp,
l’amor pels animals,
la bellesa sencera
del món que has conegut,
la teva arrel primera.
De nits a les bardisses
lluen cuques de llum
mentre tu a la cuina
recrees el perfum
d’aliments que les dues,
tu i jo ben de la mà,
hem comprat a la plaça
i tan bé saps cuinar.
Quan és tardet em portes
a acotxar-me al meu llit,
no em deixis, mare meva,
abraça’m al teu pit
que dins teu hi ressona
un cant meravellós,
mai no pot emmudir,
és l’origen de tot”.
Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta
entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una
miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son
de la noia).
Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare
(d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que,
potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament,
després de nàixer la nina).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada