La mort, un tema no tabú en la cultura matriarcalista catalana

La mort, un tema no tabú en la cultura matriarcalista catalana.

En relació amb la mort i amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, el 30 d’agost del 2024, Pilar Ortiz De Paz escrivia “No sols ens parlaven, també ens la feien viure. Quan es moria algú al poble, anàvem a donar el condol a la família i, per tant, entràvem a l’habitació on era el mort.

I una altra cosa: els diumenges, el nostre passeig pel matí era anar al cementiri a visitar els parents morts. Com pots veure, la mort era present en tots moments”.

Sobre aquest comentari, ma mare, el mateix dia, per telèfon, em digué que “Ací, en la vila (Aldaia o Alaquàs), sí que he conegut jo morir-se el fill (o la mare o el pare): uns quants mesos anaven diumenge al cementeri”.

A més, Rosa Rovira afegí que “Més que parlar-ne, a pagès, la vivíem com una cosa ben natural” i Angels Salvador posà que “La mare ho explicava, perquè, abans, els difunts es morien a casa i, com que els padrins no els portaven a cap residència, sinó que els cuidaven, nosaltres convivíem amb les malalties i t’ho deien. I tot ho trobaven normal”.

Agregarem que Àngel Blanch Picanyol ens plasmava aquestes paraules:
“— Bé. Més que parlar sobre la mort, tant l’àvia com ma mare, veies que, quan algú es moria, no els feia res anar a veure el mort. Fins i tot, recordo que, a vegades, si el mort era a casa (sempre parlem de Moià, no pas de Barcelona), però no sabien on era, demanaven si es podia veure el mort i, llavors, comentaven la jugada, sobre si estava maca/o, poc natural,… I, més d’una vegada, havien anat a ajudar a vestir el mort”.

Quant a ma mare (1943), a vegades, m’ha tret que la seua àvia paterna (dels anys setanta del segle XIX), algunes vegades deia “Àngels i serafins tinc en el cel esperant-me” i que això li ha fet pensar que se li haurien mort alguns fills, tres, de petits. Igualment, en maig del 2023, em comentà que “Els hòmens, per a això [el tema de la mort i recordar els qui han faltat], han estat més llunyans. Les dones han estat més sensibles”. Jo ho relacione amb el tema de la maternitat (els mesos dins de la mare) i amb el de l’educació de la mare al fill: el vincle sol ser més fort.

Ma àvia paterna es morí un poc abans de ser-ho i, per això, en ma casa, encara que no es tractava sobre el tema, sí que el teníem present. De fet, jo sempre la trobí a faltar i, això explica que, un poc abans de morir ma àvia materna (amb noranta anys), entrí a la cambra on ella era i la besí.

Ben mirat, Fina Pujolras ens indicà “Sí que se’n parlava. Com que la religió tenia molt poder en aquells temps, se’ns deia sempre que no havíem de viure mai en pecat, que la mort ens podia sorprendre i, si no estàvem en gràcia de Déu, no podríem anar al cel.

Amb el rosari, sempre resàvem ‘Un parenostre a Sant Josep, que ens doni una bona mort’. Per bona mort s’entenia haver rebut els Sants Sagraments.

A la mainada, se’ls parlava de la mort amb naturalitat. Les converses sobre això es tenien, principalment, amb les àvies”.

Adduirem que Lourdes Hernandis escrivia que “Així era. Jo recorde també anar a veure’ls. Eren damunt la taula, rodejats de flors. No els posaven en la caixeta fins que no els feien el soterrar” i que Emili Rodríguez Bernabéu ha posat “És veritat, no era tabú” i, en nexe a Teresa Fontova, “Totalment d’acord. Els padrins es van morir a casa i sense cap problema: entràvem on estava el taüt. Jo crec que ens ajudava a entendre més la mort i a poder fer el dol més normal. Cap trauma”.

A més a més, Nuri Coromina Ferrer ens responia “No directament, però totes dues havien perduts fills i se’ls notava certa tristesa.

A més, amb el costum d’anar fosques de color: grisos o negres, ho semblaven més, tot i que era petita, jo”.

Més comentaris: “Jo recordo, quan era ben jovenet, anar a veure la persona morta. No en tots els casos, però sí força sovint. Mentrestant, sobretot, les dones, passaven el rosari. País i Memòria!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “La padrina, nascuda al 1892 i morta al 1974, deia que no tenia por a la mort.

Havien viscut guerres, morts de fills i considerava que, a partir dels seixanta anys, tot era donat. En aquells anys, a Juneda, encara van vindre les ploraneres i jo vaig haver de brodar un joc de llit perquè la mortalla fos nova” (Pepita Roig Armengol ).

També cal dir que, el 2 de novembre del 2025, Lydia Quera plasmava en el meu mur: “De fet, la meva àvia sempre parlà dia a dia amb l’avi, amb tots plegats. I jo també parlo amb ells. Així els tens sempre que els has de menester”.

Finalment, exposem les paraules d’Enriqueta Sales Ferre, del 23 d’agost del 2024:
“— Recordo anar a escola, a les monges Carmelites d’Ulldecona i sentir a mort: a tal carrer, tal xiquet; anar a veure’ls a casa. Estaven damunt el llit, tots arreglats, nets amb el vestit més nou o amb el de la Comunió o amb el del bateig. I la gent anava a fer companyia els pares i els familiars.

Els xiquets no teníem el tabú d’ara a la mort. Ho teníem normalitzat”.

Unes frases de ma mare, el 30 d’agost del 2024, empiulant amb la Setmana Santa i amb la mort: “Hi havia qui deia ‘A menys fe, més crits i plors exagerats'”.

Agraesc la generositat de les persones que participaren en aquest tema.

Com a afegitó, una cançó en referència a una anciana (ara bé, gossarra i tot), i en què el copsem, és “La vella gandula” (p. 331), arreplegada per Manuel Milà i Fontanals en el llibre “Romancer català”, la qual plasmàrem el 1r de febrer del 2025. Diu així:

“El dilluns, per sos difunts,   la vella no fila.

El dimarts, per sos passats,   la vella no fila.

El dimecres, per sos deixebles,   la vella no fila.

El dijous, perquè té els dits nous,   la vella no fila.

El divendres, perquè té els dits tendres,   la vella no fila.

El dissabte, perquè pasta,   la vella no fila.

                 El diumenge filaria

                 si no que no n’és dia”.

 

Com podem veure, tractar sobre la mort no és tabú, ja que dos dies a la setmana (entre set) recorda els qui ja no són presents i, així, també acull el passat.