Corrandes, la senyora mestressa i dones acollidores

 

Al capdavall d’aquesta introducció a “La samaritana”, Simona Gay comenta “me l’ha relatada la Maria Soubrà.

L’havia apresa de la seva àvia, Guideta Bonafé, analfabeta. És l’àvia que li contava com el teatre es feia a Illa” (p. 362), és a dir, li passà una padrina nascuda cap a 1830.

Un passatge posterior en què hi ha trets matriarcalistes és el punt “Seguedilles dels Goigs dels ous” (p. 368). Diu així:

“Passades les fervoroses tenebres de la Setmana Santa, s’aixeca la nit il·luminada de Pasqües. A Rosselló, el flabiol cridava la llum a quatre hores de matí. Fins a la mitja nit, pels carrers, ressonaven els Goigs dels ous (...) s’han afegit les Cantarelles o Caramelleso (...). El poble s’hi expressa en corrandes casolanes o burlesques mesclades de records de la Passió. (...) La música és la dels goigs dels ous” (p. 368).

Abans d’endinsar-nos en la lletra, indicarem que, unes planes després, l’estudiosa diu que el poble ha unit la foscor i la claror, lo creatiu i lo formal, i ho posa amb uns mots que paga la pena llegir: “Aqueixa conjuminació de sagrat i de profà no xoca gens els catalans” (p. 372), fet que podríem enllaçar amb un detall de la Pasqua: l’abundància de cançons eròtiques que es canten el dia de Resurrecció, en lloc de fer-se un festa popular de caire místic. Açò lliga la religió i la natura (la mare).

En relació amb els versos, n’hem triat aquests:

“Bona casa, bona brasa,

bona casa i bon tió

i, a vosaltres i nosaltres,

Santa Nit que Déu nos do.

I, a la senyora mestressa,

Déu li conservi lo marit

per la tenir ben calenta

a l’hivern, quan se’n va al llit.

A l’amo d’aquesta casa,

Lo mateix li desitgem.

Si ne ten, de fadrinetes,

Déu mantingui llur honor

que si ne ten, de viudetes”  (p. 368).

 

És a dir, es reflecteix la figura de la mestressa (ací, “senyora mestressa”, un tractament que recorda el de “senyora ama” valencià), a qui es desitja llarga vida i com un empelt amb el seu home, qui haurà de fer bona lliga amb ella, fins i tot, quan faça més fred.

Agregarem que, per una banda, la dona apareix com “senyora” i la forma més comuna (mestressa), mentres que la consideració cap al marit es limita a dir-ne que és l’amo (però no li afig cap “senyor”). En canvi, les filles també ixen reforçades, com abans ho havia estat la marona.

En nexe amb això, més avant, els versets diuen

“Oh, Regina coronada:

guardeu-nos aquesta casa” (p. 368),

 

de manera que la dona, no sols és regna per la zona (n’és la reina coronada, l’actual), sinó que és la protectora dels seus fills que hi habiten, els quals es recolzen en el paper maternal que desenvolupa la Mare i, de pas, ella està en companyia dels seus seguidors.

Tocant a les darreres línies d’aquesta composició, potser uns quants del redol s’acosten a la casa i amollen

“Mestressa: si teniu ous,

guardeu-los per als de casa,

que nosaltres ja prendrem

botifarra i cansalada.

I, donar o no donar,

ací nos faran estar” (pp. 368 i 370).

 

Així, cada banda podrà menjar de lo que té i, igualment, estar-hi en companyia. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.