El pandero, pabordesses i la Mare de Déu i la maternitat

 

Un altre apartat interessant del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), és “Cançons de pandero”. Així, trau el tema de les pabordesses i de les majorales i el paper de totes dues en aquesta música: “El pandero servia per a acompanyar els cants de les pabordesses. Els cants són dedicats, tot primer, a la Verge; després, al clergat, als cabdals de la vila o de casa, als nuvis, als casats altra vegada, etc...” (p. 374).

En un altre fragment de la mateixa pàgina, exposa una traducció d’un escrit de Josep-Sebastià Pons (1886-1962), possiblement, relatiu al segle XVII: “les confraries del Roser s’estableixen en les viles remotes... Les pabordesses o majorales del Roser condueixen per les places el ballet, amb ritme d’Ave Maria i, és durant llurs recaptes i llurs evolucions que, de retop, el tema de la rosa inspira les més delicades cançons catalanes, aquest lirisme dels humils, massa natural, sens dubte, per a ser assequible als lletraferits” (p. 376).

Ben mirat, quan l’estudiosa ens reporta sobre qui li informà, indica que ella “No coneixia res del pandero quan, en 1935, a Er, una dona vella, a qui demanavi si sabia cançons, em va parlar del pandero. El descriví molt bé: ‘és una tamboreta, és colorat de verd amb una rosa al mig, tot enflocat de ribans i de cascavells’” (p. 376). Per tant, hi ha vocabulari prou significatiu: la color verda (en vincle amb la infància, amb la primavera); el rosa, amb un mot lligat amb el mugró; el terme “enflocar”, que també vol dir “fotre, copular”; els ribans (un ribà és una cinta) i estar encinta (o prenyada); i els cascavells, o siga, els testicles. En altres paraules: una mare (la Verge) que fa com un eixart amb un fill en els primers anys de la vida.

Igualment, ens amolla unes paraules que no tenen pèrdua: “A prop d’aquesta església que forma un trèvol, potser en honor de la Santíssima Trinitat, i on senyorejava una Verge  morena emmantellada de blanc i d’or” (p. 376), és a dir, que no ho fa un personatge religiós masculí (ni Nostre Senyor, ni Jesús), ni espiritual (l’Esperit Sant), sinó u, més aïna, terrenal i maternal. També agrega que, “En aqueix pandero, la Verge del Roser portant l’Infant és pintada en un ovalat de roses sobre un fons de verd fosc” (p. 376).

Sobre la forma d’ou, ens porta a les de caire circular (i, en qualsevol cas, no rectes), un detall relacionat amb els Pobles matriarcals: l’ou de la fecunditat, el de la creació (l’ou còsmic), la regeneració de la vida, la maternitat... I, més encara, tenint present que Nostra Senyora és acompanyada del Fill i que, de pas, hi ha un eixart entre tots dos. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.