Maternitat matriarcal i marits que canten i que bressen el nadó

 

Prosseguint amb composicions amb el tema de la maternitat, i compilades per la folklorista Simona Gay, hi ha “Nadal dels torrons (A)”, amb Nostra Senyora oberta a dos minyons, transmesa per Antoinette Margall (1885):

“’-D’altres presents, me n’han portats’,

la Verge Maria els ha acceptats:

ous i gallines

i mantes fines

 

per abrigar lo infantet” (p. 340).

 

Així, ella actua pensant més en el nen que en si mateixa. 

Afegirem que l'estudiosa comenta uns mots molt interessants i en què es posa de part del pas de la informació de generació en generació: “Amb el seu oncle Josep Margall, nascut en 1872, hem parlat de les vetllades d’abans, quan l’àvia Rosita, nascuda en 1836, els ensenyava els cants vells. Si no els han descuidats, és que sempre els refilen” (p. 342).

En una altra nadala, “Nadal dels torrons (B)”, capim la figura paternal com un eixart amb l’atenció al nen, al nounat. La lletra, de Maria Siné (1876), diu així:

“Quan Sant Josep veu lo Infant,

de l’alegria, va cantant.

Ell li cantava, ell li dictava

aqueixa cançó, galindrín, galindró;

quina alegria de tenir un minyó!” (p. 342),

 

de manera que ell també participa en l’educació del xiquet i, a més, en gaudeix. En eixe seny, ma mare m’ha dit que son avi Francisco (el matern, nat en 1879) fruïa amb els néts (per exemple, els ensenyava endevinalles), tot i que era un home prou formal.

Tornant als versos de la cançó, el Nen Jesús es dirigeix als minyons i, com que encara no té dentetes, fan les presentalles a la Mare (i, així, copsem, altra vegada, la importància de la marona):

“D’altres presents, van oferir,

Maria Verge va consentir

de farinetes 

ensucradetes:

totes calentetes se’ls-e va menjar

i, amb un xurrup, se’ls-e va empassar” (p. 342).

 

Per tant, la dona té la darrera paraula (ella accepta els dons que li fan), indica quines s’ajusten a les necessitats del xiquet (les farinetes) i, ben mirat, prefereix les dolces, les calentetes (perquè ha nascut pocs dies arrere, en l’inici de l’hivern). I, quant al noi, les ha gaudides i se les ha menjades amb un glopet.

No deixarem fora que, en la plana 344, la investigadora plasma una composició de què li havia reportat Maria Soubrà (potser nascuda cap a 1860), perquè, en acabant, amolla que “L’hi ha ensenyat la seva àvia Margarida Bonafé”, nada cap a 1830. Això ens permet veure que havia arreplegat informació de més de cent anys arrere.

També inclourem una “Nadalenca per bressar l’Infant”, amb el pare prenent part en l’educació del nen (ací, mitjançant la tasca maternal, associada al marit i tot, en els Pobles matriarcalistes), quan llegim
“Nit de Nadal, nit d’alegria,

Jesús és nat, fill de Maria,

bressa Josep, Josepet bressa

a poc a poc, que no el despertis,

que ploraria la mia perla.

‘-No ploris, fill: deixa ser dia’” (p. 344).

 

És a dir, encara que, d’acord amb la lletra, pareix que la Mare de Déu parla al marit i li demana que tinga cura en bressolar-lo, ell també fa de marona (si de cas, més aïna, com a aprenent, al costat d’una mareta més avesada a fer-ho). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.