Pervivències matriarcals en el Rosselló i religiositat naturalista

 

Revenint a l’antologia “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha una secció amb uns mots que no tenen pèrdua i de què tractarem. Així, en “Quaresma i Pasqües”, captem que “Los Plants de Nostra Dona són a l’origen del Drama Sagrat; són coneguts diversos escrits a mà en llengua llemosina i en llengua catalana: els lligams eren estrets entre Catalunya i el Migdia de França. Entretant, convé de marcar algun límit.

Ens diu Josep Sebastià Pons (traduïm):

            ‘El Rosselló ha retingut la concepció de l’Edat Mitjana, això fa que guarda un caràcter distint de la França del segle XVIII...’” (p. 348).

Com podem veure, primerament, ens enllaça amb dos Pobles matriarcalistes (l’occità, ací, amb la llengua llemosina; i el català), els quals tingueren molta relació en època medieval (com ara, literàriament, en poesia, en política, en la semblança lingüística...).

Ara bé, quan la investigadora entra en la cultura catalana i en l’associada a la llengua francesa, comenta que el Rosselló ha mantingut les arrels de l’Edat Mitjana (les quals són matriarcalistes) i que és diferent de la segona. Al cap i a la fi, la francesa s’inclina 1) per la uniformitat, 2) al capdavall d’eixa centúria, per la raó, i, 3) més avant, àdhuc, pel laïcisme, tres detalls que la desarrelen i que reflecteixen que és patriarcal, per molt que molts llibres i moltes publicacions del primer quart del segle XXI i tot encara fessen una mena de lloança de les valors de la Revolució Francesa i silenciassen (o bé, no s’aturassen a esbrinar) sobre les arrels autòctones en terres catalanoparlants.

Un altre passatge interessant i, ben mirat, amb simbolisme que empelta amb el matriarcalisme, és el punt “La samaritana (A)”, de què desglossarem bona part. L'estudiosa diu així: “No puc deixar d’esmentar la supervivència de la representació teatral de La conversió de la samaritana a Illa, gràcies al catalanista i poeta mossèn Bonafont, rector d’Illa, i a les monges que feien escola a Illa. L’escenari era l’antiga església de la Rodona. Un record en perdura. Encara en 1910, Dijous Sant, feien un pou al costat de l’altar de la capella de l’Hospital, era encerclat de tarongers; al mig, penjava una cadena i n’hom sentia el degotadís de l’aigua en el pou: cloc, cloc, cloc, feia l’aigua baixant d’una ferradeta. Una estàtua representava Nostre Senyor d’una part del pou; i, de l’altra, una verge vestida de negre figurava la samaritana” (p. 362).

Anem a pams. Per a començar, l’escriptor i promotor de què fa esment és Josep Bonafont (1854-1935), nascut en la Catalunya Nord. Tocant als signes, cal destacar el nom del temple (Rodona, el qual empelta amb la tendència a lo circular en els Pobles matriarcals), que el forat fos molt pròxim a on vivia la gent (puix que equival a la vagina i, per extensió, a la vulva), que es parle d’un altar (la vulva), d’una capella (la vagina i, molt sovint, la vulva), que romanga en rogle (encerclat) i no cal dir que ho fa per tarongers. En altres mots, la presència femenina és molt important, fins al punt que l’indret és envoltat de tarongers (no sols d’u), arbre que fa taronges (fruit que, com que conté llavors, empiula amb la fecunditat). Aquesta mena de veïnatge té moltes semblances amb la cultura basca, atenent al llibre "Europa índígena matrilineal. Los vascos", de Mari Carmen Basterretxea.

Altrament, el pou ens porta a la bossa maternal en què es cria el futur nadó; i la ferradeta ho fa amb un poal (recepció) de metall.

Quant a les colors i a les estàtues, hi ha un eixart entre home i dona: el Senyor i una marededéu vestida de negre (i, així, en vinculada amb la foscor i amb la nit. I, més encara: el personatge masculí i el femení són dins, no fora (en la marona, en la terra). Això ens representa un lligam mare-fill. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.