Poetes en pro de nous poetes i de la Mare Terra protectora i mare

Prosseguint amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor d’Osona, en la composició “Poetes podem ser tots” (pp. 51-52), es reflecteixen trets matriarcals, com ara, la tendència a un estil de vida molt més igualitari i no piramidal:

“Poetes podem ser tots

si afaiçonem a la cara

el sentiment que ens amara

malgrat de no escriure mots.

 

No cal que siguem lletrats,

ni que ens hi trenquem la closca (...).

Cal vestir la nostra llar

amb la paraula prou pura

si ens subjuga la natura

o l’ombra se’ns torna far”.

 

Com podem veure, la poesia no va unida a un grup reduït, ni molt cultivat en lletres. A més, es pot escriure o llegir davant d’un públic (quan parla d’afaiçonar) i empiular amb el cor, amb els sentiments d'altri.

Igualment, els versos poden ser senzills (com, molt sovint, es plasma en molts poemes de la literatura matriarcalista, en el sentit de tocar els peus en terra, de ser realista, de reportar sobre detalls de la terra o de la natura d’on es viu o d’indrets catalanoparlants).

A banda, la persona apareix subjugada, dependent, de la natura (la qual representa la figura de la mare) i enllaça amb la Mare Terra: l’home (no sols, com ara, el marit, sinó tot lo masculí) en depén. De fet, en els Pobles matriarcalistes, no s'explota i se li sol demanar permís, així com un fill, més d'una vegada, ho faria a la mare. I més encara: la natura és portadora d’esperança, de llum, ella fa de guia: la dona salva l’home i el Poble.

Tot seguit, Ramon Pagès i Pla trau el sentiment de pertinença a la terra (però en nexe amb la noblesa de la persona):

“Si cerquem la llibertat

per una raó ben noble;

si lluitem pel nostre poble

o la seva dignitat...”.

 

En acabant, exposa unes paraules que lliguen amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud)  com també amb el cristianisme: la figura masculina baixa a lo tel·lúric (en terres ameríndies, mitjançant els raigs solars; en el Nou Testament, quan Déu descendeix i el Nen naix en zona terrenal). Així, diu
“Si amb la fe més natural

del mar baixem a l’entranya;

si lloem la llum companya

que ens enfila al cim més alt...”.

 

La llum (lo masculí) s’endinsa en una part molt interior de la dona (ací podria tenir relació amb la llavor del semen i, de pas, amb l’embaràs) i, després, en veure la llum (el moment del naixement del nounat) s’acosta cap a un altre espai que toca terra (el cim de la jovenesa madura físicament) i, així, no se’n va al cel.

En els versos següents, altra vegada, la dona (sia l'obagor, sia la mare protectora, sia la mare que engega, sia la dona cercadora) salva el Poble (i, per consegüent, l’escriptor Ramon Pagès i Pla):

“Si trobem dintre la nit

un instant que el cor defensi

i faci parlar el silenci

per descobrir l’infinit...”.

 

Això, en un ambient matriarcalista, el qual si, com indica l’autor (encara que no diga res sobre matriarcalisme),

“Si vivim per estimar;

si flairem camins de roses

i sentint aquestes coses

sabem riure o bé plorar...

 

Malgrat de no escriure mots

si el sentiment que ens amara

afaiçonem a la cara...

poetes podem ser tots”.

 

Per tant, el poeta, amb la mirada cap als oïdors que estan oberts a escoltar versos, no solament pot connectar amb els altres en un entorn suau, grat, noble i receptiu als sentiments externs, ans pot portar moltes persones a ser escriptors de composicions.

Com a afegitó, la primera vegada que escriguí sobre aquests versos (el 30 de desembre del 2024), pensí la tendència, en els poemes de línia matriarcal, a concentrar simbolisme en poques paraules i de manera pregona, en lloc de cercar el barroquisme en l'expressió.

 

Les àvies de ma mare, ma àvia materna i ma mare: un tronc comú

Ahir, 29 de desembre del 2024, de vesprada, envií un correu electrònic a Mariona Iribarren Nadal:

"Bon dia, Mariona,

He llegit la pàgina 137 de la tesi, sobre les entrevistes d'Esther Borrell a dones de l'Alt Empordà.

Doncs bé: l'àvia paterna de ma mare nasqué en 1878; la materna, en 1885.

La primera, filla d'un jutge, molts dies (potser, llevat de dissabte i de diumenge) se n'anava amb una bossa mitjana plena de fesols cap a la ciutat de València. I conta ma mare que els venia i que se'n tornava a casa amb els seus dinerets.

Quant a la materna, tenia un xavalet a qui menava perquè fes algunes gestions.

En altres paraules, elles portaven la iniciativa. 

A banda, els marits els ho acceptaven.

Igualment, ma mare les defineix en tres paraules: 'Fortalesa i servici' (sic).

En relació amb ma mare (1943), li hauria agradat dur la drogueria dels seus pares (en què ma àvia materna n'era l'emprenedora) (...).

I, tocant les dones, i en generacions diferents, en l'estudi, m'han comentat que les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 eren més felices i més obertes, més servicials i més humanitàries que les nascudes després de la guerra.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou,

Lluís"

Bon Nadal i Venturós Any Nou.

Nota: La foto és treta de Twitter, després de cercar #folkloristes, i correspon a l'article "Folkloristes. Dones que van protegir la cultura popular". Text: Antoni Serés Aguilar; il·lustracions de Toni Galmés. https://x.com/toniseres/status/1360710214610264064?t=AO7lLn1Y3-YbpKLQalrJAw&s=09.

"Déu te guard, bon hortolà", cançó de Nadal en el llibre "Romancer català", de Manuel Milà i Fontanals

Una altra cançó, de Nadal, i en línia amb el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna”, és “De Betlem, partí la Verge” (p. 267), en què ella, a més, té la darrera paraula:

“De Betlem, partí la Verge, sols per anar a Natzaret;

ja en prengué per companyia al gloriós Sant Josep.

Quan ne són a mitja guia, a la Verge, vingué set,

n’atrapen un hortolà que pujava un mançaner.

‘-Déu te guard, bon hortolà. ¿No em faries una mercè?

¿No em daries una mançana, mançana del mançaner?’.

‘-Si pot ser, linda Senyora, vós mateixa colliu-vos-la’.

Josep vol alçar els seus braços, les branques ‘xecaren-se[1]:

‘-Ara crec, linda Senyora, que portau Déu verdader’”.

---

[1] “Aixecaren-se”, en forma reduïda.

Estaven molt interessades pel paisatge, com una part més de la vida

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿estaven interessades pel paisatge, com una part més de la vida que poguessen gaudir els fills i els néts?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes i Bon Nadal i Venturós Any 2025,

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de desembre del 2025 ens escrigueren "Bon dia, Lluís,

Sí. L 'àvia, junt amb els pares, ens portaven a pasa algun dia (o algun cap de setmana) a llocs de muntanya a passar tot el dia al camp, sempre a prop d'algun riu o de fonts on es podia dinar i fer reunions de festes del lloc. Estava tot molt ben conservat. Sra aquests llocs estan molt abandonats, tret del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, que es un lloc preciós" (Antonia Verdejo), "No. La terra només la percebien com a font de riquesa agrícola o ramadera. El paisatge, ni se'l miraven" (Xev Riudavets Cavaller), "Bon dia dels Sants innocents,

A les meves avantpassades, els interessava i eren coneixedores de la natura. Vivien d'ella i amb ella" (Joana Cabiscol Calvès), "Oh! I tant! Quan l'àvia va anar a viure a Barcelona, l'única cosa que enyorava eren els arbres i els ocells! Em recomanava descansar els ulls i el pensament mirant l'horitzó.

Veia el pas dels anys mirant com havien crescut els arbres" (Quima Estrada Duran), a qui escriguí "Interessant el vincle entre ta àvia i el creixement dels arbres i el pas dels anys"; "No massa" (Emili Rodríguez-Bernabeu), "Sí...: la mare" (Pepi Barberà), "A casa, ens parlaven de la natura: el sol, la lluna...

Era tooot un camp per gaudir i estimar. Jo recordo, de petita, que la iaia, estant a Rupit, em deia:

'— Les flors, les estimes?'.

Jo deia:

'— SÍ'. 

I ella em responia: 

'— Doncs, deixar-les viure: si les arrenques, es moriran'.

I jo, amb lo sensible que era, crec que les saltava per no trepitjar-ne cap" (Montserrat Cortadella), "No en tinc cap idea. La meva àvia catalana no era gaire present en la nostra vida, encara que visqués a uns trenta metres de casa, i no comunicava amb els néts com ho va fer ma mare o com ho fa la meva generació" (Lucila Grau).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.

Passejaven els xiquets (nens) de pocs anys. Maternitat.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿passejaven els xiquets (nens) de pocs anys? 

Ma mare (1943) em digué un dia que ella ho feia, com una part més de la maternitat, des que érem ben petits.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

flotant.43@gmail.com

****

El 5 d'octubre del 2024 ens respongueren amb aquests missatges: "No, Lluís. Les meves àvies les tenia a València; i la mare, molt jove, ja tenia demència" (Lola Carbonell), "Bon dia, Lluís,

La mare ho feia; les àvies, no en recordo de cap.

La mare era de 1926" (Montserrat Cortadella), "I tant! No sols els passejaven, sinó que també es quedaven tot el dia a casa seva. Així, els pares podíem anar al cinema o bé descansar una bona estona" (Pilar Ortiz De Paz).

Finalment, ma mare, per telèfon, després de llegir-li part de tres articles sobre records d'infantesa (per exemple, u de Marta Carrió i u de Marina Uguet Ibàñez en què escriu que sa mare, passejant, li ensenyava rondalles i, igualment, "qualsevol de les moltes cantarelles") i dels comentaris que havíem rebut fins aleshores, ens reportà que, quan ella tingué els fills, un puericultor recomanava que les mares traguessen els xiquets tots els dies al carrer.

A més, ens va adduir aquestes paraules:

"— Tu vas parlant amb ells. Això és igual que, quan duies el cotxet [ amb el xiquet] de cara a tu: et veia, t'escoltava, li deies alguna cosa... Com si fóra a les plantes: contar alguna coseta o dir-los res.

Jo recorde que, de fadrins, ja teníem Miquel (*) que tenia avis, besavis, etc. Li deies '¿On vas?'.

I et responia 'A menjar sopetes de l'àvia [ de llet amb malta], que, a mi, m'agraden'. Allí hi havia moltes persones" i el nen hi volia anar.

Hem canviat el nom del nen, nascut en 1964.

Agraesc la generositat de les persones que ens han comentat en relació amb el tema.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

La maternitat i la mare, eixos dels Pobles matriarcalistes

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Lola Carbonell.

"Avant les atxes", Montserrat Cortadella.

"Avant", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, li he afegit unes paraules que m'havia dit un valencià que coneixem (ací, Josep), nascut en 1948:

"— Les dones manen en casa. Els hòmens fan lo que les dones diuen".

Igualment, li addueixes lo que havies tractat amb Josep: que és lo més abundant en dones nascudes abans de 1920, que eren més arriscades que les d'ara i que, per exemple, els temes es tractaven entre el marit i la dona i que, al capdavall, es feia lo que ella volia. 

I, això, per descomptat, en una cultura que prioritza lo que té a veure amb la mare i amb lo maternal, com tantes vegades copsem en rondalles tradicionals recopilades abans de 1932, per exemple, en relats en què figuren coves i grutes.

I més: hui hem llegit la lletra d'una cançó plasmada per Manuel Milà i Fontanals (segle XIX) en què es reflecteixen trets matriarcalistes, com ara, que la dona té la darrera paraula i que, per exemple, son pare ho accepta.

Finalment, agraesc la generositat de les persones que hui m'han fet costat i, òbviament, de les qui m'ho fan en l'estudi sobre el matriarcalisme.

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles, agraïment, generositat i bon cor

 Paraules de hui:

"Molt interessant", Ricard Jové Hortoneda.

"Avant", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he comentat sobre una rondalla que ambdós ja coneixíem de quan jo era un xiquet; d'una segona, en què una veïna, després de morir la mare d'una jove, fa de mare de la fadrina, li aplana el camí i, entre ambdues dones, assoleixen que el pare no puga abusar de la filla. I, en la tercera, un fill de família reial, torna a casa gràcies, en part, a l'ajuda que rep de persones amb qui es troba en diferents etapes (les quals ell tracta amb Bonesa) i a qui ell, en acabant, els fa el favor que els havia promés ("Paraula de rei no pot mentir").

Llavors, ta mare et diu que sempre hi ha persones de bon cor disposades a fer costat a qui ho necessite.

En eixe sentit, afegirem que hui hem comptat amb la generositat abnegada d'unes quantes persones (Maria Carmen Badia Prats, Lola Carbonell i Vicent Pla) a qui els ho agraïm, en aquest cas, en relació amb l'estudi sobre el matriarcalisme.

Finalment, he rebut un missatge de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta, amb bona empatia, qui, en la seua infantesa, rebé una educació matriarcal. T'escriu sobre aficions que desconeixies en ella i, de pas, captem lo que solem dir "gràcia per a fer les coses", això és, "bona traça" i, àdhuc, en nexe amb el pintor Miquel Torner de Semir (1938).

I tu, de bon matí, també vas a l'era. 

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles amb bona avinença i el sentiment de pertinença a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Lola Carbonell.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he comentat que havia llegit una rondalla en què, al capdavall, un jove bonhomiós i molt obert fa lo que li indiquen i en què un home avariciós no ho aconsegueix.

Igualment, en aquest relat, el xicot, qui és un príncep que no havien mort uns lladres i que, a banda, havia passat per tres pobles i que, quan havia coincidit amb tres persones, els havia dit que, en tornar, els faria costat, reflecteix el matriarcalisme i copses que, en l'educació matriarcal (com també en moltes narracions), venç la bonesa, en el sentit que és lo que recomana el relat.

A més, hem captat dos poemes de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993) en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, u dels temes que més es capta en les cultures matriarcalistes.

Afegirem que, a banda, veus un comentari d'una dona argentina que ha sigut mestra d'educació infantil, sobre un poema que, en 1918, escrigué un home de les Illes Balears a trenta-sis anys a una dona encara jove i amb qui ell tenia l'esperança de casar-se. Adduirem que, menys d'un any després, ja eren parella.

Finalment, diré que, en moltes rondalles en llengua catalana anteriors a 1932, el fet que hi haja bona avinença en el matrimoni i, més d'una vegada, entre els pares i els fills (sovint, xiques i xiquetes), va unit a la prosperitat i, igualment, amb un pare que, després de fer un viatge, fa presents a les filles... (per cert, el que cada una li ha demanat).

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

"Don Precís encara no ha aparegut" (sic)

Hui, a migdia, he parlat amb ma mare i, entre d'altres coses, m'ha contat una rondalla tradicional valenciana i, a més, de línia matriarcalista, en què una dona "salva" l'home.

Ell tenia propietats, però podríem dir que, en part, representava la figura de l'amargat, tan típica en els qui, per exemple, ens diuen que què seria de nosaltres si no fos per ells, o que pareix que tinguen una mena de Don Precís com a brúixola de la seua vida. 

Afegirem que aquestes persones del ram del cosmopolitisme menyspreen el folklore (perquè diuen que això són coses de poble, estupideses o, com ara, que lo que importa és la fama).

Igualment, més avant, captes que, com que no redueixes lo que fa goig a aquests amics de lo celestial (recordem que la cultura de l'èxit mira al cel i opta per la superficialitat com també ho fa el misticisme) i tu orientes la teua vida a respondre d'acord amb allò tan conegut que diu "Al pa, pa; i, al vi, vi", et sents millor. ¿Per què? Doncs perquè no estàs disposat a passar per l'adreçador, sinó a la comunicació directa. Això sí: amb bon cor, amb atreviment i tocant els peus en terra, perquè, enllaçant amb una dita, traus els collons i no t'inscrius (ni continues) en l'Associació Amics de la Visera.

Al cap i a la fi, Sant Imprescindible encara no ha aparegut..., ¡ni el cerque! I t'obris als altres i a lo que passa pel món.

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

****

Agraesc a Antonia Verdejo, a Kike, a Rosó Garcia Clotet i a Ricard Jové Hortoneda, pels comentaris de hui.

"Mare, mares", escrit d'Elisenda Ortega sobre el matriarcalisme

Bon dia,

Aquest escrit el trobàrem el 10 de setembre del 2021. Molt sucós: sobre la mare en la família tradicional catalana de línia matriarcalista.

http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html?m=1

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Matriarcalisme i persones de bon cor i amb sentiment de pertinença a la terra

Hui, entre d'altres coses, he llegit un article de Mari Carmen Basterretxea, una dona nascuda en 1958 i que, en el 2022, tragué un llibre sobre el matriarcalisme basc. Molt sucós, d'eixos que agraeixes haver-los llegits i redactats per persones que els tenen ben posats.

A més, hem rebut un missatge d'una amiga molt generosa, molt oberta, de bon cor, que ha tingut una educació matriarcal i que toca els peus en terra.

Igualment, veiem que sempre hi ha alguns que et fan propostes interessants, amb dos dits de coneixement i que, hores després, empiulem amb el joc de volar un catxirulo. I, així, fas com quan veus que l'estel es podria menar millor i com si es tractàs d'un present, però, simplement, acceptant que, en un terreny més receptiu, acollidor i no fangós, el vent és bo i generós i ens movem en un espai gran i en línia amb moltes persones nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants. I, en acabant, dormim bé.

Per això, al capdavall, he enllaçat amb senzillesa amb unes paraules que m'ha escrit una amiga que, a més de fer l'arbre genealògic del segle XV ençà, té un sentiment de pertinença a la terra i, per descomptat, un nexe amb el matriarcalisme català,... ben fàcil de copsar.

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

****

Considere que la comunitat pot més que l'individualisme; la Mare Terra és més forta que el Pare Estat; la màgia, els mites i les utopies, més que la defensa d'una visió de la vida com si no n'hi hagués més; valorar lo natural, la mare i lo fosc, més que les modes, el paternalisme i la idea que tot està clar o de lo il·lustrat; l'interés per lo fosc, més que donar tot per sabut; la igualtat no limitada a lo que dicte lo legal o l'arbitrarietat, més que el nosaltres i les formes plurals que tracten de dur-nos a l'heroisme masculí del príncep blau i dels alliberadors.

Preferesc marcar el compàs de la meua vida amb aquest punt de vista que acull amb bons ulls, com ara, que un científic puga ser creient d'una religió i que, per exemple, les persones i els pobles mantinguen la seua identitat.

En el fons, decidesc i visc en línia amb unes paraules d'una amiga, qui el 19 de juliol del 2022 escrigué a un amic meu de més de noranta anys:

"Jo sóc del poble, del que de debò s'hi sent, del que no té ni romanços, ni històries de cap mena per a trencar aquesta pròpia identitat".

I jo.

Vos educaven a fer costat amb bona voluntat

 Àvies (o padrines) i mares que educaven a fer costat amb bon cor.

En un altre tema referent a l’educació matriarcal, el 27 de maig del 2023 posàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a fer costat amb bona voluntat? Gràcies”.

El mateix dia, en el meu mur, posaren “Lo que diríem avui ‘tindre empatia’??? Doncs sí: la meva mare era molt de posar-se en el patiment dels altres, fer-los costat i ajudar-los en tot lo que podia. Pensa que, als pobles, es vivia com una família: en lo bo i en lo dolent, perquè les crítiques eren molt dures” (Pilar Ortiz De Paz), “Oh, i tant que sí! Donar suport, ajudar, fer companyia, col·laborar, sempre ho he tingut molt present i si he de ser franca, la gent que em coneix, sempre tiba de mi. De vegades, potser massa i tot. Però és el que hi ha: m’agrada i ho faig de molt bona gana” (Rosa Rovira), “Sí, clar” (Emili Bernabeu Mestre), “Més aviat repetien allò de ‘Siguis bona minyona!’.

Que no s’acabava d’entendre.

Un refrany: 'Si vols anar ben servit, fes-te el llit” (Nuri Coromina Ferrer), "Més aviat, aplicava el 'Tal faràs, tal trobaràs', en el sentit que, si fas bondat, trobaràs el be; però, si fan el mal, tard o d'hora, també el trobaràs [= el mal]" (Àngel Blanch Picanyol). "Tenien un sentit dels deures impensable avui. Sempre s'havia d'estar disposat a ajudar i sense esperar cap tipus de recompensa. Només per fer el que tocava fer" (Marga Ferrà Ensenyat).

Afegiré que ma mare, el mateix dia, per telèfon, em comentà "Això, els ho deia jo, un dia, als néts. 

És més reconfortant i més d'agrair. Jo crec que, a molta gent, ens naix ajudar [, ser en companyia dels avis i dels pares]. L'exemple arrossega".

A més, en el grup "Frases cèlebres i dites en català", el 27 de maig del 2023, posaren "Doncs sí. I, no solament a casa. Sempre que poguéssim i fos positiva la causa. hem continuat sempre aquest principi" (Xavier Castells Fontboté).

Tornes a volar un catxirulo, com el dia de Pasqua

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre el tema del dia, m'ha reportat un comentari molt sucós i, igualment, et convida a mantenir l'esperança de rebre altres escrits.

Suara, hem captat unes paraules de Rosó Garcia Clotet i, immediatament, les hem afegides en Internet.

Tot seguit, cerques en Twitter i copses que María José havia demanat:

"— Diuen que tothom torna allà on va ser feliç.

Si fos així, vosaltres on tornaríeu?".

I tu li respons:

"Bon vespre, María José,

Al xalet dels meus pares: darrere, hi ha un espai gran on encara ara, el dia de Pasqua i el de Sant Vicent Ferrer (...), me'n vaig a volar un catxirulo (estel).

Fins i tot, enguany.

I, a més, menge junt amb els meus pares i raonem i cantem.

Eixa nit, sobretot, si has volat el catxirulo, sols dormir molt bé.

Els punts de l'estudi sobre el matriarcalisme sorgiren l'endemà del dia de Pasqua del 2019.

Ma mare, mentres tornàvem del xalet, em suggerí un tema 'Que no estiga tan espigolat' (sic).

Tinc molt d'interés pel tema de la maternitat.

Avant les atxes. 

Una forta abraçada".

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Presents que es feien al nounat amb motiu del naixement

Bon dia,

Vos adjunte ací la qüestió del dia, hui, 28 de setembre del 2024:

"Les vostres àvies (o padrines) o mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quins presents feien al nounat amb motiu del naixement? Gràcies". 

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com

Una forta abraçada.

****

El 28 de juliol del 2024, Rosa Rovira ens comentà que "Normalment, a pagès, oferien, a les cases on hi havia el nadó, menjar, ous o collita de la terra per alimentar a la mare".

En la web "enciclopèdia.cat", trobàrem l'entrada "Cent anys de vida quotidiana" (https://www.enciclopedia.cat/tradicionari/cent-anys-de-vida-quotidiana) poguérem llegir que "J. Roma a Dolça Catalunya (1982) diu que, al llarg dels darrers segles, la criança en la societat tradicional catalana no ha estat mai un afer exclusiu de la mare, sinó que veïnes i parents hi han intervingut de manera activa".

Igualment, ma mare, en nexe amb aquesta criança, m'ha dit "Perquè eren com si fóra una família. Ací, [per València,] era roba: un jersenet i uns peüquets, jersenet i pantalonet, o uns vestidets (si era una xiqueta)... O un brusonet i un pantalonet que feren conjunt... Més que menjar.

O robeta, per a la higiene de la criatura. Un faldonet...

Una altra cosa: hi havia 'maternals' (vestits per a embarassades), que els dúiem, almenys, dues cunyades i alguna germana.

Alguna veïna, amb més confiança:

'— ¡Mira, que t'he fet un flamet, una coqueta! ¡Que t'espaviles!'".

Agraesc la generositat de les persones que ens han respost al tema del dia.

Una frase: "Fer conjunt" (la roba).

Una forta abraçada.

La velleta, la mare, la filla i el xiquet

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Lola Carbonell.

"Avant les atxes", Montserrat Cortadella.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, m'ha comentat en relació amb una part de l'explanació de Pere Riutort.

Afegirem que heu tingut molts punts en comú i, igualment, li addueixes que no és l'única part de l'obra en què es reflecteix eixe estil.

De fet, evoquem classes de Valencià en què ell ens treia temes en nexe amb la història del Regne de València i del País Valencià. I, per exemple, fets que formaven part de la realitat del passat.

Adduirem que, durant la recerca (fins ara, quan m'he trobat amb comentaris, amb articles, amb escrits o, com ara, amb llibres en què captem trets diferents als més habituals i, a banda, molt sucosos), copses el parer tan important que representa la varietat, el fet de tocar els peus en terra, el bon cor i, per descomptat, empiular amb la maternitat, amb lo femení i, això sí, acollint també la part activa de la persona. 

No debades, en la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana (la qual, podem dir que és matriarcalista), hi ha moltes rondalles anteriors a 1932, en què figuren la mare (o bé la velleta) i una xica (o bé una xiqueta) o un xiquet. I, en moltes cançons tradicionals mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la mare i la filla.

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats molt, oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Feien ofrenes a la patrona de la població on vivien, com a agraïment.

Report facilitat per Rosa Rovira, hui, 19 de setembre del 2024.

****

6 setembre 2024

Bon dia, 

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien ofrenes a la patrona de la població on vivien, com a agraïment? Gràcies. És per a l'estudi sobre el matriarcalisme. Qualsevol aportació amb educació i amb salutació (per part de persones amb qui encara no tinga amistat mitjançant Facebook o que no m'hagen reportat en altres vegades) serà ben rebuda. La resta en seran excloses i blocarem els seus autors.  

Admetem pseudònims. En la web Malandia, trobareu bona part del treball. 

Una frase: "Fer rogle". 

Una forta abraçada i bon cap de setmana. 

----------------------------------------- 

6 de setembre del 2024

Paraules de Nuri Coromina Ferrer, hui, 6 de setembre del 2024, en relació amb ofrenes a la Mare de Déu o bé a la santa que era la patrona de la població: 

"— Hola, Lluís!  

Sí. A Torelló (Osona), encara ara hi ha molta devoció a la Verge de Rocaprevera (se sigui religiós/a o no). S'hi solen portar flors, sobretot, per la festa del santuari de Rocaprevera, segona setmana de setembre.  

Enguany s'escau el centenari i, durant tot l'any, s'hi fan activitats". 

A més, Pilar Ortiz De Paz ha escrit "Sí, ho feien les mares i també nosaltres. (...) En qualsevol cosa, érem feliços. El portar flors a la Mare de Déu o a qualsevol sant que fos venerat al poble, era una festa". 

Igualment, Montserrat Cortadella Juan ens ha respost "Referent als sants, a casa, hi havia una capelleta de fusta amb els laterals i frontal de vidre. Dins, hi havia Jesucrist i diferents fotos, una d'elles era Sant Pancraç.  

Quan algú tenia problemes de diners o de feina,... la iaia deia 'Resa a Sant Pancraç'". Sobre Sant Pancraç, ma mare m'ha dit que "Era u dels [ sants] preferits. Hi havia qui tenia per costum posar-li un ramet de julivert baix d'on estava col·locat el sant". A més, en relació amb Alaquàs (l'Horta de València), ha comentat que "L'ofrena de flors la fan demà [ , 7 de setembre]". 

Agraesc la generositat de les persones que ens han comentat en relació amb el tema. 

Una frase: "Endavant la barca". 

Una forta abraçada i bon cap de setmana. 

**** 

Més comentaris del 6 de setembre del 2024: 

"— Hola, Lluís,  

Doncs sí. Quan era la festivitat del Patró o Patrona del poble, es feia una missa solemne i després es feia una processó per fora l'església, on s'oferia una ofrena de flors al Patró o Patrona del poble. Són records molt bonics que he viscut des de molt petita" (Rosa Mari Torres), "La meva mare, en aquest cas, era una persona molt religiosa. Per tant, feia ofrenes a patrons i sant/santes segons el que calia al moment. I, per cert, era una persona extraordinàriament culta" ( Glòria M. Sagués ), Bona nit, 

Lluís!  

La resposta és un NO. No ho he vist a casa ni sé que es fes a Granollers, on vaig néixer i he viscut. Tampoc em sona haver-ho sentit explicar dels pobles del voltant" ( Angelina 

Santacana Casals ), "Hola, Lluís, 

No ho recordo pas, però l'àvia materna tenien una urna amb la imatge de Sta. Elena (que feia més d'un metre d'alçada). I jo, de petita, preguntava 'Qui és aquesta senyora enfilada a la calaixera?'. 

Bé doncs, l'àvia l'hi posava ramets de flors de les que ella cuidava a la terrasseta", Rosa Garcia Clotet (Rosó), "Si, a Alcúdia, eren a la Mare de Déu de la Victoria. Anells, botonadors, cadenes d'or etc.. I també unes figuretes de plata que les oferien quan tenien un problema de salut. Eren braços, peus, caps, etc.. Segons on tenies es mal." (Carme Garcia Cerdá), ¡¡¡Sí!!!" (Lydia Quera). 

-------------------------------------------------------------- 

 

 

7 de setembre del 2024.

Bon dia, 

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre el paper dels marits, després del part, en la maternitat? 

Gràcies. 

És per a l'estudi sobre el matriarcalisme. Qualsevol aportació amb educació i amb salutació (per part de persones amb qui encara no tinga amistat mitjançant Facebook o que no m'hagen reportat en altres vegades) serà ben rebuda. La resta en seran excloses i blocarem els seus autors.  

Admetem pseudònims. En la web Malandia, trobareu bona part del treball. 

Una frase: "Fer acte de presència". 

Una forta abraçada. 

**** 

Paraules de Montserrat Cortadella Juan , hui, 7 de setembre del 2024, en relació amb marits (de dones nascudes abans de 1920) que participaven en la maternitat després del part: 

"— El meu pare (any 1923), participatiu al màxim. 

L'avi no era criaturer i, quan van arribar les bessones, es va desempellegar bastant. 

Sort de la besàvia meva, que va ajudar a la iaia (la seva filla) i mooolt. 

L'avi, amb al primer, que va ser un noi, en tenia més que suficient. 

Però la iaia volia una nena, i mira, varen sortir-ne dues". 

A més, Lourdes Boïgues ha comentat que "Els marits de les meues iaies deixaven en mans de les dones la criança. A partir dels dos anys, començaven a implicar-se, sobretot, si els fills eren varons". 

Afegirem unes paraules de Josep Moll Giner: 

"— Les meues àvies i ma mare pariren a casa de camp. Tot era familiar i al si de la família. Tothom era avesat a veure parts dels animals domèstics; i de les dones, clar. Els meus avis mamaren fins els quatre anys, caminaven, corrien i menjaven a taula,... però encara mamaven. Als pobles, no estava mal vist treure's la mamella i alletar al nadó". 

A banda, Pilar Ortiz De Paz ha plasmat que "Els marits, després del part,... doncs, poca cosa. Ells, a la feina; i, a la partera, la cuidaven la mare, la sogra i, fins i tot, les veïnes. 

Eren altres temps". 

Finalment, direm que, en el llibre "Estampas de Masarrochos", de Cipriano Ibáñez 

Chisvert i publicat en 1950, podem llegir (ací, traduït), que, en l'ambient rural del segle XIX i del primer quart del segle XX en Massarrojos (un poble de la ciutat de València), copsem que hi havia pares (per exemple, Manuel Alandes Granell, 1883-1940) que feien de mares als seus fills. Així, aquest home, qui era catòlic de creences arraïlades, recte, just i caritatiu (p. 319), se n'anava al treball i, "després de dotze o de catorze hores separat dels seus fills, mentres que la seua bona dona havia de fer el sopar, el cor del pare gaudia de prendre en els seus braços el més petit, a qui, amb la seua pròpia mà, li donava els darrers aliments i, en acabant, l’adormia cantant-li 

La meua xiqueta és l’ama, 

del corral i del carrer, 

de les fulles de la parra 

i la flor del taronger. 

Com (...) en llars tan pregonament cristianes, com la que formava amb la seua esposa i amb els fills. Els diners que guanyava amb el seu treball els lliurava íntegrament a la seua dona; ell només en portava en la seua cartera lo indispensable per a no fer el ridícul” (p. 321). 

Agraesc la generositat de les persones que han participat en el tema del dia. 

Una frase: "Arribar i moldre". 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada. 

**** 

Més comentaris del dia 7 de setembre del 2024: 

"— Sempre van parir a casa i no era permés q vingué cap metge. L'home era present quasi sempre al part. Tinguem present que, a la dona, no la podia tocar cap home que no fos el propi. Fins i tot, en els anys posteriors, no havien anat a cap ginecòleg i, per desgràcia, moltes morien d''un mal dolent' poc després d'haver parit moltes criatures. El meu pare, nascut el 1919, va ser el cinquè fill i l'únic que va viure. La seva mare va morir al cap de nou anys. La meva padrina, per part de mare, també va tindre més fills però també es morien. O elles o les criatures. 

El meu pare va ser-hi en el meu part. Érem de poble, però el meu home, al viure a ciutat, ja va poder néixer a una clínica. A casa, teníem el llit on vàrem néixer tant els meus germans com jo i, per descomptat, el meu pare. Un llit amb uns grans barrots per poder-se agafar molt fort. 

Era el que era. Van patir molt, tant les padrines com les mares. De vegades, no sabem el bé que vivim" ( Pepita Roig Armengol ), "Bona tarda, 

No sé si, per feina o per moda de l’època, tant la meva mare com totes les cosines, es dedicaven elles a la criança dels menuts. Els pares sortien quan eren més grans" ( M Teresa Valls Farre ), a qui comentàrem que "La maternitat té molt a veure amb el matriarcalisme". 

 

------------------------------------------------------------- 

 

8 de setembre del 2024.

Bon dia, 

Hui, 8 de setembre, dia de la festivitat de les marededéus trobades, tractarem sobre el tema. Així, ahir, Agustí Carbonell Mestre ens comentà que, "A Sitges, les persones acostumem a fer ofrenes a la Mare de Déu del Vinyet. 

La del Vinyet, la va trobar un moro que treballava per a una família rica. Posava la imatge dins un cabàs i, quan arribava a la casa, aquesta no estava dins. Per això, van decidir construir l'ermita al lloc on la van trobar". 

Adduirem que el 6 de setembre del 2023, ma mare, com podem llegir en la web Malandia (https://malandia.cat/.../una-llegenda-relacionada-amb-la...), em contà una llegenda que té a veure amb la Mare de Déu de l'Olivar, patrona del poble on nasqueren els seus pares, això és, d'Alaquàs (l'Horta de València). Bona part del text de l'entrada diu així: 

<<el relat que em narrà i que, a banda, és una mena de coordinació de la versió que ella sabia, de versos que recordava (i adients per al tema) i del resultat de fer-li, jo, algunes qüestions, amb intenció d’extraure’n, entre tots dos, més report, com també d’enllaçar parts comunes que s’havien dit al llarg de la conversa (telefònica), en fa sorgir un escrit que, del primer moment estant, tenia intenció d’adduir-lo a la recerca sobre el matriarcalisme i, igualment, a Internet, com un punt més de documentació. D’aquesta manera, compensàvem part de lo que ella em digué: que moltes persones, a hores d’ara, potser no coneguen la narració. 

Finalment, li comentí que hi ha un nexe entre les marededéus (fins i tot, en aquestes narracions), el paganisme i el matriarcalisme. 

I, ara sí, el relat sobre la trobada de la Mare de Déu de l’Olivar, en Alaquàs, posteriorment, patrona d’aquest poble valencià: 

"Diuen que, estant un llaurador llaurant un camp, el forcat tocà amb una cosa de ferro que féu soroll. I era una campana. I, en la campana, dins o al costat (això no ho sé certament), aparegué la Mare de Déu. 

També diuen que Alaquàs, com allò era una cosa molt xicoteta, per una orde del capellà o del bisbe de València, deien que la troballa havia d’estar en València: hi havia d’anar. I, si era veritat o mentira, no ho sé: però, a València, l’hagueren de dur. No obstant, després, de nit, se’n va de València… i torna a aparéixer en el poble (hi ha u dels gojos que canta això). 

Així m’ho han contat, i així t’ho conte”. 

Tocant aquesta llegenda, direm que és un llaurador (una figura simbòlica en nexe amb lo matriarcal) qui fa la troballa i no, com ara, un pastor. A banda, com diguí a ma mare, la campana enllaça amb la terra, hi està adjunta i ens pot recordar detalls de recepció, com en altres narracions semblants. 

Igualment, com ella em reportà, la Mare de Déu volia estar junt amb els del poble i, per això, entre altres coses, és de nit quan ella se’n va de la ciutat al poble (molt més en línia amb lo matriarcalista i més arrelat a la terra): quan la foscor (que té a veure amb lo femení i amb la dona) és més patent. 

Finalment, com podem captar, les darreres paraules del relat tenen a veure amb la tradició i amb el pas, de pares a fills, de lo que se sap, de vivències, de fets històrics, de narracions. I, a més, amb intenció que es transmeta a les generacions futures i, òbviament, com qui no pretén tergiversar els fets: “Així m’ho han contat, i així t’ho conte”. 

Aquestes paraules van pel camí que reflectia Josep Maria Mallarach (un amic molt interessat per l’ecologia, per la Mare Terra i per les cultures ancestrals i per les indígenes), en un tweet del 4 de setembre del 2023, en resposta a un escrit meu sobre el món rural: “Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, veïnats i pobles arrelats a la terra, amb una cultura oral i una memòria molt forta” i que l’endemà rematà amb aquestes paraules: “Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t’endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t’adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat”>>.

A banda, en paraules de ma mare, qui ho havia oït de la "Cadena Ser", una emissora en castellà, en el País Valencià, hi ha més de quaranta poblacions que celebren aquesta festivitat. 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada. 

 

----------------------------------------------------------------- 

 

9 de setembre del 2024.

 

Hui, entre d'altres coses, he accedit al treball "Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes" (https://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/192786), de la investigadora Oreto Doménech Masià . 

La meua resposta: "Moltes". 

A més, es tracta d'una obra petita, la qual es pot trobar en Internet, publicada per la Universitat de Barcelona. 

Ara bé: més enllà de lo acadèmic, direm que l'autora ha tingut la valentia de recopilar (i, després, de plasmar) rondalles que li han contat persones del dia rere dia i que n'ha acollit en què intervenen fets tan quotidians com els pets.  

Finalment, afegirem que en posa en nexe amb el cul i amb vocabulari usual. Així, en u dels relats, unes monges veuen els testicles del pintor de l'església i, en acabant, ho comenten a la mare superiora. Al capdavall, quan les monges canten al treballador, ell els respon: 

"— Germanetes, germanetes, no tingau tantes punyetes, que, per a dir-me que se'm veuen els collons, no ens calen cançonetes".

 

Agraesc l'actitud en pro de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, àdhuc, en relats que han passat de generació en generació i que, més d'una vegada, són menyspreats per més d'un partit polític o bé en la instrucció pública. 

Una dita: "Tenir-los ben posats". 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada. 

 

DIPOSIT.UB.EDU 

Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona: Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?». El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes 

---------------------------------- 

 

Paraules de Montserrat Cortadella Juan , hui, 13 de setembre del 2024, en relació amb grups d'hòmens i dones creats per iniciativa de dones: 

"— Bon dia, Lluís. 

Pel que jo interpreto, crec que no, ara mateix. 

Potser, com que, a casa, l'única noia era jo (tot eren nois), la iaia va trobar normal que nois i noies estiguessin (juguessin) junts. El seu refrany era 'Sembleu cul i merda'". 

Afegirem que tot ve perquè un exemple de la dona com a impulsora i com a organitzadora, la trobem en un escrit que Joan Llàcer m’envià per correu electrònic el 21 de novembre del 2020, i que diu així: "Fa molts anys, anava escoltant la ràdio en el cotxe (…) i Joan Lerma [, aleshores, president de la Generalitat Valenciana,] va comentar (…) que la societat valenciana era matriarcal. 

La veritat és que mai havia reflexionat sobre el tema. De sobte, apareix Lluís Barberà, interessat pel tema i em fa recordar fins al punt geogràfic en què vaig escoltar el comentari. 

Fa uns dies, les companyes de Facultat (fa més de cinquanta anys que finalitzàrem els estudis) em van convidar a pertànyer al seu grup de WhatsApp i, poc a poc, anem incorporant-nos els companys. No és este un cas de matriarcat?”. La meua resposta, el mateix dia, fou: “En moltes cançons eròtiques, està reflectit que la dona actua amb molta iniciativa, que és qui comanda i que, a més, dona moltes facilitats a l’home, però sense tractar-lo com un drap (ni tampoc ell a ella). 

Per això, el cas que contes, n’és u més”. 

I, un poc després, li enviava uns documents i, a més, li comentava que “n’hi ha molts casos en què la dona actua amb molta espenta, lo que han fet les dones de què parles”. 

A banda, M Teresa Valls Farre ens ha posat "La meva mare no m’ho va comentar mai" i Anna Babra ens ha escrit aquestes paraules: "Jo no tinc informació sobre això. L'àvia paterna era per mi l'essència per organitzar festes". 

Quant a ma mare (nascuda en 1943), ens ha adduït que "Potser, se n'hauran tingut" d'exemples com el que indica Joan Llácer ( Juan Llacer Rocher ) i, a més, que "Això no és massa estrany, perquè sempre n'hi ha un temps d'enyorança, o de dir '¿Què serà d'este o d'aquell, que fa molt de temps que no l'he vist?'". Igualment, hem coincidit en què, moltes vegades, 1) la iniciativa partia d'unes quantes dones i també participaven els hòmens o, com ara, 2) són les dones qui fan de pal de paller (per exemple, en festes de sants, com la de Sant Antoni; o la de les alfàbegues, en Bétera), en què, la celebració, majoritàriament, reflecteix el matriarcalisme. 

Finalment, Quima Estrada Duran ens ha comentat "Doncs no ho recordo. El món de dones i el d'homes era molt separat. Tot i que hi havia la colla de les parelles, les meves dues àvies paternes eren germanes i molt amigues i, amb els seus marits, van fer una colla molt unida, de lleialtat i amistat absoluta". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Un refrany, que deia Consuelo, l'àvia paterna de ma mare, nascuda en els anys setanta del segle XIX: "Paréixer el gram i la canyota". 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada i bon cap de setmana 

El rei que declara innocent una rabosa

Hui hem llegit part d'una rondalla valenciana en què es reflecteix l'arquetip del rei. Així, una rabosa (guineu), en bona part del relat, és qui, amb astúcia, proposa i que, al capdavall, diu què haurà de fer un llop. I ell ho accepta.

Passa que el llop (qui, molt avançat el relat, captem que és mentider, ambiciós, arribista i amb esperit de revenja) volia desfer-se de la dona i conta una mentira molt grossa al rei (qui era de bon cor, prudent i molt obert). Llavors, el monarca escolta ambdues parts i, qui el relatà, plasma una rabosa que convenç el noble.

Igualment, com que el senyor no troba motius per a castigar-la, la declara innocent. I, més encara: ella, per mitjà de la pell del llop (la qual sí que acull el monarca), "salva" l'home..., com en moltes rondalles anteriors a 1932.

Finalment, abans de llegir la decisió del rei, he considerat que jo declararia innocent la guineu. 

Paraules a favor de la pagesia

Paraules de Montserrat Cortadella, hui, 11 de setembre del 2024, en relació amb el tema del dia, sobre pageses vitivinícoles:

"— M'agrada molt i molt, però sempre anem a parar al mateix lloc. Amb ajut, aquest cop, de les lletres; lletres tant ben escrites, tan adients amb el tema, tant endinsat amb la dona, que m'ha posat la pell de gallina.

No esperem: ajudem al pagès. Sense ells/es, estem perduts. No cal tenir a la família gent de camp (com he tingut jo) per saber el que és aquest treball. Són ells qui s'ajupen cada dia també emparrant-se als arbres. I donar-nos el bo i millor del que dóna la terra.

Una abraçada i avant sempre. 

              VISCA LA GENT DEL CAMP.

I, a tu, Lluís, per obrir els ulls a qui els pugui tindre tancats.

             VISCA CATALUNYA".

Gràcies pel comentari i per les teues paraules.

L'estudi sobre el matriarcalisme no pretén obrir els ulls de ningú, però sí que podem dir que, a més d'u, li ha permés captar trets i realitats que abans li eren desconegudes.

Avant les atxes a tots.

Una forta abraçada,

Lluís

11 de setembre del 2024

Diada de Catalunya 

La mort, un tema no tabú en la cultura matriarcalista catalana

Bona nit, 

Paraules de Pilar Ortiz De Paz, hui, 30 d'agost del 2024, en relació amb la mort i amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

"— No sols ens parlaven, també ens la feien viure. Quan es moria algú al poble, anàvem a donar el condol a la família i, per tant, entràvem a l'habitació on era el mort.

I una altra cosa: els diumenges, el nostre passeig pel matí era anar al cementiri a visitar els parents morts. Com pots veure, la mort era present en tots moments".

Sobre aquest comentari, ma mare m'ha dit que "Ací, en el poble (Aldaia o Alaquàs), sí que he conegut jo morir-se el fill (o la mare o el pare): uns quants mesos anaven diumenge al cementeri".

A més, Rosa Rovira ha afegit que "Més que parlar-ne, a pagès, la vivíem com una cosa ben natural" i Angels Salvador ens ha posat que "La mare ho explicava, perquè, abans, els difunts es morien a casa i, com els padrins no els portaven a cap residència, sinó que els cuidaven, nosaltres convivíem amb les malalties i t'ho deien. I tot ho trobaven normal".

Afegirem que Àngel Blanch Picanyol ha escrit aquestes paraules:
"— Bé. Més que parlar sobre la mort, tant l'àvia com ma mare, veies que, quan algú es moria, no els feia res anar a veure el mort. Fins i tot, recordo que, a vegades, si el mort era a casa (sempre parlem de Moià, no pas de Barcelona), però no sabien on era, preguntaven si es podia veure el mort i, llavors, comentaven la jugada, sobre si estava maca/o, poc natural,... I, més d'una vegada, havien anat a ajudar a vestir el mort".

Quant a ma mare (1943), a vegades, m'ha dit que la seua àvia paterna (dels anys setanta del segle XIX), algunes vegades deia "Àngels i serafins tinc en el cel" i que això li ha fet pensar que se li haurien mort alguns fills, tres, de petits. Igualment, en maig del 2023, em comentà que "Els hòmens, per a això [el tema de la mort i recordar els qui han faltat], han sigut més llunyans. Les dones han sigut més sensibles". Jo ho relacione amb el tema de la maternitat (els mesos dins de la mare) i amb el de l'educació de la mare al fill: el vincle sol ser més fort.

Ma àvia paterna morí un poc abans de ser-ho i, per això, en ma casa, encara que no es tractava sobre el tema, sí que el teníem present. De fet, jo sempre la trobí a faltar i, per això, un poc abans de morir ma àvia materna (amb noranta anys), entrí a la cambra on ella era i la besí.

Igualment, Fina Pujolras ens ha comentat "Sí que se'n parlava. Com que la religió tenia molt poder en aquells temps, se'ns deia sempre que no havíem de viure mai en pecat, que la mort ens podia sorprendre i, si no estàvem en gràcia de Déu, no podríem anar al cel.

Amb el rosari, sempre resàvem 'Un parenostre a Sant Josep, que ens doni una bona mort'. Per bona mort s'entenia haver rebut els Sants Sagraments.

A la mainada, se'ls parlava de la mort amb naturalitat. Les converses sobre això es tenien, principalment, amb les àvies".

Adduirem que Lourdes Hernandis ha escrit que "Així era. Jo recordé també anar a veure'ls. Estàvem damunt la taula, rodejats de flors. No els posaven en la caixeta fins que no els feien el soterrar" i que Emili Rodríguez Bernabéu ha posat "És veritat, no era tabú" i, quant a Teresa Fontova, "Totalment d'acord. Els padrins es van morir a casa i sense cap problema: entràvem on estava el taüt. Jo crec que ens ajudava a entendre més la mort i a poder fer el dol més normal. Cap trauma".

A més a més, Nuri Coromina Ferrer ens ha respost "No directament, però totes dues havien perduts fills i se'ls notava certa tristesa.

A més, amb el costum d'anar fosques de color: grisos o negres, ho semblaven més, tot i que era petita, jo".

Més comentaris: "Jo recordo, de ben jovenet, anar a veure la persona morta. No en tots els casos, però sí força sovint. Mentrestant, sobretot les dones, estaven passant el rosari. País i Memòria!!!!" (Ricard Jové Hortoneda),"La padrina, nascuda al 1892 i morta al 1974, deia que no tenia por a la mort.

Havien viscut guerres, morts de fills i considerava que, a partir dels seixanta anys, tot era regalat. En aquells anys, a Juneda, encara van vindre les ploraneres i jo vaig tindre que brodar un joc de llit perquè la mortalla fos nova" (Pepita Roig Armengol).

Finalment, exposem les paraules d' Enriqueta Sales Ferre , del 23 d'agost del 2024:
"— Recordo anar a escola, a les monges Carmelites d'Ulldecona i sentir a mort: a tal carrer, tal xiquet; anar a veure'ls a casa. Estaven damunt el llit, tots arreglats, nets amb el vestit més nou o amb el de la Comunió o amb el del bateig. I la gent anava a fer companyia els pares i els familiars.

Els xiquets no teníem el tabú d'ara a la mort. Ho teníem normalitzat".

Unes frases de ma mare, hui, en nexe amb la Setmana Santa i amb la mort: "Hi havia qui deia 'A menys fe, més crits i plors exagerats'".

Agraesc la generositat de les persones que han respost al tema del dia.

Alaquàs (l'Horta de València).

 

Un model d'organització matriarcalista en Peníscola en el segle XIX

Bon dia, 

Tot seguit, exposem unes paraules d’una entrada que hem trobat hui, titulada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), dins del “Blog personal de David Gómez de Mora”, plasmades el 20 de juliol del 2018:

<<En aquella casa, imperava moltes vegades, un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, ja que Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven una autoritat igual o, inclús, més gran, que la del seu home a l’hora [ de] prendre decisions dins de la seua llar>>. 

El "porcojonismo" és propi de cultures patriarcals, com ara, de la castellana

Bon dia,

Hui hem cercat "porcojonismo" en Internet i el seu suposat equivalent (si més no, lingüístic, que no cultural), per veure fins a quin punt reflecteixen lo patriarcal en ambdues cosmovisions: en la vinculada amb el castellà i, en acabant, en la llengua catalana.

Heus ací els resultats:

1) Hi ha un fum de pàgines en castellà amb "porcojonismo",

2) la presència del seu suposat equivalent cultural és puntual en Internet hui, 13 d'agost del 2024, fins i tot, en entrades pròximes al 2000 o bé al 2010: només sis.

3) A més, aquests préstecs lingüístics els trobem, sovint, entre cometes i, així, es reflecteix que no és propi del matriarcalisme català.

Tot seguit, un exemple real i en relació amb el País Valencià. En la tardor del 2015, se celebrarien eleccions generals espanyoles i, en la coalició Compromís (formada per tres partits valencians), es forçà els afiliats de cada una de les tres branques a acceptar la decisió dels representants en cap: el resultat final seria per estaments.

Afegirem que, com que els manaires sabien que la votació eixiria dos a u (encara que, en la formació majoritària, fossen contraris al pacte), tots haurien de passar per l'adreçador i, així, venceria la que volien aquests polítics.

Aquest fet és un exemple d'adhesió a lo patriarcal, al "porcojonimo" castellà, quasi inexistent en rondalles tradicionals en llengua catalana.

Avant les atxes.

Una dita: "Prometre la paraula".

Una forta abraçada.

Polítics responsables i més callats que una puta

Ahir, 11 d'agost del 2024, escriguí a un amic:

"— Moltíssimes vegades,

En la primavera del 2016, demaní a un cardiòleg d'un hospital valencià si, durant el temps que feia que no hi havia govern espanyol, havien augmentat els problemes de cor (en el poble, els morts se centraven en persones de quaranta-tres a cinquanta-cinc anys, segons em digué un capellà).

La resposta del metge: 'Sí'".

Llavors, em comentà l'amic:

"— Seria bo fer un estudi sobre aquesta incidència...: morts prematures relacionades amb accions politiques...".

El bon dormir té a veure amb el matriarcalisme

Tot seguit, escrivim unes paraules d'anit:

<<Hui, entre d'altres coses, he fet una qüestió que em vingué al pensament fa pocs dies: de matí, mentres unes quantes persones parlaven, captí que, totes les que tenien problemes per a dormir, eren castellanoparlants. Un catalanoparlant d'uns setanta-cinc anys no tragué el tema.

I, com en altres ocasions, copses que les persones que són generoses, que no parlen de lo mateix, que no sempre es dediquen a la mateixa activitat, que estan en contacte amb la natura, que trauen temes que empiulen amb el matriarcalisme (com també dels que es podrien considerar femenins), que tenen bona sensibilitat i que, per exemple, escriuen sobre coses (o sobre moments) positius del dia, etc., en acabant, dormen millor i prou bé.

Afegirem que, potser ja en octubre del 2013, parlí amb Pere Riutort (un històric mestre). Durant la conversa, em digué (i ho recorde):

"— Hi ha molta tristesa" (sic).

I li responguí que cada u, si volia eixir-ne, s'havia d'implicar, no esperar que les coses canviassen sense ells fer res.

A banda, m'afegí:

"— ¿Dorms bé?

— Sí, Pere" (sic).

Per això, prefereixes una persona que estiga interessada pels altres (de totes les edats), per lo matriarcalista, per la maternitat, per la foscor, per la llengua vernacla, per lo terrenal, per la Mare Terra i pel sentiment de pertinença a la terra. I, per descomptat, en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i de poemes (o bé de cançons tradicionals) del segle XIX>>.

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre'ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d'una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d'una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d'una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l'inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l'època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol 'I com t'estimava, mare'.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús".

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i "per totes les coses"), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l'imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al "buenrollismo" de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (...)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat"

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).