Dones que generen vida, que socialitzen i balls que revifen

 

Una altra composició que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu, i en què captem trets de música matriarcal, és “Les fulles seques” (pp. 53-54), en què passem de la tardor a la primavera. Així,

“Les fulles seques fan sardana

d’ací d’allà saltironant,

i dintre el bosc la tramuntana

sembla la cobla al lluny sonant.

 

I quin seguit de fulles roges

que enjogassades porta el vent (...).

I quan el sol se’n va a la posta,

l’arbre que enyora el seu fullam,

poc a poquet son ombra acosta

als balladors damunt del camp”.

 

Com podem veure, els versos enllacen amb una de les dues estacions femenines i més vinculades amb lo matriarcal. De fet, les fulles tenen vida, dansen, ballen, desenvolupen la seua creativitat (el joc i el viatge acompanyades pel vent). I, més encara: apareix un detall vernacle en relació amb els catalanoparlants, en aquest cas, l’ombra. Una ombra que arrima, que acull els balladors i que, sota el seu “territori” (simbolitzat per l'arbre i per la seua presència obaga i tot), podríem dir que els seus fills, creatius, no sols toquen els peus en terra (damunt del camp, de la mare), sinó que ho celebren.

Més avant, un altre viatge (i sempre en connexió amb lo tel·lúric) farà que la sardana revife, en la terra catalana, mitjançant una renaixença:

“Les fulles seques fan sardana;

mes, quan l’albada surt després,

se les endú la tramuntana

espais enlaire per mai més.

 

I l’arbre sec ja toma a viure

fulles i flors arreu badant,

i cada brot, quins cants de riure,

fent nius les aus i els becs juntant!”.

 

Per consegüent, aquest arbre català conserva l’esperança i, per això mateix, reeixirà: l’esclat joiós de la natura, en aplegar la primavera, i dels ocells que provenen d’altres indrets.

Però no sols això: el resultat de la pervivència de la sardana i de la confiança empelta també amb fruita menjívola i del terreny en el mes de maig, l'època de l'any que, tradicionalment, més representa l’amor per la dona i, igualment, la mare. Per això,

“Després la fruita, que encisera,

pengim-penjam al sol que és foc,

el préssec ros i la cirera,

la pruna clàudia i l’albercoc!

 

Oidà! Quin goig! Fem les rodones,

sardanejant de dia i nit,

les mans unint homes i dones,

els ulls clavats en l’infinit!”.

 

Altra vegada, copsem el paper socialitzador de la sardana: mans que enllacen hòmens i dones.

En la sardana que ve a continuació, “Somni” (pp. 55-56), amb lletra de Manuel Pont Bosch (1929-2010) i musicada per Manuel Saderra i Puigferrer (1908-2000), es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona done vida en la foscor:

“Quan la foscor davalla

pel pendís del ponent,

tot l’estany és un càlid

cigne d’argent”,

 

un color que empiula amb lo femení i prou present en poemes matriarcalistes.

A banda, en l’obagor, els estels resten adormits a poc a poc i, igualment,

“Les fades van fent, tot dansant, claror!

Sota els desmais s’han dat la mà en sardaneig.

Fades i estany, cantant l’amor.

La nit és com un gran cor.

Quin màgic encís hi ha pertot quin dolç encant!”.

 Aquests versos reflecteixen una cosmovisió matriarcal: no sols el paper de les fades (que són les generadores de vida), sinó perquè s’apleguen al voltant d’un arbre (un detall relacionat amb la figura de la mare, amb les arrels i, per descomptat, amb el comunalisme, arraïlat en aquests Pobles).

No debades, hi ha un empelt entre les fades (mitologia), l’aigua (l’estany), la foscor (la nit) i la música (en lloc, com ara, de lo tècnic).

Això explica que

“L’estany somriu. Resta tot,

dins la nit, somniant!

I les ombres van lentament

vestint l’estany”,

 

és a dir, la part de la mare que connecta amb la terra, un altre element típicament femení.

Finalment, entre d’altres coses, posa

“Quin delit, quin frisament,

fades blanques com l’argent!”.