L'educació matriarcal de padrines que deixen empremta a néts, dones sàvies i realistes

 

Un altre escrit en què apareix el tema de l’àvia en la família, el de la transmissió de la cultura tradicional i, de pas, l’educació matriarcal, és “La padrina, la meva millor mestra” (https://www.magdagregoriborrell.com/la-padrina-la-meva-millor-mestra), de Magda Gregori Borrell i que figura en la seua web “Magda Gregori Borrell. Periodista i Politòloga”. Entre d’altres coses, l’autora, nascuda en 1993, diu “Sempre ha estat una dona discreta. Sempre ha obrat en silenci i sense esperar cap reconeixement. És una lluitadora anònima. És una treballadora incansable i persistent. Ha esdevingut el paller de la família. I ho ha fet amb entrega i estima. Va estudiar Magisteri per dedicar-se als altres, per transformar la societat a través dels aprenentatges compartits. Ella és la padrina Maria Cinta, la meva millor mestra.

(...) la curiositat cal cultivar-la i, per això, quan era petita, sempre em deia: ‘Siguis xafardera’. En el sentit positiu del terme. El que t’estimula a preguntar-te, sempre, el perquè de les coses. (...) El que t’ajuda a viure observant l’entorn i analitzant els detalls que ens envolten. Perquè és així com ha intentat explicar-me el sentit de la vida”.

Més avant, addueix que “Ella em va explicar els primers contes. Aquells que llegíem al costat de la llar de foc i aquells que s’inventava, però que sempre eren els preferits de totes les nétes. Ella em va recomanar les primeres novel·les (...). La padrina és qui em va corregir les primeres redaccions escolars. Em va ensenyar a unir paraules per construir noves realitats. I després, quan ja havia fet totes les esmenes que m’havia suggerit, li llegia en veu alta. Ens agradava, ens feia felices. Era la manera de parlar-nos, d’entendre’ns.

Després (...) ens retrobem cada cap de setmana. I ens expliquem cabòries i preocupacions. Intercanviem percepcions i ens aconsellem. Perquè la distància generacional, malgrat tot, ens uneix. Ens aporta una mirada serena del món. (...) Una dona que, malgrat les dificultats, ha fet camí”.

En canvi, en l’entrada “’La pinya de blat d’indi’. Una història natural d’en Joan Pons Pons” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), publicada per l’escriptor Joan Pons (nascut en 1960) en “Menorca al dia”, captem unes referències més bé centrades en la saviesa de la padrina (en lloc d’un caràcter de militància de qui redacta), tret molt en línia amb el matriarcalisme: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir, ni escriure, ni tampoc parlar en castellà, però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig i vaig sortir al sol on m’esperava l’aventura”. L'estil que plasma Joan Pons i les paraules de la seua padrina connecten amb una cultura tradicional no polaritzada i, igualment, a manera de proposta, com aquella que em féu Pere Riutort (mallorquí de naixement) en 1993 en una classe de Magisteri: “Tu podries escriure contes”.

Per consegüent, ni l'àvia de l'escriptor, ni el mestre imposaren, ni obligaven: proposaven. Com em comentà un psicòleg, uns dies després que ens mudàssem per passar a viure amb una casa pròpia i pagada només per mi (per decisió meua i joiosa) en el 2014, "Et podran suggerir, però no obligar". Amb el suggeriment (matriarcalista), afavorim la creació de ponts i una educació creativa; amb l'exigència (patriarcal), no;... i, de rebot, desenvolupem l'arquetip del rei, molt unit a una maternitat benvolent i que beneeix la terra on es viu.

Finalment, direm que, el 19 de gener del 2025 enviàrem un correu electrònic en relació amb aquests dos articles i que Montserrat Cortadella, una dona de més de setanta-cinc anys i que ha rebut una educació matriarcal, ens respongué amb aquests mots: "M'agradaria deixar una empremta, record,... Digueu-li com vulgueu; però amb afecte, com m'ha passat, que, recordant, salten les llàgrimes d'agraïment, de nostàlgia. I que recordin toot el bo i el dolent (crits, càstigs) que varen haver-hi. Si no, la gent que tinc ara no serien GRANS PERSONES I BONS PROFESSIONALS com són.

Bona nit, gent maca".