Una altra lletra de sardana que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Girona aimada” (pp. 44-45), amb versos de Joan Serracant i Manau (1897-1973) junt amb Lluís Papell i Comas (1891-1980), tots dos, jornalistes, i amb música de Vicent Bou (1885-1962), compositor de sardanes i escriptor. Apareix una dona qui, potser, en la seua tardor biològica, comenta com se sentia en la terra de què, a hores d’ara, no se n’aniria i que, per tant, evoca:
“Girona estimada,
Girona immortal
ets aureolada
d’amor triomfal.
(...) En sentir el compàs de la
sardana,
content venia el meu fadrí,
el més trempat de la plana,
que feia parella amb mi.
Bella sardana! Tot dansant,
sentia al cor un goig diví,
les nostres mans entrellaçant
(...).
Girona aimada,
et tinc dintre el cor (...).
Vaig marxar de la ciutat volguda
tenint el cor ple d’il·lusions”.
Aquests darrers versos, com uns
altres que exposa al llarg de l’escrit, podrien empiular amb el fet que els
impulsos no sempre juguen a favor i que, de bon principi, hom se sentirà millor
en la terra, que no fruit de la rauxa, i, per consegüent, el missatge és que
convé tocar els peus en terra.
En qualsevol cas, el fet de
recordar Girona (la ciutat amb què ella se sent connectada) es manifesta i és
viu.
En canvi, en la cançó que ve a
continuació, “La puntaire” (p. 46), amb lletra de Josep Ma.
Bello i musicada per Lluís Badosa i Compte (1884-1968), el realisme i el gran
sentiment per Catalunya fan que es plasme la socialització:
“És la terra més galana que en el
món hi ha
Catalunya de la plana fins a
l’Empordà.
Un paradís em semblen ses conreus
des de l’Ebre als Pirineus”.
A més, copsem un Déu en línia amb
el matriarcalisme: com ara, planer, com aquell Sant Pere que parla al marit
d’una dona molt ambiciosa o com aquell Nostre Senyor que, com diu un refrany
molt popular pel País Valencià, es riu dels pecats del piu. Així, exposa que
“Un dia els àngels del cel es van
voler alegrar
i fent rotllo una sardana varen
puntejar,
i en veure’ls va dir nostre
Senyor
‘Eixa és la dansa de bell
amor’".
En eixe sentit, es reflecteix un
personatge religiós i naturalista que, per mitjà d’un present, enllaça amb la
terra on viuen els dansaires i els catalans:
“I buscant una terra noble on
poder-la fer ballar
en el cor del nostre poble per
sempre la va deixar.
I el ressò d’aquesta sardana li
farà saber a tothom
que la terra catalana és la
millor que hi ha al món”.
Ara bé, com que, a més
d’il·lusions, cal estar amb els altres i viure amb esperit comunitari, els
versos afigen
“Au doncs fills de Catalunya,
doneu-vos les mans;
i ben units com a germans,
tant en temps de pau com de
guerra,
des del mar fins a la serra
enlairem els nostres cants”.
Altra vegada apareix el tema de
la germanor i el de l’esperit comunitari, en tot moment, i en nexe amb
Catalunya.
Finalment, la lletra diu uns
versos que més bé tenen un component patriòtic que també figura en part de la
poesia (possiblement, minoritària) del primer terç del segle XX i, això sí, més
present en escriptors de fama i que solen eixir en llibres de text o de
literatura:
“I si algú com l’estranger
francès va voler ahir
les nostres llars envair,
el rebrem ardits amb so de guerra
i sabrà que aquesta terra
defensem fins a morir”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada