Dones que accepten el festeig, que socialitzen i que salven l'home

Una altra sardana amb una lletra que podríem relacionar amb el mes de maig (encara que no ho pose) i, a més, amb l’acte de cercar parella, sobretot, fadrina, és “Bona festa”, amb lletra de Lluís Garriga i amb música de Josep Vicens “Xaxu”, la qual figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars” (pp. 35-36). Així, podem llegir

“Pagesetes i fadrins (...)

van fressant tot el camí (...).

Tot és bell, tot és gai

tot és dolç, és encís.

 

(...) Dolça pageseta (...).

Celebrant tan bona festa,

la dansa, em fa delit

d’afany i de conquesta

de la teva figurina

dels camps i dels sembrats regina ...

 

Tu duus tot l’encanteri,

(...) trenant la nostra dansa

que ens fa sentir forts i més grans

i orgull dels catalans

que l’anem dansant, donant-nos les mans...”.

 

En aquests versos, la dona (ací, una joveneta) apareix com la mestressa, qui porta els camps i les collites, és comparada amb una mena de fada que encisa els hòmens i, a banda, la fadrina és qui “enllaça” (l’acte de trenar) amb qui ballarà la sardana i, de pas, amb qui socialitzarà, puix que ella porta la iniciativa i, ambdues parts i més persones, s’enfortiran i connectaran amb el sentiment de pertinença a la terra.

Ara bé, en un altre poema de l’obra de Núria Feliu, veiem uns versos que sí que enllacen amb la primavera i amb el típic ramell de flors (o altres detalls) que donaven els fadrins a les xicotes: “Bell Penedès” (pp. 41-42), amb lletra de Leandre Roure i Garriga (1887-1969) i musicat pel compositor Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970):

“Matins del Penedès.

El sol bonic de Maig

esclata rialler

rebent d’ell el primer bes.

Camins tots ombrejats.

Refilen els ocells...!

Campanes repicant l’alegria del vol.

Oïu, fadrins, la crida

de l’esclat d’amor!”.

 

 

Tot seguit, posa

“Fadrina, caputxeta blanca,

de flors, ell, et fa un ramell.

Fadrí de roja barretina,

de bon matí l’amor va amb ell.

Violetes per tot es troben.

És prova del gran amor,

-humil, diví-

que sent el seu aimador”.

 

És a dir, encara que el jove cerca la dona, no pretén conquistar-la, com ho reflecteix com és l’amor que ell li té (un tret matriarcalista).

Al capdavall,

“Entre l’ombreta del camí,

allà propet del riu,

allà on l’oreig fa olor de pi,

li diu així el fadrí:

Donzelleta, recordada sempre seràs

i el meu cor dintre el teu portaràs”.

 

Finalment, els darrers versos coincideixen amb la visió matriarcal de la sexualitat, entre d’altres coses, perquè la dona és qui salva l’home i, a més, qui genera vida com si fos la mare que pareix:
“Matins d’amor del Penedès

que dolçament porteu,

el gai perfum del primer bes,

que al nostre cor poseu.

Esclateu amb vostra llum que fa florir

la poncella d’amor que no té fi.

 

NOTA.- Publicat al CADI 275 (1961)”.