Una altra entrada en què es
tracta sobre la dona (però junt amb el marit) en la família catalanoparlant i,
a més, partint de mitjan segle XIX, és “Històries dels meus cinquens avis”
(https://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), del cronista David Gómez de Mora i plasmada en “Blog
personal de David Gómez de Mora”, a què accedírem el 28 d’agost del
2024 i que fou publicada el 28 de juliol del 2018. Així, amb lleugers retocs,
posa “Peníscola, estiu de l’any 1843. En una casa (...), vivia la senyora
Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer
marit, Agustín Bayarri i Martorell (...). Agustín era un pagès ben posicionat,
que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres.
Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc
caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs
l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se
el pa de cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més
de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills”.
Per
tant, parlem de Peníscola, una vila valenciana de la comarca del Baix Maestrat
i a pocs quilòmetres de Catalunya, on la dona, no sols administrava els diners,
sinó que, igualment, s’encarregava de l’educació dels fills.
En
acabant, el cronista, sense embuts, vincula l’estil de vida dels seus
avantpassats amb el matriarcalista, detall que enllaça amb altres escrits de
diferents fonts d’Internet (bé en blogs o en webs personals, bé en articles de
butlletins, bé en revistes...):“En aquella casa, imperava moltes vegades un
model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com
quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar al notari,
acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a
incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven una autoritat
igual o, inclòs, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions
dins de la seua llar”.
En
aquest sentit, ma mare, a vegades, m’ha comentat que, el fet que la seua àvia
Consuelo (la paterna, nascuda en 1878) fes alguns dinerets com a resultat dels
fesols que venia en la ciutat de València, li atorgava més llibertat en la seua
vida, encara que fos una dona molt servicial i disposada a fer costat a qui
ella consideràs que necessitava ajuda.
Afegirem
que David Gómez de Mora addueix que “El pare de Gabriel es deia Pedro, era
mariner i l’únic dels seus germans que, a banda, treballava la terra,
probablement, perquè va ser l’agraciat en heretar el patrimoni rústic, i que es
realitzava mitjançant un costum ancestral que recordava moltíssim a la figura
jurídica de l’hereuatge. Pedro i la seua família tenien una flotilla, que els
reportava bastants ingressos, motiu pel qual eren dels pescadors més acomodats
que hi havia aleshores en la localitat. Però Pedro va fer una cosa poc
habitual: va casar amb una dona que vivia fora de la roca, es deia Josefa
María, de cognom Ripollés, i era natural de Cinctorres. Què havia portat, a
aquell home, casar-se amb una senyora d’un lloc tan allunyat? Allò era un fet
molt impropi d’una societat tan localista com la que existia en la Peníscola de
mitjan del segle XIX...
David
Gómez de Mora”.
Quant
al detall de casar-se amb una dona que visqués lluny de la localitat (ací, de
Cinctorres, de la comarca valenciana dels Ports) és cert que no era comú en
aquella època com tampoc no ho era anar més enllà d’uns cinquanta quilòmetres
(o un poc més) d’on se solia residir, llevat que, com ara, ho fessen els jóvens
amb motiu del servici militar.
Finalment,
cal dir que aquesta tendència al localisme connecta amb el matriarcalisme i, de
pas, amb el sentiment de pertinença a la terra, però no ho fa amb l’elitisme
(una de les línies que més facilita el desarrelament, puix que sol
desconsiderar molt lo que té a veure amb la cultura rural i, sovint, es decanta
pel cosmopolitisme).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada