El sentiment de pertinença a la terra en Emilia Papasseit.
En relació amb aquest tema, el 6
de desembre del 2024 rebérem, primerament, un missatge d’Encarna Parreño López,
en nexe amb una qüestió que havíem fet sobre com responien a les queixes dels
xiquets dones d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920. Immediatament,
passa al del sentiment esmentat. “Eren persones amb autoritat, però no autoritàries, car et
raonaven els fets i no toleraven la mentida i, menys, que fessis el viu.
Eren de Múrcia, però els iaios
vingueren a Catalunya en un moment en què els catalans eren admirats. Encara no
havien patit els quaranta anys de nazisme i els catalans integraven. I, a casa,
els valors i la mentalitat eren molt catalans, malgrat parlar castellà.
Us faig arribar un escrit que
vaig fer d’una catalana, la Sra. Papaseit, que he estimat molt. A la seva mort,
els fills em demanaren que digués unes paraules a l’església i vaig fer el text
que, tot seguit, us envio”.
Aquest correu electrònic,
redactat el mateix dia i titulat “Escrit Emília Papaseit”, diu així:
“Bon vespre,
Us adjunto el text que us
comentava.
Ella sempre me’n parlà de la seva
padrineta i de l’oncle. Eren de pagès i ella estimava molt la terra, tot i que
es féu perruquera i, en la seva professió, era insuperable. Sabia l’ofici de
cap a cap, car també sabia fer perruques.
Catalans seriosos, treballadors,
responsables, sincers, patriotes, elegants, senyors...
No sé si us cal alguna cosa més!
La Sra. Papaseit va morir el
2019.
Una abraçada!”.
A continuació, exposem, amb
lleugers retocs, bona part de l’escrit, molt sucós, de què ens parlava:
“IN MEMORIAM
EMÍLIA PAPASEIT I ROIG
Ha marxat una part de Catalunya!
D’aquella Catalunya que va haver de fer front a una guerra genocida i, després,
a una ‘pau’ ignominiosa que maldava per a fer desaparèixer de la faç de la
terra tot rastre de catalanitat.
Ens ha deixat N’Emília Papaseit i
Roig! Ella n’era filla d’aquella època. Així, doncs, d’infant, tenia poc més de
10 anys, ja hagué de plantar cara, primer, a les bombes enemigues (...) i,
després, a una postguerra que el general Franco allargà (...). (...)
Emília Papaseit sempre fou al peu del canó. Com diem a casa nostra: ‘Els plats s’assemblen a les olles’. L’exemple
l’havia vist a la seva llar, de la mà de la seva estimada padrineta i del seu
admirat ‘onclo’: catalans ferrenys, lluitadors, exemplars, treballadors, gent
d’ofici, orgullosos, que s’estimaven la terra i que aquell dictador no
aconseguí doblegar mai! Mai!
Segurament, eren persones poc
il·lustrades, perquè les circumstàncies no els ho havien permès, però d’una
intel·ligència natural que només l’experiència de la vida pot dotar-te. No els
va caldre mai falsejar títols universitaris per a guanyar-se honradament la
vida! Ells dominaven l’ofici! Eren catalans exemplars. N’eren un punt de
referència! Sobretot, per a aquelles persones que, com la meva família,
arribaven a Catalunya mortes de fam i també antifranquistes fins a la medul·la.
I, tanmateix, el que salvà
Catalunya de la total destrucció i desaparició, fou la voluntat insubornable de
les moltes Emílies Papaseit! El seu esforç irreductible. La tenacitat en la
seva lluita. L’amor indestructible a la terra, perquè cal no oblidar que el
franquisme (...) va exterminar vàries generacions de catalans, fins deixar les
catalanes orfes de maridatge: d’aquesta forma, el règim dictatorial introduí a
moltes llars catalanes l’enemic i, amb ell, la ‘lengua del imperio’! N’Emília Papaseit salvà els mots i, amb ells, la cultura
catalana! Calia tenir molt coratge per actuar semblantment (...).
Amb tot, N’Emília Papaseit era,
com la majoria de catalans, una persona molt avançada i, mentre plegava
avellanes, forjà el que seria la seva gran devoció: la perruqueria!
(...) Veia el canvi que la
societat demandava i s’avançà als temps. Sovint, quan en parlàvem, sempre li
deia: ‘Sra. Papaseit: si vós haguéssiu estat un
home, hauríeu tingut més renom que Iranzo o el Llongueras’”.
Més avant, passant al camp de la
política, Encarna Parreño López n’addueix unes paraules: “Això que ara
molts catalans han descobert, ‘Que no som en una democràcia’, ella ja ho
albirava i estava disposada a jugar-se-la per tal de protegir-me!
Avui, doncs, li diem adéu a una
catalana valenta, molt valenta, que es va sentir molt joiosa el dia que pogué
ficar el ‘Sí a la Independència' en una urna.
La família, els seus fills, joves
i nets, volem donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat! Per tot, pel
seu mestratge i per l’exemple que ens deixa! (...) ens acompanyarà
sempre!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada