LA
TRANSMISSIÓ DE LA CULTURA TRADICIONAL: L’ÀVIA (O PADRINA).
U
dels escrits (ací, amb lleugers retocs) que hem trobat, en relació amb la
transmissió de la cultura tradicional i amb el paper de l’àvia, és “La
meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/la-meva-besavia/553190), redactat
per nitestrellada i publicat en la web “Relats en català” el 30
de juliol del 2007. Diu així: “Es passa les hores asseguda al balancí que té
a l'entradeta. (...) M'agradaria saber què pensa, però mai no ho diu. És
reservada. Penso que deu recordar. Potser recorda com era la seva vida de jove.
(...) Diuen que, de jove, tornava bojos a tots els nois. Em costa d'imaginar.
Suposo que tota l'elegància que tenia se l'ha endut el temps. (...) Quan vaig a
casa seva, m'assec al seu costat, se'm queda mirant, em toca amb la seva mà
(...), em diu ‘Maca...’ (...). Aquest petit contacte i la manera com em
mira m'inspiren confiança”.
Més
avant, addueix que, “Tot i així, crec que li fan bé les meves visites. Li
agrada jugar a cartes. Ens hi passem llargues estones. És llavors quan
m'explica històries de la seva joventut i se li dibuixa un somriure a la cara.
Es mostra alegre i, alhora, nostàlgica. Atura un moment la conversa, em diu ‘Va
tira!’ i continua explicant. Més que reservada, podria dir que té por. Por
de fer-se pesada amb les seves històries i, per això, prefereix callar. En
canvi, si li dones una mica de corda, s'hi agafa de seguida. Les seves
paraules em demostren la saviesa que el temps li ha donat. Després d'aquestes
xerrades, em quedo pensant una bona estona sobre els consells que em dóna.
Abans, l'únic que hagués pensat era que estava pastada a l'antiga; ara sé que
toca de peus a terra més que ningú”. Per consegüent, ens trobem davant
d’una anciana molt oberta, sàvia, realista i que ha deixat empremta en la
besnéta.
Menys
d’un any després, el 21 d’abril del 2008, també en “Relats en català”,
criptonita redactava “Algun dels meus millors moments... amb la meva
besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/algun-dels-meus-millors-moments-amb-la-meva-besavia/673199), en què
plasma molts trets que hem copsat en dones nascudes abans de 1920: “’Van
ser moments dolços de la meva vida que no podré viure mai més. Tan sols amb el
record’. Són paraules que he pensat fa un moment i ara crec que semblo una
iaia compartint els seus millors moments amb els seus néts, com feia la meva
àvia. De fet, era la meva besàvia, però tots li dèiem ‘àvia’ i ella
estava encantada.
La
meva àvia era una dona amb un aspecte endurit per la vida, amb molta força i
caràcter, però molt agradable. Els seus cabells blancs eren la viva demostració
de la seva experiència.
Algunes vegades, ens reunia a tots, als meus cosins i a mi, i ens explicava
històries. Ens feia seure damunt la seva falda, tot i la seva avançada edat.
Recordo que ens abraçava i ens deia que ens estimava molt, tot embolcallant-nos
de manera exagerada amb els seus braços.
Havia
treballat molts anys per a gent important, diplomàtics, ambaixadors... a
Sud-Amèrica. Va haver de marxar allà per culpa de la guerra, com tants altres,
per guanyar-se el pa i alimentar la seva filla. Va quedar-se vídua molt jove i
va donar voltes fins instal·lar-se, definitivament, aquí, al poble on ara jo
visc.
Em
sap greu perquè, com que jo era molt petita, ara, pràcticament, no recordo les
seves anècdotes. M'hauria agradat poder enregistrar-les en la memòria per poder
explicar-les algun dia als meus néts. Però no podré fer-ho i se'm fa un nus a
la gola quan hi penso.
El
que realment em sobta a vegades és el record que va quedar d'ella a tota la
família. Tots sentim una admiració especial respecte a ella i la tenim molt
present. Era una dona que mostrava els seus sentiments sense embuts, que
francament es feia estimar...
Així que aquest podria ser un dels meus millors records. D'aquells moments
que no tornaré a viure mai més. Perquè ella ja no està amb nosaltres. No
obstant, sempre quedarà el record que en tinc. Mai l'oblidaré”.
En
el moment d’escriure aquests mots, el 16 de gener del 2024, evoque un comentari
que fa pocs dies em féu ma mare en nexe amb els seus pares: que li hauria
agradat fer-los qüestions que, si hagués fruït de més temps i la vida hagués
pres un altre camí, ara tindria més a compartir amb els altres.
Llavors,
li responguí que, justament per això i, sobretot, arran de la mort de Pere
Riutort en novembre del 2021 (qui ens féu veure que la cultura matriarcalista
podia no estar en els documents de l'Estat, però estava en la realitat), jo
m’havia proposat aprofitar la vida per a demanar a ella (com també a altres
persones) sobre temes que consideràvem que podrien resultar-nos interessants:
no sols per a mi, sinó, igualment, per a qui volgués accedir a testimonis que
connectassen amb la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana i, de
pas, amb la realitat, molt sovint, silenciada voluntàriament i legalment en les
escoles (per mitjà d’una instrucció semblant a la militar i molt lluny de
potenciar la creativitat de la persona) i, per descomptat, per moltíssims
polítics,... però que sí que apareixia, principalment, en Internet, en
publicacions en paper (com ara, llibres de poesia i alguns llibres de festes
patronals) i mitjançant la recerca, gràcies, en bona mesura, a persones que es
dedicaven a reflectir lo que, quasi sempre, de manera creativa, els permetien
les noves tecnologies: restar adherits a la terra i, de rebot, a lo vernacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada