“La cultura valenciana és
matriarcalista”. Estudis, fonts i suggeriments.
Benvolguts lectors,
Per desembre del 2010, passí pel
despatx d’un valencià que havia viscut cinc anys en el nord de Xile en contacte
amb la cultura colla en Atacama (la qual és matriarcalista) i, en un moment de
la conversa que hi tinguérem, em digué “La cultura valenciana és matriarcal”
(sic). Llavors, li demaní “Com que és matriarcal?” i em
respongué: “Sí. Mira: quan un home i una dona estan a punt d’eixir de casa,
la dona diu al marit ‘Has agafat diners?’. Si n’ha agafat, fan camí. A més,
quan ja són en el carrer, encara que els dos van junts i ell té la mà dreta
lliure (amb què pot saludar, somrient), ella, amb la seua mà dreta, agafa
el braç esquerre de l’home. La dona és qui mana”.
Era un tema que, quan jo era jove,
ja m’atreia, potser perquè, en el barri on visquí fins a trenta-huit anys (fins
al 2009), es feia la festa de Sant Antoni, molt arraïlada, i les dones eren qui
l’organitzaven, com anys arrere. Parle d’Aldaia, una vila de l’Horta de
València. Elles hi porten la iniciativa; i el paper dels marits, si de cas, és
de reforç en la desfilada de cavalls i d’altres animals. A banda, el del
capellà, quasi quasi es limita a la missa i a la benedicció.
Afegiré que el tema del
matriarcalisme no el reduesc (com tampoc ho fan l’antropòloga Anna Boyé i
l’estudiosa basca Mª Carmen Basterretxea) al fet que les dones siguen qui
ocupen els càrrecs de màxima autoritat, com molt bé capim en rondalles
anteriors a 1932 (com ara, en les mallorquines que plasmà Antoni Ma. Alcover,
nascut en 1862), ja que, sovint, es prima més que, qui fa de cap d’Estat o de
la casa, siga una persona molt oberta, amb bona empatia, respectuosa amb els
altres i amb bondat (açò, moltíssimes vegades), indistintament de l’edat. Això
podria evocar-nos quan Rigoberta Menchú, en l’obra de l’etnòloga Elizabeth
Burgos “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”
(el qual llisquí en 1993, mentres estudiava Magisteri), indica que son pare
feia de cap de colla en temes de lo que ací diríem fer d’home bo, però que qui
menava era la mare i que les dones eren més atrevides.
Ben mirat, el matriarcalisme va
unit a un alt sentiment de pertinença a la terra, detall que empiula amb una
actitud vernacla favorable a la figura de la mare (i, de pas, a la Mare Terra)
i que moltes valencianes (i açò val per a catalanes, per a dones de les Illes
Balears i, com ara, per a la dona de l’Alguer, etc.) d’arrels valencianes de
segona generació o més i nascudes abans de 1920, són qui tenen la darrera
paraula (això sí, ben lluny del tradicional “ordeno y mando” castellà).
Sobre això, em resultà sucosa la tesi “Dones, cos i ecologia. Dona arbre”,
de Mariona Iribarren Nadal, del 2017 i publicada per la Universitat de Girona,
en què associa la dona amb l’arbre (la família actual i els ancestres i lloc on
moltes vegades es feien pactes) i amb lo maternal.
I més: una sexualitat (i una
religiositat) que lliga amb la natura, de què podem gaudir, si ens agrada
l’art, per exemple, en pintures del noble català Miquel Torner de Semir (xiquets,
marededéus, nudisme, erotisme, paisatges...), una educació en què escoltar els
altres és molt important, amb un paper no precisament secundari de l’àvia
(nosaltres diem “Escolta..., volia fer-te una qüestió”, en lloc de
limitar-nos a oir, això és, a captar sons), dona (i autoritat moral) que
suggereix, però que no obliga.
Agregarem que aquest matriarcalisme
fou reflectit per la folklorista catalana Sara Llorens en el primer quart del
segle XX (i que ha exposat Josefina Roma, en el llibre “Rondallari de
Pineda”, del 2006), sense fer censures de lo políticament correcte o de
caire religiós: com a mostra, una dona és qui salva l’home (res a veure amb la
tradició romàntica del príncep blau castellà i de Sant Jordi)... També ho capireu
en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel
Janer i Manila (publicat per Editorial Moll en
1979): àdhuc, la dona tria quan aprova que l’home li faça una penetració
i, en altres casos, li exposa com haurà de ser l’acte sexual... i ell, al
capdavall, li ho acull.
Continuem: podeu reportar-vos bé mitjançant
el treball “Cavallers de capa i capell, quantes estrelles hi ha en el
cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes”, de la
valenciana Oreto Doménech Masiá (del 2022), bé a partir d’escrits de Bartomeu
Mestre i Sureda (de Felanitx, 1952), bé de les més de quatre-centes rondalles
plasmades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932). També recorrent al pintor
valencià Fernando Peiró Coronado (d’Alaquàs i fill adoptiu de Benicarló). I, si
preferiu el folklore en general, alguna obra de José Antonio Carrégalo (sobre
part de la Franja de Ponent). Altrament, en la web “Malandia” (https://malandia.cat), copsareu cultura tradicional i folklore en nexe amb els Sants de la
Pedra (els quals tenen molta relació amb la deessa grega Demèter i amb el
mitraisme), de què fiu un estudi editat en el 2020 i no cal dir que poesia
popular de catalans del segle XIX i de poetesses vernacles del nostre temps.
Aquestes fonts, i molts comentaris
rebuts i més, permeten que captem un estil de vida i una cosmovisió semblants a
molts Pobles matriarcalistes del món.
¡Tant de bo ho fruïu..., fins i
tot, transmetent-ho als xiquets!
Lluís Barberà i Guillem
Mestre, historiador i folklorista
C/ Dr. Sabater Fornés, 16-2a
46970 Alaquàs (l’Horta de València)
