El tacte, l'oïda i el seu nexe amb el matriarcalisme català

Paraules del 28 d'abril del 2024.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un matrimoni que ha passat per ma casa i els he demanat si algú dels dos estaria obert a passar-me una miqueta les mans pel braç dret i pel muscle de la dreta.

Aleshores, la dona, que és una persona molt oberta a ajudar (sempre que ella considere que no siga per a fer un mal al proïsme), me'ls ha passats.

Quan ja se n'havien anat, has sentit una mena de sensació agradable en el muscle i, altra vegada, recordes aquell any en què un partit (Equo) convidava a no estar receptius a les abraçades d'ós.

Doncs bé, en juny del curs 2013/2013, un dia vingué un home a la casa on vivies, li demanàrem que ens abraçàs (i ho fou, d'ós) i li llegírem un escrit que havíem plasmat mentres l'esperàvem.

Ell tenia cinquanta-nou anys; tu, quaranta-dos. L'endemà, de matí, li envies un missatge: la pell de l'esquena havia deixat d'estar seca i ara estava suau.

Afegiré que escric aquestes línies perquè aquest cap de setmana he pensat que, a hores d'ara, almenys, per la comarca de l'Horta de València (i, possiblement, en moltes poblacions valencianes i d'altres zones catalanoparlants), podria haver un menyspreu cap al sentit del tacte. I que, en acabant, més d'un partit polític, més d'una associació i, òbviament, més d'una persona, impulsa accions que podríem enllaçar amb la filosofia de vida patriarcal (no amb la dels discursos, ni amb la dels pamflets, ni amb la dels cartells d'eixe ram), la qual arracona els infants, els xiquets i, per exemple, els ancians i lo que, partint del seu punt de vista (o bé dels seus interessos polítics o bé personals), consideren propi de persones febles. Ho diré sense embuts: una actitud així té molt a veure amb lo patriarcal (la figura simbòlica del pare i amb promocionar el pare Estat i el model polític Estat-nació). 

En eixe sentit, m'agrada la figura de la mare, la Mare Terra i la maternitat,... de xiquet estant, com també viure com quan voles un catxirulo. I, a banda, la del jove obert a persones de totes les edats i la de la vellet que, tot i que passa dels noranta anys, encara està obert als jóvens i al proïsme. I escric açò (que ho he vist) i ho aprove.

Adduirem que el tacte, junt amb l'oïda, és u dels sentits en nexe amb el matriarcalisme, àdhuc, amb el català (i, així, no solament en el basc): en moltes rondalles vernacles anteriors a 1932 i, com ara, en comentaris escrits per persones que reflecteixen una educació matriarcal (i que en reberen ja en la infantesa).

Per això, agraesc les persones que fan possible una vida més en línia amb la de moltes mares (i de pares que parlen amb els fills) i que podem llegir en relats tradicionals i en escrits en Facebook, en Internet i entre amics i, igualment, escoltar (fins i tot, per telèfon).

****

Afegim aquest enllaç d'un article que hem rebut hui, 29 d'abril del 2024, i que considere que val la pena llegir. Per a que no siguem titelles de ningú, ni de res: ttps://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:c9957e2c-10c2-489e-9464-259555513d8e.

Àvies catalanoparlants, atrevides i nascudes abans de 1920

Paraules de Fina Pujolras, hui, 20 d'abril del 2024, en relació amb l'atreviment d'àvies (o padrines) i de mares nascudes abans de 1920:

"— Les nostres àvies van créixer més lliures. Les nostres mares van viure la guerra i la postguerra de molt joves i això les va marcar bastant. 

Jo recordo la meva iaia com una dona alegre i decidida. La meva mare també era alegre, però, tal vegada, més continguda".

Ma mare estava totalment d'acord en què aquelles dones eren més lliures que les d'ara, com ja li he dit algunes vegades.

A més, Nuria Garcia Miralles ha escrit "La meva àvia era del tot decidida, atrevida i coratjosa.

No pas la meva Mare".

Igualment, Àngel Blanch Picanyol ens ha plasmat aquestes paraules:

"— Per descomptat. Moltes anècdotes. 

A l'entrar l'exèrcit feixista a Moià, un moro va agafar ma mare (tenia tretze anys) sota el braç i se l'enduia. La meva àvia li va anar al darrere amb un bastó i no li van quedar ganes de tocar-la més. 

Li agradava de viure sola a casa seva, una casa de quatre plantes, enorme. 

O també, la nit de Sant Joan: abans que sortís el sol, anava tota sola al bosc a recollir Herba de Sant Joan. 

La meva admiració per aquestes dones fortes".

Li he respost "Ho he comentat algunes vegades a ma mare.

I ella m'ha respost que, per exemple, la seua àvia paterna (1878) no era precisament políticament correcta: "Lo que [ ella considerava que] t'havia de dir, t'ho deia a la cara'".

Afegirem que Miquel Vila Barceló ha posat "No t'ho puc dir. La meva mare, tot i estar malalta, era un llamp i un tro i feia moltes feines d'home, tot i per acompanyar el meu pare".

Cal recordar aquest comentari de Montserrat Cortadella:

"— La iaia era més atrevida. El que passa que la mama potser no li agradava marcar antecedents, era molt atrevida (moderna) per a l'època".

Finalment, ma mare m'ha dit "Com, en aquell temps, lo que tenien era faena, això els donava la força per a dir lo que pensaven sense massa tapadores. Ara es mira més lo políticament correcte.

Per a expressar els seus sentiments o la seua situació, eren més espontànies i no necessitaven per a tapar-ho amb romanços.

També, si les mares eren molt braves, les filles ja no ho eren tant, involuntàriament", en el sentit que la força de la mare perdurava, no perquè no volguessen les filles.

Li he adduït que, en l'estudi, ens han escrit cançons tradicionals eròtiques que cantaven dones nascudes abans de 1920.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Diàleg de hui amb l'amic Ricard Jové Hortoneda (1929)

Paraules de Ricard Jové Hortoneda (1929), hui, en Facebook:

"— I quina deu ser la realitat, jo em pregunto, Lluís?".

La nostra resposta:

"— Bon dia, Ricard,

Encara que tens noranta-quatre anys, t'ho explicaré (...).

Quan me'n vaig a volar un estel [= catxirulo], ho faig en un escampat darrere del xalet dels meus pares. 

En eixe cas, la realitat és 

1) tots els detalls físics (naturals, humans...),

2) tots els detalls artificials (per exemple, objectes de plàstic, pals de cables elèctrics, els edificis...),

3) les persones i els animals,

4) els sentiments i les emocions,

5) tot lo que hi ha en eixe lloc i pels voltants com també,

6) tots els punts anteriors però en els altres llocs.

Ara bé, en una recerca, inclou també 7) el passat (perquè els fets esdevinguts han sigut reals).

Per això, al meu coneixement, la missió (com a estudiós) és:

1) tractar de conéixer-la més i millor,

2) plasmar-la (lo que ha observat, lo que li han enviat i s'ajusta als objectius del treball..., tant si són del seu punt de vista com si no ho són, lo que enllaça amb temes que ell considera igualment interessants i que no havia inclòs abans), 

3) fer-la accessible als qui li han reportat i als qui li han fet costat, 

4) transmetre-la (premsa, ràdio, Internet, de paraula...) 

i 5) òbviament, per a que els qui ara viuen i les generacions futures puguen conéixer-la millor que els avantpassats. La cultura a l'abast de tothom.

No pretenc que els altres siguen titelles meues, ni ser-ho jo de ningú.

Per això, és tan important accedir a la realitat, tocar els peus en terra i estar oberts. 

En eixe sentit, personalment, preferesc tractar els altres com ho faria a un xiquet amb ganes de saber i molt receptiu.

T'afegiré un fet real: un dia, parlant amb un batle valencià afiliat a u dels partits del Pacte del Botànic (concretament, a u dels vinculats amb la coalició Compromís), em digué que no volia saber res de l'estudi. Ell és d'eixos partits que s'autoqualifiquen d'esquerres.

Com molt bé saps (tu que nasqueres en 1929 i que has conegut moltes maneres d'organització política i que tens moltes vivències), tradicionalment, l'esquerra solia ser molt més oberta a les minories, als col·lectius (socials o culturals) històricament més marginats, a les novetats, s'interessava per la terra (per lo geogràfic, per lo vernacle) i per la Mare Terra. I, com en moltes rondalles, el seu objectiu no era ni la fama, ni el poder (si de cas, tots dos venien per mèrits propis i fruit de bones relacions no maquiavèliques amb la gent...)".

Finalment, direm que tractar de forjar ponts amb persones, en el cas de la recerca sobre el matriarcalisme, ens permet escriure sobre fets esdevinguts, sobre coneixements, sobre obres (literàries, musicals, etnològiques, artístiques, poemes, etc.) o bé relatius a comentaris que si, per exemple, ens limitàssem a lo que, com ara, agrada al partit que té més vots a nivell local o bé a nivell estatal, restarien fora i moltes persones farien que el coneixement de la realitat fos més reduït, més pobre i més homogeni.

Adduirem unes paraules posteriors de Ricard Jové Hortoneda:

"— Moltes gràcies per la lliçó, Lluís. Copio: 'Per això, és tan important accedir a la realitat, tocar els peus en terra i estar oberts'. Crec que ho he entès. Una abraçada. País i Amics...., més que mai!!!!".

Una dita: "Ningú no naix mestre".

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Velletes receptives, que aconsellen, que eduquen i reis amb bones assessores

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, és “El Pare Janàs”. Així, un pare i una mare tenien vint-i-una filles, però cap fill. Un dia, el marit, quan n’havia de nàixer un altre nen, digué a la dona que, si naixia una altra nena, les mataria totes.

Llavors, apareix el tema de l’educació matriarcal: la mare “Va cridar les filletes i els va aconsellar que fugissin de casa, perquè el seu pare no les matés (...). A totes, els va arreglar un farcellet amb la robeta, els va donar una llesca de pa, ben untada de mel, i totes les vint-i-unetes se’n van anar” (p. 265).

Un altre tret interessant és l’esperit de grup: “van decidir d’anar sempre totes plegades, perquè, així, si els passava alguna cosa, les unes es podrien ajudar a les altres” (p. 265).

En acabant, apleguen a un bosc i “La més petita de totes, que es deia Marieta i que era la més llesta i eixerida, va proposar que es podien enfilar dalt d’un arbre a dormir i que una d’elles es quedés a vetllar” (pp. 265-266) i, més avant, ella fa de cap de colla: “Ja em quedaré jo” (p. 266).

En un passatge posterior, s’acosten a una casa, una velleta (“Velleta, noble velleta”, p. 267) les acull, els marca la pauta i els diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Entreu, però, sobretot, feu tot el que us diré i, potser, el meu fill, que és el Pare Janàs, no us veurà i no se us menjarà” (p. 268). L’11 d’abril del 2024, mentres tractàvem aquesta rondalla, copsàrem una semblança amb la tradició mallorquina: ací, la dona (la mare) té un fill que porta el nom de “Pare” (Pare Janàs), però és ella qui està per damunt d’ell, així com, en la típica possessió mallorquina, ho fa la madona (i no la figura coneguda com l’amo). A banda, en el relat, ella és més vella i, per tant, com en el costum, l l'anciana està per damunt dels de la generació següent (això és, dels fills) i es fa lo que ella considera més adient en cada moment.

Adduirem que aquest conte és ple de moments en què es plasma l’educació matriarcal i, a més a més, de frases simbòliques, per exemple, en comentar que la velleta “els va dir quin camí havien de seguir per a poder-se trobar totes, quan arribessin al bosc i, a la Marieta, que era la més eixerida, li va dir quin camí podien seguir” (p. 270). És a dir, ens trobem amb un projecte que es fa en grup (i tots seguint el consell de la dona de més anys) i que aquesta dona suggereix (una tendència en les cultures matriarcalistes) a qui mena les xiquetes.

Tot seguit, altra vegada, captem el tema de l’hospitalitat, de la generositat: “després, fareu cap al palau del rei, que és molt bon home i, si li demaneu recolliment, de segur que us en donarà per sempre” (p. 270).

Afegirem que aquest monarca és un home que recorre als assessors i, per això mateix, “el rei (...) en va tenir compassió i les va llogar a totes (...) i va dir a la Marieta:

-Tu, que, encara que ets la més petita, sembla que ets la més eixerida, seràs la mestressa de totes les teves germanetes.

(...) El rei va posar molta confiança en la Marieta i no feia res que no li ho expliqués i que no n’hi demanés parer” (p. 271), àdhuc, encara que la Marieta era la més lleja de totes les germanes (p. 272). El detall de triar com a consellera reial una dona i, més encara, de fer-la cap de les germanetes de la Marieta, plasma que, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), el prefecte del territori no es decanta, com ara, per qui sap més, sinó per la que considera més preparada i que més pot fer un bon paper per la comunitat.

Adduirem que resulta significatiu que ell aculla seguir els dictats que li expose la Marieta, després d’haver estudiat ella lo que crega millor per a cada moment. En eixa línia, aquesta rondalla és semblant a la narració “La filla des carboneret”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (en el Tom I), en què el monarca diu a una jove: “Lo que és estat, siga estat: tornem-nos-en a ca meua i dóna tots es consells que vulles, mentres sien bons” (p. 45).

Això sí, aquest rei també era rigorós i no volia que la gent abusàs de ningú: “El rei era molt bo, però li sabia greu que la gent es vantessin, i més quan li semblava que es vantaven de coses que no podien fer” (p. 272). El monarca, per a compensar-ho, li ordena que li porte una flassada i, en acabant, quan la Marieta “va arribar al palau del rei i li va presentar la flassada, el rei (...) va veure que la Marieta no es vantava de coses que no pogués fer” (p. 274) i “va demanar que, de seguida, es fessin els preparatius per a les noces” (p. 274). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

https://www.assembleapagesa.cat/pagesia-en-lluita-propostes-per-canviar-ho-tot/

Cultures indígenes d'Amèrica Central i semblances amb el matriarcalisme català

Prosseguint amb l’article “El mite de les societats matriarcals”, en acabant, comenten que “Un dels exemples que més ha inspirat a artistes d’arreu del món, com Frida Kahlo, Elena Poniatowska o Tina Modotti és la ciutat indígena zapoteca de Juchitán. Està ubicada a l’istme de Tehuantepec, a Mèxic, i té prop de 3.000 habitants. 

Es tracta d’una societat on la relació entre gèneres és excepcionalment horitzontal. No només això: de fet, la societat del Juchitán identifica tres gèneres: dones, homes i muxes (transsexuals) i cada un d’ells està igualment acceptat i té un rol concret en la societat”, un detall que es reflecteix (parcialment, perquè no apareix de manera pregona, almenys, en relació amb els transsexuals, però sí amb hòmens i amb dones) en moltes rondalles, camp de la cultura tradicional que, com també la música vernacla, reflecteix la cosmovisió d’un Poble de parlants, d’una cultura.

A banda, afig que “Un dels errors comuns que es cometen, al parlar d’aquestes societats, és entendre-les com a petits reductes aïllats de la societat capitalista. Res més enllà de la realitat. El Juchitán és una regió rica, pel que fa a l’agricultura i el comerç. Tot i ser una zona urbana i modernitzada, la identitat de l’individu segueix estant molt lligada a la pertinença al col·lectiu. Aquesta és una de les diferències més evidents amb les societats capitalistes, on la identitat individual es defineix pels gustos de consum de cada persona”. Com a exemples, hi ha la tendència al petit comerç i, si de cas, al mitjà, entre els catalanoparlants, si més no, fins a l’entrada de la cultura castellana (amb tendència a la uniformitat i a la concentració, a partir dels anys quaranta del segle XX). A més a més, el sentiment de pertinença al col·lectiu (i, de pas, a la terra) és un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme.

A continuació, exposen que “Això es deu a que el més important és mantenir la cohesió social, els costums i les celebracions tradicionals. Amb això en ment, al Juchitán, s’accepta tota opció sexual, creença religiosa, pertinença a determinada ètnia o nacionalitat, etc. mentre no perjudiqui a la comunitat”. 

Un altre fet que plasma el matriarcalisme és que “Mantenir aquesta cohesió social és feina de les mares, que són el nexe de les relacions dels individus amb la comunitat. Elles representen l’autoritat moral i, de fet, això queda reflectit en el llenguatge. L’estudi d’Águeda [Gómez Suárez] i Marianella [Miano] recull diverses entrevistes on es parla de ‘casa la mare’ i no ‘casa els pares’”. Com a aclariment, direm que Águeda Gómez Suárez ha estudiat sobre cultures d’Amèrica Central, mentres que Marianella Miano ho ha fet sobre cultures d’Amèrica Llatina i d’Àfrica, segons report que figurava en Internet el 10 d’abril del 2024.

Després, agrega que “La força de la figura de la mare es veu clarament en el repartiment d’espais entre els gèneres. No només són mares d’una família, sinó que també exerceixen el paper de mare de la comunitat. Elles dominen els espais públics al carrer, organitzen les festes tradicionals i organitzen la comunitat segons faci falta. Pel que fa als homes, s’encarreguen de la política més formal i de les altes esferes culturals”. Aquestes paraules enllacen amb trets que captem en rondalles: la dona, majoritàriament, és qui fa d’educadora i, més d’una vegada, apareix com a cap d’estat (sia una reina, sia una princesa, etc.) i, per descomptat, com qui té la darrera paraula en la família. Quant a les festes tradicionals, en la primera dècada del segle XXI, en Aldaia (on visquí fins al 2009, quan tenia trenta-huit anys), les dones encara eren les que organitzaven les festes de Sant Antoni (gener), els marits tenien més bé un paper de company i, respecte al capellà, fonamentalment, es limitava a fer la missa i a la benedicció dels animals. És més: el mossén, quasi sempre, seguia la pauta que elles li indicaven. I, després de la festa, quan es celebrava la novena, elles la preparaven.

Finalment, l’article trau el tema de la sexualitat: “Cal entendre que, al Juchitán i a d’altres comunitats similars, les dones encara pateixen certes situacions de violència i subjugació, tot i que no siguin tan evidents com en les societats patriarcals que predominen actualment. Per exemple, les nenes estan sotmeses al control social del seu cos i la seva sexualitat. S’entén per control que tota nena es veurà obligada a ser mare en determinat moment i ha d’arribar verge al matrimoni, tot i que després pugui gaudir de la llibertat sexual esmentada anteriorment. En societats on la maternitat és tan important, les dones aconsegueixen més igualtat perquè són les úniques que poden garantir-la, però, per altra banda, han de complir determinats objectius ‘pel bé de la comunitat’”. Afegirem que, tot i que posa que hi ha determinades situacions de violència, caldria evocar un fet de què sí que parla Rigoberta Menchú en l’estudi que feu l’etnòloga Elisabeth Burgos en 1992: les recialles derivades del sotmetiment a la cultura castellana, fins a la independència, no hi són alienes, sinó que hi tenen molt a veure. I, tocant als objectius que han de complir les dones, cal vincular-ho amb el desenvolupament de l’arquetip del rei (en aquest cas, que la dona exercesca de cap de colla i en pro de la comunitat i de lo maternitat): no es limita a ser la màxima autoritat d’un col·lectiu, d’un territori o d’una família, ni a accedir-ne al poder, detall que va molt en línia amb unes paraules de Rigoberta Menchú a l'etnòloga: "les dones pensem que s'alimenta el matxisme quan es fa una organització només per a les dones, ja que implicaria separar el treball de les dones del treball dels hòmens. (...) cal que l'home estiga present per a que també contribuesca" (p. 247) i que hi havia hagut el vici, entre els dirigents, de dir "És que jo soc un dirigent, és que la meua tasca és la direcció; i la vostra, lluitar" (p. 247).

Per això, el 9 d’abril del 2024, en què un holandés ens havia fet unes qüestions per a aclarir millor respostes que li havíem enviat per a una recerca sobre llengua i identitat relacionades amb els catalanoparlants, li escriguérem que, “En les cultures matriarcalistes, és a dir, en aquelles que s’organitzen a partir de lo que es sol considerar com ‘valors femenins’ la gent promou el comunitarisme (lo comú, decisions en grup, no per imposició ‘perquè sí’).

La cultura tradicional castellana i la francesa són patriarcals: a) la castellana és mística; b) la francesa (la vinculada amb la llengua francesa) és laïcista. I c) totes dues són centralistes.

El sentiment de pertinença a la terra va unit a lo vernacle, a lo que és tradicional (i no per imposició externa) del terreny on hom viu: per exemple, en Austràlia, lo vernacle és lo que està en nexe amb els aborígens, no amb la cultura anglosaxona.

És el fet de sentir-nos part d’on vivim, de promoure-ho,... i d’acollir lo que vaja unit a una voluntat de conservació de la Mare Terra, (...) un ‘fer que romanga en bones condicions per a les generacions futures’”. Agraesc la paciència, la bona voluntat i la bona empatia d’aquest holandés i que em triàs com una persona més per al seu estudi. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

https://www.assembleapagesa.cat/pagesia-en-lluita-propostes-per-canviar-ho-tot/

Cultures matriarcalistes d'Amèrica Central i el matriarcalisme català

Cultures matriarcalistes d’Amèrica Central i el matriarcalisme català. 

El 3 d’abril del 2024 accedírem a l’article “El mite de les societats matriarcals” (https://calaixdesastrevg.wordpress.com/el-mite-de-les-societats-matriarcals), en què podíem llegir trets que empiulaven amb el matriarcalisme de terres catalanoparlants. En primer lloc, direm que, quan posa “societats matriarcals”, no ho fa per comoditat en el llenguatge, ni en la lectura, sinó com una mena d’equivalent a societats rectament matriarcals, o siga, amb una estructura vertical. Tractarem part del text i en veurem similituds entre ambdues cultures: “El que sí que és una realitat, però, són les societats matrilocals o matrilineals. La característica principal és que la línia predominant és la materna. El llinatge familiar, el traspàs de propietats, etc., tot es fa segons la línia familiar de la mare. Comunitats indígenes com la dels Hopi o els Lenape a Amèrica del Nord, i els Tuareg o els Serer a l’Àfrica, són alguns dels exemples on la figura de la mare és de vital importància”. També ho és entre els catalanoparlants (hòmens i dones) nascuts abans de 1920.

Tot seguit, es demanen què tenen en comú i comenten que “Totes aquestes comunitats formen part d’un grup força desconegut. El grup de les societats igualitàries”. Afegirem que són desconegudes, en bona mesura, perquè l’escola, mitjançant l’estil instructor (en línia amb el militar, amb el famós “ordeno y mando” de la cultura castellana o bé amb la severitat), ho promouen entre els estudiants i a nivell social. Evidentment, com que les cultures que esmenten són de la mateixa corda, són semblants.

A banda, com es sol fer en partits polítics i en agrupacions feministes espanyoles (les quals solen interessar-se més per lo econòmic que per la psicologia de les persones i de les cultures i gosaríem dir que renegen de la figura simbòlica de la mare i que abracen la del pastor i la del conquistador), aquest escrit comença dient que, “Econòmicament, són societats agràries que es regeixen per un principi d’igualtat i redistribució de la riquesa. Per tant, no són societats del tot capitalistes (tot i que en puguin tenir algunes característiques). En aquestes comunitats, acostuma a existir el concepte de propietat col·lectiva (a més del de propietat individual) i aquesta està pràcticament sempre en mans de les dones, que són les qui hereten el capital familiar i el gestionen pel bé del clan”, fet que ja es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, redactats en el segle I i considerats com a veraços per estudiosos com Pepe Rodríguez (no precisament seguidor dels dictats de l'Església institucionalitzada). Cal dir que fer negoci sense tractar de fer miques els altres no va contra el matriarcalisme, ni contra el comunitarisme (present en rondalles). Igualment, recordarem que hem recopilat casos de gent que feien petites activitats comercials i que eren persones molt igualitàries i molt servicials (per exemple, les dues àvies de ma mare).

“Totes elles són societats matrilineals on la maternitat i la feminitat estan molt ben valorades i, a més, hi ha una gran llibertat sexual per a ambdós sexes”. Aquest tret es reflecteix en moltes narracions, en poemes i, fins i tot, en cançons tradicionals. Com ara, pel detall que la dona és qui té la darrera paraula respecte a l’ús del seu cos (quan permet o no, que li entren els canyissos o que l’home puga ser un moment junt amb ella). Caldria agregar la gran quantitat de vocabulari que promou el gaudi de lo eròtic i de la sexualitat (i, fets que es silencien en moltíssimes campanyes sobre violència de gènere i també en les escoles, en els instituts i en les universitats).

“Si ens fixem en la cultura, són societats generalment animistes i politeistes que realitzen cultes als avantpassats i sacralitzen la naturalesa i les seves expressions (la pluja, el sol, el vent, etc.).

Finalment, pel que fa a la vida política, es busca sempre el consens i evitar que ningú acumuli massa poder. A més, existeixen consells de dones que assessoren i resolen conflictes”. En eixe sentit, hi ha contes en llengua catalana (totes, anteriors a 1932, tradicionals i vernacles) en què es reflecteix la simpatia per la terra, el paganisme i, àdhuc, en què els personatges desenvolupen molts passatges en un cementeri (lloc que enllaça amb la tardor i amb novembre, dos trets femenins). Recordem que la mort està en nexe amb la terra (els Sants de la Pedra ho fan amb les collites, no amb la pregària, ni amb el misticisme de Sant Isidre, ni del castellà Tomás de Villanueva, lloat pel bisbe valencià Enrique Benavent, en el 2022, en entrar a l'arquebisbat valentí), indret d’on es considera que hem partit (de la mare) i a què tornem. Afegirem que hi ha persones que, quan són velles, evoquen les seues mares (i no tant els pares), com ara, la meua àvia materna (1910-2000), un poc després de morir el seu marit (1906-1992). 

Tocant el tema del consens, no s’entén com un objectiu políticament correcte i, en relació amb l’acumulació de poder: són molts els relats que fomenten que no hi haja aquesta concentració, ans una situació més pròxima a un ambient en què, encara que la dona faça de cap de colla, l’home no reste menyspreat, desconsiderat, ni, com ara, ridiculitzat.

Sobre els consells de dones, ho demanàrem per a la recerca i en trobàrem casos, a banda dels famosos passatges de narracions en què podem llegir que tiraren junta o una reunió entre el cap d'estat (siga rei, sia reina, sia princesa...) i polítics (o savis) pròxims. Com veiem, la mateixa realitat de terres catalanoparlants ho plasmava, no sols la d'altres pobles matriarcalistes del món.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

https://www.assembleapagesa.cat/pagesia-en-lluita-propostes-per-canviar-ho-tot/

El matriarcalisme i l'educació matriarcal, tocant els peus en terra

El 18 de gener del 2021, després que jo hagués exposat en el meu mur de Facebook  els punts que s’inclourien en aquest estudi sobre el matriarcalisme, hi hagué uns quants comentaris, els quals escriurem tot seguit: “Tots els temes em semblen força interessants, començant per la família” (Rosa Garcia Clotet), “Em sembla un treball ingent. Seria fantàstic que es pogués dur a terme i fer-lo conèixer. Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i potser amagat expressament. Ànims! Em sembla una empresa admirable. El país necessita persones com tu.

Jo, pel meu passat docent, diria que el punt 3  [“La transmissió de la cultura popular: l’àvia (o padrina)”] és bàsic. Allò que no s’explica als centres d’ensenyament” (Josep Maria Beltran Comellas)[1]. “El tema del matriarcalisme no l’he estudiat mai; el que sí que he fet és valorar la dona a partir de la Bíblia, començant pel llibre del Gènesi, on s’afirma que Déu creà l’home a imatge seva i els creà home i dona. Creà l’home, l’interpreto que va crear la humanitat.

A partir d’aquí, he escrit la qualitat de la dona en la història, que, essent col·locada a un terme inferior, la seva actuació ha estat cabdal en la història salvant la humanitat.

Moisès, salvat de les aigües del riu, n’és un exemple. I la història n’està plena.

Tinc un poemari ‘SÓN ELLES’ basat en les dones de la Bíblia, que, si no tens, te l’enviaré.

El tema és molt important i, més encara, perquè, en una etapa, el matriarcalisme era una realitat”.

El mateix dia envií a Joan Sala Vila (nascut en 1929) la tesi d’Angie Simonis i un correu electrònic amb un escrit en relació amb els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols. I, a més, Joan Sala Vila respongué en el meu mur: “M’agraden les teues respostes perquè raones i palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”.

En relació amb el punt de vista de Joan Sala Vila, el 14 d’abril del 2021 posí en la web “Malandia” una entrada titulada “Dones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/04/dones-amb-molta-espenta-2), en què, en una cançó eròtica recopilada en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la no. 90), a cura d’Andreu Caballero junt amb Damià Quetglas i acompanyada de la recol·lecció de P. Sureda i Ribes, es pot llegir que “s’altre dia dues dones / se tiraven un pastor”. A més, comentàrem que, “Com veiem, les dones actuen amb molta espenta i no són precisament passives, com en moltes cançons eròtiques en llengua catalana” i, el mateix dia, Joan Sala Vila, ens plasmà “Amic Lluís,

L’estudi que estàs treballant és molt important perquè demostra la veritat de les dones dels pobles, perquè elles, amb la seva personalitat i saviesa, eren responsables, com els homes, dels treballs de convivència, en contraposició a les dones de l’alta aristocràcia, que, en la seva majoria, estaven submises als marits i als amos.

La humanitat la salven les dones dels pobles. Espero que, a mesura que es tingui més coneixement de la feina d’aquestes dones mestresses de casa i de la convivència popular, es faci justícia al paper de la dona en la història”.

I, un poc després que jo llegís aquestes paraules de Joan Sala, li responguí “Estic totalment d’acord amb les teues paraules i, quant a l’aristocràcia, Jaume Vicens Vives, en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, diu que, en els comtats catalans, s’afavoria lo que es diu matriarcalisme, encara que ell no escriga la paraula ‘matriarcalisme’”.

Empiulant amb aquests comentaris del 14 d’abril del 2021, sobre que les dones actuen amb molta espenta i amb molta iniciativa, escrits que l’endemà comentí a ma mare com també sobre el fet que, en moltes rondalles i en moltes cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, es plasme matriarcalisme, ma mare hi estava totalment d’acord i, a més, sense embuts, em digué que això era perquè reflectien els costums de la gran majoria de la població, sobretot, en els pobles.

En línia amb aquestes paraules, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Dialectes”, Silvia Jané em demanà quins temes tractava en l’estudi i li exposí que, “Principalment, la família, la transmissió de la cultura tradicional, música, balls, danses, sexualitat, esperit emprenedor, rondalles, contarelles, noces, festes, què ensenyaven i per què no s’instruïa en les escoles, el sentiment de pertinença a la terra, les arrels, refranys, etc.”. I ella ho aprovava.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Afegirem que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Aldo Ivan Guerrero Mas, a un post que jo havia posat en distints grups, perquè jo estava interessat “per recopilar vivències narrades per les vostres àvies, per les vostres mares. Només si foren (o són) catalanoparlants, de qualsevol població de l’àmbit lingüístic”, ens escrigué “Matriarcalismo. Me interesa el tema. ¿Dónde puedo leer más sobre este sistema familiar? ¿Y sobre todo hacia 1800? Mi bisabuela era francesa casada con un mallorquín y vinieron a Argentina a finales de 1880/1890 desde Palma de Mallorca”. Immediatament, li facilití informació: llibres, com accedir a la web “Malandia” com també la tesi de Ma. Magdalena Gelabert i Miró i el nom de persones que havien escrit sobre lo matriarcal en nexe amb la llengua catalana, com ara, Bartomeu Mestre, Biel Majoral i Jordi Bilbeny, etc.

https://www.assembleapagesa.cat/pagesia-en-lluita-propostes-per-canviar-ho-tot/