Fosc i obscurantisme empiulen amb matriarcalisme

Bon dia,

Ara que ixen tant les paraules "obscurantisme", "fanatisme", "supersticions", i en què s'exposa com a alternativa les idees de la Il·lustració i, per tant, deixem-ho clar, de lo patriarcal (sí, com llegiu), vos convide a consultar i a explanar a partir de lo que té a veure (en aquesta entrada) amb

*  la "Real Academia de la Historia" (foscor, vista des de Castella),

* "prietas las filas" 

* i amb les línies en què podem llegir "epidèrmica". 

En eixe sentit, no és cert que l'Edat Mitjana (sobretot, l'Alta Edat Mitjana, entre el segle VI i el segle XI) fos una època de foscor. És fals. Podeu consultar el llibre "El Comú català" de David Algarra (del 2015) com també l'obra "Història de les dones a la Catalunya medieval", de Teresa Vinyoles Vidal. 

Adduiré que, al meu coneixement, després d'haver explanat sobre els Sants de la Pedra i prou sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920, principalment, en les dones, he copsat que l'obscurantisme és matriarcalisme i que, en canvi, eixir de la foscor és renunciar 1) a lo terrenal, 2) a la terra on vius, 3) a lo maternal, 4) a lo femení, com ara, a una bona empatia, 5) a la complementarietat home/dona (en què predomina la dona, però no subjuga lo masculí, ni abraça lo patriarcal), 6) a lo que t'han deixat els teus avantpassats, els teus pares, persones del barri, del poble, etc. i, per descomptat, 7) al poble (símbol femení), a les humanitats, però no a abraçar les autoritats religioses (ni les polítiques), ni les espirituals, que promouen la claror, lo solar, la figura del pastor, la del lladre, la del caçador, la del conquistador i la del místic i, igualment, la del líder polític de línia messiànica i lo patriarcal. Cal dir que, en els Pobles matriarcals, tenen la de la velleta, la del jardiner, la del llaurador (pagès), la de la mare i, per exemple, la de la Mare de Déu que salva el presoner.

https://malandia.cat/2020/07/la-religiositat-el-concili-de-trento

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Nota: Aquesta vesprada, Facebook ha tornat a censurar: ara, la possible publicació del post sobre l'obscurantisme, el fanatisme, el matriarcalisme i l'Edat Mitjana. 

Rondalles, recerques i comentaris que aproven el matriarcalisme

Bon dia,

En el llibre "Rondallari de Pineda" (en l'edició del 2020), a cura de Josefina Roma, es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en les rondalles "El lladre de la mà de goma" i "El bot d'oli". Partint d'aquestes rondalles, l'antropòloga considera que "No cal doncs, tornar a escriure rondalles que desfacin el mite de la rondalla masclista, sinó redescobrir el patrimoni rondallístic tradicional en tota la seva amplitud, i veure'n no l'home i la dona, sinó la persona total que ha de crèixer i completar-se" (p. 456).

Mentrestant, els "més a la dreta" (PSOE, ERC, Junts per Catalunya, CUP, Unidas Podemos, Més Compromís, ERPV, etc.), que ens conviden a orientar la mà cap a l'Astre Solar de l'altiplà castellà, tracten d'adoctrinar-nos cap a la idea que la cultura vinculada amb la llengua catalana és patriarcal.

Nogensmenys, moltíssimes rondalles tradicionals en llengua catalana i recopilades abans de 1932 i molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, reflecteixen matriarcalisme. 

Una forta abraçada i avant les atxes. 

Equatorians que aproven que la cultura valenciana és matriarcal

Hui me n'he anat a la ciutat de València i, quan tornava, un taxista nascut en Equador, que havia viscut en poblets (com m'ha dit), com ara, Benifaió (la Ribera Alta), en què "Todos hablan valenciano. Aquí, en las ciudades, poco", en referència, sobretot, a València, m'ha aprovat que la cultura valenciana és matriarcal. 

De fet, li he dit que lo de l'ús de la llengua era cert i, quant al tema cultural, que es reflectia en detalls com que, en la llengua catalana, no apliquem allò que diu que l'home mata la dona (amb qui està casat) perquè ella és seua, com sí que ho fa la llengua castellana. No li agradava això.

Però li hem adduït: "Això té molt a veure amb lo que m'has dit sobre els poblets i el valencià. Una cosa és aprendre una llengua, parlar-la, entendre-la, però, ben diferent, és abraçar-la, sentir-se vinculat amb ella, identificar-s'hi, fins i tot, amb menyspreu cap a les altres o, per exemple, cap als estrangers". 

Llavors, com qui roman expectatiu, a veure què li afiges, li he comentat: "Això ho podràs captar de manera fàcil: els que parlen valencià (o català), siguen valencians, catalans o de les Illes Balears, són molt acollidors, fins i tot, dels estrangers". 

I heus ací que aquest home nascut en terres llunyanes, amb clima equatorial i que viu en terres valencianes... des del 2002, m'ha respost que sí, que els catalanoparlants són molt acollidors i ha coincidit en què, efectivament, això afavoreix una bona empatia. 

A banda, li he comentat que, en moltes famílies valencianoparlants (o en què ambdós membres parlen la llengua catalana), la dona està ben tractada, ben considerada, i que això estava molt present en moltes rondalles plasmades abans de 1932 i en comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Aleshores, ell ha tornat a estar d'acord amb les meues paraules.

Cavallers: són paraules d'una persona amb qui hui he parlat per primera vegada i que ha residit en poblets i en ciutats catalanoparlants. I molt obert i amb bona empatia: mig en català, mig en castellà (per a que pogués entendre millor la conversa), hi ha hagut bona relació, un bon pont. ¡Ah! I mai no m'ha dit que li parlàs en castellà. Mai. Per descomptat, un home forjador de ponts.

Avant les atxes.