El llaurador, una figura que empiula amb el matriarcalisme i amb l'esperit comunitari

Hui, entre altres coses, he llegit un comentari d'una dona relatiu al sentiment de pertinença a la terra.  

I, ben avançada la vesprada, copses que, en el tema del matriarcalisme, per exemple, la figura del llaurador (com també la del pagès i la de l'hortolà) són molt importants. 

Així, tenen molt a veure amb la llengua catalana: la trobem en moltíssimes narracions tradicionals anteriors a 1932, en què la dona (i la terra) està ben tractada. Ja t'ho diu ta mare un dia, sobre els seus avis (nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX): "Es vivia de la terra". També ho fa en moltes cançons tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1890, per exemple, pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

A banda, per a moltes persones, els hortolans són persones nobles ("El llaurador, de bona gana, ho dona"), molt obertes i que estan molt interessades per la Mare Terra. 

I més: tant si són hòmens, com si són dones, són, possiblement, el grup social i cultural que més ha conservat la identitat, que més ha fet defensa de la llengua, del folklore, etc.. I, tot això, de manera molt senzilla: mitjançant la transmissió de generació en generació i a altres persones, sobretot, a través de les dones (molt sovint, de l'àvia o padrina) i... receptius.

Finalment, adduiré que, quan faig qüestions a ma mare, l'escolte i ho plasme en una llibreta, captes que paga la pena dedicar-te a la cultura tradicional i al folklore, igualment, en línia amb l'humanisme, amb el matriarcalisme i amb el comunalisme. 

Dones reconegudes pel Poble, que "alleten" la gent i molt ben tractades

Un relat recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El nom de Preixana”, en relació amb la població Preixana. En el primer paràgraf comenta que “aquesta és la nostra finalitat: recollir històries” (p. 507).

Un poc després, el narrador afig trets interessants: “Temps era temps, hi havia, en aquest contorn, una gran bassa que, pel que conten, deuria tenir uns cinc-cents metres de llarg per uns tres-cents d’amplada” (p. 507). En aquestes línies, de manera simbòlica, es diu que la influència de la dona (representada per la bassa, un lloc de recepció i vinculat amb l’aigua, femenina) era gran. Igualment, ho confirma quan, tot seguit, comenta que, “per situar-la millor, podríem dir que anava des de l’estela funerària ‘Argar’, fins al lloc on es troba l’edifici de la Cooperativa del Camp” (p. 507). Per consegüent, la seua visió de la vida és matriarcalista i abraça la nit i la foscor (en nexe amb l’estel) i la mort (també en relació amb la dona i amb la mort del dia, al moment de menor llum). És més, hi ha un lligam entre l’estrela (la dona relacionada amb el cel) i la terra (representada per una comunitat de pagesos, d’hortolans, de llauradors i, per consegüent, pel camp). Com podem veure, la dona (com a persona singular plasmada en l’estel) empiula amb la comunitat (la cooperativa) i, a més, amb la terra (el camp). Podríem adduir que lo femení (i, ací, matriarcalista) està junt amb els fills de la terra.

Prosseguint amb la narració, “diu que, en aquesta bassa, s’hi pescava peix i que, per això, a l’escut de la població, s’hi troba un peix nedant” (p. 507). Recordem que el peix està associat a l’aigua, ja que hi viu i s’hi desenvolupa; en altres paraules, és un animal femení, vinculat amb la dona. Si, a més, el peix nada, tenim una poble viu, en moviment, detall que enllaçaria amb el fet que, de la bassa, se’n pescaria molt i n’hi hauria contínuament.

Cal dir que aquest nexe entre el peix i la dona es reflecteix, per exemple, quan, tot seguit, llegim, “A aquest fet, cal afegir-hi que aquest peix porta de nom Anna, amb la qual cosa queda un ‘Peix Anna’, que bé podem interpretar com a ‘Preixana’” (p. 507).

Ara bé, aquest peix, a banda de portar nom de dona i de simbolitzar lo que podríem dir fertilitat marina, va unit al detall que “Diu la llegenda que aquesta bassa era de propietat privada i que la seva mestressa es deia Anna i donava permís a la gent per anar a pescar a la seva bassa” (p. 507). O siga que aquesta llegenda (que cal dir que és curta) concentra fets que empiulen amb el matriarcalisme: dones 1) que són propietàries en zones rurals, 2) que se les tracta de mestressa, 3) obertes al poble i que donen permís per a accedir a les seues possessions (recorden allò de “La porta de casa sempre estava oberta” amb què es reflecteix l’esperit comunitari) i 4) que són generoses amb els habitants de l’indret (la mestressa Anna aprova que es pesque en la seua bassa).

Finalment, com a signe matriarcalista i que enllaça amb el bon tractament (junt amb la bona consideració) que rep la dona en els Pobles matriarcalistes, “La gent, un cop obtingut el permís, deia la frase esmentada, que podia anar a pescar: Peix de l’Anna” (p. 507). Aquest tret va en línia amb un altre fet: la Mare Terra és qui proporciona vida, menjar, qui ens facilita que hi haja aliment en el present i en el demà. La diferència és que ací ho fa en un ambient relacionat amb l’aigua, en lloc de fer-ho a nivell general. No obstant això, en ambdós casos, la Mare alleta el nen, i el xiquet (ací, el pescador) li ho agraeix i ho reconeix.

Vivències i comentaris que perduren

Bon dia, 

Tot seguit, exposem unes paraules de Miquel Amer, de hui, 12 d'agost del 2023, en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i espavilades, guilopes:

"— A la meva família, tant materna com paterna, les padrines duien la paella pel mànec! Som de Mallorca".

A més, Jordi Serra Massansalvador ha afegit que "Ma uela, que era cullerota [= de Cullera] i va néixer l'any de les tres carabasses (1888), era una dona sàvia. Sempre em deia: 'Xiquet, no t'aublides [ = oblides] mai que, de Cullera a Sueca, hi ha tant com de Sueca a Cullera'. I, efectivament, no ho he oblidat mai".

Igualment, Nuri Coromina Ferrer ens ha adduït unes paraules interessants:

"— Hola Lluís!

És una opinió d'un home de principis del segle XX. (...) Més aviat, sembla que es refereix al món de pagès. 

Ha passat un segle i el feminisme ha obert els ulls a moltes dones.

En el cas de la meva família, la iaia paterna va tirar endavant els quatre fills vius amb molt poca ajuda de l'avi. En el cas de la iaia materna, es feia ajudar -una mica per força- amb la jove. Era una casa de pagès amb dos fills i una filla. Era vídua. Jo entenc que la casa la portaven les dones i, en canvi, els assumptes socials, els homes, en el cas de la meva família.

Ara, al 2023, ha canviat molt. Amb tot, més llestes o més espavilades, encara són els homes qui volen imposar-se generalment en assumptes socials, per molts estudis que tinguin les dones. Fixa't en quantes poques dones governen als seus estats".

En relació amb aquestes paraules, entre altres coses, li he comentat: 

"— Bon dia, Nuri, i gràcies, 

Aquest home, en els tres llibrets d'aquesta obra i en una anterior (també de cultura tradicional i folklore), es posa prou de part de lo femení. Per exemple, en la seua visió de les prostitutes (bagasses).

L'accés de les dones a la possibilitat de tenir estudis com també el que les dones no hagen gaudit d'igualtat legal (o millors condicions) és un tema cert. 

Ara bé, lo que no ens diuen moltíssimes fonts (escrites, orals i, per descomptat, de partit, de sindicat, d'associacions, de moviments socials, etc.), bé per falta de formació, bé per manca de voluntat, bé perquè prefereixen exposar només lo que més els interessa, és que, DES DEL SEGLE XVI, LA CULTURA CASTELLANA ESTÀ EN LA CORT DELS REGNES DE LO QUE ARA ÉS ESPANYA. I que la cultura castellana és patriarcal, mentres que la relacionada amb la llengua catalana, amb la gallega, amb l'asturiana, amb la basca i amb l'occitana SÓN MATRIARCALS".

Quant a Montserrat Cortadella, ha plasmat "Eren espavilades, emprenedores, treballadores, amb un cor immens.

Així i tot, em quedo curta: l'àvia materna i la seva mare, grans dones. Sempre havia sentit dir 'Una nena dona cent voltes a un nen'. Una nena amb quinze anys és una noia. La mateixa edat pel noi, ell encara juga a pilota".

Finalment, Ramona Ibarra Solà ens ha dit:

"— I tant que ho eren, a casa meva. (...) sabien que, d'un [ sol] sou no podien viure. Eren espavilades al 100%".

Agraesc la generositat de totes les persones que han aportat el seu punt de vista, les seues vivències. 

Una forta abraçada.

****

Nota: Aquesta foto és d'un llibre del folklorista valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), obra publicada en 1908.