Prosseguint amb l’article “El mite de les societats
matriarcals”, en acabant, comenten que “Un dels exemples que més
ha inspirat a artistes d’arreu del món, com Frida Kahlo, Elena Poniatowska o
Tina Modotti és la ciutat indígena zapoteca de Juchitán. Està
ubicada a l’istme de Tehuantepec, a Mèxic, i té prop de 3.000 habitants.
Es tracta d’una societat on la relació entre
gèneres és excepcionalment horitzontal. No només això: de fet, la societat
del Juchitán identifica tres gèneres: dones, homes
i muxes (transsexuals) i cada un d’ells està igualment
acceptat i té un rol concret en la societat”, un
detall que es reflecteix (parcialment, perquè no apareix de manera pregona, almenys, en relació amb els transsexuals, però sí amb hòmens i amb dones) en moltes rondalles, camp de la cultura tradicional
que, com també la música vernacla, reflecteix la cosmovisió d’un Poble de
parlants, d’una cultura.
A banda, afig que “Un dels errors comuns que
es cometen, al parlar d’aquestes societats, és entendre-les com a petits reductes
aïllats de la societat capitalista. Res més enllà de la realitat. El Juchitán
és una regió rica, pel que fa a l’agricultura i el comerç. Tot i ser una zona
urbana i modernitzada, la identitat de l’individu segueix estant molt
lligada a la pertinença al col·lectiu. Aquesta és una de les
diferències més evidents amb les societats capitalistes, on la identitat
individual es defineix pels gustos de consum de cada persona”. Com a
exemples, hi ha la tendència al petit comerç i, si de cas, al mitjà, entre els
catalanoparlants, si més no, fins a l’entrada de la cultura castellana (amb tendència a la
uniformitat i a la concentració, a partir dels anys quaranta del segle XX). A més a més, el sentiment de pertinença al
col·lectiu (i, de pas, a la terra) és un tret que té molt a veure amb el
matriarcalisme.
A continuació, exposen que “Això es deu a que el
més important és mantenir la cohesió social, els costums i les celebracions
tradicionals. Amb això en ment, al Juchitán, s’accepta tota opció sexual,
creença religiosa, pertinença a determinada ètnia o nacionalitat, etc. mentre
no perjudiqui a la comunitat”.
Un altre fet que plasma el matriarcalisme és que “Mantenir
aquesta cohesió social és feina de les mares, que són el nexe de les
relacions dels individus amb la comunitat. Elles representen l’autoritat
moral i, de fet, això queda reflectit en el llenguatge. L’estudi
d’Águeda [Gómez Suárez] i Marianella [Miano]
recull diverses entrevistes on es parla de ‘casa la mare’ i no ‘casa els pares’”. Com a aclariment, direm que Águeda Gómez Suárez ha estudiat sobre cultures d’Amèrica Central, mentres
que Marianella Miano ho ha fet sobre cultures d’Amèrica Llatina i d’Àfrica,
segons report que figurava en Internet el 10 d’abril del 2024.
Després, agrega que “La força de la figura de la
mare es veu clarament en el repartiment d’espais entre els gèneres. No només
són mares d’una família, sinó que també exerceixen el paper de mare de la
comunitat. Elles dominen els espais públics al carrer, organitzen les festes
tradicionals i organitzen la comunitat segons faci falta. Pel que fa als homes, s’encarreguen de la política més formal i de les
altes esferes culturals”. Aquestes paraules enllacen amb trets que captem en rondalles: la dona, majoritàriament, és qui fa d’educadora i, més d’una vegada, apareix
com a cap d’estat (sia una reina, sia una princesa, etc.) i, per descomptat, com qui
té la darrera paraula en la família. Quant a les festes tradicionals, en la
primera dècada del segle XXI, en Aldaia (on visquí fins al 2009, quan tenia trenta-huit anys), les dones
encara eren les que organitzaven les festes de Sant Antoni (gener), els marits tenien
més bé un paper de company i, respecte al capellà, fonamentalment, es limitava
a fer la missa i a la benedicció dels animals. És més: el mossén, quasi sempre,
seguia la pauta que elles li indicaven. I, després de la festa, quan es celebrava la
novena, elles la preparaven.
Finalment, l’article trau el tema de la sexualitat:
“Cal entendre que, al Juchitán i a d’altres comunitats similars, les dones encara
pateixen certes situacions de violència i subjugació, tot i que no siguin
tan evidents com en les societats patriarcals que predominen actualment. Per
exemple, les nenes estan sotmeses al control social del seu cos i la
seva sexualitat. S’entén per control que tota nena es veurà obligada a ser
mare en determinat moment i ha d’arribar verge al matrimoni, tot i que després
pugui gaudir de la llibertat sexual esmentada anteriorment. En societats on la
maternitat és tan important, les dones aconsegueixen més igualtat perquè són
les úniques que poden garantir-la, però, per altra banda, han de complir
determinats objectius ‘pel bé de la comunitat’”. Afegirem que, tot i que posa
que hi ha determinades situacions de violència, caldria evocar un fet de què sí que parla Rigoberta Menchú en l’estudi que feu l’etnòloga Elisabeth Burgos en 1992: les recialles derivades del sotmetiment
a la cultura castellana, fins a la independència, no hi són alienes, sinó que hi
tenen molt a veure. I, tocant als objectius que han de complir les dones, cal vincular-ho amb el desenvolupament de l’arquetip del rei (en
aquest cas, que la dona exercesca de cap de colla i en pro de la comunitat i de lo maternitat): no es limita a ser la màxima
autoritat d’un col·lectiu, d’un territori o d’una família, ni a accedir-ne al
poder, detall que va molt en línia amb unes paraules de Rigoberta Menchú a l'etnòloga: "les dones pensem que s'alimenta el matxisme quan es fa una organització només per a les dones, ja que implicaria separar el treball de les dones del treball dels hòmens. (...) cal que l'home estiga present per a que també contribuesca" (p. 247) i que hi havia hagut el vici, entre els dirigents, de dir "És que jo soc un dirigent, és que la meua tasca és la direcció; i la vostra, lluitar" (p. 247).
Per això, el 9 d’abril del 2024, en què un holandés ens
havia fet unes qüestions per a aclarir millor respostes que li havíem enviat
per a una recerca sobre llengua i identitat relacionades amb els catalanoparlants,
li escriguérem que, “En les cultures matriarcalistes, és a dir, en aquelles
que s’organitzen a partir de lo que es sol considerar com ‘valors femenins’
la gent promou el comunitarisme (lo comú, decisions en grup, no per imposició ‘perquè
sí’).
La cultura tradicional castellana i la francesa són
patriarcals: a) la castellana és mística; b) la francesa (la vinculada amb la
llengua francesa) és laïcista. I c) totes dues són centralistes.
El sentiment de pertinença a la terra va unit a lo
vernacle, a lo que és tradicional (i no per imposició externa) del terreny on hom
viu: per exemple, en Austràlia, lo vernacle és lo que està en nexe amb els aborígens,
no amb la cultura anglosaxona.
És el fet de sentir-nos part d’on vivim, de promoure-ho,...
i d’acollir lo que vaja unit a una voluntat de conservació de la Mare Terra, (...)
un ‘fer que romanga en bones condicions per a les generacions futures’”. Agraesc la paciència, la
bona voluntat i la bona empatia d’aquest holandés i que em triàs com una persona més per al seu estudi.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
https://www.assembleapagesa.cat/pagesia-en-lluita-propostes-per-canviar-ho-tot/
