En l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, hi ha una rondalla eròtica molt curta, “Es penyal de Pastoritx”, la qual diu així:
“A un
penyal de devers Pastoritx[1],
deien que hi havia amagat un tresor. Es penyal, damunt, tenia lletres que
deien:
Venturós serà
qui es
cul em veurà.
Començaren
a fer barrobins i trobaren baix des penyal un rètol que deia:
Venturós ha estat
qui es
cul m’ha trobat” (pp. 375-376).
Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:
-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.
-Diga què vol que faça?
-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.
“-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).
Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.
Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), “La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització” (p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.
Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:
“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.
El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.
Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).
Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).
Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).
-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.
-Per petit que sia, Amet, feu per jo.
-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).
I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.
Tot seguit, vos presentem uns versos eròtics i que reflecteixen el matriarcalisme, els quals em plasmà Joan Carrera Casacuberta el 26 de novembre del 2022:
"'— Suposant que suposéssim
que féssim la suposició
que la teva figa fos un hostal
i la meva pixa un viatjant,
¿deixaríes entrar-la,
encara que fos pagant?
— Ni pagant, ni sense pagar:
ma figa és una caixa de ferro,
on no hi entra cap pixa de verro'
Dita de la Garrotxa [sic]".
Aquesta dita, hui, 27 de novembre del 2022, no figurava en Internet, ni tan sols en algunes entrades referents al folklore en la comarca catalana de la Garrotxa.
Com podem veure, la dona té la darrera paraula, àdhuc, en lo eròtic. A més, no accepta lo que podria recordar l'home porc (verro).
Agraesc, per tant, la generositat del reporter.
El 16 de novembre del 2022 trobí una rondalla catalana, “La creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es tractava sobre la creació, la primera en eixa línia, entre més de sis-centes que havíem consultat fins aleshores. Figura en el llibre “Lo Rondallaire”, a cura d’Albert Mestres i publicat en el 2010 per Cossetània Edicions, el qual inclou la primera sèrie i la segona sèrie. En la part final del relat, diu així: “I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué
-Senyor,
¿què és lo que us plau, de mi, fer-me?
I Déu li
va respondre:
-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.
-¿I com
tindré tanta força?
-La
tindràs perquè tot t’ho menjaràs.
I, des de
llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és
l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).
Eixe mateix dia ho posàrem en
Facebook i, a més, afegírem part del llibret “’La Abuela
Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà, a què
accedirem en el 2018, en relació amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i
matriarcalista), quan diu que “L’àvia Damiana, al llarg de la seua
vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en
comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu
poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs
plens d’energia, les aigües del Titicaca[1] i, així,
engendrar la deessa, mare de tot el poble.
Essent
diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració
reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els
ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu
desenvolupament” (p. 29).
Per consegüent, quant a la Pacha
Mama i a Jesús (el fill de Déu), el deu Sol baixa a la terra (al riu, element
relacionat amb lo femení i amb la dona) així com Jesús (per mitjà del Nen
Jesús), ho fa a la terra (un altre element en vincle amb la dona)… Dos
passatges religiosos en què es plasma el matriarcalisme i que, en el nostre
cas, el relat vinculat amb el cristianisme, figura en una rondalla
catalana publicada en els anys setanta del segle XIX.
En relació amb aquests escrits,
el 18 de novembre del 2022 posàrem en Facebook “Per a les vostres àvies
(o padrines) o bé per a les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, la terra,
¿era com una mare? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. En el meu mur, el
mateix dia i posteriorment plasmaren “Per la meva àvia Maria, sobretot.
Tot i que era d’una família de pagesos benestants, amb mossos a sou, o sigui,
que ella, la terra ‘poc la llaurava’, a casa seva, era una gran
remeiera.
Recollia
totes les herbes que coneixia, per a fer cures, per a fer guisats. Per Sant
Joan, abans de la sortida del sol, anava al bosc a recollir l’herba de Sant
Joan. Cada dia havia d’anar a trepitjar el camp o el bosc. Coneixia tots els
bolets i els racons on creixien.
Sense el
contacte diari amb la terra, no hagués pogut viure” (Àngel Blanch Picanyol), La terra, o les
terres, eren molt estimades i les tractaven molt bé. Eren una mare que dona
menjar als seus fills i, com a fills, ells la tractaven amb palmes d’or.
No la
conreaven quan les llunes eren dolentes i no deixaven créixer cap mala herba.
Hi havia coses que no es podien fer, com llaurar al mes de juliol, perquè la
terra du dol” (Miquel Vila Barceló), a qui comentàrem
que “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, per exemple, vinculats amb
Inca, més d’una vegada, porten palmes de color or.
Ara
mateix, he vist, en un diccionari de símbols, que relacionava les palmes amb el
martiri.
Aquests
sants (d’origen pagà, de la deessa grega Demèter, la de l’agricultura), en la
tradició cristiana, són màrtirs i els protectors de molts llauradors
catalanoparlants.
Ara bé,
també associa les palmes, per exemple, a la regeneració. Això ens acosta a la
idea de terra com a mare: de tots, de lo material i de la vida”. Igualment, Rosa Rovira, qui ha rebut una educació
matriarcal i que ha estat molt en relació amb el camp, ens plasmà “La
mare era una gran amant de tota la natura. Dels camps, se’n cuidava el pare;
però, de recollir els fruits que els donava la terra, sempre era la mare. Gran
coneixedora de tots els arbres i de totes les plantes, en especial, de les
comestibles que menjàvem en amanides i també les remeieres amb les quals ens
feia olis, ungüents i cataplasmes per curar refredats, desinfectar ferides i
tot el que es presentés, ja que els metges estaven molts quilòmetres lluny.
Ens va
inculcar el respecte per tota la natura i ens va transmetre el seu coneixement
per fer medecines casolanes”. El 19
de novembre del 2022, Pilar Ortiz De Paz adduí “Els meus avis paterns
eren de Lleida, per tant, pagesos de soca-rel. No els vaig conèixer. A més, el
meu pare no era l’hereu, però, molt sovint, anàvem a la casa pairal, Bellmunt
d’Urgell, i et puc assegurar que la terra era la seva vida, fins i tot, el meu
pare, només arribar, anàvem els dos germans a passejar pel tros. Era feliç
escoltar tot el que feia referència a les collites. El que ha nascut pagès, ho
és tota la vida”.
Afegirem que el 18 de novembre
del 2022, Rosa Garcia Clotet, en un missatge, ens escrigué “Tant no puc
dir, però que la valoraven, sens dubte, sí. I ens ensenyaren a estimar-la i
respectar-la.
Sempre
que es podia, normalment, els diumenges, anàvem a passar el dia al camp. Vivint
a ciutat, i els homes treballant, és el que es podia fer. Parlo de ‘nosaltres’, però els avis ja ho feien en la seva
època”.
[1] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile
i Bolívia.
Tot seguit, posem un escrit publicat en l'informatiu parroquial de la Parròquia de Nostra Senyora de l'Assumpció, d'Alaquàs, hui, 20 de novembre del 2022: "Carta d'una mare al seu fill". A favor de l'empatia i del bon tracte cap a la dona, en aquest cas, cap a la mare.
Hui, 17 de novembre del 2022, durant la visita al metge del cor, amb qui he parlat un poc sobre la rondalla "La creació", recopilada per Francesc S. Maspons i Labrós, i sobre el matriarcalisme:
Ell: — ¿Sabes qué quiere decir "mundo"?
Jo: — No.
— "Limpio". Existe la palabra "inmundo". Apúntatelo y lo buscas. Tú, ¿cuál prefieres? ¿El "mundo" o el "inmundo"?
— El "inmundo", perquè "limpio" pot anar en línia amb "fanatisme".
— Eso es verdad.
Com he dit a ell i a una jove, un poc abans de deixar el despatx:
— Un bon home. No: té bon cor i bon cap.
Bon dia,
En relació amb el tema de hui, en Facebook, sobre si la dona és qui tria amb qui festejar, hi ha una cançó valenciana que diu així:
"Maria Rosa, que bona estàs,
si no m'ajuntes, no et casaràs.
Obri la porta, 'carinyo' meu,
que t'ho demane,
per l'amor de Déu.
Ja ve Cento de ca la nóvia,
ja ve Cento malhumorat,
ja ve Cento, contant els passos:
carabassa li haurà donat [la núvia]".
Eixa és la lletra que conec i que cante des de fa anys.
Per consegüent, la dona té la darrera paraula.
Com en moltes rondalles, és la jove, la dona, la princesa o bé la reina, qui tria amb qui es casarà.
Com deia el meu avi matern (1906) i és refrany molt conegut, "Manen els hòmens, però es fa lo que vol la dona". Jurídicament, manen els hòmens; en la realitat, en moltíssims camps de la vida familiar, social, etc. ho fa la dona.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
La figura
del llaurador i la terra com a mare que proporciona vida i a qui cal tractar bé.
En paraules tretes de l’estudi
sobre el matriarcalisme basc (i traslladables al vinculat amb el matriarcalisme
català i amb més d’un relat, en què també apareix la figura del pastor, malgrat
que en són puntuals), “Per davant del donjoanisme cavalleresc oficial
en el patriarcalisme, el pastor d’Orhi no ‘allibera’ la donzella (…). Aquesta
banda negativa i antiheroica pot ser vista amb la seua cara positiva: en
efecte, davant els rituals cavallerescs de l’heroi patriarcal, ací, l’antiheroi
no veu en la dona ‘objecte de conquesta’, de la mateixa manera que tampoc no la
veu com una imatge ‘ideal’ per la qual morir. Potser aquesta estructura mítica
explique millor que altres caracteriologies la situació de cert tracte
igualitari en el País Basc entre hòmens i dones” (nota 50, pp.
52-53).
En relació amb aquestes paraules
del llibre “El
matriarcalismo vasco”, vinculades amb l’amor cavalleresc, comentarem que el
4 de novembre del 2022 copsí un escrit d’una amiga catalana, de Reus, Teresa
Maria[1]
Marquez Bartolomé, en què tractava sobre les dones. I, com que considerí que
semblava que feia referència, sobretot, a les que visqueren, majoritàriament,
sota la dictadura patriarcal i castellanista del general Franco (1939-1975), li
escriguí:
“Estic
interessat per saber si les dones de què escrius eren de família catalanoparlant
des de feia dues generacions o no.
A més, en
l’estudi sobre el matriarcalisme, els resultats ho plasmen molt: les dones
nascudes abans de 1920 (i, a més, catalanoparlants des de feia dues generacions
o més), ho feren en un ambient i en un context molt més favorables i més
matriarcalista.
Gràcies
per la teua aportació”.
El mateix dia, Tere Marquez
Bartolomé ens contestà: “Les dones de què parlo eren de famílies catalanes
per part materna; andaluses, per part paterna.
Excepte
una o dues, no les van deixar cursar carrera.
Jo, com
saps, no vaig conèixer la figura paterna. La mama ho va suplir amb amor i amb
disciplina...
Les dones
de famílies catalanes de soca-rel eren més permissives amb els estudis i la
llibertat de les noies”.
En
relació amb el mite del llaurador, tractat, com ara, per Bartomeu Mestre, hi ha
un article molt interessant, “Caín i Abel? Reeees, un malentès!” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2019/01/11/cain-i-abel-reeees-malentes-2913744.html), de Pere Morey Servera i publicat en
el “Diario
de Mallorca”, en què identifica Caín amb el pastor i amb Castella (com
ara, amb lo transhumant, de què també parla Jaume Vicens Vives, en el seu
llibre “Notícia de Catalunya”[2]) i, en canvi, Abel amb el pagès. Quant
al pagès, escriu que “ha de treballar
molt més per fer fruitar la terra: llaurar, sembrar, segar, batre... o regar,
exsecallar[3],
femar... sempre hi ha alguna tasca a fer al camp, a un pagès li cal tenacitat,
resistència i resiliència. El pastor, en canvi, treu el ramat a pasturar i sols
ha de vigilar que cap llop no se li acosti, està disposat a lluitar. Té més
temps per mirar passar els núvols, per somiar (potser per això hi ha hagut més
poetes místics a la literatura castellana) [.] Està menys arrelat a la terra,
és més aventurer; per això ‘Los dioses nacían
en Extremadura’ com diu la novel·la de García Serrano (1917-1988)”.
I, tot
seguit, amb unes paraules que no tenen pèrdua, comenta que “El pastor és patriarcal perquè sap quan[t] important és que el mascle
de la guarda sigui fort i cobreixi quantes més femelles, millor. El pagès, en
canvi, veu la Terra com una mare, sap que ha de dipositar la llavor i prendre
cura de la planta mentre creix, per això els pobles pagesos, els mediterranis,
som més matriarcals que els pastors de terra endins”.
Per això, podem captar que la dona, com també la terra, està ben tractada en les cultures matriarcalistes i entre els qui les abracen. I que les paraules de ma mare, en al·lusió a la seua àvia Consuelo (la paterna, nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em digué el 14 de gener del 2021, són traslladables a una actitud cap a la dona i cap a la terra.
[1] Preferia que la nomenassen Tere.
[2]
Jaume Vicens Vives escriu que, “Els
castellans, -d’ascendència transhumant i nòmada com molt bé els ha definits un
d’ells, el professor Carande-“ (p. 46).
[3]
En el DCVB, figura com a un mot de Mallorca i que significa “Tallar als arbres les branques seques o
sobreres”.
Refranys en relació amb les bagasses, amb les putes
i amb dones velles.
El 6 d’abril del 2022, Rosa
Garcia Clotet m’envià un missatge en què deia “Avui he llegit una dita
que, potser, ja la saps, però que m’ha semblat que aniria bé per al tema:
‘Qui no
té dona, ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.
En línia amb aquest refrany, en
el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i
Obrador (Felanitx, 1945) i publicat per Lleonard Muntaner Editor en el
2021, hi ha articles que l’autor escrigué en la premsa i, entre ells, u titulat “Bagasses,
polítics i modernitat”, en què, al capdavall, comenta que els “nostres
polítics dissoluts (…) es mereixen un consell per a quan siguin lluny de
remeis: que recorrin a la cultura, que cerquin dins la tradició. No vull dir
amb això que vagin a museus o a escoltar òpera (això sí que seria massa
modern), sinó que facin memòria dels nostres refranys populars, ben segur que
en trobaran algun de tan útil com aquest: ‘Qui no té dona ni bagassa, ell
mateix s’apedaça’”.
A més, en relació amb la
paraula “bagassa”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares
i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià
Joaquín Martí Gadea, hi ha el refrany “Bagassa primerenca, beata
tardana” (p. 24), en l’entrada “Beneta (tindre manco honra
que la)” (p. 24).
Igualment, el 9 de setembre del
2022, en Facebook, posàrem un escrit acompanyat de la dita “En les
cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” (la
qual sentí ma mare a la seua àvia Consuelo) i afegírem “Les vostres
àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920,
¿quines dites deien a favor de les bagasses (prostitutes)? ¿I comentaris en
eixa línia? Gràcies”.
En el meu mur, el 9 de setembre
del 2022 i posteriorment em comentaren “La iaia en deia ‘dones
de la vida’, ‘fer la puta i la Ramoneta’. Ella m’explicava
que, quan va acabar la guerra, varen trobar monges embarassades mortes i caixes
amb nadons. Jo, esverada… I ella em deia ‘Són homes i la carn crida la
carn’” (Montserrat Cortadella), “A casa, no ens havien
parlat mai de les prostitutes” (Rosa Rovira), a qui, tot seguit,
escriguí “Hi ha un refrany que diu ‘Bagassa primerenca, beata
tardana’[1]:
xiques jóvens que, en passar la jovenesa física i el negoci com a prostitutes,
se’n penedien i passaven a viure, per exemple, en convents, com a monges.
De fet,
on visc (Alaquàs, en l’Horta de València), fins a fa pocs anys, hi havia el
convent de les Oblates. I, com, alguna vegada, m’ha dit ma mare, hi acollien
jovenetes i dones que havien sigut bagasses, entre altres coses, amb intenció
de donar-los una altra faena. I sempre n’hi havia qui acabava monja (lo que la
dita diu ‘beata tardana’)”. A
més a més, ens plasmaren “No recordo cap dita sobre aquest tema.
Però sí
em van ensenyar que eren dones que s’havien trobat amb una vida molt difícil i,
per continuar endavant, havien hagut de prostituir-se. Mereixen respecte com
tothom.
No fer
comentaris, en general, que facin mal a les persones. O sigui, no criticar,
perquè tothom portem a l’esquena la pròpia motxilla” (Rosa Garcia Clotet). Aquestes paraules considerem que
van molt en línia amb l’educació matriarcal. El mateix dia responguí a Rosa
Garcia Clotet: “Tenint present que, en paraules de ma mare, les seues
àvies eren ‘Fortalesa i servici’ (sic) i que eren molt
treballadores, des de molt prompte d’haver sentit la dita a ma mare, la
interpretí de dues maneres: 1) que les bagasses, en el fons, eren treballadores
i 2), sobretot, de pietat per elles”.
Cal dir que, quan el 10 de
setembre del 2022 llisquí a ma mare les paraules de Rosa Garcia Clotet i la
meua resposta, ma mare m’adduí una tercera interpretació que era la que ella
havia fet des de que copsà el proverbi quan encara vivia la seua padrina, i
prou en línia amb la primera que jo havia intuït: “Gent decent, de
confiança, que sempre es podia confiar més en elles que en altres”… A
més, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “De xiquet, recorde eixir al carrer
a jugar, i sempre emportar-me el meu baló… Tots tenien baló, però el meu (mes
que estiga lleig el dir-ho) era el millor del mercat en aquell moment.
La meua àvia, quan em veia eixir de casa amb el baló, s’estripava dient ‘Que els altres no en tenen? Sempre has de traure tu el baló? Ignorant! Si fores puta, t’ho farien debades!’”.
Tocant a missatges, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Quines històries més interessants[2]. La veritat és que no sabia que una ‘bagassa’ es referia a una puta” (Vicent Pla) i li comenti que sí que ho era. “No ho sé, Lluís” (Casimir Romero Garcia). Igualment, plasmí a Joan Prió Piñol que la dona (la puta), d’alguna manera, fa servici a la societat i que, en canvi, la lladrona roba a la comunitat. I ell em contestà que, quant al refrany, “Ho trobo molt encertat. [ L’àvia de ta mare] Sabia el que es deia”.
Finalment, quant a la bagassa
d’Antella, direm que, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i
curioses de la terra del Gè”, l’investigador encapçala l’entrada
sota el títol “Bagasa (la) d’Antella” i, com posí en el
meu mur el 10 de setembre del 2022, “En cap moment s’indica que la
bagassa d’Antella siga una dona descarada, com podem llegir en altres fonts (en
paper i en Internet)” i considerem que això explica que, en els
versets que Joaquín Martí Gadea escriu al final (on ell fa un resum de
l’entrada), pose
“Mateix
que[3],
a la dona anciana,
la
tracten de dona vella,
així fa
el poble ignorant
amb la
bagassa d’Antella” (p. 16).
Notes: [1] Comentarem que el 9 de setembre del 2022, Vicenta Ferrer Sanchis (hem posat un pseudònim, partint de la frase final del correu electrònic que ens envià eixe dia, titulat “Dita popular”) exposava “’Monja primerenca, puta tardana’.
La meua mare solia dir-ho perquè tenia una cunyada que va ser, primer, monja i, després, al casar-se, no era dona d’un sol home. Jo era una xiqueta i no entenia molt bé el que volia dir. Però, avui, aquestes paraules estan guardades a la meua memòria”.
[2] Tot seguit, envií a Vicent Pla la resposta a Rosa Rovira i ell em contestà amb la segona part d’aquest comentari.
[3] Equival a “Així com”.
“En les
cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Les dones (velles, prostitutes i dones en general) a
primeries del segle XX.
També en relació amb la
transmissió de la cultura popular, adduirem que el 6 de setembre del 2022,
mentres llegia la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses
rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del
valencià Joaquín Martí Gadea, copsí que hi havia una entrada, “Ganao
(el) petorrí”, en què aquest estudiós del País Valencià i recopilador
de la cultura popular plasma una part del matriarcalisme que hi havia en aquell
moment. Diu així:
“És una
espècie de monomania que patixen alguns hòmens, la de voler rebaixar i tirar
per terra a les dones, traent-los tots els sobrenoms que poden i
dient-los ganao petorrí, gent
de la pota badà, femellam i altres, com si elles no
mereixqueren tant de respecte i consideracions com ells o, d’ahí en avant. I, a
tot això, eixos mateixos les busquen ense que[1] les
necessiten, convençuts de que, en la casa que no hi ha dona, no hi ha orde ni
concert en res, ni tampoc alegria completa. No per fer, puix, menyspreu de les
pobres dones, sinó, al contrari, per a fer vore la poca raó que tenen els que
les maltracten i afronten[2],
ham posat nosaltres estes quatre ratlles i la cançó que va ací baix:
Ganao petorrí els diuen,
per burla a les pobres dones
i, els que es burlen, prou vegades,
les busquen i troben bones.
I és que
el món fa poc preu d’elles, creent que totes són iguals. Per a respectar-les i
tractar-les bé, devem mirar-nos en l’espill de la nostra mare i, així, a lo
manco, respectarem i posarem en bon lloc a les que siguen com ella” (pp. 95-96).
L’endemà, dia 7 de setembre del
2022, reportí per telèfon a ma mare sobre aquestes paraules, li les vaig llegir
i li comentí que Joaquín Martí Gadea no era simpatitzant del socialisme, ni de
l’anarquisme, ni de les idees lliberals, ni, com ara, de l’espiritisme[3] i
que, en aquesta entrada, es reflectia part del matriarcalisme que hi hauria en
la seua època (partint del fet que, entre altres coses, arreplegà i plasmà
costums, tradicions,… del seu temps o d’abans, com també, més d’una vegada,
escriu el seu punt de vista).
Aleshores, ma mare (1943), que
estava d’acord amb les paraules de l’investigador, em parlà un poc sobre una
dona de l’època de l’àvia Consuelo (la padrina paterna de ma mare, la qual
havia nascut en els anys setanta del segle XIX) i m’adduí unes paraules
acompanyades d’un refrany: “L’àvia Consuelo, ara que estem parlant
d’això, per les paraules que li digué a aquella dona[4]: ‘En
les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona’”. Cal
dir que la meua besàvia, a banda de ser creient (però no beata, en el mal
sentit de la paraula), no sols era una dona valenta, forta i arriscada en la
casa i en el treball: fins i tot, en dir refranys. Sí, una dita que el 7 de
setembre del 2022 no trobàrem en Internet.
Al capdavall, afegirem que, una
altra mena de màxima que ma mare em digué durant la conversa d’eixe dia, la
qual em comentà que era popular, diu així: “Tu respecta a una dona
com si fóra ta mare o una germana”.
Quant a la dita que dona
preferència a una prostituta abans que a una lladrona, al meu coneixement,
reflecteix prioritat per la faena (àdhuc, la de bagassa) i per les persones de
bon cor.
Són paraules, refranys, etc. que
ens apleguen perquè hi ha qui té, en la seua vida, entre altres objectius, que
no caiguen en sac foradat i que puguen passar de generació en generació.
[1] Tan prompte com.
[2] En l’original, posa “abojornen”, forma que parteix del castellà “abochornar”.
[3] En una consulta feta en Viquipèdia el 7 de setembre del 2022,
podíem llegir que és una doctrina apareguda en el segle XIX, la qual “pretén
estudiar la naturalesa, l’origen i l’avenir dels esperits, i també les seues
relacions amb el món corporal”.
[4] Ma mare va oir com la seua àvia Consuelo deia aquestes paraules.
