Hui iniciem aquest blog, dedicat, des d'un principi, al matriarcalisme valencià i a les seues arrels, ja que considere que no cal inventar la història, ni crear lo que no ha existit, sinó plasmar la realitat i, per descomptat, donar la paraula a les persones que, des de les seues vivències, des dels seus coneixements, tenint present les seues arrels, i, a més, obertes a adquirir noves coneixences i a compartir-les sense afanys d'ostentació, ni de desqualificar res ni ningú, etc., ens comenten coses que, si silenciàssem o menypreàssem eixa aportació, contribuiríem a la formació d'una societat més tancada en el seu ego i, sovint, en el cosmopolitisme, en lloc de fer-ho en l'amor a la terra dels nostres avantpassats, a la llengua materna que, per exemple, en molts catalanoparlants (i, més encara, com ara, en el País Valencià i en les Illes Balears), coincideix amb la dels nostres besavis per part de pare i de mare i a estar oberts als altres, a lo que passa pel món i a l'objectivitat.
En aquest sentit, dir-vos que l'estudi que faig sobre el matriarcalisme rep bona acollida part de valencians, de catalans i, per exemple, d'habitants de les Illes Balears.
Si voleu seguir de més a prop l'estudi i temes que hi tinguen relació, podeu entrar, igualment, en la web Malandia (https://malandia.cat).
Lluís Barberà i Guillem
Alaquàs (l'Horta de València)
****
I, ara sí, una part de l'estudi sobre el matriarcalisme valencià, ací, en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal.
La pedagogia
per a conduir els fills. Respostes en Internet.
Adduirem que, l’11 d’abril del 2020 exposi unes línies en el meu
mur de Facebook i en distints grups, que deia així: “¿Quina és (i quina ha sigut) la pedagogia, és a dir, la manera de ‘conduir’ els fills, en les vostres cases, en el
barri, en les escoles i, per exemple, per Internet, de línia matriarcal?
La pregunta
va dirigida, principalment, als àmbits no escolars, tot i que també els
inclou”. Les respostes foren les següents. La primera, de Francesc
Castellano, eixe mateix dia, en “Dites, cançons, poesies, contes, costums,
Catalunya”, m’indicava que me l’enviaria per correu electrònic, fou “La meva mare va néixer l’any 1923 (...) Era
una família força pobra (...) i anarquista, com tota aquesta branca familiar.
L’educació de la mare va ser força rígida però dins d’un ambient progressista
de pensament. (...) vaig rebre una educació bastant rígida a casa, amorosa, sí,
però sempre amb la llibertat tallada i del tot subjecte a les seves decisions.
(...) El pare portava el sou a casa i ella el distribuïa perfectament, sempre
estalviant, sense que ens faltés res de necessari però sense res de superflu.
Fins i tot havia habilitat una petita habitació a casa per vendre roba a
amigues i guanyar un sobresou. El pare cridava però li transferia a ella les
decisions finals. (...) La seva educació sexual era (...) tan sols mínima, com
tothom de la seva època.
Jo vaig
néixer l’any 1955. (...) El ‘poder’ de la mare va anar afluixant tal com
s’anava fent vella (...) però sempre volent viure sola i marcant el ritme de
casa seva. Finalment, va morir fa ara nou anys. Ens va deixar uns petits
estalvis a ma germana [1961]
i a mi, els dos iguals. A mi em va deixar, a banda, un pis on visc[1] ara (comprat a una cosina seva) i el seu pis
va anar a parar a la meva neboda; la meva germana tan sols va rebre la
llegítima[2]”. En preguntar-li, jo, “¿I en el barri, per exemple? ¿Hi havia alguna persona que vos
transmetés res que no ho ensenyessin en l’escola”, li vaig afegir que “Jo, cap als setze anys, coneguí un home del
poble que ens volia ensenyar ‘pilota valenciana’ i que, per tant, aleshores
(mitjan dels huitanta), era de les poques persones que sabia aquest joc tan
popular” i ell respongué:
“En el barri
on em movia, de fet en dos, Poblenou i Clot, que estan junts i que antigament
eren un poble deslligat de Barcelona, havia estat molt castigat per la guerra,
no tan sols per les bombes; eren barris de forta tradició anarquista (CNT-FAI,
els ateneus populars, les cooperatives...) i es parlava poc i sotaveu encara
d’aquells temps. (...) recordo tres dones, una nascuda al barri, una altra
d’Olot i una altra de La Jonquera, a Girona, veïnes d’escala i [de] les finques del costat, que em van ensenyar
cançons tradicionals i alguna rondalla.
Ah!, i una cosa ‘curiosa’, hi havien dos cercles espiritistes[3] dirigits per dones, una que estava lluny de
casa seva i de la que tan sols havia sentit a parlar i l’altra a la mateixa
escala que jo, la de la Genoveva (...). Aquestes dones seguien la vella
tradició anarquista espiritista –vegetariana- esperantista, però tot molt
d’amagat i anant en compte amb els xivatos lligats a l’església i als poquíssims
falangistes.
(...) la
meva àvia paterna era de Benicarló, amb arrels a Les Coves de Vinromà, i el meu
avi patern era de Navarrés, dels primers que van emigrar a Barcelona cap a
1902/03. I jo em dic Francesc seguint les indicacions i desigs de la besàvia
paterna, la navarresina; el meu besavi es deia Francisco, l’avi Cisco,; mon
pare, Paquito, i jo, Francesc. Quan vaig néixer, la besàvia va dir que volia
que em digués així, la meva mare (que volia posar-me Jaume, com son pare) va
dir-li ‘Bueno, mujer, le pondremos Francisco pero se llamará Francesc’, i la
vella respongué ‘Estos catalanes siempre hacéis coses rares...’. Afortunadament
això s’ha tallat”.
En el testimoni de Francesc Castellano, en més d’un sentit, no
propi d’una cultura matriarcal i que, per motius d’intimitat, no hem escrit,
veiem que sa mare portava la casa, amb una actitud forta en plena adultesa i
quan era gran i tot; que era una dona amb esperit emprenedor (venia roba, amb
la intenció d’obtenir un sobresou), que era qui feia i desfeia, i que feu un
repartiment equitatiu de l’herència. Aprengué cançons i rondalles i ho feu per
part de persones molt obertes i que transmetien esperit obert i receptiu a la
germanor (va en línia amb l’anarquisme i amb l’esperantisme[4]).
En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, es
publicà lo següent: “A casa nostra,
sempre ha dominat més el matriarcat. Potser perquè les dones hem tingut molt
caràcter” (Maricreu Roteta), “A casa
el matriarcat ha dominat, domina i segueix amb la descendència.
Tenim més
caràcter que els homes. I no és menysprear els homes” (Carme Matas
Martínez[5]). Jo li
responguí:
“Però hi ha
una cosa molt important: que la dona concedeix molta lliberta als hòmens i a
les dones” i la seua contestació fou “Totalment d’acord. La llibertat la tenim
tots ja que sabem a on podem arribar”.
“La meva
dona és mestra (jubilada fa 2 anys). Va anar a un col·legi de monges i jo a un
de capellans (cap ordre). Col·legi episcopal molt avançat a la seva època.
Teníem classe curricular de català l’any 1966 i no es cantava el ‘Cara al sol’,
sinó ‘El meu país’.
La meva dona
va treure plaça a l’escola pública i s’hi va estar 44 anys sempre en la mateixa
escola. (...) Els nostres fills han estudiat tots a la pública. El gran és
metge, el segon és químic i professor en un institut a Barcelona. La tercera va
estudiar a Girona, graduada en Administració i gestió pública. La quarta és
psicòloga, l’última cursa 5è de Medicina.
La seva mare
és qui ha cuidat de la seva vida escolar i de totes les altres vides, hagudes i
per haver” (Jordi Company Besora[6]).
En un correu electrònic que vaig rebre, de Rosa Maria Gómez Tosas[7], una amiga
de Facebook, l’11 d’abril del 2020, escrivia que “És clar que, a casa nostra, l’anomenada ‘veu cantant’ l’he portada
sempre jo, quant a l’educació i en pràcticament tots els àmbits de la llar.
(Durant molts anys, el meu marit va ser camioner i no hi era, tret del cap de
setmana, així que les regnes les he guiat de la millor manera que he sabut).
He procurat
que els nostres fills, per damunt de tot, fossin bones persones i penso que ha anat prou bé. Des de ben petits van
tenir llibertat de moviments, inculcant-los la responsabilitat dels seus actes, l’amor familiar, la unitat, el deure, la tolerància...
Ara tenen 39
(noi) i 37 (nena), ambdós són pares i estic molt orgullosa dels meus fills. Són
persones emprenedores, creatives, curioses...”
En “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, l’11
d’abril del 2020, llegírem “Tinc entés
que la dona catalana està considerada una gran administradora” (Maria Reig
Pla).
[1] En l’original, “visco”.
[2] Part de l’herència que correspon,
directament, als fills, en aquest cas, al fill petit, la germana de
l’entrevistat.
[3] L’espiritisme, d’acord amb el DCVB, és la “Teoria dels qui creuen que els vivents
poden comunicar-se amb els esperits dels morts valent-se d’un mèdium”, o
siga, d’una “Persona a la qual
s’atribueix la virtut de comunicar amb els esperits i de servir d’intermediari
entre aquests i els homes”.
[4] L’esperantisme és un idioma inventat pel Dr.
Zamenhof amb la finalitat de fer de llengua pont a nivell internacional.
[5] Publicat el 12 d’abril del 2020.
[6] Publicat el 12 d’abril del 2020.
[7] Fou la tercera resposta, a través
d’Internet, respecte a aquesta pregunta.
