Rondalles, succeïts i anècdotes
recopilades en l’obra “Coses de la meua terra. Primera tanda”, de
Francesc Martínez i Martínez.
En el 2023, accedírem a l’obra “Coses
de la meua terra”, del folklorista valencià Francesc Martínez i
Martínez, publicada en el 2012 (en edició facsímil) per l’Institut Alacantí de
Cultura Juan Gil-Albert. Consta de tres tandes: la de 1912, la de 1920 i una,
pòstuma, de 1947.
Francesc Martínez i Martínez
(Altea, la Marina Baixa, 1865-1946), fa una recopilació que, en paraules
plasmades per Josep M. Baldaquí en aquesta edició del 2012, permet trobar “la
màgia del seu passat recent i les seues tradicions, l’emoció de recordar jocs
que van jugar de menuts, les cançons que es cantaven i encara es canten, el
lligam amb la terra, els costums, el paisatge, la llengua... que és
imprescindible per a poder-nos sentir ancorats a la nostra terra i, alhora,
ciutadans d’un món amb el qual compartim una gran part d’aquest bagatge
cultural”. Això sí, com escriguí en la mateixa plana on figuren aquestes
paraules (la qual no porta número, ni lletra), “ja que abunden les cultures
matriarcalistes”. Com a exemple, només en la península ibèrica, n’hi ha la
galaico-portuguesa, l’asturiana, la basca, la catalana i l’occitana (en la Vall
d’Aran).
Quant al folklorista, ell mateix,
en la introducció, dedicada “A mon fill Pere Joan Martínez i Pardo”,
comenta que “he pensat recollir
en este llibret un manoll de coses pertanyents a persones, fets i dites (...).
Invenció, no n’hi ha. De modo que açò no són rondalles, ni invencions; no he
fet més que transcriure lo que, personalment, he conegut i observat, i repetir
lo que ma bona àvia,
en les hores de la sesta de l’estiu, quan jo era xic, em contava per a que,
entretenint-me, no eixira a prendre el sol. Més tard, ja fadrí, li les vaig fer
repetir; i ara, en el portal de la vellesa, jo les empremte per a que no es
perden”.
Tot seguit, en el pròleg, escrit
pel seu amic Francesc Badenes Dalmau el 4 d’octubre de 1911, podem llegir “quan
u es llança al mar sense vores del folklorisme, (...) fent pesquera de tota
invenció anònima, encara que, alguna manifeste ser filla d’una esment
privilegiada, és, en extrem, feixuc i perillós el propòsit.
Són hui ja molts els barons
claríssims que s’han dedicat al folk-lore
i cal dir que, ja fent una replega de lo que el poble manté en son llibre sense
fulles; ja, altres, sistematitzant les encontralles, l’obra és, aleshores,
abundosa i fructidora” (VII-VIII), “lo que es manté en el poble com
expressió de la seua saviesa” (IX) i que “la invenció del savi haja
servit de suport a l’ànima del poble” (IX). Igualment, aquesta “modesta
producció popular” (IX), ha ajudat
“al savi, per a que, sobre ella, alçara tot un edifici artístic” (IX).
Ara bé, aquesta bastida, com Francesc Badenes Dalmau plasma en la pàgina XI, es
fa “Tot molt conforme amb el
caràcter de nostre poble, irònic i burlesc, que sol fer, de lo més seriós, una
paròdia satírica” (XI).
Com a
exemple, al costat d’aquestes paraules, el 25 de novembre del 2023 posàrem una
dita que aprenguérem els primers anys de la recerca sobre el matriarcalisme (potser
cap al 2022), gràcies a l’exposició en Facebook de cançons eròtiques en llengua
catalana: “Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”.
I, per
a reforçar-ho, el mateix prologuista escriu que no havien arreplegat “les mil i una endevinalles que
el poble diu a tothora en ses reunions familiars, d’un modo molt humorístic i
expressiu, per no dir malicciosament, revestides de formes crues i atrevides,
per a, després, donar un solució honesta” (XII). De fet, hi ha rondalles que van
acompanyades d’endevinalles i, si no, de cançons eròtiques o, simplement, que
reflecteixen aquest erotisme, el qual, sovint, enllaça amb vocabulari hortolà
(un tret matriarcalista).
