La llengua materna de la pagesia, de les dones, de la gran majoria de la població

La llengua materna de la pagesia, de les nines i de les velletes, de la gran majoria de la població.

Continuant amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (fet en 1903), quan comença a descriure i a enllaçar la llengua materna (la catalana) amb paraules i amb adjectius, diu “Ella, tal com és, fresca, senzilla, patriarcal, més pagesa que ciutadana i més popular que culta, té la virtut d’atreure els esperits a les fonts naturals i eternes del sentiment; ella enrobusteix i tonifica la inspiració viciada per l’intel·lectualisme cavil·lós i els refinaments (…) dels grans centres de cultura; ella és bany de sol, de salut i vida, frescor de marinada, netedat de cor que reconforta i embalsama”. Per consegüent, la vincula amb molts trets matriarcalistes: la frescor, la senzillesa, els pares (que és el sinònim a què ací correspon el terme patriarcal, no amb el de model de vida), amb el camp (la pagesia i, de pas, amb la terra), amb lo popular i conegut (en lloc de fer-ho amb l’individualisme urbà que comportaria el no ser coneguda per moltíssimes persones), que atrau les fonts de vida (i, així, les dones, qui són les primeres transmissores en els nens), com a enfortidor de l’ànima (tonifica) i del pensament que té a veure amb la terra, l’aigua que apaivaga, la mar, la innocència (netedat de cor)…

Per això, ell es decanta per la llengua catalana, la de la casa pairal, la de la terra on ha nascut i que s’hi havia desenvolupat al llarg de molts segles entre la gran majoria de la població, després de l’arribada de les tropes del rei Jaume I i de la repoblació cristiana iniciades en el segle XIII. I ho expressa a un amic: “Jo li responia:

-Certs personatges de les narracions d’en Pereda no parlen el castellà del novel·lista (…). Però quan l’emoció vibra i el pensament s’enlaira, (…) acuden als llavis, sense artifici ni violència, no les formes dialectals, sinó les formes originàries i comunes a tots els pobles de llengua catalana”, és a dir, la d’una llengua materna que, encara que respecta les formes locals, recorre a les més comunes i literàries que, a més, estan arrelades en la cultura popular mallorquina i molts dels altres territoris catalanoparlants.

Això explica que, tot seguit, Joan Alcover adduesca “Travessàvem el meu amic i jo pel vessant de la muntanya, coberta de bosc; el silenci solemnial de l’hora baixa s’estenia pel gran espai que dominàvem; el campanar d’una ermita llunyana va tocar l’Angelus; una vella i una nina que allà a prop recollien llenya menuda se posaren a resar. Jo vaig dir aleshores:

-Què resen?

-Què vols que resin? L’Ave Maria.

En efecte; mes diuen les dones, no ses dones; el fruit; no es fruit (…). És una llengua erudita? És antiquada? No és així com ens ensenyaren a tots les oracions? Doncs aquesta és la llengua dels poetes”.

En resum: la llengua del poeta (ací, un home que també fa poesia escrita) encaixa amb la del poble, simbolitzat per les pregàries, la vella (el passat), la nina (el futur), el matriarcalisme (l’anciana que fa de mare i d’educadora de la xiqueta) i, òbviament, amb el llenguatge culte que, en el camp de lo religiós, havia passat de generació en generació, malgrat que, a nivell de carrer, com ara, s’empràs l’article salat (“ses dones”, “es fruit”), en lloc de formes que, igualment, havien sigut històriques en les Illes Balears. I, així, l’escriptor parla i escriu “en la llengua que begué d’infant en els pits que l’alletaren. (…) la musa camperola d’aquell racó de món ha vençut la musa capitalina”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.