"Lolín, és, de la casa, el timó que guia l'embarcació" (Maties Ruiç Esteve)

Uns versos publicats en el llibre "A riures toquen", de Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956), i en què es reflecteix el matriarcalisme. Els exposem amb adaptació ortogràfica i junt amb l'original:

"Lolín té eixa jerarquia

i és, de la casa, el timó

que guia a l'embarcació

al port de l'economia.

¡Cabells verds, u en trobaria!

Altra Lolín, ni picada: 

ella està considerada

com una barreta d'or,

sense deixar de ser flor

del gran roser valencià" (p. 63).

Tot seguit, afegiré unes línies que, si bé són del segle XIX i estan en el llibre “El Comú Català” (nota 8, p. 199), de David Algarra, ens mostraran una realitat que plasma, clarament, que, a diferència de lo que podríem pensar, una exaltació del patriotisme (i, de rebot, de lo masculí) no és, per dir-ho així, propietat dels grups més conservadors i catòlics (com ho fan pensar, quan parlen sobre la dictadura del general Primo de Rivera, la qual comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII, entre 1923 i 1930). Així, en aquesta nota, es plasma que “El poder eclesiàstic, des de sempre, juntament amb el poder senyorial i reial, va treballar per controlar i adoctrinar les classes populars, però el règim liberal va demostrar una eficàcia superior pel que fa al control i a l’adoctrinament. L’hora i mitja de missa a la setmana no tindrà res a fer amb la instrucció estatal obligatòria o amb la premsa escrita” (p. 199).

No obstant això, per si no n’hi havia prou, en la mateixa nota 8, hi ha un fragment de l’obra “De la Instrucción pública en España”, del pedagog liberal Antonio Gil de Zárate: “Porque, digámoslo de una vez, la cuestión de la enseñanza es cuestión de poder: el que enseña, domina; puesto que enseñar es formar hombres, y hombres amoldados a las miras del que los adoctrina. Entregar la enseñanza al clero, es querer que se formen hombres para el clero y no para el Estado; es trastornar los fines de la sociedad humana; es trasladar el poder de donde debe estar a quien por su misión misma tiene que ser ajeno a todo poder, a todo dominio; es en suma, hacer soberano al que no debería serlo”. A continuació, David Algarra comenta que “Gil de Zárate va influir en la Llei d’educació espanyola de 1857 (Llei Moyano) i va promoure la creació del Cos d’Inspectors d’Ensenyament Primari en 1859.

El que resulta interessant a l’hora de llegir aquests textos del segle XIX, i anteriors, és que es fa patent el pensament de l’elit: quan el percentatge de persones que no sabien llegir era altíssim, llavors escrivien sense embuts. La creació de la instrucció pública va ser un assumpte de l’Estat-nació, ja que les classes populars rebien l’educació del seu entorn més immediat (família i veïns)” (p. 199). I u dels mites que calia transmetre, mitjançant la instrucció pública, era que l'home, des de sempre, havia sotmés la dona i que ell era el timó de la casa i més. 

Finalment, comentarem que els versos que hem plasmat ací toquen els peus en terra. 

La part femenina de la persona també és important

Això passa quan u, siga home, siga dona, renuncia a l'"anima", a la part femenina de la persona. 

Tret del llibre "El matriarcalismo vasco", edició de 1988 (p. 23).

Com podem llegir, "En cas de renegar de la nostra 'ànima', ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte,  com indicàs l'escola de Frankfurt, l'autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com ara, energia latent, en la societat".

El castellà no és una llengua "de convivencia".

 

Es troba en la web “Javier Ortiz”, sota el títol “Cédula de Carlos III mediante la cual se prohíbe el uso de las lenguas indígenas americanas” (http://www.javierortiz.net/ant/humor/HUMOR50.HTM ). Aquesta entrada d’Internet diu així: “Con el ánimo de no cejar en nuestra perseverante línea de ilustración de las autoridades de la Nación –que las pobres no lo pueden saber todo-, Ramón López Facal nos envía el texto de esta Real Cédula de Carlos Tres Palitos, por la cual tratose en 1770 de ir avanzando lo más rápidamente posible por el camino de convertir la lengua castellana en ‘idioma de concordia’, por emplear la feliz fórmula utilizada recientemente por Juan Carlos de Bourbon. Y si de paso la ministra se entera, pues mejor que mejor.

Cédula de Carlos III mediante la cual prohíbe el uso de las lenguas indígenas americanas

                                                  10 de Mayo de 1770

                             EL REY

‘Por cuanto el Muy reverendo Arzobispo de México me ha representado, en Carta de veinte y cinco de Junio del año próximo pasado, que desde que en los vastos Dominios de la América se propago la Fe Catholica, todo mi desvelo, y el de los señores reyes, mis gloriosos predecesores, y de mi Consejo de las Indias, ha sido publicar Leyes, y dirigir Reales Cedulas a los Virreyes, y Prelados diocesanos, a fin de que se instruya a los indios en los Dogmas de nuestra Religión en Castellano, y se les enseñe a leer, y escribir en este Idioma, que se debe estender, y hacer único, y universal en los mismos Dominios, por ser el propio de los Monarcas, y conquistadores… …

… que cada uno en la parte que respectivamente le tocare, guarden, cumplan y executen, y hagan guardar, cumplir, y executar puntual, y efectivamente la enunciada mi real resolución, disponiendo, que desde luego se pongan en practica, y observen los medios, que van expresadors, y ha propuesto el mencionado muy reverendo Arzobispo de México, para que de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas, de que se usa en los mismos dominios, y solo se hable el Castellano como esta mandado por repetidas Leyes Reales Cedulas, y ordenes expedidas en el asunto, estando advertidos de que en los parages en que se hallen inconvenientes en su practica deberán representármelo con justificación, a fin de que en su inteligencia, resuelva lo que fuere de mi Real agrado, por ser assi mi voluntad. Fecha en Aranjuez a diez de Mayo de mil setecientos setenta

                          YO EL REY

Dup.do para que en los Reynos de las Indias, Islas adjacentes, y de Philipinas, se pongan en practica, y observen los medios que se refieren, y ha propuesto el Arzobispo de Mexico, a fin de conseguir que se destierren los diferentes Idiomas que se usa en aquellos Dominios, y solo se hable el Castellano”.

"La mare volia que els germans ens avinguéssim molt" (Rosa Rovira)

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones amb actituds que afavoreixen la germanor.

El 19 d’agost del 2022, en Facebook, escriguérem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿afavorien la germanor? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. Primerament, el mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Elisa Serramià Ramon ens comentà “Les àvies van morir joves. Una, de pulmonia.

És molt personal, tot això, i la memòria històrica no afavoreix gaire perquè la unió familiar és cosa de tota la família, no d’una persona.

De matriarcalisme, res de res, més aviat el contrari, i la dona carregava amb tot.

No s’afavoria la germanor perquè, en aquells temps, eren per sobreviure, però sí van rebre de valent molta misèria a Barcelona, i poc plat a taula. Molts van desaparèixer de la família”.

Afegirem un escrit de Rosa Rovira, enviat en un missatge i que, posteriorment, posàrem (la major part) en Facebook. Diu així:

“Afavorien la germanor?

La meva mare, tot i que vivíem a pagès i teníem molt espai per córrer, ella volia que tots els germans ens avinguéssim molt, sobretot, que els grans cuidessin dels més petits.

Amb altra gent de cases veïnes, no hi teníem gaire contacte, però es feia amb tothom.

Recordo: amb cinc anys, jo ja volia anar a l’escola. Marxàvem quatre germans, tots més grans que jo, i, de vegades, em portaven a coll-i-bè perquè caminàvem uns dos quilòmetres i tot era una pujada. I, a la tornada, la fèiem tots contents.

No ens barallàvem gaire pel motiu que érem molt lliures i, si ens atrapava barallant-nos, ens descompartia i sempre ens deia ‘Tot jugant, jugant, jugant… els burros es mosseguen’ (i que ens tractés de burros, ens sabia molt de greu).

Crec que va fer una bona feina.

El proper any 2023 farà cinquanta anys que ens reunim tots els germans i família per fer una trobada de germanor”.

Immediatament, li comentí:  “Un escrit molt interessant.

Ma mare (1943) tracta de crear un ambient de concòrdia i, segons m’ha dit, en alguna ocasió, sa mare li feu costat i la salvà d’una bona espardenyada o pitjor. Per tant, sa mare degué ser-ho.

Com a detall, quan visitàvem els avis materns, la padrina tenia per costum oferir-nos una rosquilleta als nets, fet que ho interprete com que la meua àvia volia estar oberta als nets”.

Llavors, Rosa Rovira ens afegí “La meva mare no ens havia picat mai…

Quan era gran, sempre portava ‘Sugus’[1] a la butxaca, per donar als nets”.

Adduirem que el 19 d’agost del 2022, en el grup “La Tortuga grup d’amics”, Antonio Oliva Sala ens plasmà “El tema és molt extens. Però, en resum, és: Molt amor a la família. Fomentar la germanor amb el veïnat. Viure totes les festes tradicionals. Cuinar molt i bé, amb taula ben parada, cada dia. I estimar molt, i oblidar, més encara, lo desagradable i ofensiu”.

Igualment, en relació amb les paraules de Rosa Rovira, que el 19 d’agost del 2022 posàrem en el meu mur i en molts grups de Facebook, Anna Babra ens comentà “Bona feina, la seva” i li responguérem “Sí, i feta amb bon gust, Anna. I, a banda, ha deixat empremta”.

Finalment, el mateix dia, Montserrat Cortadella, ens escrigué “Sí, totalment”.

Una observació que podem fer és que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”, i que hi té més a veure els intents i els ambients d’avinença i, així, no es limiten a lo que, modernament, es diu “festa de germanor” (la qual, com a detall, apareix al final de l’escrit de Rosa Rovira i no al principi).

Al capdavall, adduirem que, com més valoració positiva del camp, de la cultura matriarcalista i de la llengua, major germanor. No ho escrivim per portar-nos l’aigua al nostre molí: una clara majoria dels comentaris (orals i escrits) relatius a dones nascudes abans de 1920 ho plasma.

 

---

[1] Una llepolia.

L'educació matriarcal considera positiva la bondat i afavoreix les relacions amb els altres

 L’educació matriarcal considera positiu la bondat, les bones intencions i, àdhuc, fer les coses amb dolçor.

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, comentarem que el 23 de març del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguérem que, “En moltíssimes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, es considera positiu la bondat, fer les coses amb bona intenció o bé, fins i tot, la dolçor. ¿Quin era el punt de vista de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

El 23 de març del 2022, en el meu mur, em comentaren “Així mateix, Lluís” (Rosa Garcia Clotet), “La dolçor i la bona intenció que no faltin mai, Lluís” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens plasmaren “’Es cacen més mosques amb mel que amb fel’. El Segrià” (Maria Pons), “La meva àvia deia aquesta (a mi, encara em sonava com una solemne sentència): ‘Quan la carn és del llop, tota ella se’n va sola’.

A mi, encara em posa els pèls de punta ara!” (Nuria Marti Traveria), “’De bones intencions, l’infern està ple’. Empordà, cap a 1900” (Marta Blanch Vilà), “’Guardi’m Déu de l’aigua mansa que, de la brava, me’n guardaré jo’. Ho deia la meva àvia, nata al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “’Es cacen més mosques amb una gota de mel que amb un plat de vinagre’. Paraules de l’àvia!” (Mari-Carmen Baltà Alonso).

Caldria recordar el tracte, fins i tot, vexatori, que, durant el segle XIX i en el segle XX, reberen en les escoles públiques els xiquets i els estudiants que no parlaven castellà. Sí: ho callaran moltes persones i moltes fonts que fan moltes reverències al moviment il·lustrat i, més d’una vegada, a la castellanització cultural i tot (començant per polítics, siguen de dretes, siguen d’esquerres), però els fets són els fets.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 24 de març del 2022, Rosa Galmes respongué “Per la padrina i ma mare, que va néixer a 1922, la bondat i ajudar als necessitats, era important, molt. També per al meu pare: sempre teníem, a casa, amics de famílies que acabaven d’arribar a berenar, dinar i sopar. Després, anaven a casa seva a dormir.

A l’època del desenvolupament turístic, a Mallorca, arribava molta gent del sud d’Espanya a cercar feina. I som d’un poble que les va integrar ipso facto[1]. Artà era un poble obert: va venir un poble complet amb el batle i el capellà, Hinojosa del Valle, i nosaltres les dèiem que eren de Fonollera del Comellar”.

Adduirem que ma mare, el 23 de març del 2022, per telèfon, em digué “Es guanyen més amics amb una gota de mel que amb una gota de fel”. 

Finalment, comentarem que, quan copse una notícia o un fet en nom del feminisme i acompanyat d’agressivitat, lo primer que pense és que, com més s’impulsa la violència contra lo patriarcal, més possibilitat de rebre’n per part dels qui promouen lo patriarcal, començant pels castellanistes (tinguen el castellà com a llengua materna o no, però sí com a llengua preferida i, sobretot, més ben considerada, sovint, com a aliada de l’arribisme i tot). I que no ens vinguen amb excuses: la independència de l'Índia s'assolí sense recórrer a les armes, ni a la violència i, en eixe sentit, convide a llegir l'autobiografia de Gandhi. I és que, com diem moltes persones, “Tal faràs, tal trobaràs”. 

---

[1] Locució llatina que vol dir “al moment”.

"La dona, ací, és sobirana" (Maties Ruiç Esteve)

 

En el llibre "Poesies festives", de Maties Ruiç Esteve i editat en 1977 per l'Ajuntament de Mislata (l'Horta de València), hi ha un poema ("Desde Torrent, a Inglaterra") en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el fet que la dona és sobirana. Tot seguit, n'escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

"Tens dins el cor el Tros-Alt

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d'art, la més bella.

A cada tros, canterella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l'Horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana" (p. 86).

 

Des del curs 1993/1994, estic interessat per la història de les dones

 

Des del curs 1993/1994, en què jo formava part dels darrers estudiants de Magisteri que havíem triat una especialitat que s'havia retirat de quasi totes les universitats espanyoles, "Humanes", captí que hi havia una història de les dones. No assistírem a cap xarrada, ni a mítings impartits per dones. Simplement, Rafa Valls, mestre de "Didàctica de la Història", ens parlava d'una altra línia d'ensenyament de la Història.

I, un any després, un mestre d'Història, Enric Sebastià, també en Magisteri, em digué el nom d'una mestra que tractava molt el tema i amb qui podria ser interessant raonar. Aní al despatx de la mestra,... i prosseguim atrets per aquesta branca de la història. No calgué afiliar-se a cap partit polític, ni a cap associació de dones feministes, sinó interés per aquesta part dels esdeveniments.

Ara bé, molt diferent a la que veiem en treballs de fa poc, com aquest: 

https://dones.gencat.cat/web/.content/03_ambits/docs/cdoc_publicacions_Elles.pdf.

En relació amb la primera dona, se'ns indica "al nucli dur de l'Imperi" i, per tant, no forma part de la gran majoria de la població i, igualment, se la vincula amb l'imperialisme.

Quant a la segona, primerament, es destaca la força i com qui vol remarcar-la.

Respecte a la tercera, fa de pont amb la mare de la pàtria.

En resum, a partir de les tres primeres dones: imperialisme, força i patriotisme. Poc ha canviat l'ensenyament de la història: positivisme, però, ara, a més, també vestit de dona. 

Els catalanoparlants de línia matriarcalista no abracem ni el misticisme castellà, ni el racionalisme

 

 

“Damunt es coll de Morell,

s’hi fan carabasses blanques.

Maria, eixanca ses anques

i t’hi posaré s'aucell” (p. 124).

 

En relació amb aquesta cançó situada en el coll de Morell i que publicàrem el 23 de febrer del 2022, en el grup “Cultura mallorquina”, ens comentaren "Tot això és molt masclista, Lluís Barberà” (Antònia Cabot), a qui escriguí que “La majoria de les vegades és la dona qui porta la iniciativa. (...) Moltes cançons de fa més de cinquanta anys tenen molt de vocabulari relacionat amb el camp i amb la fauna i són de doble intenció”; “Hi ha moltes gloses d’aquestes, que, tot i ser un poc masclistes,... s’han d’esborrar, s’han d’eliminar? Perquè... n’hi ha a cents!!

Que fossin fetes d’ara, entendria sa crítica, però eren altres moments, altres èpoques. Fins i tot, hi ha llibres de gloses eròtiques mallorquines: s’han d’amagar, cremar? No. Això censura, també” (Joan Bauçà Clar), a qui Catalina Capo escriu “No és censura: és respecte a les dones”; “Eren altres temps i no es tenia en compte s’opinió de ses dones. Eren gloses per riure” (Àngel Vargas Acosta), a qui Catalina Capo li plasma “Amb més motiu, s’ha de tenir respecte. Molt mal fet, si no es tenia respecte. Ara, s’ha de tenir que hem lluitat molt i no era tothom. Ni molt menys”. Tot seguit, Àngel Vargas Acosta addueix “Jo estic a favor de sa igualtat entre homes i dones. Tan sols feia un comentari de temps passats. Tenc una filla i tres netes. No puc, ni crec en res que vagi contra es gènere”. Al capdavall, Catalina Capo ens comentà “La meva crítica sincera, com dius tu: són masclistes. Fan oi. Ja sé que és cultura popular”.

Tocant el tema de si són matxistes, de si caldria no fer-les públiques o, àdhuc, censurar-les, el 7 d’agost del 2022 em passà pel cap un fet històric que no es pot dir que no fos cert: durant la guerra (1936-1939), moltes esglésies i molts monuments foren incendiats, enrunats o, per exemple, es perdé molt de patrimoni artístic religiós i, a banda, moltíssima documentació. La meua pregunta és: ¿per què, per exemple, en Alaquàs (l'Horta de València), partint de lo que els marxistes diuen “coerció extraeconòmica”, no es proposa una iniciativa legislativa popular (o semblant) amb la intenció de tombar el palau senyorial (“el Castell”), tenint present que, com dirien els marxistes i els anarquistes (dos sectors vinculats amb lo patriarcal, mitjançant el racionalisme, el qual fa mirar més amunt així com també ho faria un místic, en lloc de primar lo relatiu a la terra on es viu i al matriarcalisme)? ¿No hi havia desigualtat social aleshores i ens dirien que l’esmentat palau és una part més d’aquella època tan plena de desigualtats? 

I més: ¿cal fer una mena de patriarcat femení i, així, demostrar que hi ha dones que també poden? ¿Per què, per exemple, quan ens trobem amb comentaris favorables a l’anarquisme, com ocorregué el 6 d’agost del 2022, en un escrit que ens feren en Facebook, àdhuc, n'hi ha que ens posa que caldria donar gràcies a aquelles anarquistes que lluitaren per la igualtat? ¿És que només les persones que estaven vinculades amb alguna agrupació de lo que, tradicionalment, es diu d’esquerres, d’extrema esquerra o, com ara, progressistes, hi lluitaven i, per tant, es mereixen un reconeixement? ¡Que fàcil resultaria, per a moltíssimes adolescents i per a xiques jóvens tenir com a model a imitar persones de la seua família o de la població (o de la comarca) on viuen, en lloc d’esperar que ho fessen dones famoses, que haguessen ocupat alts càrrecs de poder, que fossen de renom o, com ara, promocionades per ajuntaments, fins i tot, de grans ciutats! Aquesta filosofia del voler demostrar no figura en moltíssimes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920..., ni en moltíssimes rondalles recopilades en els anys huitanta del segle XX,... o anteriors a 1930, i que formaven part de la cultura popular catalanoparlant. 

En aquest sentit, podem enllaçar aquesta crítica cap a lo que es considera marxisme (i cap a l'anarquisme) amb una política que empiula molt bé amb els règims partidaris de les dictadures (recordem allò de la dictadura del proletariat, que impulsa el marxisme), dels totalitarismes: la patriarcalista.

Sortosament, podem dir que aquest grup és molt minoritari i, a banda, sí que podem vincular un interés per la terra, per la llengua (ben parlada, ben escrita, per una depuració, sobretot, de castellanismes innecessaris) amb la cultura i amb el folklore matriarcalistes que tenen a veure amb tot l’àmbit lingüístic i amb els catalanoparlants que no abracen el misticisme, ni el racionalisme, ja que ambdós promouen lo patriarcal.

"Aquesta ha sucat el melindro" (Anna Babra)

 

En la cançó que escriurem tot seguit, la dona és qui ha atorgat permís a l’home:

“Sa poma de Na Maceta

està dins un comellar,

ningú no l’hi pot tocar

més que sa meva cuqueta” (p. 169).

 

En relació amb aquests versos sobre la poma de Na Maceta (els quals figuren en el llibre "Sexe i cultura a Mallorca", de Gabriel Janer Manila), el 17 de març del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, on l’havíem plasmada, Anna Babra ens escrigué “Acabo de recordar una frase que es deia, per dones: ‘Aquesta ha sucat el melindro[1] abans d’hora’. Per homes, ‘Massa sucar el melindro’ o ‘Sí que es veu satisfet. Aquest suca el melindro quan vol’.

Si ho consideres ofensiu, esborra’l.

Eren altres temps i es deia”. Tot seguit, comentí a Anna Babra: “Gràcies, Anna. (...)

No ho considere ofensiu i, a banda, lo únic que he retirat de comentaris que m’han fet són els que, per exemple, plasmen la dona (o l’home) com si fos un joguet (lo que, col·loquialment, diríem ‘una merda’). Això està prou present en cançons eròtiques (no de línia popular, sinó, com ara, fetes en grups de comparses i filades, o bé musicals, en els darrers cinquanta anys): es parla de vida nocturna, de ‘festorres’ i, a més, a penes es trau el llenguatge vinculat amb el camp, amb l’agricultura, tan ric en el vocabulari de doble intenció (en aquest cas, eròtica) i en relació amb la llengua catalana.

Sobre això, hem fet alguns comentaris en Facebook” i li vaig afegir una foto d’un diccionari eròtic i sexual, per si li interessava.

Llavors, Anna Babra ens adduí “Gràcies. El teu interès obert per l’ús de la llengua com element viu de comunicació està molt i molt d’acord amb el que ha de ser l’ús de la llengua, de la nostra i de totes”. 

Finalment, un refrany que, en alguns llocs d'Internet, figura com una dita valenciana: "Menjar i beure, fotre i no creure".

---

[1] “Sucar el melindro”: introduir el penis durant les relacions sexuals.

Velles i xiques jóvens que fan bona pasta, amb jovenesa i que salven l'home

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, està molt ben plasmat el fet que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home. Així, la fada Salina pren la figura d’una vella captaire (p. 49) i se’n va al poble on vivia Margarida, a qui diu l’anciana “M’han contat que soleu socórrer més que no podeu els pobres” (p. 49). Aleshores, Margarida li proposa una endevinalla i, com que la velleta l’encerta, la jove li obri la porta i convida l’anciana (en aquest cas, a la vora del foc). En acabant, la xica li pregà:

“-Ara, conteu-me què li passa, al rei.

-Filla meua: Astoret està encantat, però mira…: a l’estiu, en les terres del castell, hi haurà una gran collita[1] i, a les eres del castell, es farà, com sempre, la batuda del gra. (…) t’hi hauràs de presentar tu, agafar els ramals de les nou mules i posar-te a rodar; si és que vols desencantar el dissortat rei. Als nou dies, si ho posts resistir, s’haurà acabat la batuda i s’haurà romput l’encantament. El rei recobrarà l’antiga alegria i es casarà amb tu” (pp. 50-51).  ¿En quantes cases, en quantes famílies i en quants barris i tot, la iniciativa o, més encara, el dia rere dia, no els portava la dona, àdhuc, en casos (i molts) en què la muller i l’home se n’anaven al camp i, com en l’Edat Mitjana (com plasma David Algarra en l’obra “El Comú català”, tenien un paper i una situació molt semblant), malgrat lo que ens hagen narrat en l’escola, en els instituts, en la universitat, en actes polítics en què es prima el puny tancat o bé la mà orientada cap al cel i, per descomptat, en els mitjans de comunicació social, començant pels que abracen el misticisme castellanista i lo patriarcalista i procedent de Castella alhora?

I, per a això, “Margarida va tenir mig hivern, tota la primavera i la primeria de l’estiu per a convéncer els seus pares per a que la deixassen anar a buscar el rei Astoret. Ells, a poc a poc, ho comprengueren” (p. 51). Aquestes línies enllacen, a més, amb el matriarcalisme reflectit en els Sants de la Pedra i en la collita del forment: 1) la velleta li ho comenta en hivern, l’estació en què s’uneix la mort física amb el renaixement espiritual (en el món dels creients) i amb la revifalla de la fe en el demà (el naixement del nen, el gra que es colga en el camp amb l’esperança que, uns sis o set mesos després, n’hi haja bona collita), 2) la filla passa la infantesa (la primavera), 3) aplega a la primeria de l’estiu (els dies anteriors a l’inici astronòmic de l’estiu en l’hemisferi nord), part de l’estació a què es relacionen refranys com “En juny, la corbella al puny” i “A juny, la falç al puny”.

Per això, tot seguit, llegim que, “un alegre matí la van deixar emprendre la senda del port d’Albaida” (o siga, pel context, en u dels dies de més llum de l’any, així com de força i de projectes de futur en la vida). Si es tracta d’un alegre matí, podem situar-lo, a tot estirar, abans del 10 de juliol, que és quan, en astronomia, es considera que copsem els dies de més llum a l’eixida del sol, ja que, com ara, els Sants de la Pedra (30 de juliol) podem vincular-los amb el punt més alt de la jovenesa (en el moment central de l’estiu i quan la llum ja es nota que minva de bon matí i a primera hora de la nit): “Ella, fardellet en mà, seguia el caminiu vora aquells tossals boscosos i, fent camí tota plena d’esperança, en unes hores, es va trobar dalt de la solitud d’un port” (p. 51), passatge que empiulem amb el refrany “La joventut tot ho venç”.

Al moment, aplega a una casa on una velleta l’acull amb les portes obertes (“Avant qui siga!” i “Bon dia, fadrina… Passa, passa!”, en la pàgina 51). Aquesta anciana, malgrat que li diu “Tens molt de camí per davant i et cal fer-lo a jornades”, li transmet dos missatges: el camí físic de la rondalla i… el camí de la vida. I, àdhuc, un tercer i en línia amb el matriarcalisme: la ponderació, fer les coses a pams, l’organització i no, com ara, lo impulsiu. I així ho farà, la jove, passant per cases diferents i en què estaven persones que coneixien la fada Salina (ara, en forma de velleta).

---

[1] La relació entre estiu, collita del gra i, per exemple, la joventut i la superació, és manifesta en aquesta rondalla, la qual, en aquest passatge, enllaça amb lo que Carl Jung deia l’arquetip del rei. Així, se’ns comenta que la collita serà molt bona i, de rebot,.. la jovenesa, la qual està associada al monarca i, òbviament, a la dona (com qui desenvoluparà l’arquetip esmentat): ella permetrà que lo arreplegat no caiga en sa foradat i ho assolirà seguint les directrius de la velleta.